Escola cartogràfica catalana o escola dels cartògrafs catalans és el terme encunyat per diferents autors, entre ells Leo Bagrow al seu llibre History of Cartography,[1] (on a Ramón Llull el defineix com "català de Mallorca"), al parlar dels portolans catalans i dels seus autors, part important de la ciència medieval catalana: "un grup de cartògrafs, cosmògrafs i constructors d'instruments de navegació catalans, dels segles XIII al XVII, molts d'ells jueus o jueus conversos (apart

Felipe Guamán Poma d'Ayala, ocasionalment escrit també com Felipe Huamán Poma d'Ayala (San Cristóbal de Suntuntu, actualment conegut com la Vall de Sondondo, Ayacucho , 1534 - Lima , 1615 ), va anar un cronista amerindi d'ascendència incaica de l'època del virregnat del Perú . Guamán Poma es va dedicar a recórrer durant diversos anys tot el virregnat i a escriure el seu Primer nova corónica [sic] i bon govern , un dels llibres més originals de la historiografia

a pedra paesina, també anomenada marbre ruïniforme o calcària ruïniforme, és un tipus de pedra calcària natural amb component argilenc, que es caracteritza per estar infiltrada per materials ferruginosos a través d'esquerdes, la qual cosa li confereix un aspecte irregular característic, similar als anells de Liesegang, de tal forma que quan es talla la pedra en plaques planes, imita un paisatge o una ciutat o edifici en ruïnes. S'obté de pedreres situades a la regió de la Toscana a

A partir de l'Alta edat mitjana es començà a donar el nom de Studium Generale (llatí, en plural studia generalia, en català, estudi general) a les institucions d'ensenyament superior, de les quals van sorgir les primeres universitats en la cristiandat llatina (un espai coincident a grans trets amb l'Europa occidental), i que avui en dia coneixem com Universitats. El mateix nom d'Estudi General posava de manifest la diversitat del que s'hi ensenyava, el fet que estava oberta a tothom i a