MAGAZÍN D'INVESTGACIÓ PERIODÍSTICA (iniciat el 1960 com AUCA satírica.. per M.Capdevila a classe de F.E.N.)
-VINCIT OMNIA VERITAS -
VOLTAIRE: "El temps fa justícia i posa a cadascú al seu lloc.."- "No aniràs mai a dormir..sense ampliar el teu magí"
"La història l'escriu qui guanya".. així.. "El poble que no coneix la seva història... es veurà obligat a repetir-la.."
Juntament amb Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, Curial e GĂĽelfa Ă©s una de les obres cabdals de les lletres catalanes i Ă©s considerada una joia de la literatura europea medieval. La novel·la es conserva en un còdex Ăşnic a la Biblioteca Nacional de Madrid de l’any 1450, aproximadament, amb enquadernaciĂł mudèjar de la fi del segle XV, i no contĂ© pròleg, tĂtol ni autoria. Segons els resultats de la tesi de l’historiador Abel Soler que es publiquen a la revista Estudis RomĂ nics, de l’IEC, l’autor seria Enyego d’Àvalos, castellĂ de naixement, valenciĂ d’adopciĂł i fascinat per la cultura literĂ ria italiana. L'article pot llegir-se en aquest enllaç.
Descoberta a mitjan segle XIX i donada a conèixer per Manuel Milà i Fontanals el 1876, Curial e Güelfa es va publicar a Barcelona el 1901. Des d’aleshores, s’ha acostumat a presentar com una obra escrita per algú de Catalunya, si bé els molts filòlegs l’han certificada de valenciana. Ara, la tesi d’Abel Soler, historiador i doctor en filologia catalana per la Universitat de València, no solament en confirma la valencianitat, sinó que també en revela el nom de l’autor: Enyego d’Àvalos.
Si bé no hi ha cap document que certifiqui qui és l’autor de Curial e Güelfa, tal com passa amb quasi totes les obres medievals i la major part de les modernes ―no hi ha, per exemple, cap document que certifiqui que Ausiàs March és l’autor de les seves poesies o que Cervantes sigui l’autor d’El Quijote―, segons Soler «hi ha poques obres que traspuïn tantes dades sobre el seu autor com el Curial».
La tesi de Soler estĂ en procĂ©s d’ediciĂł per la InstituciĂł Alfons el MagnĂ nim, de la DiputaciĂł de València, en coediciĂł amb la Universitat de València. Per ara, se’n pot trobar una sĂntesi en un article de l’últim nĂşmero de la revista Estudis RomĂ nics, que publica l’Institut d’Estudis Catalans. Estudis RomĂ nics Ă©s una revista anual de la SecciĂł Filològica i va ser fundada per Ramon Aramon i Serra l’any 1947.
Â
Antecedents i mètode d’investigació
La troballa corona una lĂnia d’investigaciĂł d’Antoni Ferrando, membre de la SecciĂł Filològica de l’IEC i director de la tesi doctoral de Soler. Ferrando s’havia proposat identificar l’autoria de Curial e GĂĽelfa a partir del perfil d’un lletraferit que recorre a molts termes caracterĂsticament valencians (febra, bambollat, acurtar, mentira, rabosa, la fel, almĂ nguena, etc.) i a molts calcs lingĂĽĂstics i fonts literĂ ries italianes per redactar una novel·la la gestaciĂł de la qual nomĂ©s s’entĂ©n en el context de la cort valenciana i napolitana del MagnĂ nim.
Tots els indicis de l’obra apunten que es va redactar a ItĂ lia. Ho han suggerit, entre d’altres, Antoni RubiĂł i Lluch, Antoni Comas, Antoni Ferrando, JĂşlia ButinyĂ i Maria Teresa Ferrer. Alguns d’aquests estudiosos han arribat a proposar un nom per a l’autor. Els Estudis lingĂĽĂstics i culturals sobre Curial e GĂĽelfa (2011), coordinats per Ferrando, van projectar molta llum sobre la llengua i la cultura de l’obra. Entre aquests, el de Ferrando va destacar que els papers extrets de l’enquadernaciĂł del Curial procedeixen del senyoriu toledĂ de Fuensalida, i va proposar relacionar aquestes dades i algunes petges castellanes del còdex del Curial amb l’autor. A partir d’aquestes dades i indicis, que aporten pistes sobre el perfil biogrĂ fic de l’autor, Soler ha fet la ressenya biogrĂ fica de tots aquells cortesans hispĂ nics de NĂ pols relacionables amb les lletres o l’escriptura ―mĂ©s de dos-cents personatges― i ha analitzat totes les fonts literĂ ries i els elements ambientals de la novel·la ―art, numismĂ tica, geografia, herĂ ldica, indumentĂ ria, onomĂ stica en clau, entre d’altres―, i el resultat Ă©s que l’única persona en què concorren tots aquests elements Ă©s Enyego d’Àvalos.
L’autor: castellà de naixement, valencià d’adopció
Enyego d’Àvalos (Toledo?, ca. 1414 – Nà pols, 1484; Íñigo Dávalos, com a nom de bateig; Inico d’Avalos, per als italians) va passar la seva infà ncia i joventut a València, i està documentat com a catalanoparlant. Camarlenc d’Alfons el Magnà nim a la cort de Nà pols, també era mecenes i corresponsal d’humanistes, cavaller organitzador de justes i capità de la cavalleria reial, posseïdor de la segona biblioteca més gran del sud d’Ità lia, i amant de la música, les lletres i les arts. D’Àvalos s’exilià a València amb son pare, el conestable Ruy López Dávalos, amb set o vuit anys d’edat, i es va educar al Palau del Real de València (que llavors, entre els anys 1416 i 1430, era la capital de facto de la Corona d’Aragó), abans de passar per Milà (1435-1440), on va ser cortesà de Filippo Maria Visconti i, després, ambaixador del rei d’Aragó (1443-1447).
Entre Nà pols i Milà , pels volts dels anys 1445-1448, deuria redactar la novel·la, en què demostra els seus coneixements d’italià literari i col·loquial (amb llombardismes inclosos), i la seva familiaritat amb la geografia llombarda. Un inventari parcial de la seva biblioteca permet identificar les fonts literà ries de l’obra i explicar la novel·la. Molt important és l’onomà stica de l’obra ―Honorada, Salonés de Verona, Guillalmes del Chastell, Pero-Maça Cornell, Johan Ximenes d’Urrea, entre d’altres―, atès que els personatges de ficció remeten a personatges històrics relacionats amb la biografia de D’Àvalos i amb el seu entorn nobiliari més immediat, constituït per nobles valencians de l’entorn del rei Alfons.
El paper del còdex contĂ© marques amb la mateixa Biscia Viscontea (sĂmbol de MilĂ ) del paper usat el 1447 a la cort milanesa. En l’obra, coprotagonitzada per GĂĽelfa, senyora de MilĂ , apareixen personatges relacionables amb les corts de NĂ pols i de MilĂ , i errates que sols es retroben en un còdex ducal milanès. Les armes herĂ ldiques que fa Curial en honor de la seva estimada GĂĽelfa («un lleĂł rampant que travessa les dues colors d’un escut migpartit») coincideixen amb les adoptades per Enyego d’Àvalos el 1443, quan va signar les esposalles amb la noble napolitana Antonella d’Aquino. Fer-ho era, en aquella època, una manera de signar l’autoria de la novel·la.