Guió fenici (canaanita)
Tipus de script	Abjad
Període de temps	c. 1050–150 aC[1]
Direcció	guió de dreta a esquerra
Idiomes	Fenici, púnic, ammonita, moabita, edomita, àrab antic
Guions relacionats
Sistemes pares	Jeroglífics egipcis[2] Protosinaític Guió fenici (canaanita)
Sistemes infantils	Alfabet paleo-hebreu Alfabet arameu Alfabet grec Escriptura paleohispànica Lybico-Berber
Sistemes germans	Alfabet d'Aràbia del Nord Alfabet sud-aràbic Alfabet moabita
Certificació ISO 15924
Certificació ISO 15924	Phnx (115), fenici
Unicode
Àlies Unicode	Fenici
Gamma Unicode	U+10900–U+1091F
Aquest article conté transcripcions fonètiques en l'Alfabet Fonètic Internacional (IPA). Per obtenir una guia introductòria sobre els símbols IPA, vegeu Help:IPA. Per a la distinció entre [ ], / / i ⟨ ⟩, vegeu IPA § Claudàtors i delimitadors de transcripció.

L'alfabet fenici és un alfabet (més concretament, un abjad)^[3] conegut en temps moderns a partir de les inscripcions canaanites i arameus que es troben a tota la regió mediterrània. El nom prové de la civilització fenícia.

L'alfabet fenici també s'anomena escriptura lineal primitiva (en un context semític, no connectat amb els sistemes d'escriptura minoics), perquè és un desenvolupament primitiu de l'escriptura proto- o canaanita antiga o protosinaítica, en una escriptura lineal, purament alfabètica, que també marca la transferència d'un sistema d'escriptura multidireccional, on es van produir diverses direccions d'escriptura, a un guió horitzontal regulat, de dreta a esquerra. ^[4] El seu predecessor immediat, l'escriptura proto-canaanita, canaanita antiga o protosinaítica,^[5][4] utilitzada en les etapes finals de l'edat del bronze final, primer a Egipte o Canaan i després als regnes sirohittites, és l'alfabet més antic completament madurat i derivava de jeroglífics egipcis. ^[6][7]

L'alfabet fenici es va utilitzar per escriure les llengües canaanites de la primera edat del ferro, subclassificades pels historiadors com fenícia, hebrea, moabita, ammonita i edomita, així com arameu antic. El seu ús a Fenícia (Llevant costaner) va propiciar la seva àmplia difusió fora de l'àmbit canaanita, difosa pels comerciants fenicis per tot el món mediterrani, on va ser adoptada i modificada per moltes altres cultures. Es va convertir en un dels sistemes d'escriptura més utilitzats. L'alfabet fenici pròpiament dit es va mantenir en ús a l'Antiga Cartago fins al 2nd segle aC (conegut com l'alfabet púnic), mentre que en altres llocs es va diversificar en nombrosos alfabets nacionals, inclosos l'arameu i el samarità, diverses escriptures anatòliques i els primers alfabets grecs. Al Pròxim Orient, l'alfabet arameu va tenir especial èxit, donant lloc a l'escriptura quadrada jueva i a les escriptures perso-àrabs, entre d'altres.

El "propi fenici" consta de 22 lletres consonàntiques (deixant implícits els sons vocàlics) –és a dir, és un abjad–, tot i que algunes varietats tardanes utilitzen matres lectionis per a algunes vocals. Com que les lletres van ser originalment incises amb un stylus, són majoritàriament angulars i rectes, tot i que les versions cursives van guanyar popularitat constantment, culminant amb l'alfabet neopúnic del nord d'Àfrica d'època romana. El fenici s'escrivia generalment de dreta a esquerra, tot i que alguns textos alternen direccions (boustrophedon).

Història

L'alfabet fenici similar a l'utilitzat a l'estela mesha (la pedra moabita)

Segell inscrit en l'escriptura fenícia (també conegut com a paleo-hebreu)

Origen

Estudi de les medalles fenícies, de Jean-Jacques Barthélemy

Les inscripcions Pococke Kition, transcrites per Jean-Jacques Barthélemy. El número 1 és el número 2 de Pococke (KAI 35), i el número 3 és el número 4 de Pococke. Les altres dues són transliteracions hebrees de les mateixes inscripcions.

Fotografia de la secció de la pedra zayit, 10th segle aC: (de dreta a esquerra) les lletres waw, het, zayin, tet (