MAGAZÍN D'INVESTGACIÓ PERIODÍSTICA (iniciat el 1960 com AUCA satírica.. per M.Capdevila a classe de F.E.N.)
-VINCIT OMNIA VERITAS -
VOLTAIRE: "El temps fa justícia i posa a cadascú al seu lloc.."- "No aniràs mai a dormir..sense ampliar el teu magí"
"La història l'escriu qui guanya".. així.. "El poble que no coneix la seva història... es veurà obligat a repetir-la.."
Romanços de cec o cobles de cec són un tipus de romanç d'arrels populars inscrit en el gènere de l'anomenada literatura de cordill . Similars en la seva mètrica i estructura als romanços tradicionals , solien caracteritzar-se per la seva selecció de temes truculents o successos insòlits. S'imprimien en bastes edicions de plecs solts molt populars. La seva difusió i segell iconogrà fic ha quedat lligat al arquetip del «cec dels romanços», captaire cec que anava errant de poble en poble, relatant, cantant o venent els ' plecs de cordill ', que arribaria a generar un personatge literari, d'especial rellevà ncia en la novel·la picaresca . De la mateixa manera, singulars mestres de la pintura van reflectir en la seva obra el tema, entre ells Francisco de Goya (en els seus cartrons per a tapissos i en els seus gravats), Georges de la Tour o Ramón Bayeu.
Sense format fÃsic en el seu origen, com a patrimoni de la literatura oral , els romanços de cec, per facilitar el seu comerç com a objecte en venda, van començar a imprimir-se en un plec doblat fins a aconseguir vuit pà gines i sense enquadernar, il·lustrat amb dibuixos o gravats que mostraven els passatges més cridaners de la història (gravats que solien ser usats en relats diferents). L'expansió popular de la impremta a través de la premsa va anar desplaçant la popularitat dels romanços de cec o plecs de cordill ja a finals del segle xix.
Comentant a JoaquÃn Marco , Antonio Lorenzo en el seu estudi Una aproximació a la literatura de cordill, enumera una llista de notes comuns ells:
Com a model de literatura popular a Europa (i amb diversa estructura formal), ja des dels seus precedents en el segle xvi, els romanços de cec arrelar al Brasil, on encara tenen certa difusió i permanència els plecs de cordill.
La difusió i estudi dels romanços de cec a Espanya ha estat tractada per dos especialistes en aquest capÃtol literari de l'antropologia, la etnografia i el folklore, Juliol Car Baroja i JoaquÃn DÃaz González ; d'aquest últim, músic i investigador, cal destacar el seu treball publicat el 1979 Romanços de cec, un recull de peces musicades de literatura de cordell musicades pel mateix JoaquÃn DÃaz i José DelfÃn Val i Candeal.
Altres recopilacions, més antigues, que poden citar-se són, per exemple: Romanços de cec ( Manuel Ossorio i Bernard , 1883; Romanços de cec. Primera sèrie: galeria humorÃstica de tipus populars (Manuel MarÃa Rincón, 1896); Cobles i acudits molt graciosos per cantar i sonar al to de la vigüela Gaspar de la Cintera, 1570).
Com la llista seria massa llarga i discutible, poden servir d'exemple els següents romanços: Les 299 núvies per 5 cèntims, Donya Teresa de Rivera, Els calçons i les alforges, El crim de l'Ermita del Crist de l'Otero, El crim de CeclavÃn; Una filla mata la seva mare perquè volia casar-la contra la seva voluntat; i fins i tot, ja al segle XX, exemples com el Crim de Nijar .
Cec gadità (ca. 1840)
Diversos autors han dedicat moments de la seva obra a la figura coneguda com el cec dels romanços, contacontes, músic, gacetillero, histrió monòton i melodramà tic, des del segle xvi fins al xx. Ho va definir Peter Burke en el seu llibre dedicat a La cultura popular a l'Europa moderna, com "creador-transmissor ja des de l'origen de la literatura». El cantar el Arxiprest d'Hita al xiv, i des de llavors el 'compositor-cantor-venedor' ha donat vida a una completÃssima iconografia (des del primitiu gravat al cinema contemporani). El cec dels romanços, acompanyat del seu pigall i, quan podia, de la seva acordió, viola de roda o violÃ, va acaparar la missió de difusor d'una literatura popular i populatxera, materialitzada en els «plecs de cordill» -i abans «de cec» -, si incansable viatge per fires, places i remotes aldees. La literatura del Segle d'Or el descriu en La vida de Lazarillo de Tormes i Miguel de Cervantes ho va retratar per boca de Pere de Urdemalas :
Fuime i vaig topar un cec
a qui deu mesos vaig servir
... que a ser anys, jo sabés
el que no va saber MerlÃn.
Vaig aprendre la argot
ia ser vistós vaig aprendre,
ja compondre oracionsen vers airós i gentil ...
Miguel de Cervantes
Molts altres serien els exemples de la presència del personatge en la dramatúrgia espanyola del Segle d'Or, serveixi d'exemple el que protagonitza el entremès de Lanini titulat El dia de Sant Blai a Madrid, i recollit en la Col·lecció rarÃssima d'entremesos, balls i lloes intitulada Engrunes de l'enginy, publicada per Cotarelo i Mori el 1908.
També els va immortalitzar el refranyer . «El canten els cecs», deia el refrany barroc (recollit per Luis Galindo en les sentències filosòfiques i morals en 1660-1669); o la dita bajoaragonés «si vols que el cec canti, la paga davant».
El vate Salvador Rueda , considerat precursor del modernisme , en el cant setè de la seva Poema Nacional, descriu aixà al cec dels romanços:
Poc lluït de muntants d'escala,
mal estirat de cames,
en girones i en parracs
la trista figura embolicada,
la guitarra á les esquenes
i el bà cul a la dreta,
valgut d'un pigall
que l'habilita la senda,
el cec dels romançoss'encamina a la placeta.
Salvador Rueda (1890)
Comentaris publicats
Afegeix-hi un comentari: