Quan el Català es parlava a tota la França

L’emperador NapoleĂł¹ fĂ©u portar de l’arxiu vaticĂ , com a botĂ­ de guerra un document que demostra que el catalĂ , o si voleu l’occitĂ  es parlava fins al Rin. França diu que Ă©s el document en francĂšs mĂ©s antic. És que el francĂšs Ă©s el catalĂ ? oh! clar! Abans sĂ­.

El document no Ă©s pas gaire extens, perĂČ Ă©s molt clar, i sabem amb certesa l’any, estem parlant del 842, molt anterior a qualsevol altre document en llengua neollatina.

La circumstĂ ncia que l’origina Ă©s molt solemne i demostrativa. És un tractat internacional en que el sobirĂ  d’Alemanya s’ha de fer entendre pels de la GĂ l·lia, o sia que les autoritats parlen en les llengĂŒes dels oients i aquests en la prĂČpia. A Estrasburg els gals escoltaren al rei alemany parlant en catalĂ , perquĂš era la seva llengua. O el que ara diem occitĂ , meridional, o patois.

No coneixem els seus dialectes, perĂČ podem creure que a Estrasburg o els llocs de residĂšncia habituals de la cort (ParĂ­s, Soissons, Tournai, Orleans, ColĂČnia ...) aquesta era la llengua dels romans francs, les diferĂšncies amb l’occitĂ  de mĂ©s al sud serien les normals dialectals, o sia que segons la mostra podem pensar que “en”, Gal·lia amunt era “in” o “saber” i “poder” eren “savir” i “podir”.

En quant als francs, no caldrĂ  pas recordar-vos que parlaven una llengua germĂ nica, que Ă©s la del mateix text posat en germĂ nic. Admireu les astoradores semblances del que deien els emperadors francs a Estrasburg fa mĂ©s de mil cent cinquanta anys. L’any 842.

Text post romĂ  o dels llatĂ­ns de l’ùpoca mĂ©s antic, en occitĂ -catalĂ .

En negreta les paraules occitanes perĂČ no franceses o mĂ©s indiscutibles. Afegeixo una modernitzaciĂł incloent variants possibles en catalĂ .

Pro deo amur et pro christian poblo et nostro commun salvament, d'ist di in avant, in

Pro DĂ©u amo/ur et pro cristiĂ  poble et nostre/o comĂș salvament, d’est dia en avant, en

quant deus savir et podir me dunat, si salvarai eo cist meon fradre

quan DĂ©u saber et poder m’ha/Ă©s donat , sĂ­ salvarĂ© eu/jo est meu frare/germĂ 

 

Karlo et in aiudha et in cadhuna cosa, si cum om per dreit son

Carles et en ajuda et en caduna cosa , si com hom per dret son

fradra salvar dist , in o quid il mi altresi fazet, et ab

germĂ /frare salvar dec/dic, en o quan ell (a) mi altrament faci, et amb/ab

Ludher nul plaid nunquam prindrai , qui meon vol cist² meon fradre Karle in

Lutar(i) null acte/joc (guerra) mai prendré, quí (de) meu vol est meu frare Carle en

Qui me’n vol atacant mon germà

damno sit.

Damne / dany sia.

Les tropes de Carles el calb li responen

Si l’emperador franc d’Alemanya ha usat l’occitĂ  Ă©s per quĂš Ă©s la llengua dels seus oients romans. LĂČgicament els romans presents el responen en occitĂ , el que ara diuen despectivament “PatuĂšs”

Llegiu i admireu-vos del jurament de les tropes gal·les, les que no eren pas franques, car els germànics entenien el fràncic de Renània en que es redactà el mateix text destinat al rei de les Gàl·lies i els soldats francs alemanys:

PrĂšviament us recordo que: Luduvics Ă©s LluĂ­s i; que en occitĂ  tant pot dir-se Carles com Carlos, com Carlus, perĂČ que tal com estĂ  posat pot ser una forma comodĂ­; “sacrament” Ă©s jurament; “Tengui” Ă©s “tenir”, enteneu “sostenir” o “no mantenir el jurament si l’alemany no compleix”.

Si Lodhuvigs sagrament, que son fradre Karlo iurat, conservat, et

Si Ludovics sacrament, que (a) son germĂ /frare Carles (ha) jurat, (ha) conservat, et

Karlus meos sendra de suo part non lo tanit, si io returnar non l'int pois :

Carles meu senyor, de sua part no lo tingui, si io returnar no li’n puc:

ne io ne neuls, cui eo returnar int pois, in nulla aiudha contra Lodhuvig nun li iu er. »

ni io ni nul , qui io returnar li’n puc, en nulla ajuda contra Ludovic non li jo farĂ©. eu serĂ©.

Sorpresos? És que l’occitĂ  i per tant el seu dialecte catalĂ  sĂłn els mĂ©s propers al baix romĂ , del segle v, ens entendrĂ­em molt bĂ© amb els d’aquells temps.

. Els arguments per fer-ho francĂšs a vegades fan riure, aixĂ­, argumenten seriosament que: “Cosa”, no Ă©s pas “cosa” occitana sinĂł “causa” de deliberaciĂł o plet o “sostenir”. I haurem de dir als de langue d’oil que Ă©s “chose”. Ja que al s. IX en francĂšs no existia. En romĂ  gal o OccitĂ , sĂ­. En francĂšs “causa” Ă©s un cultisme del temps del classicisme que s’inventa l’actual llengua de França. Llavors ens preguntarem: I el text alemany quĂš diu, d’aixĂČ? Mirant-ho podrem sortir de dubtes.

Doncs et in aiudha et in cadhuna cosa Ă©s l’Ășnica diferencia entre les dues traduccions, aquesta frase no hi Ă©s.

L’academicisme diu: Aquest text Ă©s en “Galo-romà”, i es molesta per quĂš que antigament de manera equivocada, la gent occitana que encara sabia la seva llengua deia que era en llengua occitana. Car existeixen alguns mots que a primera vista semblen pertĂ nyer-li, com “sagrament” que en francĂšs Ă©s “serment”; “poblo” o “poble”, en neo franco-francĂšs “peuple”; “ab/ amb”, en francĂšs “avec”.

DemostraciĂł de que el catalĂ  es parlava fins al Rin

D’aquesta manera ens arriben els seriosos estudis que argumenten que en el molt antic “RomĂ  de la GĂ l·lia” existien aquests mots que ara al nord no tenen (per quĂš no parlaven la mateixa llengua romana que al sud). Quan troben algun mot que coincideix amb l’occitĂ  com “popla”, “ab”... afirmen categĂČricament era propi de l’antic francĂšs seu. Sense pensar que tal com ells argumenten tambĂ© hom pot dir que allĂ  parlaven l’antic occitĂ  o algun perdut dialecte seu. AixĂ­: “savir” (he sentit “jo sabi” a PerpinyĂ ). Evolucionaria al francĂšs “savoir/savuar” i l’oposen a “saber”; o “jo”, que en forma occitana antiga Ă©s “eu”, ha de cedir davant el “je” FrancĂ©s, que proclamen era la “Ășnica” llengua que usava “eo” en el seu lloc, sense pensar en “eu”. Si voleu riure compreu les diferents maneres de dir “io” al text.

Altres estudis parlen de si Ă©s en lionĂšs o peitavĂ­. PerĂČ fins fa poc s’ha considerat aquests i el catalĂ  parts de l’occitĂ . Clar que si aquest Ă©s parlava fins al Nord, Ă©s lĂČgic esperar que cada determinat nĂșmero de quilĂČmetres hi havia diferĂšncies, encara hi sĂłn on es parla, per quĂš venen d’una antigor molt profunda. El que s’amaga Ă©s que no era el francĂšs que s’ha imposat modernament a la GĂ l·lia.

No s’adonen que les formes argumentades de “Poblo”, “ab”... estan dient que el text Ă©s occitĂ  i que aquesta llengua Ă©s parlava des de Catalunya fins el Rin?

Un altre argument Ă©s que qui va recollir el text, mossĂšn Nittard ( net de Carlemany per part de mare, o sia teĂČricament de parla holandesa antiga), era de la Picardia (a tocar BĂšlgica) i que hi posa formes del seu dialecte del nord, sense adonar-se que aixĂČ no desmenteix ans confirma que el text Ă©s occitĂ , perquĂš es demostra que allĂ  parlaven occitĂ , o que les coses que serveixen per atribuir-ho a l’antic francĂšs del nord sĂłn formes de l’occitĂ  del nord.

TambĂ© hom vol identificar formulismes de la cancelleria i de tradiciĂł mĂ©s o menys culta. Cosa lĂČgica en aquest context, aixĂČ seria una raĂł per a l’occitĂ , car els francs entenen el germĂ nic i els romans l’occitĂ , i amb aixĂČ sabem que aquests romans eren amunt, amunt, fins a dalt de tot. O sia que un romĂ  d’Estrasburg o allĂ  present, podia entendre el rei alemany parlant-lo en occitĂ , que no francĂšs (germĂ nic o barreja amb el romĂ )

Posteriorment ha estat condemnat i arraconat cap al sud i ara Ă©s quasi extingit fora de Catalunya. En aquest punt veiem com els francs que volien fer-se entendre dels romans, els parlaven el que ara diem OccitĂ , que incloĂŻa PeitĂșs i LiĂł.

Arguments del francĂšs

Veiam, cal ser seriosos, diuen els francesistes, no us podeu basar tant sols en un element per dir que els juraments sĂłn en llengua d’Oc. No veieu que una multitud de fets demostra que d’acĂ­ ve el francĂšs? Tenim evolucions fonĂštiques inexistents en Oc i que es fan en base a mots llatins comuns a les llengĂŒes llatines: savir, cadhuna, aiudha, cosa. No poden derivar de mots occitans. En Oc donen mots molt diferents.

Poca gent gosa oposar-se a aquest oficialisme. La resposta no Ă©s difĂ­cil, perĂČ: “saber”, “caduna” (cada una), “ajuda”, “cosa”, sĂłn perfectament catalanes..

Altres insisteixen: Res no prova que “ab” no s’emprĂ©s en l'antic francĂšs o que no fos en una de les moltes formes llatinitzants usades pels clergues.

PerĂČ, de l'altre banda, a part de que el francĂšs ha estat molt modificat des del renaixement, tampoc hi ha cap prova de que qualsevol d’aquests mots no es poguĂšs emprar en occitĂ  o que no sigui un arcaisme o llatinisme en occitĂ .

Voleu un signe ? Carles Martel, Ă©s un nom en occitĂ , si fos en l’hĂ­brid francĂšs seria “Marteau”, i aquest Ă©s de la dinastia imperial. Per parlar amb els gals i els iobers havia d’usar l’occitĂ , l’Ășnica llengua romana de les GĂ l·lies.

LluĂ­s M. Mandado i Rossell

.1 L’autor d’aquesta noticia es deia Nithard, es conserven dos manuscrits; un que Ă©s una copia de cap l’any 1000 segurament per a sant Medard de Soissons. Vers el 1650 es comprat per a la reina Cristina de SuĂšcia que el deixa a la biblioteca del VaticĂ , que NapoleĂł portarĂ  a ParĂ­s i es conserva a la BibliothĂšque nationale de France la cote Latin 9768, no pas de les GĂ l·lies. On es troba tambĂ© l’altre manuscrit Latin 14663.