Per Na Montse Montesinos

Com que de tant en tant m’agrada remenar llibres que tinc a casa, un dia em va venir al cap un, que mirava de joveneta i que narrava els viatges fets pels primers i mĂ­tics exploradors, d’una manera absolutament cientĂ­fica perĂČ amena i planera. AixĂ­ m’endinsava en els viatges dels antics egipcis, els periples nĂ utics del grecs, les incursions dels Vikings a GroenlĂ ndia, l’anada de Marco Polo a la Xina, el llegendari “Preste Juan”, etc. El llibre es diu  La Aventura de los Primeros Descubrimientos, de Paul Herrmann, editat l’any 1952 per l’Editorial Labor i traduĂŻt del alemany al castellĂ  per Francesc Payarols. M’havia fet passar molt bones estones aleshores i el vaig voler recuperar per veure si hi trobava alguna cosa interessant, mirant-lo des de la perspectiva de tants anys entremig.

A la primera pĂ gina, encapçalant el llibre, s’hi troba una frase que en aquell temps m’havia cridat molt l’atenciĂł i que em sabia de memĂČria. Diu:

“SIETE ES PASADA Y EN OCHO MUELE”

És una frase crĂ­ptica que em va fer rumiar i que tan imaginava que es referia a onades del mar, com podia referir-se a llegĂŒes marines, com a nusos nĂ utics, o bĂ©...En fi, misteri! La frase em fascinava. A la pĂ gina segĂŒent, començant la IntroducciĂł del llibre, el primer parĂ graf repetia la frase i continuava:

“Siete es pasada i en ocho muele. (1): Cuando el grumete, al final de su guardia nocturna, habia vuelto por Ășltima vez el reloj de arena; cuando habian passado siete ampolletas (sic) y comenzaba la media hora de fluir de la octava: incesante, incontenible, como sĂ­mbolo palpable del tiempo que corre, entonces cantaba el mozo aquel estribillo en el silencio del barco. AsĂ­ ocurria entre dos luces en las tres carabelas de ColĂłn, como desde muy antiguo viniera ocurriendo en todas las naves de AragĂłn y Castilla”.

L’avís del principi: (1) em remet al peu de la pàgina on hi diu:

“Verso de una antigua canción marinera, cantada en las naves castellanas:

Buena es la que va, mejor es la que viene

siete es pasada y en ocho muele;

mĂĄs moliere, si Dios quisiera;

cuenta y passa, que buen viaje faza”

I se’m van posar en alerta totes les antenes!. O sigui que es tractava  d’una cançó de canvi de guĂ rdia i aixĂČ, passava cada quatre hores, donat que parlava de vuit ampolletes i que en cada una, la sorra trigava mitja hora en caure al recipient de sota. BĂ©, perĂČ se’m plantejaven molts interrogants:

PerquĂš es parlava d’ampolleta en un escrit, tot ell en castellĂ ? Ampolleta Ă©s una paraula netament catalana. PerquĂš no es parlava de botellita?

Per altra banda, l’Ășltima paraula, faza, em sonava molt millor si la convertia en faça, catalana tambĂ©, paraula que jo havia llegit diversos cops en versos d’AusiĂ s March, el gran poeta valenciĂ  de mitjans del segle XV, contemporani dels temps en quĂš es deuria fer la cançó:  Per ex:   “No em pren aixĂ­ com al petit vailet / qui va cercant senyor qui festa el faça...” (Inici de la poesia nĂșm. 68)

Havent assistit a una conferĂšncia d’en Manel Capdevila, gran expert en temes de navegaciĂł, sobre el tema: “Mesura catalana de la llegua marĂ­tima”, va parlar de les  ampolletes nĂ utiques, com d’un invent catalĂ  que es fabricava a Barcelona i que era emprat pels navegants de diversos  paĂŻsos. Es portava als vaixells per mesurar els nusos. En realitat, la paraula “muele”, del verb moler: moldre, en catalĂ , fa referĂšncia, segons el mestratge de M. Capdevila, al fet que la sorra cau de la fiola superior de l’ampolleta a la inferior, talment com si es tractĂ©s d’un cos sĂČlid que s’ha molt i s’ha tornat cascada de pĂłlvores.

Tornant a la dita estrofa, llegint els versos en castellĂ  em feia l’efecte que tot allĂČ no sonava a cançó: no tenia rima consonant, ni mĂštrica exacta, AllĂČ no podia ser cantat tal com estava. Era una pseudo-poesia imprĂČpia del segle XV, ja que en aquell temps no s’usaven la mĂštrica i la rima lliures. I vaig pensar en traduir-la al catalĂ , a veure quĂš passava. Tenia el greu inconvenient que el llenguatge del Segle XV era molt diferent al d’ara; hi ha mĂ©s de sis segles d’evoluciĂł lingĂŒĂ­stica per entremig. TambĂ© s’havia de tenir en compte que el que estava escrit en aquell llibre traduĂŻt de l’alemany era una traducciĂł d’una altra possible traducciĂł. De quin idioma s’havia passat al castellĂ ?

Si les naus on es cantava la cançó eren “de Aragon y de Castilla” i si no semblava ser una cançó castellana , el mĂ©s lĂČgic Ă©s que fos una traducciĂł d’una cançó catalana. AixĂ­ doncs vaig decidir tirar pel dret i fer una provatura cap el catalĂ . I al cap d’uns quants intents va sortir aquest verset:

“Bona Ă©s la que va, /millor Ă©s la que ve. /La set Ă©s passada /e en la vuit  mol./

E més en moldrà /si Deu ho vol./Compta e passa /que bon viatge faça.

No Ă©s una meravella de ritme i mĂštrica perĂČ em sona millor com a cançó.

Buscant en la bibliografia que hi ha a les Ășltimes pĂ gines del llibre en qĂŒestiĂł, informaciĂł per saber d’on podia haver sortit aquesta estrofa em trobo amb la referĂšncia al llibre: “Historia de las Indias, ColecciĂłn de documentos para la Historia de España” del P. Las Casas (o sigui Bartomeu Cases) biĂČgraf de Colom, que el va acompanyar en els seus viatges a AmĂšrica. AixĂČ lliga del tot amb l’asseveraciĂł que fa M. Capdevila que m’avisa que Coromines diu que ,”en castellĂ , l’ampolleta, apareix per primera vegada al diari de Colom” i tambĂ© informa que en catalĂ  ja apareix en Ramon Llull, la qual cosa demostra la seva antiguitat i procedĂšncia.

PerĂČ no anem tan lluny i fixem-nos: si Coromines diu que en castellĂ  apareix en el diari de Colom, Ă©s que estem parlant de la mateixa situaciĂł: el grumet compta les ampolletes i en arribar al pas de la sĂšptima a la octava, canta la cançó ben fort per avisar als mariners, que estan mig adormits, que es despertin perquĂš tenen menys de mitja hora per posar-se a punt per fer el relleu de la guĂ rdia: “en ocho muele”, Ă©s a dir: “la octava ampolleta ja estĂ  molent la sorra, poseu-vos a punt que toca canvi de guĂ rdia”

En Manel Capdevila, en vista d’aquesta estrofa es va afanyar a buscar la cançó sencera i la va trobar. En castellĂ , naturalment. I no en castellĂ  antic, com hauria estat si fos la versiĂł autĂšntica que es cantĂ©s en aquella ocasiĂł, sinĂł una versiĂł conforme amb l’estrofa ja esmentada: llenguatge contemporani, on es nota una traducciĂł forçada i no acaben de quadrar mĂštrica ni rima. I tambĂ© ha fet una traducciĂł al catalĂ  en un intent de buscar la consonĂ ncia i la musicalitat. Diu aixĂ­:

NOTA DE L'EDITOR: Es parlava del moldre de l'ampolleta perqué  l'arena al caure sembla l'arrós caien d'un molinet..

Salta a la navegaciĂł Salta a la cerca

 

BĂ©, aixĂČ Ă©s el que hi ha. La traducciĂł catalana ha de ser lliure a la força per treballar amb un material traduĂŻt i escrit segons el llenguatge del Segle XX, tal com hem apuntat mĂ©s amunt. Intentar una traducciĂł al catalĂ  segons els cĂ nons del segle XV, seria sols una conjectura, un supĂČsit. PerĂČ si realment la part castellana moderna Ă©s l’adaptaciĂł actual de l’antiga, bĂ© es pot deduir que aquesta, podria ser una traducciĂł del catalĂ  de la autĂšntica cançó que es cantava en els caravel·les de Colom que travessaven “la Mar OcĂ©ana” rumb a Les Índies. No s’ha pogut aconseguir la versiĂł que segurament figura en el diari de l’Almirall (traduĂŻda al castellĂ , naturalment) o bĂ© en la crĂČnica que en fa el P. Cases. No mĂ©s disposem d’un pĂ l·lid succedani, que no sabem fins a quin punt ha estat adulterat.

De tota manera continuo en la meva idea que si realment Ă©s una traducciĂł i malgrat les traces que ho volen emmascarar, tot hi apunta, tenim:

Un grumet en un vaixell d’una nau de Colom que es dirigeix a la Descoberta d’un Nou MĂłn, estĂ  vigilant el “moldre” de la sorra que cau dins unes “ampolletes” de fabricaciĂł catalana, dins una nau catalana, que canta una cançó de canvi de guĂ rdia en català  perquĂš els mariners que dormen, el sentin i es despertin. Aquests mariners, per donar-li a entendre que l’han sentit, contesten amb un crit-consigna, (que no ens ha arribat) i per tant l’han entĂšs perquĂš parlen la mateixa llengua: el catalĂ . O sigui que sĂłn catalans tambĂ©. I aixĂČ deuria passar, no en una nau sinĂł a cada una de les tres, evidentment.

En resum: A les caravel.les de Colom, en els viatges que va fer de Descoberta del Nou Món, s’hi anava amb vaixells catalans, equipats amb instruments catalans, amb tripulació catalana i es parlava català.

El meu agraïment a la col·laboració de Manel Capdevila pel seu interÚs, erudició, les seves aportacions i assessorament.

_________________________________________________________________________

"Ampolleta dins l'entorn nàutic" fins el 2010 era un terme només castellà em va costar 1 any que Termcat l'acceptés en el context nàutic.

4-CASOS-FAZA