L'advocat del diable (en llatí Advocatus diaboli) és un antic càrrec oficial dins de l'Església catòlica, el promotor de la fe (del llatí promotor fidei) aquell que argumentava en contra de la canonització d'un candidat, tractant de descobrir qualsevol defecte de caràcter o tergiversació de les proves a favor de la canonització (per exemple, inconsistència en l'evidència dels suposats miracles, etc.).^[2]

Avui dia i per analogia, en llenguatge col·loquial, és algú que defensa una postura contrària als interessos del grup a qui assessora a partir d'arguments lògics o amb proves, per tal de jutjar la fortalesa en la qualitat de l'argumentació original i identificar possibles febleses en la seva estructura lògica. Ras i curt pot designar una persona que argumenta a favor d'un punt de vista en el qual no necessàriament creu, però que ho fa simplement per presentar un argument contrari. Aquest procés es pot utilitzar per comprovar la qualitat de l'argument i identificar errors en la seva estructura. ^[11]

Història

L'oficina de Defensor del Diable va ser establerta el 1587^[3] pel papa Sixt V i va ser abolida pel papa Joan Pau II el gener de 1983, amb l'objectiu declarat de fer el procés de santificació més senzill, ràpid, menys costós i més productiu. La recopilació de proves era ara responsabilitat dels bisbes locals, i la discussió legal entre el "defensor del diable" i els defensors de la canonització va acabar. Per demostrar la veritat sobre la vida del candidat, un Col·legi de Relators va ser ara l'encarregat d'examinar el cas. ^[4] Aquestes noves directrius van provocar un augment dramàtic del nombre d'individus canonitzats:^[5] uns 500 canonitzats i més de 1300 beatificats des d'aquesta data fins al 2005, mentre que només hi va haver unes 300 canonitzacions en el període de 1587 a 1983. ^[6] Això suggereix que els Defensors del Diable van reduir, de fet, el nombre de canonitzacions. Alguns pensen que era una posició útil per garantir que aquests procediments no es produïssin sense una causa merescuda, i que la santedat no es reconegués molt fàcilment. L'última paraula en un procés de canonització pertany al Papa en funcions. ^[7]

En casos de controvèrsia, el Vaticà també pot buscar el testimoni dels crítics d'un candidat a la canonització. Un exemple notable d'això es va produir el 2003, quan l'ateu Christopher Hitchens, un crític obert de la Mare Teresa, a qui considerava un fanàtic fonamentalista i un frau, va ser entrevistat com a part de les seves audiències de beatificació. [^8][9] La Mare Teresa va ser declarada santa pel papa Francesc el setembre de 2016. ^[10]

Referències

Bibliografia

• Woodward, Kenneth L. (1990). Fer sants : com l'Església catòlica determina qui es converteix en sant, qui no i per què. -Touchstone