Isabel d'Aragó (2 d'octubre de 1470 - 11 de febrer de 1524), també coneguda com Isabella de Nàpols, va ser duquessa de Milà per matrimoni amb Gian Galeazzo Sforza i el seu jure Duchessa de Bari. La seva vida es va caracteritzar per les crisis polítiques que envoltaven les guerres italianes. Isabella sovint es trobava trencada entre el seu regne natal de Nàpols i la seva casa matrimonial del ducat de Milà, que la feia patir dificultats personals i polítiques. Després d’un matrimoni

La Fundació de la Ciutat de Santo Domingo, va implicar un procés molt llarg que va començar a l'any de 1496, quan Bartomeu Colom va triar el lloc on va entendre, per la seva ubicació geogràfica ia més es trobava pròxim a una mina d' or a la comunitat de Haina . El 1498, gran part de la comunitat de l'illa batejada per Colom com Illa Bella, es va traslladar de lloc amb el germà de l'Almirall i es va fundar la Nova Isabela. En fer l'aixecament majoritàriament de fusta i palla,

Domingo Bartolomé Francisco Matheu (4 d'agost de 1765, a Mataró, Espanya - 28 de març de 1831, a Buenos Aires, Argentina) va ser un home de negocis argentí i polític espanyol. Va ser membre de la Primera Junta , primer govern nacional de l'Argentina moderna, i el segon president al final de la Junta Gran, d'agost a setembre de

Manuel Máximilià Alberti (28 de maig de 1763 - 31 de gener de 1811) va ser sacerdot de Buenos Aires , [1] quan la ciutat va formar part del virregnat del Riu de la Plata . Va tenir una curació a Maldonado, Uruguai, durant les invasions britàniques al Riu de la Plata , i va tornar a Buenos Aires a temps per prendre part en la Revolució de maig de 1810. Va ser triat com un dels set membres de la Primera Junta , considerat el primer govern nacional d’Argentina. Va donar suport a la majoria

El Vinland Map, àmpliament considerat com una falsificació moderna, pretén ser un mapa del món del segle XV amb una representació precolombina de "Vinland", una secció de la costa nord-americana del sud-oest de Groenlàndia. (Crèdit fotogràfic: Jon

A la Genealogia del Casal d'Aragó, un rotlle genealògic confeccionat vers el 1400 al monestir de Poblet, el pom hi apareix com a insígnia de tots els monarques de la casa d'Aragó. La interpretació simbòlica del globus crucíger, per tant, fou, com a mínim, triple: la interpretació originària com a orbe del món sotmès al domini de l'emperador; la interpretació reial, per la qual l'orbe es reinterpretava com a símbol del conjunt de regnes d'un mateix sobirà, i, finalment, la

Un símbol solar és un símbol que representa el Sol . Els símbols solars comuns inclouen cercles amb raigs (alguns sense), creus o espirals. En la iconografia religiosa, les personificacions del Sol o els atributs solars s'indiquen mitjançant un halo o una corona radiada . Quan l'estudi sistemàtic de la mitologia comparada es va fer popular durant el segle XIX, l'opinió acadèmica tendia a interpretar els mites històrics i la iconografia en termes de "simbolisme solar". Aquest va ser

El Dinosaure és un microrelat de l'escriptor guatemalenc d'origen hondureny Augusto Monterroso,publicat com a part del llibre Complete Works (and Other Tales),el 1959. És considerada una de les històries més curtes en castellà i el seu text complet és el següent: UwU. M'agrada molt com

El mite de la Terra plana és un malentès modern segons el qual la visió cosmològica predominant durant la Edat Mitjana consistia a considerar que la Terra era plana, i no una esfera, atès queÑ "El concepte de Terra esfèrica data de l' filosofia grega antiga d'al voltant del segle VI a. C. , però va romandre com a matèria d'especulació filosòfica fins al segle III a. C., quan la astronomia hel·lenística va establir la esfericitat de la Terra com una dada físic. El paradigma

El mite de la Terra plana és un malentès modern segons el qual la visió cosmològica predominant durant la Edat Mitjana consistia a considerar que la Terra era plana, i no una esfera, atès queÑ "El concepte de Terra esfèrica data de l' filosofia grega antiga d'al voltant del segle VI a. C. , però va romandre com a matèria d'especulació filosòfica fins al segle III a. C., quan la astronomia hel·lenística va establir la esfericitat de la Terra com una dada físic. El paradigma