Un sopranista (també conegut com a soprano masculÃ) és un cantant masculà que és capaç de cantar en tessitura vocal d'una soprano, generalment mitjançant la tècnica del falset o la veu del cap. Aquest tipus de veu és un tipus especÃfic de contratenor. [1] En casos rars, un home adult pot ser capaç de cantar en el rang de soprano utilitzant la seva veu normal o modal (veu alta al pit) i no falset per raons endocrinològiques, com Radu Marian, o com a resultat d'una laringe que no s'ha desenvolupat completament com suposadament és el cas de Michael Maniaci. [2]
Història
El terme modern sopranista, absent en els tractats històrics anteriors al segle xix, s'ha utilitzat de vegades per indicar cantants soprano castrats. Per tant, és inexacte anomenar sopranistes als falsetistes actuals perquè els homes que avui canten parts de soprano no són cantants eunucs, ni castrats; aquest últim va desaparèixer al segle XX amb Alessandro Moreschi, l'últim castrato.
A la Capella Sixtina, on van estar en servei precisament fins al segle XX, tant els falsetistes com els "cantants castrati" eren anomenats simplement sopranos.
En la traducció de La musique mise a la portée de tout le monde, publicada a Ità lia amb el tÃtol La musica accomodata alla intelligenza di tutti, François-Joseph Fétis anomena els sopranistes Giacinto Fontana (sobrenomenat Farfallino), Antonio Pasi i Pier Francesco Tosi, cèlebres sopranos castrats; a més, indica amb el terme 'soprano' tant dones com altres castrati, com Andrea Martini, coneguda com Senesino (1761-1819, diferent del més conegut Francesco Bernardi que va viure entre 1686 i 1758), també emasculada. Fétis utilitza la paraula sopranistes francesos per referir-se a dues mestres de cant de Benedetta Rosamunda Pisaroni, ambdues castrati (Moschini, al servei del virrei d'Ità lia a Milà , i Marchesi; p. 54 de Curiosités historique de la musique, complement de La musique mise a la portée de tout le monde).
Els falsetistes moderns practiquen avui principalment el repertori que va des de finals del segle XVI fins al segle XVIII perquè aquesta va ser l'edat d'or en què van prosperar els cantants emasculats més famosos, com el famós Farinelli, i els principals compositors van escriure un nombre considerable d'obres musicals per a aquestes veus, sovint amb parts virtuosÃstiques.
El famós cantant i professor Pier Francesco Tosi va escriure el 1723 el primer tractat sobre la tècnica del cant, Opinioni de' cantori antichi e moderni[1], informant de moltes notÃcies interessants sobre aquests extraordinaris cantants del passat; Tosi mai va utilitzar la paraula "sopranista", ni per referir-se a si mateix ni als altres cantants. Més aviat, les sopranos emasculades també van ser anomenades "sopranos naturals" per distingir la condició aguda "naturalment" de la seva veu. De fet, ja el 1640 Pietro della Valle va escriure en la coneguda epÃstola a Lelio Guidiccioni, Della musica dell'età nostra: «Però deixant altres veus, per dir una mica de' sopranos, que són el més gran ornament de la música, V. S. vol comparar el falset d'aquells temps amb les sopranos naturals de' castrati que ara tenim en tanta abundà ncia».
Veu
Un sopranista és capaç de cantar en el rang vocal de soprano que es troba aproximadament entre C 4 i C6, encara que de vegades pot expandir-se una mica més alt o més baix. Els homes de tot tipus de veu poden posseir l'ampli i eficaç falset o veu de cap necessà ria per produir els rangs vocals de contralt, mezzosoprano i soprano. Alguns contratenors poden cantar fins a les tessitures vocals femenines utilitzant el registre modal (producció normal de cant) i no necessiten emprar cap falset. [3]
Polèmica sobre el terme soprano masculÃ
Normalment, el terme "soprano" es refereix a cantants femenines, però de vegades el terme "soprano masculina" ha estat utilitzat per homes que canten en el rang vocal de soprano utilitzant la producció vocal de falset en lloc de la veu modal. Aquesta prà ctica es troba més comunament en el context de la música coral a Anglaterra. No obstant això, a aquests homes se'ls coneix més comunament com a contratenors o sopranistes. La prà ctica de referir-se als contratenors com a "sopranos masculins" és una mica controvertida dins dels cercles pedagògics vocals, ja que aquests homes no produeixen so de la mateixa manera fisiològica que les sopranos femenines.[1] Radu Marian pot referir-se a si mateix com una veritable soprano masculina perquè és capaç de cantar en el rang vocal de soprano utilitzant la veu modal.
Repertori
Hi ha un gran cos de música per a la soprano masculina que va ser escrit quan era comú utilitzar un castrat - un tipus de veu que, a tots els efectes, ja no existeix, ja que la prà ctica de castrar triples va ser abolida abans del final del segle 19. Els sopranistes són molt rars, ja que la majoria dels contratenors són alts i mezzosoprano. De fet, probablement perquè els primers contratenors famosos eren altos (com Alfred Deller), durant molt de temps es va creure que els contratenors només podien ser alts (i més tard, es van reconèixer contratenors de mezzosoprano, com David Daniels o Jochen Kowalski). Tot i que hi ha algun repertori modern escrit per a contratenors (de vegades escrit especÃficament per a certs cantants, com Death in Venice de Britten, que té una part que va ser escrita especÃficament per a James Bowman), en l'actualitat només hi ha un petit nombre de peces modernes escrites especÃficament per al tipus vocal sopranista. Una excepció és l'òpera Historia von D. Johann Fausten d'Alfred Schnittke de 1995, que demana tant un contralt femenà com una soprano masculina, Mefistòfil.
Sopranistes notables
Els sopranistes notables actuals inclouen:
Vegeu també
Referències
Enllaços externs
Â
Comentaris publicats
Afegeix-hi un comentari: