MAGAZÍN D'INVESTGACIÓ PERIODÍSTICA (iniciat el 1960 com AUCA satírica.. per M.Capdevila a classe de F.E.N.)
-VINCIT OMNIA VERITAS -
VOLTAIRE: "El temps fa justícia i posa a cadascú al seu lloc.."- "No aniràs mai a dormir..sense ampliar el teu magí"
"La història l'escriu qui guanya".. així.. "El poble que no coneix la seva història... es veurà obligat a repetir-la.."
01-11-2020 (1181 lectures) | Categoria: Antropologia |
Una de les primeres empremtes del colonialisme europeu al riu Drysdale va ser una icona de la Mare de Déu de Montserrat. Era el 12 de juliol del 1908, quan una comitiva de quatre monjos benedictins encapçalada pel pare Emili Planas, acompanyats per aborÃgens i pescadors de perles filipins, van plantar una tenda a la sabana que voreja la desembocadura d’aquest riu australià . Només dues expedicions brità niques havien accedit abans a la zona. La tenda servia de capella, amb un altar on la icona de la Moreneta havia de protegir els religiosos. La missió de Drysdale, avui missió de Kalumburu, continua sent el nucli poblat més al nord d’Austrà lia Occidental, a 550 quilòmetres del municipi més proper, connectat amb l’exterior per una avioneta que aterra en una pista oberta el 1932 pels mateixos clergues espanyols.
Kalumburu va ser el capÃtol final d’una de les aventures evangelitzadores més èpiques i desconegudes de l’orde benedictÃ. L’abadia de Montserrat va servir de lleva missionera per a un petit regne catòlic a Austrà lia, que va arribar a ser responsable de la cristianització d’un territori més gran que Andalusia, per “convertir a la fe de Jesucrist uns homes antropòfags i fers, en l’últim grau de salvatgisme i de barbà rieâ€, segons publicava La Revista Montserratina el 1908. L’únic municipi australià fundat per espanyols, el poble abacial de Nova Núrsia, el van aixecar el 1847 amb les seves pròpies mans dos monjos, després bisbes: el pare gallec Rosendo Salvado i el català Josep Benet Serra.
El nom de Nova Núrsia havia passat desapercebut per a l’opinió pública australiana fins el 2017, quan una comissió governamental va revelar que, entre les dècades dels cinquanta i setanta del segle passat, a les escoles de l’abadia s’hi havien comès gairebé tres vegades més delictes de pederà stia que la mitjana identificada a d’altres centres educatius religiosos del paÃs.
Â
Regina Ganter, experta en la història de les relacions entre europeus i aborÃgens, sintetitza al seu darrer llibre, The contest for aboriginal souls (Australian National University Press, ANU, 2018), l’entrada d’Oceania a l’agenda del cristianisme arran de les revolucions liberals que van sacsejar l’Europa del XIX: “En el perÃode entre les guerres napoleòniques, el Risorgimento i les revolucions del 1848 [sobretot a Alemanya], monestirs influents i pròspers van ser secularitzats.
Els seus tresors van ser saquejats, se’n van cremar els edificis i els maons van ser reutilitzats com a material de construcció. “La punyent burgesia i una aristocrà cia minvant feien que l’Església necessités reinventar-se per ser atractiva per a les noves classes socialsâ€. Les missions, catòliques o protestants, van agafar embranzida en aquest context, i d’aquà van sortir Salvado i Serra, “dos dels personatges més pintorescos que la Santa Seu va enviar a Austrà liaâ€, segons la descripció de Ganter.
“La presència dels benedictins espanyols a Austrà lia va ser una de les conseqüències de l’exclaustració decretada el 1835 pel ministre d’Hisenda liberal Juan Ãlvarez Mendizábalâ€, escriu Josep Massot, monjo montserratà i historiador, a Escriptors i erudits contemporanis, sèrie de perfils de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. “Mendizábal, home de confiança de la reina regent Maria Cristina de Borbó, va obligar els religiosos a abandonar les seves cases i a cercar noves formes de subsistènciaâ€.
Salvado i Serra van haver de marxar del monestir de San MartÃn Pinario, a GalÃcia, i van partir cap a Ità lia, on el papa Gregori XVI els va beneir per anar a Austrà lia Occidental sota les ordres del bisbe de la diòcesi de Perth, John Brady. Els benedictins espanyols van ser una excepció a Austrà lia, on fins a la Primera Guerra Mundial van dominar els missioners alemanys, i després els francesos, brità nics i irlandesos.
A 400 quilòmetres de Nova Núrsia, a la vila de Southern Cross (700 habitants), hi ha una església dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. No és l’única veneració a la Moreneta que es manté a Austrà lia Occidental, explica en unes respostes escrites Peter Hocking, arxiver de Nova Núrsia. El territori sota control de l’abadia de Nova Núrsia era ingent, escriu Ganter, “massa vast i infrapoblat per a una colonització catòlica, encara més si era benedictinaâ€. “Però va servirâ€, afegeix Ganter, “com un bloqueig efectiu davant l’expansió protestantâ€.
Nova Núrsia —nom en honor de Núrsia, a Ità lia, on va néixer sant Benet— és avui un municipi amb prop de cent habitants, dels quals nou són monjos. L’últim pare espanyol que hi va residir, el burgalès Paulino Gutiérrez, hi va morir el 2010 amb cent anys. Des dels dos primers —Salvado i Serra— fins a Gutiérrez van passar per Nova Núrsia prop de 225 espanyols, una vuitantena d’aquests, catalans. Més d’un centenar estan enterrats a l’abadia. El monestir va deixar de formar part de la provÃncia benedictina espanyola el 1959. Els seus col·legis van cessar l’activitat a principis de la dècada dels noranta. Des de llavors, Nova Núrsia ha destacat com a destà turÃstic i de retir espiritual.
Vint-i-set edificis centenaris estan catalogats com a patrimoni nacional; no només les esglésies, el monestir, el convent o els antics col·legis per a nens d’origen europeu i per a aborÃgens, també els antics establiments comercials i els habitatges dels seus pobladors. Nova Núrsia va ser un centre productor agrÃcola —encara avui s’hi elabora, per exemple, oli d’oliveres portades d’Europa per Salvado i Serra— i ramader: el monestir va arribar a criar “milers d’ovelles†i cavalls per a l’exèrcit brità nic.
El seu mite fundacional es Rosendo Salvado (Tuy, Pontevedra, 1814 - Roma, Ità lia, 1900). Ha estat reconegut com un dels prohoms més importants de la història d’Austrà lia Occidental, i a GalÃcia té carrers amb el seu nom; Correos li va dedicar un segell el 2013 i fins i tot ha estat objecte d’un documental, el que el 2019 va protagonitzar l’artista Rosendo Mercado. La producció, titulada De Rosendo a Rosendo, se centrava en la vocació musical de Salvado.
A les memòries que l’abat va deixar escrites, hi ha un passatge fascinant del seu vessant melòman i també aventurer. El 1847, Nova Núrsia agonitzava en la misèria. De fet, Nova Núrsia no existia: Salvado i Serra s’havien refugiat en una cabana després que el primer assentament, del 1846, fos arrasat per individus no identificats, perquè havien establert la missió en un espai destinat a la pastura d’ovelles. En aquelles circumstà ncies, Salvado va haver de recórrer a peu 130 quilòmetres fins a la ciutat de Perth, per participar en un recital de piano i convèncer algunes famÃlies perquè hi aportessin diners. El mateix abat ho explicava aixà a les seves memòries: “Pel camà ens alimentà vem amb els cucs i altres rèptils que podÃem agafar, i haig de confessar que el bon salvatge que m’acompanyava me’n donava sempre la millor part. Els pòssums i les rates cangur els reservà vem, normalment, per al soparâ€.
El recital va ser un èxit, recordava Salvado, malgrat la fila amb què es va presentar davant l’auditori, amb els hà bits fets un nyap i les sabates sense sola. El sacrifici fundacional de Nova Núrsia va ser ingent —il·lustrava l’abat fundador a les memòries—, pasturant ells mateixos, sembrant els camps descalços, el pare Serra guiant els bous i Salvado empenyent l’arada.
Al volum 42 de la sèrie Aboriginal History, publicat el 2018 per l’ANU, la historiadora Elicia Taylor explica que un fet diferencial de Nova Núrsia: Salvado no escatimava la feina dura als monjos i als occidentals que l’acompanyaven. “Salvado va voler que els aborÃgens mantinguessin l’ús de la llengua indÃgena i les seves prà ctiques tradicionals a la natura, a diferència d’altres institucions que els volien occidentalitzar de totes passades. Nova Núrsia distribuïa, a més a més, la feina entre monjos i altres treballadors blancs, cosa que motivava la cooperació amb els aborÃgensâ€.
Nova Núrsia va créixer amb un important suport de Roma, i això va obrir un conflicte amb Brady. El bisbe de Perth no només volia controlar les arques de l’abadia, sinó també tancar-la perquè considerava que la cristianització dels aborÃgens era una tasca ineficaç: calia centrar-se a satisfer la fe dels colons europeus. El cisma va arribar a un punt tal que Brady va enviar gent armada a desallotjar-los de Nova Núrsia i va forçar que un sÃnode de bisbes australians els excomuniqués. La intervenció de les més altes instà ncies de la Santa Seu va intercedir a favor de Salvado i Serra. El 1850 El català va acabar rellevant Brady al bisbat de Perth, en un conflicte que va ocasionar una divisió del catolicisme d’Austrà lia Occidental entre prelats anglosaxons i els que provenien del continent europeu.
Hi va haver qui va intentar que
els aborÃgens mantinguessin la llengua indÃgena i
les prà ctiques amb la natura
Serra (Mataró, 1810 - Guadalajara, 1886) va abandonar Austrà lia el 1859 amb la cua entre les cames. Va ser després d’enfrontar-se al seu amic Salvado. El mataronà va acabar sent contrari a l’acció salvadora dels aborÃgens: el catolicisme només podia créixer a Austrà lia fent front a l’hegemonia protestant entre els colons blancs, no pas captant à nimes nadiues, prà ctica que aportava, a més a més, uns resultats minsos. Serra va fundar a prop de Perth el monestir de Nova Subiaco i va reclamar als benedictins de Nova Núrsia que s’hi traslladessin, sense èxit. Nova Subiaco va cessar la seva activitat en menys d’una dècada, el 1864, però hi va deixar empremta: al lloc on va ser fundat, ara hi ha la ciutat de Subiaco. L’escut del municipi inclou la figura d’un benedictà i una branca d’olivera, com les que hi van plantar els fidels de Serra.
El successor de Serra va ser un altre sacerdot català , Martà Griver. “Era un home d’un ascetisme meravellósâ€, escriu Ganter: quan va morir, van descobrir que tenia arrapada a l’esquena, amb cinc claus, una creu de fusta de 30 centÃmetres. Com a bisbe de Perth, Griver va mantenir l’estira-i-arronsa amb Salvado per les mateixes raons que Serra i Brady. Salvado va moure cel i terra a Roma fins a aconseguir, el 1867, que Nova Núrsia fos apartada de la diòcesi de Perth i declarada Abadia Nullius i prefectura apostòlica dependent de la provÃncia benedictina espanyola.
Massot creu que la influència de les missions és secundà ria a Montserrat. Tot i això, concedeix que hi ha un llegat important, sobretot arran que Salvado aconseguÃs la complicitat de la reina Isabel II perquè els benedictins poguessin obrir un noviciat per a les colònies de les Filipines i també per a Austrà lia. El noviciat va ser una realitat a partir del 1884. Les primeres seus del noviciat van ser els monestirs del Miracle i de Montserrat, tot i que després van desplaçar-se a d’altres centres benedictins d’Espanya.
El principal vincle entre Montserrat i Nova Núrsia va arribar amb Fulgenci Torres, el successor de Salvado com a abat i bisbe de Nova Núrsia. Eivissenc format a Montserrat, és qui va expandir l’arquitectura de l’abadia i qui va iniciar el gir definitiu, per deixar de ser una missió aborigen i potenciar la vida monacal i l’oferta educativa entre la població rural blanca.
Els benedictins impulsaren els matrimonis mixtos, la qual cosa va topar amb les autoritats australianes
De l’època de Torres són les ampliacions de les esglésies, del monestir i la construcció, entre d’altres, dels col·legis de Santa Gertrudis i els de Sant Ildefons, aquest últim dissenyat per l’arquitecte Enric Sagnier, tots dos amb clares reminiscències del neogòtic i del neoromà nic que reeixia a Catalunya. L’ensenyament dels nens, la majoria d’origen brità nic, va ser assumit pels germans maristes, i el de les nenes, per l’orde australià de les Germanes de Sant Josep. Nova Núrsia també tenia escoles i orfenats per a menors aborÃgens sense pares, morts a causa de les malalties que va introduir a Austrà lia la invasió colonial europea de finals de la segona meitat del segle XIX.
Després de la mort de Torres va ser nomenat abat un altre home de Montserrat, el navarrès Anselmo Catalán. A partir de Torres, la tasca evangelitzadora entre les comunitats nadiues es va centrar en la missió del riu Drysdale. Continua sent avui un dels indrets més feréstecs i despoblats d’Austrà lia. Els monjos destinats allà podien estar un any sense notÃcies de l’abadia, però la seva croada cristianitzadora era seguida amb interès pels diaris durant dècades, encuriosits pel desconeixement que existia sobre les comunitats indÃgenes locals.
Un atac patit per la missió el 1914 va generar mesos d’informacions exagerades, sovint en consonà ncia amb les notes que escrivia el pare Roberto Bas per a La Revista Montserratina. Entre les cartes que publicava la revista des d’Austrà lia, les de Bas eren les més freqüents i les més marcadament racistes, com aquest comentari sobre els aborÃgens de la missió de Drysdale: “Estan tan desnaturalitzats que no només maten els seus propis fills; fins i tot quan neixen amb alguna deformitat fÃsica, arriben a menjar-se’ls sense la menor repugnà ncia, al contrari, com un esplèndid i alegre festÃâ€.
La missió de Drysdale va ser traslladada el 1932 a la seva ubicació actual —per tenir més recursos hÃdrics— i redenominada amb el nom de Kalumburu. Durant la Segona Guerra Mundial va ser utilitzada com a base aèria, i els japonesos la van bombardejar el 1943, quan van matar el pare Tomás Gil i cinc aborÃgens.
La missió de Drysdale/Kalumburu era un món a part: el destà per als més aventurers o per als que volien passar desapercebuts. O personatges com el valencià i sacerdot trapenc Nicolás Emo, que va arribar a Austrà lia al segle XIX amb l’orde francès i hi va fundar una peculiar comuna d’aborÃgens i pescadors de perles filipins. Durant els primers anys de la missió de Drysdale Emo va actuar de pont entre les tribus locals i els benedictins, fins que va ser expulsat pels monjos. La raó, suggereix Ganter, va ser que es va descobrir que els nens mestissos que l’acompanyaven eren fills seus, i que a l’anterior missió trapista va ser apartat per poligà mia i relacions homosexuals.
Ganter apunta que Emo promovia “els matrimonis mixtos entre races, una estratègia inspirada per la conquesta espanyola d’Amèricaâ€. Els matrimonis mixtos van ser un constant motiu de fricció entre els benedictins i les autoritats australianes. El conflicte per l’aplicació de les lleis de protecció dels aborÃgens, que durant dècades van ser un sistema de segregació racial de facto, recorda Elicia Taylor, va ser particularment tens entre l’abat Catalán (1916 a 1950) i Auber O. Neville, cap de l’Oficina de Protecció dels AborÃgens per a Austrà lia Occidental: “Els benedictins havien de complir amb les directius de Neville, i això afectava seriosament la seva capacitat de protegir els aborÃgens de les restriccions que l’Estat imposava en les seves videsâ€.
La missió de Kalumburu va servir també de traster on amagar secrets. Eugenio (Eugene) Pérez va ser un destacat sacerdot de les darreries de la influència espanyola a Nova Núrsia, que va realitzar sobretot una important tasca de documentació de la història de Nova Núrsia fins a la seva mort, el 1990.
La Comissió Reial impulsada pel govern australià el 2017 sobre abusos en col·legis religiosos confirmava que Pérez havia comès tres greus delictes sexuals contra el mateix alumne mentre el feia posar en classes particulars d’arts plà stiques. L’abat Gregorio Gómez el va desterrar el 1951 a Kalumburu pels casos de pederà stia que havia protagonitzat. A la seva nova destinació, segons la Comissió Reial, va ser expulsat de la vida monà stica després d’abusar sexualment de menors aborÃgens. Pérez era un destre escultor; a Kalumburu es conserven dos canelobres creats per ell, elaborats amb fusta importada d’Espanya i exposats al sagrari de l’església de la missió. El 1977, la comunitat local aborigen assumia la gestió de la missió de Kalumburu “després de 70 anys de despotisme benevolentâ€, concloïa un diari de l’època.
Comentaris publicats
Afegeix-hi un comentari: