29-09-2011  (1811 lectures) Categoria: Logic

L√íGICA ARISTOT√ąLICA

.

Aristòtil segons un manuscrit del seu Història naturalis de 1457.

La lògica aristotèlica és un mètode de la lògica basada en els principis del filòsof grec Aristòtil (Estagira, Macedònia 384 aC - Calcis Eubea, Grècia 322 aC), primer pensador a formalitzar el sistema lògic de tan encertada manera que les seves propostes han transcendit fins als nostres dies. Aristòtil va plantejar les seves idees en diverses obres, reunides posteriorment sota el nom de Organon, per difondre el seu coneixement sobre les lleis del raonament, argumentant que aquestes eren vitals per endinsar-se en el món de la filosofia.

Introducció

La lògica aristotèlica suposa que la ment reprodueix només la realitat, l'existència de les coses tal com són, per això és una ciència objectiva que es dedica a estudiar conceptes, desglossats en predicables i predicament. La lògica analitza judicis i formes de raonament i la seva manera d'expressar resultats és el sil·logisme o raonament deductiu categòric. Concepte: Aquest representa un objecte en la ment de l'home de manera que no pugui ser afectat pels sentits, la memòria o la ment. Un concepte té comprensió (característiques de l'objecte) i extensió (fa lusió la quantitat de subjectes als quals el concepte es pot aplicar). Cullerot (segle III dC), en què es classifiquen els conceptes establint entre ells una relació de jerarquia i subordinació, de major a menor extensió.

La que √©s coneguda com a l√≤gica cl√†ssica (o tradicional) va ser enunciada primerament per Arist√≤til, que va elaborar lleis per a un correcte raonament sil¬∑log√≠stic. Un sil¬∑logisme √©s una proposici√≥ feta d'una d'aquestes quatre afirmacions possibles: "Tot A √©s B" (universal afirmatiu), "Res d'A √©s B" (universal negatiu), "Una mica de A √©s B" (particular afirmatiu) o " Una mica de A no √©s B "(particular negatiu). Les lletres substitueixen paraules comunes com "gos", "animal de quatre potes" o 'cosa vivent', anomenada "termes" del sil¬∑logisme. Un sil¬∑logisme b√© formulat consta de dues premisses i una conclusi√≥, havent de tenir cada premissa un terme en com√ļ amb la conclusi√≥ i un segon terme relacionat amb l'altra premissa. En l√≤gica cl√†ssica es formulen regles per les quals tots els silogismes ben constru√Įts s'identifiquen com a formes v√†lides o no v√†lides d'argumentaci√≥, en poques paraules hi ha veritats universals i particulars, com s'esmenta en la part superior, el "gos" veritat universal, "Animal de quatre potes "veritat particular.

Tipus de conceptes

La paraula concepte prov√© del llat√≠ concipio que significa concebre o donar cabuda. Es defineix com la representaci√≥ mental d'un objecte sense afirmar ni negar res d'aquest objecte. L'operaci√≥ mental que produeix al concepte o idea s'anomena Abstracci√≥ o Simple Aprehensi√≥. La manera d'expressar el concepte o idea √©s per mitj√† del terme o paraula. El concepte es caracteritza per ser una representaci√≥ mental o intel¬∑lectual, per ser el resultat de l'Abstracci√≥, per ser diferent a la imatge (que √©s captada per mitj√† dels sentits), per proporcionar l'ess√®ncia de l'objecte i per ser una estructura mental (o forma mental) universal, inespacial, intemporal i independent del subjecte. Exemples de conceptes: L'home riu, Taula, la cadira de fusta de pi, Un mam√≠fer aqu√†tic, home, etc. El concepte no √©s produ√Įt nom√©s per sensacions, percepcions o imatges que s'acumulen en la nostra ment, sin√≥ que √©s el resultat o el fruit d'un proc√©s organitzat de totes aquestes representacions sensibles a les quals aquest proc√©s els va a donar forma perqu√® puguem vincular el nostre m√≥n intern (o consci√®ncia) amb el m√≥n extern. El concepte √©s el primer pensament que formem en la inf√†ncia. Els conceptes es subdivideixen en universals, particulars, singulars i col¬∑lectius (d'acord amb la seva extensi√≥). En simples, compostos, complexos, incomplexa, abstractes, concrets, un√≠vocs i an√†legs (d'acord amb la seva comprensi√≥). En clars, exactes o precisos i diferents (d'acord amb el seu perfecci√≥ subjectiva). Judicis: si es relacionen dos (2) conceptes llavors estar√≠em parlant de formular un judici, si convenen els dos conceptes es parla de judici positiu i si no doncs de judici negatiu. El subjecte de la relaci√≥ entre 2 conceptes (ens referim a ella d'ara a judici) √©s el concepte del qual s'afirma o es nega alguna cosa, el predicat √©s el concepte del que s'afirma o es nega alguna cosa. √Čs important ressaltar que per Arist√≤til els judicis es componen de mat√®ria i forma. Mat√®ria: Conceptes en el judici que es relacionen √≠ntimament Forma: Relaci√≥ entre ells a trav√©s del verb SER. Per Arist√≤til el Subjecte es representa amb la lletra S i el predicat amb la lletra P, d'aquesta manera separa mat√®ria i forma i poder representar tots els judicis com "Hanza √©s h√†bil" o "Alejandra √©s preciosa" amb la forma "S √©s P ".

Classificació de judicis

Els judicis poden ser segons a l'extensi√≥ del subjecte: Universals, o particulars. Segons la qualitat de la relaci√≥ entre conceptes: afirmatius o negatius. Els judicis es poden classificar ordenadament en Universals afirmatius (Es representen amb la lletra A), Universals Negatius (Es representen amb la lletra E), Particulars afirmatius (Es representen amb la lletra I) i finalment Particulars negatius (Amb la lletra O.); Aquestes convencions no van ser inventades per Arist√≤til, per√≤ provenen de les paraules en llat√≠ "afirma" i "va negar". Silogismes: √Čs un raonament on es dedueix una conclusi√≥ partint de 2 judicis. Aquest est√† conformat per 3 parts i al seu torn per 3 termes. Les tres parts s√≥n: Premissa major (la m√©s universal), Premissa menor (menys universal) i la conclusi√≥. Els tres termes que esmentem s√≥n el terme major i el terme menor (subjecte i predicat de la conclusi√≥: S √©s P), finalment el terme mitj√† (lletra M) que apareix en els dos judicis.

Hi ha 4 formes vàlides de sil·logisme, totes depenent de la variació del terme mitjà i de la seva funció en els judicis, llistades a continuació:

Figura 1 Figura 2 Figura 3 Figura 4
M és P P és M M és P P és M
S és M S és M M és S M és S
S és P S és P S és P S és P
  • Forma A: Tot A √©s B. Per a tot x, si x √©s A aleshores √©s B.
  • Forma E: Algun A no √©s B. Hi ha almenys un x tal que √©s A i no √©s B.
  • Forma I: Algun A √©s B. Hi ha almenys un x que √©s A i √©s B.
  • Forma O: Cap A √©s B. Per a tot x, si x √©s A aleshores no √©s B.

A (universal afirmativa) contrària O (universal negativa)

I (particular afirmativa) contrària E (particular negativa)

A contradictòria O

E contradictòria I

A subalterna I

E subalterna O

Vegeu també

Bibliografia

  • J.M. Gambra i M. Oriol, L√≤gica aristot√®lica , Dykinson, Madrid 2008

Enllaços externs




versió per imprimir

Comentaris publicats

    Afegeix-hi un comentari:

    Nom a mostrar:
    E-mail:
    Genera una nova imatge
    Introdu√Įu el codi de seguretat
    Accepto les condicions d'ús següents:

    Per a participar en els comentaris l'usuari es compromet a complir i acceptar les següents normes bàsiques de conducta:

    • Respectar les opinions de la resta dels participants al fòrum, tot i no compartir-les necessàriament.
    • Abstenir-se d'insultar o utilitzar un llenguatge ofensiu, racista, violent o xenòfob, i no tenir cap conducta contrària a la legislació vigent i a l'ordre públic.
    • No enviar cap contingut amb copyright sense el permís del propietari. Si es considera oportú facilitar continguts d'internet amb copyright, cal escriure la URL completa perquè els altres usuaris puguin enllaçar-hi i descarregar-se els continguts des de la pàgina propietària.
    • Publicitat: No es permet enviar continguts promocionals i/o publicitaris.