01-01-2019  (1605 lectures) Categoria: Articles

Miguel Grau Seminario

 

M Grau (2) .jpg

Emblem of the Peruvian Navy.svg
Comandant General de la Marina de Guerra del Per√ļ
successor Antonio de la Haza

Logo congreso.png
Diputat de la Rep√ļblica del Per√ļ
per Paita
agost de 1876-febrer de 1877

juliol de 1878-febrer de 1879

informació personal
nom complet Miguel Grau Seminario
Nom de naixement Miguel Grau Seminario
sobrenom El Cavaller dels Mars
naixement De juliol 27 de 1834
Piura, Flag of Peru.svg Per√ļ
defunció De octubre 8 de 1879 (45 anys)
Punta Angamos, Bolívia (actual Flag of Chile.png Xile )
Causa de la mort Caigut en combat
Lloc de sepultura Cementiri Prevere Matías Mestre
nacionalitat peruana
partit polític partit Civil
família
pares
c√≤njuge Dolors Cavero Nu√Īez
fills Rafael Grau Cavero
informació professional
ocupació marí
branca militar Bandera naval del Per√ļ Marina de Guerra del Per√ļ
rang gran Almirall
Va participar en
membre de
  • Club de la Uni√≥
  • Club Nacional
  • Francma√ßoneria
  • distincions T√≠tol de Gran Almirall del Per√ļ atorgat pel Congr√©s de la Rep√ļblica del Per√ļ

    Miguel Grau Seminario ( Piura, Per√ļ, 27 de juliol de 1834 - Punta Angamos, Bol√≠via, 8 de octubre de 1879 ) va ser un mar√≠ militar peru√†, i almirall de la Marina de Guerra del Per√ļ. Durant la guerra del Pac√≠fic, va comandar el monitor Hu√°scar i va mantenir a ratlla a l'escuadra xilena durant cinc mesos, sucumbint finalment de manera heroica al combat naval d'Angamos, enfrontant a forces superiors. √Čs considerat el heroi m√†xim de la naci√≥ peruana. La seva generositat envers l'enemic en el camp de batalla li va valer l'apel¬∑latiu de El Cavaller dels Mars. Ha estat tamb√© triat com El Peru√† del Mil¬∑lenni.

    Va ser fill del coronel colombi√† (nacionalitzat peru√†) Juan Manuel Grau Berr√≠o i de la dama piurana Luisa Seminario del Castell. Encara que va n√©ixer a Piura, va viure la seva inf√†ncia en el port de Paita, on va forjar la seva vocaci√≥ marina. Als nou anys d'edat es va embarcar com a aprenent de grumet en un vaixell mercant, per√≤ aquest primer viatge es va frustrar en naufragar la nau enfront de la illa Gorgona (1843). No obstant aix√≤, no es va intimidar i es va embarcar novament l'any seg√ľent. Durant deu anys va navegar en 12 diferents naus, recorrent diferents ports de l'√Äsia, Estats Units i Europa, completant a m√©s una circumnavegaci√≥, abans de retornar al Callao en 1853.

    En 1854, Grau va ingressar a la Marina de Guerra del Per√ļ com guardiamarina, servint successivament al vapor R√≠mac, el pailebot Vigilant i el vapor de rodes Ucayali. En 1856, amb el grau de alferes de fragata, va passar a servir a bord de la fragata Apur√≠mac, integrant-se plenament al cos d'oficials de la marina. A inst√†ncies del seu conterrani, el tinent segon Lizardo Montero, es va sumar a la revoluci√≥ conservadora de Manuel Ignacio de Vivanco en contra del president Ram√≥n Castella. Tenint el control de l'Apur√≠mac i d'altres naus, els marins revolucionaris van operar durant gaireb√© un any al llarg del litoral peru√† i van participar en el atac al Callao de 22 d'abril de 1857.

    Derrotada la revoluci√≥ vivanquista, Grau va ser expulsat de l'Armada (1858), de manera que va haver de tornar a la marina mercant, navegant al llarg de la costa peruana i equatoriana. Va viatjar tamb√© a la Polin√®sia (1862). Afavorit per la llei del 25 de maig de 1861 donada pel Congr√©s, el 1863 va ser readm√®s al servei naval com tinent segon i va passar a ser segon comandant del vapor Lerzundi. Poc despr√©s, ja com tinent primer, va ser enviat a Anglaterra, comissionat per negociar la compra d'unitats navals i supervisar la construcci√≥ de les mateixes. Va tornar com a comandant de la corbeta Uni√≥, que, juntament amb la seva bessona Am√®rica, va ser adquirida a Fran√ßa. Durant el viatge de trajecte a l'Per√ļ, va ser ascendit a capit√† de corbeta. Ja en aig√ľes peruanes, es va sumar a la revoluci√≥ restauradora de Mariano Ignacio Prat, sent ascendit a capit√† de fragata (1865). Durant la guerra hisp√†-sud-americana, es va mantenir al comandament de la Uni√≥ i va actuar en el combat d'Abtao, lliurat el 7 de febrer de 1866 contra els vaixells de l'esquadra espanyola del Pac√≠fic.

    Es trobava a Valpara√≠so, amb l'esquadra peruana, quan, juntament amb altres marins, va protestar contra la decisi√≥ del govern de Prat de contractar al comodoro nord-americ√† John R. Tucker com a comandant de l'armada peruana en una projectada expedici√≥ naval per alliberar les Filipines del domini espanyol. Acusat d'insubordinaci√≥, va ser capturat, confinat a la illa San Lorenzo i sotm√®s a judici, per finalment ser declarat innocent (1867). Per tercera vegada, va tornar a la marina mercant i durant gaireb√© un any va navegar al comandament de dos vapors d'una companyia anglesa. El 12 d'abril de 1867 es va casar amb la dama de Lima Dolors Cabero i N√ļ√Īez, uni√≥ de la qual van n√©ixer deu fills. Va ser un dels fundadors del Club de la Uni√≥ ; un important club social peru√† (1868). Va ser tamb√© membre il¬∑lustre del tradicional Club Nacional.

    A principis de 1868, Grau va ser reincorporat al servei naval com comandant de l'monitor Huáscar, sent ascendit poc després al grau de capità de navili. Va tenir un paper destacat en l'actitud que va assumir la marina enfront de la rebel·lió dels coronels Gutiérrez, en defensa de l'ordre constitucional, subscrivint juntament amb altres caps i oficials una proclama contra dit cop revolucionari (23 de juliol de 1872).

    En 1873, al comandament de l'Hu√°scar, Grau va realitzar un creuer pel sud peru√† i el litoral bolivi√†, en oc√≥rrer l'amena√ßa d'un conflicte armat entre Xile i Bol√≠via per q√ľestions territorials. En 1874 va ser comandant de l'Esquadra de Evolucions, recorrent el litoral peru√† entre el Callao i Iquique, i col¬∑laborant en la debelaci√≥n de l'intent colpista del cabdill Nicol√°s de Pi√©rola.

    En 1875, Grau va ser triat diputat per la província de Paita, pel Partit Civil, tasca parlamentària que va interrompre temporalment per exercir la Comandància General de Marina, entre l'1 de juny de 1877 i el 10 de juliol de 1878. En tal qualitat, el 2 de gener de 1878 va elevar al Congrés Nacional un detallat informe sobre l'estat deficient dels vaixells de guerra i les mancances de la Marina, formulant judicis que van ser una veritable advertència, un any abans de l'esclat de la guerra amb Xile.

    En esclatar la Guerra del Pac√≠fic, el 5 d'abril de 1879, Grau va obtenir llic√®ncia del Congr√©s per tornar al servei, reprenent el comandament de l'Hu√°scar. Va ser nomenat cap de la primera divisi√≥ naval, iniciant la seva campanya en el mes de maig. Durant els cinc mesos seg√ľents, va desenvolupar una intensa activitat, mantenint en escac a la flota xilena. Va guanyar el combat naval d'Iquique del 21 de maig de 1879, enfonsant a la corbeta Esmeralda i es va guanyar el respecte un√†nime per la seva acci√≥ humanit√†ria de rescatar els n√†ufrags xilens i d'enviar a la v√≠dua del capit√† de corbeta Arturo Prat, comandant de la Esmeralda, una sentida carta acompanyant els efectes personals d'aquest cap.

    En els mesos seg√ľents, Grau va realitzar diverses incursions en aig√ľes controlades per Xile, atacant per sorpresa, hostilitzant les seves l√≠nies de comunicaci√≥ i bombardejant les instal¬∑lacions militars dels ports. El 27 de juliol de 1879 va ser ascendit a l'alta classe de contraalmirall. Finalment, el 8 d'octubre de 1879, estant davant de Punta Angamos, l'Hu√°scar va ser voltat per dues divisions enemigues, travant un desigual combat. Grau va morir en els primers minuts de la lluita, per efectes d'una magrana disparada pel cuirassat Almirall Cochrane, que va destrossar el seu cos. Els seus oficials i mariners van continuar la lluita, fins que van resultar morts o posats fora de combat. Nom√©s amb l'eliminaci√≥ de Grau i l'Hu√°scar, que havia actuat com una veritable muralla m√≤bil del Per√ļ, els xilens van poder recentment envair territori peru√†, despr√©s de sis mesos d'iniciada la contesa.

    Les seves restes, inicialment enterrats a Santiago de Xile, van ser repatriats el 1890 i traslladats a la Cripta dels Herois en 1908. El 26 d'octubre de 1946 va ser ascendit p√≤stumament al grau de almirall. En la seva qualitat de exdiputat, conserva una curul permanent al Congr√©s de la Rep√ļblica del Per√ļ.

    Biografia

    Naixement

    Els pares de Miguel Grau
    Luisa Seminario del Castell

    Miguel Grau Seminario va n√©ixer a la ciutat de Piura, en un casalot del carrer Mercaders, avui Tacna N√ļm 662. Va ser batejat el 3 de setembre de 1834, a la parr√≤quia de Sant Miquel, pel prevere Santiago Angeldonis, sent els seus padrins Manuel Anso√°tegui i Rafaela Angeldonis. La seva partida va ser assentada amb el n√ļmero 953, en el llibre respectiu. Consta en l'esmentat document que al moment del seu bateig era d ' ¬ęun mes i set dies de nascut¬Ľ, per la qual cosa s'ha determinat que el seu naixement va ser el 27 de juliol de 1834.

    No obstant aix√≤, a la ciutat portu√†ria de Paita est√† molt arrelada la creen√ßa que el naixement de Miguel Grau es va produir en aquest port, tot i que nom√©s s'ha donat com a suport una s√®rie d'indicis dispersos i especulatius, m√©s mai un document probatori. Tamb√© s'ha postulat a Sullana com un altre presumpte lloc del seu naixement. Els defensors de Paita com el bressol de l'heroi, diuen, per exemple, que la partida de baptisme nom√©s corrobora el lloc on va ser batejat, m√©s no el del seu naixement; que Grau va ser electe diputat per la prov√≠ncia de Paita, i no per la de Piura; i que, quan Grau, en el seu full de serveis o en la seva partida de matrimoni, anota haver nascut a Piura, suposen que nom√©s est√† al¬∑ludint al departament, m√©s no a la ciutat; entre altres especulacions d'aquest tarann√†. En resposta, l'historiador Miguel Seminario Ojeda assenyala que, d'haver nascut a Paita o en Sullana, en la seva partida de baptisme va haver de figurar la cl√†usula ex llic√®ncia parr√≤quia (√©s a dir batejat amb llic√®ncia de la seva parr√≤quia, sigui la de Paita o la de Sullana, segons el cas). A m√©s, aquest mateix historiador, investigant en els arxius, va situar el cens realitzat a Piura en 1840, on apareix registrada la fam√≠lia Grau (el pare i els seus quatre fills), on Miguel figura amb el n√ļmero 228, i com nascut a la ciutat de Piura. Quant a la diputaci√≥ per la prov√≠ncia de Paita (que Grau va guanyar en 1876), s'ha d'assenyalar que, d'acord a la Constituci√≥ vigent llavors (la de 1860, article 47), no era requisit obligatori que el candidat hagu√©s nascut a la prov√≠ncia a la qual postulava, sin√≥ que n'hi havia prou amb ser del departament en general (en aquest cas, el de Piura, erigit en 1861). S'ent√©n, certament, l'afecte que Grau tenia per Paita, ja que va ser en aquest port on va forjar la seva vocaci√≥ de mar√≠, el que marcaria tota la seva exist√®ncia.

    Van ser els seus pares el tinent coronel grancolombiano (m√©s tard nacionalitzat peru√†) Juan Manuel Grau Berr√≠o, natural de Cartagena d'√ćndies, que va arribar al Per√ļ formant part de l'ex√®rcit del Libertador Bol√≠var ; i Mar√≠a Luisa Seminario i del Castillo, piurana de naixement, filla de l'alcalde provincial ordinari de Piura. Va ser el tercer de quatre germans; la gent gran es deien Enrique Federico i Mar√≠a Dolores Ruperta; i la menor, Ana Joaquina Jer√≥nima del Roser. La uni√≥ dels seus pares era extramarital, ja que Mar√≠a Luisa estava casada amb el capit√† colombi√† Pius D√≠az (que en aquells dies es trobava al seu pa√≠s d'origen), amb el qual va tenir tres fills leg√≠tims: Roberto, Emilio i Balbina. Cal assenyalar que, a la partida de baptisme de l'heroi no figura el nom de Maria Luisa Seminario com el de la seva mare, sin√≥ el de Josefa Castell, cosa que ha motivat algunes especulacions sobre la seva veritable filiaci√≥; referent a aix√≤, s'ha suggerit que Luisa Seminario va haver d'usar el nom de Josefa Castell per ocultar el seu, ja que desitjava mantenir encoberta la seva relaci√≥ amb Juan Manuel Grau. Seguint el costum de l'√®poca, Miguel Grau mai va usar ni va esmentar el seu segon cognom (Seminario), i nom√©s apareix en la seva partida de matrimoni, quan esmenta a Luisa Seminario com la seva mare (1867).

    En aquells dies, el Per√ļ vivia una √®poca d'inestabilitat i intrigues pol√≠tiques que ocasionaven revoltes i intents de cop d'estat. El pa√≠s acabava de sortir de la primera guerra civil de la seva hist√≤ria republicana (gener-abril de 1834). En 1836 es va deslligar la guerra per l'establiment de la Confederaci√≥ Per√ļ-Boliviana, que va consagrar al mariscal Andr√©s de Santa Creu com a protector de l'entitat geopol√≠tica; i despr√©s d'un breu per√≠ode de calma, va sorgir les guerra entre restauradors i confederats, que va culminar amb el triomf dels primers en la batalla de Yungay (1839). Es va produir llavors la Restauraci√≥ en el Per√ļ, assumint el poder el mariscal Agust√≠n Gamarra.

    Infància

    .El port de Paita, a principis de l'època republicana.

    En produir la guerra entre el Per√ļ i Bol√≠via de 1841, el tinent coronel Juan Manuel Grau Berr√≠o (pare de Miguel Grau), llavors retirat del servei i dedicat al comer√ß, va jutjar que havia de retornar a l'ex√®rcit peru√† per defensar la seva segona p√†tria. Va escriure a Lima seu vell cap i amic, el general Antonio Guti√©rrez de la Font, ex vicepresident del Per√ļ. La resposta va ser favorable i al juliol de 1842, el pare de Grau es va incorporar a la secretaria de l'esmentat general, qui el va destinar a Ayacucho.

    Al juny de 1842 es va celebrar la pau amb Bol√≠via, per√≤ un cop m√©s, al Per√ļ es va desencadenar la guerra civil i l'anarquia. Al novembre de 1842, el nou president del Per√ļ, general Francisco de Vidal, va nomenar a Juan Manuel Grau, vista de duana a Paita, port estretament lligat amb la ciutat de Piura. Va ser doncs, en 1842, quan Miguel Grau va comen√ßar a viure a Paita, juntament amb el seu pare i els seus tres germans, per√≤ sense la seva mare, que va romandre a Piura:

    No és senzilla la vida de Joan Manuel Grau amb els seus fills al port de Paita, sobretot per l'absència de la mare i la manca d'una llar amb un ambient propici per a la formació dels nens. No tenim més informació sobre com transcorre la vida quotidiana d'aquesta família incompleta al port de Paita; en tot cas, pot pensar-se que el vincle entre el pare i els fills s'enforteix, i específicament la relació afectiva entre el pare i Miguel... Des d'un altre angle, aquest temps serveix per estimular al nen Miguel les aptituds per a la vida marinera. Paita és un anunci dels assumptes del mar. El lliurament de Grau a la marina, que abasta tota la seva existència, té a Paita el seu ambient central i propici.

    La casa dels Grau estava situada a la part baixa de la ciutat, que en aquest llavors comptava amb poc més de 5000 habitants, però que ja havia vist néixer a grans herois peruans com els germans Manuel i Raymundo Cárcamo, que van barallar en el combat del Dos de maig. També és d'esmentar la família de la Haza, de la qual van sortir molts marins destacats (entre ells, els germans Josep, Diego, Ciriaco, Manuel, Pedro i Antonio de la Haza Rodríguez ).

    Primers contactes amb el mar

    Retrat de Miguel Grau.

    En Paita l'activitat marítima civil era gran. Tots els navilis que feien el trànsit entre Panamà i el Callao tocaven en el seu rada. Funcionava al port l'escola nàutica fundada pel president Agustín Gamarra en 1833, destinada a formar pilots civils. A l'petit Miquel, que només tenia vuit anys, el va fascinar la immensitat de l'oceà. La seva vocació naval va començar a despertar a partir d'aquest moment.

    Miguel Grau va seguir a Paita els primers cursos de la seva formació escolar. El noi, a punt i resolt, havia estat educat amb duresa pel pare per aconseguir amb això temperar el seu caràcter i acerar la seva voluntat.

    Atret per la vida mar√≠tima, Miquel, que nom√©s tenia nou anys, va obtenir el mar√ß de 1843 el perm√≠s patern per embarcar-se al Tescua, un bergant√≠ de la marina civil dedicat al cabotatge entre Paita i altres ports del litoral peru√† i dels pa√Įsos del nord fins a Panam√†. El capit√† del vaixell era Manuel Francisco Herrera, compatriota i gran amic de Juan Manuel Grau. Va ser el punt de partida de la carrera n√†utica de Miguel, per√≤ es va truncar inesperadament. El vaixell va naufragar davant de la illa Gorgona i l'aspirant a grumet es va salvar miraculosament, havent retornar a la vida casolana i escolar a Paita.

    En 1844, Grau va aconseguir novament l'autorització del seu pare per embarcar-se. Aquesta vegada va quedar definitivament enrumbada la seva carrera marina, navegant en diferents vaixells, de vegades amb transitoris retorns a la pàtria. En aquests viatges va recórrer tots els mars i els ports més importants del món, viatjant per l'Extrem Orient, Europa i Amèrica del Nord, així com les costes de Sud-amèrica en diverses oportunitats. El mateix Grau ha deixat una relació concisa d'aquests viatges, que es van succeir entre març de 1843 i agost de 1853.

    Guardiamarina

    Durant els viatges que va realitzar en la marina mercant, Grau es va ensinistrar en la ci√®ncia i l'art de la navegaci√≥ i es va iniciar en el coneixement del idioma angl√®s. Embarcat a Paita com a aspirant a grumet en 1843, va tornar al Per√ļ en 1853, convertit en pilot de primera. Tenia 19 anys; havia recorregut durant deu anys, en dotze diferents vaixells, per diversos i distants rumbs, encara que amb breus intervals de estada a terra.

    Es va instal¬∑lar a Lima, amb la intenci√≥ de ingressar a la Marina de Guerra del Per√ļ. El seu germ√† Enrique Grau Seminario, que tamb√© havia servit a la marina mercant, tenia la mateixa vocaci√≥. El pare va demanar la incorporaci√≥ dels seus dos fills a la Marina, mitjan√ßant sol¬∑licitud signada a Lima, el 18 d'agost de 1853, at√®s que aquells eren encara menors d'edat. Mentrestant, Miguel es va inscriure com a estudiant lliure al col¬∑legi del poeta Fernando Velarde, on va estar fins que es va verificar el seu ingr√©s a la Marina, el mateix que es va produir el 14 de mar√ß de 1854, en qualitat de guardiamarina. Governava llavors al Per√ļ el general Jos√© Rufino Echenique.

    En aquells dies, la Marina de Guerra del Per√ļ s'havia incrementat i professionalitzat, sota l'incentiu del president Ram√≥n Castella (primer govern, 1845-1851), governant molt preocupat perqu√® el seu pa√≠s tingu√©s l'hegemonia marina a Sud-am√®rica. L'armada peruana comptava amb el seu primer vaixell a vapor, el R√≠mac, constru√Įt en Nova York, de 1300 tones i armat amb quatre canons; la fragata Mercedes, els bergantins Guise i Gamarra i les goletes Peruana i H√©ctor. Castella va adquirir tamb√© la fragata Amazones, de 1300 tones i 33 canons, que va arribar en el govern del seu successor, Jos√© Rufino Echenique (1851-1856). Aquest va continuar la pol√≠tica d'enfortiment del poder naval amb l'adquisici√≥ en Anglaterra de la fragata mixta Apur√≠mac i les goletes Lloa i Tombis.

    Casa de Grau a Lima.

    El guardiamarina Grau va servir successivament al vapor Rímac (6 mesos i 18 dies, d'abril a setembre de 1854); el pailebot Vigilant (10 mesos i 21 dies, d'octubre de 1854 a novembre de 1855); i el vapor de rodes Ucayali (4 mesos i 12 dies, de desembre de 1855 a febrer de 1856).

    El Guardiamarina Miguel Grau exerceix eficientment les seves obligacions. Destaca entre els seus companys com a excel¬∑lent pr√†ctic i veritable coneixedor de tot el relacionat amb la navegaci√≥. Posseeix a m√©s millors atributs del mar√≠ expert. √Čs un home franc, sincer, de reposat temperament, amb la tranquil¬∑litat de la pr√≤pia sufici√®ncia, competent i h√†bil, valent, decidit i en√®rgic. Es distingeix aix√≠ mateix pel seu car√†cter reflexiu, moral austera i acendrados principis religiosos.

    Geraldo Arosemena Garland

    Estant de servei en el Vigilant, Grau va tenir la seva primera experi√®ncia especialment dura. Va passar el 10 de juny de 1855, quan navegava rumb a Paita, entre M√°ncora i Punta Surt, amb un mar una mica inquiet i el cel ennuvolat: l'aspirant de marina Manuel Bonilla va caure a l'aigua des de dalt de la torre de comandament, i Grau, que era l'oficial de gu√†rdia, va disposar que el vaixell s'atur√©s immediatament i es busqu√©s el n√†ufrag. Despr√©s de tres hores d'esfor√ß infructu√≥s, va suspendre la recerca. En el comunicat que va passar aquest mateix dia al comandant del vaixell, el capit√† de fragata Emilio D√≠az Seminario (que era el seu mig germ√†), va donar compte del succ√©s, expressant que ¬ętots els seus esfor√ßos van resultar in√ļtils, ja que l'esmentat pilot√≠n no sabia nedar¬Ľ.

    Per aquella època, Ramón Castella va tornar al poder, després de derrotar en la batalla de la Palma, el 5 de gener de 1855, al general José Rufino Echenique.

    Alferes de fragata

    El 4 de març de 1856 Grau va rebre el seu primer ascens, com alferes de fragata, i es va integrar de manera formal al cos d'oficials de la Marina de Guerra. Va ser destinat a l'Apurímac, el millor vaixell de l'esquadra, que estava sota el comandament del capità de navili José María Salcedo (natural de Xile), i el segon comandant era el tinent Emilio Díaz Seminario (germà matern de Grau).

    Es trobava Grau al sud, a bord de l'Apurímac, quan va esclatar a Arequipa, el 10 de novembre de 1856, la revolució a favor del general Manuel Ignacio de Vivanco, exmandatari i aferrissat rival del president Castella. La insurrecció era de tendència conservadora, oposada a la Constitució liberal (promulgada el mes anterior) ia tota reforma liberal, especialment a les de caràcter anticlerical.

    El moviment de Vivanco es va estendre per Moquegua. Aviat, la Marina de Guerra es va sumar als rebels. L'aixecament a bord de l'Apur√≠mac va oc√≥rrer en la rada de Arica el 16 de novembre de 1856, sent atiada pel tinent segon Lizardo Montero Flors, mar√≠ molt inclinat a la pol√≠tica. √Čs probable que Grau es sum√©s a la rebel¬∑li√≥ sota influ√®ncia de Montero, que era el seu amic i pais√†. A l'Apur√≠mac es van unir poc despr√©s el Tombis, el Lloa, el Guise i el Izcuchaca.

    En ofici datat a Arica, el 20 de novembre de 1856, el comandant de l'Apur√≠mac, Jos√© Mar√≠a Salcedo, va donar part a la Comand√†ncia General de Marina, relatant els detalls de la rebel¬∑li√≥ i esmentant l'alferes de fragata Miguel Grau com un dels que la van secundar. Les primeres accions dels rebels van ser alliberar els presos pol√≠tics que es trobaven en els pontons Caupolic√°n i Highlander, i proclamar al general Vivanco suprem regenerador de la Rep√ļblica.

    La revolució va adquirir els caràcters d'una guerra civil, una de les més llargues i cruentes de la història republicana peruana. L'esquadra vivanquista va arribar davant del Callao al gener de 1857. La Apurímac es va quedar allà, en una mena de bloqueig al port, mentre que la resta de l'esquadra va seguir cap al nord, per encoratjar la ciutadania a aixecar-se. Els vivanquistas van prendre Trujillo i després Chiclayo, però, perseguits per Castella, van continuar més al nord, per embarcar-se en Paita i caure en el Callao el 22 d'abril, on van lliurar aferrissada lluita als carrers del port. Derrotat Vivanco, es va retirar al sud i es va atrinxerar a Arequipa, ciutat que va resistir un llarg setge, per finalment ser presa sagnantment, entre el 5 i 6 de març de 1858. Així va finalitzar la guerra civil, amb el triomf de les forces gobiernistas.

    Un darrere l'altre, els vaixells rebels es van anar rendint. L'√ļltima a rendir-va ser la fragata Apur√≠mac, que va fondejar en el Callao el 25 de mar√ß de 1858 i es va posar a disposici√≥ del Govern. Els marins amotinats van ser separats del servei actiu i esborrats de l'escalaf√≥ oficial.

    Separació del servei. Una altra vegada en la marina mercant

    Retrat de Grau.

    Separat de la marina de guerra, Miguel Grau va tornar a la marina mercant. D'abril de 1859 a mar√ß de 1862 va servir en el bergant√≠ goleta Maria Cristina, de propietat de Jos√© Antonio Garc√≠a i Garc√≠a, amb el qual va navegar entre els ports peruans, fins Guayaquil, pel nord. Al mar√ß de 1862, va assumir el comandament del bergant√≠ Apur√≠mac, amb el qual va fer viatges des del Callao, fins Lambayeque, Paita i Guayaquil, sent l'√ļltim realitzat en aquesta ruta al setembre de 1862, abans de enrumbar a la Polin√®sia.

    El viatge a la Polin√®sia tenia com a fi portar sota contracte m√† d'obra barata a Per√ļ, la qual escassejava despr√©s de l'abolici√≥ de l'esclavitud donada per Castella en 1854. Miguel Grau no va participar d'aquest negoci, sin√≥ nom√©s era el capit√† del vaixell contractat per tal labor. Va partir del Callao a finals de setembre de 1862, fent una travessia normal, fins que, en arribar a la illa Humphrey, va patir un fort temporal que va fer encallar a la nau (12 de novembre de 1862). Grau i la seva tripulaci√≥ es van salvar amb grans esfor√ßos, refugiant-se en l'illa, sent acollits hospital√†riament pels seus habitants. Pocs dies despr√©s van ser recollits pel bergant√≠ Trujillo, a bord del qual van retornar al Per√ļ. √Čs de remarcar que Grau no va aconseguir portar a cap canaca o polinesi, a causa del sinistre de la seva nau. Altres col¬∑legues seus si van aconseguir tal objectiu, no dubtant a usar l'engany i el segrest per cobrir les seves quotes. Als illencs, homes i dones, se'ls feia signar documents de treball per despr√©s embarcar i portar-los al Per√ļ on el contracte no era respectat i en la pr√†ctica es convertien en esclaus. Per contextualitzar aquest episodi, √©s de saber que aquest projecte d'immigraci√≥ polin√®sia afavorit pel govern peru√†, va durar nom√©s set mesos; en tot aquest temps van participar 33 vaixells, entre ells 27 peruans, 4 xilens, un espanyol i un de Tasm√†nia. Van realitzar 38 viatges i van traslladar a 3634 persones. El projecte va concloure el 28 d'abril de 1863, per decisi√≥ del mateix govern peru√†, que va suspendre les llic√®ncies atorgades i va aprovar la repatriaci√≥ dels supervivents al seu lloc d'origen.

    Mentre Grau navegava en vaixells mercants, el Per√ļ i Equador enfrontaven un conflicte (1858-1860), que va culminar quan el president Castella va ocupar Guayaquil i va celebrar amb el govern local el Tractat de Mapasingue. En el pla interior, Castella va convocar un Congr√©s Constituent que va dictar, al novembre de 1860, la moderada Constituci√≥ de 1860, que va suprimir algunes de les reformes liberals de l'anterior Carta de 1856. Aquesta Constituci√≥ va regir en el Per√ļ, excepte breus interrupcions, fins 1920.

    Reincorporació a la Marina de Guerra

    L'11 d'abril de 1861 el Congr√©s de la Rep√ļblica va expedir la ¬ęllei de reparaci√≥ dels separats o indefinits del servei militar¬Ľ, que ordenava reinscribir en l'escalaf√≥ als esborrats despr√©s del triomf de la revoluci√≥ de 1854-1855. D'altra llei donada el 25 de maig de 1861, van quedar compresos en els efectes d'aquesta llei els ¬ęGenerals, caps i oficials, que trobant-se o no en servei, van prendre part de la revoluci√≥ que va acabar l'any 1858¬Ľ. Entre els beneficiats per aquesta √ļltima llei estava Miguel Grau, que per recurs datat el 6 de desembre de 1861, va demanar que es declarin els gaudis que li corresponien com indefinit. El 24 d'abril de 1862 es va resoldre favorablement la sol¬∑licitud, ordenant-inscriure al ¬ęalferes de fragata Miguel Grau¬Ľ al ¬ęescalaf√≥ general de l'Armada¬Ľ amb ¬ę7 anys i 27 dies de serveis¬Ľ i, alhora, se li va expedir ¬ęc√®dula de llic√®ncia indefinida¬Ľ.

    D'aquesta manera, Grau va solucionar la seva situaci√≥ a la Marina de Guerra, quedant en qualitat d'oficial amb llic√®ncia indefinida. Mentrestant, a l'espera de la seva readmissi√≥ en el servei actiu, va continuar en la marina mercant. En aquells dies, va concloure el segon govern de Castella, que el 24 d'octubre de 1862 va donar passada al govern del mariscal Miguel de San Rom√°n. Al novembre d'aquest any, Grau es trobava en el ja esmentat viatge a la Polin√®sia. Despr√©s del naufragi de la seva nau, va retornar al Per√ļ, arribant al Callao a principis de 1863. Va presentar al capit√† de port un detallat informe de la seva frustrat viatge, segons consta en el diari El Comer√ß de Lima, amb data del 7 de gener de 1863.

    Poc despr√©s, van oc√≥rrer canvis en el govern. El president San Rom√°n va morir el 4 d'abril de 1863, sent reempla√ßat interinament pel segon vicepresident, general Pedro D√≠ez-Canseco, fins al 5 d'agost d'aquest any, quan va tornar de l'Europa el primer vicepresident, general Juan Antonio Pezet. Al mes seg√ľent, Grau va retornar al servei actiu en la Marina de Guerra i va ser ascendit a tinent segon (13 de setembre de 1863), sent destinat a la dotaci√≥ del vapor Lerzundi. Poc temps despr√©s va ser ascendit a tinent primer graduat (4 de desembre de 1863) va.

    En comissió a Europa

    Fotografia de Miguel Grau.

    Grau va romandre a bord del Lerzundi quatre mesos i dos dies, temps en el qual va estrènyer una amistad perdurable amb el comandant del vaixell, el capità de corbeta Aurelio García i García. Els dos caps van haver de suspendre sobtadament els seus serveis a bord i viatjar a Europa, comissionats pel govern per negociar l'adquisició de modernes unitats navals. Això, a causa de que era urgent reforçar l'esquadra nacional, davant l'alarma desencadenada per la presència de l'esquadra espanyola del Pacífic, que camuflada sota el nom d'Expedició Científica, solcava amenaçant les costes peruanes des de juliol de l'any anterior. El incident de Talambo, ocorregut a l'agost, en què va morir un treballador espanyol, va ser l'excusa perquè els espanyols, emparats pels canons de la seva esquadra, insistissin en entaular negociacions amb el govern peruà per rebre satisfaccions per suposats greuges.

    Grau i Garc√≠a van partir del Callao el 12 de gener de 1864. Dies abans, el 8 de gener, es va concedir a Grau l'efectivitat del grau de tinent primer. Al febrer, tots dos marins es trobaven ja a Londres, punt central de les negociacions que havien de dur a terme. Immediatament, van prendre contacte amb autoritats i empreses constructores navals. Les negociacions van tenir resultats positius. El 30 de mar√ß de 1864, es va signar a Londres, amb la casa JA Samuda & Brothers, la construcci√≥ de la fragata Independ√®ncia, el cost es va estipular en 108 000 lliures esterlines. Els signants per Per√ļ van ser el c√≤nsol, Enrique Kendall, i el capit√† de fragata Aurelio Garc√≠a i Garc√≠a.

    El 12 d'agost de 1864, va admetre el Per√ļ la proposta de la casa Laird de Birkenhead, enfront de Liverpool, per construir un vaixell s√≤lid amb aparell de bergant√≠. Aquest altre blindat era el monitor Hu√°scar, la construcci√≥ va ser vigilada pel capit√† de navili Jos√© Mar√≠a Salcedo i el capit√† de corbeta Aurelio Garc√≠a i Garc√≠a.

    Mentrestant, al Per√ļ s'agreuja el conflicte amb Espanya. El govern peru√† es va negar a rebre a Eusebio Salazar i Mazarredo com a comissari extraordinari enviat per la cort espanyola, ja que el Per√ļ no era col√≤nia d'Espanya. En resposta, el 14 d'abril de 1864, l'Esquadra Espanyola del Pac√≠fic va ocupar les illes Chincha (productores del guano peru√†), deslligant un greu incident internacional. El president Pezet va apel¬∑lar a la diplom√†cia per solucionar el conflicte, el que no era sin√≥ una forma de guanyar temps per armar adequadament al Per√ļ. Pel que feia necessari agilitzar les adquisicions b√®l¬∑liques a Europa.

    En efecte, el govern peru√† va nomenar ministre especial i extraordinari a Federico L. Barreda (davant Par√≠s i Londres), qui actuant amb gran celeritat i efici√®ncia, va aconseguir tancar el contracte de compra sobre dues corbetes franceses que havien estat constru√Įdes per enc√†rrec del govern de els Estats Units durant la guerra de Secessi√≥, per√≤, en no ser cancel¬∑lades, van ser embargades i posades en rematada. Es tractava de les corbetes Shangay (produ√Įsca en Saint Nazaire ) i San Francisco (produ√Įsca en Nantes ). Un cop formalitzada la compra se'ls va rebatejar, cridant- Uni√≥ i Am√®rica, respectivament. Les corbetes van passar a poder del Per√ļ entre novembre i desembre de 1864 i immediatament es van afanyar per partir cap al seu nou dest√≠. Referent a aix√≤, en la correspond√®ncia de Barreda s'esmenta a Miguel Grau ja Aurelio Garc√≠a i Garc√≠a com els oficials encarregats d'inspeccionar les naus, i els informes van decidir la compra de les mateixes.

    Grau, nomenat comandant de la Unió, es va dirigir immediatament a Sant-Nazaire i es va fer càrrec del vaixell el 15 de desembre de 1864. Per la seva banda, el capità de corbeta Juan Pardo de Zela Urizar es va fer càrrec del comandament de Amèrica.

    Arrest a Anglaterra

    La corbeta Uni√≥, sota el comandament de Grau, va sortir de Saint-Nazaire enarborant pavell√≥ peru√† el 18 de desembre de 1864, i va fondejar al T√†mesi el 22 d'aquest mes. Continuant el seu viatge, va tocar Greenhithe i el 17 de gener de 1865 estava ja en Plymouth. √Čs aqu√≠ on Grau va patir arrest per ordre de les autoritats brit√†niques, sota sospita d'haver violat la llei que regulava l'enrolament de personal per al servei de les naus. El que va expedir l'ordre d'arrest va ser el jutjat de Dartford, al comtat de Kent, cap a on va ser traslladat el detingut. El segon comandant de la Uni√≥, tinent Felipe Pardo, va dirigir una nota al ministre Barreda donant compte de l'incident, ocorregut quan Grau es retirava de la casa de l'almirall cap de l'posta de Plymouth, a qui acabava de saludar.

    Informat del succés, Barreda, que es trobava a París, es va traslladar a Londres encarregant la defensa de Grau a l'advocat britànic Tilfourd Slater, a qui va demanar que es presentés davant el jutjat de Dartford per exigir que Grau fos posat en llibertat sense condicions. Per la seva banda, Barreda va dirigir al canceller britànic John Russell, una nota de protesta per l'arbitrària presó de Grau, reclamant la seva immediata llibertat.

    El 20 de gener, l'advocat Slater va arribar a Dartford, on va trobar a Grau pres, assabentant-se que tot s'havia originat quan dos operaris, contractats per treballar com carboners a bord de la Uni√≥, s'havien queixat de maltractaments. Durant l'audi√®ncia, es va posar al descobert que Grau havia acomiadat a aquests dos operaris per insubordinaci√≥. Ventilat el judici i asseguda la protesta del Govern del Per√ļ per l'atropellament com√®s, el jutge va expressar que ¬ętrobava el testimoni insuficient per a la formaci√≥ de causa¬Ľ i va declarar ¬ęque no hi havia lloc per a la detenci√≥¬Ľ, pel que va ordenar la immediata llibertat de Grau. La pres√≥ del comandant peru√† nom√©s havia durat 48 hores.

    Ara se sap que despr√©s d'aquest incident va estar el maneig ocult de la diplom√†cia espanyola, que tractava de totes totes impedir l'arribada al seu dest√≠ dels vaixells de guerra adquirits pel Per√ļ, en moments en que s'agreujava el conflicte peru√†-espanyol en aig√ľes peruanes. El testifica una comunicaci√≥ de la legaci√≥ d'Espanya a Londres dirigida al primer secretari d'Estat espanyol, datada el 19 de gener de a 1865 amb car√†cter de reservat. All√† diu clarament el diplom√†tic espanyol al seu superior, que l'arrest del comandant peru√† a Plymouth va ser el ¬ęresultat de les gestions indirectes i reservades que tenia entaulades amb autoritzaci√≥ de VI¬Ľ

    Grau, en carta datada el 23 de gener de 1865 i adre√ßada a Barreda, va explicar totes les incid√®ncies esdevingudes al voltant de la seva detenci√≥. Solucionat l'incident, Grau va continuar el viatge al Per√ļ.

    La revolució restauradora

    Mentre que a Europa els representants del govern peru√† gestionaven i agilitaven les compres de vaixells i armaments, a Lima es negociava diplom√†ticament l'impasse sorgit per l'ocupaci√≥ espanyola de les illes de Chincha. A la fi, el 27 de gener de 1865, el general Manuel Ignacio de Vivanco, com a representant del president Pezet, va concloure amb l'almirall espanyol Jos√© Manuel Parella l'anomenat Tractat Vivanco-Parella, pel qual, el Per√ļ, si b√© recuperava les illes Chincha, es comprometia a pagar tres milions de pesos com a indemnitzaci√≥ per les despeses de l'esquadra espanyola. L'acord va ser rebutjat per un majoritari sector de la ciutadania peruana que el considerava humiliant i contrari als interessos del pa√≠s. Tampoc va ser aprovat pel Congr√©s. El 28 de febrer de 1865 va esclatar revoluci√≥ restauradora encap√ßalada pel coronel Mariano Ignacio Prat, en Arequipa. Un altre dels caps revolucionaris era el general Pedro D√≠ez-Canseco, en la seva qualitat de segon vicepresident del Per√ļ. Aviat van ser recolzats des del nord pel coronel Jos√© Balta. Part de l'armada, al comandament del capit√† de fragata Lizardo Montero es va unir tamb√© a la revoluci√≥.

    Mentrestant, Grau, al comandament de la Unió deixava el Regne Unit, el 5 de febrer de 1865. L'acompanyava Amèrica, comandada pel capità de corbeta Juan Pardo de Zela Urizar. Dels 147 homes que conformaven la tripulació de la Unió, sol quatre eren peruans: el comandant Grau; el tinent Felipe Pardo i Lavalle (germà de Manuel Pardo i Lavalle ), que era el segon comandant; i els guàrdies Ricardo Vera i José Corretja. La resta eren britànics.

    El 15 de febrer, les corbetes peruanes van tocar Funchal (illa de Madeira ) i el 20 de febrer Cap Verd. El 6 de mar√ß van arribar a Rio de Janeiro, on Grau es va dedicar a reparar la m√†quina de la Uni√≥ que havia patit desperfectes en la travessia. El 26 de mar√ß van partir en comboi la Uni√≥ i Am√®rica per√≤, al seg√ľent dia, despr√©s de navegar m√©s de 100 milles, van ser sorpresos per un furi√≥s temporal. La Uni√≥ va patir greus danys en la seva arboradura, de manera que va haver de ser remolcada per Am√®rica, de tornada a Rio de Janeiro. All√†, a causa de les dificultats ocasionades per les pluges, les reparacions de la Uni√≥ es van perllongar per dos mesos, de manera que Am√®rica va optar per continuar sola el viatge.

    Per fi, el 6 de juny, Grau i la Uni√≥ es van fer a la mar; un mes despr√©s, el 6 de juliol, fondejava a Valpara√≠so. Dos mesos enrere, el 31 de mar√ß, el president Pezet havia ascendit a Grau al grau de capit√† de corbeta. Assabentat de la guerra civil que s'havia deslligat al Per√ļ, Grau va anunciar el seu prop√≤sit de sumar-se a les forces revolucion√†ries de Prat. El seu anci√† pare, Juan Manuel Grau, va viatjar a Xile amb el prop√≤sit exclusiu de lliurar-li un missatge personal del president Pezet, en qu√® li demanava que es mantingu√©s lleial al r√®gim constitucional. Per√≤ Grau, fidel a les seves conviccions pol√≠tiques, va refusar amablement la comanda, i al comandament de la Uni√≥ es va unir a l'esquadra rebel, que estava comandada pel seu amic i pais√† Lizardo Montero. Juan Manuel Grau, que es trobava malalt, va morir pocs mesos despr√©s, estant encara a Valpara√≠so, el 30 de novembre de 1865.

    Grau, com a comandant de la Uni√≥, va donar suport des del mar a les forces revolucion√†ries que combatien en terra. Patrullar les costes, va traslladar tropes, va vigilar ports, va transmetre informes, entre altres diverses comissions. En plena revoluci√≥, el 22 de juliol de 1865, va ser ascendit a la classe de capit√† de fragata pel segon vicepresident de la Rep√ļblica, el general Pedro D√≠ez-Canseco, que es trobava en aquest llavors a la serra central, juntament amb el coronel Mariano Ignacio Prat, despr√©s de dominar tot el sud. En el comunicat escrit pel mateix Miquel Grau i elevat a la Comand√†ncia General de Marina el 5 d'octubre de 1865, estant al √†ncora al port chinchano de Tambo de Mora, es consigna una declaraci√≥ d'aquest ascens.

    El govern de Lima, per la seva banda, va donar de baixa a Grau, juntament amb altres caps i oficials que s'havien sumat a la revolució (16 d'agost).

    El desenvolupament de la guerra civil es va inclinar a favor dels revolucionaris. El coronel Balta va guanyar el nord del pa√≠s, d'on van partir gran quantitat de tropes per unir-se amb els revolucionaris del sud en Chincha i emprendre en conjunt l'avan√ß sobre la capital. Els ex√®rcits revolucionaris van entrar a Lima el 6 de novembre i van obligar a capitular a les forces de Pezet. Despr√©s d'un curt govern a Lima del general Pedro D√≠ez-Canseco, es va instal¬∑lar la dictadura presidida per coronel Mariano Ignacio Prat, el cap de la revoluci√≥ triomfant (26 de novembre). El pa√≠s es va encaminar ferm i segur cap a la guerra amb Espanya. El 5 de desembre al Per√ļ va signar amb Xile (que es trobava en guerra amb Espanya des del 6 d'octubre), un tractat d'alian√ßa ofensiva i defensiva, al qual despr√©s es van adherir Bol√≠via i Equador. El 14 de gener de 1866 el Per√ļ va declarar la guerra a Espanya.

    Guerra hispà-sud-americana

    En vig√≠lia de la declaratoria de guerra a Espanya, el govern del Per√ļ va apressar la formaci√≥ d'una divisi√≥ naval, sota el comandament del capit√† de navili Manuel Villar Olivera i integrada per les fragates Amazones i Apur√≠mac i les corbetes Uni√≥ i Am√®rica, nouvingudes de Europa. Grau seguia com a comandant de la Uni√≥, mentre que el capit√† de fragata Manuel Ferreyros ho era de l'Am√®rica.

    El combat naval d'Abtao.

    A finals de desembre de 1865 la flota peruana va sortir cap al sud per unir-se a l'esquadra xilena, composta per l'Esmeralda i la Covadonga, aquesta √ļltima capturada recentment als espanyols. La missi√≥ de l'escuadra peruana era dirigir-se al Estret de Magallanes, on havia de muntar gu√†rdia a l'espera de l'arribada dels acabats de construir blindats peruans Independ√®ncia i Hu√°scar, que venien d'Europa, al comandament dels comandants Aurelio Garc√≠a i Garc√≠a i Jos√© Mar√≠a Salcedo, respectivament.

    El 15 de gener de 1866, al posta de Chayahu√©, a l'abric de l'illa d'Abtao en Chilo√©, es van unir les flotes peruana i xilena. La divisi√≥ naval del Per√ļ va patir una sensible p√®rdua quan la fragata Amazones va encallar en un baix sorrenc d'Abtao.

    El 7 de febrer, els dos vaixells m√©s poderosos de l'esquadra espanyola, la Vila de Madrid i Blanca, van avan√ßar decididament cap a Abtao, formant l√≠nia de combat, assegurances de derrotar a la flota aliada, de menor poder. La fragata Apur√≠mac, comandada per Manuel Villar, va obrir foc, reptant aix√≠ a la temible pot√®ncia dels canons espanyols. Els vaixells peruans, gr√†cies al seu menor calat van poder maniobrar amb m√©s facilitat entre els perillosos canals d'Abtao i van mantenir a ratlla als vaixells espanyols, tan √©s aix√≠ que aquests es van veure obligats a retirar-se amb algunes avaries, despr√©s de dues hores de combat. Claudio Alvargonz√°lez, comandant de la Vila de Madrid, al part del combat va recon√®ixer la capacitat dels marins peruans, dient textualment: ¬ęEls tirs m√©s precisos, de m√©s abast i de m√©s efecte van ser els de les dues corbetes peruanes Am√®rica i Uni√≥¬Ľ. Per la seva banda, Juan Williams Rebolledo, el cap de l'esquadra xilena (i alhora de tota la flota aliada), va felicitar Manuel Villar pel triomf d'Abtao.

    Després del combat d'Abtao, la flota aliada va passar a Huito, que tenia millors defenses. Les corbetes Unió i Amèrica van sortir amb rumb a l'Estret de Magallanes, en recerca dels blindats peruans que venien d'Europa. Però en no trobar-los, enrumbaron a Valparaíso, que dies abans havia estat bombardejada per la flota espanyola. La Unió va tornar a Huito, on va romandre dos mesos, fins que el 15 de maig va partir novament a Valparaíso. Després es va reunir amb la resta de la flota aliada a Ancud, a l'espera de l'arribada de la Independència i l'Huáscar.

    Mentrestant, la guerra continuava. La flota espanyola es va dirigir a les costes del Per√ļ, disposada a escarmentar a Callao, com ho fes amb Valpara√≠so. Per√≤ el port peru√† es trobava preparat per respondre l'atac. El 2 de maig de 1866 es va lliurar l'combat del Callao, que en el Per√ļ es coneix com combat del Dos de Maig. Despr√©s de m√©s de quatre hores d'intens bombardeig, l'esquadra espanyola es va retirar definitivament, sense haver complert els seus objectius. En aquest combat va morir el ministre de Guerra i Marina del Per√ļ, Jos√© G√°lvez.

    Finalment, la Independència i l'Huáscar van arribar el 7 de juny de 1866 a Ancud. Reunida doncs, tota la flota peruana, l'11 de juny van sortir tots amb rumb a Valparaíso, port en el qual van romandre ancorats prop de dos mesos, a ordres del capità de navili Lizardo Montero.

    Arrest a l'illa de Sant Llorenç

    Els "Quatre Asos de la Marina": Grau, Montero, García i García, Ferreyros.

    El govern de Mariano Ignacio Prat, entusiasmat per la victòria sobre Espanya, i havent estat reforçada l'esquadra aliada amb dos cuirassats, va projectar una expedició naval a Filipines per alliberar-la del domini espanyol. Però va prendre una decisió inesperada: amb la idea de donar major solidesa a la comandància naval, va contractar a contraalmirall retirat de la marina nord-americana, John R. Tucker, que va arribar a Valparaíso a principis de juliol de 1866 i va assumir el comandament de l'esquadra,, en reemplaçament de Montero.

    Els caps i oficials peruans, assabentats amb anticipaci√≥ que se li donaria el comandament de l'esquadra a un estranger, van escriure al govern de Lima protestant per aquesta decisi√≥, ja que deixava de banda a molts caps peruans capa√ßos i de reconeguts m√®rits. Van sol¬∑licitar que el nomenament de Tucker fos revocat o, si no, que s'acceptessin les seves ren√ļncies al servei. Entre aquests marins estaven Lizardo Montero, Miguel Grau, Aurelio Garc√≠a i Garc√≠a i Manuel Ferreyros. En resposta, el govern de Lima va enviar a Valpara√≠so al secretari d'Hisenda i Comer√ß, Manuel Pardo i Lavalle (futur president del Per√ļ), investit d'√†mplies facultats per solucionar l'incident.

    Pardo va partir a bord del transport de guerra Callao, on tamb√© es van embarcar els caps i oficials de la Marina designats per reempla√ßar als renunciants, en cas que aquests persisteixen en aquesta actitud. Com aquests, efectivament, es van mantenir ferms en renunciar als seus llocs si no es revocava Tucker, Pardo els va remetre la seg√ľent ordre circular, datada el 5 d'agost de 1866:

    Que els caps, oficials i gu√†rdies es presentin en 24 hores a bord dels vaixells a on faran ren√ļncia, pel conducte regular, els que no volguessin continuar en el servei. Els que no complissin amb venir quedaran declarats desertors de l'armada al capdavant de l'enemic.

    Després, va ordenar als marins renunciants que s'embarquessin en el transport Callao, que els havia de traslladar al port chalaco. Tots ells van obeir i van lliurar els vaixells als marins vinguts a bord del mateix transport. Grau va deixar la Unió al capità de corbeta Camilo N. Carrillo.

    Els marins renunciants van arribar al Callao el 15 d'agost, sent traslladats a la illa San Lorenzo, enfront del Callao, en condici√≥ d'arrestats. Eren m√©s de trenta. Van ser sotmesos a judici, acusats d'insubordinaci√≥, deserci√≥ i tra√Įci√≥. Cal assenyalar que la reclusi√≥ en Sant Lloren√ß no va ser severa i que a diversos dels marins se'ls podia veure als carrers del Callao, compromesos sota paraula a no sortir dels l√≠mits del port.

    El judici va durar sis mesos. El 24 de gener de 1867 els caps i oficials detinguts van ser portats de l'illa Sant Llorenç al port del Callao. L'endemà, va entrar en funcions el Consell de Guerra, presidit pel mariscal Antonio Gutiérrez de la Font i integrat pels generals de divisió, Manuel Martínez d'Aparicio, i José Rufino Echenique i pels generals de brigada, Pedro Cisneros, Baltasar Caravedo, Luis La Porta i Nicolás Freire.

    Grau va tenir com a defensor a Luciano Benjam√≠ Cisneros (germ√† del poeta Luis Benjam√≠ Cisneros ), conspicu representant del f√≤rum de Lima. La defensa de Cisneros va ser molt brillant i es va basar en el fet que no hi va haver insubordinaci√≥, puix que Grau havia acatat les ordres del govern al embarcar-se en el transport Callao; que no hi va haver rebel¬∑li√≥, ja que no havia desobe√Įt ordres sin√≥ nom√©s havia plantejat la seva ren√ļncia; i finalment, que no podia ser desertor, ja que el Govern era qui l'havia separat del seu c√†rrec. A m√©s, el fet d'indisciplina quedava descartat, en haver presentat la seva petici√≥ de ren√ļncia abans que Tucker es fes c√†rrec del comandament de l'esquadra.

    La defensa de Cisneros, tota una joia de l'orat√≤ria forense, contenia les seg√ľents commovedores paraules:

    Els marins no han com√®s ni la m√©s lleugera falta. Si alguna hi ha, ser√† efecte d'un noble patriotisme, per√≤ 'les exageracions del patriotisme es dissimulen, no es penen... No hi ha delicte senyors, no hi ha delinq√ľents; nom√©s hi ha m√†rtirs de la convicci√≥ i del deure que v√©nen a reclamar amb perfecte dret, el dret de ser solemnement absolts!

    El 9 de febrer de 1867 van culminar les defenses i el Consell va passar a sessió secreta. L'11 es va dictar sentència i, per unanimitat de vots, van ser declarats innocents tots els processats.

    Pel que fa a la projectada expedició alliberadora a Filipines, aquesta no va arribar a concretar-se, a causa sobretot de la reticència de Xile a comprometre en el pla. El contraalmirall John Tucker va cessar en el comandament de l'esquadra, rebent a canvi una comissió per explorar els rius de la selva amazònica peruana.

    Una altra vegada en la marina mercant. Matrimoni

    Dolors Cabero Nu√Īez, esposa de Grau.

    Reposat en les seves prerrogatives i inc√≤lume el seu honor de mar√≠, Grau va demanar llic√®ncia a la Comand√†ncia General de Marina, en ofici de 30 de mar√ß de 1867, per dedicar-se a la marina mercant ¬ęen exercici de la seva professi√≥ naval¬Ľ. El 2 d'abril la llic√®ncia li va ser concedida i, quatre dies despr√©s, Grau va sol¬∑licitar perm√≠s per a contreure matrimoni amb la dama de Lima Dolors Cabero i N√ļ√Īez, filla de Pere Cabero Valdivieso (vocal del Tribunal Major de Comptes) i Luisa N√ļ√Īez Navarro. atorgada l'autoritzaci√≥, l'enlla√ß es va realitzar a la parr√≤quia del Sagrario a Lima el 12 d'abril. Van apadrinar les noces el general Miguel Medina i la senyora Llu√Įsa N√ļ√Īez de Cabero. Els testimonis eren tres √≠ntims amics de Grau, marins tamb√©: Manuel Ferreyros, Aurelio Garc√≠a i Garc√≠a i Lizardo Montero. A tot aquest grup d'amics ja se'ls coneixia com els Quatre Asos de la Marina, ja que era com√ļ veure'ls departint junts.

    Entre 1867 i 1868, Grau es va dedicar a la marina mercant, comandant vaixells de la Companyia Anglesa de Vapors, que solcaven el Pac√≠fic sud-americ√†: primer, el vapor Callao (el comandament va assumir el 13 de maig de 1867, √©s a dir, l'endem√† del seu matrimoni), i despr√©s, el vapor Quito, acabant la seva activitat mercant el 22 de febrer de 1868. no era com√ļ que un mar√≠ no brit√†nic assum√≠s el comandament d'un vaixell d'una companyia anglesa. Els capitans anglesos s'havien pels millors del m√≥n i la seva societat era molt tancada; el fet que acceptessin a Grau era un indicatiu que tenien en molt alta consideraci√≥ els dots n√†utiques del mar√≠ peru√†. D'altra banda, aquesta tasca mercant li va permetre a Grau con√®ixer minuciosament la costa entre Xile i Per√ļ.

    Comandant del monitor Hu√°scar

    Mentre Grau es trobava en la marina mercant, es van produir canvis pol√≠tics en el Per√ļ. Mariano Ignacio Prat, la dictadura havia de ser nom√©s temporal, va voler mantenir-se al poder i es va fer president constitucional, proclamant la Constituci√≥ de 1867. Aquest mateix any va esclatar una revoluci√≥, acabdillada al sud pel general Pedro D√≠ez-Canseco i al nord pel coronel Jos√© Balta, en defensa de la Constituci√≥ de 1860. Despr√©s de sagnants combats, va triomfar la causa revolucion√†ria i Prat es va veure obligat a renunciar al poder. El 22 de gener de 1868, el general Pedro D√≠ez-Canseco va assumir per tercera vegada la Presid√®ncia interina de la Rep√ļblica, i va ser sota el seu mandat que Miguel Grau va ser cridat a reincorporar-se a la Marina.

    El 27 de febrer de 1868, Grau va ser nomenat comandant del monitor Hu√°scar, amb el grau de capit√† de fragata, c√†rrec en el qual es va mantenir durant m√©s de vuit anys consecutius i que nom√©s deixaria en 1876 quan es va incorporar al Congr√©s com a diputat per Paita, per reasumirlo despr√©s el 1879, en comen√ßar la Guerra del Pac√≠fic.Va ser precisament estant al comandament del Hu√°scar, quan Grau va rebre el 25 de juliol de 1868 el seu ascens a capit√† de navili graduat, per decisi√≥ del mateix president Deu Canseco. Tenia tan sols 34 anys d'edat. 101 Una setmana despr√©s, Jos√© Balta va assumir la Presid√®ncia Constitucional de la Rep√ļblica, i va confirmar a Grau al comandament del Hu√°scar. Grau i Balta eren amics de temps enrere, des dels dies de la revoluci√≥ restauradora de 1865. 102

    Grau ja gaudia de prestigi internacional, com a expert mar√≠ i home de solvent criteri, fins al punt que va ser designat √†rbitre per pronunciar-se sobre les responsabilitats derivades d'una col¬∑lisi√≥ entre dos vaixells de guerra estrangers, el brit√†nic Glaid Maiden i el nord-americ√† Kit Carson. El diari El Comer√ß del Per√ļ va donar cobertura a aquest succ√©s en les seves edicions de 5 i 12 de novembre de 1868 i va publicar la decisi√≥ de Grau, que a la lletra diu: 103

    Que els capitans de tots dos vaixells han tingut omissions i negligències en procediments i maniobres i no han obrat amb l'encert que havien; que encara que els danys que es deriven de la col·lisió són recíprocs i grans els d'un vaixell respecte de l'altre, aquests danys no són tanmateix imputables a un més que a l'altre capità; i que cada un reporti les seves pròpies avaries per haver estat, recíprocament, causants dels danys. I per aquesta sentència, en justícia, així ho resolc, pronuncie i firme, en el Callao a 10 de novembre de 1868. Miguel Grau, Comandant de l'Huáscar.

    El 26 de gener de 1869, Balta va promulgar la llei de gratitud nacional als vencedors del Dos de Maig i Abtao. Grau, que va participar en aquest √ļltim combat com a comandant de la Uni√≥, va rebre el t√≠tol de benem√®rit a la p√†tria en grau heroic. La condecoraci√≥ era d'or, esmaltada, amb la inscripci√≥ a l'anvers: ¬ęVa ser un dels meus defensors¬Ľ; i, en el revers: ¬ę7 de febrer de 1866¬Ľ (data del combat d'Abtao). El 22 d'octubre d'aquest mateix any, Balta va expedir una resoluci√≥ on es va recon√®ixer a Grau com a adob al seu temps de serveis, el temps que va estar navegant en vaixells mercants, addicionant tres anys i cinc mesos m√©s al seu favor.

    Durant el govern de Balta, a Grau se li va encomanar diverses comissions, entre elles, l'estudi de les condicions hidrogràfiques de la caleta Garita de Moche, on es pensava habilitar un nou port, en reemplaçament del port de Huanchaco. 105 Va formar també part de la comissió encarregada de la instal·lació de fars en quinze punts de la costa i va presentar, a la Junta Consultiva de Marina, un projecte de Reglament interior dels vaixells de l'esquadra. 106

    Grau es va preocupar també per la formació militar de la tripulació del vaixell al seu comandament, el monitor Huáscar, fent diàriament exercicis. 107

    Al juny de 1870, Grau va rebre la comissi√≥ de viatjar a Xile amb el seu buc. Va rec√≥rrer els ports del sud del litoral peru√† i la costa boliviana, arribant a Valpara√≠so. La missi√≥ consistia a escortar al bergant√≠ franc√®s Lucie, que portava carregament d'armes per Per√ļ, adquirides pel govern de Balta. Va retornar al Callao el 27 de juliol. Estant a Xile, va observar l'ambient bel¬∑licista que existia en aquesta rep√ļblica i ja de tornada al Per√ļ va donar els seus personals informes al president Balta. 108

    Balta va ser un president molt preocupat per la Marina de Guerra. Durant el seu mandat es van reparar diversos vaixells de l'esquadra, i es retubaron les calderes dels monitors Manco C√°pac i Atahualpa, adquirits pel govern de Mariano Ignacio Prat. 109 Aquests monitors, acabats d'arribar al Per√ļ en 1870, en remolc des dels Estats Units, estaven dissenyats per a la navegaci√≥ fluvial, pel que van ser una mala adquisici√≥ i nom√©s es van usar com pontons o bateries flotants.

    A l'assabentar-se que Xile havia contractat a Anglaterra la construcció de dos poderosos vaixells blindats, Balta es va reunir amb el seu consell de ministres el 14 de febrer de 1872 i va acordar contractar a Europa la construcció de dos vaixells blindats, de major poder que els xilens, així com dos troneres guardacostes. El comandant Manuel Ferreyros va ser comissionat a Anglaterra per negociar la contractació dels blindats peruans. No obstant això, aquesta operació es va frustrar, en negar-se la Casa Dreyfus a proporcionar els fons necessaris, si abans no es solucionaven els comptes pendents que amb ella tenia l'Estat peruà (que havia contret una sèrie d'emprèstits amb dita Casa a compte del guany del guano, per l'anomenat contracte Dreyfus). No obstant això, Balta, conscient del perill que comportava la superioritat naval de Xile, va insistir en les negociacions, fins poc abans de la seva tràgica mort. Si bé aquestes van continuar, ja no van tenir l'impuls que Balta els havia donat, sent finalment suspeses pel govern del seu successor Manuel Pardo i Lavalle. 110 De les negociacions de Balta només es van concretar l'adquisició de les dues canoneres, que van ser la Chanchamayo (naufragada en 1876 a Punta Agulla) i la Pilcomayo (que va tenir important actuació en la guerra del Pacífic).

    La revolució dels Gutiérrez

    En les eleccions generals de 1872, va resultar elegit Manuel Pardo i Lavalle, el primer president civil de la hist√≤ria republicana del Per√ļ. Per√≤ abans que es realitz√©s el canvi de comandament, el coronel Tom√°s Guti√©rrez, en aquell temps ministre de Guerra i Marina, va donar un cop d'Estat, recolzat pels seus tres germans, els coronels Silvestre, Marceliano i Marcelino Guti√©rrez. El president Balta va ser capturat i confinat en una caserna de Lima. El Congr√©s va ser dissolt. Tom√°s Guti√©rrez es va autoproclamar Cap Suprem (22 de juliol de 1872).

    Per sotmetre a l'Esquadra, Tomás Gutiérrez va enviar una ordre al Comandant General de Marina, capità de navili Diego de l'Haza, que deia així: 111

    Senyor Comandant General de Marina. Ordeneu Un., Que l'Esquadra secundi el moviment que s'ha fet a Lima. S'ha botat al Congrés i el senyor José Balta està pres. El seu afecte amic Tomás Gutiérrez. Lima, 22 juliol 1872.

    El missatge va ser rebutjat pels caps de l'Armada, i el mateix va oc√≥rrer amb un altre enviat per un insistent Tom√°s Guti√©rrez. Miguel Grau, que havia ordenat encendre les calderes del seu buc, indignat per la transgressi√≥ a la Constituci√≥ perpetrada pels Guti√©rrez, va suggerir que els comandants dels vaixells s'ajuntessin a bord del vapor Mara√Ī√≥n, per deliberar sobre l'acci√≥ a prendre. En aquesta reuni√≥ es va acordar mobilitzar l'Esquadra i salpar rumb al cabezo de l'illa Sant Lloren√ß, per prendre, amb √†mplia llibertat, la decisi√≥ definitiva. 112

    El dia 23 de juliol, els caps i oficials de l'Esquadra, entre ells Grau, van subscriure una proclama contra el cop revolucionari i van reafirmar la seva decisió de lluitar pel restabliment de l'ordre i la llei. 113 114

    Signada la proclama, la hi va fer circular pel Callao i Lima. La Esquadra es va retirar del Callao i va fondejar el 24 de juliol a les illes Chincha. Continuant el viatge al sud, el 26 va arribar a Islay. Aquest dia, el president Balta va ser assassinat vilment en la caserna San Francisco, on estava detingut. Assabentat el poble d'aquest crim, la seva reacci√≥ va ser tremenda. Els coronels Guti√©rrez van caure morts un darrere l'altre, a mans de la f√ļria popular, a excepci√≥ d'un d'ells, que es va posar a resguard. 115

    Mentre a Lima ocorrien aquests successos, Miguel Grau, des del Huáscar, fondejat a Islay, dirigia una extensa circular als prefectes de Arequipa, Cusco, Puno, Moquegua i Tacna, als subprefectes de Arica i Islay, als presidents de les Corts supremes d'Arequipa, Puno i Moquegua i als alcaldes municipals de Tacna i Tarapacá. La circular donava compte dels fets ocorreguts a Lima i la posició de rebuig a la dictadura assumida per l'Esquadra. 116

    L'1 d'agost, ja restablert l'ordre i la normalitat al país, el comandant Grau va enviar al ministre de Guerra i Marina, l'informe detallat dels successos esdevinguts en l'Armada Peruana, des del 22 de juliol en què va esclatar la revolució. En aquest informe Grau va adonar que el dia 29 de juliol, a les set de la tarda, al port de Pisco, es va assabentar de l'assassinat del president Balta i del restabliment de l'ordre a la capital, per la qual cosa va salpar immediatament amb destinació al Callao. 117

    El 5 d'agost, restablert l'ordre constitucional i estant ja en funcions el president Manuel Pardo, Grau va enviar al Major d'Ordres del Departament, capità de navili Ezequiel Otoya, la nòmina de tots els caps, oficials i tripulants dels vaixells de l'Esquadra, que es van embarcar en el Huáscar, la nit del 22 de juliol, disposats a lluitar contra els colpistes. 118

    El paper exercit per Grau a la debelación de la revolució dels Gutiérrez, va ser molt important, ja que va influir perquè la rebel·lió no es propagués a la Marina ia la resta del país. La seva figura ja començava a ser reconeguda fins i tot a l'estranger; un periodista argentí, Héctor F. Varela, va publicar en L'Americà de París un article on lloava el comportament de la Marina peruana, i en especial, feia el retrat de Grau, amb encomiásticas expressions: 119 120

    Noble, franc, lleial, intel·ligent, bondadós i brau com tots els homes de conviccions, el comandant Grau que mana el magnífic cuirassat "Huáscar", és un oficial que fa honor a la seva pàtria

    Aquest article va ser reprodu√Įt √≠ntegrament en l'edici√≥ de El Comer√ß de Lima del 17 d'agost de 1872.

    Membre de la Comissió Consultiva de la Marina

    El president de la Rep√ļblica, Manuel Pardo, a pocs dies d'assumir el comandament, va decidir assessorar-se per experts consellers en tot el relacionat amb les necessitats de l'Ex√®rcit i la Marina. Amb aquesta fi, el 14 d'agost de 1872 va expedir un decret suprem, per la qual creava les Comissions Consultives de Guerra i de Marina. La Comissi√≥ de Marina va quedar integrada per vuit marins, un d'ells va ser el capit√† de navili Miguel Grau. 121 Aquesta Comissi√≥ es va instal¬∑lar el 26 d'agost i la conformaven els seg√ľents oficials: contraalmirall diumenge Valle Riestra, capitans de navili Manuel J. Ferreyros, Aurelio Garc√≠a i Garc√≠a, Miguel Grau, Jos√© R. Carre√Īo, Camilo N. Carrillo, Juan Pardo de Zelai Jos√© Elcorrobarrutia. Tamb√© va conc√≥rrer com a convidat especial el capit√† de navili Lizardo Montero, senador per Piura. 122

    El Hu√°scar, rumb al sud

    Miguel Grau amb uniforme naval de la Marina de Guerra del Per√ļ, amb ins√≠gnies de capit√† de navili. Museu Naval del Per√ļ en el Callao

    L'1 de setembre de 1872, el Hu√°scar, al comandament de Miguel Grau, va sortir del Callao amb rumb sud, acompanyat del transport Chalaco i va arribar a Iquique el dia 5. Grau portava instruccions del govern, en el sentit de buscar fidedignes informacions sobre els successos que, per q√ľestions lim√≠trofs, ocorrien en aquells dies entre les rep√ļbliques de Bol√≠via i Xile.

    Les dificultats lim√≠trofes entre Bol√≠via i Xile provenien de l'explotaci√≥ del guano i el salnitre per companyies xilenes, en els deserts bolivians de Atacama. En 1866, despr√©s de la fi de la guerra hisp√†-sud-americana, els dos pa√Įsos van signar un tractat de l√≠mits, que va fixar el paral¬∑lel 24¬ļS com a l√≠nia divis√≤ria entre ambd√≥s pa√Įsos i van establir que entre els paral¬∑lels 23 ¬į S i 25 ¬į S els estats signataris es repartirien els guanys del guano i els minerals explotats en parts iguals (zona de beneficis mutus). Governava llavors a Bol√≠via el dictador Mariano Melgarejo, molt amic de Xile. A la caiguda de Melgarejo, al gener de 1871, el govern del seu successor, general Morales, Va anul¬∑lar els actes de l'administraci√≥ deposada i va resoldre modificar el tractat de l√≠mits de 1866, molt impopular entre els bolivians perqu√® conferia dret a Xile per intervenir en el territori de Bol√≠via i explotar les seves riqueses. Per tal de resoldre diplom√†ticament la tensa situaci√≥ creada entre els dos pa√Įsos, el govern bolivi√† va enviar com a Ministre Plenipotenciario i Enviat Extraordinari a Santiago a Rafael Bustillo, qui es va mostrar intransigent a defensar els drets bolivians sobre el territori en disputa, el que va conduir a un entrampamiento en les negociacions. Xile, desitj√≥s d'arribar a un acord amb Bol√≠via que no alter√©s les bases substancials del tractat de 1866, i veient que no ho aconseguiria amb Bustillo, va enviar a La Paz, Com el seu ministre, a Santiago Lindsay, perqu√® reprengu√©s les converses. Estant Bustillo per tornar a Bol√≠via, al juliol de 1872, el general bolivi√† Quint√≠n Quevedo, partidari de Melgarejo, va armar a Valpara√≠so una expedici√≥ i va desembarcar a Antofagasta avan√ßant fins Tocopilla, on les forces bolivianes ho van rebutjar. Quevedo i els seus homes es van refugiar en la corbeta xilena Esmeralda, ancorada al port. Tot indicava que el govern de Xile recolzava els intents revolucion√†ries de Quevedo, encara que ho negu√©s oficialment. 124

    Des Iquique, Grau va escriure una nota el 6 de setembre de 1872 al ministre de Guerra i Marina, informant sobre els successos al voltant de l'expedició de Quevedo i deixant-hi constància que la majoria dels expedicionaris eren xilens i que l'Esquadra de Xile es trobava en Musclos. 125 126

    Sense tenir més notícies importants de què informar, Grau va emprendre el retorn al Callao, arribant el 30 de setembre de 1872. 127

    Mentrestant, a La Pau van continuar les gestions entre el ministre xil√® Lindsay i el canceller bolivi√† Casimiro Corral, per determinar les noves bases d'arranjament sobre les q√ľestions pendents del tractat de 1866. El 5 de desembre de 1872, tots dos diplom√†tics van subscriure el protocol conegut amb el nom Lindsay-Corral, pel qual es va confirmar el paral¬∑lel 24 com a l√≠mit de Xile i Bol√≠via i es va determinar que la partici√≥ per meitat dels drets d'exportaci√≥ es referien, a part dels metalls, a les subst√†ncies inorg√†niques com el salnitre, b√≥raxy sulfats. L'acord va suscitar igualment el rebuig de l'opini√≥ p√ļblica boliviana, que considerava excessives les avantatges obtinguts per Xile. L'Assemblea de Bol√≠via va rebutjar aprovar el protocol, el que va mantenir pendent el problema.

    Creuer pel litoral bolivià

    A l't√©mer un conflicte armat entre Xile i Bol√≠via, el govern peru√† va ordenar a Grau que salp√©s novament al sud amb el Hu√°scar, amb la finalitat de con√®ixer de prop la situaci√≥, aix√≠ com per prevenir altres pertorbacions d'√≠ndole pol√≠tica que amenacessin a la Rep√ļblica peruana. El 4 de mar√ß de 1873 el monitor va salpar del Callao, rumb a aig√ľes bolivianes. 129

    El 13 de mar√ß, des d'Iquique, Grau va enviar un informe al Ministre de Guerra i Marina, fent-li saber de la tranquil¬∑litat al litoral, al no trobar ¬ęres que pugui amena√ßar una pertorbaci√≥ en l'ordre pol√≠tic¬Ľ i afegint que ¬ęno descuidar√© mesura alguna conduent al millor exercici de la meva comissi√≥ ¬Ľ. 129

    El 24 de març, el Huáscar va arribar al port de Acull, on va romandre tres dies. El 28, ja en Iquique, Grau va escriure novament al ministre de Guerra, informant-li de l'afectuosa acollida que va tenir de part les autoritats bolivianes: 129

    D'acord vaig indicar a VS, al meu ofici del 24 del present he estat tres dies al port de Acull, havent tornat a aquest en la tarda d'ahir. Durant la meva perman√®ncia en aquestes aig√ľes m'ha estat molt satisfactori la rebuda fet per les autoritats bolivianes, les que m'han dispensat tota mena d'atencions, no ometent cap circumst√†ncia per manifestar els seus sentiments d'adhesi√≥ al Govern i poble del Per√ļ.

    El 4 d'abril, des de Iquique, Grau va enviar un altre informe al ministre de Guerra, on assegurava ¬ęque el sud continua sense novetat¬Ľ. El govern peru√† li va autoritzar llavors a efectuar els reconeixements al sud del litoral de la Rep√ļblica quan ho jutg√©s convenient i va expedir la resoluci√≥ legislativa del 23 d'abril de 1873, per la qual va ascendir a Grau a capit√† de navili efectiu.

    El 28 de maig el Huáscar va arribar novament a Acull. L'endemà Grau escriure a la Comandància General de Marina, donant compte de la seva arribada a aquest port i informant que tota la costa es trobava en ordre. El 2 de juny li va escriure al ministre de Guerra, posant-li al tant sobre la desfavorable acollida dispensada al protocol Corral-Lindsay per part del poble bolivià; a més, va informar de la cordial rebuda que va tenir: 131

    Per la resta, la recepci√≥ feta tant per aquest funcionari, com per les autoritats d'aquest port, i les diverses circumst√†ncies que he tingut l'ocasi√≥ de fer-los atencions afectuoses i compliments, quant m'ha estat possible, no han fet m√©s que estr√®nyer els vincles i afeccions que aquestes autoritats i poble bolivi√† manifesten sincerament pel Govern i poble del Per√ļ, no ometent l'ocasi√≥ de provar-pr√†cticament, una vegada que han tingut l'oportunitat de fer-ho.

    Cal assenyalar al respecte, que el 6 de febrer de 1873 es va s'havia subscrit a Lima, amb car√†cter de secret, el Tractat d'Alian√ßa Defensiva entre Per√ļ i Bol√≠via, per la qual cosa √©s de suposar que el cordial rebuda que va gaudir Grau en Acull de part de les autoritats bolivinas obe√Įa en part a instruccions del govern de la Pau.

    De retorn a Iquique, Grau va ser encomanat a fer un estudi de la rada del port, a fi de facilitar el desenvolupament de les activitats portu√†ries. Al juliol de 1873, l'Hu√°scar va arribar al Callao, acabant aix√≠ el seu segon creuer al llarg del litoral bolivi√†, que havia durat en total quatre mesos. En aquells dies ja s'havia apaivagat la disputa boliviana-xilena, tranquil¬∑litzant-l'ambient internacional. No obstant aix√≤, l'Hu√°scar no va romandre molt temps en el Callao, ja que a finals del mes seg√ľent va ser comissionat novament cap a la costa sud peruana, tornant al setembre del mateix any.

    Cap de l'esquadra d'evolucions

    El 10 de juny de 1874, Grau va ser nomenat Cap de l'Esquadra de Evolucions. Aquesta figura consistia que els vaixells de l'esquadra posessin en pràctica els moviments de la tàctica naval, consignats en el manual respectiu de l'Escola Naval. A dir de l'historiador Melitón Carvajal Parella, aquesta forma de treball amb l'esquadra tindria el seu origen en les inquietuds del mateix Grau. Van integrar aquesta esquadra: el monitor Huáscar, la fragata Independència, els monitors Atahualpa i Manco Cápac, la corbeta Unió i el transport Chalaco. Per assumir el comandament de l'Esquadra, Grau va haver de deixar momentàniament la comanda de l'Huáscar al capità de corbeta Leopoldo Sánchez.

    L'esquadra d'evolucions va desenvolupar les seves activitats de 12 de juny de 1874 a 22 de gener de 1875. Va sortir del Callao el 18 de juny i va rec√≥rrer el litoral peru√†, tocant les illes Chincha, Sant Joan, Islay, Arica, Ilo, Pisco, Mollendo, entre altres punts. En exercici del seu alt c√†rrec, Grau va ordenar l'execuci√≥ de tota classe de maniobres per ensinistrar a les tripulacions en coneixements de t√†ctica naval i maneig de l'artilleria. Ja en aquells dies, Grau intu√Įa l'amena√ßa que comportava l'armamentisme que desenvolupava Xile, que havia manat a construir dos poderosos blindats al Regne Unit; considerava per aix√≤ necessari fer aquest tipus d'exercicis per mantenir sempre preparat al personal de la Marina.

    D'altra banda, Bol√≠via i Xile van semblar resoldre les seves difer√®ncies en signar un nou tractat de l√≠mits, el 6 d'agost de 1874. La frontera es va mantenir en el paral¬∑lel 24 ¬į S i va continuar el sistema d'explotaci√≥ i venda de com√ļ acord entre els paral¬∑lels 23 ¬į S i 24 ¬į S. Aix√≠ mateix, Bol√≠via es comprometia a no incrementar els impostos a les persones, capitals i negocis xilens durant 25 anys. L'incompliment per part de Bol√≠via d'aquesta √ļltima cl√†usula seria el detonant de la posterior Guerra del Pac√≠fic.

    La signatura del tractat de 1874 va fer que es dissipessin moment√†niament els perills de guerra entre Bol√≠via i Xile. A l'octubre d'aquest any, el govern peru√† es va assabentar de la pres√®ncia en aig√ľes peruanes del Talism√†, petit navili noliejat a Anglaterra, i en el qual, segons s'afirmava, venia Nicol√°s de Pi√©rola (l'exministre d'Hisenda de Jos√© Balta), amb un grup de revolucionaris, el pla era el enderrocar el president Manuel Pardo (episodi conegut com l'Expedici√≥ del Talism√†).

    Grau i l'Esquadra de Evolucions van rebre la missió de capturar al Talismà, que d'acord amb les informacions del govern, havia intentat desembarcar a Pacasmayo. Després d'una activa recerca, el Talismà va ser capturat per l'Huáscar a la badia de Pacocha, a prop de Ilo, el matí del 2 de novembre de 1874. La tripulació va ser capturada i bona part del carregament confiscat, però Piérola va aconseguir escapar cap a Moquegua ; posteriorment seria derrotat per les tropes gobiernistas en el combat de Los Angeles.

    Grau va enviar al Talismà a Mollendo, sota el comandament del capità de corbeta Leopoldo Sánchez, i va elevar un part al Ministre de Guerra i Marina, datat en Pacocha, donant compte dels fets.

    Complerta la seva missió, l'Huáscar va partir immediatament al sud per seguir protegint l'ordre. Al desembre de 1874, l'Esquadra de Evolucions va arribar a Iquique i després va tornar al Callao, posant fi al seu entrenament. El 20 de gener de 1875, Grau va cessar en el comandament de l'esquadra i va continuar com a comandant de l'Huáscar.

    Diputat per Paita (primera legislatura)

    La vinculació que havia mantingut Miguel Grau amb el port de Paita, on transcorregués la seva infantesa, va fer que en 1875 els seus pobladors el triessin diputat per representar a aquesta província al Parlament, com a membre del Partit Civil. Per aquest motiu, el 5 de juliol de 1876, Grau va deixar el comandament de l'Huáscar (que havia exercit durant més de 8 anys) i es va allistar per prendre possessió del seu escó congresal, per un període de sis anys, encara que, de fet, aquest es reduiria a dues legislatures, de sis mesos cadascuna (agost de 1876-febrer de 1877 i juliol de 1878-febrer de 1879).

    El 2 d'agost de 1876 es va instal·lar el govern constitucional del general Mariano Ignacio Prat, successor de Manuel Pardo. El dia 4 la Cambra de Diputats va aprovar el dictamen de la Comissió de Poders que habilitava a Grau per incorporar-se com a diputat propietari per Paita. L'endemà, Grau va prestar jurament de llei a la Cambra i va passar a integrar la Comissió de Marina,, presidida pel seu paisà i company d'armes, Camilo N. Carrillo. Entre els seus col·legues parlamentaris figuraven a més Elías Malpartida, César Canevaro, Manuel María Gálvez, Luciano Benjamí Cisneros, Ramón Ribeyro i Juan Francisco Balta.

    La seva activitat com a legislador va ser activa i eficaç. Va ser autor de la iniciativa sobre ascensos en l'Armada que reconeixia els mèrits de caps i oficials per accedir a rangs superiors. També va proposar la reorganització del Ministeri de Guerra i Marina, i va sol·licitar, igualment, que la Cambra es reunís dues vegades a la setmana en sessions nocturnes.

    A comanda de l'Executiu, a l'octubre de 1876 se li va concedir llicència temporal per a formar part del Consell de Guerra que havia de jutjar la pèrdua de la canonera Chanchamayo.

    Conclosa la legislatura al febrer de 1877, Grau va exercir durant uns dies com a agregat al Departament de Marina, i en aquest mateix mes, va demanar llic√®ncia per dos mesos per viatjar a Valpara√≠so, per tal de portar les restes del seu pare, el tinent coronel Juan Manuel Grau i Berr√≠o, mort en aquest port en 1865. Es va embarcar en el vapor brit√†nic Eten, portant amb si al seu segon fill, Miguel Gregorio, de 8 anys d'edat, qui fat√≠dicament va morir a Valpara√≠so, a conseq√ľ√®ncia de un accident.

    Ja de retorn al Per√ļ, Grau va complir amb informar el govern dels preparatius b√®l¬∑lics de Xile i la manifesta superioritat en qu√® es trobava l'esquadra d'aquest pa√≠s pel que fa a la del Per√ļ, el que ell mateix va poder comprovar in situ, en veure fondejats en les aig√ľes de Valpara√≠so als poderosos blindats Almirall Blanco Encalada i Almirall Cochrane, molt superiors a qualsevol dels millors navilis de guerra peruans.

    El 7 de mar√ß de 1877, Grau va ser nomenat vocal de la Junta Revisora ‚Äč‚Äčde les Ordenances Navals, c√†rrec que va exercir fins al 30 de maig, quan va ser nomenat Comandant General de Marina.

    Comandant General de la Marina de Guerra del Per√ļ

    L'1 de juny de 1877, Miguel Grau va assumir la m√©s alta funci√≥ en el servei naval: la de Comandant General de Marina. Tenia llavors 43 anys d'edat. En aquesta condici√≥, el 2 de gener de 1878 va elevar un detallat informe sobre l'estat dels vaixells de guerra i de les necessitats de la Marina, important document conegut com la Mem√≤ria, que acabava amb les seg√ľents reflexions:

    D'algun temps enrere la Marina no ha fet aven√ß material algun, a excepci√≥ de l'augment que ha rebut amb el transport De Lima ; lluny d'aix√≤ la seva import√†ncia ha desmerescut molt, ja que sent els nostres principals vaixells constru√Įts en una √®poca en qu√® el blindatge i gruixuda artilleria feien els seus primers assajos, ja han quedat molt enrere de les poderoses naus de guerra que es construeixen en el dia.

    Aquesta novetat que s'ha fet una necessitat imperiosa en totes les nacions proporcionalment a les seves exigències, em fa cridar l'atenció preferent de la vostra excel·lència que tant coneix quant referma una bona esquadra, els interessos, la tranquil·litat i sobirania de la nació. Massa conec la aflictiva situació del nostre erari, però, en atenció a les consideracions exposades, crec el meu deure reclamar la prestigiosa influència de la vostra excel·lència per reforçar la nostra esquadra amb els vaixells que segons el seu il·lustrada siguin necessaris.

    Fent a VI l'anterior comanda, just i convenient és que opini per la supressió dels vaixells que per la seva poca marxa o pel seu estat de deteriorament o inutilitat, només augmenten les despeses de l'Esquadra, sense profit i amb detriment de la conservació de els altres vaixells.

    Grau va fer en aquesta memòria un precís diagnòstic de la situació de l'Armada Nacional i va formular judicis que van ser una veritable advertència, a un any de l'esclat de la Guerra del Pacífic; però, els seus comandes no van ser degudament avaluats i la Cambra va disposar acusar rebut i enviar l'arxiu. La raó del govern per descuidar d'aquesta manera a la Marina, era que el país es trobava en una terrible crisi econòmica.

    Malgrat les limitacions de pressupost, Grau va saber exercir amb eficiència el seu elevat càrrec. Va ordenar les reparacions i la neteja dels fons de les naus de guerra, va tractar de proveir-les de pertrechos i d'armaments; però no va poder aconseguir el que desitjava amb més vehemència: l'adquisició de vaixells blindats, per superar, o almenys equiparar, el poder assolit per la flota xilena.

    A principis de 1878, li va tocar presidir el Jurat d'Ex√†mens de l'Escola Preparat√≤ria i Escola Naval, deixant const√†ncia, per ofici del 4 de febrer de 1878, de ¬ę... l'aprofitament que han assolit tots els alumnes, en els diversos rams que han cursat... ¬Ľ, important avan√ß en la formaci√≥ professional dels marins, el que contrastava amb la falta de modernitzaci√≥ de les naus i equips de la Marina.

    El 10 de juliol de 1878, Grau va posar a disposició del govern el seu càrrec de Comandant General de la Marina, ja que havia de reincorporar-se al Congrés Ordinari, a l'estar pròxima a iniciar-se una nova legislatura, programada per al 28 de juliol de 1878. El seu successor en la Comandància de la Marina va ser el contraalmirall Antonio de la Haza.

    Diputat per Paita (segona legislatura)

    Novament com a parlamentari, Grau va seguir en la Comissi√≥ de Marina, on va lliurar una veritable lluita perqu√® no es rebaixessin les partides presupuestales del plec de Marina, a vista de no haver aconseguit que es augmentessin. D'altra banda, va lluitar contra les intencions piuranas de convertir Paita en un districte de Piura, esbossant la seva frase: ¬ęNo nom√©s com a representant de Paita, sin√≥ com a fill d'ella, lluitar√© per la perman√®ncia de Paita com prov√≠ncia¬Ľ (octubre de 1878 ), quedant aix√≠ com el m√©s ferri opositor de les intencions piuranas i fins i tot guanyant-se enemics pol√≠tics piuranos, per√≤ guanyant a canvi el cor de tot Paita.

    Quan, al novembre de 1878, va ser assassinat el seu amic i el seu cap polític, l'expresident Manuel Pardo (en aquell temps president del Senat), Grau va pronunciar un emocionat i lacònic discurs, i va aprovar la resolució que va imposar l'estat de lloc i va declarar a la pàtria en perill.

    Al febrer de 1879, conclosa la legislatura, Grau va passar novament a servir en el Ministeri de Guerra i Marina en condici√≥ d'agregat, per√≤ el c√†rrec ho va exercir nom√©s 50 dies, ja que corrien vents de guerra al sud. El 28 de mar√ß, Grau va tornar a ser comandant del monitor Hu√°scar. El 5 d'abril de 1879, Xile va declarar la guerra al Per√ļ.

    El 2 d'agost de 1879, en plena campanya naval al sud, Grau va demanar ser rellevat de l'exercici de la seva funció parlamentària i que en el seu reemplaçament assumís el suplent Manuel I. Raygada, perquè la seva província no perjudiqués.

    Campanya naval de la guerra del Pacífic

    La Guerra del Pac√≠fic (1879-1883) va ser un conflicte armat que va enfrontar la Rep√ļblica de Xile contra la Rep√ļblica Peruana i la Rep√ļblica de Bol√≠via. Tamb√© se li ha denominat Guerra del Guano i del Salitre.

    L'esquadra peruana i la xilena

    El monitor Hu√°scar, muralla m√≤bil del Per√ļ. Oli del pintor peru√† Fernando Sald√≠as.

    A causa de les caracter√≠stiques del litoral bolivi√† i de l'extrem sud peru√†, en el qual s'est√©n el desert d'Atacama, i tenint en compte les experi√®ncies de la Guerra de la Independ√®ncia i contra la Confederaci√≥, Xile coneixia que era necessari sortejar per mar aquest territori per poder traslladar a les seves tropes i envair el territori peru√†. Per a aix√≤ hauria d'assolir el domini del mar. El Per√ļ, per la seva banda, tamb√© va comprendre que aquesta era la maniobra l√≤gica que adoptaria Xile. D'aquesta manera, les dues nacions van donar inici a la campanya naval com la primera part de la guerra.

    L'esquadra peruana, al comandament del capit√† de navili Miguel Grau, estava conformada pel blindat tipus monitor Hu√°scar, la fragata cuirassada Independ√®ncia, la corbeta Uni√≥, la ca√Īonera Pilcomayo i els transports Chalaco, Oroya, De Lima i Talism√†. Aquests √ļltims haurien de complir una funci√≥ molt important durant el conflicte, mantenint oberta la ruta de prove√Įment peruana amb continus viatges entre el Callao i Panam√†, aix√≠ com a altres punts del litoral, transportant tropes, pertrechos i municions, burlant a la poderosa esquadra enemiga. A ells se sumaven els vetustos monitors costaners Manco C√°pac i Atahualpa de gaireb√© nul despla√ßament, el que els redu√Įa a ser nom√©s bateries flotants.

    L'esquadra xilena, al comandament del contraalmirall Juan Williams Rebolledo, estava composta pels blindats Almirall Blanco Encalada i Almirall Cochrane, les corbetes Chacabuco, O'Higgins, Abtao i Esmeralda i les canoneres Magallanes i Covadonga, a m√©s de diversos transports armats com el Lloa i Amazones. Completaven la seva flota velo√ßos transports que asseguraven la log√≠stica de les seves tropes acantonades a Antofagasta i de la seva esquadra, com el Itata, Lamar, R√≠mac, Copiap√≥ i el carboner Mat√≠as Cousi√Īo. El equilibri de poder era favorable a la marina xilena, at√®s que les seves naus, sobretot els dos blindats, tenien millor artilleria, major velocitat nominal de guerrer, en comparaci√≥ a les naus peruanes.

    El plantejament va ser molt clar en ambd√≥s costats. L'esquadra xilena era superior materialment a la peruana, no nom√©s en nombre sin√≥ tamb√© en la qualitat dels seus vaixells. Havia de llavors buscar-la i destruir-la el m√©s aviat possible. L'esquadra peruana, per la seva banda, donada la seva inferioritat en mitjans, havia de perllongar el m√©s possible la seva pres√®ncia com una amena√ßa efectiva al mar, no tant per l'esquadra xilena sin√≥ per al tr√†nsit mar√≠tim d'aquest pa√≠s, entaulant combat √ļnicament quan estigu√©s en superioritat de condicions o quan aquest fos inevitable. El temps que es guany√©s en aix√≤ seria en profit de la preparaci√≥ de les defenses al sud peru√† i l'adquisici√≥ de noves naus i armament.

    Preparatius de la campanya naval

    L'esquadra peruana, agafada de sorpresa per la declaratoria de guerra, no estava preparada per posar-se en campanya immediatament. El poble peruà, que ignorava la situació de l'armada, se sentia optimista pel que fa a l'enfrontament amb Xile i exigia que els bucs peruans sortissin immediatament.

    Grau va fer veure que calia fer abans alguns exercicis de maniobres i d'artilleria, ja que la marineria estrangera recentment reclutada tot just coneixia les seves obligacions. Com alguns van dir que l'Huáscar era prou fort per enfrontar amb èxit a l'escuadra xilena, Grau va respondre dient que el monitor era sens dubte un vaixell molt forta, però que mai podria contrarestar a un sol dels blindats xilens, molt superiors quant a blindatge, mobilitat i poder de foc; però que tot i així, arribat el cas, compliria amb el seu deure, tot i que tingués la seguretat del seu sacrifici. Aquestes paraules van ser profètiques.

    Finalment, la pressi√≥ de l'opini√≥ p√ļblica va pesar m√©s i es va acordar la sortida de l'esquadra. Aquesta va ser dividida en dues divisions:

    • La primera, conformada pel monitor Hu√°scar, la fragata Independ√®ncia, els monitors Manco C√°pac i Atahualpa; i els transports Chalaco, Oroya i De Lima.
    • La segona, conformada per la corbeta Uni√≥ i la ca√Īonera Pilcomayo.

    Grau va ser nomenat comandant de la Primera Divisi√≥ Naval. La ins√≠gnia de l'Armada corresponia estar a la Independ√®ncia per ser el buc de major poder, per√≤ Grau va preferir hissar a l'Hu√°scar, nau a la qual coneixia molt b√© per haver-la comandat durant vuit anys. Va arribar fins i tot m√©s tard a llevar-li el pal de proa, deixant-li nom√©s el de popa, per fer-li m√©s maniobrable en l'√ļs dels canons de la torre girat√≤ria.

    El president Mariano Ignacio Prat va ser nomenat Suprem Director de Guerra. La Segona Divisi√≥ Naval del Per√ļ, comandada pel capit√† de navili Aurelio Garc√≠a i Garc√≠a, va ser la primera a partir cap al sud. La primera acci√≥ va tenir lloc tot just set dies despr√©s de declarada la guerra, el 12 d'abril de 1879, quan la corbeta Uni√≥ i la ca√Īonera Pilcomayo van atacar i van perseguir a la corbeta xilena Magallanes enfront de Punta Chipana.

    Per la seva banda, l'esquadra xilena va bombardejar els ports peruans de Pisagua, Mollendo i Iquique, abans de dirigir-se al Callao amb el prop√≤sit d'atacar per sorpresa a l'escuadra peruana i destruir-la. Van quedar bloquejant el port d'Iquique la corbeta Esmeralda i la ca√Īonera Covadonga, que eren els vaixells m√©s febles de l'Esquadra. Per√≤ el mateix dia (16 de maig) en qu√® l'esquadra xilena partia d'Iquique cap al Callao, els bucs peruans de la Primera Divisi√≥ Naval salpaven del Callao, rumb a Arica (llavors port peru√†), portant a bord al president Prado. Les dues flotes es van creuar sense albirar-, pel fet que els peruans navegaven prop de la costa i els xilens mar endins. El viatge de la flota xilena al Callao va resultar aix√≠ infructu√≥s, al no trobar a l'escaire peruana a la badia, mentre que a Iquique es lliurava un combat naval.

    Combat naval d'Iquique

    Combat Naval d'Iquique, de Thomas Somerscales (1842-1927).
    Representació de l'enfrontament entre el monitor peruà Huáscar, al comandament del capità de navili Miguel Grau, i la corbeta xilena Esmeralda, al comandament del capità de fragata Arturo Prat.

    El 20 de maig de 1879, la flota peruana va arribar a Arica, on va desembarcar el president Prat, director de Guerra, ja que es va considerar necessari que la caserna general estigu√©s prop del teatre d'operacions. Gaireb√© immediatament van ser despatxats a Iquique el monitor Hu√°scar i la fragata Independ√®ncia, amb instruccions d'aixecar el bloqueig d'aquest port, sostingut en aquest moment per la corbeta Esmeralda, la ca√Īonera Covadonga i el transport Lamar.

    El 21 de maig de 1879, el monitor Huáscar, al comandament del capità de navili Miguel Grau, i la Independència al comandament del capità de navili Juan Guillermo Habiti Ruiz, van ingressar a la badia d'Iquique i es van enfrontar als ja esmentats vaixells de fusta xilens, comandats, respectivament, per Arturo Prat Chacón (Esmeralda) i per Carlos Condell de l'Haza (Covadonga). El transport Lamar va hissar bandera nord-americana i va posar rumb al sud.

    L'Hu√°scar va trencar els seus focs sobre la Covadonga; per la seva banda, la Independ√®ncia va atacar a l'Esmeralda; aquesta √ļltima va maniobrar per col¬∑locar-se davant de la poblaci√≥ d'Iquique, amb el prop√≤sit de posar-la en risc dels projectils peruans. Aprofitant un alt realitzat per l'Hu√°scar per atendre un pot que portava informaci√≥, la Covadonga es va posar en fugida cap al SE; Grau va ordenar llavors a la Independ√®ncia anar en la seva persecuci√≥, a causa que aquesta tenia m√©s velocitat. Mentrestant, l'Hu√°scar es va quedar en Iquique ca√Īoneando a l'Esmeralda, i escombrant la seva coberta amb la seva metralladora Gatling, causant-li moltes baixes. Per√≤ a causa de la imper√≠cia dels seus artillers, els tirs de l'Hu√°scar no donaven en el blanc just com per enfonsar el vaixell adversari, i el combat es perllongava massa, de manera que el comandant Grau va decidir utilitzar l'esper√≥. El primer espolonazo de l'Hu√°scar va fer poc mal en l'amura de babord de l'Esmeralda; va ser en aquest instant quan el comandant xil√® Arturo Prat va realitzar un abordatge frustrat, morint a la coberta del monitor. El segon espolonazo va causar a la corbeta xilena una gran avaria en l'amura d'estribord.

    Enfonsament de la Esmeralda.

    Finalment, amb un tercer espolonazo, va aconseguir Grau enfonsar la nau xilena, els supervivents es van llançar a l'aigua. El combat havia durat quatre hores. El comandant peruà, en un gest humanitari al qual no estava obligat, va rescatar els nàufrags xilens, perdent així un temps preciós que li hauria servit per ajudar a la Independència en la seva persecució de la Covadonga. En el combat va morir el tinent primer Jorge Velarde, primer heroi naval peruà de la contesa.

    Mentrestant, la Independ√®ncia, condu√Įda per More, perseguia la Covadonga, que anava molt a prop de la costa. La fragata peruana, en el seu afany de espolonear al vaixell xil√®, va xocar amb una roca, prop de Punta Grossa, obrint-se el seu casc en la l√≠nia de flotaci√≥, per la qual cosa va comen√ßar a enfonsar-se. Tan aviat es va adonar d'aix√≤, el comandant Condell de la Covadonga, va tornar sobre les seves aig√ľes i va disparar la seva artilleria sobre la fragata varada, metrallant fins i tot als n√†ufrags peruans que comen√ßaven a arriar els bots per abandonar el vaixell encallat. La Independ√®ncia, mig enfonsada, no es va rendir i va respondre l'atac amb tot el poder de foc que li quedava. El combat va finalitzar quan la Covadonga, en veure apropar-se a l'Hu√°scar, es va retirar del lloc. Els historiadors peruans solen contrastar l'actitud de Grau, salvant als n√†ufrags xilens de l'Esmeralda, i la de Condell metrallant als n√†ufrags peruans de la Independ√®ncia. En tot cas, aquesta √©s la versi√≥ peruana del combat ; en canvi, Condell diu en la seva part que nom√©s va disparar dues canonades sobre la Independ√®ncia, at√®s que encara mantenia la seva bandera al l√≠mit, indicaci√≥ que seguia en combat, i que de seguida More va hissar la bandera de parlament i li va demanar un pot; i que estant en aquesta tratativa va apar√®ixer la silueta de l'Hu√°scar a l'horitz√≥, optant llavors per retirar-se. Grau va procedir a recollir els supervivents de la Independ√®ncia i va ordenar cremar les restes del vaixell.

    Posteriorment Grau, en un gest de cavallerositat, va escriure a Carmela Carvajal, v√≠dua de l'heroi naval xil√® Arturo Prat Chac√≥n, comandant de l'Esmeralda, mort a la coberta de l'Hu√°scar, una carta en la qual elogiava l'actuaci√≥ del seu marit i li enviava algunes de les seves peces personals, entre elles la seva espasa. Al seu torn, en la resposta a aquesta carta, la v√≠dua de Prat va agrair tal gest, assegurant que donada la hidalgu√≠a mostrada per Grau en associar al seu dolor, ella comprenia que la mort del seu esp√≤s va ser conseq√ľ√®ncia de la guerra i que d'haver estat en mans del capit√† de l'Hu√°scar, mai hauria tingut lloc.

    Combat naval d'Angamos

    Combat d'Angamos, oli de Salaverry. Col·lecció particular. Lima

    La incapacitat dels comandaments navals xilens enfront de les cont√≠nues incursions de l'Hu√°scar va causar gran neguit a Xile. Tot aix√≤ es va aguditzar amb la captura del transport R√≠mac, despr√©s de la qual cosa es van produir protestes populars, interpel¬∑lacions al congr√©s, ren√ļncies de ministres i canvis en les prefectures de l'ex√®rcit i l'esquadra.

    Els comandaments xilens, davant la impossibilitat d'iniciar la campanya terrestre per envair el sud peru√†, van determinar que la captura de l'Hu√°scar era priorit√†ria i indispensable per dur a terme els seus plans. Una de les primeres mesures va ser el relleu del contraalmirall Juan Williams Rebolledo en el comandament de l'Esquadra xilena, sent reempla√ßat pel capit√† de navili Galvarino Riveros, qui va disposar que els vaixells fossin sotmesos a reparacions de calderes i carenat per netejar els seus fons i preparar-se a donar ca√ßa a l'Hu√°scar. Per a aquest prop√≤sit, van elaborar un pla per capturar-ho, organitzant al seu esquadra en dues divisions, la primera, integrada per l'Almirall Blanc Encalada, la Covadonga i el Mat√≠as Cousi√Īo, i la segona, composta per l'Almirall Cochrane, el Loa i la O'Higgins. La idea era tendir un c√®rcol a l'Hu√°scar, a l'√†rea compresa entre Arica i Antofagasta.

    Sense conèixer tota aquesta concentració de l'enemic per donar-li caça, Grau va rebre ordres de salpar des d'Arica amb el Unió i el Rímac rumb al sud, amb la finalitat d'hostigar els ports xilens entre Tocopilla i Coquimbo (1 d'octubre). Mentrestant, les dues divisions xilenes van partir des Musclos cap al nord, a la recerca de l'Huáscar, arribant a Arica en el matí del 5 d'octubre, no trobant-hi al seu objectiu.

    L'Hu√°scar, mentrestant, despr√©s de deixar a l'R√≠mac en Iquique, va arribar en companyia del Uni√≥ a la caleta de Sarco, el 4 d'octubre. All√† van capturar a la goleta Coquimbo, per posteriorment arribar al port del mateix nom i prosseguir m√©s al sud, arribant fins a la caleta de Tongoy. Es trobaven a poques hores de Valpara√≠so, per√≤ Grau i les seves naus van preferir no arriscar, i donant per complerta la seva missi√≥, van iniciar el retorn a aig√ľes peruanes.

    Mentre els vaixells peruans navegaven cap al nord de retorn, ignoraven els moviments dels vaixells xilens. Les dues divisions enemigues avançaven des de diferents direccions, en posició oberta, disposades a cercar al seu objectiu.

    A l'alba del 8 de octubre de 1879, l'Huáscar a l'altura de l'istme de Angamos va ser albirat per la primera divisió xilena, el que va obligar a Grau a virar cap al sud-oest per després tornar al nord, a la màxima velocitat possible tractant de deixar enrere als seus enemics. Poc després, l'Huáscar i la Unió es van trobar amb la segona divisió xilena davant de Punta Angamos, la qual navegava en ventall. A l'adonar-se que l'Huáscar no podria evadir el combat pel seu escàs caminar, la Unió, de major caminar, per ordre de l'almirall, es va obrir pas cap al nord. En procedir d'aquesta manera, Grau complia les instruccions donades pel Director de Guerra, president Prat, que l'obligava a no comprometre els vaixells del seu comandament, i que, en cas de veure envoltat per forces superiors sense possibilitat de retirar-se, havia de complir amb el seu deure.

    Després, a les 9:40 del matí, sent inevitable la trobada, el monitor peruà va afermar el seu pavelló de combat i va disparar els canons de la torre sobre el Cochrane, a mil metres de distància. Grau es va determinar doncs a presentar combat, sabent que les probabilitats de sortir airós de l'emboscada eren nul·les. La Covadonga i el Blanc Encalada en aquests moments es trobaven a una distància de sis milles amb direcció a l'Huáscar, mentre que la O'Higgins i el Lloa anaven després de la Unió, persecució que resultaria infructuosa. El Cochrane no va contestar inicialment els trets, sinó que va escurçar distàncies gràcies a la seva major velocitat; estant a 500 metres, una andanada del monitor va colpejar la banda del cuirassat xilè fent-ho bandearse per uns instants, però sense major dany.Quan va estar a 200 m per babord del Huáscar, el Cochrane va fer els seus primers trets, perforant el blindatge del casc i danyant seriosament el sistema de govern del monitor, que va haver de ser restablert amb aparells que eren jalados manualment per diversos homes. 179

    Combat d'Angamos, oli de Teófilo Castell. Representa l'enfrontament entre el monitor Huáscar i els blindats Cochrane i Blanc Encalada.

    Grau a la seva torre, pressentint l'inevitable i ajupint cap a la reixa del pis, es va acomiadar de Diego Ferré en un fraternal salutació de mans. Mentrestant, les alces dels canons xilens apuntaven cap a les parts vitals del monitor. Cap a les 10:00 am, un projectil provinent del Almirall Cochrane va impactar a la torre de comandament i en esclatar va destrossar l'contraalmirall Miguel Grau i va deixar moribund al seu acompanyant tinent primer Diego Ferré. 180 181

    En aquesta circumstància va prendre el comandament del vaixell el capità de corbeta Elías Aguirre, qui va continuar el combat amb les naus xilenes. En auxili del Cochrane va arribar el Blanc Encalada, que, en la seva ànsia d'acabar d'una vegada amb el monitor, es va acostar massa i per poc es va salvar de xocar amb l'altre cuirassat. Aquesta circumstància va ser aprofitada pel Huáscar per efectuar una hàbil maniobra que li va permetre col·locar-se enmig dels dos cuirassats, disparant els seus canons sobre els dos alternativament. Però els cuirassats van canviar de posició ràpidament i els seus dotze canons van sembrar la destrucció i la mort en el monitor. 182

    Malgrat patir greus destrosses en els seus punts vitals, el Huáscar no es va rendir. El seu comandant Aguirre va intentar espolonear al Blanc Encalada, sense resultat, i poc després va caure mort per un tret de l'Cochrane, quan es trobava al pont de comandament dirigint el combat. El seu successor en la comanda va ser el tinent primer José Melitón Rodríguez, qui també va sucumbir heroicament, quan treia el cap de la tronera de la torre giratòria per apuntar un dels canons, moment en què un projectil enemic li va volar el cap, caient seu cos inert a l'interior. Van resultar ferits el capità de fragata Melitón Carvajal i el tinent segon Enrique Palacios. Així mateix, el pavelló peruà va caure dues vegades a terra, en tallar-la drissa per efectes de la metralla enemiga, sent hissat altres tantes vegades, com a demostració del propòsit resolt dels seus tripulants de no rendir-se mai. 182 183

    Fins que, havent recaigut el comandament en el tinent primer Pedro G√°rezon Thomas de nom√©s 28 anys d'edat, aquest oficial, veient que ja no era possible continuar la lluita per les condicions en qu√® es trobava el vaixell, amb els seus canons inutilitzats, trencat el seu tim√≥, i amb part de la seva tripulaci√≥ morta o ferida, va donar l'ordre d'obrir les v√†lvules de fons per inundar al monitor i d'aquesta forma enfonsar per impedir la seva captura. Aquesta ordre va ser transmesa per l'alferes de fragata Ricardo Herrera de la Lama, a l'1 ¬į maquinista de la nau, Samuel Mac Mahon, qui es va posar mans a l'obra. 184 183

    Quan la bandera peruana va caure per tercera i √ļltima vegada, novament a conseq√ľ√®ncia dels trets enemics en la drissa, els xilens van esperar un curt interval de temps per a considerar-la com nau rendida, perqu√® ja en dues ocasions anteriors s'havien afanyat a celebrar la suposada rendici√≥ del vaixell. Veient que ja no hi havia resist√®ncia, a les 11:10 AM cuirassats xilens van suspendre el canoneig i van enviar una dotaci√≥ armada en llanxes per a procedir a l'abordatge. Aquesta tasca es va veure facilitada pel fet que el Hu√°scar va haver de parar el moviment de la seva m√†quina, el que era necessari per a apressar la submersi√≥ del vaixell. Quan els marins xilens van ingressar a bord, el Hu√°scarja tenia 1,20 m d'aigua i estava a punt d'enfonsar per la popa. Rev√≤lver en m√†, els oficials xilens van ordenar als maquinistes tancar les v√†lvules i posteriorment van obligar als presoners a apagar els focs que consumien diversos sectors de la nau. La nau, ja incapacitada per a la defensa, va acabar aix√≠ per ser abordada per l'enemic. 185 183

    La lluita havia conclòs i el Huáscar capturat. Dels seus 216 tripulants, 31 van morir i els restants van resultar ferits en la seva majoria. Cap dels oficials presoners va lliurar la seva espasa al vencedor, ja que el van llançar al mar abans de produir-se l'abordatge. 183 Si bé els xilens van trobar la bandera peruana caiguda, Gárezon va explicar al tinent primer Policarpo Toro del Cochrane que el pavelló es trobava a la coberta, juntament amb el bec, per haver-se trencat la drissa de fusta que el sostenia i no per haver estat arriat a propòsit. 184

    Les restes de Grau

    Despr√©s del combat d'Angamos, el tinent primer Pedro G√°rezon Thomas, √öltim comandant del "Hu√°scar", no va voler abandonar el monitor fins no haver esgotat la recerca de les restes de l'almirall Grau. En veure la seva insist√®ncia, el tinent xil√® Go√Īi li va permetre fer aquesta recerca a la torre de comandament, que es trobava destrossada. G√°rezon va entrar per un gran esvoranc obert per les bombes i despr√©s d'una recerca exhaustiva, va trobar finalment entre la runa l'√ļnica resta de Grau: ¬ęun tros de cama blanca i peluda, nom√©s des de la meitat del panxell al peu, que estava cal√ßada amb un bot√≠ de cuir ¬Ľ. G√°rezon va certificar que es tractava d'un aut√®ntic resta de l'almirall. Col¬∑locat en una caixa, va ser condu√Įt a Musclos, on se li va honrar amb una missa oficiada per monsenyor Fontecilla. Despr√©s, el 14 d'octubre, per ordre expressa del govern xil√®, va ser traslladat a Valpara√≠so, a bord delBlanc Encalada. El capit√† de fragata √ďscar Viel, que era concu√Īado i compare de Grau, va obtenir del seu govern el perm√≠s per sepultar les restes de Grau al mausoleu de la seva fam√≠lia a Santiago, on va romandre per alguns anys. 186

    Les restes de Grau, juntament amb els pertanyents a altres combatents peruans caiguts en la guerra, van retornar al Per√ļ durant el primer govern de Andr√©s A. C√†ceres. Van arribar al Callao a bord del creuer Lima, el dia 13 de juliol de 1890, sent sepultats en una tomba provisional al Cementiri Prevere Mestre de Lima. El 1908 van ser traslladats a la Cripta dels Herois de la Guerra del Pac√≠fic, inaugurada pel president Jos√© Pardo i Barreda en aquest cementiri. 187

    A Xile va romandre un fragment de la t√≠bia de Grau que era exhibit en un museu de Sant Jaume, juntament amb una gorra i altres estris personals de l'heroi. Aquesta resta va ser retornat a l'Per√ļ el 20 de mar√ß de 1958, en solemne cerim√≤nia realitzada a Santiago amb la pres√®ncia del president de Xile, Carlos Ib√°√Īez del Camp. 188 L'endem√†, van arribar via a√®ria a Lima, on van ser rebuts pel president Manuel Prat Ugarteche, que, en part del seu discurs cerimonial va expressar el seg√ľent:

    La figura del nostre ínclit Almirall, personifica una de les glòries legítimes que enalteixen no només els nostres anals i els d'Amèrica, sinó del món sencer. La seva vida i sacrifici són paradigmes de cavallerositat i abnegació.

    Despr√©s, les restes van ser condu√Įts a l'edifici de l'antiga Escola Naval a La Punta, on van ser dipositats en un sal√≥.

    Finalment, el 7 d'octubre de 1976, les restes √≤ssies de Grau van ser traslladats en solemne cerim√≤nia al Cenotafi constru√Įt a la Cripta de l'Escola Naval, on romanen amb gu√†rdia d'honor permanent. El 25 de juliol del 2003 van ser dipositades all√† l'espasa i les condecoracions de l'heroi. 189

    Família

    Ancestres

    Matrimoni i descendència

    Miguel Grau se caso con Dolores Cabero y Nu√Īez, el 12 de abril de 1867 en la catedral de Lima. 191 ‚Äč El matrimonio tuvo diez hijos:

    • Miguel Gregorio (Lima, 9 de marzo de 1869- Valpara√≠so, 15 de julio de 1877), fallecido en un accidente en Chile mientras su padre repatriaba los restos de Juan Manuel Grau.
    • Oscar (Lima, 3 de febrero de 1871- Ib., 31 de julio de 1929), fue prefecto por Piura, cargo al que renunci√≥ como protesta tras el asesinato de su hermano Rafael. 192 ‚Äč
    • Ricardo Florencio (Lima, 12 de febrero de 1872- Chanchamayo, 7 de marzo de 1899), ingeniero de profesi√≥n, falleci√≥ en un accidente mientras constru√≠a un puente y su cuerpo fue arrastrado por el r√≠o. Nunca fue encontrado. 193 ‚Äč 194 ‚Äč
    • Mar√≠a Luisa (Lima, 5 de marzo de 1873- Ib., 8 de diciembre de 1973), permaneci√≥ soltera. Hered√≥ la espada obsequiada a su madre por las damas peruanas radicadas en Europa. Posteriormente la don√≥ al gobierno peruano. 194 ‚Äč
    • Carlos Pedro (Lima, 30 de abril de 1874- Par√≠s, 1940). 194 ‚Äč
    • Rafael (Lima, 20 de enero de 1876-Cotabambas, 4 de marzo de 1917), pol√≠tico peruano y uno de los fundadores del partido Uni√≥n C√≠vica, fue vicepresidente de la C√°mara de diputados y posteriormente Ministro de instrucci√≥n, justicia y culto. Adem√°s fue varias veces alcalde de El Callao. Siendo diputado por Cotabambas, Apur√≠mac, y en medio de su campa√Īa reeleccionista fue asesinado por Santiago Montesinos, su contendiente electoral. 195 ‚Äč La provincia de Grau, en Apur√≠mac, recibi√≥ este nombre en su honor por pedido de su hermano Miguel. 196 ‚Äč
    • Victoria (Lima, 21 de enero de 1877-Par√≠s, 19 de mayo de 1914), muri√≥ soltera. 196 ‚Äč
    • Elena (Lima, 21 de enero de 1877- Ib., 24 de diciembre de 1877), melliza de Victoria, muri√≥ a los 11 meses de edad. 197 ‚Äč
    • Miguel (Lima, 23 de gener de 1879- Ib., 31 d octubre de 1976), va ser senador per Amazones el 1917 i per Callao en 1919 i posteriorment c√≤nsol del Per√ļ a Brussel¬∑les. 198 A m√©s, ha acusat el president Jos√© Pardo i Barreda com el causant indirecte de la mort del seu germ√† al no haver-li brindat garanties per a la seva vida malgrat haver-les demanat. Va proposar a m√©s que es digui Grau a la prov√≠ncia de Cotabambas en honor al seu germ√†. Reconciliat amb Pardo, va postular com el seu segon vicepresident en els comicis de 1936, per√≤ les eleccions van ser anul¬∑lades i el president √ďscar R. Benavides va estendre el seu mandat per tres anys. 199

    Homenatges

    La carta que Grau, cavallerosament, va enviar a la vídua del capità Prat, va ser tallada en un monument en un parc del centre de Santiago de Xile.
    El lloc on va caure sobre l'Huáscar té una placa homenatge de l'Armada Xilena

    Autors peruans, de les m√©s variades ideologies i condicions socials, han recitat l'elogi esglaiat de l'heroi d'Angamos, considerat com el primer heroi nacional del Per√ļ.

    √ąpoques hi ha que tot un poble es personifica en un sol individu: Gr√®cia a Alejandro, Roma a C√©sar, Espanya en Carles V, Anglaterra en Cromwell, Fran√ßa en Napole√≥, Am√®rica a Bol√≠var. El Per√ļ de 1879 no era Prat, La Porta o Pi√©rola: era Grau... Hum√† fins a l'exc√©s, practicava generositats que en el fragor de la guerra conclo√Įen per revoltar la nostra c√≤lera. Avui mateix, en recordar l'acarnissament implacable del xil√® vencedor, deplorem l'exagerada clem√®ncia de Grau a la nit d'Iquique. Per comprendre'l i disculpar, es necessita realitzar un esfor√ß, fer callar les punxades de la ferida entreoberta, veure els esdeveniments des de major altura. Llavors es reconeix que no mereixen anomenar-se grans els tigres que maten per matar o fereixen per ferir, sin√≥ els homes que fins al vertigen de la lluita saben economitzar vides i estalviar dolors.

    Miguel Grau Seminario va ser un home comprom√®s amb el seu temps, amb el seu pa√≠s i els seus valors. Va ser honest i lleial amb els seus principis, va defensar l'ordre constitucional i va ser enemic de les dictadures. L'heroi d'Angamos sempre va estar en la l√≠nia d'afirmaci√≥ de les normes morals i les tradicions de la rep√ļblica. Honrat en la cabina ia la torre de comandament, ho √©s tamb√© a la sala ia la llar.

    Com del carb√≥ surt el diamant, aix√≠ de la negror d'aquesta guerra surt Grau. La posteritat ha indultat la seva generaci√≥ infausta perqu√® a ella va pert√†nyer el comandant de l'Hu√°scar (...) A l'estudiar el que va fer, prec√≠s √©s recordar amb quins elements treballar i cal preguntar qu√® hauria estat del Per√ļ amb Grau en un vaixell com el Cochrane o el Blanc Encalada... "

    Jorge Basadre Grohmann, "Ef√≠gie de Grau", inserida en Hist√≤ria de la Rep√ļblica del Per√ļ.

    Grau va ser i ser√†, per aix√≤, el s√≠mbol del Per√ļ, l'heroi peru√† per excel¬∑l√®ncia, perqu√® va tenir, entre les seves virtuts cardinals algunes que eren seves, com brot miracul√≥s del geni heroic -salut, fortalesa, tenacitat, prud√®ncia, robustesa del cos i de l'√†nima-, i altres que eren l'empremta del nostre esperit i el nostre sin√≥ i van cristal¬∑litzar en la seva barreja de bravura i noblesa, en la seva humilitat i tendresa per al nen o per a l'enemic, en la seva incapacitat per a la viol√®ncia destructora i l'acarnissament vand√†lica, i, sobretot, si peruan√≠sima lli√ß√≥ de v√®ncer sense odi i perdre amb honra.

    Tu eres la pàtria sobre el mar,
    sota el cel
    i més enllà de l'horitzó,
    i unías la llegenda i el cantar
    l'exemple
    com un nou Quixot.
    Reflex blau de la bondat divina,
    per tu, la vermella guerra va tenir;
    hundías vaixells i salvaves vides;
    encara a l'enemic vas donar amor,
    i entre la sang i la metralla
    pur vas passar, l'ànima alçada
    per la mà de Déu.
    ...
    Tenies de caure!
    Com en un mite grec,
    es va fer de sang tot l'horitzó,
    i es van alçar com uns semidéus
    els que amb tu a l'holocaust van ser.
    Tenies de caure!
    'Es va fer de sang tot l'horitzó,
    però el mar, com mai, va ser el color de llorer !.
    Imatge de Grau a la seva cabina personal, al museu Monitor Hu√°scar, Talcahuano, Xile.

    Hi ha una tomba sense creus a Punta de Angamos. Un record de llum que un grapat de marins erigir per sempre per gl√≤ria de la seva p√†tria. M√©s enll√† del valor i de l√≠mits tangibles escribistes Almirall, una oda de noblesa que fa honor a la guerra i ombra als seus trofeus. El teu poble, agra√Įt pronuncia amb respecte el nom d'aquell vaixell d'immens commemorar: Hu√°scar.

    Contraalmirall Fernando Casaretto Alvarado, Els peruans d'Angamos (Obra teatral, 1976).

    Miguel Grau √©s recordat no nom√©s al Per√ļ, sin√≥ tamb√© a Xile ia Bol√≠via. El seu nom est√† present en carrers de Santiago de Xile com a reconeixement a la seva hidalgu√≠a. Per aquesta ra√≥, se li coneix com El cavaller dels mars, t√≠tol encunyat per tots els implicats, per les seves alturados valors, el seu coratge i malgrat la guerra, la humanitat, tremp i gallardia que mostrava davant els seus enemics en alta mar.

    En Talcahuano, Xile, es conserva el Monitor Huáscar i en ell, la figura de Grau està present en un setial d'honor en la seva cabina i sala d'oficials.

    Al pis baix de l'hemicicle del Congr√©s del Per√ļ, ubicat a la part central de la taula directiva i enfront de tot l'hemicicle es troba una r√®plica de l'esc√≥ que ocup√©s al segle XIX Miguel Grau en la seva qualitat de diputat nacional. Grau, sent parlamentari, va sol¬∑licitar llic√®ncia per servir al Per√ļ en la Guerra amb Xile i com va morir en aquesta durant el Combat d'Angamos, mai es va reintegrar al parlament. Com un senyal de respecte i un homenatge, el nom de Miguel Grau √©s el primer que es diu al moment de passar llista als congressistes.

    Ascens a l'alta classe d'Almirante

    Al moment d'esclatar la guerra amb Xile, Grau ostentava la classe de capit√† de navili. Per la seva destacat accionar en la campanya mar√≠tima va ser ascendit a contraalmirall, per llei del Congr√©s de la Rep√ļblica del 26 d'agost de 1879, per√≤ ell mai va voler fer √ļs de la ins√≠gnia d'aquest grau, ja que desitjava romandre com comandant de l'Hu√°scar. Aix√≠ es va mantenir fins a la seva gloriosa mort al combat d'Angamos.

    De manera p√≤stuma, el Congr√©s de la Rep√ļblica del Per√ļ va expedir la Llei N√ļm 10869, que va ser promulgada el 26 d'octubre de 1946 pel president Constitucional de la Rep√ļblica Jos√© Luis Bustamante i Rivero, per la qual, per voluntat nacional, es ascendir al contraalmirall Grau a l'alta classe d'Almirall.

    Monuments a la glòria de l'Almirall Grau

    Vista de la Pla√ßa Grau ; al fons la via expressa del Passeig de la Rep√ļblica, Lima.
    Estàtua de bronze en el Callao en homenatge al Cavaller dels Mars.

    El 21 de novembre de 1897, el president Nicol√°s de Pi√©rola va inaugurar al Callao la bella columna que l'escultor itali√† Fabio Lanzarini va modelar a G√®nova. La base i el capitell s√≥n de marbre i el conjunt √©s coronat per l'est√†tua de Grau, de peu i amb el bra√ß est√®s assenyalant cap al sud. 200 En el seu discurs, Pi√©rola va expressar el seg√ľent:

    El tros de granit i bronze que circundamos en aquest instant i que el benemèrit poble chalaco ha aixecat en aquest pòrtic de la llar nacional, commemora una glòria veritablement peruana; però com en les grans coses, brillant i àmplia, vivificadora i fecunda, duradora, amb la durada sense mesura dels temps.

    Nicolás de Piérola, 1897.

    Al gener de 1940, el president Manuel Prat Ugarteche va encarregar a l'escultor peruà Luis F. Agurto, l'execució d'un monument en honor a Grau, destinat a elevar-se en la plaça principal de Piura. Dit monument es va inaugurar el 8 d'octubre de 1943.

    Prat tamb√© va encarregar una altra obra escult√≤rica de l'heroi a l'artista espanyol Victorio Mascle, per ser elevada al centre de Lima. Dit monument el va inaugurar el president Jos√© Luis Bustamante i Rivero, el dia 28 d'octubre de 1946, a la pla√ßa que des de llavors porta el seu nom, situat entre el Passeig de la Rep√ļblica, l'Avinguda Grau i el Passeig Colom. √Čs un bell conjunt de granit i bronze, en el frontis es pot llegir la llegenda: ¬ęA la gl√≤ria de l'Almirall del Per√ļ Miguel Grau¬Ľ. El president Bustamante va llegir en tal ocasi√≥ un discurs, que culminava aix√≠:

    Almirall:

    La dimensi√≥ de la vostra gesta s'ha engrandit amb el temps. A la llunyana perspectiva √©s Angamos un s√≠mbol de gegants contorns i de presents ensenyaments. Dispon√≠ais de mitjans limitats i fr√†gils; mes vostre al√® va saber donar-los efic√†cia i grandesa. La vostra nau min√ļscula ha crescut, Almirall; i hi ha un subtil poder de foc que envegen els canons en el silenci auster de les cobertes desmantellades. No va ser infructu√≥s vostre sacrifici ni un va gest d'immolaci√≥ dels que amb v√≥s van caure en la brega. La vostra ombra augusta presideix nostres mars; i hi ha un altar per al vostre bust en cada nau de la nostra flota; i un rac√≥ d'emoci√≥ a cada pit dels nostres marins. L'Armada del Per√ļ xifra el seu orgull en la vostra mem√≤ria i la Naci√≥, espiritualment congregat al peu d'aquest monument, us diu amb accent de estremida gratitud:

    Glòria a vós, Almirall !.

    José Luis Bustamante i Rivero, 1946.

    Ordre Gran Almirall Grau

    L'Ordre Gran Almirall Grau, va ser creada el 13 d'agost de 1969 per Decret Suprem, durant el govern del general Juan Velasco Alvarado, com condecoraci√≥ de la Marina de Guerra del Per√ļ. L'ordre √©s concedida mitjan√ßant Resoluci√≥ Suprema pel president de la Rep√ļblica en els graus de "Gran Creu Especial" i "Gran Creu" i pel Ministeri de Defensa, com Canceller de l'Ordre, en els altres graus. El 29 de mar√ß del 2010, la Casa de Govern va emetre un comunicat pel qual es modificava la concessi√≥ dels graus de l'ordre.

    Vegeu també

    Notes

  • El 27 de juliol de de 1834 √©s la data que generalment s'accepta com el seu naixement, per√≤ Reynaldo Moya Espinoza √©s de l'opini√≥ que aquest realment va passar el 26 de juliol:

    El c√†lcul de la data de naixement de l'heroi d'Angamos s'ha determinat per la seva partida de baptisme, l'acte es va realitzar el 3 de setembre de 1834, en la qual es diu que el nen tenia un mes i 7 dies de nascut, √©s a dir que va poder haver tingut 37 o 38 dies. El c√†lcul √©s el seg√ľent:

    Del 27 al 31 de juliol a 5 dies
    Un mes 30 dies
    Del 1r al 2 de setembre a 2 dies

    Però resulta que l'agost té 31 dies, de manera que si considerem un mes de 31 dies, el seu naixement hauria estat el 26 de juliol, i no el 27 com generalment s'accepta.

  • En l'estudi de Ella Dunbar Tremp, titulat El Victorial de Miguel Grau, es transcriu la partida baptismal de l'heroi:

    "Miguel Mar√≠a Grau. Any del Senyor del 1834, als tres de setembre jo l'Inter de la Matriu. D. Juan Blanco vaig posar Oli i Crisma a Miguel Mar√≠a a qui en cas de nesesidad [sic] li batejar el prevere don Santiago Angeldonis, d'un mes i set dies de nasido [sic], fill natural de D. Juan Manuel Grau i de donya Josefa Castell, van ser els seus Padrins don Manuel Anzo√°tegui i donya Rafaela Angeldonis als que vaig advertir les seves obligacions i Espiritual parentiu i perqu√® consti el signo. Juan Blanc "(Cf. Arxiu Parroquial de la Catedral de Piura. Llibre de Baptismes, n. ¬į 19, fol. 80 vta., partida n√ļm. 953).

    1. El ministre de Guerra i Marina, general Pedro Bustamante, va enviar la Memòria de Grau a les cambres legislatives, juntament amb la seva, el 28 de juliol de 1878. La Cambra de Diputats va prendre coneixement d'ella en la sessió del 11 de setembre de 1878, va acordar justificant de recepció i el seu pas a arxiu.

    Referències

  • Seminario Ojeda, Miguel Arturo (2000). ¬ęGRAU Seminario, Miguel¬Ľ. Grans Forjadors del Per√ļ (1a edici√≥ edici√≥). Lima: LEXUS editors. pp. 194-196. ISBN 9972-625-50-8.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 2.
  • De la Puente, 2003, p√†g. 16.
  • Moya, 2003, p√†g. 28.
  • Moya, 2003, pp. 29-32.
  • ¬ęMiguel Seminario Ojeda:" Grau va n√©ixer a Piura i no a Paita " ¬Ľ. El Regional Piura. 9 novembre 2014. Consultat el 27 de juny de 2016.
  • De la Puente, 2003, pp. 24-25.
  • ¬ęMiguel Grau Seminario: Un dia com avui, fa 180 anys, va n√©ixer l'heroi nacional¬Ľ. La Rep√ļblica. 27 juliol 2014.
  • De la Puente, 2003, p√†g. 37.
  • De la Puente, 2003, p√†g. 22.
  • Moya, 2003, pp. 36-37.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 6.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 8.
  • De la Puente, 2003, pp. 35-37.
  • Moya, 2003, p√†g. 47.
  • Ortiz Sotelo, Jordi; Casta√Īeda Martos, Al√≠cia (2007). Associaci√≥ d'Hist√≤ria Mar√≠tima i Naval Iberoamericana, ed. Diccionari Biogr√†fic Mar√≠tim Peru√†. Lima. pp. 134-136. ISBN 978-9972-877-06-3.
  • Arosemena, 1979, pp. 8-9.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 9.
  • Congrains Martin, 1975, p√†g. 37.
  • Arosemena, 1979, pp. 9-10.
  • De la Puente, 2003, p√†g. 39.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 10-11.
  • El relat que el mateix Grau fa d'aquests viatges, est√† en Relaci√≥ dels vaixells en qu√® ha navegat Miguel Grau. El Comer√ß de Lima, en la seva edici√≥ del 13 de mar√ß de 1954 va incorporar una c√≤pia fotogr√†fica d'aquesta relaci√≥.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 12.
  • De la Puente, 2003, p√†g. 49.
  • De la Puente, 2003, pp. 42-44.
  • De la Puente, 2003, p√†g. 59.
  • Congrains Martin, 1975, pp. 39-40.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 14.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 14, 16.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 15.
  • De la Puente, 2003, pp. 61, 532.
  • Arosemena, 1979, pp. 15-16.
  • El part a qu√® es fa refer√®ncia corre en original a l'Arxiu del Ministeri de Defensa, Comand√†ncia General de la Marina, any 1855, que es conserva al Museu Naval del Callao
  • De la Puente, 2003, pp. 60-61.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 16.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 16-17.
  • De la Puente, 2003, p√†g. 64.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 17.
  • Basadre, 2005, p√†g. T.4, 271-272.
  • Congrains Martin, 1975, p√†g. 41.
  • De la Puente, 2003, pp. 83-84.
  • De la Puente, 2003, pp. 92-93.
  • Slavers in Paradise: The Peruvian Slave Trade in Polin√®sia, 1862-1864.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 18.
  • Sol¬∑licitud de Miguel Grau demanant els goigs que li corresponen com a indefinit
  • En el llibre V, titulat Nomenaments i ascensos (1854-1864), de l'arxiu de l'ex Ministeri de Marina, que es conserva al Museu Naval del Per√ļ, en el Callao, apareix a la p√†gina 17 el seient N√ļm 102 que cont√© el text d'aquesta llic√®ncia.
  • Arosemena, 1979, pp. 18-19.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 20.
  • De la Puente, 2003, p√†g. 91.
  • Arosemena, 1979, pp. 20-21.
  • Arosemena, 1979, pp. 23-24.
  • De la Puente, 2003, p√†g. 100.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 23.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 25.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 26.
  • Congrains Martin, 1979, pp. 42-43.
  • Basadre, 2005, p√†g. 208-209.
  • Congrains Martin, 1979, p√†g. 43.
  • Arosemena, 1979, pp. 25-26.
  • Arosemena, 1979, pp. 26-27.
  • Carta del tinent segon AP Felipe Pardo al ministre del Per√ļ a Anglaterra i Fran√ßa
  • Arosemena, 1979, p√†g. 29.
  • De la Puente, 2003, pp. 110-111.
  • Nota de protesta del ministre plenipotenciari del Per√ļ a Anglaterra i Fran√ßa, ambaixador Federico L. Barreda
  • Arosemena, 1979, pp. 30-31.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 31-32.
  • De la Puente, 2003, pp. 111-112.
  • Carta de Miguel Grau al ministre Barreda explicant la forma com va ser detingut
  • Arosemena, 1979, p√†g. 33.
  • Arosemena, 1979, pp. 35-36.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 36.
  • De la Puente, 2003, p√†g. 113.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 37.
  • Congrains Martin, 1975, p√†g. 45.
  • De la Puente, 2003, p√†g. 114.
  • Original a l'arxiu de l'ex Ministeri de Marina: Part elevat per Miguel Grau a la Comand√†ncia General de Marina el 5 d'octubre de 1865.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 38.
  • Arosemena, 1979, pp. 38-40.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 41.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 43.
  • Congrains Martin, 1975, p√†g. 47.
  • Arosemena, 1979, pp. 42-43.
  • Arosemena, 1979, pp. 43-44.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 45.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 48.
  • Congrains Martin, 1975, p√†g. 49.
  • Basadre, 2005, p√†g. T.6, 224.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 46.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 47.
  • Arosemena, 1979, pp. 47-48.
  • Congrains Martin, 1975, pp. 50-51.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 50.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 51.
  • Basadre, 2005, pp. T.6, 224-225.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 52.
  • De la Puente, 2003, p√†g. 181.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 54.
  • Congrains Martin, 1975, pp. 51-52.
  • De la Puente, 2003, pp. 94-96.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 55.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 61.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 62.
  • Arosemena, 1979, pp. 63-64.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 64.
  • De la Puente, 2003, p√†g. 144.
  • De la Puente, 2003, pp. 132-133.
  • Arosemena, 1979, pp. 64-65.
  • Basadre, 20055, p√†g. T.7, p√†g. 278.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 66-69.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 77.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 78.
  • Arosemena, 1979, pp. 78-83.
  • Manifest a la Naci√≥ del 23 de juliol de 1872 de la Marina de Guerra del Per√ļ
  • Arosemena, 1979, p√†g. 84.
  • Arosemena, 1979, pp. 84-86.
  • Arosemena, 1979, pp. 86-87.
  • Arosemena, 1979, pp. 87-88.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 88.
  • De la Puente, 2003, pp. 140-141.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 91.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 92.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 97.
  • Arosemena, 1979, pp. 97-99.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 99.
  • Nota del 6 de setembre de 1872 de Miguel Grau al Ministre de Guerra i Marina del Per√ļ
  • Arosemena, 1979, p√†g. 101.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 102.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 105.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 106.
  • Arosemena, 1979, pp. 106-108.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 108.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 109.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 111.
  • De la Puente, 2003, p√†g. 142.
  • De la Puente, 2003, pp. 142-143.
  • Basadre, 2005, p√†g. 216.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 113.
  • Arosemena, 1979, pp. 113-114.
  • De la Puente, 2003, p√†g. 141.
  • Part de Grau sobre els successos de Pacocha
  • Arosemena, 1979, pp. 114-115.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 117.
  • De la Puente, 2003, pp. 242-244.
  • De la Puente, 2003, pp. 244-245.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 118.
  • Moya, 2003, p√†g. 437.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 120.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 121.
  • De la Puente, 2003, p√†g. 147.
  • Aquesta Mem√≤ria que presenta al Suprem Govern el Capit√† de Navili Comandant General de Marina, Miguel Grau, en l'any de 1878 apareix inserida en el Diari dels Debats de la Cambra de Diputats, any de 1878, 1r tom, p√†g. 383, i va ser publicat per la Impremta El Nacional, per Pedro Lira. Posteriorment, Geraldo Arosemena Garland va publicar el text complet en un fullet titulat: Comentaris a la Mem√≤ria de Grau de l'Any 1878 (Lima, gener de 1978).
  • De la Puente, 2003, pp. 165-169.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 122.
  • Arosemena, 1979, pp. 124-126.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 127.
  • Moya, 2003, p√†g. 116.
  • De la Puente, 2003, pp. 248-249.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 138-139.
  • Pau Sold√°n, 1979, p√†g. 141.
  • De la Puente, 2003, p√†g. 265.
  • Basadre, 2005, p√†g. 265.
  • Pau Sold√°n, 1979, pp. 135-136.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 166.
  • Pau Sold√°n, 1979, p√†g. 150.
  • Pau Sold√°n, 1979, pp. 150-151.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 167.
  • Basadre, 2005, p√†g. 266.
  • Part oficial de Juan Guillermo Habiti Ruiz (22 de maig de 1879).
  • Pau Sold√°n, 1979, p√†g. 157.
  • Part oficial del Comandant de la Covadonga Carlos Condell sobre el Combat de Punta Grossa.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 168.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 185-193.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 210.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 216.
  • Arosemena, 1979, pp. 242-243.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 243.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 244.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 242.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 246.
  • Arosemena, 1979, pp. 246-247.
  • De la Puente, 2003, p√†g. 381.
  • Arosemena, 1979, p√†g. 247.
  • Basadre, 2005, p√†g. 284.
  • Part oficial del tinent primer Pedro G√°rezon, √ļltim comandant de l'Hu√°scar (10 d'octubre de 1879)
  • Arosemena, 1979, p√†g. 248.
  • Memor√†ndum del tinent primer AP Pere G√°rezon Thomas sobre el combat naval d'Angamos. Datat el 4 de setembre de al 1890.
  • Pons Muzzo, 1985, p√†g. 56.
  • Pons Muzzo, 1985, pp. 56-57.
  • contraalmirall Jos√© Garc√≠a Valdivieso (2004): ¬ęRepatriaci√≥ de les restes de l'Almirall Grau i trasllat a la Cripta de l'Escola Naval del Per√ļ¬Ľ. En: Revista de l'Institut d'Estudis Hist√≤rics-Mar√≠tims del Per√ļ. Lima, N√ļm 23-24, pp. 187-203.
  • Moya, 2003, pp. 71-93.
  • Moya, 2003, p√†g. 131.
  • Moya, 2003, pp. 437-438.
  • Moya, 2003, p√†g. 133.
  • Moya, 2003, p√†g. 438.
  • Moya, 2003, pp. 439-441.
  • Moya, 2003, p. 442.
  • Moya, 2003, p. 134.
  • Moya, 2003, p. 135.
  • Moya, 2003, pp. 442-444.
    1. Diario El Comercio de Lima, suplemento El Dominical del 4 de agosto de 1996, p√°gina 12.

    Bibliografia

    • Arosemena, Geraldo (1979). El Almirante Miguel Grau (7 edici√≥n). Lima-Per√ļ: Banco de Cr√©dito del Per√ļ.
    • Basadre, Jorge (2005). Historia de la Rep√ļblica del Per√ļ (1822-1933) (9 edici√≥n). Lima-Per√ļ: Empresa Editora El Comercio SA ISBN 9972-205-66-5.
    • Casaretto Alvarado, Fernando (2003). Alma mater: hist√≤ria i evoluci√≥ de l'Escola Naval del Per√ļ. Lima: Impremta de la Marina de Guerra del Per√ļ.
    • Congrains Martin, Eduardo (1975). Miguel Grau, el lle√≥ del Pac√≠fic (5 edici√≥). Lima-Per√ļ: Editorial ECOMA SA
    • De la Puente, Jos√© Agust√≠n (2003). Miguel Grau. Lima-Per√ļ: Institut d'Estudis Hist√≤rics-Mar√≠tims del Per√ļ. ISBN 9972-633-02-0.
    • Pau Sold√°n, Mariano Felipe (1979). Narraci√≥ hist√≤rica de la guerra de Xile contra el Per√ļ i Bol√≠via (2a edici√≥). Lima: Editorial Milla Batres.
    • Pons Muzzo, Gustavo (1985). Hist√≤ria del Per√ļ. Rep√ļblica (1868-1980). Lima: Llibreria Distribu√Įdora Sant Miquel EIRLtda.
    • Thorndike, Guillermo (1979). Guerra del Salitre. Promoinvest. 1879 (Tom I); Viatge de Prat (Tom II); V√©nen els xilens (Tom III); La Batalla de Lima (Tom IV).
    • VV.AA. (1979). Miguel Grau. Lima: Centre Naval del Per√ļ.
    • Moya, Reynaldo (2003). Grau. Lima: Megabyte.

    Enllaços externs

     




    versió per imprimir

    Comentaris publicats

      Afegeix-hi un comentari:

      Nom a mostrar:
      E-mail:
      Genera una nova imatge
      Introdu√Įu el codi de seguretat
      Accepto les condicions d'ús següents:

      Per a participar en els comentaris l'usuari es compromet a complir i acceptar les següents normes bàsiques de conducta:

      • Respectar les opinions de la resta dels participants al fòrum, tot i no compartir-les necessàriament.
      • Abstenir-se d'insultar o utilitzar un llenguatge ofensiu, racista, violent o xenòfob, i no tenir cap conducta contrària a la legislació vigent i a l'ordre públic.
      • No enviar cap contingut amb copyright sense el permís del propietari. Si es considera oportú facilitar continguts d'internet amb copyright, cal escriure la URL completa perquè els altres usuaris puguin enllaçar-hi i descarregar-se els continguts des de la pàgina propietària.
      • Publicitat: No es permet enviar continguts promocionals i/o publicitaris.