Durant els anys de la Segona República, l'editorial Barcino acostumava a publicar, dins de la seva Col·lecció Popular, el que acabava per resumir-se sota l'epígraf «versions d'obres no catalanes d'escriptors nacionals». Bàsicament, es tracta de bolcar el català, en traduccions pulcres i mirades, alguns títols essencials d'autors catalans (perifèrics o de pura cep) que havien triat escriure en una altra llengua, léase Jaume Balmes (La civilització), Anselm Turmeda (Disputa de l'ase), la Introducció a la saviesa, de Lluís Vives o la relació completa, en 13 volums, dels Viatges d'Alí Bey. Era una forma, en el fons molt civilitzada, de reconèixer que es podia ser català i escriure en castellà, o en francès, o en llatí, sense menyscabament de la «nacionalitat».
Dins d'aquella col·lecció, va aparèixer el 1937, i en plena Guerra Civil, Història de la meva joventut, un dels volums biogràfics més amens de François Aragó, a qui en qualsevol altre lloc caldrà buscar pel seu nom en francès, François Arago, exempt de tilde i penjant de cedilla. Aragó era un escriptor nacional perquè havia nascut el 1786 a Estagel, petita localitat pirinenca veïna de Perpinyà, tot i que administrativament era francès de ple dret -el Rosselló havia passat a ser territori de França arran del Tractat dels Pirineus, el 1659-. Més enllà d'haver nascut en una família catalanoparlant -el seu pare s'anomenava Bonaventura;els seus tres germans responien als noms de Joan, Jaume i Esteve, la seva lleialtat era certament una altra. En un fragment de les seves memòries, refereix un episodi escolar en el qual el senyor Legendre, geòmetra de l'Escola Politècnica de París, dubta del seu cognom com a veritablement francès. «Si no fos francès, no estaria al davant vostre, perquè no sé que s'hagi admés mai a l'Escola ningú que no hagi provat la seva nacionalitat», respon Aragó. I afegeix: «Jo sostinc, per la meva banda, que sóc francès i molt bon francès, per molt estrany que us pugui semblar el meu nom».
Si Aragó no hagués parlat un català impecable i de bressol, potser França no hagués pogut enorgullir-se d'haver tingut un dels principals físics i astrònoms del XIX, coetani i igual de Fourier i Laplace, ni s'haguessin pogut rescatar en vernacle, gairebé un segle després de la seva mort -el 1853, cinc anys després de la de Chateaubriand -, el relat de la seva iniciació al coneixement, la vida i la vocació matemàtica. El 1807, quan començaven a albirar-se els espanyols envaïts per Napoleó, i mentre Aragó participava d'una expedició científica a Mallorca que pretenia mesurar amb exactitud el meridià en el seu tram entre Barcelona i les Balears, va poder salvar el pèl i fugir en un vaixell -que, de tota manera, va acabar sent capturat en les immediacions d'Argel- perquè, relata, «ningú no em va reconèixer, perquè jo parlava perfectament el mallorquí».
Aragó es va beneficiar de l'impuls que van obtenir les ciències durant els anys del Primer Imperi. La seva expedició espanyola, que el va portar a conèixer València i diverses zones rurals mallorquines, i a comprendre que ja per llavors ens portàvem a matar -«els catalans [...] tenien el costum de dir-me:'a València, la carn és verdura;la verdura, aigua; els homes, dones; les dones, res'»-, formava part d'un pla ambiciós: calcular amb exactitud l'extensió del meridià, per tal d'obtenir dades fiables que permetessin calcular la longitud correcta del metro, que havia de ser la unitat de mesura universal.
En tornar a París el 1809, i després de diverses penalitats, Aragó va poder aportar totes les dades de la seva investigació al Bureau del Longitudes: fins i tot captiu de moros i espanyols, havia aconseguit preservar les seves anotacions i càlculs. Amb només 23 anys, ja era membre de l'Acadèmia Francesa de les Ciències, i un interlocutor inexcusable per a les grans ments científiques de l'Europa del moment. Explica Jaume dels Dolm, el seu traductor al català -en realitat, pseudònim d'Alfons Maseras, periodista i, es compta, el primer català que va emprendre el camí de l'exili quan les coses van començar a pintar realment mal per al bàndol republicà-, que un dels majors admiradors de l'obra d'Aragó va ser el geògraf i botànic prussià Alexander von Humboldt, el pare de la geografia moderna. «Humboldt escriví que, pels seus treballs, Aragó es va elevar al rang dels homes més eminents del segle XIX, i que el seu nom serà honorat per tot allà on es conservin el respecte pels serveis prestats a les ciències, el sentiment de la dignitat humana i de la independència del pensament, i l'amor a les llibertats públiques».
La seva carrera científica, que va aportar valuosos descobriments en el camp del magnetisme, l'electricitat i la meteorologia, va ser tan brillant com els raigs que va observar amb precisió transparent. El 1830, quan Luis Felipe I recuperava per 18 anys el tron de França per les cases de Borbón i Orléans, ell succeïa a Fourier en el càrrec de secretari de l'Acadèmia de Ciències de París. Allò va ser, entre honors civils i acadèmics, fins al dia de la seva mort.
Connexió Dan Brown: ¿Per què surt Aragó a 'El código Da Vinci'?
El mesurament del meridià de París, el primer eix geogràfic del món modern fins que es va prendre com a referència el de Greenwich, va ser una tasca col·lectiva i titànica en la qual va participar François Aragó en la seva joventut. Aquest és, a més, un fet científic important en la trama disparatada del best seller conspiranoic El codi Da Vinci. Al llibre, Dan Brown l'anomena simplement la Línia Rosa, i la fa passar per sobre de l'església de Saint Sulpice, encara que en realitat el meridià no passi per allà. En la imaginació de Brown, la línia també creua per sobre del museu del Louvre, i en el seu peregrinar accidentat per París, el professor Robert Langdon connecta aquests dos monuments seguint diverses de les 135 plaques de bronze -conegudes com els Medallons d'Aragó- que creuen París de punta a punta, al llarg de nou quilòmetres, i que tracen exactament la línia immaterial per la qual discorre el meridià. Aquests medallons estan ahí només des de l'any 1994:els va disposar per encàrrec municipal l'artista holandès Jan Dibbets. Gràcies a la novel·la de Brown, doncs, en visitar París hi ha cada vegada més gent que segueix, arran de terra, el rastre esotèric d'Aragó.Académie des sciencies. París, 10 de desembre del 1810. Napoleó Bonaparte governava el Primer Imperi francès. I Francesc Aragó Roig (Estagell, Rosselló, 1786 – París, 1853) presentava davant la comunitat científica francesa el seu treball d’investigació que demostrava la invariabilitat de la velocitat de la llum. Els resultats d’aquest experiment permetrien a Albert Einstein, gairebé un segle més tard (1905), desenvolupar la teoria de la relativitat. Tot i que mai van coincidir en el temps, Albert Einstein li ho reconeixeria públicament i pòstumament en una visita que el geni científic alemany va fer a Barcelona, convidat per la Mancomunitat de Catalunya, l’any 1923.
D’on venia Francesc Aragó?
Francesc Aragó (batejat com a Dominique François Jean Aragó-Roig) havia nascut a Estagell, una petita vila de 1.300 habitants situada a la riba del riu Agli, a 25 quilòmetres al nord-oest de Perpinyà, a l’extrem nord del Rosselló. Quan va néixer Francesc, el vell comtat del Rosselló ja feia més d’un segle que estava sota dominació francesa. Els Borbons francesos havien proscrit la llengua catalana (1700) i l’escola era, obligatòriament i exclusivament, en la llengua de París. Però el català, amb totes les prohibicions i persecucions, era la llengua de les cases, dels carrers, de les places, dels camps i dels obradors. I Francesc Aragó, el precursor de la teoria de la relativitat, va néixer i va créixer en català.
On va estudiar Francesc Aragó?
Tant era així, que quan, amb vint anys (1806), va ingressar a l’École polytechnique de París, el professor que el va examinar —el famós Adrien-Marie Legendre, conegut pels seus treballs sobre integrals el·líptiques— li va discutir la seva naturalesa francesa. Aragó s’havia format a Estagell i a Perpinyà, en un sistema escolar on a cada aula hi havia la cita “Soyez prope, parlez français” (sigueu polits, parleu francès) sempre amenaçadorament retolada al costat de la pissarra. Però, més enllà de la "lliçó", la llengua d’aquelles aules i d’aquells patis era el català, i el resultat era que Aragó —com tantíssims estudiants rossellonesos quan arribaven a París— parlava l’idioma de Molière com si fos estranger.
Què va fer Francesc Aragó?
El 1808, Ferran VII d’Espanya es va vendre la Corona espanyola a Napoleó Bonaparte a canvi d’una pensió anual i vitalícia de quatre milions de reales, la Corona d’Etrúria (un estat satèl·lit francès creat sobre l’antic ducat independent de Toscana) i el compromís que li trobaria una esposa. Josep Bonaparte era coronat, poc després, rei d’Espanya, i Francesc Aragó aprofitaria el context per a viatjar a la península Ibèrica i engegar el seu projecte científic. Aragó, reveladorament, situaria els seus tres camps de treball a Salses (Catalunya Nord), Montgó (sud del País Valencià) i S’Esclop (Mallorca). Emetia raigs de llum des d’aquests tres punts, calculava la velocitat en funció de la distància i... volent-ho o no, triangularia el mapa dels Països Catalans.
El primer mapa dels Països Catalans
El concepte Països Catalans encara no existia. No seria creat fins vuit dècades més tard per la institució valenciana Lo Rat Penat. Però quan Aragó i l’Académie des sciencies de París van traçar el camp d’actuació de la investigació que havia de demostrar la invariabilitat de la velocitat de la llum, curiosament van treballar amb una corografia (un mapa que agrupa territoris amb una mateixa llengua, cultura i història) que la mateixa acadèmia parisenca havia publicat pocs anys abans (1770). La primera representació dels Països Catalans, la corografia del cartògraf de l’Académie dels sciencies, conseller reial i professor d’història Philippe de Prétot, seria el mapa de treball de Francesc Aragó.
Què volia demostrar Francesc Aragó?
Els treballs d’Aragó als Països Catalans (1808-1810) demostrarien la polarització de la llum: les ones de la llum es transmeten vibrant en totes les direccions perpendicularment a l’eix principal de l’ona. A partir del resultat d’aquests treballs, uns anys més tard (1838), Aragó inventaria el polariscopi, un aparell que revolucionaria el món de l’enginyeria. A través del polariscopi, es van desenvolupar la fotoelasticitat i el mètode dels elements finits (FEM en anglès), una tècnica emprada en el mesurament d’esforços i deformacions. Actualment, s’utilitza, per exemple, en l’enginyeria automobilística per a crear i visualitzar una simulació de la deformació d’un cotxe després d’un xoc frontal.
La família Aragó
Aragó era una personalitat nascuda i crescuda en un ambient propici per a tenir un paper rellevant en el futur. El seu pare, Francesc Bonaventura Aragó (1754-1814), havia lluitat a favor de la Revolució Francesa (1789-1794) i posteriorment havia estat president del Directori Departamental dels Pirineus Orientals. I els seus germans, també. Esteve Aragó (1802-1892) va ser el primer batlle català de París (1870). Joan Aragó (1788-1836) va ser general de l’exèrcit mexicà, va lluitar contra l’exèrcit colonial espanyol i es convertiria en un heroi nacional al país asteca. I Jaume Aragó (1799-1855) va ser un explorador que va prendre possessió en nom de França de diverses illes de la Polinèsia.
On més va destacar Francesc Aragó?
L’educació que va rebre Aragó a casa seva —i l’indiscutible model del seu pare— el portaria a tenir un paper rellevant en la política francesa de la seva època. Francesc Aragó va ser diputat a l’Assemblea Nacional francesa i, sobretot, va ser el primer president de la Segona República francesa (1848). El rossellonès Francesc Aragó és l’únic català de la història que ha estat president de la República Francesa. I durant el seu efímer però importantíssim mandat es consolidarien els valors republicans de la Revolució Francesa, que havien estat bloquejats amb el retorn dels Borbons (1814–1848). La monarquia ja no tornaria mai més a França, i Aragó impulsaria i aprovaria la llei d’abolició de l’esclavitud. Tretze anys abans que els Estats Units.
Afegeix-hi un comentari: