The Bell Curve és un llibre publicat en 1994 pels professors angloamericans Richard J. Herrnstein and Charles Murray. Analitzen la importància de la intel·ligència en la vida americana. El llibre és famós pel debat que va plantejar sobre la relació entre raça i intel·ligència en els capítols 13 i 14.

En primer lloc estableixen que la intel·ligència és unitària (rebent el nom de factor "G"), que és possible mesurar per mitjà de proves estandarditzades. Aquesta intel·ligència és hereditària en un 40% a 80%. A través de recopilació de dades, van aconseguir establir una alta correlació entre el quocient intel·lectual i el nivell socioeconòmic dels nord-americans, de manera que subjectes amb un alt CI, tendeixen a aconseguir graus més alts d'escolaritat, millors llocs de treball, i tenen menys risc de caure en conductes delictives. Pel que argumenten que les persones més intel·ligents tendeixen a ascendir més ràpidament en l'escala social, independent del seu nivell socioeconòmic. Tot això porta a que la societat, gràcies a la democratització de l'educació, s'estratifiqui segons les habilitats cognitives dels subjectes, a diferència del que passava dècades abans, en què s'accedia a una classe social més alta gràcies als cognoms , la religió o la casta, independentment de l'habilitat cognitiva dels subjectes.

Un dels punts més polèmics que toquen els autors són les diferències de CI observades en diferents grups ètnics, sobretot els de raça negra, que van ser notablement inferiors, entre 15 i 18 punts, pel que van ser àmpliament criticats per fomentar el racisme i la discriminació.

Aquest llibre és àmpliament criticat per Stephen Jay Gould el 1997, en el seu llibre "La Falsa mesura de l'home". El qual ha estat al seu torn polèmic per realitzar greus acusacions que més tard es van demostrar falses, 1 i l'autor del ha estat acusat pels seus companys d'una forta parcialitat ideològica.