Un petit llibre aparegut a França al juny de 2007 ve a inaugurar una possible era copernicana en el món de la lingüÃstica. La seva tesi fonamental és que hem estat equivocats durant segles respecte al veritable origen de les llengües romà niques (el català , el català , el francès, l'italià , el portuguès, el romanès, entre d'altres). L'autor, al llarg de dotze capÃtols deliciosos de llegir, ens presenta el que ell considera proves irrefutables contra el que ell mateix denomina una autèntica aberració lingüÃstica.
Johnny Torres
Un petit llibre aparegut a França al juny de 20071 ve a inaugurar una possible era copernicana en el món de la lingüÃstica. La seva tesi fonamental és que hem estat equivocats durant segles respecte al veritable origen de les llengües romà niques (el català , el català , el francès, l'italià , el portuguès, el romanès, entre d'altres). L'autor, al llarg de dotze capÃtols deliciosos de llegir, ens presenta el que ell considera proves irrefutables contra el que ell mateix denomina una autèntica aberració lingüÃstica.
La lingüÃstica és una ciència relativament recent. Va ser grà cies al descobriment de les similituds entre llengües tan separades geogrà ficament com les llengües d'Europa, les llengües parlades a l'Iran i altres parlades o escrites en Ãndia, que es va arribar a la conclusió que totes elles haurien de tenir un origen comú. Tal llengua mare ha estat denominada de manera genèrica com indoeuropeu, encara que no se sap amb certesa si hi va haver realment un poble únic que l'hagi parlat. La llengua indoeuropea, a través d'onades d'invasions successives vingudes al continent europeu, va donar origen, seguint a la teoria més comunament acceptada, a diferents famÃlies lingüÃstiques de les que procedeixen al seu torn la immensa majoria de les llengües parlades a Occident.
Una d'aquestes branques, denominada "ità lica", va donar origen a una llengua de pagesos que s'imposaria, amb el passar del temps, en la llengua d'un immens imperi que albergava al seu si grups humans de les més variades caracterÃstiques: el llatÃ. Originalment parlat pels habitants de la regió italiana del Laci, el llatà es convertiria amb els segles en la llengua oficial de l'Imperi romà . Portada a llom de cavall i en la punta de les espases de la conquesta romana d'Europa, amb la decadència i desmembrament posteriors de l'immens imperi vindria l'inevitable procés de descomposició de l'idioma llatÃ. Amb les successives invasions procedents del nord i est d'Europa, el llatÃ, parlat per gent de tots els tipus i condicions socials, va ser deformat progressivament al punt de generar diferents "filles" que es convertirien després en les llengües de les naixents nacions: Espanya , França, Ità lia, Portugal, Romania. És per això que a aquestes llengües, anomenades "romanços", se'ls anomena, alternativament, llengües "llatines".
Una mare que no deixa herència alguna
El que s'ha exposat anteriorment és la història oficial de les llengües romà niques, inclosa el català , comunament acceptada i que podem trobar en qualsevol bibliografia sobre el tema. No obstant això, si unes llengües evolucionen a partir d'altres, haurÃem de poder trobar les petjades de tal evolució. En altres paraules, les llengües filles haurien de portar en si mateixes les empremtes heredità ries de la mare. La constatació que Cortez fa al seu llibre, de manera exhaustiva, és que això no passa en el cas del llatà i les llengües romà niques.
En primer lloc, tenim el vocabulari. És cert que podem trobar milers de paraules que s'assemblen en totes les llengües romà niques i que provenen d'alguna paraula llatina (abjecte, bel·licós, etern, ferotge, grà cil, honest, ignominiós, obsequiós, perpetu, etc.). No obstant això, la immensa majoria de tals paraules són d'origen culte, és a dir, introduïdes per literats, escrits i altres personatges de gran cultura, que coneixien la llengua llatina, de manera que aquests vocables no pertanyen al registre de la parla quotidiana. Cortez fa una revisió detallada dels vocabularis llatà i romanç en diversos dominis de la parla dià ria i troba un fet fonamental i sorprenent: el vocabulari de base de les llengües romà niques no prové del llatÃ. Per raons d'espai no puc aportar abundants exemples, però prenc un que sembla significatiu: la paraula "guerra". És possible pensar que un poble conqueridor com els romans no hagi llegat als pobles sotmesos el vocabulari de l'activitat fonamental que duia a terme? Veiem, aixÃ, que "guerra" es diu "guerre" en francès, i "guerra" en italià i portuguès, però es diu "bellum" en llatÃ. Convido els lectors a fer la mateixa comparació amb altres paraules del mateix domini: tractat, matança, general, soldat, batalla, mariscal ... La comprovació de la similitud enorme entre les llengües romà niques és tan impactant com la dissimilitud total amb la paraula llatina equivalent . El mateix exercici es pot fer amb els vocabularis de la geografia, la roba, parts del cos, etc.
En segon lloc, la gramà tica de la llengua llatina no té la menor semblança amb les gramà tiques de les llengües romà niques. Com sabem tots aquells que hem estudiat llengües clà ssiques al batxillerat oa la universitat, el llatÃ, igual que una gran part de les llengües indoeuropees, és una llengua desinencial. Els substantius es declinen en casos depenent de la funció gramatical que han d'exercir en l'oració. Cap llengua romanç declina els seus substantius, amb l'excepció del romanès que posseeix un sistema de casos molt reduït. Igualment trobem que totes les llengües romà niques posseeixen articles (determinats i indeterminats), mentre que el llatà no posseïa cap.
Igual que el grec, el llatà posseeix el gènere neutre, a més dels gèneres masculà i femenÃ. Cap llengua romanç el posseeix. I hi ha més: el llatà vulgar, que es diu a la mare de les llengües romà niques, era parlat per gent suposadament bà rbara, inculta i sense educació. Però les llengües romà niques posseeixen una persona gramatical que el culte i aristocrà tic llatà no posseïa: vostè. Acabem la revisió rà pida de la gramà tica llatina amb l'indici més impactant: la sintaxi. Rosa alba est (literalment: 'la rosa blanca és') es converteix en "La rosa és blanca" i construccions equivalents en totes les llengües romà niques, i Non tamen abstinuit venturos prodere casus per diverses fortuna notes (literalment "No obstant això va deixar futurs revelar els mals per mitjà de variats atzar signes ") en correcte espanyol ve a ser: L'atzar, però, no va deixar de revelar els mals futurs per mitjà de signes diversos. En altres paraules: la sintaxi llatina no té absolutament res a veure amb la sintaxi de les llengües romà niques.
Davant d'un cúmul de diferències tan enorme, els lingüistes tradicionals han parlat de l'existència d'un estadi intermedi de la llengua llatina que va donar origen a les llengües romà niques. Aquest "baix llatÃ" o "llatà vulgar" vindria a ser una deformació de la llengua llatina clà ssica. El problema, segons Cortez, rau en el fet que el temps perquè aquestes transformacions tingués lloc és massa curt, de tot just uns segles. En el Concili de Tours (mitjan segle IX) es parla encara d'una "llengua romana rústica", que se suposa va ser la llengua que va donar origen a les llengües romà niques, però hi ha petjades d'aquestes ja des dels segles XII i XIII. Estem parlant, doncs, d'un temps de generació de tot just 4 segles. Cortez treu a relluir, a manera de comparació, un fenomen paral·lel i totalment oposat: el cas de la llengua grega. El grec i el llatà van tenir igualtat d'importà ncia en l'Antiguitat. Les persones cultes aprenien a llegir, escriure i parlar en les dues llengües, que eren ensenyades en totes les escoles romanes. Però el fet significatiu és que la llengua grega, en 35 segles, ha variat molt poc. Com explicar això ?.
La veritable mare
Ens trobem, doncs, davant d'un problema terrible que els millors llatinistes no han aconseguit resoldre: els intents de reconstruir l'idioma original a partir de les llengües romà niques no produeix mai la llengua llatina.
Per Yves Cortez, el problema es troba en un altre costat i no ho hem acceptat: el llatà no és la veritable llengua mare de les llengües romà niques, i trucar a aquest ascendent lingüÃstic romanç amb l'apel·latiu de "llatà vulgar" és un error catastròfic, perquè fa pensar que és un llatà deformat. La conclusió seva és que era una llengua completament diferent. No d'una altra manera pot explicar-se que el vocabulari de base, la gramà tica i la sintaxi siguin totalment diferents.
La pregunta que sorgeix inevitablement ara és: d'on provenen llavors les llengües romà niques? Per Yves Cortez, la veritable mare ha estat sempre al nostre costat, però la ignorà vem, incapaços de reconèixer el seu paper fonamental. El pes de la tradició i el prestigi de la llengua llatina (que va ser seleccionada, curiosament, per l'Església catòlica com a lingua franca i després pels homes cultes dels segles posteriors com la llengua de transmissió dels coneixements) la va mantenir relegada i ignorada , i és en aquest punt on radica l'originalitat de la tesi de l'autor. La veritable llengua matriu, que va donar naixement a les llengües romà niques, va ser ... l'italià , però l'italià no prové del llatà com comunament es creu, sinó que és, i això forma part també de la seva tesi, una llengua més antiga, despresa en temps remots del tronc ità lic. És l'única explicació possible, segons l'autor, que pot donar compte d'una transformació tan radical d'una llengua desinencial en una llengua preposicional, amb canvis tan drà stics a més en el vocabulari i en la sintaxi. Això vol dir que els romans que van conquerir Europa parlaven ja una certa forma d'italià (Cortez la flama "l'proto-romanç", jo prefereixo cridar-la "el paleig-italià " encara que és probable que fos cridada pels romans simplement "el romà "), que va ser la llengua que es va transformar gradualment en les llengües romà niques que coneixem avui.
La història s'hauria desenvolupat de la manera següent: els "italians" habitaven la regió que posteriorment va ser conquerida pels "llatins" (que parlaven i escrivien en llatÃ). Precisament a causa d'això, la llengua del conqueridor llatà va ser la llengua escrita del govern i de maneig de les institucions. Però els "llatins", superiors militarment, eren inferiors en nombre i no van aconseguir imposar la seva llengua abans del començament de la fenomenal expansió romana, i encara que el llatà va seguir sent la llengua escrita oficial en els segles subsegüents, fins i tot després que el llatà desaparegués com a llengua oral (se sospita que el llatà era ja una llengua morta en l'època de Ciceró), va ser la llengua romana parlada, aquest "proto-romanç", la qual va seguir la seva vida com a llengua d'expressió quotidiana, encara que no es posava per escrit , conquistant als conqueridors. Seria el cas primer en la història d'una llengua dels dominats que passa a ser la llengua dels dominadors.
De tal manera que tres llengües convivien en l'antiguitat romana: el llatÃ, el grec i el "romà " o "proto-romanç". Aquest fenomen de dualitat, llengua escrita-llengua parlada, no és estrany en l'època ni ho és avui dia. Per exemple, en els temps de Jesucrist, a la Judea-Galilea-Samaria antiga, es parlava en arameu, però s'escrivia en hebreu. Al nord d'Àfrica, al Magrib d'avui, es parlen dialectes de l'à rab, però s'escriu en francès i en à rab clà ssic.
Els nombrosos punts comuns al llatà ia les llengües romà niques provenen del seu origen comú, l'indo-europeu. A això s'agreguen els efectes d'una coexistència de gairebé 20 segles entre les llengües romà niques parlades i el llatà com a llengua escrita, al punt que nombroses paraules romanços han estat preses del llatÃ.
Com és d'imaginar, aquesta nova tesi de Yves Cortez ha produït les més aspres reaccions en el món lingüÃstic. En contra juguen diversos factors, dels quals el més important és la manca (pels moments) de textos escrits en aquest "proto-romanç".
Aquesta hipòtesi planteja problemes tremends. Hi hauria, per exemple, que redefinir una bona part de les etimologies dels nostres diccionaris, però si bé aquesta teoria genera més preguntes que les que respon, és, sens dubte, un camà digne d'explorar.
Afegeix-hi un comentari: