Els romanços de canya i cordill és un gènere popular fet en vers i d'origen tant escrit com oral . Rep tal nom per haver estat distribuïda en els anomenats 'plecs de cordill', quadernets impresos sense enquadernar i exhibits per a la venda en estenedors de cordes. Van tenir el seu origen en la penÃnsula ibèrica , sent exportats per les colònies d' Espanya iPortugal , i arrelant de manera especial al Brasil . narraven temes populars elementals, des successos quotidians a episodis històrics, llegendaris o religiosos.
Els 'romanços de canya i cordilll', germans dels romanços de cecs , estan escrits amb tòpiques rimes romancejades i en moltes ocasions il·lustrats amb xilografies . Les estrofes més comunes són de dos, sis o deu versos, que eren recitats o cantats pels venedors en les places de les fires, de vila en vila. Acompanyats en ocasions d'instruments com la viola de roda , el violÃ, la viola de mà o petits acordions , els seus representants solien ser captaires invidents. El seu estudi ha estat desenvolupat a Espanya per antropòlegs com Juliol Car Baroja i JoaquÃn DÃaz González i per historiadors com Antonio RodrÃguez-Moñino . Quant a l'extensió, Moñino proposa «d'una a trenta-dos planes», és a dir, quadernets de vuit, setze o trenta-dues pà gines; per la seva banda, GarcÃa de EnterrÃa dóna d'una a setze fulles.
En l'à mbit històric de la lÃrica cancioneril i del Romancero del Prerrenacimiento , aixà com de la lÃrica germanesca i les narracions d'aventures, la literatura de cordill en concret va tenir el seu origen en el romancero lusità -espanyol, com es percep en l'obra del renaixentista Gil Vicente , estenent-se després a les peces curtes del teatre del Segle d'Or . El terme «cordill» està lligat a la forma de comercialització dels «folhetos» (fullets) a Portugal i GalÃcia , on els plecs de romanços eren penjats a cordes. El comerç marÃtim de Catalunya , portaria el gènere al llarg de la Mediterrà nia (es va fer molt popular en els regnes de Nà pols i SicÃlia ) i el de i Portugal amb les seves colònies, creuaria l'oceà Atlà ntic fins Iberoamèrica, on va tenir certa expansió en països com Xile , Mèxic i, ja al segle xIX, el Brasil (on ha estat tÃpic veure els plecs de cordill penjats als balcons, a enfilalls horitzontals).
En el seu conjunt, la història de la literatura de cordell podria quedar definida en aquest parà graf escrit per Miguel de Unamuno :
Aquells plecs tancaven la flor de la fantasia popular i de la història; els havia d'història sagrada, de contes orientals, d'epopeies medievals del cicle carolingi, de llibres de cavalleries, (...) de gestes de bandits, i de la guerra civil dels set anys. Eren el sediment poètica dels segles, que després d'haver nodrit dels cants i relats que han consolat de la vida a tantes generacions, rodant de boda a orella i de sentit en boca, comptats a la vora del foc, viuen, per ministeri de els cecs de carrer, en la fantasia, sempre verd, del poble.
Unamuno
Alguns estudis recents situen l'auge de la literatura de cordill a la PenÃnsula Ibèrica entre els segles XV i XVI, encara que coincideixen amb els estudis clà ssics de Car Baroja o RodrÃguez-Moñino en què cobles, romanços i poemes es van difondre «de forma escrita, encara que no necessà riament impresa », molt abans, per cantors i recitadors ambulants. Aquests mateixos autors apunten la dificultat d'ajustar la seva cronologia al territori espanyol, a l'estudiar-termes diferents ( "cobles de cec", "plec de cordill" i, amb menys freqüència "Literatura de Cordel"). Quant als difusors del gènere, Car Baroja fa observar que «en societats molt variades, a causa de la manca de visió, concentren tot el seu ésser en l'expressió verbal o musical. El cec és el representant del Verb, de la veu ». En aquest mateix aspecte, RodrÃguez Moñino insisteix en el sentit artÃstic dels poetes cecs del segle xvi, com Cristóbal Bravo, i la seva relació amb la "edat d'or" de la literatura de cordill.
Pel que fa al contingut, JoaquÃn Marco diferència «dos grans blocs dins el món dels plecs poètics», el de plecs "literaris" (romanços de captius, novel·lescos, cançons amoroses, miracles, etc.), i el de plecs "històrics" (relacions, crims, de carà cter polÃtic, etc.).
Alguns estudis troben coincidències entre els plecs de cordill i altres subgèneres literaris com, en la cultura francesa per exemple, l'anomenada « Bibliothèque bancà ria » o la «Litterature de Colportage» ( «colporteur» és el cec o divulgador de plecs solts). Aixà mateix poden considerar germans de gènere dels Chapbook en llengua anglesos, els Volksbuch germans, i fins i tot l'anomenada " lira popular " xilena del xix. En aquest mateix à mbit d'expansió iberoamericana de la literatura de cordill, Ivan Cavalcanti anota els «correguts» a Argentina, Nicaragua, Perú i Mèxic, aixà com els «contrapunteos» dels « payadores » al Con Sud d'Amèrica.Altres autors especulen amb la influència dels Terços espanyols en les seves campanyes a Europa com a possibles difusors dels plecs de cordill.
Sembla comprovat que en tant a Espanya els poetes de tradició culta no van ser partidaris de la divulgació dels seus poemes en plecs solts, però a Portugal va ser el mitjà tradicional i fins i tot preferit per vates com Gil Vicente , Baltasar Dies , o Nicolás i Antonio José da Silva . I aixà queda referit que els «folhetos» d'aquests i altres autors es venien a les paradetes de les escales de l'Hospital de Tots Sants de Lisboa i, fins i tot després, a l'Arsenal i en l'arcada Nord del Terreiro do Paço. Aixà mateix, en el Cancionero General publicat en 1516 i 1517, que va recopilar GarcÃa de Resende recollint l'obra de 280 autors, apareix ja una clara influència de la literatura de cordill a la poesia culta i viceversa. Herència de tot això en el procés d'expansió colonial, la literatura ambulant i de cordill al Brasil va seguir la mateixa pauta que a Portugal, com ressaltava ja en 1888 un estudi de Silvio Romero; en la seva opinió, mentre la desaparició del gènere en l'à mbit lusità peninsular «es va deure a la divulgació dels diaris en la vida dià ria», no va succeir el mateix al Brasil, on els «folhetos» més populars es seguien venent a les llibreries de carrer de la seva època.
La literatura de cordill brasilera es va desenvolupar especialment a la Regió Nord-est , en els estats de Pernambuco , ParaÃba i Ceará , d'on s'exportaven i comercialitzaven en altres estats. La temà tica, tremebundista i popular, arribava a recollir notÃcies reals com va passar amb el suïcidi del president del Brasil, Getúlio Vargas . Entre els últims clà ssics de la literatura de cordill brasilera pot esmentar-se a Leandro Gomes de Fangs (1865-1918) ia João Martins d'Athayde (1880-1959). El 1988 es va fundar a Rio de Janeiro l'Acadèmia Brasileira de Literatura de Cordel.
En la literatura de cordill portuguesa les estrofes més utilitzades són la «quadra» o «quadritÃha» (quatre versos heptasÃlabos amb rima en els parells); la «sextilha» (sis versos i similar estructura); la «setena» (seguint l'esquema [-, a, -, a, b, b, a], i el popular «Martelo agalopado», compost amb dècimes de heptasÃlabos o decasÃl·labs.Â
Afegeix-hi un comentari: