MAGAZÍN D'INVESTGACIÓ PERIODÍSTICA (iniciat el 1960 com AUCA satírica.. per M.Capdevila a classe de F.E.N.)
-VINCIT OMNIA VERITAS -
VOLTAIRE: "El temps fa justícia i posa a cadascú al seu lloc.."- "No aniràs mai a dormir..sense ampliar el teu magí"
"La història l'escriu qui guanya".. així.. "El poble que no coneix la seva història... es veurà obligat a repetir-la.."
04-06-2021 (1129 lectures) | Categoria: Articles |
L’Atlà ntida
Jacint Verdaguer
text Ăntegre, amb notes i il·lustracions
Â
Â
Pròleg *
ĂŤndex
IntroducciĂł *
Cant primer. L’incendi dels Pirineus * •  2a part: *
Cant segon. L’Hort de les Hespèrides *
Cant tercer. Els Atlants *
Cant quart. Gibraltar obert *
Cant quint. La catarata *
Cant sisè. Hesperis *
Cant setè. Chor d’illes gregues *
Cant vuitè. L’enfonsament *
Cant novè. La torre dels Titans *
Cant desè. La nova Hespèria *
ConclusiĂł *
Notes *
IntroducciĂł |
|
S’encontren en alta mar un bastiment de Gènova i altre de Venècia i s’escometen en batalla. Sobrevé gran temporal i un llamp encén lo polvorà d’un d’ells, que, esberlant-se, arrossega també l’altre a l’abisme. Soldats i mariners se’n van a fons; sols amb prou feines se salva un jove genovès que, abraçat amb un tros de pal, pot prendre terra. Un savi ancià que, retirat del món, vivia vora la mar, surt a rebre al nà ufrag; lo guia a un rústec altar de la Verge i tot seguit a sa balma, feta de branques i roca, a on lo retorna. Dies aprés, veient al mariner capficat mirant aquelles aigües, li conta llur antiga història per distraure’l del passat naufragi. |
|
Vora la mar de LusitĂ nia, un dia |
|
Van per muntar-se les tallantes proes, |
|
Aixà d’estiu en tarda xafogosa |
|
Amb cruixidera i gemegor s’aferren, |
|
A la lluita carnĂvora i feresta |
|
L’espantosa abraçada més estrenyen, |
|
Tal un raser de roures muntanyesos |
|
Ofegant lo brogit de la batalla, |
|
CĂ rrega i nau les ones engoliren, |
|
Mida l’abisme bracejant, i destre |
|
Los cetacis aflairen carn humana |
|
Al cim d’un promontori que roseguen |
|
LlĂ ntia un dia del mĂłn, al cel suspesa, |
|
I quan de nits la tempestat brogia, |
|
Maria! ella Ă©s lo nord del jove tendre |
|
S’hi acosta panteixant, mira i remira: |
|
Desviant-se amb molt greu de l’aspra serra, |
|
Mes alça al llantió l’ullada trista, |
|
Gronxant-lo, com en braços de sirenes, |
|
En lo sorral ou remoreig de passos, |
|
Un viarany que es clou entre falgueres, |
* roser mesquer |
Entra el nĂ ufrag al mĂstic oratori, |
* emmorenides |
Dins un esquei*, frontera a la capella, |
* Massa rocallosa, de superfĂcie clivellada i cantelluda. * Planta herbĂ cia de flors blaves. |
Vora la mar semblava el cap de serra |
* altiu |
I obrint lo llibre immens de sa memòria, |
|
De migdia amb sos raigs la terra envolta, |
 |
|
Cant primer L’incendi dels Pirineus |
|
Exposició. Lo Teide, Espanya naixent. La veu de l’abisme. Invocació al Déu de les venjances. Naix un gran foc entre Roses i Canigó, fent pastura de boscos i ramades. La maça de Roldan. L’incendi abriga el Pirineu d’un cap a l’altre. Hèrcules s’hi acosta aprés de batre els gegants de la Crau, i d’entre les flames treu a Pirene. Eixa diu-li ser cap de brot de la nissaga de Túbal i reina d’Espanya, tot just destronada per Gerió, qui per segar-li millor l’avantatge, veient-la fugir a la muntanya, ha calat foc a ses boscúries. Pirene mor i Alcides li alça un mausoleu de roques a l’extrem de la cordillera, allargant-la fins a la mar. Regalims d’or i argent que dels roents cingles baixaren a les planes. Conflent i Portvendres. L’hèroe se’n baixa cap a Montjuïc, on s’embarca, prometent fundar una gran ciutat a l’abric d’aquella serra. |
|
Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra? |
|
AquĂ els titans lluitaven, allĂ ciutats florien, |
|
Aquà estengué sos marges lo continent hesperi; |
|
Era el jou d’or que unia les terres ponentines |
|
Per ella es transmetien, com per un pont amplĂssim, |
|
Rei n’era Atles, aquell qui de la blava volta |
|
Per ço, dels fills de Grècia la somiosa pensa |
|
En gegantesa i muscles sos fills li retiraren, |
|
Mes una nit bramaren la mar i el tro; de trèmol |
|
I assaborint lo tebi record de sos abraços, |
|
On ets?— I ai!, on l’hermosa solia els cors atraure, |
|
Li carregà feixuga l’Omnipotent sa esquerra, |
|
Eix mĂ stil del navili romput illes rodegen, |
* Personatge nefast de la BĂblia |
Fou lo gegant que pinten amb tot l’Olimp en guerra; |
|
Mes del Tronant brunzenta, derrocadora flama, |
|
I a tu qui et salva, oh niu de les nacions iberes, |
Espanya naixent |
L’AltĂssim! Ell, de nĂ ufrag tresor omplint ta popa, |
|
Per ço, de les riquesesª lo déu en tu posaren |
Nota 1 |
De l’Atlà ntida al veure’t hereva, en son enterro |
|
Quan l’huracà amb ses ales remou lo negre abisme, |
La veu de l’Atlà ntida, que ve de l’abisme |
Fui la major de totes, podria dir-vos filles; |
|
He vist d’un llit de perles alçar Nà pols i Ibèria; |
|
Geganta jo, engrapava com mĂ de DĂ©u la terra, |
|
I vosaltres?, vosaltres, la mar que us embolcalla |
|
Què val ara que mostre Plató divà a la història |
Nota 2 |
Senyor de les venjances, donau alè a mon cà ntic, |
(parla el vell) |
|
|
L’incendi abriga el Pirineu d’un cap a l’altre. |
|
Al temps que el gran Alcides* anava per la terra, |
* Hèrcules |
Des d’on lo sol al nà ixer ja daura ses boscúries, |
* Ventada que aixeca la neu |
Apar* serpent immensa, d’escata vermellosa, |
* Sembla |
I avant, ronca, assaĂŻna* i udola, amb sa alenada |
* aĂŻna, renilla |
Tot cabdellant arbredes, penyals del cim rodolen, |
* [Ă©] Pols que fa el corc |
Al veure que ses llĂ grimes no poden apagar-los, |
|
(AixĂ en fugia el moro quan amb un riu de ferro |
Nota 3 |
Ni a l’à liga li valen les d’or potentes ales; |
* cornelles, mena de corbs |
Branca d’un torb de brases arrasador, estanya |
|
Teixons, isards i daines per la drecera empaita, |
* Fragment de roca dura, allisat i arrodonit |
I el que entre Espanya i França torreja, mur de roca, |
|
Apar que la serp monstre, per estrafer un cometa, |
* Ajupint-se parant l’esquena perquè un altre hi pugi |
De gom a gom quan s’omple l’espai de fumarel·la |
|
En tant, del Rose vora les aigĂĽes, apedreguen |
Nota 4 * cadascun |
Lo creuen ja entre penyes colgat, com en sa fossa, |
* corrĂł de pedra |
Llavors al gran incendi, rabent, endreça els passos, |
|
De CanigĂł entre els cingles un xaragall* se bada, |
* Regueró de l’aigua de pluja * eixancarrat |
Sols lledoners en brasa rodant-hi hi cuetegen, |
* Excavació produïda per l’aigua |
Pirene, lluny dels homes vivia allĂ, dels Ăłssos |
* Humit, mig moll |
Del bosc de flames mĂşstiga la trau, com vera rosa, |
* Paratge fresc, ombrĂvol |
—I a tu, que entre les ales del cor m’has acollida, |
|
Encara eixamoraven* los puigs ses cabelleres |
* eixugaven |
A sos palaus l’AltĂssim veent posar escales, |
|
Del mĂłn quiscĂş a sa branca volĂ : TĂşbal a Espanya, |
|
Donà lleis a sa prole i ensenyaments pasqué-li |
|
De mans en mans, pels segles rodant lo ceptre aurĂfic, |
|
Mes sola jo restant-li de sa reial nissaga, |
|
Lo ceptre em pren dels avis, veent-me dèbil dona, |
|
Tement potser que el trono li reprengués un dia, |
|
Expiro! De ses viles i sos ramats sĂł hereva: |
|
Digué, i la mort, amb freda besada geladora, |
|
Mes ja a l’incendi roges esclaten les muntanyes, |
* roca clivellada i cantelluda |
I ragen fins a escórrer’s les abocades urnes |
|
Al desfer-se a madeixes de gebre lo litarge*, |
* òxid de plom |
AixĂ, al traure florida lo romanĂ i la malva, |
|
Los munts se’n feren faixes, les valls se’n coronaren, |
|
La pirinaica Venus anomenĂ a Portvendres;ÂŞ |
Nota 5 Nota 6 Nota 7 |
Quan los llevants plorososÂŞ anaren la muntanya |
Nota 8 |
I esmerletant de timbes i grops aquelles terres, |
|
Des d’esta gesta d’Hèrcules, ma dolça Catalunya |
|
En eix treball de cĂclop la set lo desdelita, |
|
AllĂ, a l’altar de JĂşpiter humil agenollant-se, |
|
Una ciutat fundar-hi promet, a sa tornada, |
|
Per ella, no debades, al Déu potent de l’ona |
 |
|
Cant segon L’Hort de les Hespèrides |
|
Tarragona. Les boques de l’Ebre. Los Columbrets. València i Montgó. La coltellada de Roldan. Lo Muley-Hacèn. Desembarca l’hèroe, i Gerió, per desfer-se’n, li parla de la reina Hesperis i del brot de taronger que cal presentar-li qui la pretinga per esposa. Descripció de l’Atlà ntida. L’hort de les taronges d’or. Hèrcules, matant lo drac que vetlla el taronger, n’abasta el cimeral. Les set germanes recorden plorant que al morir Atles los donà per signe de les darreries de sa pà tria la mort del drac. Record de l’anada triomfal dels Atlants a Orient. Llur desfeta. Mals auspicis d’elles. |
|
S’embarca, i prompte, al veure’l passar Tarraco antiga |
|
No tem de les cinc boques de l’Ebre els glops enormes |
Nota 9 |
Veu mĂ©s enllĂ la riba fructĂfera del TĂşria, |
* cants |
Deixa el Montgóª de cara ferrenya, i la muntanya |
Nota 10 Nota 11 |
Prop d’on encaixen Àfrica i Europa, en terra salta, |
*Â (ant) llegoter |
—Mira, à liga dels hèroes, les llà grimes que ploro; |
|
Mes d’or eixa corona vindrà al teu front poc ampla, |
|
Hesperis, que n’és reina gentil, s’és enviudada |
* conhortar |
Mes cal —açò li deia soscavant-li una fossa—, |
|
Després, quan la rumbeges la flor de la bellesa, |
|
Veu lo parany Alcides, mes al de Gades deixa, |
* blat xeixa o comĂş * muniĂł de brolls o rebrots |
No hi ha sorrenques vores, ni rònegues carenes; |
Descripció de l’Atlà ntida |
Encinglant-se, la cabra esbrota un olm mengĂvol |
|
Cervos gegants rumbegen* ses banyes d’alt brancatge |
* fan ostentaciĂł de |
Lo Pirineu i l’Atles, tità niques barreres |
|
Semblava que, geloses, del mĂłn a la pubilla, |
|
Guadiana, Duero i Tajo, que l’or i plata escolen |
|
Amb lĂbiques rieres s’apleguen en llurs vies; |
Nota 12 |
Vestida, emmirallant-s’hi, de pòrfir* i de marbres, |
* roca Ăgnia |
Allà d’allà , per entre falgueres gegantines, |
|
De sos immensos regnes la mar no ha vist l’amplà ria, |
Nota 13 |
Mes, qui ho diria, al veure-la tan bella! en sa platxèria* |
* esbarjo, gresca |
Vers l’hort, per odorĂfers boscatges, s’obre via, |
* els bĂşfals |
I, fent-li de corona, ja hi veu abans de gaire |
|
S’hi acosta entre bardisses de murtra, i ja sos polsos |
|
Los cinnamoms* a rengles i poncemers* altĂvols |
* abre del paradĂs. * abres |
Los cirerers s’hi gronxen, de flors viventes toies |
* sarment |
Rieronets hi llisquen i fonts arruixadores, |
|
Los brolladors escupen un riu per brocs de marbres, |
|
Cascades mil esqueixen ses ones de bromera |
|
Pels riberencs herbatges, com un ruixat de perles, |
* ocells |
I, lires de l’Edèn, los rossinyols li diuen |
|
Com qui no ho sent, Alcides a fer-se endintre cuita, |
|
Refila, sota arcades de fulla, amb lira dolça, |
(el poncellam d’Hespèrides: les 7 filles d’Hesperis) |
De gessamĂ i vidalba* darrere un cortinatge, |
* liana de flors blanques * xicots |
De sobte en ses joguines i riure infantĂvol, |
|
Lo cimeral de l’arbre per abastar, s’hi atansa, |
Nota 14 * tot seguit. **gola |
Ell, sortejant-lo, aixafa d’un colp de peu sa testa, |
|
Morint, al tronc de l’arbre se nua i caragola, |
|
—Ai, Atlà ntida trista! mes ai de qui et diu mare! |
|
«Fórem gegants», morint-se digué; «nostra alenada |
(mots d’Atles) |
»De LĂbia arrabassĂ rem Harpies i Amazones, |
* Terrenys arenosos... |
»Los Pirineus, los Alpes, los Apenins rompérem; |
Nota 15 |
»Fins al cim (mes a l’ésser al capdamunt tot tomba!). |
|
»S’aterra el meu imperi que n’aterrà tants d’altres! |
|
»Demà els clapers* i dòlmens que nostres mans alçaren |
* construccions ciclòpies |
»I al fer-se esment de savis, de forts guerrers i destres, |
|
»Mes no: la mar que ens colgue, amb aspre i ronc llenguatge |
|
»Quan un hèroe, alt d’espatlles i cabellera rossa, |
|
Veu’s-el aquĂ; t’arriba, t’emprèn lo llenyataire: |
|
Que el pare hem vist en somnis, l’hem vist com engegava |
* certament |
Mare! penjau d’un salze la lira als vents i oratge, |
 |
|
Cant tercer Els Atlants |
|
S’apleguen dins lo temple de Neptú. Raonament del primer cap de colla. Sos mals auguris. Demana, als qui arriben de llunyes terres, quines noves duen al col·lotge. Un que ve de les encontrades de Ponent respon haver-les mig abrigades un braç de mar. Altre, tot just vingut d’envers Tule, ha tret un mal pronòstic de les aurores boreals. Entra de sobte un Tità que arriba pel camà de Migdia, i, tremolós encara, conta haver escapat d’una espasa de foc que abrusà a sos companys. En això estant, senten moure el temple en terratrèmol, ensems que un llamp escapça la imatge triomfal de Neptú. Ouen lo clamor de les Hespèrides, i, fent arma dels arbres i columnes de l’atri, escometen a Hèrcules, Gran combat. |
|
De roques sobre roques sĂłn les parets gegantes |
|
AllĂ, per esposar-les amb sos mĂ©s braus sotmesos, |
|
Se n’alça un que és de l’à ngel caigut imatge viva; |
* barres que sostenen |
—Titans, quelcom de témer espera amb por la terra |
Raonament del primer cap de colla. Sos mals auguris. |
Los núvols en figura d’espectres nos ho diuen; |
|
Lo cel veig en feréstegues bromades arrugar-se, |
* a trossos * bategant-nos * poc rĂgida |
A mig esbadellar-se les flors se musteeixen; |
|
Sols junt amb la xibeca* la gralla alegre es mostra, |
* òliba |
I què ens caldrà a nosaltres? seguir la rierada |
|
Abans, quin vent us porta, contau. Tu que la vida |
|
—Tenia un fill —respon—, com datilera |
|
PosĂ son cos dins una fonda balma |
|
Mos ulls aquella nit, ai!, no es clogueren; |
|
«No són estrelles, no, filles hermoses; |
|
Ai!, eren ulls d’aterradora ceia, |
|
Perdó, diguà sortint-me de l’hamaca, |
|
Digué; i ja de la cova el mar eixia |
|
D’Haità la cordilleraª, que el cor ama, |
Nota 16 |
Parla un que vora Tule gelada el sol enyora: |
|
I, com l’ona arrossega les perles i petxines, |
|
Atlants, ai de vosaltres! mes ai de vostre imperi |
|
He vist d’infants i verges horribles sacrificis; |
|
He vist en la disbauxa nois tendres rebolcar-se, |
|
L’interrompé un Tità , de la natura esguerro, |
|
—Vora Àfrica amb mos hèroes anit m’endormiscava, |
|
Ja a mi m’empedreïa, quan diu, girant-se enrera: |
Nota 17 |
Sa veu pel temple encara retruny, quan a l’altura |
|
De prompte, a un terratrèmol que es juny amb la tempesta |
* borboll |
A sa claror rogenca, què veuen, puix s’ajupen? |
|
Mes ells, sens despitar, estrenyen lo col·lotge, |
|
En això arriba al temple lo crit de ses germanes; |
|
Los fills de les muntanyes s’hi lliguen, seglars roures, |
|
Altres més vells ne surten a glops de les cavernes, |
|
Lo matador de monstres que, de gegant a passos, |
|
Mes ell, com entre brèvols* canyissos, s’hi obre via, |
* que es rompen fĂ cilment |
Heu vist a l’huracà que escombra cel i terra, |
|
Tal l’hèroe, al rompre aquella maror armipotenta; |
|
Allà aboca ses ires on més arreu pot batre, |
* excel·lents |
AixĂ, arranant sa dalla, la Mort ajau sa messa: |
[è] |
 |
|
Cant quart Gibraltar obert |
|
L’hèroe, empès per una força sobrehumana, gira espatlles a sos enemics. Planta vora Gades lo brot de taronger. Se’n puja a Calpe, muntanya que, capçal de l’AtlĂ ntida, lligava l’Europa amb l’Àfrica. A l’obrir-la a colps de clava, veu Ă©sser l’Exterminador qui mou son braç. L’Àngel, irat, li fa veure el combat dels elements contra la gran vĂctima. Son crit de venjança. Dalt, al fons del cel, l’AltĂssim condemna l’AtlĂ ntida a Ă©sser esborrada del mĂłn i a aqueix a Ă©sser trossejat en continents. Hèrcules entra, junt amb la mar, en la terra damnada. |
|
Mes ja de les guspires d’inspiració que hi volen, |
|
Entre rouredes d’armes i punys batents s’escorre, |
|
En un marge, que ombregen palmes reials, s’atura, |
|
Lo sol besa, aclucant-se, dels puigs la cabellera, |
|
Llavors lo freu*ª no hi era; lo braç amb què encaixara |
* [è] Nota 18 |
Amb ella l’Arquitecte divà fermà tes ones, |
|
Eix mur o rastellera* de cingles era Calpe; |
* fila de coses |
Mes estĂ escrit: un vespre, del mar la cadireta*, |
* comporta petita |
Sos turons, que, com arbres de nau en lo naufragi, |
|
Tu sola dorms embriaga, de l’Occident, oh reina; |
* espasa |
Que del suplici és l’hora terrible: ja llampega |
* temporada llarga sense pluja |
Cauen d’esglai los homes; s’escruixen les muntanyes; |
|
Ell pren alè, i lo ferre tallant torna a les bromes, |
|
Planyent de son amor a la regina hermosa, |
|
S’estimba amb castells d’aigua l’esllavissada serra, |
|
L’hèroe, esblaimat*, sospita que és tot allò un desvari; |
* empal·lidit L’Àngel Exterminador |
En llampegueig volcĂ nic sos ulls grifolen* ires; |
* "llancen" * cobreixen, embolcallen |
Brandeja amb mà ferrenya l’espasa flamejanta |
* eix |
Vessant de DĂ©u les ires on fou trempada, hi baixa, |
|
Espignet de la trompa que als mons, en sa agonia, |
|
—Atlants, heu de desésser: la terra fins que us serva |
Parla l’à ngel |
Ja apunto a ses entranyes la ploma per escriure-hi |
|
SerĂ ta clava, Alcides, sa enterradora aixada; |
* enterrador |
L’Europa tu arrencares de l’Àfrica; les dues |
|
Mes, sents? per sepultar-la la terra ja es mig obre; |
|
Ni som en la gran era tots sols eix blat a batre; |
|
I tots d’acord la colquen pel Nord, Garbà i Migdia, |
|
Aguaita com hi aboquen los pols ses nuvolades, |
|
Lo braol d’un incendi dels núvols ous dessobre? |
|
ÂżNo sents com xiscladores pertot ja esvoleteguen |
|
Cuita, oh! que és hora; afanya’t! Si tens prou pit, davalla, |
|
Ronc tro de trons que en baixa suspèn, a l’estimbar-se, |
|
—Al dar per cor la terra a eixam de mons, «Covau-la», |
Parla DĂ©u |
Per ell de l’ampla cĂşpula del firmament pengĂ-la; |
|
Ell contra mi! dels éssers aquell que més amava, |
|
Oh! cada sol, cada astre del cel sent-me una lira |
|
Prou juntà els continents, de l’aigua al destriar-los, |
|
Per què m’escups lo fang, de què et traguĂ, a la cara? |
|
Mes, prompte a la que esborra del cor mes santes regles |
|
Oh mar! romp la muralla d’arenes que et té presa; |
|
Oh! atolla en sa rodera* lo carro de sa glòria; |
* solc que deixen les rodes |
I els â€vui malavinguts fragments en què es partesca, |
|
Diu JehovĂ , i per entre los sols de sa corona |
|
Mes de prompte, enardint-se son cor a una guspira |
 |
|
Cant quint La catarata |
|
Invocació al Geni de l’extermini. Gemecs de la terra mig negada. Saltants d’aigües que per l’esvoranc de Calpe s’hi aboquen. Regirament de les ones amb les despulles de l’Atlà ntida. Hércules, maresmes i camps a través, cerca a Hesperis, amb un arbre encès per brandó. Ella el veu venir i pren comiat de ses filles. |
|
Ministre d’exterminis, que els llamps hi descarregues, |
|
La canto capbussada tombant al precipici, |
|
Xisclets d’esgarrifança, renecs, ais, cridadissa, |
|
De Pompeia, a l’estendre-hi son mantell lo Vesuvi, |
|
Colgades en sepulcres d’escuma les muntanyes, |
|
Sota el tallant la vĂctima forceja; mes —Ovella |
* de 'tondre', esquilar |
Al seu voltant ton regne s’astora i tremoleja, |
|
Tan bon punt a les ones lo Calpe s’esportella*, |
* obrir-se un mur |
—Què baixa —crida un nin— de Gibraltar a ramades? |
|
—A tots! —ella respon-li—; amb aqueix mot m’eixales |
|
Lo Volga, el Rose, el Ganges, amb llurs sorrals i roques |
|
I es munten i revénen, i arreu bolcats s’abismen |
* molt impacients |
Apar que a l’estimbar-se la mar de serra en serra, |
|
I enllĂ per les planĂcies d’Hesperis escampant-se |
(la mar) * de sobte |
S’adrecen erms* i marges, aprés que el mar trosseja |
* [è] llocs inhabitats |
Escapçats Ădols, brèdoles del temple seu despulles, |
|
Lo taup al niu de l’à liga, lo peix al núvol colca; |
|
Les eugues que batien lo blat volen pels aires, |
* feixos d’espigues |
D’açò a través, cadavres de pobles i boscúries, |
* bany |
Prop seu rumbeja una illa naixent ses verdes robes, |
|
Nines galants lo criden des d’un cim de palmera, |
|
|
|
De sobte, amb ais planyĂvols i esgaripar de nina, |
* que fan xerics (crits d’ocells petits) |
No lluny de les Hespèrides se dol sa mare trista |
|
És qui engegà en son regne les mars: ¿ve a esperonar-les |
|
Oh cèlica puresa! llavors li aparegueres, |
|
Fa el darrer plor amb ses belles Hespèrides que moren, |
|
—Per què a mon coll, oh filles!, enarbro vostres braços? |
|
Qui en terra us ha posades per sempre vos hi deixa; |
|
No vullau saber altre, de mon amor poncelles; |
|
I al cel alçant la vista, los dóna l’arreveure, |
 |
|
Cant sisè Hesperis |
|
Els Atlants se’n pugen serra amunt a bastir-hi un gran casal, que els servesca de sopluig en lo nou diluvi. Hesperis ix a l’encontre de l’hèroe. Li conta sos amors i maridatge amb Atles, ses penes i el malastre de sa vida. Hèrcules la pren per esposa, i a travĂ©s de les ones desfĂ el camĂ de Gades amb ella a coll. Defallida, dĂłna l’adĂ©u als anyells i aucellades que foren ses delĂcies. Los Titans s’afanyen a muntar llur edifici. Quan lo tenen a punt de cloure, s’adonen de la fugida de llur mare amb lo grec; i amb los bocins de l’obra ciclòpea que li rebaten, l’empaiten muntanya avall. Ell fuig a grans gambades entremig de la pedregada i desfet de les aigĂĽes. Horribles visions d’Hesperis en la fosca. Lo llamp encĂ©n la gran ciutat dels Atlants i ells, guiant-se amb sa claror, tantost assoleixen a Hèrcules. |
|
Hesperis, la d’ulls negres, perquè sos fills no vegen |
(És de nit) |
I amb por los diu que pugen plegats a la muntanya, |
|
—I allà vindreu? —pregunten; i amb veu que li tremola |
|
I, rampa amunt pujant-se’n, arramben feixucs còdols |
* bigues grosses |
Al veure’ls enfilar-se rabents de roca en roca, |
|
Mes repensa, i tement, si massa plany llur vida, |
|
Per sempre despedint-se amb un ai d’agonia, |
|
Los llops de mar i terra que vénen a esqueixar-la |
|
—Déu o mortal que sies —li diu— , tu que vingueres |
|
Mare he sigut; mes filles al cel no deixĂ veure, |
|
Tinc dotze fills d’espatlla musclosa i pit tità nic, |
* còdols |
Una pà tria tenia, rovell d’ou de la terra: |
|
Ai! d’aqueix cor que feres bocins, bé te’n pots doldre; |
* afligeix |
Quan, ai!, me coronaven mos dies amorosos |
|
Los ulls a l’estelada, dalt, part damunt la pensa, |
* claror dels estels |
Polsava-la, a mos fills girant-me engelosida; |
* desembullar |
Sovint, amb llur joguines deixant-los a l’herbatge, |
* sĂ lic, mena de vĂmet |
De nostre poncellatge l’albada allà retrèiem, |
|
Somnis de maig flairosos, que d’hora us esvanĂreu! |
|
Endormiscant-se’m Atles a l’ombra d’uns arboços, |
|
Quan un aucell que a estones venia’ns a complaure |
|
Cull becada*, i de l’herba se’n puja a unes ginestes, |
* menjar agafat amb el bec * un Ă lber |
Espiant-lo el seguiren mos fills escorredissos, |
* rabejar-me, banyar-me |
Fan repensió* als esforços darrers de la puresa, |
* s’ho repensen (?) |
Cresqueren, i veient-me’ls de victòria en victòria, |
* brogit |
Mes Atles mor, i indòmits los fills que duguà al ventre |
|
Als ulls en què mirar-me solia ¿com aresta |
|
Caient-me ai colp les ales del cor, ni sols paraula |
|
Tu, que enfonses ma pĂ tria, no em perdes, ai!, amb ella; |
|
Salva-me-la! t’ho prego pels nins que et diuen pare: |
|
Mes... no; no te m’endugues, que d’Atles só l’esposa; |
|
Li diu; i esmortuïda s’inclina al peu de l’arbre |
|
—Anem —diu-li Alcides—, anem; no sospires, |
|
Lo cel Ă©s qui em guia com nau a les vores |
|
Als camps on t’esperen les verges d’Ibèria |
|
T’esglaia ma clava que els monstres aterra? |
|
Com riu que s’estimba d’un cim de muntanya, |
* passar la mĂ suaument |
Qui sĂł? Los Centaures de TrĂ cia em coneixen, |
|
Só el torb que llurs selves remou d’un colp d’ala, |
|
Mes l’aigua ja abriga les valls i planures; |
|
I a coll prenent-la, al grĂfol del mar creixent se llança |
|
—Adéu, alats salteris*, aucells que em despertà reu; |
* intrument musical |
I mos anyells? Coneixen ma veu encara, i vénen, |
|
També, ai de mi!, la cerco, la mort, i no la trobo, |
|
Per sempre, amb quant estimo, jardĂ, tinc de deixar-te |
|
En tant, damunt d’altĂvol serrat que els nĂşvols toca, |
Els Titans s'afanyen a muntar llur edifici |
Romp l’escodaire* amb ferre de tall la pedra crua, |
* picapedrer |
Amb unglots de diable ganxuts altres n’arranquen, |
|
I amb mĂ de cĂclop sobre mĂ©s grossos rocs los pugen, |
|
Després, per coronar-la amb volta indestructible, |
|
Quan, mig clos l’edifici, ja de l’aiguat se reien, |
|
Los alçaprems de ferre li tiren i rocassos, |
* alçaprems |
I enrera deixen terres i mars cada gambada, |
|
Llur crit, trepig, llambordes i bigues que brunzeixen |
* les sembrades... |
De còdols, terrossedes i troncs a la tempesta, |
|
Lo pi, que flamareja de l’hèroe als dits, s’apaga, |
|
Lleons, caimans i boes amb Ăłssos blancs se topen, |
|
Les boires, apilades, en aigua i pedra es fonen, |
|
Obrint-se entre elles aspre camĂ, lo grec s’engolfa |
* fer retrocedir l'aigua |
Sovint caient dels aires, en l’infernal tremuja |
|
Quan pensa que per rònega, plombada afrau s’estimba, |
|
I a sa claror, un caos apar de roja flama |
|
I boires, vents i onades, amb roncs esgarrifosos, |
|
Veu a gavells* cadavres passar d’infants i dones, |
* feixos |
Veu açò i l’encoberten de nou tenebres fosques; |
* mena de liana |
Cau i s’ensorra, el colga sovint l’ona negrenca; |
|
La llambregant ullada de fera monstruosa |
|
I monstres afigura llavors més espantables, |
Visions d'Hesperis en la fosca |
I és tot per ella un caos d’espectres lleigs i informes, |
|
Fantasmes són, que allarguen negrencs i ossosos braços, |
|
Omple els espais, de sobte, feréstega clariana; |
El llamp encén la ciutat dels Atlants * rodella |
Vergers, palaus i llotges sĂłn boques de Vesuvi |
|
I, raig a raig, Alcides de més a prop sent ploure |
|
A cada pas ressona més prop llur roncadera: |
 |
|
Cant setè Chor d’illes gregues |
|
Episodi: l’Estret de Gibraltar s’eixampla, i la mar Interior hi deixa escolar mĂ©s de pressa ses aigĂĽes, deixant veure noves illes i terres. Desvetllament de Grècia. Delos. Les CĂclades. Les EquĂnades. SicĂlia. Lesbos. La vall de Tempe. Renaixença. Apoteosi d’Hèrcules. |
|
A les creixentes ones sa immensa portalada |
|
Amb crits d’esglai s’hi estimba la mar, com si en la volta |
|
I creix, i afamat monstre, rugint la catarata, |
|
Lo riu d’Egipte allarga com cocodril sa boca, |
|
Los Apenins eixamplen son bell repeu* de marbre, |
* regruix que reforça la base d'un mur |
AixĂs, a l’aclucar-se lo sol, van a mĂ©s cĂłrrer |
|
Mes entre els plecs del ròssec daurat, que el jorn retira, |
* emet raigs de llum |
Mare dels déus, oh Grècia!, tu dormies, |
|
Llavors per tes arenes |
|
|
|
Per la fitora de NeptĂş arrencada |
|
Mirant-me les gavines |
|
Les illes me prenien |
|
TrobĂ en mon si dolcĂssima acollida. |
|
Llavors, sortint de les pactòlees ribes, |
|
Com en camp de violes l’englantina, |
|
Les CĂclades |
|
Nimfes de peus de rosa, |
|
Les EquĂnades |
Nota 19 |
Nimfes també, de l’Aqueloos filles, |
|
|
|
Com fulla de morera |
|
|
|
A esclat de mort mos CĂclops treballaren |
|
|
Nota 20 |
Entre Lemnos i Chio, |
|
|
Nota 21 |
Rodant, rodant pel cor de mes boscĂşries |
|
Veniu, veniu, oh verges de TessĂ lia, |
|
Grècia respon: —És lo meu fill Alcides; |
Nota 22 Nota 23 |
Digué: i com de blancs cisnes la covada, |
 |
|
Cant vuitè L’enfonsament |
|
L’aiguat domina les altures i es lliguen per sempre les ones de la mar del Nord amb les del Migdia, les de l’Occident amb les del MediterrĂ . Hèrcules s’acosta ai mar de Gades. Se deixa pendre a Hesperis de ses espatlles per GeriĂł, qui fa estimbar per damunt seu una gran roca. Ressurt aquell de l’aigua i mata al traĂŻdor. Naix l’arbre drago i plora sang vora el sepulcre. Hesperis des d’un cap de penya pren tristĂssim comiat de la terra que se n’entra, i cau en fantasiĂłs desvari. Alcides, al posar los peus en el promontori, mata al gegant Anteu, i, fent arma de son cadavre, empaita i fa perdre la mena de les Harpies, Gorgones i EstimfĂ lides. |
|
Mes ja, pels llamps i onades arrabassats, sortien |
* cosa que esgarrinxa |
I esgarrifats del caos, s’engorguen altra volta |
|
De les gentils Hespèrides lo tà lem s’aclofava, |
* cridòria |
Als puigs obren sepulcre los plans que s’esbadellen, |
|
Lo minhocauÂŞ enorme, que jeia en ses entranyes, |
Nota 24 |
Altres amb ell l’abisme n’escup, que dins l’albeca* |
* capa de l'arbre sota l'escorça * serps... |
I esclaten, com resclosa que es romp, les nuvolades, |
|
I damunt seu, terribles com mai descarregant-se, |
|
Pels cims dels puigs i cingles, com braus sense barrera |
|
AixĂ del torb en ales, les mars del pol se baten |
|
D’eix mar al bram tità nic, en son llit rogallosa, |
|
Desfent-se el mur de pedra, de soca-rel tremola, |
* Davalla lliscant... |
S’aterra i l’enderroc, en ales de les Fúries, |
|
Toparen-se; amb llurs aigĂĽes llurs aigĂĽes barrejaren, |
|
Quan l’univers Déu trenque, aixà es veuran sos trossos |
|
Mes del bruit destriant-se de l’Àngel la paraula, |
|
I amb lo fuet flamĂger de sa rogenca espasa, |
|
Tan sols del cor d’Alcides les ales no decauen; |
|
Era el teu front, oh Gades gentil, filla de l’ona, |
|
Mentre ells, endarrerint-se, glopegen l’aigua amarga |
|
Per dar primer a Hesperis socors, a l’arrapar-s’hi, |
|
Per dar-li en lo sepulcre del mar immensa llosa, |
|
Va encara pels abismes tombant rodoladissa, |
|
Però la mar, obrint-se de colp, bromerejava |
|
Tu sola, hermosa Gades, tu sola te’n dolgueres; |
Nota 25 |
Ella a sa pà tria es gira d’un promontori al caire, |
|
Al flamareig girada de sa Sodoma encesa, |
|
On ets, hort on collĂem ahir roses i lliris? |
|
Sols ronques veus de monstre responen de vegades; |
|
Ningú, com jo, infeliça!, los vinyaters podaren, |
|
i tu, què has fet del carro flamant de tes victòries? |
|
Dels regnes que venceres alguna nau rumbosa, |
|
JugarĂ amb les garlandes de nostre prometatge, |
|
I nostres fills, tan candis un temps? oh estimadĂssim! |
|
FĂ©reu les flors com calzes per beure-us-en la flaire; |
|
Mes ja pel terratrèmol me sento obrir la testa, |
|
Digué; i, sols per no veure lo quadro funerari, |
|
—Ai! mos poncells veig caure del cel com una pluja, |
|
Mes filles, i vosaltres?, jo us prometia imperis |
|
Roncs himnes mortuoris murmura lluny l’onada |
|
Però la Mort sa dalla no branda, no, per ella; |
|
Dintre el rebull Alcides s’esquitlla, entre zumzades |
|
L’hi esperen amb los Númides, Harpies i Amazones, |
|
Tan bon punt vers Hesperis li veuen pendre terra, |
Nota 26 |
Mes, com pel llamp ferida, tota Àfrica s’assombra |
|
Tres voltes a ses plantes d’un colp Anteu rodola, |
|
Lo llença, i reprenent-lo pels peus, infernal maça, |
|
Prou tiren-li ruixades de dards les Amazones, |
Nota 27 |
Mes totes capbussaren al mar esparverades, |
 |
|
Cant novè La torre dels Titans |
|
Mig batuts per la maror, los Atlants s’enfilen a una serra, no somoguda encara per les ones. Desesperant d’arribar a Gades, proven per fugir del diluvi, d’escalar lo cel. Quan n’estĂ a tres dits la torre feta d’esculls i trossos de muntanya se’ls aterra i amb horrible imprecaciĂł rebaten contra DĂ©u los bocins de l’enderrocat edifici. L’Exterminador atia contra ells los elements, i amb sa tallant espasa acaba d’obrir l’abisme de l’AtlĂ ntic en la terra. S’hi enfonsen los Titans, i de llur sepulcre brota el volcĂ de Tenerif. L’à ngel embeina son glavi de foc i remunta als nĂşvols, despedint-se dels altres continents fins al dia del Judici. AllĂ dalt, s’ou un cĂ ntic de glòria a l’AltĂssim. L’Àngel de l’AtlĂ ntida, tornant-se’n al cel, dĂłna a l’Àngel d’Espanya, que en davalla, la corona de la que fou reina dels mons. La veu del Teide. Los terratrèmols de les illes atlĂ ntiques. |
|
OidĂ ! que anit vos sobra, taurons i aufranys, carnatge, |
|
Los Atlants a l’inflada maror se somorgollen, |
|
Com del Mar Roig les ones en mur arrastellades |
|
aixĂ corsers i carros, ballestes i corones |
|
Si, com Tritons llotosos, de l’aigua poden traure |
|
Llur ciutat, com una atxa, flameja que flameja; |
|
A sa claror, s’arrapen a un esquenall de serra, |
|
Desesperant ferotges de beure la sang seva, |
|
I agafen, au!, troncs i arbres que al cru rocam s’estellen, |
|
D’una estrebada arramben ciclòpics edificis, |
|
Si en lo reflux ensenya cap bosc ses cabelleres, |
|
Ja els Pirineus i l’Atles brancut són una serra, |
|
I ells dalt, los uns als altres al dors acimbellant-se, |
|
Ira de DĂ©u, que dorms? Oh, no! que a ta rufaca, |
|
S’aterra el castell d’homes, del puig de puigs que alçaren |
|
Dintre el pou de l’abisme pregon tot despenyant-se, |
|
Fins l’à nima, en ses ires, arrabassat s’haurien, |
|
—On és? —satà nics criden—, on és?, per què s’amaga? |
|
Escolta DĂ©u i atura lo foc que de la cima |
|
Com taups furgant ressurten del fons a quatre grapes, |
|
Los boababsÂŞ que troben, al pendre terra, amb fĂşria |
Nota 28 |
Alguna de llurs dones, que els va amb l’infant darrera, |
|
Barraques, naus, esberles de torre, hi voleiaren, |
|
Serrats del regne fites, esculls i promontoris, |
|
I els cims de les muntanyes topant amb ses rabasses,ÂŞ |
Nota 29 |
En tant lo torb, muntant en ales de les FĂşries, |
|
Mes l’Àngel atiant-los: —Què feu? Desarrelau-la: |
|
Ouen, i el mar ses ones, sos focs lo cel atura: |
|
Com riu que de l’Empiri baixàs de broma en broma, |
|
traboca’s, amb sa cà rrega, com un bressol de canyes, |
|
EsfereĂŻts reculen; mes, oint ja a llur sobre |
|
Ciutat, cinglera, Atlà ntida i Atlants d’una gorjada |
|
S’hi inferna regolfada la tempestat feixuga, |
|
S’enforna l’arma, i torna lo xuclador un Vesuvi |
|
CĂ stig gran! amb llurs eines rogenques, rocs i grava, |
|
Tremola tot reialme veĂ; amb lligams de marbre |
|
Qui trencarà aquells braços amb què a llur coll s’aferra |
|
Llavors lo Geni embeina l’espasa abismadora. |
|
Mes vet aquà de l’Àfrica l’Europa desjunyida, |
|
Quan l’hortolà veu l’aigua per la reguera córrer |
|
D’allà amb recança es gira llampegador als altres |
|
En tant l’Empiri adolla sos himnes de victòria, |
|
Tros de cel, al criar-la, la féreu ploure a terra, |
|
Tan sols per fer renà ixer los que l’amor sospira |
|
Sirena que, d’entre ones eixint engallardida, |
|
Espanya, pel cor d’à ngels cridada, s’esparpella, |
|
Mes l’alba ja, a faldades sembrant perles i lliris, |
|
Entre ells, bonics i rossos, dos Àngels s’ensopeguen; |
|
—No mor per sempre? Fènix, reviu en llit de lava? |
|
L’hi dóna, i la volada reprèn, aixà dient-li, |
|
Mes ai! on Ă©s l’ElĂseuÂŞ occidental? d’Hesperis |
Nota 30 |
I al mĂłn, dels que el bolcaven, ni sols petjada en resta; |
|
Fins la memòria els segles perdrien de llur fossa, |
|
Oh! Âżno has sentit pels nĂşvols rodar son aspre cĂ ntic, |
|
Li cau al dors de lava la immensa cabellera; |
|
Llavors, diu que a l’esbatre, com ses aglans un roure, |
|
I, enutjats, de vegades aquelles ossamentes |
|
Les Canà ries, Madera i Açores se somouen, |
|
Llavors apar l’horrible volcà , foguera d’ossos, |
Nota 31 |
 |
|
Cant desè La nova Hespèria |
|
DigressiĂł: lo savi religiĂłs gira els ulls a sa pĂ tria. Somni d’Hesperis. Coneix la branca de taronger plantada per Hèrcules. Enyora la terra enfonsada. L’hort de les taronges d’or renaix en Espanya. Les set Hespèrides convertides en estels. Lo cant del cisne. Hèsper. Los fills d’Hèrcules i d’Hesperis. La regina destronada. GalĂcia i la torre d’HĂ©rcules de la Corunya. Elcano. LusitĂ nia. Sagunto. Balada de Mallorca. FundaciĂł de Barcelona. La veu del TĂ ber. Hispalis. Lo DĂ©u desconegut i son temple en Gades. Hèrcules posa per fites a la terra les columnes del Non plus ultra. |
|
Com viatger al cim d’una pujada |
|
Colom mira l’Atlà ntic sense mida, |
|
Mes lo’n distrau del savi la veu forta, |
|
De tan feixuga cĂ rrega la terra enlleugerida, |
|
I, aprés, en l’aire veure-les pujar amb gran cantúria |
|
—Ja vinc— diu, i es desperta d’un altre espòs en braços; |
|
—Oh, cimeral de l’arbre —li diu— que em veres néixer! |
|
Mentre em recolzo sota la verda cabellera, |
|
Creix l’arbre, i ans de gaire, de ses branquetes flonges |
|
I prompte sa tanyada guarnia, amb grans boscĂşries, |
|
Bé prou que ho diuen elles, pujades a l’Empiri, |
|
Les filles que d’Alcides tingué en Hespèria alegre, |
|
Mes ella sempre gira los ulls en sa enyorança |
|
—Terra feliç del Betis, bé n’ets d’hermosa i bella! |
|
Que hermoses sou, mes filles! mes quan vos miro riure, |
|
SĂł l’herba paratgĂvola del test arrabassada, |
|
MorĂ; i, de la despulla del cos sa Ă nima salva, |
|
Sanglotejant les altres aguaiten la coloma, |
|
És Hèsperª, que a l’Aurora badar sol les parpelles |
Nota 32 |
Perquè diu l’hora, al pondre’s, dels somnis i amoretes |
|
Per l’ull serè d’un à ngel la prenen les pastores, |
|
A sos fills i nissaga, deixà ’ns la dolça lira; |
|
Font que del cel adolles la mĂşsica a la terra, |
|
Aixà com los plançons se semblen al vell roure, |
|
Un dia els deia (tendres minyons eren encara) |
|
I vénen tots en rua, d’Alcides en seguici, |
|
—Nadiua só dels marges que a l’eixamplar-se enyora |
|
Volien, per son Ădol guiats, al seu darrera, |
|
Un bell esclat de llĂ grimes clou a mig dir sos llavis, |
|
d’aqueix, amb amorosa dolcĂssima abraçada, |
Nota 33 |
Com arbre que en l’aubaga s’aterra, l’esternia, |
|
Allà los dos guarniren, al bruit d’ones amigues, |
|
La mar on s’emmiralla Corunya, hermosa i fera, |
Nota 34 |
I Luso, on se decanta? Duero el vegé i Guadiana |
|
Davanter de sa colla minvada, el grec faldeja |
|
Vora el Palà ncia, sota lo para-sol d’un arbre, |
|
En lo frescal placèvol que amb sang Zacintoª mulla, |
Nota 35 |
Plorava també el pare, com cep que li fa caure |
|
Si era cant de sirena, Mallorca, tu ho sabries, |
|
Balada de Mallorca A la vora-vora del mar on vigila |
|
Son peu de petxina rellisca en la molsa |
|
Puix l’aigua pouada cristall n’era i perles, |
|
La mar se’n dolia; les pren en sa falda, |
|
Per bres la conquilla de Venus los dĂłna, |
|
Amb flors de l’Arà bia l’enrama i perfuma; |
|
Tres eren los testos, tres foren les illes; |
|
Atret pel cant melòdic, Baleuª, de vora el Túria |
Nota 36 |
Mes polsa, dins la barca, les cordes d’una lira, |
|
Com llur superbes ombres per rebre’l desvetllades, |
Nota 37 |
Allà de flors, i falles d’alzina lo coronen, |
|
SardusÂŞ, que amb ell venia vogant des de la riba, |
Nota 38 Nota 39 |
Reprèn la via Alcides; i, dant a Barcelona |
|
Lo mont mateix bestrau-li penyals per sa muralla, |
|
Per coronar eixa obra de cĂclop gegantina, |
Nota 40 |
Diuen que allĂ , un capvespre de vent i de tempesta, |
|
—Jo só —diu-li— qui et duia pel braç, com infant tendre, |
|
Jo sĂł qui amb ses maresmes sos cims anivellava, |
|
Ou l’hèroe, i dels dits l’arma veu esmunyir; i, sens força, |
|
De ses gegantes gestes trencada la cadena, |
|
I ho fou; puix vora GadesÂŞ bastiren-li un gran temple, |
Nota 41 |
Son retaule, esperant-lo, no mostra cap imatge; |
|
Quan del cel l’Olivera floria en lo Calvari |
|
I ans que ton Déu, oh Espanya!, t’arrencaran les serres, |
|
Mes Hèrcules, tornant-se’n del Betis a les platges, |
|
Allà a sos fills, d’un cèlic esdevenir penyora, |
|
Amb l’art humil de Ceres l’excelsa astronomia |
|
I al sentir que xuclava la terra ja sos ossos, |
 |
|
ConclusiĂł Colom |
|
A les paraules del solitari, sent lo genovès nà ixer un nou món en sa fantasia. Lo bon ancià li dóna ales amb ses avinentes raons. Oferiments de Colom a Gènova, Venècia i Portugal. Lo somni d’Isabel. De la và lua de les joies de la reina, ell ne compra naus. Lo vell, des del promontori, lo veu volar a la més gran de les empreses, i s’extasia davant l’esdevenidora grandesa de la pà tria. |
|
Fineix als llavis del bon vell la història, |
|
Darrera aqueixa AtlĂ ntida enfonsada, |
|
De cara al sol, que es pon entre porprada |
|
I en èxtasis exclama: —D’estelada |
|
La mar que a vostres peus dorm i somnia, |
|
Llavors lo savi, amb mĂ giques paraules, |
Nota 42 Nota 43 |
Conta haver vist, de l’Oceà entre roques, |
Nota 44 |
I abraçant-lo, afegeix: —¿Tu lligaries, |
|
—Si, me’l darà —respon-li—, i per haver-la |
|
I, com un astre empès per mà divina, |
|
Veent que li tanca Gènova la porta, |
|
Ai! de sos Duxs no Ă©s ja la mar esposa, |
|
A Joan segon oferta en fa il·lusória, |
|
Tu sospesares, sola tu, sa pensa; |
|
Somni d’Isabel |
|
Ella es posa la mĂ als polsos, |
|
—A l’apuntar l’alba clara |
|
Somiava que m’obria |
|
Part defora, a voladĂşries |
|
Inspirant-me en eixos marbres |
|
Saltant, saltant per la molsa, |
|
Encisada amb son missatge, |
|
«Aucellet d’aletes blanques». |
|
I se’n vola per los aires, |
|
Terra enfora, terra enfora, |
|
puix de veure ja el perdia, |
|
Quan en ones ponentines |
|
Semblava als raigs del migdia, |
|
Ell, cantant himnes de festa, |
|
Aqueix colom Ă©s qui ens parla, |
|
Vet aquĂ, Colom, mes joies; |
|
Diu: i d’anells i arracades |
|
Ensems aguaita el sol dintre l’Alhambra, |
|
Troba Colom navilis, i en llur tosca |
|
Lo savi ancià , que des d’un cim l’obira, |
|
Veu morgonar amb l’espanyol imperi |
|
fi |
Comentaris publicats
Afegeix-hi un comentari: