17-05-2012  (3942 lectures) Categoria: Jerusalem

Regne de Jerusalem

El Regne de Jerusalem va ser un regne cristi√† que es va establir al Llevant (actual Orient Mitj√†) el 1099 despr√©s de la conquesta de Jerusalem en la Primera Croada. Va ser destru√Įt el 1291 amb la conquesta d'Acre. La capital era Jerusalem i el seu territori es troba actualment incl√≤s en l'estat d'Israel.

Fundació i història inicial

Article principal: Primera Croada

La Primera Croada es va iniciar a conseq√ľ√®ncia del Concili de Clermont, convocat pel papa Urb√† II el 1095. El seu principal objectiu era la conquesta de Terra Santa. El Regne com a tal va n√©ixer amb la presa de Jerusalem el 1099, el punt √†lgid de la croada. Jofr√© de Bouillon, duc de Lorena i un dels principals caps de la croada, va ser escollit com a primer rei. No obstant aix√≤, va refusar prendre aquest t√≠tol, al¬∑legant que un home no havia de dur una corona on Crist havia dut la corona d'espines; en el seu lloc, va triar el t√≠tol d'Advocatus Sancti Sepulchri (Defensor del Sant Sepulcre). La fundaci√≥ del Regne de Jerusalem va quedar finalment assegurada amb la derrota de l'Egipte fatimita en la batalla d'Ascal√≥.

Al principi va haver certs dubtes sobre com hauria d'organitzar-se políticament el territori. Alguns croats pensaven que havia de ser governat com una teocràcia pel Papa, una idea que el legat papal, Daimbert de Pisa va tractar d'imposar el 1100. Jofré possiblement hagués estat d'acord amb això i hagués intercanviat el regne teocràtic de Jerusalem per un secular a Egipte, però durant el seu curt regnat es van crear a Jerusalem les bases d'un regne secular, malgrat els esforços de Daimbert. Ràpidament es va establir una jerarquia catòlica que va substituir les autoritats cristianes ortodoxes, gregues i sirianes: un patriarca llatí es va instal·lar a Jerusalem, i amb ell gran nombre de bisbes i arquebisbes que depenien d'ell. Jofré va morir el 1100. El seu germà i successor, Balduí I, es va decantar clarament per una monarquia secular a l'estil de les de l'Europa occidental. Balduí no era tan escrupolós com el seu germà, i es va fer coronar rei de Jerusalem (encara que Daimbert, llavors patriarca llatí de Jerusalem es va negar a coronar-lo en aquesta ciutat i la cerimònia va tenir lloc a Betlem).

Baldu√≠ va estendre amb gran √®xit les fronteres del regne, en conquistar els ports d'Acre (1104), Beirut (1110) i Sid√≥ (1111), al mateix temps que exercia la seva sobirania sobre altres estats croats: el Comtat d'Edessa (que ell havia fundat), el Principat d'Antioquia, i m√©s tard, quan es va conquistar Tr√≠poli, el Comtat de Tr√≠poli. Igualment va tenir √®xit en la seua defensa dels regne enfront de les successives invasions musulmanes que va haver d'afrontar: la dels fatimites d'Egipte, als quals va v√®ncer en Ramla i en diferents llocs al sud-oest del regne; i la dels musulmans de Damasc i Mossul, al nord-est, el 1113. Aix√≠ mateix, va ser testimoni d'un augment del nombre d'habitants llatins, degut al fet que la petita croada del 1101 va portar refor√ßos per al regne. Les ciutats-estat italianes de Ven√®cia, Pisa i G√®nova van comen√ßar a tenir un paper molt important en el regne. Les seves flotes ajudaven a la presa dels ports, on posteriorment se'ls concedien barris que tenien gran autonomia econ√≤mica. Baldu√≠ tamb√© va repoblar Jerusalem amb cristians nadius, despr√©s de la seva expedici√≥ m√©s enll√† del riu Jord√† el 1115. De totes maneres el regne mai va superar el seu a√Įllament geogr√†fic d'Europa, ni va ser capa√ß d'augmentar les seves fronteres m√©s cap a l'est per tal de crear un front amb m√©s possibilitats de defensa. Durant la major part de la seva hist√≤ria, el regne va restar confinat a una estreta franja de terra entre el Mediterrani i el riu Jord√†; els territoris m√©s enll√† del Jord√† estaven subjectes a guerres i constants razzies, que finalment van provocar la seva caiguda.

Baldu√≠ I va morir sense hereus en 1118 i el va succeir el seu cos√≠, Baldu√≠ de Le Bourg, comte d'Edessa; Baldu√≠ II va ser igualment un rei capa√ß i va saber defensar-se enfront dels atacs de fatimites i selj√ļcides. En el seu regnat es va establir el primer dels ordes militars i les fronteres del regne van seguir eixamplant-se amb la captura de la ciutat de Tir el 1124. La influ√®ncia del Regne de Jerusalem es va estendre igualment sobre Edessa i Antioquia, en les quals Baldu√≠ II va actuar com a regent en morir els seus governants en el camp de batalla, encara que Baldu√≠ mateix va ser derrotat i dut a la pres√≥ pels turcs selj√ļcides diverses vegades al llarg del seu regnat, i el mateix Regne de Jerusalem hagu√© de ser governat per un regent. Les filles de Baldu√≠ es van casar amb familiars del comte d'Edessa i del pr√≠ncep d'Antioquia. La seva filla Melisenda va ser declarada hereva i el va succeir a la seva mort el 1131.

Vida al regne

La poblaci√≥ del regne va ser sempre escassa: encara que constantment arribava un petit flux de colons i nous croats, la major part dels quals havien lluitat en la Primera Croada van tornar a les seves cases sense res m√©s. Els llatins no van ser m√©s que l'estrat superior situat sobre els musulmans nadius i la poblaci√≥ siriana. No obstant aix√≤, Jerusalem va passar a ser coneguda com a Outremer, paraula francesa que significa Ultramar, i, conforme les noves generacions creixien en el regne, van comen√ßar a considerar-se orientals en comptes d'immigrants. Aix√≠, en molts sentits, es comportaven m√©s com els orientals (sirians) que com els europeus occidentals d'aquells dies. Amb freq√ľ√®ncia aprenien grec, √†rab i altres idiomes orientals, i es casaven amb grecs i armenis. Tal com el cronista Fulqueri de Chartres va escriure: ¬ęNosaltres que √©rem occidentals ara ens hem convertit en orientals.¬Ľ

Fulqueri, un participant en la Primera Croada, va continuar la seva cr√≤nica fins al 1127. Despr√©s no hi ha cap testimoni de l'esdevingut a Jerusalem fins a l'arribada de Guillem de Tir, arquebisbe de Tir i canceller de Jerusalem, que va comen√ßar a escriure al voltant del 1167 i va morir cap al 1184. No obstant aix√≤, els seus escrits inclouen molta informaci√≥ sobre la Primera Croada i els anys transcorreguts entre la mort de Fulqueri i el seu temps. Des del punt de vista musulm√†, estan les mem√≤ries d'Ussama ibn M√ļnqidh, un soldat i ambaixador de Damasc a Jerusalem i Egipte. Aquestes mem√≤ries, Kitab al i'tbiar, inclouen un relat molt viu de la societat creuada de l'est. La resta d'informaci√≥ es pot obtenir de viatgers com Benjam√≠ de Tudela i Ibn Jubayr.

Demografia

El regne de Jerusalem es va basar en un sistema feudal similar al de l'Europa del seu temps, encara que amb importants trets propis. Per a comen√ßar, el regne ocupava nom√©s una petita franja de terreny i disposava d'esc√†s camp agr√≠cola. En la zona, a difer√®ncia de l'Europa medieval, l'economia havia estat predominantment urbana des de temps immemorials. Encara que la noblesa t√®cnicament posse√Įa terra, preferia viure a Jerusalem o en altres ciutats, prop de la cort. Igual que a Europa, els nobles posse√Įen els seus propis vassalls, al mateix temps que ells mateixos eren vassalls del rei; no obstant aix√≤, la producci√≥ agr√≠cola es regulava per l'equivalent musulm√† del sistema feudal (denominat itqa), sistema que no va ser q√ľestionat pels croats. Encara que els musulmans (igual que els jueus i els cristians orientals) van ser perseguits a les ciutats (i als musulmans al principi se'ls va prohibir l'entrada a Jerusalem), en les zones rurals van continuar vivint com abans. Els rais, caps de la comunitat musulmana, eren una mena de vassall del noble propietari de la terra en la qual vivia, per√≤ com de fet els nobles croats eren terratinents absentistes, els rais i la seva comunitat tenien un alt grau d'autonomia. Conreaven aliments per als croats, per√≤ no estaven obligats a un servei militar com els vassalls europeus. Les ciutats-estat italianes, per la seva banda, no pagaven gens a pesar de posseir barris en les ciutats portu√†ries. Com a resultat de tot aix√≤ els ex√®rcits cristians solien ser petits, i compostos per individus pertanyents a les fam√≠lies franceses de les ciutats. El problema m√©s gran de la societat crouada era que un elevat percentatge de la poblaci√≥ estava constitu√Įt per pelegrins i soldats que nom√©s romanien all√≠ durant un temps. Per aquesta ra√≥ mai va arribar a consolidar-se una societat occidental estable i, per tant, es va fer necessari rec√≥rrer a la poblaci√≥ local en la recerca d'efectius militars.

La manca de soldats es va solucionar parcialment amb la creaci√≥ dels ordes militars. Els Templers i els Cavallers Hospitaler, ordes creats en els primers anys de la hist√≤ria del regne, amb freq√ľ√®ncia prenien el lloc dels nobles en el camp de batalla. Encara que la seva caserna general estava a Jerusalem, els cavallers habitaven generalment en enormes castells i eren governats directament pel Papa, no pel rei. Eren aut√≤noms i, t√®cnicament, no estaven obligats a un servei militar, encara que de fet van participar en la major part de les batalles. En el segle¬†xiii, Joan d'Ibelin, va escriure una llista dels feus i els senyors que els governaven; desgraciadament aquesta llista reflecteix el regne en el segle¬†xiii, i no d√≥na cap indicaci√≥ de la poblaci√≥ que no eren nobles ni dels que eren d'origen no europeu.

Economia

La composici√≥ b√†sicament urbana de la zona, juntament amb la pres√®ncia dels mercaders italians, va dur al desenvolupament d'una economia que tenia molt m√©s de comercial que no pas d'agr√†ria. Palestina des de sempre havia estat una cru√Įlla de camins on es trobaven diferents rutes comercials; ara aquest comer√ß es va estendre fins a Europa. Els productes europeus com les llanes del Nord d'Europa, van arribar fins a Orient Mitj√† i √Äsia, mentre que els productes asi√†tics arribaven a Europa. Jerusalem es va dedicar especialment al comer√ß de la seda, cot√≥ i esp√®cies; altres productes que es van donar a con√®ixer a Europa per primera vegada a causa del comer√ß iniciat per aquest regne van ser les taronges i el sucre. D'aquest √ļltim producte diria Guillem de Tir ¬ę√©s molt necessari per a la salut i la humanitat¬Ľ. Les ciutats-estat italianes van extreure d'aquest comer√ß grans beneficis, que despr√©s es reflectirien en l'opul√®ncia del Renaixement, uns segles m√©s tard.

Alhora, Jerusalem obtenia beneficis a trav√©s dels tributs, en primer lloc de les ciutats costaneres que encara no havia conquistat, i despr√©s dels estats ve√Įns com Damasc i Egipte, als quals no va poder conquistar directament. Una vegada Baldu√≠ I va estendre els seus dominis m√©s enll√† del Jord√†, Jerusalem tamb√© va obtenir beneficis de les taxes que cobrava a les caravanes que creuaven de S√≠ria a Egipte o Ar√†bia. Aquesta economia monet√†ria va permetre que el problema de l'escassetat d'efectius militars se solucion√©s contractant mercenaris, cosa poc habitual en l'Europa medieval. Els mercenaris podien ser croats europeus, o b√©, amb m√©s freq√ľ√®ncia, soldats musulmans com els famosos turcoples.

Govern i sistema legal

La Torre de David, a Jerusalem, en l'actualitat.

Amb les conquestes de la Primera Croada la terra va ser repartida entre els vassalls lleials a Jofr√© de Bouillon, creant-se d'aquesta manera un gran nombre de senyories dintre del regne. Aix√≠ va continuar amb els successors de Jofr√©. A m√©s, el rei era assistit per diversos funcionaris de l'estat. At√®s que els nobles tendien a viure a la ciutat en comptes del camp, la seva influ√®ncia sobre el rei era molt m√©s gran del que era habitual a Europa. Els nobles constitu√Įen la Haute Cour (Cambra Alta), una forma inicial de parlament que tamb√© s'estava ja desenvolupant a Europa. La Cambra Alta estava formada pels bisbes i els nobles m√©s importants, i era la responsable de confirmar l'elecci√≥ del nou rei (o la reg√®ncia si es donava el cas), recaptar impostos, encunyar moneda, assignar diners al rei i reclutar ex√®rcits. La Haute Cour era l'√ļnic √≤rgan judicial per als nobles del regne, i actuava en casos com assassinat, violaci√≥ i tra√Įci√≥, o simplement en disputes entre senyors feudals tals com recuperaci√≥ d'esclaus, venda i compra de feus, i incompliment de serveis. Els c√†stigs podien arribar a la confiscaci√≥ de la terra i exili, o, en casos extrems, a la mort. Les primeres lleis del regne van ser establertes, segons la tradici√≥, durant el curt regnat de Jofr√© de Bouillon, per√≤ el m√©s probable √©s que fossin promulgades per Baldu√≠ II el 1120, encara que en realitat no ha sobreviscut cap llei escrita d'abans del segle¬†xiii. La compilaci√≥ legal del segle XIII s'anomena Assizes de Jerusalem.

Havia altres càmeres o tribunals de menor importància, per a llatins no nobles així com per a no llatins: La Cour des Bourgeois era el tribunal per als llatins no nobles, i també hi havia tribunals especials com el Cour de la Fond i el Cour de la Mer utilitzats per als mercaders de les ciutats costaneres. Els tribunals islàmics van continuar com abans de la invasió, i també els tribunals dels cristians orientals, encara que els crims importants eren jutjats també en la Cour donis Bourgeois (o fins i tot la Haute Cour, si el crim era els suficientment greu).

El rei era el president de la Haute Cour, encara que legalment era primus inter pares. El rei i aquesta càmera es localitzaven normalment a Jerusalem, però el rei podia fer reunions (corts) també a Acre, Nablus o Tir, o on es donés el cas. A Jerusalem la família reial vivia en el palau i altres edificis que se situaven als voltants de la Torre de David, o bé, com a alternativa, en la Muntanya del Temple, on els Cavallers Templers tenien la seva caserna general.

Jerusalem a mitjans del segle XII

Fresc de l'emperador romà d'Orient Manuel I Comnè, qui es va convertir en un aliat important del Regne de Jerusalem.

A Balduí II el va succeir el 1131 la seva filla Melisenda, que va regnar juntament amb el seu marit Folc, primer comte d'Anjou (Folc de Jerusalem). Durant el seu regnat va tenir lloc l'apogeu artístic i econòmic del regne, amb l'edició del Missal de la reina Melisenda, encarregat entre el 1135 i el 1143, i la construcció de l'església del Sant Sepulcre, que fou acabada el 1149, en estil gòtic occidental. Folc va haver d'enfrontar-se a un nou i perillós enemic: l'atabeg Imad al-Din Zengi I de Mossul, que es va estendre sobre Alep. Encara que durant tot el seu regnat va aconseguir mantenir-lo a ratlla, Guillem de Tir va criticar Folc per no haver assegurat millor les fronteres; els estats croats del nord, a més, van començar a ressentir-se de la sobirania de Jerusalem i van iniciar intrigues contra el seu rei. Folc va morir en un accident durant una cacera el 1143, i Zengi va aprofitar aquesta mort per a conquistar el Comtat d'Edessa el 1144. La reina Melisenda, en aquell moment regent del seu fill primogènit, Balduí III, va designar un nou conestable que va esdevenir el nou dirigent de l'exèrcit, Manasses de Hierges.

L'any 1147 va arribar a Terra Santa una Segona Croada. Els components d'aquesta Segona Croada es van trobar a Acre el 1148. Per a intentar frenar els avanços de Zengi i del seu fill i successor Nur al-Din Mahmud, els reis croats Lluís VII de França i Conrad III d'Alemanya van decidir atacar l'emir de Damasc, aliat del regne de Jerusalem. Els croats occidentals veien en Damasc un objectiu fàcil i el jove Balduí III, possiblement desitjós d'impressionar els monarques europeus, va estar d'acord amb els plans, que es van dur a terme a pesar de l'oposició de la reina Melisenda i el seu conestable Manasses, que opinaven que l'objectiu principal hauria de ser la ciutat d'Alep, ja que amb la seva presa hauria més possibilitats de reconquistar Edessa. La croada va acabar en derrota el 1148 en el desastrós setge de Damasc.

Melisenda va continuar el seu mandat com a regent malgrat que Baldu√≠ havia arribat a la majoria d'edat. Finalment Baldu√≠ va enderrocar la seva mare el 1153, arribant ambd√≥s a un acord consistent a dividir el regne en dos: Baldu√≠ governaria des d'Acre al Nord i Melisenda al Sud des de Jerusalem, per√≤ els dos sabien per endavant que la situaci√≥ era inestable. Aix√≠, Baldu√≠, molt aviat va envair els terrenys de la seva mare, va derrotar Manasses, i va assetjar la seva mare, que estava en la Torre de David, a Jerusalem. Melisenda finalment es va rendir i va abandonar la reg√®ncia deixant al seu fill Baldu√≠ III com a √ļnic monarca. No obstant aix√≤, Baldu√≠ la va tornar a nomenar regent i consellera en cap a l'any seg√ľent. Baldu√≠ III va conquistar els reis fatimins a Ascal√≥, el seu √ļltim basti√≥ a la costa palestina. Al mateix temps la situaci√≥ general dels croats empitjorava cada dia, ja que Nur al-Din Mahmud va aconseguir prendre Damasc i d'aquesta manera es va unificar tota S√≠ria sota el seu mandat.

Baldu√≠ III dugu√© a terme la primera alian√ßa directa amb l'Imperi Rom√† d'Orient, en casar-se amb Teodora Comn√®, neboda de l'emperador Manuel I Comn√®; Manuel tamb√© es va casar amb Maria d'Antioquia, cosina de Baldu√≠. Malgrat aix√≤, Baldu√≠ III va morir sense descend√®ncia el 1162, un any despr√©s de la seva mare Melisenda, i el regne va ser heretat pel seu germ√† Amalric I. El regnat d'Amalric es va caracteritzar per la lluita aferrissada pel control d'Egipte, entre Amalric d'una banda i per l'altra Nur al-Din i el seu astut subordinat Salad√≠ (no sempre desitj√≥s d'actuar). La primera expedici√≥ d'Amalric va tenir lloc el 1163, i una llarga s√®rie d'aliances i contra aliances entre Amalric, els visirs d'Egipte i Nur al-Din va fer que es realitzessin quatre invasions m√©s a Egipte fins a l'any 1169. Les campanyes a Egipte van ser sufragades per Manuel Comn√® i Amalric es va casar amb una altra neboda d'aquest emperador, Maria Comn√®, encara que de fet, una alian√ßa completa entre croats i romans d'Orient no es va arribar a realitzar. Finalment Amalric no va aconseguir conquistar Egipte i Nur al-Din va obtenir la vict√≤ria, establint-se Salad√≠ com a sold√† d'Egipte. Tant la mort d'Amalric com la de Nur al-Din el 1174 van afermar el domini de Salad√≠, el govern del qual es va estendre r√†pidament tamb√© per les possessions sirianes de Nur al‚ÄďDin, envoltant completament el regne croat.

Desastre i recuperació

Saladí, en un còdex àrab del segle XII.

A Amalaric el va succeir el seu fill Baldu√≠ IV, malalt de lepra des de la inf√†ncia. Durant el seu regnat l'estat va comen√ßar a col¬∑lapsar-se internament. Els enlla√ßos matrimonials van desembocar en dues faccions que competien entre si. Una d'elles era el partit de la Cort, que girava al voltant de la fam√≠lia reial i el l√≠der de la qual era la mare de Baldu√≠ IV, la primera esposa d'Amalaric, Agn√®s de Courtenay (aquest matrimoni va ser anul¬∑lat per haver consanguinitat entre ambd√≥s, ra√≥ per la qual posteriorment es va poder casar, com s'ha dit, amb Maria Comn√®), que tenia una gran influ√®ncia tant en el regne com sobre el seu fill Baldu√≠ IV. Agn√®s, per la seva banda, rebia suport d'un gran nombre de parents nouvinguts al regne, entre els quals s'inclo√Įen Reinald de Chatillon, Guiu de Lusignan i Amalric II de Lusignan, als quals la reina mare donava el seu suport pol√≠tic. Heracli, arquebisbe de Cesarea i m√©s tard Patriarca, tamb√© donava suport Agn√®s. La segona facci√≥ estava formada, pel partit dels nobles, el l√≠der dels quals era el comte Ramon III de Tr√≠poli, i que rebia suport la noblesa que portava m√©s temps establerta en el regne, descendents tots ells dels primers croats, com la fam√≠lia Ibelin. Baldu√≠ IV, en ser lepr√≥s, mai podria casar-se i per tant donar un hereu al regne, d'aquesta manera la successi√≥ es va enfocar cap a la seva germana Sibil¬∑la. Ramon de Tr√≠poli, que actuava com a regent al principi del regnat de Baldu√≠ IV, va fer casar Sibil¬∑la amb Guillem V de Montferrat, de qui va quedar embarassada del futur Baldu√≠ V, per√≤ al cap de poc Guillem va morir. Mentrestant, el partit dels nobles va obtenir un aliat molt poder√≥s, la mare pol√≠tica de Baldu√≠ IV, Maria Comn√®, que es va casar amb Balian d'Ibelin.

Balduí IV va arribar a la majoria d'edat el 1176 i a pesar de la seva malaltia ja no va tenir necessitat alguna del suport legal d'un regent. Sent rei, va derrotar Saladí en la batalla de Montgisard el 1177, donant un respir a Jerusalem enfront dels continus atacs de Saladí. Cap al 1180 la salut de Balduí empitjorà, i Sibil·la fou casada per segona vegada amb Guiu de Lusignan, partidari d'Agnès i a qui es va nomenar regent del regne. Aquesta regència va trobar gran oposició per part del partit de la noblesa, que el consideraven incompetent i es van negar a seguir-lo com a líder en la guerra. El 1183 Ramon i els nobles van obligar que el fill de Sibil·la, Balduí V, fos coronat com a copríncep regnant juntament amb el seu oncle Balduí IV, decidint-se que quan ell morís el seu nebot li heretaria, evitant completament el mandat de Sibil·la i Guiu.

Baldu√≠ IV va morir el 1185, i Baldu√≠ V va heretar el regne sent el seu regent Ramon. La crisi success√≤ria va fer que s'envi√©s una missi√≥ a Occident amb la finalitat de recaptar ajuda, el patriarca Heracli va viatjar per totes les corts d'Europa, per√≤ ning√ļ va respondre a la seua crida. La Cr√≤nica de Ralph Niger explica que les seves enormes despeses aix√≠ com la seva opulenta vestimenta ofenien les sensibilitats dels europeus occidentals, ostentaci√≥ que no consideraven adequada per a un patriarca; si Orient era tan ric com per a permetre aquestes despeses, no calia cap ajuda per part seva. Heracli va oferir el regne tant a Felip II de Fran√ßa com a Enric II d'Anglaterra; aquest √ļltim, com a renebot de Folc, cosa que el feia primer de la fam√≠lia reial i a m√©s havia prom√®s anar a la croada uns anys abans, despr√©s de l'assassinat de Thomas Beckett, no obstant aix√≤, va preferir romandre en el seu regne per a defensar els seus territoris.

Segons Ralph, el patriarca Heracli va arribar a oferir la corona a qualsevol altre pr√≠ncep que acud√≠s a Terra Santa, per√≤ ning√ļ va mostrar el m√©s m√≠nim inter√®s. Baldu√≠ V era un nen malalt√≠s i va morir l'any seg√ľent. El regne llavors va ser heretat per la seva mare Sibil¬∑la, amb la condici√≥ que el seu matrimoni amb Guiu de Lusignan fos anul¬∑lat, cosa amb la qual ella va estar d'acord sempre que pogu√©s triar el seu seg√ľent marit. Sibil¬∑la, al ser coronada va triar com a esp√≤s una altra vegada Guiu. El partit dels nobles havia estat burlat, ra√≥ per la qual van intentar portar a terme un cop d'estat, triant com a reina la germanastra de Baldu√≠ i Sibil¬∑la, Isabel, casada amb Humfred IV de Toron. No obstant aix√≤, Humfred no va voler iniciar una guerra civil, i va abandonar el partit dels nobles. Ramon, disgustat, va tornar a Tr√≠poli, i amb ell altres nobles com Baldu√≠ d'Ibelin.

Pèrdua de Jerusalem i Tercera Croada

Guiu de Lusignan va demostrar ser un p√®ssim governant. El seu millor aliat, Reinald de Ch√Ętillon, senyor de la Transjord√†nia i de la fortalesa de Kerak, (bandit amb el t√≠tol de cavaller que no es considerava lligat per les treves signades) va provocar Salad√≠ iniciant una campanya per arribar al mar Roig[1] i duent-lo a una guerra oberta en atacar caravanes musulmanes i amena√ßant la pr√≤pia Meca mitjan√ßant atacs pirates als vaixells de pelegrins. L'atac portat a terme contra una caravana en la qual viatjava la germana de Salad√≠ va ser la gota que va fer vessar el got. Per a empitjorar les coses, Ramon de Tr√≠poli s'havia aliat amb Salad√≠ contra Guiu i l'havia perm√®s ocupar el seu feu de Tiber√≠ades amb una petita guarnici√≥. Guiu, de fet, estava a punt d'atacar Ramon fins que Balian d'Ibelin i el partit dels nobles va aconseguir que es reconciliessin el 1187, d'aquesta manera, ambd√≥s es van unir per atacar Salad√≠ a Tiber√≠ades. No obstant aix√≤, Guiu i Ramon no van ser capa√ßos de posar-se d'acord per fer un pla d'atac, i el 4 de juliol del 1187, l'ex√®rcit del regne va ser ven√ßut totalment en la batalla de Hattin.[2] Reinald va ser executat personalment per Salad√≠ i Guiu va quedar presoner a Damasc. Al llarg dels mesos seg√ľents, Salad√≠ prengu√© Jerusalem i reconquist√† la totalitat del regne,[3] a excepci√≥ del port de Tir, ciutat que va aconseguir defensar-se sota la direcci√≥ del nouvingut Conrad I de Montferrat.

La presa de Jerusalem l'octubre d'aquest any commocionà Europa, cosa que va servir perquè es portés a terme la Tercera Croada que va arribar a les costes de Terra Santa el 1189, liderada per Ricard Cor de Lleó i Felip II de França, també conegut com a Felip August (Frederic I Barba-roja precisament va morir en el camí cap a la croada, ofegat al creuar un riu). Gràcies a l'esforç de Ricard la major part de les ciutats costaneres de Síria foren novament conquistades pels croats, especialment la ciutat d'Acre, encara que en aquest cas després d'un llarg setge en el qual el patriarca Heracli, la reina Sibil·la i molts altres van morir d'una epidèmia. Guiu de Lusignan a qui se li va negar l'entrada en la ciutat de Tir quan Conrad de Montferrat la defensava, ara no tenia cap dret legal sobre el Regne de Jerusalem i la successió va passar a Isabel, la germanastra de la reina Sibil·la. Conrad va argumentar contra el matrimoni d'Isabel amb Humfred que era il·legal, ja que ella tenia 11 anys quan es va celebrar i amb el suport de Felip II de França i els croats francesos va anul·lar dit vincle. D'aquesta manera Conrad es va casar amb Isabel, però va regnar per poc temps, ja que va ser apunyalat per la secta dels Hashshashin ("Assassins"). Isabel ràpidament va tornar a casar-se amb el comte Enric II de Xampanya. A Guiu, en compensació per tot l'esdevingut se li va atorgar el nou Regne de Xipre, illa que va conquistar Ricard Cor de Lleó camí d'Acre.

Mentrestant, l'ambient entre Ricard i Felip era de contínues disputes, que no acabaren fins que finalment Felip va tornar a França. Ricard va derrotar Saladí en la batalla d'Arsuf el 1191 i en la batalla de Jaffa el 1192, però no obstant això no va poder recobrar Jerusalem ni tampoc cap territori de l'interior del regne. La croada va arribar a la seva fi pacíficament, amb el Tractat de Ramla que es va negociar el 1192; Saladí va autoritzar el pelegrinatge a la ciutat de Jerusalem, permetent que els croats portessin a terme els seus vots per a després tornar a la seva terra. Els nobles croats nadius van reconstruir el regne, o el que en quedava d'ell, des de la ciutat d'Acre així com des d'altres ciutats costaneres.

El Regne d'Acre

Durant els cent anys seg√ľents, el Regne de Jerusalem es va mantenir en vida com un regne diminut abra√ßat a la costa siriana. La seva capital va ser Acre, i tot just inclo√Įa un parell de ciutats destacades (Beirut i Tir), aix√≠ com la sobirania sobre Tr√≠poli i Antioquia. Salad√≠ va morir el 1193, i els seus fills van lluitar entre ells tant com ell havia lluitat amb el regne croat. Enric de Xampanya va morir en un accident el 1197 i Isabel es va casar per quarta vegada amb Amalaric de Lusignan, el germ√† de Guiu. Es va idear una nova Croada, que seria la Quarta, per√≤ fou un frac√†s absolut, ja que no es va fer contra els infidels sin√≥ contra els mateixos cristians, i va finalitzar amb la presa i saqueig de Constantinoble el 1204, ni un sol dels seus croats va arribar al Regne de Jerusalem.

Frederic II (esquerra) coneix a al-Kamil (dreta).

Isabel i Amalaric van morir el 1205 i altre cop una nena menor d'edat, Maria de Montferrat, filla d'Isabel i Conrad de Montferrat, va esdevenir la reina de Jerusalem. El 1210 (amb 18 anys) Maria es va casar amb un experimentat cavaller de seixanta anys, Joan de Brienne, qui va ser capa√ß de mantenir segur el regne. Es van fer plans per a recuperar Jerusalem en conquistar pr√®viament Egipte, que es va intentar mitjan√ßant la fallida Cinquena Croada contra Damieta el 1217, en la qual Joan de Brienne tamb√© va intervenir. Posteriorment, Joan va viatjar per tota Europa buscant ajuda per al regne per√≤ solament la va obtenir de l'emperador Frederic II Hohenstaufen, que es va casar amb Violant, la filla de Maria i Joan. Frederic II va dur a terme la Sisena Croada el 1228, i va reclamar el Regne de Jerusalem en nom de la seva esposa, de la mateixa manera que havia fet Joan (i que ja no podia fer at√®s que Maria havia mort). Els nobles d'Ultramar, liderats per Joan d'Ibelin, es van ressentir dels intents de l'Emperador d'imposar el seu mandat sobre el regne, el que va derivar en una s√®rie de confrontacions militars tant en terra ferma com a l'illa de Xipre. Mentrestant, sorprenentment, Frederic II va aconseguir recuperar Jerusalem mitjan√ßant un tractat amb el sold√† ai√ļbida al-Kamil. Aquesta recuperaci√≥ va ser ef√≠mera, ja que la recuperaci√≥ tot just inclo√Įa una franja de terra que permet√©s defensar la ciutat, de manera que en 1244 la ciutat novament va ser reconquistada pels ai√ļbides. Es va dur a terme una nova Croada (la Setena) sota el mandat de Llu√≠s IX de Fran√ßa, per√≤ els seus resultats van ser gaireb√© nuls llevat de qu√® va aconseguir que els ai√ļbides fossin reempla√ßats pels mamelucs, molt m√©s poderosos i que es van convertir el 1250 en els pitjors enemics dels croats.

Del 1229 fins a l'any 1268, els monarques van viure a Europa i normalment tenien un regne molt més gran del que preocupar-se. Els reis de Jerusalem estaven representats per vàlids i regents. El títol de Rei de Jerusalem va ser heretat per Conrad IV d'Alemanya, fill de Frederic II del Sacre Imperi Romanogermànic i Violant, i després pel seu fill Conradí de Sicília. Amb la mort de Conradí el regne va passar a Hug III de Xipre.

El regne es va embardissar en disputes entre els nobles de Xipre i la terra ferma, entre el que quedava dels nobles del Comtat d'Antioquia i comtat de Tr√≠poli (ara unificats) i els governants del qual rivalitzaven per ser qui m√©s influ√Įen a Acre, i, per altra banda amb les ciutats estat italianes i els seus interessos comercials. Aquestes disputes van desembocar en la "Guerra de San Sabas" a Acre el 1257. Despr√©s de la Setena Croada ja no arribava des d'Europa cap ex√®rcit al regne, encara que el 1277 Carles d'Anjou va comprar el t√≠tol de Rei de Jerusalem a un pretendent al tron. Mai va posar un peu a Acre, per√≤ s√≠ que va enviar un representant, qui, igual que els representants de Frederic II anteriorment va ser rebutjat per la noblesa d'Ultramar.

Als seus √ļltims anys, les poques esperances dels croats estaven en els mongols, a qui se suposava partidaris dels cristians. Encara que els mongols van envair Palestina diverses vegades, tamb√© van ser repetidament rebutjats pels Soldanat mameluc del Caire en la batalla d'Ain Jalut el 1260. Els mamelucs, sota el sold√† B√†ybars II, es van venjar del Regne, pr√†cticament indefens, conquistant una a una les poques ciutats que li quedaven, fins a arribar a Acre, que va caure el 1291, l'√ļltim basti√≥ conquistat pel sold√† Al-√Äixraf Khalil. Aix√≠, el Regne de Jerusalem va desapar√®ixer de la Terra Ferma, per√≤ els reis de Xipre durant d√®cades enginyaren plans per a tornar a Terra Santa, plans que mai es van portar a terme. Durant els segles seg√ľents i fins a la data, alguns monarques europeus han utilitzat el t√≠tol de Reis de Jerusalem.

Escut d'Armes i Títol de Rei de Jerusalem

L'escut d'armes del Regne de Jerusalem, en el qual s'han fet diversos canvis √©s una creu d'or sobre camp de plata, el que √©s una ja famosa excepci√≥ de la regla her√†ldica que prohibeix posar metall sobre metall, o color sobre color. √Čs un dels primers escuts dels quals es t√© not√≠cia. Les creus s√≥n gregues, una m√©s de les moltes influ√®ncies romanes d'Orient d'aquest regne.

Senyories

Vegeu també

Referències

  • Regan, Geoffrey. Saladin and the Fall of Jerusalem (en angl√®s). Routledge, 1987, p.79. ISBN 0709942087.
  • Nicolle, David. Hattin 1187: Saladin's greatest victory. Osprey Publishing, 1993, p.65. ISBN 1855322846.
    1. Smail, R. C.. Crusading warfare, 1097-1193. CUP Archive, 1972, p.37. ISBN 0521097304.

    Bibliografia

    A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Regne de Jerusalem

    Fonts primàries

    • Fulqueri de Chartres, A History of the Expedition to Jerusalem, 1095-1127, trad. Frances Rita Ryan. University of Tennessee Press, 1969.
    • Guillem de Tir, A History of Deeds Done Beyond the Sea, trad. E.A. Babcock y A.C. Krey. Columbia University Press, 1943.
    • Philip K. Hitti, trad., An Arab-Syrian Gentleman and Warrior in the Period of the Crusades; Memoirs of Usamah ibn-Munqidh (Kitab al i'tibar). Nueva York, 1929

    Fonts secundàries

    • HAMILTON, Bernard, Las cruzadas. Boadilla del Monte: Acento, 2001. ISBN 84-483-0626-0
    • HAMILTON, Bernard, The Leper King & His Heirs: Baldwin IV & the Crusader Kingdom of Jerusalem. Cambridge, 2000. ISBN 0-521-64187-X
    • HILLENBRAND, Carole, The Crusades: Islamic Perspectives. Fitzroy Dearborn, 2001. ISBN 1-57958-210-9
    • HOLT, Peter M., The Age of the Crusades: The Near East from the Eleventh Century to 1517. Longman, 1989. ISBN 0-582-49302-1
    • KEDAR, Benjamin Z., MAYER, Hans Eberhard y SMAIL, R. C., ed., Outremer: Studies in the history of the Crusading Kingdom of Jerusalem presented to Joshua Prawer. Yad Izhak Ben-Zvi Institute, 1982.
    • LA MONTE, John L., Feudal Monarchy in the Latin Kingdom of Jerusalem, 1100-1291. Cambridge, Massachusetts, 1932.
    • MAYER, Hans Eberhard, Historia de las Cruzadas. Tres Cantos: Istmo, 2001. ISBN 84-7090-362-4
    • PRAWER, Joshua, The Latin Kingdom of Jerusalem: European Colonialism in the Middle Ages. Londres, 1972.
    • PRAWER, Joshua, Crusader Institutions. Oxford University Press, 1980.
    • RILEY-SMITH, Jonathan, The Feudal Nobility and the Kingdom of Jerusalem, 1174-1277. The Macmillan Press, 1973.
    • RILEY-SMITH, Jonathan, The First Crusade and the Idea of Crusading. University of Pennsylvania, 1991.
    • RILEY-SMITH, Jonathan, ed., The Oxford History of the Crusades. Oxford, 2002.
    • RUNCIMAN, Stephen, Historia de Las Cruzadas. Madrid: Alianza Editorial, 1973. ISBN 84-206-2997-9
    • SETTON, Kenneth, ed., A History of the Crusades. Madison, 1969-1989
    • TIBBLE, Steven, Monarchy and Lordships in the Latin Kingdom of Jerusalem, 1099-1291. Clarendon Press, 1989.

     




    versió per imprimir

    Comentaris publicats

      Afegeix-hi un comentari:

      Nom a mostrar:
      E-mail:
      Genera una nova imatge
      Introdu√Įu el codi de seguretat
      Accepto les condicions d'ús següents:

      Per a participar en els comentaris l'usuari es compromet a complir i acceptar les següents normes bàsiques de conducta:

      • Respectar les opinions de la resta dels participants al fòrum, tot i no compartir-les necessàriament.
      • Abstenir-se d'insultar o utilitzar un llenguatge ofensiu, racista, violent o xenòfob, i no tenir cap conducta contrària a la legislació vigent i a l'ordre públic.
      • No enviar cap contingut amb copyright sense el permís del propietari. Si es considera oportú facilitar continguts d'internet amb copyright, cal escriure la URL completa perquè els altres usuaris puguin enllaçar-hi i descarregar-se els continguts des de la pàgina propietària.
      • Publicitat: No es permet enviar continguts promocionals i/o publicitaris.