En nom de la SantĂ­ssima Trinitat, que sempre em guia, arribĂ­ a aquestes terres que mai abans havien estat conegudes per ningĂș. PrenguĂ­ possessiĂł d’elles en nom dels nostres sobirans, amb la bandera reial desplegada, sense oposiciĂł

A la primera que jo trobĂ­ posĂ­ nom de Sant Saluador, en commemoraciĂł de la sua Alta Magestat, la qual meravellosament tot açĂČ ha donat; los indis l’anomenen Guanahani. A la segona posĂ­ nom l’illa de Santa Maria de ConcepciĂł, a la tercera, Ferrandina; a la quarta, l’illa Bella, a la cinquena, l’illa Joana, e aixĂ­ a cada una un nom nou. Quant jo arribĂ­ a la Joana seguĂ­ jo la costa della a ponent, e la trobĂ­ tan gran que pensĂ­ que seria terra ferma, la provĂ­ncia de Catay. E com no trobĂ­ aixĂ­ viles e llogarets a la costa de la mar, petites poblacions, amb la gent de les quals no podia haver parla, perquĂš desprĂ©s fugien tots, anava jo endavant en lo camĂ­, pensant de no errar grans ciutats o viles, e al cap de moltes llegĂŒes, vist que no havia innovaciĂł e que la costa me portava al setentriĂł, d’on la mia voluntat era contrĂ ria, perquĂš l’hivern era ja encarnat, jo tenia propĂČsit de fer del al austro e tambĂ© lo vent me donava endavant, determinĂ­ de no esperar altre temps e tornar enrere fins un assenyalat port, d’on enviĂ­ dos hĂČmens per la terra per saber si havia rei o grans ciutats. Caminaren III jornades e trobaren infinites poblacions petites e gent sense nom, mes no cosa de regiment, per la qual cosa se tornaren.

Jo entenia fart d’altres indis, que ja tenia presos, com continuament aquesta terra era illa, e aixĂ­ seguĂ­ la costa della a l’orient cent e set llegĂŒes fins on feia fi, del qual cap veiĂ© una altra illa a l’orient, distant d’aquesta deu o vuit llegĂŒes, a la qual desprĂ©s posĂ­ nom a la Spanyola; e anĂ­ allĂ , e seguĂ­ la part del setentriĂł, aixĂ­ com de la Ioana l’orient CLXXVIII grans llegĂŒes per lĂ­nia recta de l’orient aixĂ­ com de la Ioana, la qual e totes les altres sĂłn fortĂ­ssimes en massa grau, e aquesta en extrem; en ella hi ha molts ports a la costa de la mar sense comparaciĂł d’altres que jo sĂ piga en cristians e farts rius bons e grans que Ă©s meravella; les terres della sĂłn altes e en ella hi ha moltes serres e muntanyes altĂ­ssimes, sense comparaciĂł de l’illa de centre frei, totes fermosĂ­ssimes, de mil formes, e totes caminables e plenes d’arbres de mil maneres e altes e semblen que arriben al cel, e tinc per dit que IAMAS perden la fulla, segons ho pot comprehendre, que els veiĂ© tan verds e tan bonics com sĂłn per maig a Spania, e uns estaven florits, uns amb fruit, e uns en un altre terme, segons Ă©s la sua qualitat.

I cantaua lo rossinyol e altres aucells de mil maneres al mes de novembre per allĂ  on jo anava; hi ha palmes de sis o de vuit maneres, que Ă©s admiraciĂł veure-les, per la diformitat fermosa d’elles, mes aixĂ­ com los altres arbres e fruits e herbes. En ella hi ha pinedes a meravella, e hi ha campiñas grandĂ­ssimes, e hi ha mel, e de moltes maneres d’aus e fruits molt diversos. A les terres hi ha moltes mines de metalls e hi ha gent inestimable nom. La Spanyola Ă©s meravella: les serres e les muntanyes e les valls e les campiñas, e les terres tan fermoses e gruixudes per a plantar e sembrar, per criar ramats de totes sorts, per edificis de viles e llocs. Los ports de la mar, aquĂ­ no hauria creença sense vista, e dels rius molts e grans e bones aigĂŒes, los mĂ©s dels quals porten or. En los arbres e fruits e herbes hi ha grans diferĂšncies d’aquelles de la Ioana; en aquesta hi ha moltes espĂšcies e grans mines d’or e d’altres metalls. La gent d’esta illa e de totes les altres que he trobat e hagut ni institutriu hagut notĂ­cia, caminen tots nus, hĂČmens e mullers, aixĂ­ com les sues mares los paren, encara algunes mullers es cobrien un sol lloc amb una fulla de yerba o una cosa de cotĂł que per aixĂČ fan. Ells no tenen ferro ni acer ni armes ni sĂłn [parell] a aixĂČ, no perquĂš no sia gent ben disposada e de fermosa alçada, saluo que sĂłn molt et [brosos] a meravella. No tenen altres armes saluo les armes de les canyes quan estan amb la llavor, a [la] qual posen la fi un escuradents agut, e no gosen usar d’aquelles, que moltes vegades em [aca] eu enviar a terra dues o tres hĂČmens a alguna vila per haver parla sortir a [aixĂČ] sense nom, e desprĂ©s que los veien arribar fugien a no guardar pare a fill, e aixĂČ no perquĂš a cap se institutriu fet mal, abans, a tot on jo institutriu estat e pogut haver parla, los he donat de tot lo que tenia, aixĂ­ teles com altres coses moltes, sense rebre per aixĂČ cosa alguna, mes sĂłn aixĂ­ temorosos sense remei. És veritat que, desprĂ©s que asseguren e perden aquesta por, ells sĂłn tant sense engany e tan liberals del que tenen que no ho creurien sinĂł lo que ho veiĂ©s. Ells, de cosa que tinguin, pidiĂ©ndogela, mai diuen de no; conviden la persona amb aixĂČ e mostren tant d’amor que donarien los cors e volen sia cosa de valor, o sia de poc preu, desprĂ©s per qualquiera coseta de qualsevol manera que sia que se li doni per aixĂČ siguin contents. Jo vaig defensar que no se’ls donessin coses tan siuiles com trossos de terrissa trencades e trossos de vidre trencat e caps de daguetes; haunque quan ells aixĂČ podien arribar, los semblava haver la millor joia del mĂłn; que es va encertar haver un mariner, per una agulla, d’or de pes de dos castellans e mig; e altres, d’altres coses, que molt menys valien, molt mĂ©s. Ja per blanques noves donaven per elles tot quant tenien, haunque fossin dues ni tres castellans d’or o una arrova o dues de cotĂł filat. Fasta los trossos dels arcs trencats de les pipes tomaven e donaven lo que tenien com a bĂšsties. AixĂ­ que em va semblar malament jo ho vaig defensar. E donava jo gracioses mil coses bones que jo portava perquĂš prenguin amor; e allenda d’aixĂČ es faran cristians, que s’inclinen a l’amor e servei de sa altesa e de tota la naciĂł catalana; e procuren d’ajuntar de donar-nos de les coses que tenen en abundĂ ncia que ens sĂłn necessĂ ries. E no coneixien cap bolet ni idolatria, saluo que tots creuen que les forces e lo bĂ© Ă©s al cel, e creien molt fermament que jo, amb aquests nauis e gent, venia del cel e en tal acatament me rebien en tot terme, desprĂ©s d’haver perdut la por. E aixĂČ no procedeix perquĂš siguin ignorants, sinĂł de molt subtil enginy, e hĂČmens que naveguen totes aquelles mars, que Ă©s meravella la bona compte que ells donen de tot, saluo perquĂš mai van veure gent vestida ni semblants nauis. E desprĂ©s que arribĂ­ a les Índies, a la primera illa que vaig trobar vaig prendre per força alguns d’ells per a que aprenguessin e em donessin notĂ­cia del que havia en aquelles parts, e aixĂ­ va ser que

pa que deprendessen e em donassen notia del que havia en aquelles parts, e aixĂ­ fo que desprĂ©s entendieron e nos a ells, quant per llengua o senyals, e aquests han aprofitat molt. Oi dia los porto que sempre estan de propĂČsit que vinc del cel, per molta conversa que ayan hagut amb mi. E aquests eren los primers a pronunciar-on jo arribava e los altres anaven corrent de casa en casa, e a les viles properes amb veus altes: venit, veniu a veure la gent del cel. AixĂ­, tots, hĂČmens com mullers, desprĂ©s d’haver lo cor segur de nosaltres, venien que no quedava gran ni petit, e tots portaven alguna cosa de menjar e de beure que donaven amb un amor meravellĂłs.

Ells tenen a totes les illes moltes canoes, a manera de fustes de rem; d’elles majors, unes menors, e algunes e moltes sĂłn mĂ©s grans que una fusta de deu e vuit bancs; no sĂłn tan amples perquĂš sĂłn de una sola fusta, mes una fusta no terna amb elles al rem perquĂš van que no Ă©s cosa de creure, e amb aquestes naveguen totes aquelles illes, que sĂłn innombrables, e porten les seues mercaderies. Algunes d’aquestes canoes he vist amb LXX e LXXX hĂČmens en ella, e cada un amb lo seu rem.

En totes aquestes illes no vide molta diversitat de la fechura de la gent, ni en los costums, ni en la llengua, saluo que tots s’entenen, que Ă©s cosa molt singular, per la qual cosa espero quĂš determinaran les sues alteses per a la conversiĂł d’ells de la nostra santa fe, a la qual sĂłn molt disposats.

Ja he dit com jo havia caminat CVII llegĂŒes per la costa de la mar, per la dreta lĂ­nia d’occident a orient, per l’illa Ioana, segons lo qual camĂ­ puc dir que aquesta illa Ă©s maior que Anglaterra e EscĂČcia juntes, perquĂš mĂ©s enllĂ  d’aquestes CVII llegĂŒes em queda, de la part de ponent, dues provĂ­ncies que jo no he caminat, la una de les quals diuen Auau, on neix la gent amb cua; les quals provĂ­ncies no poden tenir en longura menys de L o IX llegĂŒes, segons vaig poder entendre d’aquests indis que jo tinc, los quals saben totes les illes. Aquesta altra Spanyola en cercol tĂ© mĂ©s que Spanya tota des Coliure, per costa de mar, fins a Fuenterauia, en Biscaia, doncs en una quadra vaig caminar CLXXXVIII grans llegĂŒes per recta lĂ­nia d’occident a orient. Aquesta Ă©s per desitjar e [vista] Ă©s per mai deixar, a la qual ja [que de to] dĂłnes tingui presa [d] a possessiĂł per Ses Alteses e totes siguin mĂ©s abastades del que jo sĂ© e puc dir, e totes les tinc per les sues alteses qual d’elles poden disposar com e tan complidament com dels regnes de Castella. En aquesta Spanyola, en lo lloc mĂ©s convenient e millor comarca per les mines de l’or e de tot tracte, aixĂ­ de la terra ferma d’Aqua com d’aquella d’allĂ  del Gran Ca, on haurĂ  gran tracte e guany, he pres possessiĂł d’una vila gran, a la qual vaig posar nom a la vila de Nauidad, e en ella he dat força e fortalesa, que ja a aquestes hores estarĂ  del tot acabada, e he deixat-hi gent que abasta per semblant dat, amb armes e artilleries e vitualles per mĂ©s d’un any, e fusta e mestre de la mar a totes arts per fer altres; e gran amistat amb lo Rei d’aquella terra, en tant grau que preciaua de em trucar e tenir per germĂ , e haunque li mudĂ©s la voluntat a ofendre aquesta gent, ell ni los seus no saben quĂš siguin armes, e caminen nus com ja he dit. SĂłn los mĂ©s temorosos que hi ha al mĂłn, aixĂ­ que nomĂ©s la gent que allĂ  queda Ă©s per a destruir tota aquella terra, e Ă©s illa si perill de les sues persones sabent-regir. En totes aquestes illes em sembla que tots los hĂČmens siguin contents amb una dona, e al seu maioral o rei donen fasta veynte. Les dones em sembla que treballen mĂ©s que los hĂČmens, ni he pogut entendre si tenint bĂ©ns propis, que em va semblar veure que aquells que un tenia tots feien part, especialment de les coses menjadores.

En aquestes illes fasta aquĂ­ no he trobat hĂČmens mostrudos com molts pensaven, mes abans Ă©s tota gent de molt valent acatament, ni sĂłn negres com a Guinea, saluo amb los seus cabells correntĂ­os, e no es crien on hi ha Ă­mpetu massa dels raigs solars; Ă©s veritat q el sol tĂ© allĂ  gran força, ja que Ă©s diferent de la Liña equinocial vint e sis grans. En aquestes illes, on hi ha muntanyes grans, hi ha tenia força lo fred aquest yuierno, mes ells ho pateixen pel costum que amb l’ajuda de les viandes mengen amb espĂšcies moltes e molt calents en excĂ©s. AixĂ­ que mostruos no he trobat ni notĂ­cia, saluo d’una Ylla que Ă©s aquĂ­ a la segona a l’entrada de les Yndias, que Ă©s poblada d’una gent que tenen en totes les ylles per molt ferotges, los quals mengen carn umana. Aquests tenen moltes canoes, amb les quals corren totes les ylles de l’Índia, roben e prenen quant poden; ells no sĂłn mĂ©s difformes que los altres, saluo que tenen en costum de portar los cabells llargs com dones, e usen arcs e fletxes de les mateixes armes de canyes, amb un escuradents al cap per defecte de ferro que no tenen. SĂłn entre aquests altres pobles que sĂłn en molt grau covards, mes jo no los tinc en res mĂ©s que als altres. Aquests sĂłn aquells que tracten amb les dones de matrimoni, que Ă©s la primera Ylla partint de Spanya per a les Índies que es troba, a la qual no hi ha home cap; elles no fan servir exercici femenil, saluo arcs e fletxes, com los sobredichos de canyes, e s’armen e cobegen amb Launes de arambre que tenen molt. Una altra Ylla em seguran mĂ©s gran que l’Espanyola, en quĂš les persones no tenen cap cabell. En aquesta hi ha or sense conte e destas e de les altres porto comigo indis per testimoni.

En conclusiĂł, a parlar desto nomĂ©s que s’ha dat aquest viatge que va ser aixĂ­ de corrido, que poden veure Ses Alteses que jo los donarĂ© or quant ouieren menester amb molt poqueta ajuda que los seus alteses me donaran agora, espĂšcies e cotĂł quant ses Alteses manessin carregar, e almĂ stica quanta manessin carregar; e de la qual fasta oi no s’ha trobat saluo a GrĂšcia a l’illa de XĂ­o, e lo senyoriu la ven com vol, e lignĂ loe quant manessin carregar, e esclaus quants manessin carregar, e seran dels idĂČlatres. E crec haver trobat ruibarbre e canyella, e altres mil coses de substĂ ncia trobarĂ©, que hauran trobat la gent que jo allĂ  deixo; perquĂš jo no m’he detingut cap terme, en quant lo vent me aia donat lloc de navegar: nomĂ©s a la vila de Nauidad, en quant deixĂ© assegurat e ben assentat. E a la veritat, molt mĂ©s ficiera si los nauis me siruieran com a raĂł demanava. AixĂČ Ă©s força e etern DĂ©u nostre Senyor, lo qual dĂłna a tots aquells que caminen lo seu camĂ­ victĂČria de coses que semblen impossibles. E aquesta assenyaladament va ser la una, perquĂš haunque destas terres Aian trobat o escripto tot va per conjectura sense reunir de vista, saluo comprenent, a tant que los oients, los mĂ©s, escoltauan e iuzgauan mĂ©s per parla que per poca cosa d’aixĂČ. AixĂ­ que, ja que lo nostre Redemptor va donar aquesta victĂČria als nostres illustrĂ­simos Rei e Reina e a seus regnes famosos de tan alta cosa, on tota la cristianitat deu prendre alegria e fazer grans festes, e donar grĂ cies solemnes a la Sancta Trinitat amb moltes oracions solemnes, per lo tant enxalçament que hauran en tornant-se tants pobles a la nostra sancta fe, e desprĂ©s pels bĂ©ns temporals que no solament a l’Espanya, mĂ©s tots los cristians ternan aquĂ­ refrigeri e guany. AixĂČ segons lo dat aixĂ­ en breu.

Data en la calavera, sobre les illes de CanĂ ria, a XV de febrer any mil CCCCLXXXXIII.

FarĂ  lo que maneu.

L’Almirall.

Anima que venia dins de la carta.

DesprĂ©s d’aquest escript e estant en mar de Castella, va sortir tant de vent sul e sud-est que m’ha fet descarregar les naus, perĂČ vaig arribar aquĂ­ en aquest port de Lisboa, que va ser la major meravella del mĂłn, on vaig recordar escriure a Sa Altesa. En totes les Yndias he sempre trobat lo temps com al maig. On jo vaig anar en XXXIII dies e vaig tornar en XXVIII, salvat d’aquestes tempestes que encara m’han tingut XIIII dies corrent per aquesta mar. Diuen aquĂ­ tots los hĂČmens de la mar que jamai hi ha hagut tan dolent yuern ni tantes pĂšrdues de naus. Data ha Quatorze dies de març.

Aquesta Carta enbia Colom a l'escriua de ració de les illes trobades en les Índies.

Continguda a una altra de Sa Altesa