01-04-2020 (1232 ) | Categoria: Cuba |
Â
Barcelona, 30 de gener de 1899. Atracava al port el Chateau Laffitte âde pavellĂł francèsâ, procedent de Cienfuegos (Cuba). El Chateau Laffitte havia sortit amb un passatge inicial de 1.264 persones: 76 civils i 1.188 soldats de la Tercera âi definitivaâ Guerra de Cuba (1895-1898); la immensa majoria, catalans. Durant la travessia hi van morir 53 soldats que havien embarcat malalts. Segons la documentaciĂł del vaixell, els seus cadĂ vers van ser llançats a alta mar, per evitar el contagi a la tripulaciĂł i a la resta del passatge. El cas del Chateau Laffitte destaparia un escĂ ndol que ja era un secret a veus: la desĂdia intencionada del govern espanyol, presidit pel liberal PrĂĄxedes Mateo Sagasta, en la gestiĂł sanitĂ ria dels soldats malalts de la Guerra de Cuba.
Hospital militar de l'Havana /Â Font: Dialnet (Universitat de la Rioja)
A la Tercera Guerra de Cuba (1895-1898) la febre groga i el vòmit negre van massacrar les tropes de lâexèrcit colonial espanyol. Segons lâinvestigador i historiador Francisco Romero SalvadĂł âprofessor de la Universitat de Bristolâ van multiplicar per cinc les baixes causades per les bales i els obusos dels exèrcits mambĂ i nord-americĂ . Lâexèrcit colonial espanyol va patir 60.000 baixes: 10.000 caiguts en acciĂł i 50.000 per les malalties. La vacuna contra el tifus no apareixeria fins a tres dècades mĂŠs tard, però els nord-americans van aplicar els mètodes preventius de Finley BarrĂŠs i de Matas (metges cubĂ i nord-americĂ , respectivament, i ambdĂłs dâorigen catalĂ ) i amb un exèrcit de volum similar patirien 5.000 baixes: 3.000 caiguts en acciĂł i 2.000 per les malalties.
âMĂŠs es va perdre a Cubaâ Ês una dita que tĂŠ el significat dâun epitafi. A Catalunya, una de cada vint famĂlies hi va perdre una persona (morta o perpètuament malalta). Aquesta xifra es duplicava a les grans ciutats del paĂs (una de cada deu a Barcelona i a Reus) i era especialment visible als barris obrers. En aquella època, la llei permetia (i promovia)  lâexempciĂł del servei militar pagant a la hisenda pĂşblica espanyola 1.500 pessetes (lâequivalent a 50.000 euros). Dâaltra banda, les xifres dâaquella tragèdia sanitĂ ria destapen lâexistència dâuna opaca xarxa de corrupciĂł, dirigida per un contuberni de polĂtics i militars de la metròpoli, i militars i latifundistes de la colònia, que sâalimentava amb els fons pĂşblics destinats a la manutenciĂł i a la sanitat dels soldats.
L'exèrcit colonial espanyol a Cuba / Font: Wikimedia Commons
El govern Sagasta âi la trama de corrupciĂł que sâocultava darrere el negoci de la Guerra de Cubaâ temia que la suma de la repatriaciĂł massiva dels soldats supervivents i de la contestaciĂł social a aquella tragèdia puguĂŠs derivar en una autèntica revoluciĂł. I per això, inicialment, els supervivents dâaquella massacre van ser repatriats en comptagotes. Els primers catalans de Cuba van arribar a Barcelona el 26 de setembre de 1898 en el mĂŠs absolut anonimat. Eren 32 soldats: 2 voluntaris i 30 de lleva. Van ser ignorats totalment per les autoritats civils i militars locals. En termes col¡loquials, dirĂem que a lâEstaciĂł de França (van arribar en tren via Cadis i Madrid) no hi havia "ni la iaiaâ. En el decurs de les setmanes immediatament posteriors, en van morir 7 a causa de les malalties.
La cobertura mediĂ tica dâaquell primer retorn va ser extremadament discreta. A mĂŠs estirar, una pobrĂssima nota de premsa situada als racons de les pĂ gines interiors. Però, passades unes setmanes, aquella estratègia seâls va revelar esgotada. Lâexèrcit espanyol ja sâhavia rendit (12/08/1898), i el president nord-americĂ , el republicĂ William McKinley, havia estat informat que els camps de presoners eren una tragèdia: el govern espanyol sâhavia desentès totalment dels seus soldats ferits o malalts; i lâĂşnica atenciĂł que rebien venia dels organismes internacionals. Llavors va pressionar Sagasta per obrir una conferència de pau amb el propòsit, entre altres, dâobligar el govern espanyol a repatriar aquells milers de presoners de guerra.
L'hereu Alfons XIII, la regent Maria Cristina i el president Sagasta /Â Font: Wikimedia
L'Armada espanyola estava fent companyia al Maine (el primer vaixell enfonsat en aquella guerra). I les grans navilieres espanyoles sâhi van posar de cul. La CompaĂąĂa TransatlĂĄntica EspaĂąola âdirigida per Claudio LĂłpez Bru, marquès de Comillasâ i la Naviera Pinillos âdirigida per Antonio MartĂnez de Pinillosâ van pretextar que els seus transatlĂ ntics tambĂŠ se nâhavien anat a fer companyia als peixos. Un detall que es revela, pel cap baix, curiĂłs, perquè tan sols deu anys desprĂŠs Comillas posaria tota la seva flota al servei de lâexèrcit espanyol: transportaria 9.000 reservistes catalans a la Guerra del Marroc (1909) per ocupar el territori de la Cabilia que contenia les mines del Rif, adquirides lâany anterior (1908) pel mateix Comillas i el seu soci Romanones.
El govern Sagasta hauria pogut negociar lâĂşs de la flota nord-americana per a la repatriaciĂł. De fet, a la signatura del Tractat de ParĂs (10 de desembre de 1898) van acabar indemnitzant els ianquis la xifra que els van exigir: 400 milions de dòlars (deu vegades el dèficit pĂşblic espanyol). Però els perfils dâaquell gabinet difĂcilment no convidaven a res bo. Per exemple, en el decurs del conflicte, el general RamĂłn Auùón VillalĂłn, ministre de Marina, havia acumulat una esperpèntica suma de despropòsits, especialment a Santiago de Cuba (3 de juliol 1898): havia ordenat els vaixells de fusta espanyols abordar els cuirassats metĂ l¡lics nord-americans. Ho va justificar com âuna cuestiĂłn de honorâ que es va saldar, per la banda espanyola, amb 343 morts, 151 ferits i 1.889 presoners.
"Los enemichs dels espanyols a Cuba" (1895) /Â Font: 'La Campana de GrĂ cia'
Precisament, el passatge del Chateau Laffitte procedia del camp de presoners de Santiago de Cuba. Però, el govern Sagasta va confiar la repatriaciĂł a companyies navilieres de saldo âde pavellĂł francès i alemanyâ sospitosament relacionades amb els negocis dâexportaciĂł de vi de Jerez participats per Juan Manuel SĂĄnchez y GutiĂŠrrez de Castro, duc dâAlmodĂłvar i ministre dâEstat. Aquelles rateres no serien mĂŠs que la puntada que rematava aquella tragèdia. La premsa de lâèpoca (La Vanguardia, 31/01/1899) descriu el Chateau Laffitte com un autèntic vaixell de la mort: âLos soldados eran inmundos depĂłsitos de escuĂĄlidos muchachos... y cuentan que la muerte misma les ha ido haciendo sitio por el camino. Cincuenta y tres cadĂĄveres fueron arrojados al aguaâ.
Al Chateau Laffitte, com a qualsevol vaixell de la mort, al marge del ranxo, sâespeculava amb els aliments bĂ sics: âDetalle que confirmaron todos los repatriados enfermos, relativos a los precios que imperaban en la enfermerĂa: un vaso de agua sucia, una peseta, y pocos dĂas antes de tocar en Santa Cruz de Tenerife, dos pesetas; seis higos, tres reales, un pan, seis y una botellita de leche, cinco pesetasâ.  El 1899 el salari base diari estava situat al voltant de les 3 pessetes; per tant, al Chateau Laffitte, un indecent menĂş consistent en un tros de pa, sis figues, un got dâaigua bruta i una ampolla de llet (a la salut dâAlmodĂłvar) costava lâequivalent a 100 euros que els soldats âels que podienâ havien de pagar de la seva butxaca.
Retrat del general Auùón i caricatura del duc d'Almodóvar. Font: Library of Congress (USA) i Revista 'Don Quijote'
La premsa va revelar que el Chateau Laffitte no era el primer vaixell de la mort que atracava al port de Barcelona. Però sĂ que era el mĂŠs gran, i això provocaria una onada dâindignaciĂł que destaparia lâescĂ ndol: âLos que traen los vapores extranjeros (...) absolutamente todos vienen quejosos de la manera como se trata ĂĄ los enfermos, precisamente ĂĄ los que mĂĄs cuidados requieren (...) creen que los que entran en la enfermerĂa no han de llegar ĂĄ tierra para contarloâ. Sagasta no va dimitir. I paral¡lelament, la premsa de Madrid (5 d'octubre de 1898) posaria totes les mĂ quines a fabricar una intensa campanya de descrèdit contra la burgesia catalana (acusant-la dâenriquiment il¡lĂcit durant la guerra), i contra la reivindicaciĂł autonomista catalana (acusant-la dâantipatriòtica i dâantiespanyola).
Soldats catalans al port de Barcelona que retornen de la Guerra de Cuba. Dibuix de LluĂs Graner /Â Font: MNAC
Afegeix-hi un comentari: