15-09-2021  (216 lectures) Categoria: Literatura

L'amor i la superioritat femenina

A l'hora d'abordar l'estudi de l'amor cortés o de la fin'amors, com qualifiquen els poetes occitans la seua particular visió de les relacions heterosexuals, sovint es fa referència a un dels trets més cridaners: el de la superioritat femenina. Se sap que en la cansó els trobadors proposen una visió idealitzada de la dama en la què aquesta juga un paper distant, fins i tot altiu, alhora que l'enamorat suplica insistentment una mínima prova d'afecte.

L'amor i la superioritat femenina

 

 

 

 

 


A l'hora d'abordar l'estudi de l'amor cortés o de la fin'amors, com qualifiquen els poetes occitans la seua particular visió de les relacions heterosexuals, sovint es fa referència a un dels trets més cridaners: el de la superioritat femenina. Se sap que en la cansó els trobadors proposen una visió idealitzada de la dama en la què aquesta juga un paper distant, fins i tot altiu, alhora que l'enamorat suplica insistentment una mínima prova d'afecte.

 


Posats a buscar un exemple conegut i caraterístic, se sol citar la reina Ginebra en el Lancelot o El cavaller de la carreta de Chrétien de Troyes. Prototip de la dona capritxosa que somet l'amant a les més dures proves i humiliacions per a ser mereixidor del seu amor, Ginebra ha passat a la història com la dama per excel.lencia.

Incl√ļs per a un prof√† en la mat√®ria, aquest sembla ser el tret m√©s significatiu y definitori de l'√≤ptica cort√©s: el fin'amant, l'amant perfecte √©s aquell que somet la pr√≤pia voluntat als desitjos de la seua dama, aquell que accepta sumisament i sense contrapartides la superioritat de l'estimada.

 

El que acabem de remarcar no deixen de ser generalitats més o menys acceptades, i com totes les generalitats, corren el risc d'oferir una visió restringida de tota la producció cortés, representada per més de 450 autors al llarg de més de dos segles de creació, des de finals del segle XI al XIII. Per això seria interesant revisar una vegada més el tòpic, perquè almenys des del punt de vista dels trobadors, no tot sembla tan clar.

 

El tema de la desigualtat en l'amor, de l'altivesa o l'orgull amb què la dama escolta les peticions amoroses del seu submís enamorat, és en efecte, un dels favorits dels poetes occitans. Justament per això abunden els testimonis sobre experiències particulars que venen a conformar aquesta noció, que marca les condicions d'aquesta distància que separa els enamorats.

 

 

 

 

Ens hem de demanar doncs, com consideren els trobadors aquesta dominació de la dona, aquesta desigualtat i sota què condicions estan disposats a mantindre-la.


No falten els trobadors, com Pistoleta, (Riquer, 1989:1166), que es rebel.len justament contra l'excessiva altivesa de la dama. La ironia i l'humor solen ser en aquests casos armes més contundents del que en un principi pot semblar. En aquest cas, la dama es troba poc a corrent dels usos i costums amatòris. No només es nega a donar-li consol quan ell s'humilia..:

...mas brau respos, quays qu'ieu l'ayt mort son paire,/ e quan la prec, elha.m fai un semblan/ que no m'enten pus que un alaman.


...sino brava resposta, gairebé com si jo hagués mort el seu pare, i quan li pregue em posa una cara d'entendre'm menys que a un alemany.


I no sembla que la dama vulga canviar de conducta. A la humiliació que pateix l'amant, se li afegeix un perill real per a la seua integritat física:


Et a pauc no.m trais l'uoill/ qanut li dis per solaz:/ "Dompna, ie.us amn, so sapchaz,/ mais que neguna re"...

I per poc no em trau un ull quan li digué per solaç: "Senyora, sapieu que vos estime més que qualsevol cosa"...

 

 

 

Per√≤ ironies a banda, el que semblen valorar tots els trobadors no √©s l'altivesa ni la dist√†ncia de l'estimada. Precisament el contrari: ells voldrien trobar en la dama la dosi "correcta" d'orgull. √Čs a dir, que la dona no es mantinga en les altures de la superioritat del seu rang i deixe una via oberta per a que l'amant puga accedir. Accedir a qu√®? A situar-se a la seua al√ßada o a dominar-la?

 

 

En aquest sentit, no podem descartar la paraula de trobadors que expressen justament aquest objectiu. Dominar a la dama d'una manera o d'una altra no sembla doncs un objectiu tan descartat ni tan desgavellat.

De vegades incl√ļs, l'amant no pot evitar expressar eixa sensaci√≥ de superioritat que produeix la conquesta amorosa. Peire Vidal (Riquer, 1989: 911-912) remarca el fet que a una dama no se la pot obligar ni for√ßar contra la seua voluntat; el paper de l'amant consistir√† doncs en convencer-la, en qu√® voluntariament caiga a la seua xarxa:

Mas l'austors qu'om pren en l'aranh,/ qu'es fers entro qu'es domesiatz,/ pueis torna maniers e privatz,/ s'es qui.l tenha ni gen l'aplanh,/ mout val mais d'autre quant a pres;/ tot atrestals uzatges es,/ qui jove dona vol amar,/ que gen la deu adomesgar.


Per√≤ el falc√≥ que s'agafa a la xarxa (que √©s ferotge fins que √©s domat, despr√©s es torna mans i dom√®stic si alg√ļ el cuida i en t√© cura) val molt m√©s que un altre quan es fet presoner. Exactament aix√≠ √©s l'√ļs de qui vol estimar una dama jove, que l'ha de domesticar gentilment.


Peire Vidal est√† segur de com "domesticar" joves dames, per√≤ no tots els amants poden exercir un control paregut. Alguns arribaran incl√ļs a abandonar la relaci√≥, negant-se a adoptar el paper de subm√≠s enamorat. Raimon de Miraval (Riquer, 1989: 989), que compara l'orgull de la seua dama amb el del lle√≥ (midons es a semblan de leona), desisteix del seu desig perqu√® l'excessiva altivesa de la seua senyora l'aparta d'ell. El trobador remarca la seua imposibilitat de dominar-la:

 

Mas s'ieu saupes qu'ilh fos leos,/ ieu l'agr'avut caval ferran,/ pus de lieys non es poderos/ homs, si non es d'aital semblan.


Per√≤ si jo hagu√©s sabut que ella era un lle√≥, li hagu√©s proporcionat un cavall de batalla, perqu√® ning√ļ t√© poder sobre ella si no s'assembla a aquest (cavall).

 

Oposant-se a una concepció estàtica de la superioritat femenina, a bona part de la producció occitana, la relació entre els amants s'exposa com una confrontació de forces. No és difícil trobar metàfores relatives al camp de les armes(1) per traduir la desigualtat de forces que s'enfronten en l'amor.

 

 

 

 

En principi, està clar, l'amant té les pitjors cartes. La dama és l'objectiu. Convencer-la representa un treball difícil i l'enamorat és conscient que la dificultat representa un repte, important sí, però a l'abast, si se saben fer servir els recursos adients.

Guilhem Magret (Riquer, 1989: 918-919) compara el seu cas al d'un lluitador que es troba gairebé vençut pel seu adversari. Al principi té interés en deixar plantejada la diferència entre les seues possibilitats i l'objecte del seu desig. Però ben aviat comprenem que la seua convicció d'assolir l'èxit, de salvar les distàncies, és molt més ferma del que cabia suposar:

Aissi cum fan volpilh encaussador,/ encaus soven so q'ieu non aus atendre,/ e cug penre ab la perditz l'austor;/ e combat so dont no mi puesc defendre,/ quo.l bateliers qu'a perdut son basto,/ que jays nafratz sotz l'autre campio/ e per tot so l'avol mot dir non denha,/ que per so dreg a respieg que revenha:/ si.s fai et es proat per cen,/ per qu'ieu n'ay maior ardimen.


Com fan els poregosos perseguidors, sovint vaig darrere el que no gose aconseguir i m'imagine caçar el voltor amb la perdriu; i em combat allò del que no em puc defendre, com el lluitador que ha perdut el seu bastó i cau ferit sota l'altre campió, i malgrat tot no vol dir la vil paraula, perquè encara té esperança de tornar pel seu dret: així passa i ho proven cent casos, pel que jo tinc major audàcia.

 


Com el soldat que no es rendeix encara que la realitat li vaja demostrant la seua inferioritat, com el soldat que considera que la seua √©s una causa justa, i que per tant t√© el dret del seu costat (son dreg), Guilhem va recuperant seguretat. Aquest canvi √©s degut en gran part a qu√® el seu cas no √©s pas l'√ļnic, cent casos com el seu el recolzen en la seua decisi√≥. I √©s que posseix un arma que li permet acurtar dist√†ncies amb la seua dama: la seua aud√†cia (ardimen)

 

 

 

 

Ara b√©, en amor, l'aud√†cia de l'enamorat ha de tenir una contrapartida, ha d'obtindre una resposta digna de l'esfor√ß. L'altivesa, l'orgull de la dama no s'ha de mantenir inalterable per la seua banda. √Čs prec√≠s un acostament, i aquest nom√©s pot ser vertical: l'estimada ha de baixar de la mateixa manera que l'amant se supera en les proves:

 

 

Quar ses lieys non ay guerimen/ ni puesc pojar s'ilh non dissen./ Ses tot enjan e ses cor trichador/ m'aura si.l plai qu'aital mi vuelha prendre;/ e no.y guart ges paratge ni ricor,/ qu'umilitatz deu tot orguelh dissendre;/ e quar ilh sap qu'anc no fis fallizo/ encontra lieys ni.l ayc talan felo,/ s'aisso no.y val, cortezia no.y renha!


Perquè sense ella no tinc guariment ni puc pujar si ella no descen. Em tindra sense cap engany i sense cor traidor si li plau prendre'm com sóc; i que no es fixe en noblesa ni en riquesa, que la humilitat ha d'abaixar tot orgull; i doncs sap que mai no vaig cometre cap falta contra ella ni vaig tindre intenció perversa, si això no m'ajuda, no reina la cortesia!


A Guilhem Magret li agrada generalitzar perqu√® aix√≤ va amb els seus interesos. Ja no es tracta del seu cas particular ni de la seua dama, sino del que ha de ser un comportament¬†cort√©s com√ļ a tots els amants: si la seua dama no el segueix, no podr√† rebre aquest qualificatiu. La persever√†ncia de l'amant, la seua submissi√≥ absoluta, no semblen doncs ni gratu√Įtes ni desinteressades. S√≥n una t√†ctica com les que es fan servir a les batalles. La guerra, Guilhem la guanyar√†, d'aix√≤ n'est√† ben segur:

 

...per qu'ieu n'estau en bona sospeysso/ et estarai tro sian oc siey no/ o que baizan ab sos belhs bratz mi senha;/ qu'esser pot ben qu'enaissi endevenha,/ qu'autre blat ai vist ab fromen/ afinar et ab plom argen./


...perquè tinc confiança i la tindré fins que siguen "sí" els seus "no", o que m'envolte amb els seus braços besant-me; que molt bé pot ser que així passe, perque he vist altre blat purificat amb forment i plom amb argent. (2)

 

 

Afinar l’enamorat, polir-lo i millorar-lo en la mesura que es mereix és la principal obligació de la dama que accepta les peticions. Però per a portar a terme tal missió, és convenient que la dama també s’adapte a l’objecte de perfeccionament.

 

 

 

Aquesta sembla ser la major virtut que puga posseir la dona, que per la seua elevada condici√≥ social pot c√≤rrer el risc d‚Äôa√Įllarse en la seua superioritat. La dama de Guilhem Magret demostra un savi equilibri entre orgull i humilitat:

qe toz aibs i es/ q'a pro dompna taigna./ Humilitat a et orguoill,/ lai on taing, e tant gent acuoill/ q'om non es tant mal enseignaz/ que de llei no.s parta pagaz,/ e quant s'en es partitz chascus,/ non tem q'om de null mal l'acus.


...que en ella estan totes les qualitats que convenen a una noble dama. T√© humilitat i orgull on √©s necessari, i acull tan gentilment que no hi ha ning√ļ tan maleducat que no se separe d'ella satisfet, i de tots els que se n'han separat no tem que ning√ļ l'acuuse de cap mal...


Però aquest procés de refinament que l'amant accepta com una prova per accedir a la dama té els seus límits, i no és estrany sentir advertències d'aquest tipus per part dels trobadors. Peire Raimon de Tolosa (Riquer, 1989: 937) exposa, com tants d’altres, la qualitat d’un sentiment que el diferencia de tots els altres amants. En funció de la seua vàlua ha d’actuar la dama, és a dir, ha de tenir-la en compte a l’hora de respondre a les seues peticions, fins i tot les que poden semblar massa agosarades:

don prec midonz que no m'avil/ se mos cors vol mais qe non dec.


Pel que pregue a la meua dama que no m'humilie si vull més del què dec.

 

 

 

 

Peirol (Riquer, 1989: 1118) √©s de la mateixa opini√≥. Encara que es troba en una situaci√≥ inc√≤moda¬†(desesperatz), no considera que la s√ļplica incondicional s‚Äôavinga amb el bon amant. Ell s‚Äôestima m√©s fer servir mitjans menys humiliants per acostar-se a la seua dama:

 

Preiars, lai on non s'eschai,/ torn'en enuey gran./ Ses parlar la preiarai./ E com? Ab semblan,/ et ill conosca o si.l platz./ Car issi dobla.l jois e.l gratz/ quant us cors ab autre s'ave.


Suplicar on no √©s oport√ļ es converteix en una gran mol√®stia. Li suplicar√© sense parlar. I com? Per al.lusions, i ella, si li plau, que se n'assebente. Perqu√® es doblen el goig i el plaer quan un cor s'av√© amb un altre.

Per a que ‚Äúun cor s‚Äôavinga amb un altre‚ÄĚ es necessita doncs una din√†mica de converg√®ncia: els esfor√ßos de banda i banda han de trobar-se en un punt intermedi per conciliar la desigualtat que presideix les relacions. No √©s dif√≠cil, incl√ļs, trobar declaracions que advoquen per un equilibri total entre els amants.

Bonifaci de Castellana (Riquer, 1989:1385), dirigeix un sirventés-cançó contra Carles d’Anjou que ha sotmés per la força Provença. Es tracta d’una obra escrita en calent, on critica els seus compatriotes per deixar-se enredar tan fàcilment pels francesos i on desafia directament el responsable:

s'ieu no l'aussisc, ja mais non jassa be/ ab ma dompna, qu'am mais que nulha re.


...si no el mate, mai més jauré amb la meua dona que estime més que res.

 

Pero el que més crida l’atenció és la seua concepció de les relacions amoroses. Ni dama altiva, ni submís enamorat sino una concepció igualitaria de l’amor, que el trobador insisteix a considerar superior a qualsevol altre tipus de relació:

 

 

 

 

Lo dous dezirs m'apaya/ qu'ieu ai de lieys, e ja Dieus cor no m'aya,/ Mauri, s'ieu may non l'am que nulha re./ Et ai en dreg, qu'ilh fa aital de me.


...Em satisfà el dolç desig que tinc d'ella, i que Déu no em tinga compassió, Maurí (el joglar), si no l'estime més que res. I actue amb rectitut, perquè ella fa el mateix amb mi.


No sembla que s'hagen tingut en compte declaracions d'aquest tipus a l'hora d'establir una definició de la cortesia, probablement perquè no encaixen amb la imatge tòpica creada a partir d'obres posteriors. Però estem parlant de poetes que declaren obertament tractar sobre fin'amors.

No son cortesos? En quin sentit les seues obres anirien contra la cortesia? El que és just, el dret o la rectitut en l'amor, no semblen basar-se en la diferència entre enamorats, més aviat en la reciprocitat del sentiment que iguala inevitablement la condició dels amants. I això tant si la relació es desenvolupa satisfactòriament com insatisfactòriament, tant en la fidelitat com en la infidelitat.

 

 

 

 

Bernat Mart√≠ (Riquer, 1989: 249) aborda el controvertit tema, qua ja van tractar Marcabr√ļ i Cercam√≥n, sobre quants homes pot estimar una dama. Defensa les dones que, a banda del marit, tenen un amic ‚Äúcort√©s‚ÄĚ.

√Čs m√©s, advoca per una total igualtat en la parella, fins i tot quan l‚Äôamant es permet enganyar a la dama:

 

Mas siol drutz premers l'enguana/ lai felnei/ ses mercei,/ mas ben gart, no s'ensordei./ Qui s'amigua vai trichant,/ trichatz deu anar muzant./ Amigu'a trichada,/ pueis: "Bada, fols, bada!


...Però si l'amant l'enganya primer, que ella l'entabane sense pietat, però amb compte de no embrutar-se. Qui traiciona la seua amiga ha d'esperar en va, traicionat (al seu torn). Traicionà la seua amiga, doncs: Apren-ne, babau, apren-ne!"


Es tracta d’una vella polèmica que no deixen d’animar els trobadors. No es estrany veure’ls defensar el punt de vista femení quan existeix un conflicte amb la figura masculina. Sobretot si es tracta del marit. Huguet de Mataplana i Raimon de Miraval s’embranquen en una discussió, sobre els drets de les dames.

 

En aquest cas tenim dos trobadors casats i un d’ells, Huguet, repren l’altre per coartar la llibertat de la seua esposa, Na Caudairenga, una bona trobairitz.

Huguet de Mataplana sosté que, pel fet de ser dona, Na Caudairenga té també el dret a practicar l’amor cortés i a celebrar en les seues cançons un amant, curiosa defensa del que hui en dia anomenariem una dona intel.lectual.

Més curiosa per nosaltres és la manera explícita amb què Huguet retrata el matrimoni cortés:

 

 

 

... fassa.il tant d'avantage/ qu'ill sofr'un drut qui trob'a son coratge./ E pois er sos albercs gauzens/ qand ab lieis aura faita fi,/ ab que ja mais non la chasti/ de trobar ni de motz plazens;/ ni de lieis no.is don doptanssa/ ni non s'o teign'a grevanssa/ si sos albercs es soven cortejatz;/ c'assi er d'agradatge/ a nos cortes et als gelos salvatge.


...Que li atorgue l'avantatge de soportar-li un amant que trobe al seu gust. I després, quan haja fet les paus, la seua llar serà feliç a condició que mai més no li faça retrets per trobar ni per paraules plaents; que no dubte d'ella, i que no s'ho prenga malament si la seua llar és sovint cortejada; perquè així serà del nostre grat, i desagradable per als gelosos.



Però i les dames? Entre tanta paraula masculina no podem entreveure l’actitut de la dona, independentment de l’experiència dels homes? Es considera amb dret a mantenir-se superior a l’enamorat, en nom del seu mèrit o del seu orgull de gran dama?

No volem passar per alt l'absoluta indiferència amb què se sol considerar la producció de les trobairitz. Quan això succeeix, les argumentacions es basen en un raonament sorprenent: contràriament als trobadors, les trobairtis no són sinceres (3). Al nostre parer, es tracta d'un fals problema, i pel mateix motiu podríem desestimar tota la producció dels trobadors (!) perquè no podem assegurar que no es tracte només d'un joc literari.

 

 

 

 

Ens temem que bona part qu'aquestes retic√®ncies s√≥n degudes a l'alta tensi√≥ sensual que es despr√©n de les seues composicions, un aspecte que ha pogut inquietar en alg√ļn moment, i evidentment desentona si s'ofereix una visi√≥ estereotipada de la fin'amors (cf.¬†√©rotisme f√©minin).

 

 

Quan precisament es deixa la paraula a les dones, perque posen en la seua boca discursos, o perque són elles mateixes les compositores de les cançons, tornem a trobar una situació que no corrobora el tòpic de l’altivesa o de l’orgull de la dama front a l’humiliat amant.

Peire d'Alvernha (Riquer, 1989:319) transcriu en la segona part de Rossinhol, el seu repaire la resposta de la seua estimada en un to que no desmereix en absolut l’apassionada primera missiva del trobador:

Que tan l'am de bon coratge,/ qu'ades, s'eu entredormis,/ ab lui ai en guidonatge/ joc e joi e gaug e ris; e.l solatz/ c'ai em patz/ no sap creatura,/ tan quan jatz/ e mos bratz,/ tro que.s trasfigura


L'estime amb un sentiment tan sincer que sempre, quan estic adormida, tinc amb ell salconduit de joc, goig, joia i alegria; ning√ļ no sap la felicitat que senc en pau mentre ell jau als meus bra√ßos, fins que s'esvaeix.


La Comtessa de Dia (Riquer, 1989: 798) √©s incl√ļs m√©s expl√≠cita:
Ben volria mon cavallier/ tener un ser e mos bratz nut,/ q'el s'en tengra per ereubut/ sol q'a lui fezes cosseillier;/ car plus m'en sui abellida/ no fetz Floris de Blanchaflor:/ eu l'autrei mon cor e m'amor/ mon sen, mos hoills e ma vida./ Bels amics, avinens e bos,/ cora.us tenrai e mon poder?/ e que jagues ab vos un ser/ e qe.us des un bais amoros!/ Sapchatz, gran talan n'auria/ qe.us tengues en luoc del marit,/ ab so que m'aguessetz plevit/ de far tot so qu'eu volria.


Voldria tenir el meu cavaller, una nit, despullat, als meus braços, i que ell es sentira feliç només amb que jo li fes de coixí. Perquè estic més enamorada que Floris ho estigué de Blancaflor: li lliure el meu cor, el meu amor, el meu juí, els meus ulls i la meua vida. Bell amic, amable i bo: quan us tindré al meu abast? Tan de bo pogués dormir amb vos una nit i donar-vos un bes amoròs! Sapieu que gran desig sentiria de tindre-vos en lloc de martit, amb només que juràreu fer el que jo volgués.

 

 

La confessi√≥ amorosa, el descobrir a l‚Äô√®sser volgut la passi√≥ que crema, no sembla un atribut √ļnicament mascul√≠. Les dones no es queden les √ļltimes en alliberar el secret m√©s ben guardat. En general es pot dir que √©s tracta d‚Äôuna catarsi, tant pel que fa als homes com a les dones: al.lludir a la passi√≥ sempre es √ļtil per informar l‚Äôaltre del patiment personal, i amb freq√ľ√®ncia representa una cura, un b√†lsam que alleugen la impot√®ncia de no tenir al tan desitjat amant.

 

 

Com en el cas de la trobairitz Castelloza: (Riquer, 1989: 1326):

Ieu sai ben qu'a mi estai gen,/ si be.is dizon tuich que mout descove/ que dompna prei a cavallier de se/ ni que.l teigna totztemps tan lonc prezic;/ mas cel qu'o ditz non sap ges ben chausir,/ qu'ieu vuoill proar enans que.m lais morir,/ qu'el preiar ai un gran revenimen/ quan prec cellui don ai greu pessamen.


Jo sé bé que això m'és lícit, encara que diuen tots que és molt inconvenient que una dama suplique a un cavaller a favor d'ella mateixa i que constatment li dedique tan llarg discurs; però qui ho diu no ho sap entendre bé, perquè jo vull probar, abans de deixar-me morir, que en el pregar hi ha un gran consol quan pregue a qui em causa tan greu pena.


Els problemes, les penes que comporta la relació amorosa és un dels temes predilectes de les trobairitz, que no semblen resignar-se tampoc devant de la situació injusta o desequilibrada en amor.

Raimbaut d’Aurenga (Riquer, 1989: 452) debat amb una dama que no sembla estar molt d’acord amb la part de dolor que li ha tocat en la relació. La seua queixa rau precisament en què creu patir molt més que el seu amant:

 

Amics, en gran cossirier/ suy per vos et en greu pena;/ e del mal q'ieu en sufier/ no cre que vos sentatz guaire./ Doncx, per que.us metetz amaire,/ pus a me laissatz tot lo mal?/ Quar amduy no.l partem egual?


Amic, en gran pesar i en greu pena estic per vos; i crec que vos té igual el mal que patisc. Doncs, per què vos fiqueu a enamorat si em deixeu a mi tot el mal? Perquè no ens el repartim per igual?

 

 

 

 

No sembla que quan les dones prenen la paraula el seu discurs siga menys apassionat que el dels homes. S’ha comentat molt que elles es limiten a reprendre el discurs masculí però invertint-lo (com si aquest fet llevara mèrit a la seua producció). A més, i si es tractara del mateix discurs?

 

 

El patiment que provoca la insatisfacci√≥ amorosa sembla impregnar tant les paraules masculines com les femenines. No podem establir difer√®ncies en la jerarquia, si no √©s, per part de la dona, una certa por que es malinterprete la seua ‚Äúgosadia‚ÄĚ, o una defensa de la igualtat, segons es mire.

Com a prova, el seg√ľent intercanvi de cobles entre el trovador Gui de Cavalhon i la seua dama Garsenda, comtesa de Proven√ßa (Riquer, 1989: 1191). Ella inicia l‚Äôintercanvi retraient-li la seua timidesa en fer expl√≠cita la passi√≥


Vos que.m semblatz dels corals amadors,/ ja non volgra que fossetz tan doptanz;/ e platz mi molt quar vos destreing m'amors,/ qu'autressi sui eu per vos malananz./ Ez avetz dan en vostre vulpillatge,/ quar no.us ausatz de preiar enardir;/ e faitz a vos ez a mi gran dampnatge,/ que ges dompna non ausa descobrir/ tot so qu'il vol per paor de faillir.(4)


No voldria que vos, que sembleu enamorat sincer, fóreu tan temorós; i em plau molt que el meu amor vos torture, perquè jo també sóc desgraciada per vos. I és dolenta la vostra covardia, perquè no goseu atrevir-vos a suplicar; i feu gran mal, a vos i a mi, perquè la dama no gosa descobrir tot el que vol per por a equivocar-se
.

 

 

Sí, tant les trobairitz com els trobadors solen tèmer que es malinterprete la seua gosadia, però això no els impedeix en absolut expressar sense embuts el seu desig.

Sota aquest recurs retòric s'amaga el ferm convenciment que l'amor cortés és un valor positiu en sí mateix.

 

 

 

 

L'amor pur, l'amor perfecte, justifica el dret a exterioritzar els sentiments malgrat que alguns consideren que es tracta d'una actitud inconvenient per a una dama. Així de contundent ho expressa la trobairitz Castelloza (Riquer, 1989: 1330):

Dels cavaliers conosc que i fan lor dan/ quar ja prejan/ dompnas plus qu'ellas lor(...)/ que pois dompna s'ave/ d'amar, prejar deu be/ cavallier, s'en lui ve/ proez'evassalatge.(...)/ Bels Noms, ges no recre/ de vos amar jasse,/ car viu en bona fe/ bontatz e ferm coratge.


Reconec que els cavallers actuen contra ells mateixos perquè preguen les dames més que elles a ells (...) Perquè quan una dama es decideix a amar, ha de pregar al cavaller si veu en ell noblesa i valentia (...) Bell nom, no desistisc en amar-vos per sempre més, perquè visc en bona fe, bondat i cor ferm.


Estem al davant de casos que es plantegen com una confessi√≥ amorosa. En moltes d'aquestes composicions la reflexi√≥ gira al voltant de la insatisfacci√≥ o del temor de no trobar el mateix sentiment en l'√®sser estimat. Es tracta d'un tipus d'experi√®ncia en la qu√® el p√ļblic havia de recon√®ixer-se, tant homes com dones.

 

 

 

Sembla lògic pensar que la situació no siga tan diferent per ambdós sexes: per l’home i per la dona es igualment humiliant reconèixer-se feble i afligit per una passió que no sap si serà corresposta. En aquests casos, l'excessiva altivesa, la superioritat d'un dels amants respecte a l'altre, és justament l'obstacle a combatir.

 

 

Sentim la Comtessa de Dia(Riquer, 1989:801):

E voill saber, lo mieus bels amics gens,/ per que vos m'etz tant fers ni tant salvatges,/ non sai si s'es orguoills o mals talens./ Mas aitan plus vuoill li digas, messatges,/ q'en trop d'orguoill ant gran dan maintas gens.


Vull saber, bell i gentil amic meu, perquè sou tan dur i tan esquiu amb mi, no sé si es deu a l'altivesa o la mala voluntat. Però també vull que li digues, missatger, que massa altivesa ha provocat grans mals a molta gent. (5)


La dama altiva i el subm√≠s enamorat tradueix un concepte de les relacions amoroses que tenim perfectament identificat en la producci√≥ occitana. De fet havia de ser un dels punts de vista m√©s freq√ľents, donat que el trovador preten confessar un sentiment, demanant a m√©s a m√©s una resposta satisfact√≤ria de la dama. Aix√≠ era d‚Äôesperar una millor resposta que si se l‚Äôinterpel.lava des d‚Äôuna posici√≥ de superioritat, cas que es pogu√©s.

 

Per√≤ a m√©s hem trobat que aquest no √©s l‚Äô√ļnic punt de vista: dominar la dona sense que ella se n'adone no deixa de ser una de les possibilitats. Aix√≤ si, la seducci√≥ s‚Äôha de fer subtilment, de manera que la dona tinga la sensaci√≥ de desitjar el mateix que el trobador. L‚Äôamant espera que la dona ‚Äúrebaixe‚ÄĚ el seu orgull, la seua altivesa, i fa√ßa possible l‚Äôacostament del seu enamorat.

 

Sense oblidar tampoc els casos en qu√® podem entreveure la paraula femenina. Elles no es mostren precisament altives. El detentor d‚Äôeixa altivesa, que mai no ha de ser excessiva, √©s l‚Äô√®sser desitjat. Ac√≠ ni dama altiva ni amant subm√≠s. √Čs igual per tots dos sexes: ser√† la dama quan la confessi√≥ la fa√ßa un trovador; ser√† l‚Äôamant quan la confessi√≥ la fa√ßa una trobairtitz o una dama.

 


La fin'amors tindr√† una influ√®ncia decisiva en la literatura europea a partir de la segona meitat del segle XII. A l'hora de determinar les seues caracter√≠stiques har√≠em de tindre en compte testimonis com els que hem citat, que contradiuen el t√≤pic de la dominaci√≥ femenina. Podr√≠em c√≤rrer el risc de basar-nos √ļnicament en estereotips i d'oferir una visi√≥ sistem√†ticament redu√Įda.

 

La tan celebrada superioritat de la reina Ginebra, que cit√†vem en un principi, podria tindre antecedents en algunes composicions dels trobadors. Per√≤ la l√≠rica occitana est√† molt lluny de presentar un model √ļnic de relacions heterosexuals.

 

 

 

 

Cada poeta exposa, sota la ficci√≥ del jo-amant, una experi√®ncia personal que es presenta com a "aut√®ntica", i en la qu√® el p√ļblic reconeix sensacions o voldria experimentar-les.

D'alguna manera cadasc√ļ dibuixa el seu ideal d'amor, la seua fin'amors. Aquesta varietat de testimonis ens obliga a ser molt cautelosos a l'hora d'establir generalitats si no volem arribar a la paradoxa de considerar anti-cortesos a la majoria dels trobadors.

 

 

 

Text trad. "La Fin'amors y la superioridad femenina", Homenaje a Luis Quirante, Volume 1, Cuadernos de Filología, Universitat de València, 2002,p.647-658

 

NOTES


(1) Una idea molt apreciada en Ovidi, per exemple.
(2) La dama és candial i argent; l'enamorat el blat i el plom.
(3) "J'ai bien de la peine √† croire √† cette sinc√©rit√©....Nos troba√Įritz se sont born√©es √† exploiter un th√®me commun, √† user d'un formulaire courant en intervertissant les r√īles". (Jeanroy, 1934:315) "... on ne saurait faire √©tat des po√®mes des trobairitz (...) puisqu'on ne sait trop bien si les paroles des po√®tesses repr√©sentent des aveux sinc√®res ou de purs exercices litt√©raires et qu'on ne peut pas fonder des conclusions sur un terrain aussi mouvant". (Jonin, 1958:296)

(4) Gui li ofereix el seu servei, per√≤ no la seua s√ļplica (encara que afirme saber suplicar,¬†qu'us honrat faitz deu be valer un dir [perqu√® un fet honrat ben deu valer una paraula].

(5) Senyala Riquer: "Comparable a las Heroidas de Ovidio, esta composición, escrita en forma epistolar, es una joya de la poesía amorosa provenzal. La condesa supone orgullo y veleidad en los desprecios de que su amigo la hace objeto. Apasionadamente enamorada, invoca con toda valentía su excelencia, su nobleza, su hermosura y su leal corazón para atraer al esquivo enamorado". El mateix Riquer senyala en d'altres composicions de la trobairitz el paregut amb altres conceptes dels trobadors, per exemple, Bernart de Ventadorn. De fet tots dos recorden a Ovidi, Amors, II, xviii, 9.


Bibliografia


BADIA, L., (1994, 1a ed. 1982): Poesia trovadoresca. Antologia, 5a ed., Barcelona, Edicions 62,
DI GIROLAMO, C., (1994, 1a ed. 1989): Els trobadors. Trad. de N√ļria Puigdevall Bafalui, Val√®ncia, Alfons el Magn√†nim
K√ĖLHER, E. (1964): "Observations historiques et sociologiques sur la po√©sie des troubadours", en Cahiers de Civilidsation M√©di√©vale, VII, p.27-51
JEANROY, A., (1934): La poésie des troubadours, Paris,
JONIN, P., (1958): Les personnages féminins dans les romans français de Tristan au XIIe siècle, Aix-en-Provence
LAZAR, M., (1964): Amour courtois et ‚Äúfin‚Äôamors‚ÄĚ dans la litt√©rature du XIIe si√®cle, Paris, Klincksieck
LEJEUNE, R., (1959): The Troubadours, en Arthurian Literature in the Middle Ages, Oxford
P MENEGHETTI, M.L., (1992): Il Pubblico dei Trovatori. La ricezione della poesia cortese fino al XIV secolo, Torino
P MARROU, H.I., (1971):.Les troubadours, Paris, Seuil
P NELLI, R., (1963): L’érotique des trouvadours, Toulouse, Privat,.
RIQUER, M. de, (1989, 1a ed. 1975)Los trovadores. Historia literaria i textos, Barcelona

 

accueil


 

 




versió per imprimir

Comentaris publicats

    Afegeix-hi un comentari:

    Nom a mostrar:
    E-mail:
    Genera una nova imatge
    Introdu√Įu el codi de seguretat
    Accepto les condicions d'ús següents:

    Per a participar en els comentaris l'usuari es compromet a complir i acceptar les següents normes bàsiques de conducta:

    • Respectar les opinions de la resta dels participants al fòrum, tot i no compartir-les necessàriament.
    • Abstenir-se d'insultar o utilitzar un llenguatge ofensiu, racista, violent o xenòfob, i no tenir cap conducta contrària a la legislació vigent i a l'ordre públic.
    • No enviar cap contingut amb copyright sense el permís del propietari. Si es considera oportú facilitar continguts d'internet amb copyright, cal escriure la URL completa perquè els altres usuaris puguin enllaçar-hi i descarregar-se els continguts des de la pàgina propietària.
    • Publicitat: No es permet enviar continguts promocionals i/o publicitaris.