L'Orde del Toisó d'Or, creat pel Duc de Borgonya Felip III el Bo el 1430, de 1478 a 1700 va ser dirigida pels grans mestres de la Casa dels Habsburg, que va rebre la corona d'Espanya el 1516, i va portar el títol de ducs de

Nom comú: fajol, blat moro, blat negre, cairat, blat sarraí, blat cairut o gra de fajol (Fagopyrum esculentum), L'ús del terme 'blat sarraí' per designar la llavor del pseudo-cereal Fagopyrum esculentum es diu que va venir, a banda de l'origen del pseudo-cereal (a l'edat mitjana tot el que provenia de l'Orient Mitjà es qualificava com 'sarraí'), el color de la llavor també es comparava amb la pell dels sarraïns. Està documentat en el llatí medieval frumentum sarracenorum (1460) per

Elionor d'Aquitània (1122 – 1 d'abril de 1204) va ser reina consort francesa (1137–1152) i reina d'Anglaterra (1154–1189) i duquessa d'Aquitània per dret propi (1137-1204). Com a hereva de la Casa de Poitiers, governants al sud-oest de França, va ser una de les dones més riques i poderoses d'Europa occidental durant l'Edat Mitjana Alta. Va ser patrona de figures literàries com Wace, Benoît de Sainte-Maure, i Bernart de Ventadorn. Va dirigir exèrcits diverses vegades en la seva vida

Simona Gay o Simona Pons i Trainier (Illa, 18 de gener de 1898 - 26 de març del 1969) va ser una poeta i aquarel·lista rossellonesa i la primera dona que escrigué en català al segle xx a la Catalunya del Nord.[1][2] Va ser una figura important en la recuperació del folklore del Rosselló. És autora d'Aigües vives (1932), Lluita amb l'àngel (1938) i La gerra al sol

El joc de canyes és un joc de lluita d'origen militar de gran celebració a Espanya des del segle XVI al XVIII, juntament amb les festes de lluminàries en moltes de les seves places majors. Viciana ens explica a la seva crònica com Carles V jugava a València al joc de canyes amb la seva àvia Germana de Foix.[1] Consistia en fileres d'homes muntats a cavall (normalment nobles[2]) tirant-se canyes com si fossin llances o dards i aturant-les amb l'escut. Es feien càrregues de combat,

El destruït convent de Sant Francesc de Barcelona suposa, sens dubte, un dels exemplars més interessants de l'arquitectura mendicant hispana. El temple primitiu, de planta rectangular i coberta amb fusta (1236-1240), va ser substituït per l'església definitiva (1247-1297) constituïda en aquest cas per una nau de trams de volta, capelles laterals a banda i banda sorgides entre els contraforts i capçalera de planta poligonal. De la mateixa època que l'església és el primer recinte

unjustly attacked by Guillem de Closelles while he was in Avignon on business concerning the church in Barcelona, ... A third major figure, Friar Guillem Sedacer, about whom less is known, was a native of Barcelona, an alchemist whom the

El terme lluminària té també una accepció històrica com a "foc d'artifici".De fet, de forma oficial, el terme (lluminària) s'accepta solament en el sentit de llum, i així la seva accepció d'"artifici", ha estat rebutjada (o oblidada) pels historiadors i filòlegs al llarg de dècades. A Catalunya es va emprar el terme antic de "festes de lluminàries" per indicar "festes de coets", ho demostren els manuscrits de Jaume II, amb grans despeses en lluminàries a les festes i celebracions,

Aquesta locució es va començar a usar a partir del triomf en les batalles de Cerignola i Garellano guanyades pels terços del Gran Capità en la segona guerra de Nàpols, on segons diversos autors hi havia molts catalans; un d'ells és Cristòfor Despuig, que després de la batalla posà en boca del Gran Capità defensant a uns catalans menypreats pel seu interlocutor: "... essos dos caballeros... si no fuese por ellos no tuviéramos hoy ... que