«Jo. Stephani. Liber elegantiarum seu vocabularius latine et in catalan». Amb aquest sintètic registre a la Biblioteca Colombina de Sevilla,1 trobem una de les primeres referències, pocs anys després de l’única impressió a Venècia el 1489, d’una de les produccions més originals del segle XV en llengua catalana, el Liber Elegantiarum del notari valencià Joan Esteve.2 L’obra, qualificada com a vocabu larius pels bibliotecaris d’Hernando Colón, constitueix de fet un producte sin gular, que podrÃem definir provisionalment com un diccionari-frasari bilingüe (català -llatÃ), i l’especificitat del qual serà l’objecte de les pà gines que segueixen. Com ja hem destacat en altres ocasions, un dels fets més sorprenents en relació amb el Liber elegantiarum i el seu autor és l’oblit en què ambdós semblen haver caigut durant les dues centúries posteriors a la publicació, almenys fins que en recupera ran la memòria els erudits il·lustrats com Nicolás Antonio, J. RodrÃguez o V. Ximeno.3 Aquesta manca de referències resulta encara més sorprenent donada la rellevà ncia social de l’autor (escrivà reial i després notari del capÃtol catedralici valentÃ) i la mag nitud i la finalitat docent de l’obra, que ben bé podria haver aparegut citada, si més no, en els detallats plans d’estudi escolars i universitaris o per altres autors renaixen tistes. Un oblit que ens hauria d’alertar i suggerir pistes sobre les circumstà ncies que el van determinar, tant les inherents a l’obra com a la societat a què anava dirigida. Posteriorment, en les ressenyes dels bibliògrafs del segle XIX i en els estudis en pro funditat iniciats per F. de B. Moll (1960b; 1982) i J. Gulsoy (1964), i continuats per altres filòlegs,4 predomina la conceptualització del Liber com una obra bà sicament lexicogrà fica i focalitzada en la llengua catalana, atenent al simple fet que el català és la llengua que encapçala les entrades. F. de B. Moll, tot i que reconeix que el Liber «no va destinado a enseñar el catalán, sino el latÃn», denuncia que «faltan [. . .] por lo menos el 50 por ciento de las voces catalanas más usuales de aquel tiempo» (Moll 1982, 255), sense tenir en compte que, per a l’ensenyament del llatà i per al públic a què s’adreçava, aquestes veus podien no ser precisament les més imprescindibles. Tampoc no prenia en consideració que gran part de l’obra no té ni un format ni pro bablement una ambició lexicogrà fica priorità ria, o almenys exclusiva. En qualsevol cas, des de feia temps el Liber havia atret una atenció predominant com a font de lèxic català . Des d’aquesta perspectiva, potser massa focalitzada, Moll destaca espe cialment que «[e]ls seus defectes es troben sobretot en el desequilibri, en el desordre i en la manca gairebé total de criteri orientador per a trobar-hi els mots que el llegi dor hi cercaria» (1982, 281): uns mots catalans potser rellevants des de la perspectiva d’un lexicògraf actual, però no necessà riament per a un humanista llatà del s. XV. 5 Aixà i tot, Moll (1982, 281) no deixa de reconèixer que «[a]questa paradoxa o barreja de bo i dolent no és exclusiva del llibre de Joan Esteve», ja que seria compartida per una obra coetà nia en castellà , l’Universal Vocabulario d’Alonso de Palencia.6 En definitiva, com ja hem destacat en una altra ocasió, el Liber, amb aquest enfocament ucrònic i descontextualitzat, no podia despertar més que perplexitat, ja que [v]ist com un diccionari, no hi trobem tantes paraules com frases, sentències o narracions. Vist com una obra lexicogrà fica del català , del català no se n’hi explica res, o hi falten mol tÃssims mots, com retreia F. de B. Moll. Vist com un manual per al llatÃ, comença pel català . Vist com un diccionari bilingüe, no hi ha equivalències precises. Tot això encara demanava una avaluació i una explicació (Polanco 1995, ix). En efecte, es feia urgent una reinterpretació, que només es podia encarrilar, com reclamava J. Rubió i Balaguer (1990, 194 i 212), gran estudiós del Renaixement, resituant el Liber dins el seu marc real, la renovació pedagògica i cultural propug nada per l’humanisme____________________
El secretari d'Alfons «el Magnà nim» indica que el rei "portava CC-milia magranes de coure plenes de pólvora" per a la campanya de Nà pols.
- 1431: Magranes de pólvora esmentades per Alfons el Magnà nim, carregades a les galeres a Barcelona
Â
To whom it might be of interest:
Ja sé que ningú s'ho llegirà però vaig fer una troballa important..
en Moll i en Hauf es van adonar que dins el Liber elegantiarum hi havia gran part -EN DESORDRE!!- del llivre Obsidionis_Rhodiæ d'en Caoursin, una feina bestial!
http://dcvb.iecat.net/results.asp?Word=magrana
Una versió valenciana quatrecentista desconeguda de la «Obsidionis Rhodie» de Guillaume Caoursin
i el meu alter ego.. n'ha fet un article.. but...: en el que no quadra el nº de llengües i no el vull retocar.. mireu la meva versió en castellà , on faig quadrar el nº de llengües, sembla ser que fins el 1462 no existia la llengua Castilla-Portugal ...................... Desde 1301, los hospitalarios se repartÃan en lenguas. Inicialmente habÃa siete: Provenza, Auvernia, Francia, Italia, España (conteniendo tres: Aragón, Cataluña y Navarra). El año 1462, la lengua de España fue dividida en dos: Castilla-Portugal y Aragón (Aragón, Cataluña y Navarra). Asà quedaron definidas las ocho lenguas tradicionales es decir: Provenza, Auvernia, Francia, Italia, Aragón, Cataluña, Navarra y Castilla-Portugal,​ a las que se sumarian otras dos: Inglaterra y Alemania.
Afegeix-hi un comentari: