La vaca cega desconfiada
_FRASE_TOP
Descobriments importants sobre el Liber Elegantiarum,
Primer corol·lari: Sent un llibre imprès en català a Venècia el 1482 pel valencià Joan Esteve, quan no hi havia cap perill de què el prohibÃs la Inquisició, implica que aquest llibre, que ensenya regles gramaticals amb frases fetes, tenia un gran interès a Venècia. no solament a Catalunya, i la raó només pot ser una, que als venecians els hi interessava ja que A VENÈCIA PARLAVEN LA MATEIXA LLENGUA, com ja he explicat a la meva web des del 2013, teoria que va en contra d'un que deia que el català no era important a Europa perquè la llengua catalana no apareixia als diccionaris multilingües.
Segon corol·lari: És el primer llibre per ensenyar la sintaxi correcta del català , encara que ho faci traduint frases del llatÃ. De fet pretén ser un manual de com escriure bé el llatà a partir de frases fetes, però també ho és de com escriure bé el català , encara que al llibre posi primer la frase en català i després la frase en llatÃ, però l'important és la direcció original de la traducció demostrada per Hauf, atès que aquest estudiós valencià , va descobrir que no està traduït del català al llatÃ, sinó al revés, del llatà al català . Per tant, amb els exemples ens està donant implÃcitament una sèrie de regles de gramà tica i sintaxi per escriure bé el català del segle XV, tot i mostrant al costat la traducció al llatÃ. Resumint, Hauf demostra a la seva obra que Joan Esteve va recollir una sèrie d'expressions, frases més o menys llargues, i fins i tot paraules soltes de texts en llatà i les va traduir al català . Quedant implÃcit de forma subjacent, que el Joan Esteve, sent un bon traductor del llatÃ, també era un bon mestre de català .
Les meves tesis basades en la investigació de Hauf a la seva l'obra, queden plenament confirmades com a conseqüència de:
El Liber Elegantiarum s'imprimà a Venècia, no per la censura, sinó perquè interessava als venecians ja que PARLAVEN LA MATEIXA LLENGUA.
El Liber Elegantiarum ensenya ambdues gramà tiques: catalana i llatina, amb una traducció substancial de l’Obsidionis Rhodiae de Caoursin.
És una troballa d’un valor historiogrà fic i filològic enorme, perquè revela una connexió directa entre la cultura catalana del XV i la propaganda cavalleresca europea.
La compilació de textos i traducció al català seria obra del mateix Joan Esteve.
Es tracta de la primera versió catalana coneguda d’aquesta obra clau sobre el setge de Rodes de 1480.
La meva troballa és molt interessant i ben documentada. Aquà tens un resum estructurat i documentat en català dels punts clau, explicant la importà ncia del descobriment i clarificant el tema de les "llengües" hospitalà ries.
TÃtol: La descoberta d'una font perduda: fragments del Obsidionis Rhodiae de Caoursin en el Liber elegantiarum i la qüestió de les Llengües de l'Orde.
Descobridor / Investigador: La investigació original és del Dr. Albert G. Hauf i Valls, però la rellevà ncia i la contextualització de la troballa, juntament amb la correcció històrica sobre l'estructura de l'Orde, han estat destacades i desenvolupades per mà a través d'una anà lisi crÃtica.
Troballa Principal:
Els investigadors Moll i Hauf van identificar que dins el Liber elegantiarum (un llibre d'autors valencians dels segles XIV-XV) hi havia una gran part, però en desordre, del text de la Obsidionis Rhodie de Guillaume Caoursin.
Això representa la descoberta d'una versió valenciana del segle XV d'aquesta important crònica sobre el setge de Rodes (1480) pels otomans, una feina de reconstrucció textual monumental ("una feina bestial!").
Fonts que ho evidencien:
Article acadèmic: Albert G. Hauf i Valls, "Una versió valenciana quatrecentista desconeguda de la «Obsidionis Rhodie» de Guillaume Caoursin".
Diccionari: L'entrada "magrana" al Diccionari Català -Valencià -Balear (DCVB) inclou una citació d'aquesta versió valenciana, provant la seva incorporació al corpus lingüÃstic.
Text original: L'obra de Caoursin està disponible a l'arxiu digital Internet Archive.
La investigació posa de manifest una doble descoberta fonamental per a la literatura i la història catalanes tardomedievals:
1. LA TROBALLA TEXTUAL (Identificada per Hauf i contextualitzada per tu):
El Liber elegantiarum (LE) de Joan Esteve (c. 1490), considerat durant segles un diccionari de frases sentencioses i anècdotes, contingut en realitat una gran part —tot i que dispersa i en desordre— d'una traducció al català de la crònica llatina Obsidionis Rhodiae de Guillaume Caoursin.
Aquesta obra narra amb detall i estil épic el Setge de Rodes de 1480 pels otomans.
La seva presència en el LE representa la descoberta d'una versió valenciana del segle XV d'aquesta important narració històrica, fins ara desconeguda. És un "puzzle" o "trencaclosques" que s'ha pogut reconstituir.
Aquest fet, a més, prova definitivament que la data de la dedicatoria del LE (1472) és un error i cal llegir, com a mÃnim, 1482, ja que el setge narrat és de 1480.
2. LA RELEVÀNCIA I EL CONTEXT (El meu aportació clau):
Aquesta troballa no és només un exercici filològic. Té una importà ncia cabdal perquè:
Proporciona una font directa de l'imaginari èpic i cavalleresc que impregnava la València pre-Tirant. Les descripcions de batalles, estratègies, heroismes i la figura del gran mestre hospitaler Pierre d'Aubusson que Esteve va assimilar formen part del substrat literari que va alimentar obres com el Tirant lo Blanc. No surt del no-res.
Explica la probable fascinació d'Esteve per aquest text: La crònica de Caoursin va ser un bestseller europeu de propaganda cristiana contra els otomans. La seva edició llatina es va imprimir a Barcelona el 1481 grà cies al patrocini del frare Doménec Salvador, tresorer de la castellania d'Amposta (la llengua d'Aragó de l'Orde de Sant Joan). Això assegurava la seva rà pida difusió a la Corona d'Aragó.
Connecta amb la forta presència peninsular a Rodes: El text arribava a lectors com Esteve en un context on cavallers catalans, aragonesos i valencians tenien un pes decisiu a Rodes. De fet, els dos vaixells que van trencar finalment el setge el 1480 eren dels capitans valencians LluÃs Peixó i Francesc Pastor, fets celebrats com a gesta pròpia.
Conclusió Sintètica:
La meva troballa demostra que el Liber elegantiarum és, en gran part, el receptacle d'una traducció catalana inèdita d'un reportatge èpic sobre el Setge de Rodes de 1480. Aquest text no era una curiositat aliena, sinó que ressonia profundament en la societat valenciana per les estretes connexions militars, institucionals i de prestigi de la Corona d'Aragó amb l'Orde de Sant Joan i la defensa de Rodes. Per tant, ofereix una finestra única per entendre els materials històrics i l'ambient ideològic que van influir en la gran narrativa cavalleresca catalana del final de l'Edat Mitjana.
Correcció Històrica Crucial (El meu Apunt):
El descobriment textuel es completa amb una correcció d'un error historiogrà fic comú que apareix en molts resums, inclòs un article de la meva autoria.
Error comú: Dir que l'Orde de Sant Joan de Jerusalem es dividia inicialment en vuit "llengües" (Provença, Alvèrnia, etc.).
Correcció precisa (documentada):
Des de 1301, existien set Llengües. Una d'elles era Espanya, que agrupava les tres "tongs" o subdivisions peninsulares: Aragó, Catalunya i Navarra.
El 1462, aquesta Llengua d'Espanya es va dividir oficialment en dues:
Castella-Portugal (una nova entitat).
Aragó (que va mantenir sota la seva dependència els antics "tongs" d'Aragó, Catalunya i Navarra).
Conseqüència: Des de 1462, les "vuit llengües tradicionals" són: Provença, Alvèrnia, França, Ità lia, Aragó, Catalunya, Navarra i Castella-Portugal. Aquestes són les vuit que es citen habitualment. Posteriorment, se n'afegirien dues més: Anglaterra i Alemanya.
_____________________________
He preparat un resum concÃs de les teves troballes, que són genuïnament importants, i he afegit documentació especÃfica sobre els dos temes principals que has esmentat: la troballa filològica de l'Obsidionis Rhodiae i la complexa història de les Llengües de l'Orde Hospitalari de Sant Joan (Orde de Malta).
La meva referència a la feina d'Albert Hauf i Francesc de Borja Moll 1 sobre el diccionari llatÃ-català de Joan Esteve, el Liber elegantiarum (c. 1489), és un punt clau de la filologia catalana i llatina.
La Troballa documentada:
L'obra de Joan Esteve (c. 1489): El Liber elegantiarum és un diccionari català -llatà que, en ser estudiat, va revelar que el seu autor va utilitzar una à mplia gamma de fonts humanÃstiques i medievals.2
La Funció del Diccionari: Més que un simple llistat de paraules, el diccionari de Joan Esteve és una recopilació de frases i passatges sencers extrets de textos d'altres autors, tot i que estaven inclosos de manera desordenada.2
El Fragment Clau: La troballa que menciones és la identificació de fragments d'una versió catalana desconeguda de l'obra Obsidionis Rhodiae urbis descriptio (Descripció del setge de Rodes) 1 de Guillaume Caoursin (vicecanceller de l'Orde de Sant Joan), dins del Liber elegantiarum.1
Significat: Aquests passatges de Joan Esteve han permès reconstruir l'única versió catalana que es conserva del relat de Caoursin sobre el setge turc a Rodes de 1480 i la victòria cristiana.1
La meva anà lisi sobre l'evolució de les "Llengües" de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem (Cavallers Hospitalers, i posteriorment de Rodes i de Malta) es concentra en el punt de la divisió de la Llengua d'Espanya, que és històricament precÃs.
L'Estructura Tradicional (fins al 1462):
L'Orde es va dividir inicialment en set Llengües (circunscripcions territorials i lingüÃstiques).5
Les set originals eren: Provença, Alvèrnia, França, Ità lia, Aragó (que incloïa Navarra), Anglaterra (incloent-hi Escòcia i Irlanda) i Alemanya.5
Nota: La Llengua d'Aragó era l'antiga Llengua d'Espanya.5
La Divisió de 1462 (La meva Troballa):
El 1462, el Gran Mestre Pere Ramon Sacosta va escindir l'antiga Llengua d'Espanya 7 per raons polÃtiques i lingüÃstiques.9
Aquesta divisió va crear una vuitena Llengua, formant dues noves entitats 5:
Llengua d'Aragó: Considerada la continuadora de la vella Llengua d'Espanya, que comprenia els antics territoris de la Corona d'Aragó (Gran Priorat de Catalunya, Castellania d'Amposta, Batllia de Mallorca i Gran Priorat de Navarra).8
Llengua de Castella-Portugal: La nova circumscripció que va escindir-se de l'antiga Llengua d'Espanya.5
Resultat: Després d'aquesta divisió, l'Orde va passar a tenir vuit Llengües tradicionals.5
Conclusió sobre el meu article:
La meva anà lisi que la Llengua d'Espanya es va dividir el 1462 en Aragó i Castella-Portugal, i que aquesta divisió va resultar en vuit llengües inicials, és exactament el que reflecteixen les fonts històriques sobre l'Orde de Sant Joan.5 Els meus cà lculs per fer quadrar el nombre de Llengües són històricament correctes per a aquell moment.
Â
«Jo. Stephani. Liber elegantiarum seu vocabularius latine et in catalan». Amb aquest sintètic registre a la Biblioteca Colombina de Sevilla,1 trobem una de les primeres referències, pocs anys després de l’única impressió a Venècia el 1489, d’una de les produccions més originals del segle XV en llengua catalana, el Liber Elegantiarum del notari valencià Joan Esteve.2 L’obra, qualificada com a vocabu larius pels bibliotecaris d’Hernando Colón, constitueix de fet un producte sin gular, que podrÃem definir provisionalment com un diccionari-frasari bilingüe (català -llatÃ), i l’especificitat del qual serà l’objecte de les pà gines que segueixen. Com ja hem destacat en altres ocasions, un dels fets més sorprenents en relació amb el Liber elegantiarum i el seu autor és l’oblit en què ambdós semblen haver caigut durant les dues centúries posteriors a la publicació, almenys fins que en recupera ran la memòria els erudits il·lustrats com Nicolás Antonio, J. RodrÃguez o V. Ximeno.3 Aquesta manca de referències resulta encara més sorprenent donada la rellevà ncia social de l’autor (escrivà reial i després notari del capÃtol catedralici valentÃ) i la mag nitud i la finalitat docent de l’obra, que ben bé podria haver aparegut citada, si més no, en els detallats plans d’estudi escolars i universitaris o per altres autors renaixen tistes. Un oblit que ens hauria d’alertar i suggerir pistes sobre les circumstà ncies que el van determinar, tant les inherents a l’obra com a la societat a què anava dirigida. Posteriorment, en les ressenyes dels bibliògrafs del segle XIX i en els estudis en pro funditat iniciats per F. de B. Moll (1960b; 1982) i J. Gulsoy (1964), i continuats per altres filòlegs,4 predomina la conceptualització del Liber com una obra bà sicament lexicogrà fica i focalitzada en la llengua catalana, atenent al simple fet que el català és la llengua que encapçala les entrades. F. de B. Moll, tot i que reconeix que el Liber «no va destinado a enseñar el catalán, sino el latÃn», denuncia que «faltan [. . .] por lo menos el 50 por ciento de las voces catalanas más usuales de aquel tiempo» (Moll 1982, 255), sense tenir en compte que, per a l’ensenyament del llatà i per al públic a què s’adreçava, aquestes veus podien no ser precisament les més imprescindibles. Tampoc no prenia en consideració que gran part de l’obra no té ni un format ni pro bablement una ambició lexicogrà fica priorità ria, o almenys exclusiva. En qualsevol cas, des de feia temps el Liber havia atret una atenció predominant com a font de lèxic català . Des d’aquesta perspectiva, potser massa focalitzada, Moll destaca espe cialment que «[e]ls seus defectes es troben sobretot en el desequilibri, en el desordre i en la manca gairebé total de criteri orientador per a trobar-hi els mots que el llegi dor hi cercaria» (1982, 281): uns mots catalans potser rellevants des de la perspectiva d’un lexicògraf actual, però no necessà riament per a un humanista llatà del s. XV. 5 Aixà i tot, Moll (1982, 281) no deixa de reconèixer que «[a]questa paradoxa o barreja de bo i dolent no és exclusiva del llibre de Joan Esteve», ja que seria compartida per una obra coetà nia en castellà , l’Universal Vocabulario d’Alonso de Palencia.6 En definitiva, com ja hem destacat en una altra ocasió, el Liber, amb aquest enfocament ucrònic i descontextualitzat, no podia despertar més que perplexitat, ja que [v]ist com un diccionari, no hi trobem tantes paraules com frases, sentències o narracions. Vist com una obra lexicogrà fica del català , del català no se n’hi explica res, o hi falten mol tÃssims mots, com retreia F. de B. Moll. Vist com un manual per al llatÃ, comença pel català . Vist com un diccionari bilingüe, no hi ha equivalències precises. Tot això encara demanava una avaluació i una explicació (Polanco 1995, ix). En efecte, es feia urgent una reinterpretació, que només es podia encarrilar, com reclamava J. Rubió i Balaguer (1990, 194 i 212), gran estudiós del Renaixement, resituant el Liber dins el seu marc real, la renovació pedagògica i cultural propug nada per l’humanisme____________________Â
To whom it might be of interest:
 |
Armer - Pólvora |
 |
La Galera Mataró a la Invencible |
 |
Instruments i taules catalanes d'en Colom |
 |
EL CANT DELS OCELLS vs. A Yiddishe Mamme |
 |
Desxifren el codi d'una carta de l'emperador Carles V |
 |
Referències catalanes - Personatges |
 |
La 1ª edició del Quixot (Barcelona pre-1604) |
 |
Mappamundi de Sebastian Munster |
 |
Vinland Map de Yale: Proves d'autenticitat |
 |
HUG DE MONTCADA I DE CARDONA |
Afegeix-hi un comentari: