Â
Miguel Grau Seminario ( Piura, Perú, 27 de juliol de 1834 - Punta Angamos, BolÃvia, 8 de octubre de 1879 ) va ser un marà militar peruà , i almirall de la Marina de Guerra del Perú. Durant la guerra del PacÃfic, va comandar el monitor Huáscar i va mantenir a ratlla a l'escuadra xilena durant cinc mesos, sucumbint finalment de manera heroica al combat naval d'Angamos, enfrontant a forces superiors. És considerat el heroi mà xim de la nació peruana. La seva generositat envers l'enemic en el camp de batalla li va valer l'apel·latiu de El Cavaller dels Mars. Ha estat també triat com El Peruà del Mil·lenni.
Va ser fill del coronel colombià (nacionalitzat peruà ) Juan Manuel Grau BerrÃo i de la dama piurana Luisa Seminario del Castell. Encara que va néixer a Piura, va viure la seva infà ncia en el port de Paita, on va forjar la seva vocació marina. Als nou anys d'edat es va embarcar com a aprenent de grumet en un vaixell mercant, però aquest primer viatge es va frustrar en naufragar la nau enfront de la illa Gorgona (1843). No obstant això, no es va intimidar i es va embarcar novament l'any següent. Durant deu anys va navegar en 12 diferents naus, recorrent diferents ports de l'Àsia, Estats Units i Europa, completant a més una circumnavegació, abans de retornar al Callao en 1853.
En 1854, Grau va ingressar a la Marina de Guerra del Perú com guardiamarina, servint successivament al vapor RÃmac, el pailebot Vigilant i el vapor de rodes Ucayali. En 1856, amb el grau de alferes de fragata, va passar a servir a bord de la fragata ApurÃmac, integrant-se plenament al cos d'oficials de la marina. A instà ncies del seu conterrani, el tinent segon Lizardo Montero, es va sumar a la revolució conservadora de Manuel Ignacio de Vivanco en contra del president Ramón Castella. Tenint el control de l'ApurÃmac i d'altres naus, els marins revolucionaris van operar durant gairebé un any al llarg del litoral peruà i van participar en el atac al Callao de 22 d'abril de 1857.
Derrotada la revolució vivanquista, Grau va ser expulsat de l'Armada (1858), de manera que va haver de tornar a la marina mercant, navegant al llarg de la costa peruana i equatoriana. Va viatjar també a la Polinèsia (1862). Afavorit per la llei del 25 de maig de 1861 donada pel Congrés, el 1863 va ser readmès al servei naval com tinent segon i va passar a ser segon comandant del vapor Lerzundi. Poc després, ja com tinent primer, va ser enviat a Anglaterra, comissionat per negociar la compra d'unitats navals i supervisar la construcció de les mateixes. Va tornar com a comandant de la corbeta Unió, que, juntament amb la seva bessona Amèrica, va ser adquirida a França. Durant el viatge de trajecte a l'Perú, va ser ascendit a capità de corbeta. Ja en aigües peruanes, es va sumar a la revolució restauradora de Mariano Ignacio Prat, sent ascendit a capità de fragata (1865). Durant la guerra hispà -sud-americana, es va mantenir al comandament de la Unió i va actuar en el combat d'Abtao, lliurat el 7 de febrer de 1866 contra els vaixells de l'esquadra espanyola del PacÃfic.
Es trobava a ValparaÃso, amb l'esquadra peruana, quan, juntament amb altres marins, va protestar contra la decisió del govern de Prat de contractar al comodoro nord-americà John R. Tucker com a comandant de l'armada peruana en una projectada expedició naval per alliberar les Filipines del domini espanyol. Acusat d'insubordinació, va ser capturat, confinat a la illa San Lorenzo i sotmès a judici, per finalment ser declarat innocent (1867). Per tercera vegada, va tornar a la marina mercant i durant gairebé un any va navegar al comandament de dos vapors d'una companyia anglesa. El 12 d'abril de 1867 es va casar amb la dama de Lima Dolors Cabero i Núñez, unió de la qual van néixer deu fills. Va ser un dels fundadors del Club de la Unió ; un important club social peruà (1868). Va ser també membre il·lustre del tradicional Club Nacional.
A principis de 1868, Grau va ser reincorporat al servei naval com comandant de l'monitor Huáscar, sent ascendit poc després al grau de capità de navili. Va tenir un paper destacat en l'actitud que va assumir la marina enfront de la rebel·lió dels coronels Gutiérrez, en defensa de l'ordre constitucional, subscrivint juntament amb altres caps i oficials una proclama contra dit cop revolucionari (23 de juliol de 1872).
En 1873, al comandament de l'Huáscar, Grau va realitzar un creuer pel sud peruà i el litoral bolivià , en ocórrer l'amenaça d'un conflicte armat entre Xile i BolÃvia per qüestions territorials. En 1874 va ser comandant de l'Esquadra de Evolucions, recorrent el litoral peruà entre el Callao i Iquique, i col·laborant en la debelación de l'intent colpista del cabdill Nicolás de Piérola.
En 1875, Grau va ser triat diputat per la provÃncia de Paita, pel Partit Civil, tasca parlamentà ria que va interrompre temporalment per exercir la Comandà ncia General de Marina, entre l'1 de juny de 1877 i el 10 de juliol de 1878. En tal qualitat, el 2 de gener de 1878 va elevar al Congrés Nacional un detallat informe sobre l'estat deficient dels vaixells de guerra i les mancances de la Marina, formulant judicis que van ser una veritable advertència, un any abans de l'esclat de la guerra amb Xile.
En esclatar la Guerra del PacÃfic, el 5 d'abril de 1879, Grau va obtenir llicència del Congrés per tornar al servei, reprenent el comandament de l'Huáscar. Va ser nomenat cap de la primera divisió naval, iniciant la seva campanya en el mes de maig. Durant els cinc mesos següents, va desenvolupar una intensa activitat, mantenint en escac a la flota xilena. Va guanyar el combat naval d'Iquique del 21 de maig de 1879, enfonsant a la corbeta Esmeralda i es va guanyar el respecte unà nime per la seva acció humanità ria de rescatar els nà ufrags xilens i d'enviar a la vÃdua del capità de corbeta Arturo Prat, comandant de la Esmeralda, una sentida carta acompanyant els efectes personals d'aquest cap.
En els mesos següents, Grau va realitzar diverses incursions en aigües controlades per Xile, atacant per sorpresa, hostilitzant les seves lÃnies de comunicació i bombardejant les instal·lacions militars dels ports. El 27 de juliol de 1879 va ser ascendit a l'alta classe de contraalmirall. Finalment, el 8 d'octubre de 1879, estant davant de Punta Angamos, l'Huáscar va ser voltat per dues divisions enemigues, travant un desigual combat. Grau va morir en els primers minuts de la lluita, per efectes d'una magrana disparada pel cuirassat Almirall Cochrane, que va destrossar el seu cos. Els seus oficials i mariners van continuar la lluita, fins que van resultar morts o posats fora de combat. Només amb l'eliminació de Grau i l'Huáscar, que havia actuat com una veritable muralla mòbil del Perú, els xilens van poder recentment envair territori peruà , després de sis mesos d'iniciada la contesa.
Les seves restes, inicialment enterrats a Santiago de Xile, van ser repatriats el 1890 i traslladats a la Cripta dels Herois en 1908. El 26 d'octubre de 1946 va ser ascendit pòstumament al grau de almirall. En la seva qualitat de exdiputat, conserva una curul permanent al Congrés de la República del Perú.
Biografia
Naixement
Els pares de Miguel Grau
Luisa Seminario del Castell
Miguel Grau Seminario va néixer a la ciutat de Piura, en un casalot del carrer Mercaders, avui Tacna Núm 662. Va ser batejat el 3 de setembre de 1834, a la parròquia de Sant Miquel, pel prevere Santiago Angeldonis, sent els seus padrins Manuel Ansoátegui i Rafaela Angeldonis. La seva partida va ser assentada amb el número 953, en el llibre respectiu. Consta en l'esmentat document que al moment del seu bateig era d ' «un mes i set dies de nascut», per la qual cosa s'ha determinat que el seu naixement va ser el 27 de juliol de 1834.
No obstant això, a la ciutat portuà ria de Paita està molt arrelada la creença que el naixement de Miguel Grau es va produir en aquest port, tot i que només s'ha donat com a suport una sèrie d'indicis dispersos i especulatius, més mai un document probatori. També s'ha postulat a Sullana com un altre presumpte lloc del seu naixement. Els defensors de Paita com el bressol de l'heroi, diuen, per exemple, que la partida de baptisme només corrobora el lloc on va ser batejat, més no el del seu naixement; que Grau va ser electe diputat per la provÃncia de Paita, i no per la de Piura; i que, quan Grau, en el seu full de serveis o en la seva partida de matrimoni, anota haver nascut a Piura, suposen que només està al·ludint al departament, més no a la ciutat; entre altres especulacions d'aquest tarannà . En resposta, l'historiador Miguel Seminario Ojeda assenyala que, d'haver nascut a Paita o en Sullana, en la seva partida de baptisme va haver de figurar la clà usula ex llicència parròquia (és a dir batejat amb llicència de la seva parròquia, sigui la de Paita o la de Sullana, segons el cas). A més, aquest mateix historiador, investigant en els arxius, va situar el cens realitzat a Piura en 1840, on apareix registrada la famÃlia Grau (el pare i els seus quatre fills), on Miguel figura amb el número 228, i com nascut a la ciutat de Piura. Quant a la diputació per la provÃncia de Paita (que Grau va guanyar en 1876), s'ha d'assenyalar que, d'acord a la Constitució vigent llavors (la de 1860, article 47), no era requisit obligatori que el candidat hagués nascut a la provÃncia a la qual postulava, sinó que n'hi havia prou amb ser del departament en general (en aquest cas, el de Piura, erigit en 1861). S'entén, certament, l'afecte que Grau tenia per Paita, ja que va ser en aquest port on va forjar la seva vocació de marÃ, el que marcaria tota la seva existència.
Van ser els seus pares el tinent coronel grancolombiano (més tard nacionalitzat peruà ) Juan Manuel Grau BerrÃo, natural de Cartagena d'Ãndies, que va arribar al Perú formant part de l'exèrcit del Libertador BolÃvar ; i MarÃa Luisa Seminario i del Castillo, piurana de naixement, filla de l'alcalde provincial ordinari de Piura. Va ser el tercer de quatre germans; la gent gran es deien Enrique Federico i MarÃa Dolores Ruperta; i la menor, Ana Joaquina Jerónima del Roser. La unió dels seus pares era extramarital, ja que MarÃa Luisa estava casada amb el capità colombià Pius DÃaz (que en aquells dies es trobava al seu paÃs d'origen), amb el qual va tenir tres fills legÃtims: Roberto, Emilio i Balbina. Cal assenyalar que, a la partida de baptisme de l'heroi no figura el nom de Maria Luisa Seminario com el de la seva mare, sinó el de Josefa Castell, cosa que ha motivat algunes especulacions sobre la seva veritable filiació; referent a això, s'ha suggerit que Luisa Seminario va haver d'usar el nom de Josefa Castell per ocultar el seu, ja que desitjava mantenir encoberta la seva relació amb Juan Manuel Grau. Seguint el costum de l'època, Miguel Grau mai va usar ni va esmentar el seu segon cognom (Seminario), i només apareix en la seva partida de matrimoni, quan esmenta a Luisa Seminario com la seva mare (1867).
En aquells dies, el Perú vivia una època d'inestabilitat i intrigues polÃtiques que ocasionaven revoltes i intents de cop d'estat. El paÃs acabava de sortir de la primera guerra civil de la seva història republicana (gener-abril de 1834). En 1836 es va deslligar la guerra per l'establiment de la Confederació Perú-Boliviana, que va consagrar al mariscal Andrés de Santa Creu com a protector de l'entitat geopolÃtica; i després d'un breu perÃode de calma, va sorgir les guerra entre restauradors i confederats, que va culminar amb el triomf dels primers en la batalla de Yungay (1839). Es va produir llavors la Restauració en el Perú, assumint el poder el mariscal AgustÃn Gamarra.
Infà ncia
.El port de Paita, a principis de l'època republicana.
En produir la guerra entre el Perú i BolÃvia de 1841, el tinent coronel Juan Manuel Grau BerrÃo (pare de Miguel Grau), llavors retirat del servei i dedicat al comerç, va jutjar que havia de retornar a l'exèrcit peruà per defensar la seva segona pà tria. Va escriure a Lima seu vell cap i amic, el general Antonio Gutiérrez de la Font, ex vicepresident del Perú. La resposta va ser favorable i al juliol de 1842, el pare de Grau es va incorporar a la secretaria de l'esmentat general, qui el va destinar a Ayacucho.
Al juny de 1842 es va celebrar la pau amb BolÃvia, però un cop més, al Perú es va desencadenar la guerra civil i l'anarquia. Al novembre de 1842, el nou president del Perú, general Francisco de Vidal, va nomenar a Juan Manuel Grau, vista de duana a Paita, port estretament lligat amb la ciutat de Piura. Va ser doncs, en 1842, quan Miguel Grau va començar a viure a Paita, juntament amb el seu pare i els seus tres germans, però sense la seva mare, que va romandre a Piura:
No és senzilla la vida de Joan Manuel Grau amb els seus fills al port de Paita, sobretot per l'absència de la mare i la manca d'una llar amb un ambient propici per a la formació dels nens. No tenim més informació sobre com transcorre la vida quotidiana d'aquesta famÃlia incompleta al port de Paita; en tot cas, pot pensar-se que el vincle entre el pare i els fills s'enforteix, i especÃficament la relació afectiva entre el pare i Miguel... Des d'un altre angle, aquest temps serveix per estimular al nen Miguel les aptituds per a la vida marinera. Paita és un anunci dels assumptes del mar. El lliurament de Grau a la marina, que abasta tota la seva existència, té a Paita el seu ambient central i propici.
La casa dels Grau estava situada a la part baixa de la ciutat, que en aquest llavors comptava amb poc més de 5000 habitants, però que ja havia vist néixer a grans herois peruans com els germans Manuel i Raymundo Cárcamo, que van barallar en el combat del Dos de maig. També és d'esmentar la famÃlia de la Haza, de la qual van sortir molts marins destacats (entre ells, els germans Josep, Diego, Ciriaco, Manuel, Pedro i Antonio de la Haza RodrÃguez ).
Primers contactes amb el mar
En Paita l'activitat marÃtima civil era gran. Tots els navilis que feien el trà nsit entre Panamà i el Callao tocaven en el seu rada. Funcionava al port l'escola nà utica fundada pel president AgustÃn Gamarra en 1833, destinada a formar pilots civils. A l'petit Miquel, que només tenia vuit anys, el va fascinar la immensitat de l'oceà . La seva vocació naval va començar a despertar a partir d'aquest moment.
Miguel Grau va seguir a Paita els primers cursos de la seva formació escolar. El noi, a punt i resolt, havia estat educat amb duresa pel pare per aconseguir amb això temperar el seu carà cter i acerar la seva voluntat.
Atret per la vida marÃtima, Miquel, que només tenia nou anys, va obtenir el març de 1843 el permÃs patern per embarcar-se al Tescua, un bergantà de la marina civil dedicat al cabotatge entre Paita i altres ports del litoral peruà i dels països del nord fins a Panamà . El capità del vaixell era Manuel Francisco Herrera, compatriota i gran amic de Juan Manuel Grau. Va ser el punt de partida de la carrera nà utica de Miguel, però es va truncar inesperadament. El vaixell va naufragar davant de la illa Gorgona i l'aspirant a grumet es va salvar miraculosament, havent retornar a la vida casolana i escolar a Paita.
En 1844, Grau va aconseguir novament l'autorització del seu pare per embarcar-se. Aquesta vegada va quedar definitivament enrumbada la seva carrera marina, navegant en diferents vaixells, de vegades amb transitoris retorns a la pà tria. En aquests viatges va recórrer tots els mars i els ports més importants del món, viatjant per l'Extrem Orient, Europa i Amèrica del Nord, aixà com les costes de Sud-amèrica en diverses oportunitats. El mateix Grau ha deixat una relació concisa d'aquests viatges, que es van succeir entre març de 1843 i agost de 1853.
Guardiamarina
Durant els viatges que va realitzar en la marina mercant, Grau es va ensinistrar en la ciència i l'art de la navegació i es va iniciar en el coneixement del idioma anglès. Embarcat a Paita com a aspirant a grumet en 1843, va tornar al Perú en 1853, convertit en pilot de primera. Tenia 19 anys; havia recorregut durant deu anys, en dotze diferents vaixells, per diversos i distants rumbs, encara que amb breus intervals de estada a terra.
Es va instal·lar a Lima, amb la intenció de ingressar a la Marina de Guerra del Perú. El seu germà Enrique Grau Seminario, que també havia servit a la marina mercant, tenia la mateixa vocació. El pare va demanar la incorporació dels seus dos fills a la Marina, mitjançant sol·licitud signada a Lima, el 18 d'agost de 1853, atès que aquells eren encara menors d'edat. Mentrestant, Miguel es va inscriure com a estudiant lliure al col·legi del poeta Fernando Velarde, on va estar fins que es va verificar el seu ingrés a la Marina, el mateix que es va produir el 14 de març de 1854, en qualitat de guardiamarina. Governava llavors al Perú el general José Rufino Echenique.
En aquells dies, la Marina de Guerra del Perú s'havia incrementat i professionalitzat, sota l'incentiu del president Ramón Castella (primer govern, 1845-1851), governant molt preocupat perquè el seu paÃs tingués l'hegemonia marina a Sud-amèrica. L'armada peruana comptava amb el seu primer vaixell a vapor, el RÃmac, construït en Nova York, de 1300 tones i armat amb quatre canons; la fragata Mercedes, els bergantins Guise i Gamarra i les goletes Peruana i Héctor. Castella va adquirir també la fragata Amazones, de 1300 tones i 33 canons, que va arribar en el govern del seu successor, José Rufino Echenique (1851-1856). Aquest va continuar la polÃtica d'enfortiment del poder naval amb l'adquisició en Anglaterra de la fragata mixta ApurÃmac i les goletes Lloa i Tombis.
El guardiamarina Grau va servir successivament al vapor RÃmac (6 mesos i 18 dies, d'abril a setembre de 1854); el pailebot Vigilant (10 mesos i 21 dies, d'octubre de 1854 a novembre de 1855); i el vapor de rodes Ucayali (4 mesos i 12 dies, de desembre de 1855 a febrer de 1856).
El Guardiamarina Miguel Grau exerceix eficientment les seves obligacions. Destaca entre els seus companys com a excel·lent prà ctic i veritable coneixedor de tot el relacionat amb la navegació. Posseeix a més millors atributs del marà expert. És un home franc, sincer, de reposat temperament, amb la tranquil·litat de la pròpia suficiència, competent i hà bil, valent, decidit i enèrgic. Es distingeix aixà mateix pel seu carà cter reflexiu, moral austera i acendrados principis religiosos.
Geraldo Arosemena Garland
Estant de servei en el Vigilant, Grau va tenir la seva primera experiència especialment dura. Va passar el 10 de juny de 1855, quan navegava rumb a Paita, entre Máncora i Punta Surt, amb un mar una mica inquiet i el cel ennuvolat: l'aspirant de marina Manuel Bonilla va caure a l'aigua des de dalt de la torre de comandament, i Grau, que era l'oficial de guà rdia, va disposar que el vaixell s'aturés immediatament i es busqués el nà ufrag. Després de tres hores d'esforç infructuós, va suspendre la recerca. En el comunicat que va passar aquest mateix dia al comandant del vaixell, el capità de fragata Emilio DÃaz Seminario (que era el seu mig germà ), va donar compte del succés, expressant que «tots els seus esforços van resultar inútils, ja que l'esmentat pilotÃn no sabia nedar».
Per aquella època, Ramón Castella va tornar al poder, després de derrotar en la batalla de la Palma, el 5 de gener de 1855, al general José Rufino Echenique.
Alferes de fragata
El 4 de març de 1856 Grau va rebre el seu primer ascens, com alferes de fragata, i es va integrar de manera formal al cos d'oficials de la Marina de Guerra. Va ser destinat a l'ApurÃmac, el millor vaixell de l'esquadra, que estava sota el comandament del capità de navili José MarÃa Salcedo (natural de Xile), i el segon comandant era el tinent Emilio DÃaz Seminario (germà matern de Grau).
Es trobava Grau al sud, a bord de l'ApurÃmac, quan va esclatar a Arequipa, el 10 de novembre de 1856, la revolució a favor del general Manuel Ignacio de Vivanco, exmandatari i aferrissat rival del president Castella. La insurrecció era de tendència conservadora, oposada a la Constitució liberal (promulgada el mes anterior) ia tota reforma liberal, especialment a les de carà cter anticlerical.
El moviment de Vivanco es va estendre per Moquegua. Aviat, la Marina de Guerra es va sumar als rebels. L'aixecament a bord de l'ApurÃmac va ocórrer en la rada de Arica el 16 de novembre de 1856, sent atiada pel tinent segon Lizardo Montero Flors, marà molt inclinat a la polÃtica. És probable que Grau es sumés a la rebel·lió sota influència de Montero, que era el seu amic i paisà . A l'ApurÃmac es van unir poc després el Tombis, el Lloa, el Guise i el Izcuchaca.
En ofici datat a Arica, el 20 de novembre de 1856, el comandant de l'ApurÃmac, José MarÃa Salcedo, va donar part a la Comandà ncia General de Marina, relatant els detalls de la rebel·lió i esmentant l'alferes de fragata Miguel Grau com un dels que la van secundar. Les primeres accions dels rebels van ser alliberar els presos polÃtics que es trobaven en els pontons Caupolicán i Highlander, i proclamar al general Vivanco suprem regenerador de la República.
La revolució va adquirir els carà cters d'una guerra civil, una de les més llargues i cruentes de la història republicana peruana. L'esquadra vivanquista va arribar davant del Callao al gener de 1857. La ApurÃmac es va quedar allà , en una mena de bloqueig al port, mentre que la resta de l'esquadra va seguir cap al nord, per encoratjar la ciutadania a aixecar-se. Els vivanquistas van prendre Trujillo i després Chiclayo, però, perseguits per Castella, van continuar més al nord, per embarcar-se en Paita i caure en el Callao el 22 d'abril, on van lliurar aferrissada lluita als carrers del port. Derrotat Vivanco, es va retirar al sud i es va atrinxerar a Arequipa, ciutat que va resistir un llarg setge, per finalment ser presa sagnantment, entre el 5 i 6 de març de 1858. Aixà va finalitzar la guerra civil, amb el triomf de les forces gobiernistas.
Un darrere l'altre, els vaixells rebels es van anar rendint. L'última a rendir-va ser la fragata ApurÃmac, que va fondejar en el Callao el 25 de març de 1858 i es va posar a disposició del Govern. Els marins amotinats van ser separats del servei actiu i esborrats de l'escalafó oficial.
Separació del servei. Una altra vegada en la marina mercant
Separat de la marina de guerra, Miguel Grau va tornar a la marina mercant. D'abril de 1859 a març de 1862 va servir en el bergantà goleta Maria Cristina, de propietat de José Antonio GarcÃa i GarcÃa, amb el qual va navegar entre els ports peruans, fins Guayaquil, pel nord. Al març de 1862, va assumir el comandament del bergantà ApurÃmac, amb el qual va fer viatges des del Callao, fins Lambayeque, Paita i Guayaquil, sent l'últim realitzat en aquesta ruta al setembre de 1862, abans de enrumbar a la Polinèsia.
El viatge a la Polinèsia tenia com a fi portar sota contracte mà d'obra barata a Perú, la qual escassejava després de l'abolició de l'esclavitud donada per Castella en 1854. Miguel Grau no va participar d'aquest negoci, sinó només era el capità del vaixell contractat per tal labor. Va partir del Callao a finals de setembre de 1862, fent una travessia normal, fins que, en arribar a la illa Humphrey, va patir un fort temporal que va fer encallar a la nau (12 de novembre de 1862). Grau i la seva tripulació es van salvar amb grans esforços, refugiant-se en l'illa, sent acollits hospitalà riament pels seus habitants. Pocs dies després van ser recollits pel bergantà Trujillo, a bord del qual van retornar al Perú. És de remarcar que Grau no va aconseguir portar a cap canaca o polinesi, a causa del sinistre de la seva nau. Altres col·legues seus si van aconseguir tal objectiu, no dubtant a usar l'engany i el segrest per cobrir les seves quotes. Als illencs, homes i dones, se'ls feia signar documents de treball per després embarcar i portar-los al Perú on el contracte no era respectat i en la prà ctica es convertien en esclaus. Per contextualitzar aquest episodi, és de saber que aquest projecte d'immigració polinèsia afavorit pel govern peruà , va durar només set mesos; en tot aquest temps van participar 33 vaixells, entre ells 27 peruans, 4 xilens, un espanyol i un de Tasmà nia. Van realitzar 38 viatges i van traslladar a 3634 persones. El projecte va concloure el 28 d'abril de 1863, per decisió del mateix govern peruà , que va suspendre les llicències atorgades i va aprovar la repatriació dels supervivents al seu lloc d'origen.
Mentre Grau navegava en vaixells mercants, el Perú i Equador enfrontaven un conflicte (1858-1860), que va culminar quan el president Castella va ocupar Guayaquil i va celebrar amb el govern local el Tractat de Mapasingue. En el pla interior, Castella va convocar un Congrés Constituent que va dictar, al novembre de 1860, la moderada Constitució de 1860, que va suprimir algunes de les reformes liberals de l'anterior Carta de 1856. Aquesta Constitució va regir en el Perú, excepte breus interrupcions, fins 1920.
Reincorporació a la Marina de Guerra
L'11 d'abril de 1861 el Congrés de la República va expedir la «llei de reparació dels separats o indefinits del servei militar», que ordenava reinscribir en l'escalafó als esborrats després del triomf de la revolució de 1854-1855. D'altra llei donada el 25 de maig de 1861, van quedar compresos en els efectes d'aquesta llei els «Generals, caps i oficials, que trobant-se o no en servei, van prendre part de la revolució que va acabar l'any 1858». Entre els beneficiats per aquesta última llei estava Miguel Grau, que per recurs datat el 6 de desembre de 1861, va demanar que es declarin els gaudis que li corresponien com indefinit. El 24 d'abril de 1862 es va resoldre favorablement la sol·licitud, ordenant-inscriure al «alferes de fragata Miguel Grau» al «escalafó general de l'Armada» amb «7 anys i 27 dies de serveis» i, alhora, se li va expedir «cèdula de llicència indefinida».
D'aquesta manera, Grau va solucionar la seva situació a la Marina de Guerra, quedant en qualitat d'oficial amb llicència indefinida. Mentrestant, a l'espera de la seva readmissió en el servei actiu, va continuar en la marina mercant. En aquells dies, va concloure el segon govern de Castella, que el 24 d'octubre de 1862 va donar passada al govern del mariscal Miguel de San Román. Al novembre d'aquest any, Grau es trobava en el ja esmentat viatge a la Polinèsia. Després del naufragi de la seva nau, va retornar al Perú, arribant al Callao a principis de 1863. Va presentar al capità de port un detallat informe de la seva frustrat viatge, segons consta en el diari El Comerç de Lima, amb data del 7 de gener de 1863.
Poc després, van ocórrer canvis en el govern. El president San Román va morir el 4 d'abril de 1863, sent reemplaçat interinament pel segon vicepresident, general Pedro DÃez-Canseco, fins al 5 d'agost d'aquest any, quan va tornar de l'Europa el primer vicepresident, general Juan Antonio Pezet. Al mes següent, Grau va retornar al servei actiu en la Marina de Guerra i va ser ascendit a tinent segon (13 de setembre de 1863), sent destinat a la dotació del vapor Lerzundi. Poc temps després va ser ascendit a tinent primer graduat (4 de desembre de 1863) va.
En comissió a Europa
Fotografia de Miguel Grau.
Grau va romandre a bord del Lerzundi quatre mesos i dos dies, temps en el qual va estrènyer una amistad perdurable amb el comandant del vaixell, el capità de corbeta Aurelio GarcÃa i GarcÃa. Els dos caps van haver de suspendre sobtadament els seus serveis a bord i viatjar a Europa, comissionats pel govern per negociar l'adquisició de modernes unitats navals. Això, a causa de que era urgent reforçar l'esquadra nacional, davant l'alarma desencadenada per la presència de l'esquadra espanyola del PacÃfic, que camuflada sota el nom d'Expedició CientÃfica, solcava amenaçant les costes peruanes des de juliol de l'any anterior. El incident de Talambo, ocorregut a l'agost, en què va morir un treballador espanyol, va ser l'excusa perquè els espanyols, emparats pels canons de la seva esquadra, insistissin en entaular negociacions amb el govern peruà per rebre satisfaccions per suposats greuges.
Grau i GarcÃa van partir del Callao el 12 de gener de 1864. Dies abans, el 8 de gener, es va concedir a Grau l'efectivitat del grau de tinent primer. Al febrer, tots dos marins es trobaven ja a Londres, punt central de les negociacions que havien de dur a terme. Immediatament, van prendre contacte amb autoritats i empreses constructores navals. Les negociacions van tenir resultats positius. El 30 de març de 1864, es va signar a Londres, amb la casa JA Samuda & Brothers, la construcció de la fragata Independència, el cost es va estipular en 108 000 lliures esterlines. Els signants per Perú van ser el cònsol, Enrique Kendall, i el capità de fragata Aurelio GarcÃa i GarcÃa.
El 12 d'agost de 1864, va admetre el Perú la proposta de la casa Laird de Birkenhead, enfront de Liverpool, per construir un vaixell sòlid amb aparell de bergantÃ. Aquest altre blindat era el monitor Huáscar, la construcció va ser vigilada pel capità de navili José MarÃa Salcedo i el capità de corbeta Aurelio GarcÃa i GarcÃa.
Mentrestant, al Perú s'agreuja el conflicte amb Espanya. El govern peruà es va negar a rebre a Eusebio Salazar i Mazarredo com a comissari extraordinari enviat per la cort espanyola, ja que el Perú no era colònia d'Espanya. En resposta, el 14 d'abril de 1864, l'Esquadra Espanyola del PacÃfic va ocupar les illes Chincha (productores del guano peruà ), deslligant un greu incident internacional. El president Pezet va apel·lar a la diplomà cia per solucionar el conflicte, el que no era sinó una forma de guanyar temps per armar adequadament al Perú. Pel que feia necessari agilitzar les adquisicions bèl·liques a Europa.
En efecte, el govern peruà va nomenar ministre especial i extraordinari a Federico L. Barreda (davant ParÃs i Londres), qui actuant amb gran celeritat i eficiència, va aconseguir tancar el contracte de compra sobre dues corbetes franceses que havien estat construïdes per encà rrec del govern de els Estats Units durant la guerra de Secessió, però, en no ser cancel·lades, van ser embargades i posades en rematada. Es tractava de les corbetes Shangay (produïsca en Saint Nazaire ) i San Francisco (produïsca en Nantes ). Un cop formalitzada la compra se'ls va rebatejar, cridant- Unió i Amèrica, respectivament. Les corbetes van passar a poder del Perú entre novembre i desembre de 1864 i immediatament es van afanyar per partir cap al seu nou destÃ. Referent a això, en la correspondència de Barreda s'esmenta a Miguel Grau ja Aurelio GarcÃa i GarcÃa com els oficials encarregats d'inspeccionar les naus, i els informes van decidir la compra de les mateixes.
Grau, nomenat comandant de la Unió, es va dirigir immediatament a Sant-Nazaire i es va fer cà rrec del vaixell el 15 de desembre de 1864. Per la seva banda, el capità de corbeta Juan Pardo de Zela Urizar es va fer cà rrec del comandament de Amèrica.
Arrest a Anglaterra
La corbeta Unió, sota el comandament de Grau, va sortir de Saint-Nazaire enarborant pavelló peruà el 18 de desembre de 1864, i va fondejar al Tà mesi el 22 d'aquest mes. Continuant el seu viatge, va tocar Greenhithe i el 17 de gener de 1865 estava ja en Plymouth. És aquà on Grau va patir arrest per ordre de les autoritats brità niques, sota sospita d'haver violat la llei que regulava l'enrolament de personal per al servei de les naus. El que va expedir l'ordre d'arrest va ser el jutjat de Dartford, al comtat de Kent, cap a on va ser traslladat el detingut. El segon comandant de la Unió, tinent Felipe Pardo, va dirigir una nota al ministre Barreda donant compte de l'incident, ocorregut quan Grau es retirava de la casa de l'almirall cap de l'posta de Plymouth, a qui acabava de saludar.
Informat del succés, Barreda, que es trobava a ParÃs, es va traslladar a Londres encarregant la defensa de Grau a l'advocat brità nic Tilfourd Slater, a qui va demanar que es presentés davant el jutjat de Dartford per exigir que Grau fos posat en llibertat sense condicions. Per la seva banda, Barreda va dirigir al canceller brità nic John Russell, una nota de protesta per l'arbitrà ria presó de Grau, reclamant la seva immediata llibertat.
El 20 de gener, l'advocat Slater va arribar a Dartford, on va trobar a Grau pres, assabentant-se que tot s'havia originat quan dos operaris, contractats per treballar com carboners a bord de la Unió, s'havien queixat de maltractaments. Durant l'audiència, es va posar al descobert que Grau havia acomiadat a aquests dos operaris per insubordinació. Ventilat el judici i asseguda la protesta del Govern del Perú per l'atropellament comès, el jutge va expressar que «trobava el testimoni insuficient per a la formació de causa» i va declarar «que no hi havia lloc per a la detenció», pel que va ordenar la immediata llibertat de Grau. La presó del comandant peruà només havia durat 48 hores.
Ara se sap que després d'aquest incident va estar el maneig ocult de la diplomà cia espanyola, que tractava de totes totes impedir l'arribada al seu destà dels vaixells de guerra adquirits pel Perú, en moments en que s'agreujava el conflicte peruà -espanyol en aigües peruanes. El testifica una comunicació de la legació d'Espanya a Londres dirigida al primer secretari d'Estat espanyol, datada el 19 de gener de a 1865 amb carà cter de reservat. Allà diu clarament el diplomà tic espanyol al seu superior, que l'arrest del comandant peruà a Plymouth va ser el «resultat de les gestions indirectes i reservades que tenia entaulades amb autorització de VI»
Grau, en carta datada el 23 de gener de 1865 i adreçada a Barreda, va explicar totes les incidències esdevingudes al voltant de la seva detenció. Solucionat l'incident, Grau va continuar el viatge al Perú.
La revolució restauradora
Mentre que a Europa els representants del govern peruà gestionaven i agilitaven les compres de vaixells i armaments, a Lima es negociava diplomà ticament l'impasse sorgit per l'ocupació espanyola de les illes de Chincha. A la fi, el 27 de gener de 1865, el general Manuel Ignacio de Vivanco, com a representant del president Pezet, va concloure amb l'almirall espanyol José Manuel Parella l'anomenat Tractat Vivanco-Parella, pel qual, el Perú, si bé recuperava les illes Chincha, es comprometia a pagar tres milions de pesos com a indemnització per les despeses de l'esquadra espanyola. L'acord va ser rebutjat per un majoritari sector de la ciutadania peruana que el considerava humiliant i contrari als interessos del paÃs. Tampoc va ser aprovat pel Congrés. El 28 de febrer de 1865 va esclatar revolució restauradora encapçalada pel coronel Mariano Ignacio Prat, en Arequipa. Un altre dels caps revolucionaris era el general Pedro DÃez-Canseco, en la seva qualitat de segon vicepresident del Perú. Aviat van ser recolzats des del nord pel coronel José Balta. Part de l'armada, al comandament del capità de fragata Lizardo Montero es va unir també a la revolució.
Mentrestant, Grau, al comandament de la Unió deixava el Regne Unit, el 5 de febrer de 1865. L'acompanyava Amèrica, comandada pel capità de corbeta Juan Pardo de Zela Urizar. Dels 147 homes que conformaven la tripulació de la Unió, sol quatre eren peruans: el comandant Grau; el tinent Felipe Pardo i Lavalle (germà de Manuel Pardo i Lavalle ), que era el segon comandant; i els guà rdies Ricardo Vera i José Corretja. La resta eren brità nics.
El 15 de febrer, les corbetes peruanes van tocar Funchal (illa de Madeira ) i el 20 de febrer Cap Verd. El 6 de març van arribar a Rio de Janeiro, on Grau es va dedicar a reparar la mà quina de la Unió que havia patit desperfectes en la travessia. El 26 de març van partir en comboi la Unió i Amèrica però, al següent dia, després de navegar més de 100 milles, van ser sorpresos per un furiós temporal. La Unió va patir greus danys en la seva arboradura, de manera que va haver de ser remolcada per Amèrica, de tornada a Rio de Janeiro. Allà , a causa de les dificultats ocasionades per les pluges, les reparacions de la Unió es van perllongar per dos mesos, de manera que Amèrica va optar per continuar sola el viatge.
Per fi, el 6 de juny, Grau i la Unió es van fer a la mar; un mes després, el 6 de juliol, fondejava a ValparaÃso. Dos mesos enrere, el 31 de març, el president Pezet havia ascendit a Grau al grau de capità de corbeta. Assabentat de la guerra civil que s'havia deslligat al Perú, Grau va anunciar el seu propòsit de sumar-se a les forces revolucionà ries de Prat. El seu ancià pare, Juan Manuel Grau, va viatjar a Xile amb el propòsit exclusiu de lliurar-li un missatge personal del president Pezet, en què li demanava que es mantingués lleial al règim constitucional. Però Grau, fidel a les seves conviccions polÃtiques, va refusar amablement la comanda, i al comandament de la Unió es va unir a l'esquadra rebel, que estava comandada pel seu amic i paisà Lizardo Montero. Juan Manuel Grau, que es trobava malalt, va morir pocs mesos després, estant encara a ValparaÃso, el 30 de novembre de 1865.
Grau, com a comandant de la Unió, va donar suport des del mar a les forces revolucionà ries que combatien en terra. Patrullar les costes, va traslladar tropes, va vigilar ports, va transmetre informes, entre altres diverses comissions. En plena revolució, el 22 de juliol de 1865, va ser ascendit a la classe de capità de fragata pel segon vicepresident de la República, el general Pedro DÃez-Canseco, que es trobava en aquest llavors a la serra central, juntament amb el coronel Mariano Ignacio Prat, després de dominar tot el sud. En el comunicat escrit pel mateix Miquel Grau i elevat a la Comandà ncia General de Marina el 5 d'octubre de 1865, estant al à ncora al port chinchano de Tambo de Mora, es consigna una declaració d'aquest ascens.
El govern de Lima, per la seva banda, va donar de baixa a Grau, juntament amb altres caps i oficials que s'havien sumat a la revolució (16 d'agost).
El desenvolupament de la guerra civil es va inclinar a favor dels revolucionaris. El coronel Balta va guanyar el nord del paÃs, d'on van partir gran quantitat de tropes per unir-se amb els revolucionaris del sud en Chincha i emprendre en conjunt l'avanç sobre la capital. Els exèrcits revolucionaris van entrar a Lima el 6 de novembre i van obligar a capitular a les forces de Pezet. Després d'un curt govern a Lima del general Pedro DÃez-Canseco, es va instal·lar la dictadura presidida per coronel Mariano Ignacio Prat, el cap de la revolució triomfant (26 de novembre). El paÃs es va encaminar ferm i segur cap a la guerra amb Espanya. El 5 de desembre al Perú va signar amb Xile (que es trobava en guerra amb Espanya des del 6 d'octubre), un tractat d'aliança ofensiva i defensiva, al qual després es van adherir BolÃvia i Equador. El 14 de gener de 1866 el Perú va declarar la guerra a Espanya.
Guerra hispà -sud-americana
En vigÃlia de la declaratoria de guerra a Espanya, el govern del Perú va apressar la formació d'una divisió naval, sota el comandament del capità de navili Manuel Villar Olivera i integrada per les fragates Amazones i ApurÃmac i les corbetes Unió i Amèrica, nouvingudes de Europa. Grau seguia com a comandant de la Unió, mentre que el capità de fragata Manuel Ferreyros ho era de l'Amèrica.
A finals de desembre de 1865 la flota peruana va sortir cap al sud per unir-se a l'esquadra xilena, composta per l'Esmeralda i la Covadonga, aquesta última capturada recentment als espanyols. La missió de l'escuadra peruana era dirigir-se al Estret de Magallanes, on havia de muntar guà rdia a l'espera de l'arribada dels acabats de construir blindats peruans Independència i Huáscar, que venien d'Europa, al comandament dels comandants Aurelio GarcÃa i GarcÃa i José MarÃa Salcedo, respectivament.
El 15 de gener de 1866, al posta de Chayahué, a l'abric de l'illa d'Abtao en Chiloé, es van unir les flotes peruana i xilena. La divisió naval del Perú va patir una sensible pèrdua quan la fragata Amazones va encallar en un baix sorrenc d'Abtao.
El 7 de febrer, els dos vaixells més poderosos de l'esquadra espanyola, la Vila de Madrid i Blanca, van avançar decididament cap a Abtao, formant lÃnia de combat, assegurances de derrotar a la flota aliada, de menor poder. La fragata ApurÃmac, comandada per Manuel Villar, va obrir foc, reptant aixà a la temible potència dels canons espanyols. Els vaixells peruans, grà cies al seu menor calat van poder maniobrar amb més facilitat entre els perillosos canals d'Abtao i van mantenir a ratlla als vaixells espanyols, tan és aixà que aquests es van veure obligats a retirar-se amb algunes avaries, després de dues hores de combat. Claudio Alvargonzález, comandant de la Vila de Madrid, al part del combat va reconèixer la capacitat dels marins peruans, dient textualment: «Els tirs més precisos, de més abast i de més efecte van ser els de les dues corbetes peruanes Amèrica i Unió». Per la seva banda, Juan Williams Rebolledo, el cap de l'esquadra xilena (i alhora de tota la flota aliada), va felicitar Manuel Villar pel triomf d'Abtao.
Després del combat d'Abtao, la flota aliada va passar a Huito, que tenia millors defenses. Les corbetes Unió i Amèrica van sortir amb rumb a l'Estret de Magallanes, en recerca dels blindats peruans que venien d'Europa. Però en no trobar-los, enrumbaron a ValparaÃso, que dies abans havia estat bombardejada per la flota espanyola. La Unió va tornar a Huito, on va romandre dos mesos, fins que el 15 de maig va partir novament a ValparaÃso. Després es va reunir amb la resta de la flota aliada a Ancud, a l'espera de l'arribada de la Independència i l'Huáscar.
Mentrestant, la guerra continuava. La flota espanyola es va dirigir a les costes del Perú, disposada a escarmentar a Callao, com ho fes amb ValparaÃso. Però el port peruà es trobava preparat per respondre l'atac. El 2 de maig de 1866 es va lliurar l'combat del Callao, que en el Perú es coneix com combat del Dos de Maig. Després de més de quatre hores d'intens bombardeig, l'esquadra espanyola es va retirar definitivament, sense haver complert els seus objectius. En aquest combat va morir el ministre de Guerra i Marina del Perú, José Gálvez.
Finalment, la Independència i l'Huáscar van arribar el 7 de juny de 1866 a Ancud. Reunida doncs, tota la flota peruana, l'11 de juny van sortir tots amb rumb a ValparaÃso, port en el qual van romandre ancorats prop de dos mesos, a ordres del capità de navili Lizardo Montero.
Arrest a l'illa de Sant Llorenç
El govern de Mariano Ignacio Prat, entusiasmat per la victòria sobre Espanya, i havent estat reforçada l'esquadra aliada amb dos cuirassats, va projectar una expedició naval a Filipines per alliberar-la del domini espanyol. Però va prendre una decisió inesperada: amb la idea de donar major solidesa a la comandà ncia naval, va contractar a contraalmirall retirat de la marina nord-americana, John R. Tucker, que va arribar a ValparaÃso a principis de juliol de 1866 i va assumir el comandament de l'esquadra,, en reemplaçament de Montero.
Els caps i oficials peruans, assabentats amb anticipació que se li donaria el comandament de l'esquadra a un estranger, van escriure al govern de Lima protestant per aquesta decisió, ja que deixava de banda a molts caps peruans capaços i de reconeguts mèrits. Van sol·licitar que el nomenament de Tucker fos revocat o, si no, que s'acceptessin les seves renúncies al servei. Entre aquests marins estaven Lizardo Montero, Miguel Grau, Aurelio GarcÃa i GarcÃa i Manuel Ferreyros. En resposta, el govern de Lima va enviar a ValparaÃso al secretari d'Hisenda i Comerç, Manuel Pardo i Lavalle (futur president del Perú), investit d'à mplies facultats per solucionar l'incident.
Pardo va partir a bord del transport de guerra Callao, on també es van embarcar els caps i oficials de la Marina designats per reemplaçar als renunciants, en cas que aquests persisteixen en aquesta actitud. Com aquests, efectivament, es van mantenir ferms en renunciar als seus llocs si no es revocava Tucker, Pardo els va remetre la següent ordre circular, datada el 5 d'agost de 1866:
Que els caps, oficials i guà rdies es presentin en 24 hores a bord dels vaixells a on faran renúncia, pel conducte regular, els que no volguessin continuar en el servei. Els que no complissin amb venir quedaran declarats desertors de l'armada al capdavant de l'enemic.
Després, va ordenar als marins renunciants que s'embarquessin en el transport Callao, que els havia de traslladar al port chalaco. Tots ells van obeir i van lliurar els vaixells als marins vinguts a bord del mateix transport. Grau va deixar la Unió al capità de corbeta Camilo N. Carrillo.
Els marins renunciants van arribar al Callao el 15 d'agost, sent traslladats a la illa San Lorenzo, enfront del Callao, en condició d'arrestats. Eren més de trenta. Van ser sotmesos a judici, acusats d'insubordinació, deserció i traïció. Cal assenyalar que la reclusió en Sant Llorenç no va ser severa i que a diversos dels marins se'ls podia veure als carrers del Callao, compromesos sota paraula a no sortir dels lÃmits del port.
El judici va durar sis mesos. El 24 de gener de 1867 els caps i oficials detinguts van ser portats de l'illa Sant Llorenç al port del Callao. L'endemà , va entrar en funcions el Consell de Guerra, presidit pel mariscal Antonio Gutiérrez de la Font i integrat pels generals de divisió, Manuel MartÃnez d'Aparicio, i José Rufino Echenique i pels generals de brigada, Pedro Cisneros, Baltasar Caravedo, Luis La Porta i Nicolás Freire.
Grau va tenir com a defensor a Luciano Benjamà Cisneros (germà del poeta Luis Benjamà Cisneros ), conspicu representant del fòrum de Lima. La defensa de Cisneros va ser molt brillant i es va basar en el fet que no hi va haver insubordinació, puix que Grau havia acatat les ordres del govern al embarcar-se en el transport Callao; que no hi va haver rebel·lió, ja que no havia desobeït ordres sinó només havia plantejat la seva renúncia; i finalment, que no podia ser desertor, ja que el Govern era qui l'havia separat del seu cà rrec. A més, el fet d'indisciplina quedava descartat, en haver presentat la seva petició de renúncia abans que Tucker es fes cà rrec del comandament de l'esquadra.
La defensa de Cisneros, tota una joia de l'oratòria forense, contenia les següents commovedores paraules:
Els marins no han comès ni la més lleugera falta. Si alguna hi ha, serà efecte d'un noble patriotisme, però 'les exageracions del patriotisme es dissimulen, no es penen... No hi ha delicte senyors, no hi ha delinqüents; només hi ha mà rtirs de la convicció i del deure que vénen a reclamar amb perfecte dret, el dret de ser solemnement absolts!
El 9 de febrer de 1867 van culminar les defenses i el Consell va passar a sessió secreta. L'11 es va dictar sentència i, per unanimitat de vots, van ser declarats innocents tots els processats.
Pel que fa a la projectada expedició alliberadora a Filipines, aquesta no va arribar a concretar-se, a causa sobretot de la reticència de Xile a comprometre en el pla. El contraalmirall John Tucker va cessar en el comandament de l'esquadra, rebent a canvi una comissió per explorar els rius de la selva amazònica peruana.
Una altra vegada en la marina mercant. Matrimoni
Dolors Cabero Nuñez, esposa de Grau.
Reposat en les seves prerrogatives i incòlume el seu honor de marÃ, Grau va demanar llicència a la Comandà ncia General de Marina, en ofici de 30 de març de 1867, per dedicar-se a la marina mercant «en exercici de la seva professió naval». El 2 d'abril la llicència li va ser concedida i, quatre dies després, Grau va sol·licitar permÃs per a contreure matrimoni amb la dama de Lima Dolors Cabero i Núñez, filla de Pere Cabero Valdivieso (vocal del Tribunal Major de Comptes) i Luisa Núñez Navarro. atorgada l'autorització, l'enllaç es va realitzar a la parròquia del Sagrario a Lima el 12 d'abril. Van apadrinar les noces el general Miguel Medina i la senyora Lluïsa Núñez de Cabero. Els testimonis eren tres Ãntims amics de Grau, marins també: Manuel Ferreyros, Aurelio GarcÃa i GarcÃa i Lizardo Montero. A tot aquest grup d'amics ja se'ls coneixia com els Quatre Asos de la Marina, ja que era comú veure'ls departint junts.
Entre 1867 i 1868, Grau es va dedicar a la marina mercant, comandant vaixells de la Companyia Anglesa de Vapors, que solcaven el PacÃfic sud-americà : primer, el vapor Callao (el comandament va assumir el 13 de maig de 1867, és a dir, l'endemà del seu matrimoni), i després, el vapor Quito, acabant la seva activitat mercant el 22 de febrer de 1868. no era comú que un marà no brità nic assumÃs el comandament d'un vaixell d'una companyia anglesa. Els capitans anglesos s'havien pels millors del món i la seva societat era molt tancada; el fet que acceptessin a Grau era un indicatiu que tenien en molt alta consideració els dots nà utiques del marà peruà . D'altra banda, aquesta tasca mercant li va permetre a Grau conèixer minuciosament la costa entre Xile i Perú.
Comandant del monitor Huáscar
Mentre Grau es trobava en la marina mercant, es van produir canvis polÃtics en el Perú. Mariano Ignacio Prat, la dictadura havia de ser només temporal, va voler mantenir-se al poder i es va fer president constitucional, proclamant la Constitució de 1867. Aquest mateix any va esclatar una revolució, acabdillada al sud pel general Pedro DÃez-Canseco i al nord pel coronel José Balta, en defensa de la Constitució de 1860. Després de sagnants combats, va triomfar la causa revolucionà ria i Prat es va veure obligat a renunciar al poder. El 22 de gener de 1868, el general Pedro DÃez-Canseco va assumir per tercera vegada la Presidència interina de la República, i va ser sota el seu mandat que Miguel Grau va ser cridat a reincorporar-se a la Marina.
El 27 de febrer de 1868, Grau va ser nomenat comandant del monitor Huáscar, amb el grau de capità de fragata, cà rrec en el qual es va mantenir durant més de vuit anys consecutius i que només deixaria en 1876 quan es va incorporar al Congrés com a diputat per Paita, per reasumirlo després el 1879, en començar la Guerra del PacÃfic.Va ser precisament estant al comandament del Huáscar, quan Grau va rebre el 25 de juliol de 1868 el seu ascens a capità de navili graduat, per decisió del mateix president Deu Canseco. Tenia tan sols 34 anys d'edat. Una setmana després, José Balta va assumir la Presidència Constitucional de la República, i va confirmar a Grau al comandament del Huáscar. Grau i Balta eren amics de temps enrere, des dels dies de la revolució restauradora de 1865.
Grau ja gaudia de prestigi internacional, com a expert marà i home de solvent criteri, fins al punt que va ser designat à rbitre per pronunciar-se sobre les responsabilitats derivades d'una col·lisió entre dos vaixells de guerra estrangers, el brità nic Glaid Maiden i el nord-americà Kit Carson. El diari El Comerç del Perú va donar cobertura a aquest succés en les seves edicions de 5 i 12 de novembre de 1868 i va publicar la decisió de Grau, que a la lletra diu:
Que els capitans de tots dos vaixells han tingut omissions i negligències en procediments i maniobres i no han obrat amb l'encert que havien; que encara que els danys que es deriven de la col·lisió són recÃprocs i grans els d'un vaixell respecte de l'altre, aquests danys no són tanmateix imputables a un més que a l'altre capità ; i que cada un reporti les seves pròpies avaries per haver estat, recÃprocament, causants dels danys. I per aquesta sentència, en justÃcia, aixà ho resolc, pronuncie i firme, en el Callao a 10 de novembre de 1868. Miguel Grau, Comandant de l'Huáscar.
El 26 de gener de 1869, Balta va promulgar la llei de gratitud nacional als vencedors del Dos de Maig i Abtao. Grau, que va participar en aquest últim combat com a comandant de la Unió, va rebre el tÃtol de benemèrit a la pà tria en grau heroic. La condecoració era d'or, esmaltada, amb la inscripció a l'anvers: «Va ser un dels meus defensors»; i, en el revers: «7 de febrer de 1866» (data del combat d'Abtao). El 22 d'octubre d'aquest mateix any, Balta va expedir una resolució on es va reconèixer a Grau com a adob al seu temps de serveis, el temps que va estar navegant en vaixells mercants, addicionant tres anys i cinc mesos més al seu favor.
Durant el govern de Balta, a Grau se li va encomanar diverses comissions, entre elles, l'estudi de les condicions hidrogrà fiques de la caleta Garita de Moche, on es pensava habilitar un nou port, en reemplaçament del port de Huanchaco. Va formar també part de la comissió encarregada de la instal·lació de fars en quinze punts de la costa i va presentar, a la Junta Consultiva de Marina, un projecte de Reglament interior dels vaixells de l'esquadra.
Grau es va preocupar també per la formació militar de la tripulació del vaixell al seu comandament, el monitor Huáscar, fent dià riament exercicis.
Al juny de 1870, Grau va rebre la comissió de viatjar a Xile amb el seu buc. Va recórrer els ports del sud del litoral peruà i la costa boliviana, arribant a ValparaÃso. La missió consistia a escortar al bergantà francès Lucie, que portava carregament d'armes per Perú, adquirides pel govern de Balta. Va retornar al Callao el 27 de juliol. Estant a Xile, va observar l'ambient bel·licista que existia en aquesta república i ja de tornada al Perú va donar els seus personals informes al president Balta.
Balta va ser un president molt preocupat per la Marina de Guerra. Durant el seu mandat es van reparar diversos vaixells de l'esquadra, i es retubaron les calderes dels monitors Manco Cápac i Atahualpa, adquirits pel govern de Mariano Ignacio Prat. Aquests monitors, acabats d'arribar al Perú en 1870, en remolc des dels Estats Units, estaven dissenyats per a la navegació fluvial, pel que van ser una mala adquisició i només es van usar com pontons o bateries flotants.
A l'assabentar-se que Xile havia contractat a Anglaterra la construcció de dos poderosos vaixells blindats, Balta es va reunir amb el seu consell de ministres el 14 de febrer de 1872 i va acordar contractar a Europa la construcció de dos vaixells blindats, de major poder que els xilens, aixà com dos troneres guardacostes. El comandant Manuel Ferreyros va ser comissionat a Anglaterra per negociar la contractació dels blindats peruans. No obstant això, aquesta operació es va frustrar, en negar-se la Casa Dreyfus a proporcionar els fons necessaris, si abans no es solucionaven els comptes pendents que amb ella tenia l'Estat peruà (que havia contret una sèrie d'emprèstits amb dita Casa a compte del guany del guano, per l'anomenat contracte Dreyfus). No obstant això, Balta, conscient del perill que comportava la superioritat naval de Xile, va insistir en les negociacions, fins poc abans de la seva trà gica mort. Si bé aquestes van continuar, ja no van tenir l'impuls que Balta els havia donat, sent finalment suspeses pel govern del seu successor Manuel Pardo i Lavalle. De les negociacions de Balta només es van concretar l'adquisició de les dues canoneres, que van ser la Chanchamayo (naufragada en 1876 a Punta Agulla) i la Pilcomayo (que va tenir important actuació en la guerra del PacÃfic).
La revolució dels Gutiérrez
En les eleccions generals de 1872, va resultar elegit Manuel Pardo i Lavalle, el primer president civil de la història republicana del Perú. Però abans que es realitzés el canvi de comandament, el coronel Tomás Gutiérrez, en aquell temps ministre de Guerra i Marina, va donar un cop d'Estat, recolzat pels seus tres germans, els coronels Silvestre, Marceliano i Marcelino Gutiérrez. El president Balta va ser capturat i confinat en una caserna de Lima. El Congrés va ser dissolt. Tomás Gutiérrez es va autoproclamar Cap Suprem (22 de juliol de 1872).
Per sotmetre a l'Esquadra, Tomás Gutiérrez va enviar una ordre al Comandant General de Marina, capità de navili Diego de l'Haza, que deia aixÃ:
Senyor Comandant General de Marina. Ordeneu Un., Que l'Esquadra secundi el moviment que s'ha fet a Lima. S'ha botat al Congrés i el senyor José Balta està pres. El seu afecte amic Tomás Gutiérrez. Lima, 22 juliol 1872.
El missatge va ser rebutjat pels caps de l'Armada, i el mateix va ocórrer amb un altre enviat per un insistent Tomás Gutiérrez. Miguel Grau, que havia ordenat encendre les calderes del seu buc, indignat per la transgressió a la Constitució perpetrada pels Gutiérrez, va suggerir que els comandants dels vaixells s'ajuntessin a bord del vapor Marañón, per deliberar sobre l'acció a prendre. En aquesta reunió es va acordar mobilitzar l'Esquadra i salpar rumb al cabezo de l'illa Sant Llorenç, per prendre, amb à mplia llibertat, la decisió definitiva.
El dia 23 de juliol, els caps i oficials de l'Esquadra, entre ells Grau, van subscriure una proclama contra el cop revolucionari i van reafirmar la seva decisió de lluitar pel restabliment de l'ordre i la llei. 114
Signada la proclama, la hi va fer circular pel Callao i Lima. La Esquadra es va retirar del Callao i va fondejar el 24 de juliol a les illes Chincha. Continuant el viatge al sud, el 26 va arribar a Islay. Aquest dia, el president Balta va ser assassinat vilment en la caserna San Francisco, on estava detingut. Assabentat el poble d'aquest crim, la seva reacció va ser tremenda. Els coronels Gutiérrez van caure morts un darrere l'altre, a mans de la fúria popular, a excepció d'un d'ells, que es va posar a resguard.
Mentre a Lima ocorrien aquests successos, Miguel Grau, des del Huáscar, fondejat a Islay, dirigia una extensa circular als prefectes de Arequipa, Cusco, Puno, Moquegua i Tacna, als subprefectes de Arica i Islay, als presidents de les Corts supremes d'Arequipa, Puno i Moquegua i als alcaldes municipals de Tacna i Tarapacá. La circular donava compte dels fets ocorreguts a Lima i la posició de rebuig a la dictadura assumida per l'Esquadra.
L'1 d'agost, ja restablert l'ordre i la normalitat al paÃs, el comandant Grau va enviar al ministre de Guerra i Marina, l'informe detallat dels successos esdevinguts en l'Armada Peruana, des del 22 de juliol en què va esclatar la revolució. En aquest informe Grau va adonar que el dia 29 de juliol, a les set de la tarda, al port de Pisco, es va assabentar de l'assassinat del president Balta i del restabliment de l'ordre a la capital, per la qual cosa va salpar immediatament amb destinació al Callao.
El 5 d'agost, restablert l'ordre constitucional i estant ja en funcions el president Manuel Pardo, Grau va enviar al Major d'Ordres del Departament, capità de navili Ezequiel Otoya, la nòmina de tots els caps, oficials i tripulants dels vaixells de l'Esquadra, que es van embarcar en el Huáscar, la nit del 22 de juliol, disposats a lluitar contra els colpistes.
El paper exercit per Grau a la debelación de la revolució dels Gutiérrez, va ser molt important, ja que va influir perquè la rebel·lió no es propagués a la Marina ia la resta del paÃs. La seva figura ja començava a ser reconeguda fins i tot a l'estranger; un periodista argentÃ, Héctor F. Varela, va publicar en L'Americà de ParÃs un article on lloava el comportament de la Marina peruana, i en especial, feia el retrat de Grau, amb encomiásticas expressions:
Noble, franc, lleial, intel·ligent, bondadós i brau com tots els homes de conviccions, el comandant Grau que mana el magnÃfic cuirassat "Huáscar", és un oficial que fa honor a la seva pà tria
Aquest article va ser reproduït Ãntegrament en l'edició de El Comerç de Lima del 17 d'agost de 1872.
Membre de la Comissió Consultiva de la Marina
El president de la República, Manuel Pardo, a pocs dies d'assumir el comandament, va decidir assessorar-se per experts consellers en tot el relacionat amb les necessitats de l'Exèrcit i la Marina. Amb aquesta fi, el 14 d'agost de 1872 va expedir un decret suprem, per la qual creava les Comissions Consultives de Guerra i de Marina. La Comissió de Marina va quedar integrada per vuit marins, un d'ells va ser el capità de navili Miguel Grau. Aquesta Comissió es va instal·lar el 26 d'agost i la conformaven els següents oficials: contraalmirall diumenge Valle Riestra, capitans de navili Manuel J. Ferreyros, Aurelio GarcÃa i GarcÃa, Miguel Grau, José R. Carreño, Camilo N. Carrillo, Juan Pardo de Zelai José Elcorrobarrutia. També va concórrer com a convidat especial el capità de navili Lizardo Montero, senador per Piura.
El Huáscar, rumb al sud
Miguel Grau amb uniforme naval de la Marina de Guerra del Perú, amb insÃgnies de capità de navili. Museu Naval del Perú en el Callao
L'1 de setembre de 1872, el Huáscar, al comandament de Miguel Grau, va sortir del Callao amb rumb sud, acompanyat del transport Chalaco i va arribar a Iquique el dia 5. Grau portava instruccions del govern, en el sentit de buscar fidedignes informacions sobre els successos que, per qüestions limÃtrofs, ocorrien en aquells dies entre les repúbliques de BolÃvia i Xile.
Les dificultats limÃtrofes entre BolÃvia i Xile provenien de l'explotació del guano i el salnitre per companyies xilenes, en els deserts bolivians de Atacama. En 1866, després de la fi de la guerra hispà -sud-americana, els dos països van signar un tractat de lÃmits, que va fixar el paral·lel 24ºS com a lÃnia divisòria entre ambdós països i van establir que entre els paral·lels 23 ° S i 25 ° S els estats signataris es repartirien els guanys del guano i els minerals explotats en parts iguals (zona de beneficis mutus). Governava llavors a BolÃvia el dictador Mariano Melgarejo, molt amic de Xile. A la caiguda de Melgarejo, al gener de 1871, el govern del seu successor, general Morales, Va anul·lar els actes de l'administració deposada i va resoldre modificar el tractat de lÃmits de 1866, molt impopular entre els bolivians perquè conferia dret a Xile per intervenir en el territori de BolÃvia i explotar les seves riqueses. Per tal de resoldre diplomà ticament la tensa situació creada entre els dos països, el govern bolivià va enviar com a Ministre Plenipotenciario i Enviat Extraordinari a Santiago a Rafael Bustillo, qui es va mostrar intransigent a defensar els drets bolivians sobre el territori en disputa, el que va conduir a un entrampamiento en les negociacions. Xile, desitjós d'arribar a un acord amb BolÃvia que no alterés les bases substancials del tractat de 1866, i veient que no ho aconseguiria amb Bustillo, va enviar a La Paz, Com el seu ministre, a Santiago Lindsay, perquè reprengués les converses. Estant Bustillo per tornar a BolÃvia, al juliol de 1872, el general bolivià QuintÃn Quevedo, partidari de Melgarejo, va armar a ValparaÃso una expedició i va desembarcar a Antofagasta avançant fins Tocopilla, on les forces bolivianes ho van rebutjar. Quevedo i els seus homes es van refugiar en la corbeta xilena Esmeralda, ancorada al port. Tot indicava que el govern de Xile recolzava els intents revolucionà ries de Quevedo, encara que ho negués oficialment.
Des Iquique, Grau va escriure una nota el 6 de setembre de 1872 al ministre de Guerra i Marina, informant sobre els successos al voltant de l'expedició de Quevedo i deixant-hi constà ncia que la majoria dels expedicionaris eren xilens i que l'Esquadra de Xile es trobava en Musclos. 126
Sense tenir més notÃcies importants de què informar, Grau va emprendre el retorn al Callao, arribant el 30 de setembre de 1872.
Mentrestant, a La Pau van continuar les gestions entre el ministre xilè Lindsay i el canceller bolivià Casimiro Corral, per determinar les noves bases d'arranjament sobre les qüestions pendents del tractat de 1866. El 5 de desembre de 1872, tots dos diplomà tics van subscriure el protocol conegut amb el nom Lindsay-Corral, pel qual es va confirmar el paral·lel 24 com a lÃmit de Xile i BolÃvia i es va determinar que la partició per meitat dels drets d'exportació es referien, a part dels metalls, a les substà ncies inorgà niques com el salnitre, bóraxy sulfats. L'acord va suscitar igualment el rebuig de l'opinió pública boliviana, que considerava excessives les avantatges obtinguts per Xile. L'Assemblea de BolÃvia va rebutjar aprovar el protocol, el que va mantenir pendent el problema.
Creuer pel litoral boliviÃ
A l'témer un conflicte armat entre Xile i BolÃvia, el govern peruà va ordenar a Grau que salpés novament al sud amb el Huáscar, amb la finalitat de conèixer de prop la situació, aixà com per prevenir altres pertorbacions d'Ãndole polÃtica que amenacessin a la República peruana. El 4 de març de 1873 el monitor va salpar del Callao, rumb a aigües bolivianes.
El 13 de març, des d'Iquique, Grau va enviar un informe al Ministre de Guerra i Marina, fent-li saber de la tranquil·litat al litoral, al no trobar «res que pugui amenaçar una pertorbació en l'ordre polÃtic» i afegint que «no descuidaré mesura alguna conduent al millor exercici de la meva comissió ».
El 24 de març, el Huáscar va arribar al port de Acull, on va romandre tres dies. El 28, ja en Iquique, Grau va escriure novament al ministre de Guerra, informant-li de l'afectuosa acollida que va tenir de part les autoritats bolivianes:
D'acord vaig indicar a VS, al meu ofici del 24 del present he estat tres dies al port de Acull, havent tornat a aquest en la tarda d'ahir. Durant la meva permanència en aquestes aigües m'ha estat molt satisfactori la rebuda fet per les autoritats bolivianes, les que m'han dispensat tota mena d'atencions, no ometent cap circumstà ncia per manifestar els seus sentiments d'adhesió al Govern i poble del Perú.
El 4 d'abril, des de Iquique, Grau va enviar un altre informe al ministre de Guerra, on assegurava «que el sud continua sense novetat». El govern peruà li va autoritzar llavors a efectuar els reconeixements al sud del litoral de la República quan ho jutgés convenient i va expedir la resolució legislativa del 23 d'abril de 1873, per la qual va ascendir a Grau a capità de navili efectiu.
El 28 de maig el Huáscar va arribar novament a Acull. L'endemà Grau escriure a la Comandà ncia General de Marina, donant compte de la seva arribada a aquest port i informant que tota la costa es trobava en ordre. El 2 de juny li va escriure al ministre de Guerra, posant-li al tant sobre la desfavorable acollida dispensada al protocol Corral-Lindsay per part del poble bolivià ; a més, va informar de la cordial rebuda que va tenir:
Per la resta, la recepció feta tant per aquest funcionari, com per les autoritats d'aquest port, i les diverses circumstà ncies que he tingut l'ocasió de fer-los atencions afectuoses i compliments, quant m'ha estat possible, no han fet més que estrènyer els vincles i afeccions que aquestes autoritats i poble bolivià manifesten sincerament pel Govern i poble del Perú, no ometent l'ocasió de provar-prà cticament, una vegada que han tingut l'oportunitat de fer-ho.
Cal assenyalar al respecte, que el 6 de febrer de 1873 es va s'havia subscrit a Lima, amb carà cter de secret, el Tractat d'Aliança Defensiva entre Perú i BolÃvia, per la qual cosa és de suposar que el cordial rebuda que va gaudir Grau en Acull de part de les autoritats bolivinas obeïa en part a instruccions del govern de la Pau.
De retorn a Iquique, Grau va ser encomanat a fer un estudi de la rada del port, a fi de facilitar el desenvolupament de les activitats portuà ries. Al juliol de 1873, l'Huáscar va arribar al Callao, acabant aixà el seu segon creuer al llarg del litoral bolivià , que havia durat en total quatre mesos. En aquells dies ja s'havia apaivagat la disputa boliviana-xilena, tranquil·litzant-l'ambient internacional. No obstant això, l'Huáscar no va romandre molt temps en el Callao, ja que a finals del mes següent va ser comissionat novament cap a la costa sud peruana, tornant al setembre del mateix any.
Cap de l'esquadra d'evolucions
El 10 de juny de 1874, Grau va ser nomenat Cap de l'Esquadra de Evolucions. Aquesta figura consistia que els vaixells de l'esquadra posessin en prà ctica els moviments de la tà ctica naval, consignats en el manual respectiu de l'Escola Naval. A dir de l'historiador Melitón Carvajal Parella, aquesta forma de treball amb l'esquadra tindria el seu origen en les inquietuds del mateix Grau. Van integrar aquesta esquadra: el monitor Huáscar, la fragata Independència, els monitors Atahualpa i Manco Cápac, la corbeta Unió i el transport Chalaco. Per assumir el comandament de l'Esquadra, Grau va haver de deixar momentà niament la comanda de l'Huáscar al capità de corbeta Leopoldo Sánchez.
L'esquadra d'evolucions va desenvolupar les seves activitats de 12 de juny de 1874 a 22 de gener de 1875. Va sortir del Callao el 18 de juny i va recórrer el litoral peruà , tocant les illes Chincha, Sant Joan, Islay, Arica, Ilo, Pisco, Mollendo, entre altres punts. En exercici del seu alt cà rrec, Grau va ordenar l'execució de tota classe de maniobres per ensinistrar a les tripulacions en coneixements de tà ctica naval i maneig de l'artilleria. Ja en aquells dies, Grau intuïa l'amenaça que comportava l'armamentisme que desenvolupava Xile, que havia manat a construir dos poderosos blindats al Regne Unit; considerava per això necessari fer aquest tipus d'exercicis per mantenir sempre preparat al personal de la Marina.
D'altra banda, BolÃvia i Xile van semblar resoldre les seves diferències en signar un nou tractat de lÃmits, el 6 d'agost de 1874. La frontera es va mantenir en el paral·lel 24 ° S i va continuar el sistema d'explotació i venda de comú acord entre els paral·lels 23 ° S i 24 ° S. Aixà mateix, BolÃvia es comprometia a no incrementar els impostos a les persones, capitals i negocis xilens durant 25 anys. L'incompliment per part de BolÃvia d'aquesta última clà usula seria el detonant de la posterior Guerra del PacÃfic.
La signatura del tractat de 1874 va fer que es dissipessin momentà niament els perills de guerra entre BolÃvia i Xile. A l'octubre d'aquest any, el govern peruà es va assabentar de la presència en aigües peruanes del Talismà , petit navili noliejat a Anglaterra, i en el qual, segons s'afirmava, venia Nicolás de Piérola (l'exministre d'Hisenda de José Balta), amb un grup de revolucionaris, el pla era el enderrocar el president Manuel Pardo (episodi conegut com l'Expedició del Talismà ).
Grau i l'Esquadra de Evolucions van rebre la missió de capturar al Talismà , que d'acord amb les informacions del govern, havia intentat desembarcar a Pacasmayo. Després d'una activa recerca, el Talismà va ser capturat per l'Huáscar a la badia de Pacocha, a prop de Ilo, el matà del 2 de novembre de 1874. La tripulació va ser capturada i bona part del carregament confiscat, però Piérola va aconseguir escapar cap a Moquegua ; posteriorment seria derrotat per les tropes gobiernistas en el combat de Los Angeles.
Grau va enviar al Talismà a Mollendo, sota el comandament del capità de corbeta Leopoldo Sánchez, i va elevar un part al Ministre de Guerra i Marina, datat en Pacocha, donant compte dels fets.
Complerta la seva missió, l'Huáscar va partir immediatament al sud per seguir protegint l'ordre. Al desembre de 1874, l'Esquadra de Evolucions va arribar a Iquique i després va tornar al Callao, posant fi al seu entrenament. El 20 de gener de 1875, Grau va cessar en el comandament de l'esquadra i va continuar com a comandant de l'Huáscar.
Diputat per Paita (primera legislatura)
La vinculació que havia mantingut Miguel Grau amb el port de Paita, on transcorregués la seva infantesa, va fer que en 1875 els seus pobladors el triessin diputat per representar a aquesta provÃncia al Parlament, com a membre del Partit Civil. Per aquest motiu, el 5 de juliol de 1876, Grau va deixar el comandament de l'Huáscar (que havia exercit durant més de 8 anys) i es va allistar per prendre possessió del seu escó congresal, per un perÃode de sis anys, encara que, de fet, aquest es reduiria a dues legislatures, de sis mesos cadascuna (agost de 1876-febrer de 1877 i juliol de 1878-febrer de 1879).
El 2 d'agost de 1876 es va instal·lar el govern constitucional del general Mariano Ignacio Prat, successor de Manuel Pardo. El dia 4 la Cambra de Diputats va aprovar el dictamen de la Comissió de Poders que habilitava a Grau per incorporar-se com a diputat propietari per Paita. L'endemà , Grau va prestar jurament de llei a la Cambra i va passar a integrar la Comissió de Marina,, presidida pel seu paisà i company d'armes, Camilo N. Carrillo. Entre els seus col·legues parlamentaris figuraven a més ElÃas Malpartida, César Canevaro, Manuel MarÃa Gálvez, Luciano Benjamà Cisneros, Ramón Ribeyro i Juan Francisco Balta.
La seva activitat com a legislador va ser activa i eficaç. Va ser autor de la iniciativa sobre ascensos en l'Armada que reconeixia els mèrits de caps i oficials per accedir a rangs superiors. També va proposar la reorganització del Ministeri de Guerra i Marina, i va sol·licitar, igualment, que la Cambra es reunÃs dues vegades a la setmana en sessions nocturnes.
A comanda de l'Executiu, a l'octubre de 1876 se li va concedir llicència temporal per a formar part del Consell de Guerra que havia de jutjar la pèrdua de la canonera Chanchamayo.
Conclosa la legislatura al febrer de 1877, Grau va exercir durant uns dies com a agregat al Departament de Marina, i en aquest mateix mes, va demanar llicència per dos mesos per viatjar a ValparaÃso, per tal de portar les restes del seu pare, el tinent coronel Juan Manuel Grau i BerrÃo, mort en aquest port en 1865. Es va embarcar en el vapor brità nic Eten, portant amb si al seu segon fill, Miguel Gregorio, de 8 anys d'edat, qui fatÃdicament va morir a ValparaÃso, a conseqüència de un accident.
Ja de retorn al Perú, Grau va complir amb informar el govern dels preparatius bèl·lics de Xile i la manifesta superioritat en què es trobava l'esquadra d'aquest paÃs pel que fa a la del Perú, el que ell mateix va poder comprovar in situ, en veure fondejats en les aigües de ValparaÃso als poderosos blindats Almirall Blanco Encalada i Almirall Cochrane, molt superiors a qualsevol dels millors navilis de guerra peruans.
El 7 de març de 1877, Grau va ser nomenat vocal de la Junta Revisora ​​de les Ordenances Navals, cà rrec que va exercir fins al 30 de maig, quan va ser nomenat Comandant General de Marina.
Comandant General de la Marina de Guerra del Perú
L'1 de juny de 1877, Miguel Grau va assumir la més alta funció en el servei naval: la de Comandant General de Marina. Tenia llavors 43 anys d'edat. En aquesta condició, el 2 de gener de 1878 va elevar un detallat informe sobre l'estat dels vaixells de guerra i de les necessitats de la Marina, important document conegut com la Memòria, que acabava amb les següents reflexions:
D'algun temps enrere la Marina no ha fet avenç material algun, a excepció de l'augment que ha rebut amb el transport De Lima ; lluny d'això la seva importà ncia ha desmerescut molt, ja que sent els nostres principals vaixells construïts en una època en què el blindatge i gruixuda artilleria feien els seus primers assajos, ja han quedat molt enrere de les poderoses naus de guerra que es construeixen en el dia.
Aquesta novetat que s'ha fet una necessitat imperiosa en totes les nacions proporcionalment a les seves exigències, em fa cridar l'atenció preferent de la vostra excel·lència que tant coneix quant referma una bona esquadra, els interessos, la tranquil·litat i sobirania de la nació. Massa conec la aflictiva situació del nostre erari, però, en atenció a les consideracions exposades, crec el meu deure reclamar la prestigiosa influència de la vostra excel·lència per reforçar la nostra esquadra amb els vaixells que segons el seu il·lustrada siguin necessaris.
Fent a VI l'anterior comanda, just i convenient és que opini per la supressió dels vaixells que per la seva poca marxa o pel seu estat de deteriorament o inutilitat, només augmenten les despeses de l'Esquadra, sense profit i amb detriment de la conservació de els altres vaixells.
Grau va fer en aquesta memòria un precÃs diagnòstic de la situació de l'Armada Nacional i va formular judicis que van ser una veritable advertència, a un any de l'esclat de la Guerra del PacÃfic; però, els seus comandes no van ser degudament avaluats i la Cambra va disposar acusar rebut i enviar l'arxiu. La raó del govern per descuidar d'aquesta manera a la Marina, era que el paÃs es trobava en una terrible crisi econòmica.
Malgrat les limitacions de pressupost, Grau va saber exercir amb eficiència el seu elevat cà rrec. Va ordenar les reparacions i la neteja dels fons de les naus de guerra, va tractar de proveir-les de pertrechos i d'armaments; però no va poder aconseguir el que desitjava amb més vehemència: l'adquisició de vaixells blindats, per superar, o almenys equiparar, el poder assolit per la flota xilena.
A principis de 1878, li va tocar presidir el Jurat d'Exà mens de l'Escola Preparatòria i Escola Naval, deixant constà ncia, per ofici del 4 de febrer de 1878, de «... l'aprofitament que han assolit tots els alumnes, en els diversos rams que han cursat... », important avanç en la formació professional dels marins, el que contrastava amb la falta de modernització de les naus i equips de la Marina.
El 10 de juliol de 1878, Grau va posar a disposició del govern el seu cà rrec de Comandant General de la Marina, ja que havia de reincorporar-se al Congrés Ordinari, a l'estar pròxima a iniciar-se una nova legislatura, programada per al 28 de juliol de 1878. El seu successor en la Comandà ncia de la Marina va ser el contraalmirall Antonio de la Haza.
Diputat per Paita (segona legislatura)
Novament com a parlamentari, Grau va seguir en la Comissió de Marina, on va lliurar una veritable lluita perquè no es rebaixessin les partides presupuestales del plec de Marina, a vista de no haver aconseguit que es augmentessin. D'altra banda, va lluitar contra les intencions piuranas de convertir Paita en un districte de Piura, esbossant la seva frase: «No només com a representant de Paita, sinó com a fill d'ella, lluitaré per la permanència de Paita com provÃncia» (octubre de 1878 ), quedant aixà com el més ferri opositor de les intencions piuranas i fins i tot guanyant-se enemics polÃtics piuranos, però guanyant a canvi el cor de tot Paita.
Quan, al novembre de 1878, va ser assassinat el seu amic i el seu cap polÃtic, l'expresident Manuel Pardo (en aquell temps president del Senat), Grau va pronunciar un emocionat i lacònic discurs, i va aprovar la resolució que va imposar l'estat de lloc i va declarar a la pà tria en perill.
Al febrer de 1879, conclosa la legislatura, Grau va passar novament a servir en el Ministeri de Guerra i Marina en condició d'agregat, però el cà rrec ho va exercir només 50 dies, ja que corrien vents de guerra al sud. El 28 de març, Grau va tornar a ser comandant del monitor Huáscar. El 5 d'abril de 1879, Xile va declarar la guerra al Perú.
El 2 d'agost de 1879, en plena campanya naval al sud, Grau va demanar ser rellevat de l'exercici de la seva funció parlamentà ria i que en el seu reemplaçament assumÃs el suplent Manuel I. Raygada, perquè la seva provÃncia no perjudiqués.
Campanya naval de la guerra del PacÃfic
La Guerra del PacÃfic (1879-1883) va ser un conflicte armat que va enfrontar la República de Xile contra la República Peruana i la República de BolÃvia. També se li ha denominat Guerra del Guano i del Salitre.
L'esquadra peruana i la xilena
El monitor Huáscar, muralla mòbil del Perú. Oli del pintor peruà Fernando SaldÃas.
A causa de les caracterÃstiques del litoral bolivià i de l'extrem sud peruà , en el qual s'estén el desert d'Atacama, i tenint en compte les experiències de la Guerra de la Independència i contra la Confederació, Xile coneixia que era necessari sortejar per mar aquest territori per poder traslladar a les seves tropes i envair el territori peruà . Per a això hauria d'assolir el domini del mar. El Perú, per la seva banda, també va comprendre que aquesta era la maniobra lògica que adoptaria Xile. D'aquesta manera, les dues nacions van donar inici a la campanya naval com la primera part de la guerra.
L'esquadra peruana, al comandament del capità de navili Miguel Grau, estava conformada pel blindat tipus monitor Huáscar, la fragata cuirassada Independència, la corbeta Unió, la cañonera Pilcomayo i els transports Chalaco, Oroya, De Lima i Talismà . Aquests últims haurien de complir una funció molt important durant el conflicte, mantenint oberta la ruta de proveïment peruana amb continus viatges entre el Callao i Panamà , aixà com a altres punts del litoral, transportant tropes, pertrechos i municions, burlant a la poderosa esquadra enemiga. A ells se sumaven els vetustos monitors costaners Manco Cápac i Atahualpa de gairebé nul desplaçament, el que els reduïa a ser només bateries flotants.
L'esquadra xilena, al comandament del contraalmirall Juan Williams Rebolledo, estava composta pels blindats Almirall Blanco Encalada i Almirall Cochrane, les corbetes Chacabuco, O'Higgins, Abtao i Esmeralda i les canoneres Magallanes i Covadonga, a més de diversos transports armats com el Lloa i Amazones. Completaven la seva flota veloços transports que asseguraven la logÃstica de les seves tropes acantonades a Antofagasta i de la seva esquadra, com el Itata, Lamar, RÃmac, Copiapó i el carboner MatÃas Cousiño. El equilibri de poder era favorable a la marina xilena, atès que les seves naus, sobretot els dos blindats, tenien millor artilleria, major velocitat nominal de guerrer, en comparació a les naus peruanes.
El plantejament va ser molt clar en ambdós costats. L'esquadra xilena era superior materialment a la peruana, no només en nombre sinó també en la qualitat dels seus vaixells. Havia de llavors buscar-la i destruir-la el més aviat possible. L'esquadra peruana, per la seva banda, donada la seva inferioritat en mitjans, havia de perllongar el més possible la seva presència com una amenaça efectiva al mar, no tant per l'esquadra xilena sinó per al trà nsit marÃtim d'aquest paÃs, entaulant combat únicament quan estigués en superioritat de condicions o quan aquest fos inevitable. El temps que es guanyés en això seria en profit de la preparació de les defenses al sud peruà i l'adquisició de noves naus i armament.
Preparatius de la campanya naval
L'esquadra peruana, agafada de sorpresa per la declaratoria de guerra, no estava preparada per posar-se en campanya immediatament. El poble peruà , que ignorava la situació de l'armada, se sentia optimista pel que fa a l'enfrontament amb Xile i exigia que els bucs peruans sortissin immediatament.
Grau va fer veure que calia fer abans alguns exercicis de maniobres i d'artilleria, ja que la marineria estrangera recentment reclutada tot just coneixia les seves obligacions. Com alguns van dir que l'Huáscar era prou fort per enfrontar amb èxit a l'escuadra xilena, Grau va respondre dient que el monitor era sens dubte un vaixell molt forta, però que mai podria contrarestar a un sol dels blindats xilens, molt superiors quant a blindatge, mobilitat i poder de foc; però que tot i aixÃ, arribat el cas, compliria amb el seu deure, tot i que tingués la seguretat del seu sacrifici. Aquestes paraules van ser profètiques.
Finalment, la pressió de l'opinió pública va pesar més i es va acordar la sortida de l'esquadra. Aquesta va ser dividida en dues divisions:
- La primera, conformada pel monitor Huáscar, la fragata Independència, els monitors Manco Cápac i Atahualpa; i els transports Chalaco, Oroya i De Lima.
- La segona, conformada per la corbeta Unió i la cañonera Pilcomayo.
Grau va ser nomenat comandant de la Primera Divisió Naval. La insÃgnia de l'Armada corresponia estar a la Independència per ser el buc de major poder, però Grau va preferir hissar a l'Huáscar, nau a la qual coneixia molt bé per haver-la comandat durant vuit anys. Va arribar fins i tot més tard a llevar-li el pal de proa, deixant-li només el de popa, per fer-li més maniobrable en l'ús dels canons de la torre giratòria.
El president Mariano Ignacio Prat va ser nomenat Suprem Director de Guerra. La Segona Divisió Naval del Perú, comandada pel capità de navili Aurelio GarcÃa i GarcÃa, va ser la primera a partir cap al sud. La primera acció va tenir lloc tot just set dies després de declarada la guerra, el 12 d'abril de 1879, quan la corbeta Unió i la cañonera Pilcomayo van atacar i van perseguir a la corbeta xilena Magallanes enfront de Punta Chipana.
Per la seva banda, l'esquadra xilena va bombardejar els ports peruans de Pisagua, Mollendo i Iquique, abans de dirigir-se al Callao amb el propòsit d'atacar per sorpresa a l'escuadra peruana i destruir-la. Van quedar bloquejant el port d'Iquique la corbeta Esmeralda i la cañonera Covadonga, que eren els vaixells més febles de l'Esquadra. Però el mateix dia (16 de maig) en què l'esquadra xilena partia d'Iquique cap al Callao, els bucs peruans de la Primera Divisió Naval salpaven del Callao, rumb a Arica (llavors port peruà ), portant a bord al president Prado. Les dues flotes es van creuar sense albirar-, pel fet que els peruans navegaven prop de la costa i els xilens mar endins. El viatge de la flota xilena al Callao va resultar aixà infructuós, al no trobar a l'escaire peruana a la badia, mentre que a Iquique es lliurava un combat naval.
Combat naval d'Iquique
Combat Naval d'Iquique, de Thomas Somerscales (1842-1927). Representació de l'enfrontament entre el monitor peruà Huáscar, al comandament del capità de navili Miguel Grau, i la corbeta xilena Esmeralda, al comandament del capità de fragata Arturo Prat.
El 20 de maig de 1879, la flota peruana va arribar a Arica, on va desembarcar el president Prat, director de Guerra, ja que es va considerar necessari que la caserna general estigués prop del teatre d'operacions. Gairebé immediatament van ser despatxats a Iquique el monitor Huáscar i la fragata Independència, amb instruccions d'aixecar el bloqueig d'aquest port, sostingut en aquest moment per la corbeta Esmeralda, la cañonera Covadonga i el transport Lamar.
El 21 de maig de 1879, el monitor Huáscar, al comandament del capità de navili Miguel Grau, i la Independència al comandament del capità de navili Juan Guillermo Habiti Ruiz, van ingressar a la badia d'Iquique i es van enfrontar als ja esmentats vaixells de fusta xilens, comandats, respectivament, per Arturo Prat Chacón (Esmeralda) i per Carlos Condell de l'Haza (Covadonga). El transport Lamar va hissar bandera nord-americana i va posar rumb al sud.
L'Huáscar va trencar els seus focs sobre la Covadonga; per la seva banda, la Independència va atacar a l'Esmeralda; aquesta última va maniobrar per col·locar-se davant de la població d'Iquique, amb el propòsit de posar-la en risc dels projectils peruans. Aprofitant un alt realitzat per l'Huáscar per atendre un pot que portava informació, la Covadonga es va posar en fugida cap al SE; Grau va ordenar llavors a la Independència anar en la seva persecució, a causa que aquesta tenia més velocitat. Mentrestant, l'Huáscar es va quedar en Iquique cañoneando a l'Esmeralda, i escombrant la seva coberta amb la seva metralladora Gatling, causant-li moltes baixes. Però a causa de la imperÃcia dels seus artillers, els tirs de l'Huáscar no donaven en el blanc just com per enfonsar el vaixell adversari, i el combat es perllongava massa, de manera que el comandant Grau va decidir utilitzar l'esperó. El primer espolonazo de l'Huáscar va fer poc mal en l'amura de babord de l'Esmeralda; va ser en aquest instant quan el comandant xilè Arturo Prat va realitzar un abordatge frustrat, morint a la coberta del monitor. El segon espolonazo va causar a la corbeta xilena una gran avaria en l'amura d'estribord.
Finalment, amb un tercer espolonazo, va aconseguir Grau enfonsar la nau xilena, els supervivents es van llançar a l'aigua. El combat havia durat quatre hores. El comandant peruà , en un gest humanitari al qual no estava obligat, va rescatar els nà ufrags xilens, perdent aixà un temps preciós que li hauria servit per ajudar a la Independència en la seva persecució de la Covadonga. En el combat va morir el tinent primer Jorge Velarde, primer heroi naval peruà de la contesa.
Mentrestant, la Independència, conduïda per More, perseguia la Covadonga, que anava molt a prop de la costa. La fragata peruana, en el seu afany de espolonear al vaixell xilè, va xocar amb una roca, prop de Punta Grossa, obrint-se el seu casc en la lÃnia de flotació, per la qual cosa va començar a enfonsar-se. Tan aviat es va adonar d'això, el comandant Condell de la Covadonga, va tornar sobre les seves aigües i va disparar la seva artilleria sobre la fragata varada, metrallant fins i tot als nà ufrags peruans que començaven a arriar els bots per abandonar el vaixell encallat. La Independència, mig enfonsada, no es va rendir i va respondre l'atac amb tot el poder de foc que li quedava. El combat va finalitzar quan la Covadonga, en veure apropar-se a l'Huáscar, es va retirar del lloc. Els historiadors peruans solen contrastar l'actitud de Grau, salvant als nà ufrags xilens de l'Esmeralda, i la de Condell metrallant als nà ufrags peruans de la Independència. En tot cas, aquesta és la versió peruana del combat ; en canvi, Condell diu en la seva part que només va disparar dues canonades sobre la Independència, atès que encara mantenia la seva bandera al lÃmit, indicació que seguia en combat, i que de seguida More va hissar la bandera de parlament i li va demanar un pot; i que estant en aquesta tratativa va aparèixer la silueta de l'Huáscar a l'horitzó, optant llavors per retirar-se. Grau va procedir a recollir els supervivents de la Independència i va ordenar cremar les restes del vaixell.
Posteriorment Grau, en un gest de cavallerositat, va escriure a Carmela Carvajal, vÃdua de l'heroi naval xilè Arturo Prat Chacón, comandant de l'Esmeralda, mort a la coberta de l'Huáscar, una carta en la qual elogiava l'actuació del seu marit i li enviava algunes de les seves peces personals, entre elles la seva espasa. Al seu torn, en la resposta a aquesta carta, la vÃdua de Prat va agrair tal gest, assegurant que donada la hidalguÃa mostrada per Grau en associar al seu dolor, ella comprenia que la mort del seu espòs va ser conseqüència de la guerra i que d'haver estat en mans del capità de l'Huáscar, mai hauria tingut lloc.
Combat naval d'Angamos
La incapacitat dels comandaments navals xilens enfront de les contÃnues incursions de l'Huáscar va causar gran neguit a Xile. Tot això es va aguditzar amb la captura del transport RÃmac, després de la qual cosa es van produir protestes populars, interpel·lacions al congrés, renúncies de ministres i canvis en les prefectures de l'exèrcit i l'esquadra.
Els comandaments xilens, davant la impossibilitat d'iniciar la campanya terrestre per envair el sud peruà , van determinar que la captura de l'Huáscar era priorità ria i indispensable per dur a terme els seus plans. Una de les primeres mesures va ser el relleu del contraalmirall Juan Williams Rebolledo en el comandament de l'Esquadra xilena, sent reemplaçat pel capità de navili Galvarino Riveros, qui va disposar que els vaixells fossin sotmesos a reparacions de calderes i carenat per netejar els seus fons i preparar-se a donar caça a l'Huáscar. Per a aquest propòsit, van elaborar un pla per capturar-ho, organitzant al seu esquadra en dues divisions, la primera, integrada per l'Almirall Blanc Encalada, la Covadonga i el MatÃas Cousiño, i la segona, composta per l'Almirall Cochrane, el Loa i la O'Higgins. La idea era tendir un cèrcol a l'Huáscar, a l'à rea compresa entre Arica i Antofagasta.
Sense conèixer tota aquesta concentració de l'enemic per donar-li caça, Grau va rebre ordres de salpar des d'Arica amb el Unió i el RÃmac rumb al sud, amb la finalitat d'hostigar els ports xilens entre Tocopilla i Coquimbo (1 d'octubre). Mentrestant, les dues divisions xilenes van partir des Musclos cap al nord, a la recerca de l'Huáscar, arribant a Arica en el matà del 5 d'octubre, no trobant-hi al seu objectiu.
L'Huáscar, mentrestant, després de deixar a l'RÃmac en Iquique, va arribar en companyia del Unió a la caleta de Sarco, el 4 d'octubre. Allà van capturar a la goleta Coquimbo, per posteriorment arribar al port del mateix nom i prosseguir més al sud, arribant fins a la caleta de Tongoy. Es trobaven a poques hores de ValparaÃso, però Grau i les seves naus van preferir no arriscar, i donant per complerta la seva missió, van iniciar el retorn a aigües peruanes.
Mentre els vaixells peruans navegaven cap al nord de retorn, ignoraven els moviments dels vaixells xilens. Les dues divisions enemigues avançaven des de diferents direccions, en posició oberta, disposades a cercar al seu objectiu.
A l'alba del 8 de octubre de 1879, l'Huáscar a l'altura de l'istme de Angamos va ser albirat per la primera divisió xilena, el que va obligar a Grau a virar cap al sud-oest per després tornar al nord, a la mà xima velocitat possible tractant de deixar enrere als seus enemics. Poc després, l'Huáscar i la Unió es van trobar amb la segona divisió xilena davant de Punta Angamos, la qual navegava en ventall. A l'adonar-se que l'Huáscar no podria evadir el combat pel seu escàs caminar, la Unió, de major caminar, per ordre de l'almirall, es va obrir pas cap al nord. En procedir d'aquesta manera, Grau complia les instruccions donades pel Director de Guerra, president Prat, que l'obligava a no comprometre els vaixells del seu comandament, i que, en cas de veure envoltat per forces superiors sense possibilitat de retirar-se, havia de complir amb el seu deure.
Després, a les 9:40 del matÃ, sent inevitable la trobada, el monitor peruà va afermar el seu pavelló de combat i va disparar els canons de la torre sobre el Cochrane, a mil metres de distà ncia. Grau es va determinar doncs a presentar combat, sabent que les probabilitats de sortir airós de l'emboscada eren nul·les. La Covadonga i el Blanc Encalada en aquests moments es trobaven a una distà ncia de sis milles amb direcció a l'Huáscar, mentre que la O'Higgins i el Lloa anaven després de la Unió, persecució que resultaria infructuosa. El Cochrane no va contestar inicialment els trets, sinó que va escurçar distà ncies grà cies a la seva major velocitat; estant a 500 metres, una andanada del monitor va colpejar la banda del cuirassat xilè fent-ho bandearse per uns instants, però sense major dany.Quan va estar a 200 m per babord del Huáscar, el Cochrane va fer els seus primers trets, perforant el blindatge del casc i danyant seriosament el sistema de govern del monitor, que va haver de ser restablert amb aparells que eren jalados manualment per diversos homes.
Combat d'Angamos, oli de Teófilo Castell. Representa l'enfrontament entre el monitor Huáscar i els blindats Cochrane i Blanc Encalada.
Grau a la seva torre, pressentint l'inevitable i ajupint cap a la reixa del pis, es va acomiadar de Diego Ferré en un fraternal salutació de mans. Mentrestant, les alces dels canons xilens apuntaven cap a les parts vitals del monitor. Cap a les 10:00 am, un projectil provinent del Almirall Cochrane va impactar a la torre de comandament i en esclatar va destrossar l'contraalmirall Miguel Grau i va deixar moribund al seu acompanyant tinent primer Diego Ferré.
En aquesta circumstà ncia va prendre el comandament del vaixell el capità de corbeta ElÃas Aguirre, qui va continuar el combat amb les naus xilenes. En auxili del Cochrane va arribar el Blanc Encalada, que, en la seva à nsia d'acabar d'una vegada amb el monitor, es va acostar massa i per poc es va salvar de xocar amb l'altre cuirassat. Aquesta circumstà ncia va ser aprofitada pel Huáscar per efectuar una hà bil maniobra que li va permetre col·locar-se enmig dels dos cuirassats, disparant els seus canons sobre els dos alternativament. Però els cuirassats van canviar de posició rà pidament i els seus dotze canons van sembrar la destrucció i la mort en el monitor.
Malgrat patir greus destrosses en els seus punts vitals, el Huáscar no es va rendir. El seu comandant Aguirre va intentar espolonear al Blanc Encalada, sense resultat, i poc després va caure mort per un tret de l'Cochrane, quan es trobava al pont de comandament dirigint el combat. El seu successor en la comanda va ser el tinent primer José Melitón RodrÃguez, qui també va sucumbir heroicament, quan treia el cap de la tronera de la torre giratòria per apuntar un dels canons, moment en què un projectil enemic li va volar el cap, caient seu cos inert a l'interior. Van resultar ferits el capità de fragata Melitón Carvajal i el tinent segon Enrique Palacios. Aixà mateix, el pavelló peruà va caure dues vegades a terra, en tallar-la drissa per efectes de la metralla enemiga, sent hissat altres tantes vegades, com a demostració del propòsit resolt dels seus tripulants de no rendir-se mai.
Fins que, havent recaigut el comandament en el tinent primer Pedro Gárezon Thomas de només 28 anys d'edat, aquest oficial, veient que ja no era possible continuar la lluita per les condicions en què es trobava el vaixell, amb els seus canons inutilitzats, trencat el seu timó, i amb part de la seva tripulació morta o ferida, va donar l'ordre d'obrir les và lvules de fons per inundar al monitor i d'aquesta forma enfonsar per impedir la seva captura. Aquesta ordre va ser transmesa per l'alferes de fragata Ricardo Herrera de la Lama, a l'1 ° maquinista de la nau, Samuel Mac Mahon, qui es va posar mans a l'obra. 184
Quan la bandera peruana va caure per tercera i última vegada, novament a conseqüència dels trets enemics en la drissa, els xilens van esperar un curt interval de temps per a considerar-la com nau rendida, perquè ja en dues ocasions anteriors s'havien afanyat a celebrar la suposada rendició del vaixell. Veient que ja no hi havia resistència, a les 11:10 AM cuirassats xilens van suspendre el canoneig i van enviar una dotació armada en llanxes per a procedir a l'abordatge. Aquesta tasca es va veure facilitada pel fet que el Huáscar va haver de parar el moviment de la seva mà quina, el que era necessari per a apressar la submersió del vaixell. Quan els marins xilens van ingressar a bord, el Huáscarja tenia 1,20 m d'aigua i estava a punt d'enfonsar per la popa. Revòlver en mà , els oficials xilens van ordenar als maquinistes tancar les và lvules i posteriorment van obligar als presoners a apagar els focs que consumien diversos sectors de la nau. La nau, ja incapacitada per a la defensa, va acabar aixà per ser abordada per l'enemic.
La lluita havia conclòs i el Huáscar capturat. Dels seus 216 tripulants, 31 van morir i els restants van resultar ferits en la seva majoria. Cap dels oficials presoners va lliurar la seva espasa al vencedor, ja que el van llançar al mar abans de produir-se l'abordatge. Si bé els xilens van trobar la bandera peruana caiguda, Gárezon va explicar al tinent primer Policarpo Toro del Cochrane que el pavelló es trobava a la coberta, juntament amb el bec, per haver-se trencat la drissa de fusta que el sostenia i no per haver estat arriat a propòsit. 184
Les restes de Grau
Després del combat d'Angamos, el tinent primer Pedro Gárezon Thomas, Últim comandant del "Huáscar", no va voler abandonar el monitor fins no haver esgotat la recerca de les restes de l'almirall Grau. En veure la seva insistència, el tinent xilè Goñi li va permetre fer aquesta recerca a la torre de comandament, que es trobava destrossada. Gárezon va entrar per un gran esvoranc obert per les bombes i després d'una recerca exhaustiva, va trobar finalment entre la runa l'única resta de Grau: «un tros de cama blanca i peluda, només des de la meitat del panxell al peu, que estava calçada amb un botà de cuir ». Gárezon va certificar que es tractava d'un autèntic resta de l'almirall. Col·locat en una caixa, va ser conduït a Musclos, on se li va honrar amb una missa oficiada per monsenyor Fontecilla. Després, el 14 d'octubre, per ordre expressa del govern xilè, va ser traslladat a ValparaÃso, a bord delBlanc Encalada. El capità de fragata Óscar Viel, que era concuñado i compare de Grau, va obtenir del seu govern el permÃs per sepultar les restes de Grau al mausoleu de la seva famÃlia a Santiago, on va romandre per alguns anys. 186
Les restes de Grau, juntament amb els pertanyents a altres combatents peruans caiguts en la guerra, van retornar al Perú durant el primer govern de Andrés A. Cà ceres. Van arribar al Callao a bord del creuer Lima, el dia 13 de juliol de 1890, sent sepultats en una tomba provisional al Cementiri Prevere Mestre de Lima. El 1908 van ser traslladats a la Cripta dels Herois de la Guerra del PacÃfic, inaugurada pel president José Pardo i Barreda en aquest cementiri.
A Xile va romandre un fragment de la tÃbia de Grau que era exhibit en un museu de Sant Jaume, juntament amb una gorra i altres estris personals de l'heroi. Aquesta resta va ser retornat a l'Perú el 20 de març de 1958, en solemne cerimònia realitzada a Santiago amb la presència del president de Xile, Carlos Ibáñez del Camp. L'endemà , van arribar via aèria a Lima, on van ser rebuts pel president Manuel Prat Ugarteche, que, en part del seu discurs cerimonial va expressar el següent:
La figura del nostre Ãnclit Almirall, personifica una de les glòries legÃtimes que enalteixen no només els nostres anals i els d'Amèrica, sinó del món sencer. La seva vida i sacrifici són paradigmes de cavallerositat i abnegació.
Després, les restes van ser conduïts a l'edifici de l'antiga Escola Naval a La Punta, on van ser dipositats en un saló.
Finalment, el 7 d'octubre de 1976, les restes òssies de Grau van ser traslladats en solemne cerimònia al Cenotafi construït a la Cripta de l'Escola Naval, on romanen amb guà rdia d'honor permanent. El 25 de juliol del 2003 van ser dipositades allà l'espasa i les condecoracions de l'heroi. 189
FamÃlia
Ancestres
Matrimoni i descendència
Miguel Grau se caso con Dolores Cabero y Nuñez, el 12 de abril de 1867 en la catedral de Lima. ​ El matrimonio tuvo diez hijos:
- Miguel Gregorio (Lima, 9 de marzo de 1869- ValparaÃso, 15 de julio de 1877), fallecido en un accidente en Chile mientras su padre repatriaba los restos de Juan Manuel Grau.
- Oscar (Lima, 3 de febrero de 1871- Ib., 31 de julio de 1929), fue prefecto por Piura, cargo al que renunció como protesta tras el asesinato de su hermano Rafael. ​
- Ricardo Florencio (Lima, 12 de febrero de 1872- Chanchamayo, 7 de marzo de 1899), ingeniero de profesión, falleció en un accidente mientras construÃa un puente y su cuerpo fue arrastrado por el rÃo. Nunca fue encontrado. ​ ​
- MarÃa Luisa (Lima, 5 de marzo de 1873- Ib., 8 de diciembre de 1973), permaneció soltera. Heredó la espada obsequiada a su madre por las damas peruanas radicadas en Europa. Posteriormente la donó al gobierno peruano. ​
- Carlos Pedro (Lima, 30 de abril de 1874- ParÃs, 1940). ​
- Rafael (Lima, 20 de enero de 1876-Cotabambas, 4 de marzo de 1917), polÃtico peruano y uno de los fundadores del partido Unión CÃvica, fue vicepresidente de la Cámara de diputados y posteriormente Ministro de instrucción, justicia y culto. Además fue varias veces alcalde de El Callao. Siendo diputado por Cotabambas, ApurÃmac, y en medio de su campaña reeleccionista fue asesinado por Santiago Montesinos, su contendiente electoral. ​ La provincia de Grau, en ApurÃmac, recibió este nombre en su honor por pedido de su hermano Miguel. ​
- Victoria (Lima, 21 de enero de 1877-ParÃs, 19 de mayo de 1914), murió soltera. ​
- Elena (Lima, 21 de enero de 1877- Ib., 24 de diciembre de 1877), melliza de Victoria, murió a los 11 meses de edad. ​
- Miguel (Lima, 23 de gener de 1879- Ib., 31 d octubre de 1976), va ser senador per Amazones el 1917 i per Callao en 1919 i posteriorment cònsol del Perú a Brussel·les. A més, ha acusat el president José Pardo i Barreda com el causant indirecte de la mort del seu germà al no haver-li brindat garanties per a la seva vida malgrat haver-les demanat. Va proposar a més que es digui Grau a la provÃncia de Cotabambas en honor al seu germà . Reconciliat amb Pardo, va postular com el seu segon vicepresident en els comicis de 1936, però les eleccions van ser anul·lades i el president Óscar R. Benavides va estendre el seu mandat per tres anys.
Homenatges
La carta que Grau, cavallerosament, va enviar a la vÃdua del capità Prat, va ser tallada en un monument en un parc del centre de Santiago de Xile.
El lloc on va caure sobre l'Huáscar té una placa homenatge de l'Armada Xilena
Autors peruans, de les més variades ideologies i condicions socials, han recitat l'elogi esglaiat de l'heroi d'Angamos, considerat com el primer heroi nacional del Perú.
Èpoques hi ha que tot un poble es personifica en un sol individu: Grècia a Alejandro, Roma a César, Espanya en Carles V, Anglaterra en Cromwell, França en Napoleó, Amèrica a BolÃvar. El Perú de 1879 no era Prat, La Porta o Piérola: era Grau... Humà fins a l'excés, practicava generositats que en el fragor de la guerra concloïen per revoltar la nostra còlera. Avui mateix, en recordar l'acarnissament implacable del xilè vencedor, deplorem l'exagerada clemència de Grau a la nit d'Iquique. Per comprendre'l i disculpar, es necessita realitzar un esforç, fer callar les punxades de la ferida entreoberta, veure els esdeveniments des de major altura. Llavors es reconeix que no mereixen anomenar-se grans els tigres que maten per matar o fereixen per ferir, sinó els homes que fins al vertigen de la lluita saben economitzar vides i estalviar dolors.
Miguel Grau Seminario va ser un home compromès amb el seu temps, amb el seu paÃs i els seus valors. Va ser honest i lleial amb els seus principis, va defensar l'ordre constitucional i va ser enemic de les dictadures. L'heroi d'Angamos sempre va estar en la lÃnia d'afirmació de les normes morals i les tradicions de la república. Honrat en la cabina ia la torre de comandament, ho és també a la sala ia la llar.
Com del carbó surt el diamant, aixà de la negror d'aquesta guerra surt Grau. La posteritat ha indultat la seva generació infausta perquè a ella va pertà nyer el comandant de l'Huáscar (...) A l'estudiar el que va fer, precÃs és recordar amb quins elements treballar i cal preguntar què hauria estat del Perú amb Grau en un vaixell com el Cochrane o el Blanc Encalada... "
Grau va ser i serà , per això, el sÃmbol del Perú, l'heroi peruà per excel·lència, perquè va tenir, entre les seves virtuts cardinals algunes que eren seves, com brot miraculós del geni heroic -salut, fortalesa, tenacitat, prudència, robustesa del cos i de l'à nima-, i altres que eren l'empremta del nostre esperit i el nostre sinó i van cristal·litzar en la seva barreja de bravura i noblesa, en la seva humilitat i tendresa per al nen o per a l'enemic, en la seva incapacitat per a la violència destructora i l'acarnissament vandà lica, i, sobretot, si peruanÃsima lliçó de vèncer sense odi i perdre amb honra.
- Tu eres la pà tria sobre el mar,
- sota el cel
- i més enllà de l'horitzó,
- i unÃas la llegenda i el cantar
- l'exemple
- com un nou Quixot.
- Reflex blau de la bondat divina,
- per tu, la vermella guerra va tenir;
- hundÃas vaixells i salvaves vides;
- encara a l'enemic vas donar amor,
- i entre la sang i la metralla
- pur vas passar, l'à nima alçada
- per la mà de Déu.
- ...
- Tenies de caure!
- Com en un mite grec,
- es va fer de sang tot l'horitzó,
- i es van alçar com uns semidéus
- els que amb tu a l'holocaust van ser.
- Tenies de caure!
- 'Es va fer de sang tot l'horitzó,
- però el mar, com mai, va ser el color de llorer !.
Imatge de Grau a la seva cabina personal, al museu Monitor Huáscar, Talcahuano, Xile.
Hi ha una tomba sense creus a Punta de Angamos. Un record de llum que un grapat de marins erigir per sempre per glòria de la seva pà tria. Més enllà del valor i de lÃmits tangibles escribistes Almirall, una oda de noblesa que fa honor a la guerra i ombra als seus trofeus. El teu poble, agraït pronuncia amb respecte el nom d'aquell vaixell d'immens commemorar: Huáscar.
Contraalmirall Fernando Casaretto Alvarado, Els peruans d'Angamos (Obra teatral, 1976).
Miguel Grau és recordat no només al Perú, sinó també a Xile ia BolÃvia. El seu nom està present en carrers de Santiago de Xile com a reconeixement a la seva hidalguÃa. Per aquesta raó, se li coneix com El cavaller dels mars, tÃtol encunyat per tots els implicats, per les seves alturados valors, el seu coratge i malgrat la guerra, la humanitat, tremp i gallardia que mostrava davant els seus enemics en alta mar.
En Talcahuano, Xile, es conserva el Monitor Huáscar i en ell, la figura de Grau està present en un setial d'honor en la seva cabina i sala d'oficials.
Al pis baix de l'hemicicle del Congrés del Perú, ubicat a la part central de la taula directiva i enfront de tot l'hemicicle es troba una rèplica de l'escó que ocupés al segle XIX Miguel Grau en la seva qualitat de diputat nacional. Grau, sent parlamentari, va sol·licitar llicència per servir al Perú en la Guerra amb Xile i com va morir en aquesta durant el Combat d'Angamos, mai es va reintegrar al parlament. Com un senyal de respecte i un homenatge, el nom de Miguel Grau és el primer que es diu al moment de passar llista als congressistes.
Ascens a l'alta classe d'Almirante
Al moment d'esclatar la guerra amb Xile, Grau ostentava la classe de capità de navili. Per la seva destacat accionar en la campanya marÃtima va ser ascendit a contraalmirall, per llei del Congrés de la República del 26 d'agost de 1879, però ell mai va voler fer ús de la insÃgnia d'aquest grau, ja que desitjava romandre com comandant de l'Huáscar. Aixà es va mantenir fins a la seva gloriosa mort al combat d'Angamos.
De manera pòstuma, el Congrés de la República del Perú va expedir la Llei Núm 10869, que va ser promulgada el 26 d'octubre de 1946 pel president Constitucional de la República José Luis Bustamante i Rivero, per la qual, per voluntat nacional, es ascendir al contraalmirall Grau a l'alta classe d'Almirall.
Monuments a la glòria de l'Almirall Grau
Està tua de bronze en el Callao en homenatge al Cavaller dels Mars.
El 21 de novembre de 1897, el president Nicolás de Piérola va inaugurar al Callao la bella columna que l'escultor italià Fabio Lanzarini va modelar a Gènova. La base i el capitell són de marbre i el conjunt és coronat per l'està tua de Grau, de peu i amb el braç estès assenyalant cap al sud. 200 En el seu discurs, Piérola va expressar el següent:
El tros de granit i bronze que circundamos en aquest instant i que el benemèrit poble chalaco ha aixecat en aquest pòrtic de la llar nacional, commemora una glòria veritablement peruana; però com en les grans coses, brillant i à mplia, vivificadora i fecunda, duradora, amb la durada sense mesura dels temps.
Nicolás de Piérola, 1897.
Al gener de 1940, el president Manuel Prat Ugarteche va encarregar a l'escultor peruà Luis F. Agurto, l'execució d'un monument en honor a Grau, destinat a elevar-se en la plaça principal de Piura. Dit monument es va inaugurar el 8 d'octubre de 1943.
Prat també va encarregar una altra obra escultòrica de l'heroi a l'artista espanyol Victorio Mascle, per ser elevada al centre de Lima. Dit monument el va inaugurar el president José Luis Bustamante i Rivero, el dia 28 d'octubre de 1946, a la plaça que des de llavors porta el seu nom, situat entre el Passeig de la República, l'Avinguda Grau i el Passeig Colom. És un bell conjunt de granit i bronze, en el frontis es pot llegir la llegenda: «A la glòria de l'Almirall del Perú Miguel Grau». El president Bustamante va llegir en tal ocasió un discurs, que culminava aixÃ:
Almirall:
La dimensió de la vostra gesta s'ha engrandit amb el temps. A la llunyana perspectiva és Angamos un sÃmbol de gegants contorns i de presents ensenyaments. DisponÃais de mitjans limitats i frà gils; mes vostre alè va saber donar-los eficà cia i grandesa. La vostra nau minúscula ha crescut, Almirall; i hi ha un subtil poder de foc que envegen els canons en el silenci auster de les cobertes desmantellades. No va ser infructuós vostre sacrifici ni un va gest d'immolació dels que amb vós van caure en la brega. La vostra ombra augusta presideix nostres mars; i hi ha un altar per al vostre bust en cada nau de la nostra flota; i un racó d'emoció a cada pit dels nostres marins. L'Armada del Perú xifra el seu orgull en la vostra memòria i la Nació, espiritualment congregat al peu d'aquest monument, us diu amb accent de estremida gratitud:
Glòria a vós, Almirall !.
José Luis Bustamante i Rivero, 1946.
-
-
Està tua de Miguel Grau en Pucallpa, Ucayali.
-
-
-
Monument a Miguel Grau a Miraflores, Lima.
-
-
Bust de Miquel Grau a l'Albereda de la ciutat de Cadis (Andalusia, Espanya).
-
Monument a Miguel Grau en Gènova, Ità lia.
Ordre Gran Almirall Grau
L'Ordre Gran Almirall Grau, va ser creada el 13 d'agost de 1969 per Decret Suprem, durant el govern del general Juan Velasco Alvarado, com condecoració de la Marina de Guerra del Perú. L'ordre és concedida mitjançant Resolució Suprema pel president de la República en els graus de "Gran Creu Especial" i "Gran Creu" i pel Ministeri de Defensa, com Canceller de l'Ordre, en els altres graus. El 29 de març del 2010, la Casa de Govern va emetre un comunicat pel qual es modificava la concessió dels graus de l'ordre.
Vegeu també
Notes
-
El 27 de juliol de de 1834 és la data que generalment s'accepta com el seu naixement, però Reynaldo Moya Espinoza és de l'opinió que aquest realment va passar el 26 de juliol:
El cà lcul de la data de naixement de l'heroi d'Angamos s'ha determinat per la seva partida de baptisme, l'acte es va realitzar el 3 de setembre de 1834, en la qual es diu que el nen tenia un mes i 7 dies de nascut, és a dir que va poder haver tingut 37 o 38 dies. El cà lcul és el següent:
- Del 27 al 31 de juliol a 5 dies
- Un mes 30 dies
- Del 1r al 2 de setembre a 2 dies
Però resulta que l'agost té 31 dies, de manera que si considerem un mes de 31 dies, el seu naixement hauria estat el 26 de juliol, i no el 27 com generalment s'accepta.
En l'estudi de Ella Dunbar Tremp, titulat El Victorial de Miguel Grau, es transcriu la partida baptismal de l'heroi:
"Miguel MarÃa Grau. Any del Senyor del 1834, als tres de setembre jo l'Inter de la Matriu. D. Juan Blanco vaig posar Oli i Crisma a Miguel MarÃa a qui en cas de nesesidad [sic] li batejar el prevere don Santiago Angeldonis, d'un mes i set dies de nasido [sic], fill natural de D. Juan Manuel Grau i de donya Josefa Castell, van ser els seus Padrins don Manuel Anzoátegui i donya Rafaela Angeldonis als que vaig advertir les seves obligacions i Espiritual parentiu i perquè consti el signo. Juan Blanc "(Cf. Arxiu Parroquial de la Catedral de Piura. Llibre de Baptismes, n. ° 19, fol. 80 vta., partida núm. 953).
- El ministre de Guerra i Marina, general Pedro Bustamante, va enviar la Memòria de Grau a les cambres legislatives, juntament amb la seva, el 28 de juliol de 1878. La Cambra de Diputats va prendre coneixement d'ella en la sessió del 11 de setembre de 1878, va acordar justificant de recepció i el seu pas a arxiu.
Referències
-
Seminario Ojeda, Miguel Arturo (2000). «GRAU Seminario, Miguel». Grans Forjadors del Perú (1a edició edició). Lima: LEXUS editors. pp. 194-196. ISBN 9972-625-50-8.
«Miguel Seminario Ojeda:" Grau va néixer a Piura i no a Paita " ». El Regional Piura. 9 novembre 2014. Consultat el 27 de juny de 2016.
«Miguel Grau Seminario: Un dia com avui, fa 180 anys, va néixer l'heroi nacional». La República. 27 juliol 2014.
Ortiz Sotelo, Jordi; Castañeda Martos, AlÃcia (2007). Associació d'Història MarÃtima i Naval Iberoamericana, ed. Diccionari Biogrà fic MarÃtim Peruà . Lima. pp. 134-136. ISBN 978-9972-877-06-3.
El relat que el mateix Grau fa d'aquests viatges, està en Relació dels vaixells en què ha navegat Miguel Grau. El Comerç de Lima, en la seva edició del 13 de març de 1954 va incorporar una còpia fotogrà fica d'aquesta relació.
El part a què es fa referència corre en original a l'Arxiu del Ministeri de Defensa, Comandà ncia General de la Marina, any 1855, que es conserva al Museu Naval del Callao
Slavers in Paradise: The Peruvian Slave Trade in Polinèsia, 1862-1864.
Sol·licitud de Miguel Grau demanant els goigs que li corresponen com a indefinit
En el llibre V, titulat Nomenaments i ascensos (1854-1864), de l'arxiu de l'ex Ministeri de Marina, que es conserva al Museu Naval del Perú, en el Callao, apareix a la pà gina 17 el seient Núm 102 que conté el text d'aquesta llicència.
Carta del tinent segon AP Felipe Pardo al ministre del Perú a Anglaterra i França
Nota de protesta del ministre plenipotenciari del Perú a Anglaterra i França, ambaixador Federico L. Barreda
Carta de Miguel Grau al ministre Barreda explicant la forma com va ser detingut
Original a l'arxiu de l'ex Ministeri de Marina: Part elevat per Miguel Grau a la Comandà ncia General de Marina el 5 d'octubre de 1865.
Manifest a la Nació del 23 de juliol de 1872 de la Marina de Guerra del Perú
Nota del 6 de setembre de 1872 de Miguel Grau al Ministre de Guerra i Marina del Perú
Part de Grau sobre els successos de Pacocha
Aquesta Memòria que presenta al Suprem Govern el Capità de Navili Comandant General de Marina, Miguel Grau, en l'any de 1878 apareix inserida en el Diari dels Debats de la Cambra de Diputats, any de 1878, 1r tom, pà g. 383, i va ser publicat per la Impremta El Nacional, per Pedro Lira. Posteriorment, Geraldo Arosemena Garland va publicar el text complet en un fullet titulat: Comentaris a la Memòria de Grau de l'Any 1878 (Lima, gener de 1978).
Part oficial de Juan Guillermo Habiti Ruiz (22 de maig de 1879).
Part oficial del Comandant de la Covadonga Carlos Condell sobre el Combat de Punta Grossa.
Part oficial del tinent primer Pedro Gárezon, últim comandant de l'Huáscar (10 d'octubre de 1879)
Memorà ndum del tinent primer AP Pere Gárezon Thomas sobre el combat naval d'Angamos. Datat el 4 de setembre de al 1890.
contraalmirall José GarcÃa Valdivieso (2004): «Repatriació de les restes de l'Almirall Grau i trasllat a la Cripta de l'Escola Naval del Perú». En: Revista de l'Institut d'Estudis Històrics-MarÃtims del Perú. Lima, Núm 23-24, pp. 187-203.
- Diario El Comercio de Lima, suplemento El Dominical del 4 de agosto de 1996, página 12.
Bibliografia
- Arosemena, Geraldo (1979). El Almirante Miguel Grau (7 edición). Lima-Perú: Banco de Crédito del Perú.
- Basadre, Jorge (2005). Historia de la República del Perú (1822-1933) (9 edición). Lima-Perú: Empresa Editora El Comercio SA ISBN 9972-205-66-5.
- Casaretto Alvarado, Fernando (2003). Alma mater: història i evolució de l'Escola Naval del Perú. Lima: Impremta de la Marina de Guerra del Perú.
- Congrains Martin, Eduardo (1975). Miguel Grau, el lleó del PacÃfic (5 edició). Lima-Perú: Editorial ECOMA SA
- De la Puente, José AgustÃn (2003). Miguel Grau. Lima-Perú: Institut d'Estudis Històrics-MarÃtims del Perú. ISBN 9972-633-02-0.
- Pau Soldán, Mariano Felipe (1979). Narració històrica de la guerra de Xile contra el Perú i BolÃvia (2a edició). Lima: Editorial Milla Batres.
- Pons Muzzo, Gustavo (1985). Història del Perú. República (1868-1980). Lima: Llibreria Distribuïdora Sant Miquel EIRLtda.
- Thorndike, Guillermo (1979). Guerra del Salitre. Promoinvest. 1879 (Tom I); Viatge de Prat (Tom II); Vénen els xilens (Tom III); La Batalla de Lima (Tom IV).
- VV.AA. (1979). Miguel Grau. Lima: Centre Naval del Perú.
- Moya, Reynaldo (2003). Grau. Lima: Megabyte.
Enllaços externs
Â
.jpg&xid=17259,15700022,15700124,15700186,15700190,15700201,15700237,15700242,15700248&usg=ALkJrhiotkDbnwt9m6bFI3GxE58vBRZuIA)
.JPG&xid=17259,15700022,15700124,15700186,15700190,15700201,15700237,15700242,15700248&usg=ALkJrhhEtRd_WAXPZN47QFB4Cm78l6Zv5g)
Comentaris publicats
Afegeix-hi un comentari: