Una recerca publicada a Estudis RomĂ nics desvela el nom de l’autor de Curial e GĂŒelfa, obra fins ara considerada anĂČnima

Juntament amb Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, Curial e GĂŒelfa Ă©s una de les obres cabdals de les lletres catalanes i Ă©s considerada una joia de la literatura europea medieval. La novel·la es conserva en un cĂČdex Ășnic a la Biblioteca Nacional de Madrid de l’any 1450, aproximadament, amb enquadernaciĂł mudĂšjar de la fi del segle XV, i no contĂ© prĂČleg, tĂ­tol ni autoria. Segons els resultats de la tesi de l’historiador Abel Soler que es publiquen a la revista Estudis RomĂ nics, de l’IEC, l’autor seria Enyego d’Àvalos, castellĂ  de naixement, valenciĂ  d’adopciĂł i fascinat per la cultura literĂ ria italiana. L'article pot llegir-se en aquest enllaç.

Descoberta a mitjan segle XIX i donada a conĂšixer per Manuel MilĂ  i Fontanals el 1876, Curial e GĂŒelfa es va publicar a Barcelona el 1901. Des d’aleshores, s’ha acostumat a presentar com una obra escrita per algĂș de Catalunya, si bĂ© els molts filĂČlegs l’han certificada de valenciana. Ara, la tesi d’Abel Soler, historiador i doctor en filologia catalana per la Universitat de ValĂšncia, no solament en confirma la valencianitat, sinĂł que tambĂ© en revela el nom de l’autor: Enyego d’Àvalos.

Si bĂ© no hi ha cap document que certifiqui qui Ă©s l’autor de Curial e GĂŒelfa, tal com passa amb quasi totes les obres medievals i la major part de les modernes ―no hi ha, per exemple, cap document que certifiqui que AusiĂ s March Ă©s l’autor de les seves poesies o que Cervantes sigui l’autor d’El Quijote―, segons Soler «hi ha poques obres que traspuĂŻn tantes dades sobre el seu autor com el Curial».

La tesi de Soler estĂ  en procĂ©s d’ediciĂł per la InstituciĂł Alfons el MagnĂ nim, de la DiputaciĂł de ValĂšncia, en coediciĂł amb la Universitat de ValĂšncia. Per ara, se’n pot trobar una sĂ­ntesi en un article de l’Ășltim nĂșmero de la revista Estudis RomĂ nics, que publica l’Institut d’Estudis Catalans. Estudis RomĂ nics Ă©s una revista anual de la SecciĂł FilolĂČgica i va ser fundada per Ramon Aramon i Serra l’any 1947.

 

Antecedents i mùtode d’investigació
La troballa corona una lĂ­nia d’investigaciĂł d’Antoni Ferrando, membre de la SecciĂł FilolĂČgica de l’IEC i director de la tesi doctoral de Soler. Ferrando s’havia proposat identificar l’autoria de Curial e GĂŒelfa a partir del perfil d’un lletraferit que recorre a molts termes caracterĂ­sticament valencians (febra, bambollat, acurtar, mentira, rabosa, la fel, almĂ nguena, etc.) i a molts calcs lingĂŒĂ­stics i fonts literĂ ries italianes per redactar una novel·la la gestaciĂł de la qual nomĂ©s s’entĂ©n en el context de la cort valenciana i napolitana del MagnĂ nim.

Tots els indicis de l’obra apunten que es va redactar a ItĂ lia. Ho han suggerit, entre d’altres, Antoni RubiĂł i Lluch, Antoni Comas, Antoni Ferrando, JĂșlia ButinyĂ  i Maria Teresa Ferrer. Alguns d’aquests estudiosos han arribat a proposar un nom per a l’autor. Els Estudis lingĂŒĂ­stics i culturals sobre Curial e GĂŒelfa (2011), coordinats per Ferrando, van projectar molta llum sobre la llengua i la cultura de l’obra. Entre aquests, el de Ferrando va destacar que els papers extrets de l’enquadernaciĂł del Curial procedeixen del senyoriu toledĂ  de Fuensalida, i va proposar relacionar aquestes dades i algunes petges castellanes del cĂČdex del Curial amb l’autor. A partir d’aquestes dades i indicis, que aporten pistes sobre el perfil biogrĂ fic de l’autor, Soler ha fet la ressenya biogrĂ fica de tots aquells cortesans hispĂ nics de NĂ pols relacionables amb les lletres o l’escriptura ―mĂ©s de dos-cents personatges― i ha analitzat totes les fonts literĂ ries i els elements ambientals de la novel·la ―art, numismĂ tica, geografia, herĂ ldica, indumentĂ ria, onomĂ stica en clau, entre d’altres―, i el resultat Ă©s que l’Ășnica persona en quĂš concorren tots aquests elements Ă©s Enyego d’Àvalos.

L’autor: castellà de naixement, valencià d’adopció
Enyego d’Àvalos (Toledo?, ca. 1414 – NĂ pols, 1484; ĂĂ±igo DĂĄvalos, com a nom de bateig; Inico d’Avalos, per als italians) va passar la seva infĂ ncia i joventut a ValĂšncia, i estĂ  documentat com a catalanoparlant. Camarlenc d’Alfons el MagnĂ nim a la cort de NĂ pols, tambĂ© era mecenes i corresponsal d’humanistes, cavaller organitzador de justes i capitĂ  de la cavalleria reial, posseĂŻdor de la segona biblioteca mĂ©s gran del sud d’ItĂ lia, i amant de la mĂșsica, les lletres i les arts. D’Àvalos s’exiliĂ  a ValĂšncia amb son pare, el conestable Ruy LĂłpez DĂĄvalos, amb set o vuit anys d’edat, i es va educar al Palau del Real de ValĂšncia (que llavors, entre els anys 1416 i 1430, era la capital de facto de la Corona d’AragĂł), abans de passar per MilĂ  (1435-1440), on va ser cortesĂ  de Filippo Maria Visconti i, desprĂ©s, ambaixador del rei d’AragĂł (1443-1447).

Entre NĂ pols i MilĂ , pels volts dels anys 1445-1448, deuria redactar la novel·la, en quĂš demostra els seus coneixements d’italiĂ  literari i col·loquial (amb llombardismes inclosos), i la seva familiaritat amb la geografia llombarda. Un inventari parcial de la seva biblioteca permet identificar les fonts literĂ ries de l’obra i explicar la novel·la. Molt important Ă©s l’onomĂ stica de l’obra ―Honorada, SalonĂ©s de Verona, Guillalmes del Chastell, Pero-Maça Cornell, Johan Ximenes d’Urrea, entre d’altres―, atĂšs que els personatges de ficciĂł remeten a personatges histĂČrics relacionats amb la biografia de D’Àvalos i amb el seu entorn nobiliari mĂ©s immediat, constituĂŻt per nobles valencians de l’entorn del rei Alfons.

El paper del cĂČdex contĂ© marques amb la mateixa Biscia Viscontea (sĂ­mbol de MilĂ ) del paper usat el 1447 a la cort milanesa. En l’obra, coprotagonitzada per GĂŒelfa, senyora de MilĂ , apareixen personatges relacionables amb les corts de NĂ pols i de MilĂ , i errates que sols es retroben en un cĂČdex ducal milanĂšs. Les armes herĂ ldiques que fa Curial en honor de la seva estimada GĂŒelfa («un lleĂł rampant que travessa les dues colors d’un escut migpartit») coincideixen amb les adoptades per Enyego d’Àvalos el 1443, quan va signar les esposalles amb la noble napolitana Antonella d’Aquino. Fer-ho era, en aquella Ăšpoca, una manera de signar l’autoria de la novel·la.