EL 1992, MILERS DE ÀNECS DE GOMA ES VAN PERDRE AL PACÍFIC I VAN INICIAR EL VIATGE MÉS FASCINANT DE L'OCEANOGRAFIA MODERNA

El 10 de gener de 1992, prop de la línia internacional del canvi de data, l''Ever Laurel', un carguer que cobria la ruta entre Hong Kong i Tacoma (Washington), va perdre dotze contenidors de dotze metres de llarg en meitat de l'oceà Pacífic. Un d'aquests contenidors portava 28.800 joguines de plàstic. Castors vermells, granotes verdes, tortugues blaves i, sobretot, ànecs grocs van quedar a la deriva en alta mar.

Ningú ho sospitava en aquell moment, però estava a punt de començar un experiment natural que va durar més de 15 anys i ens ha ajudat a entendre d'una forma radicalment nova les dinàmiques de les superfícies oceàniques. Aquesta és la seva història.

Un  a Sitka, Alaska

La casualitat té molt a veure amb aquesta història. No només es va necessitar un carregament enorme d'ànecs de goma en un vaixell que travessava una tempesta, es va necessitar que el contenidor s'obrís (presumiblement pels xocs amb altres contenidors) i que estructures individuals de cartró que protegien les joguines es degradessin ràpidament en aigua salada. Però, un cop aconseguit tot això, les pistes es podien traçar.

Deu mesos després de l'incident, deu d'aquestes joguines van aparèixer en una platja de Sitka (Alaska) a 3.200 quilòmetres de distància del lloc on l'Ever Laurel havia perdut els contenidors. En aquell moment, Curtis Ebbesmeyer i James Ingraham que treballaven a la Universitat de Washington es van assabentar de la notícia i van començar a tirar del fil cridant a cents d'habitants de 850 quilòmetres de costa alaskeña. Portaven anys rastrejant sabatilles Nike al Pacífic, si aquestes 10 joguines eren el que pensaven havien trobat "or flotant".

Ebbesmeyer i Ingraham estudiaven les dinàmiques oceàniques. Normalment els oceanògrafs com ells utilitzaven "ampolles a la deriva" per estudiar com eren els corrents superficials del mar. Però, en el millor dels casos, estàvem parlant de 1000 o 1500 ampolles. És a dir, tenint en compte les dimensions de l'oceà i que la taxa de recuperació és del 2%, l'enfocament era limitat. Tot i això, uns anys abans, s'havien assabentat que Nike havia perdut 61.000 sabatilles en meitat de l'oceà i havien decidit perseguir-les.

Però les sabatilles donaven molts problemes de degradació, molts més que les ampolles. No obstant això, aquests ànecs de goma que havien aparegut a Alaska eren peces idònies per perseguir-les. Mereixia la pena esbrinar si n'hi havia més per allà fora. I n'hi havia. El 28 de novembre, dotze dies després del primer avistament, se'n van trobar 20 i, en els següents mesos, en van trobar 400 més només a Alaska.

Les autopistes de l'oceĂ 

Vaig començar una carrera per ajustar models oceanogràfics i trobar ànecs a les platges del Pacífic. Els investigadors van encertar predicant que els ànecs arribarien a les costes de Washington el 1996. No obstant això, el més sorprenent no va ser això. Els models deien que un bon nombre d'ànecs havien d'haver posat rumb a l'estret de Bering i que, entre juliol i desembre de 2003, arribarien a l'Atlàntic nord.

The First Years, l'empresa que comercialitzava aquestes joguines, va veure ràpid la possibilitat d'usar-lo com una campanya de màrqueting i va oferir bons d'estalvi de 100 dòlars a tots els que poguessin trobar una d'aquestes joguines a la costa est de Canada i EUA o a les costes d'Islàndia. Durant l'any 2004, es van trobar desenes d'ànecs a l'Atlàntic, tant a Amèrica com a Europa.

El resultat van ser uns sistemes de simulació de corrents oceànics superficials que utilitzen pressions atmosfèriques per predir les dinàmiques del mar. Sistemes que serveixen per ajudar els vaixells pesquers a triar caladors i dissenyar viatges llargs, però també ha demostrat la seva utilitat per trobar restes de naufragis i objectes perdut en alta mar. Sovint diem que el mar és un gran desconegut, qui podia pensar que un ànec de goma podia tenir la clau perquè ho fos una mica menys?