Princeps namque és un dels usatges de Barcelona que regulava la defensa del príncep i del Principat de Catalunya, i la convocatòria a les armes. Inclòs en els primers usatges del segle XI, va ser invocat explícitament fins al segle XVI. Derogat amb els decrets de Nova Planta, va perdurar com a filosofia de defensa nacional en la institució del sometent.^[1]

«Princeps namque» són les dues primeres paraules en llatí de l'usatge 68 (en alguna compilació és el 69): Princeps namque si quolibet casu obsessus fuerit, uel ipse ídem suos inimicos obsessos tenuerit, uel audierit quemlibet regem uel principem^[2] («Lo Príncep si per qualque cas será assetiat, ó ell tindrá sos inimichs assetiats, ó oirá algun Rey ó Príncep venir»^[3]).

El príncep tenia la potestat de cridar a les armes els nobles feudataris i tots els homes útils per a la defensa en cas d'amenaça a la seva persona o d'invasió del territori. L'assistència havia de ser tan ràpida com fos possible, si no, eren considerats culpables d'incompliment d'un deure, ja que «ningú no pot fallar al príncep en una qüestió tan important». Només podia ser invocat en cas que el príncep hi fos present. No tenia validesa fora del Principat,^[4] i implicava el dret dels catalans a la possessió d'armes, que va esdevenir obligació amb Pere el Cerimoniós.^[5]

En les Corts de Barcelona de 1368 es va regular la convocatòria amb l'aportació d'un servent (combatent) per cada 15 focs, passant la responsabilitat de la mobilització als regidors dels comuns.^[6] El 1374 es va acordar la commuta del servei per una quantitat de diners amb els quals es contractaven els homes més aptes per al combat, de manera que passà a ser un fogatge o impost de guerra. Tanmateix, la mobilització general es mantenia invocant el princeps namque a través del sometent (repic de campanes, o so emetent).^[7]

L'usatge va ser activat per Pere el Gran durant la Croada contra la Corona d'Aragó i per Pere el Cerimoniós durant la Confiscació del Regne de Mallorca i la Guerra dels dos Peres.^[8] La segona meitat del segle XIV va ser el període en què més vegades es va invocar l'usatge. El 1640 el princeps namque va adquirir una transcendència política. Les Corts catalanes van rebutjar repetidament la institució d'Unió d'armes del comte duc d'Olivares, ja que es destinava a guerres exteriors en contra dels usatges.

Durant la Guerra dels Segadors es va mobilitzar la població al costat de la Diputació del General, i per aixecar un batalló del Principat^[9] contra les tropes de Felip IV de Castella.

La institució del princeps namque transcendia els lligams feudals i constituïa un compromís entre el príncep i tota la població. Va propiciar la noció d'autodefensa, la formació de milícies, la possessió i ostentació d'armes, i el rebuig a participar en exèrcits i en guerres exteriors.

Referències