El Joc de l'Auca era un joc d'atzar i aposta, originari de catalunya-Occitània, molt popular a Europa durant l'edat moderna.^[1][2][3][4]

Funcionament

Auca del Sol i la Lluna, de Pere Abadal, tauler a on les caselles encara són circulars i formen una graella, però no estan numerades.

Hi havia un total de quaranta-vuit boles, cadascuna de les quals contenia al seu interior un número, acompanyat d'un símbol. La dinàmica del joc consistia a anar traient les boles d'una bossa una per una, mentre el públic intentava endevinar quin número/símbol apareixeria cada vegada. Cada número/símbol extret es col·locava al seu lloc en un tauler, a on estaven gravats, com a prova i recordatori que ja havien sortit.^[3]

A mesura que quedaven menys boles a dins del saquet, la probabilitat d'encertar el següent número/símbol esdevenia cada cop més alta, i per tant les apostes es disparaven. Jugadors i espectadors apostaven entre ells fortes sumes de diners.^[3] Probablement les apostes es formalitzaven col·locant al tauler, damunt del número/símbol escollit, les fitxes d'aposta.^[4]

Elements

Les proves que ens han arribat a avui dia de les auques són bàsicament els taulers: Les 48 figures encasellades estaven gravades sobre una fusta, o bé estampades sobre un pergamí, i cap a la segona meitat del segle XVII ja s'estampaven sobre paper amb xilografies. Amb el temps les caselles esdevingueren vinyetes quadrades i les figures anaren variant.^[2] L'exemplar més vell que es conserva és un full conegut com l'Auca del sol i de la lluna que el va estampar el gravador Pere Abadal a Moià vers el 1675.^[5] A causa de la persecució de què va ser subjecte aquest joc, en queden molt pocs exemplars.^[2]

Les 48 boles (anomenades rodolins, bollilles...) sovint eren de cera, com ho eren les utilitzades per les insaculacions. A través d'un petit tall s'introduïen a dins els quaranta-vuit números, que inicialment podien ser retallats d'un segon tauler idèntic.

Aquests elements sĂłn ben senzills. Escrivint els quaranta-vuit nĂşmeros sobre dos papers, retallant-ne un i usant l'altre de tauler, ja es tenia el joc complet per poder jugar a casa.^[4][6]

Addicionalment, els establiments de joc com els triquets utilitzaven fitxes d'aposta anomenades ploms (fetes d'aquest material), les quals s'utilitzaven també en tots els altres jocs d'aposta.^[4]

Història i orígens

Va néixer a Catalunya, probablement a finals del segle XVI.^[3] El mecanisme del joc és fonamentalment el mateix que s'utilitzava en la pràctica política catalana de la insaculació.^[7] El fet que algunes de les imatges fossin el sol, la lluna, l'estrella, o els signes del zodíac fa pensar que podria tenir un origen augural o endevinatori, com de fet tenien molts altres jocs similars de l'època.^[2]

Fou un dels jocs més populars a les ciutats del país durant els segles XVII i XVIII, al llarg dels quals fou reiteradament prohibit per les autoritats civils i/o eclesiàstiques a causa de les baralles i fallides que provocava.^[1][2] Com que s'hi continuava jugant, també es va intentar, almenys, limitar la quantitat de les apostes. A banda de jugar-se als trinquets i a les tavernes, també a les llars hi jugaven les famílies amb nens i tot, però llavors normalment s'apostava amb pellofes o altres objectes diaris en comptes de diners. No obstant això en aquella època fins i tot els infants eren permesos d'apostar en jocs d'atzar.^[4] A Barcelona les auques es feien sobretot a les impremptes Estivill, Matevat i Jolis.^[7]

El joc de l'auca es va escampar ràpidament per Europa durant el s. XVII. A França ja hi havia arribat a mitjans de segle i era conegut com a joc de «l'hoca» però s'hi jugava en una versió de 30 números.^[8] Era molt popular, fins i tot el rei Lluís XIV hi jugava,^[3] fins al punt que el Parlament de París el va prohibir per primer cop ja el 1658. A Itàlia va ser prohibit pel Papa a causa dels problemes que provocava a Roma. A Torí també estava prohibit l'«Hoc de Catalogna» almenys des del 1676, juntament amb el biribís italià.^[6] A Grenoble es va prohibir per primer cop el 1682. Era un joc tant generalitzat que fins i tot el Diccionari de Pierre Richelet, publicat el 1680, definia Hoca:

Hom ha apuntat que tenia similituds amb el conegut joc de l'oca,^[1] (que havia nascut a Florència també el XVI), tot i que la semblança estructural més evident és amb els actuals jocs del bingo o la ruleta.^[3] De fet, entre les 48 figueres hi havia certament una oca, i cal tenir en compte que aquesta paraula es pronuncia auca a les comarques nord-occidentals catalanes.^[2] En canvi, si que era molt similar al joc del biribisso, molt popular també a la Itàlia de la segona meitat s. XVII.^[4]

Al segle XIX el joc de l'auca va derivar en les auques actuals. De fet, a finals del XVIII ja hi havia taulers del joc d'auca en què les vinyetes van acompanyades de versos rimats.

Vegeu també

• InsaculaciĂł

Referències

Bibliografia referenciada

• Clotet, Jaume; Garcia-Espuche, Albert «PassiĂł pel Joc» (en catalĂ ). SĂ piens. GrupCultura03 [Barcelona], nĂşm. 137, desembre 2013, pĂ g. 82. ISSN: 1695-2014 [Consulta: 30 abril 2014].
• Garcia Espuche, Albert; et alii. «Una ciutat de triquets i jugadors». A: Jocs, triquets i jugadors. Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2009, p. 237 (La ciutat del Born. Barcelona 1700). Dipòsit Legal B-31.411-2009. ISBN 978-849850-176-6.
• Mestre i Campi, JesĂşs (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.; p. 75, entrada: "auca". Dipòsit Legal B-42425-2002. ISBN 84-297-3521-6.
• Socias Batet, Immaculada. Els Abadal, un llinatge de gravadors. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2007. Dipòsit Legal B.26.875-2007. ISBN 978-84-8415-921-6.
• «auca». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.