MAGAZÍN D'INVESTGACIÓ PERIODÍSTICA (iniciat el 1960 com AUCA satírica.. per M.Capdevila a classe de F.E.N.)
-VINCIT OMNIA VERITAS -
VOLTAIRE: "El temps fa justícia i posa a cadascú al seu lloc.."- "No aniràs mai a dormir..sense ampliar el teu magí"
"La història l'escriu qui guanya".. així.. "El poble que no coneix la seva història... es veurà obligat a repetir-la.."
Els primers bisbats de les CanĂ ries
CARLES CAMP
Els primers bisbes coneguts de les CanĂ ries van ser:
* 1r - Fra Bernat Font, carmelita mallorquĂ (1351-1354)
* 2n - Fra Francesc, franciscĂ (1354-1369 ?, 1377)
* 3r - Fra Bonamat TarĂ, franciscĂ menorquĂ (1369-1392)
* 4t - Fra Jaume Olzina, dominic mallorquĂ (1392-1411)
Tots hem sentit dir que les illes CanĂ ries van ser incorporades a la cristiandat per Castella quan un aventurer francĂšs anomenat Jean de Bethancourt les hi va oferir i, al llarg del segle XV, van anar sent conquerides i incorporades al Regne de Castella. PerĂČ quan aprofundim una mica en la histĂČria dâaquestes illes tot comença a grinyolar, com passa molt sovint quan sâanalitza el procĂ©s de la construcciĂł de lâimperi hispĂ nic, suposadament construĂŻt a partir de Castella, i del qual les illes CanĂ ries representen un graĂł fonamental.
Del primer bisbat de les CanĂ ries, fundat el 1351 (o potser abans) nomĂ©s tenim notĂcies indirectes que, malgrat tot, ens permeten reconstruir una part de la seva histĂČria. Tota la documentaciĂł de quĂš disposem, recopilada per lâhistoriadior canari Antonio Rumeu de Armas provĂ© de diverses fonts i arxius com ara el de la catedral de Mallorca, de la catedral de Saragossa, Arxius Papals dâAvinyĂł, etc. Ăs xocant que nomĂ©s es tingui constĂ ncia pĂșblica dâaquest disbat des del 1637 âNomĂ©sâ dos-cents vuitanta-sis anys desprĂ©s, com a mĂnim, de la seva fundaciĂł.
Ens diu Rumeu de Armas al llibre 'El Obispado de Telde, Misioneros mallorquines y catalanes en el AtlĂĄntico' que âEl profund misteri que ha envoltat fins avui el Bisbat de Telde no tĂ© explicaciĂł possible â i, mĂ©s endavant, âEl misteri es converteix en sorpresa davant del cĂșmul dâestranyes i diverses circumstĂ ncies que han fet factible la pervivĂšncia del silenciâ. Ras i curt, dels dos-cents vuitanta-sis âprimersâ anys dâexistĂšncia dâaquest bisbat no en queda res. No hi ha cap document directe. AixĂČ Ă©s especialment greu en els primers cent cinquanta anys en quĂš, fins i tot, la informaciĂł indirecta costa de trobar. AixĂ doncs, algĂș ha treballat prou fins aconseguir fer desaparĂšixer de la histĂČria tot un bisbat sencer.
En Rumeu de Armas ens explica que les dades sobre el segle XIV i la presĂšncia de sĂșbdits de la Corona dâAragĂł a les CanĂ ries âhan hagut de ser recollidess per tradiciĂł escrita: relats primitius avui desapareguts, ja que els testimonis mĂ©s remots daten de la segona meitat del segle XVI, Ă©s a dir [mĂ©s de] dos segles desprĂ©s dâesdevenir-se tant memorables fetsâ. Repasem els fets.
El rei Pere III, desprĂ©s de reintegrar Mallorca i el RossellĂł a la corona catalanoaragonesa el 1349 en destronar seu cosĂ i cunyat Jaume III de Mallorca, va organitzar, amb la benedicciĂł del papa Climent VI, una expediciĂł per prendre possessiĂł de lâarxipĂšlag. Sembla com si algĂș haguĂ©s tingut la intenciĂł de fer desaparĂšixer, perĂČ, tota la documentaciĂł referent a aquesta expediciĂł reial. NomĂ©s seân conserven tradicions orals.
Aquest Papa, el 7 de novembre de 1351, nomenava el carmelita mallorquĂ fra Bernat Font primer Bisbe de les CanĂ ries o de la Fortuna, en els documents bisbat de Telde. I Ă©s clar que no va ser un nomenament honorĂfic o merament polĂtic ni efĂmer, va ser un âbisbat missionerâ, i el bisbe era un bisbe efectiu, resident, amb plena potestat dâordre i jurisdicciĂł i que va tenir successors, com veurem. Aquest nou bisbat, segons butlla Inter caetera del papa UrbĂ V del 2 de juliol del 1369, estava âRomanae Ecclesiae immediate subiectiusâ, Ă©s a dir, no depenia de cap altre bisbat ni arquebisbat, sinĂł que depenia directament de la cĂșria pontifĂcia, que vigilava que es realitzĂ©s la tasca encomanada.
Fra Bartomeu morĂ poc desprĂšs del seu nomenament. Hi ha un nou silenci fins al 1369. Ăs molt estrany que es deixĂ©s vacant aquest bisbat durant 8 anys. En aquell any UrbĂ V nomena el minorita mallorquĂ fra Bonamat TarĂ bisbe de Telde, esmentat aixĂ, deixant de banda noms com âde la Fortunaâ o âCanĂ riaâ emprats fins aquell moment. No sâha pogut trobar cap explicaciĂł a aquest ball de noms. Aquest Ă©s un fet que en Rumeu de Armas qualifica de âsorprenentâ i cataloga aquestes incongruĂšncies documentals com a âerrorsâ.
De fra Bonamat TarĂ se sap que era franciscĂ i natural de Menorca. DesprĂ©s dâuns quants anys en diversos cĂ rrecs a Mallorca i al Principat va ser designat familiar i conseller Ă ulic del rei Pere III, el 30 de novembre de 1369. Tot indica que fra Bonamat tenia la protecciĂł del bisbe de Tortosa, Jaume dâAragĂł. I no sols aixĂČ. Explica en Rumeu de Armas que els bisbats de âBarcelona i Tortosa van ser, a partir de 1362, els nuclis missionals mĂ©s importantsâ a les CanĂ ries, perĂČ no els Ășnics. El 1370 sâorganitza una missiĂł âcatalanaâ amb protectors seglars entre els quals destaquen els barcelonins Bertran de Marmand i Pere dâEstrada.
Ăs tambĂ© un misteri la vida de fra Bonamat des de que va ser nomenat bisbe, aixĂ com la seva mort. En efecte, no se sap si va residir a CanĂ ries, si va viure a ValĂšncia i/o a Mallorca i/o en algun altre lloc. Tampoc se sap ni on ni quan va morir. Passa com amb el seu antecessor, el carmelita mallorquĂ fra Bernat, de qui algĂș sembla que sâhagi cuidat que no en sapiguem res mĂ©s excepte que va morir el 1354, segons es desprĂšn de la lectura de les 'Primeres Jornades dâEstudis Catalano-Americans', publicades el juny de 1984 per Balbino Velasco BayĂłn: Se sap que el 1377 nâera bisbe el franciscĂ fra Francesc, de qui tampoc no en sabem res. Es coneix una carta de recomanaciĂł del rei Pere III al rapa Gregori XI perquĂš el dispensi de lâobligaciĂł de traslladar-se a les CanĂ ries.
A travĂ©s de B. Bonet ReverĂłn a 'Las expediciones a las Canarias en el Siglo XIV' sabem que el 1394 consta com a bisbe el dominic Jaume Olzina, que era el prior del monestir de Sant DomĂšnec de Palma, a Mallorca. El rei Pere III, en una carta adreçada al papa UrbĂ el 22 de febrer de 1386, suplica auxilis espirituals per a uns âpobres ermitans i altres gentsâ que es proposaven passar a les illes CanĂ ries a predicar lâEvangeli. Continua el rei catalĂ : âA nosaltres ens Ă©s gratĂssim, i desitjat, arribin a feliç terme els seus esforços, ja pel zel de la fe predita, quan per la costum que existeix en NĂłs i els nostres predecessors dâAragĂł el prestar la nostra cooperaciĂł a aquestes empreses...â, o sigui, com diu desprĂ©s en Bonnet ReverĂłn, el rei Pere seguia âla tradiciĂł dels seus antecessorsâ, no era el primer cop que des de la corona catalana es donava suport a operacions com aquesta.
NomĂ©s se sap que fra Bonamat era mort el 31 de gener de 1392, quan el papa Climent VII nomena el seu successor âper obitum ipsius Bonamati episcopiâ, o sia, per la mort de fra Bonamat, en la persona de lâesmentat dominic mallorquĂ, fra Jaume Olzina.
La documentaciĂł sobre el Bisbe Olzina Ă©s escassa i la seva figura estĂ envoltada dâuna nebulosa que no permet aclarir quina va ser la seva activitat pastoral, religiosa, polĂtica o de qualsevol altra mena en els anys que va ser bisbe de Telde. Totes les referĂšncies que tenim vĂ©nen de fonts indirectes. Sâha pogut saber, perĂČ, que el 1411, any en quĂš es tĂ© la darrera notĂcia, encara tenia el cĂ rrec de bisbe, âfratis Jacobo...,episcopo Teldensiâ, puix que, a partir del moment en quĂš fou assassinat el seu protector, lâarquebisbe de Saragossa GarcĂa FernĂĄndez de Heredia, pels partidaris de Jaume dâUrgell, lâ1 de juny de 1411, la persona de fra Jaume Olzina es perd, literalment sâesfuma.
DesprĂ©s, a principis del segle XV, apareixen un Jean de BĂ©thencourt i un La Salle, francesos de Normandia que, en teoria, conquereixen les CanĂ ries per al rei de Castella. La historiografia oficial obvia, perĂČ, que consta que el rei Alfons IV de Catalunya, el MagnĂ nim, era qui gestionava les CanĂ ries i era amb qui lâanomenat Jean de BĂ©thencourt tancava els tractes i en gestionava lâeconomia, principal vehicle dâexercici del poder.
Ăs conegut un altre fet destacable: el desenvolupament dâuna butlla del papa Benet XIII, concedida a AvinyĂł lâ1 de novembre del 1414 als anomenats BĂ©thencourt i La Salle amb la finalitat de predicar la fe a les illes CanĂ ries i aconseguir la seva total i definitiva cristianitzaciĂł. Ăs el rei Alfons IV qui gestiona els diners recaptats per lâesmentada butlla i controla lâĂșs que lâanomenat BĂ©thencourt en fa.
En Rumeu de Armas queda extraordinĂ riament estranyat per la total contradicciĂł que suposa el presumpte abandonament de les CanĂ ries per part de Catalunya i el pressumpte nou domini castellĂ amb el fet inqĂŒestionable que aquesta butlla no va ser predicada en cap territori de la corona de Castella. Van quedar âparticularment registradesâ les butlles adreçades a la Corona dâAragĂł i als comtats dâArmanyac i de Foix. Va circular tambĂ© per EscĂČcia, Bretanya, Savoia, NĂ pols i Navarra. A la Corona dâAragĂł, lâĂšxit va ser particularment alt i els diners recaptats van ser molt Ăștils a lâanomenat Jean de BĂ©thencourt.
Sâhan fet molts esforços, com hem vist, per fer-nos desaparĂšixer de les CanĂ ries. El bisbe Fernando SuĂĄrez de Figueroa, per exemple,va destruir, sense cap causa justificada, les escultures mallorquines que hi havia al bisbat, i les va substituir per escultures de lâĂšpoca, de clara manufactura castellana.
En lâesmentada obra de Rumeu de Armas sâexpliquen moltes coses mĂ©s sobre el domini catalĂ de les illes CanĂ ries, aixĂ com de lâinversemblant, sobtat, sorprenent i inexplicable pas del control de lâarxipiĂšlag a la corona de Castella a principis del segle XV. La conclusiĂł de qui va conquerir les CanĂ ries Ă©s, doncs, prou evident
Comentaris publicats
Afegeix-hi un comentari: