16-10-2022  (251 lectures) Categoria: Articles

La campana d'Osca, Pseudohistòria?

José Casado del Alisal, La campana de Huesca, 1880, oli sobre llenç. Exposat a l' ajuntament d' Osca.

La llegenda de la campana d'Osca explica com Ramir II el Monje, rei d'Aragó, va decapitar dotze nobles que es van oposar a la seua voluntat. La història és part de l'acostament popular a Aragó, especialment a la ciutat d'Osca.


Segons explica la Crònica de Sant Joan de la Penya (en català-Pere Terç-segle xiv), estant el rei Ramir II d'Aragó preocupat per la desobediència dels nobles, envià un missatger al seu antic mestre, l'abat del monestir occità de Sant Ponç de Tomeres, demanant-li consell. Aquest portà el missatger a l'hort i tallà les cols que més sobresortien. A continuació ordenà al missatger repetir al rei el gest que havia vist. Informat el rei del consell, feu cridar als principals nobles per tal que anessin a Osca amb l'excusa de voler fer una campana que s'escoltés per tot el regne. Un cop allí, feu tallar el cap a tots el nobles culpables, sofocant la revolta

La llegenda

Després de la mort el 1134 d'Alfons I el Batallador sense fills, va heretar el regne d'Aragó el seu germà Ramiro II el Monje, bisbe de Roda d'Isábena. Aragó patia aleshores diversos problemes interns i externs.

Segons conta la¬†Cr√≤nica de Sant Joan de la Penya (segle¬†xiv), estant¬†Ramiro II preocupat per la desobedi√®ncia dels seus nobles va manar un missatger al seu antic mestre, l'abat de¬†Sant Pon√ß de Tomeras, demanant-li consell. Aquest va portar el missatger a l'hort i va c√≥rrer unes cols (algunes vegades es parla de roses), aquelles que sobresortien m√©s. A continuaci√≥ va ordenar al missatger repetir al rei el gest que havia vist. Ramiro II va fer cridar els principals nobles perqu√® vinguessin a¬†Osca, amb l'excusa de fer una campana que s'esdevenia a tot el regne. Un cop all√†, va fer tallar el cap als nobles m√©s culpables, sofocant la revolta.1‚Äča‚Äč

La primera menció d'aquesta llegenda la recull la versió en llatí de la Crònica de Sant Joan de la Penya,1també coneguda com la crònica pinatenca, que va ser redactada dos segles després del regnat de Ramiro II per mandat del rei Pere IV el Cerimoniós.3La forma popular desenvolupa alguna cosa més el fet: el rei va convocar Corts i va fer venir tots els nobles del regne perquè veiessin una campana que s'escoltaria a tot el regne. Als rebels els va fer entrar d'un en un a la sala i va anar decapitant-los segons anaven entrant. Un cop morts, va col·locar els seus caps en cercle i la del bisbe de Jaca, el més rebel, la va col·locar al centre com a badall. Després va deixar entrar els altres perquè escarmentessin.

Origen

La llegenda de la campana d'Osca ha estat considerada durant molt de temps com a autèntica. Existeix fins i tot en l'antic palau reial, actual Museu Provincial d'Osca, una sala en la qual s'afirma que van ocórrer els fets.

No obstant, la llegenda de la campana d'Osca va ser estudiada per¬†Jer√≥nimo Zurita en els seus¬†Anales de la Corona d'Arag√≥ (1562) i va identificar les fonts cl√†ssiques de la primera part (el consell de l'abat de Sant Pon√ß) en l'historiador grec¬†Her√≤dot (segle V a. C.).4En¬†Hist√≤ria, V, 92, Her√≤dot refereix:b‚Äč

Periandro va despatxar un heraldo a la cort de Trasíbul de Mileto per preguntar-li que amb quin tipus de mesures polítiques aconseguiria assegurar sòlidament la seva posició i regir la ciutat amb el màxim encert. Llavors Trasibulo va conduir fora de la capital l'emissari de Periandro, va entrar amb ell en un camp sembrat i, (...) cada vegada que veia que una espiga sobresortia, la tronchaba (...) Va acabar per destruir el més esplèndid i granat del trigal. I, un cop travessat el llaurantí, va acomiadar l'heraldo sense haver-li donat ni un sol consell.

Tamb√© es pot trobar aquesta an√®cdota en la Pol√≠tica¬†d'Arist√≤til ‚ÄĒen el tercer llibre, cap√≠tol 13, cap al final del fragment 1284a‚ÄĒ, comptada breument i de manera similar a Her√≤dot.

Al segle I a. C.¬†Tito Livio atribueix la llegenda a¬†Tarquino, que talla amb un bast√≥ les adormidores m√©s altes per al¬∑l√®rda a¬†Sexto Tarquino, rei dels Gabis.6‚Äč

Més difícil és dilucidar quan es produeix l'aclimatació i hispanització del mite en una llegenda medieval. Manuel Alvar afirma que es va poder produir a través de l'herència carolingia i l'èpica occitana francesa a la qual tan lligat estava el regne d'Aragó.

Va poder encarnar-se quan es va fer efectiva la seva connexi√≥ amb la segona part (la mort dels nobles), molt m√©s probable, i que va poder oc√≥rrer quan els b√†ndols nobiliaris aragonesos lluitaven davant el rei per assolir m√©s cotes de poder i de riquesa. Aquests nobles es van enfrontar entre ells aprofitant el canvi de monarca, i en una d'aquestes disputes Ramiro II va estar a punt de perdre el tron. Va haver de refugiar-se a¬†Besal√ļ el 1135. A la tornada va solucionar el problema ordenant decapitar diversos dels nobles sublevats que havien assaltat una caravana de musulmans en temps de treva.

Els anals i cròniques transmeten aquesta referència històrica. Als Anals Toledans Primers, uns cinquanta anys posterior als fets, apareix aquesta notícia:

Van matar les potestats a Osca. Era MCLXXIV

La nota es refereix, com a atestigua Ubieto, a l' any 1135 o 1136.

M√©s extensa √©s la informaci√≥ que porta la¬†Primera Cr√≤nica General o¬†Est√≤ria d'Espanya, produ√Įda pel taller entre¬†1260 i 1284:c‚Äč

aquell senyor Ramiro el Monge (...) no el va voler m√©s sofrir, et va guiar desta manera que en un dia a la √ßibdat de G√ľesca en un corral de les seves cases, fi√ß matar rrics omnes, amb els quals van morir molt grant de cavallers

Per√≤ qui porta extens desenvolupament d'aquests fets √©s la¬†Cr√≤nica de Sant Joan de la Penya o¬†Cr√≤nica pinatense (c. 1369), escrita en el regnat de¬†Pere IV d'Arag√≥. A m√©s, i el que √©s m√©s valu√≥s, la¬†Cr√≤nica inclou una prosificaci√≥ d'un¬†cantar de gesta aragon√®s, el¬†Cantar de la Campana d'Osca, del qual¬†Manuel Alvar va poder reconstruir els passatges que refereixen a l'episodi del rei Ramiro II. Les primeres versions d'aquest¬†Cantar de la Campana d'Osca no van haver de ser gaire posteriors als fets, en la segona meitat del segle¬†xii, com confirma la p√®rdua de la vocal final.8‚Äč

La historiografia moderna

Els cronistes de l'Edat Moderna, començant per Jerónimo Zurita, s'han ocupat d'intentar dilucidar la historicitat del mite i enjudiciar el possible homicidi.

En els seus¬†Anals de la Corona d'Arag√≥ (1562-1579) i, sobretot, en les¬†Gestes dels reis d'Arag√≥ (1578), l'historiador Jer√≥nimo Zurita accepta la historicitat de la matan√ßa de nobles basant-se en els testimonis de la¬†Cr√≤nica de Sant Joan de la Penya i, sobretot, en la not√≠cia dels¬†Anales Toledanos que, segons el cronista reial, atesten la seva veracitat; tot i que rebutja la llegenda de la ineptitud de Ramiro per al combat (motiu que va generar, com va comprovar Zurita, el¬†romancer) i la de la construcci√≥ de la campana. Quant a la seva valoraci√≥ moral, qualifica l'acte de crim ¬ęcruel i inaudit¬Ľ. A Zurita segueixen els posteriors historiadors: el¬†Pare Mariana,¬†Jer√≥nimo Blancas i el com√ļ dels historiadors moderns.

El cronista d'Osca Diego de Aynsa, autor de Fundació, excel·lències, grandeses i coses memorables de l'antiquíssima ciutat d'Osca (1619), revela que ja a començaments del segle XVII estava estesa la localització de les execucions a la cripta del palau.

La¬†historiografia del segle¬†xix va dubtar de la veracitat de la incivilitzada actuaci√≥ real. Aix√≠ es mostra, per exemple, en la¬†Hist√≤ria general d'Espanya (1851) de¬†Modesto Lafuente, i aquesta idea es mantenia el 1913, segons conta la¬†Hist√≤ria d'Espanya i la civilitzaci√≥ espanyola de¬†Rafael Altamira, que considera l'an√®cdota ¬ępurament fabulosa¬Ľ. Per√≤ la q√ľesti√≥ fonamental que pertorbava la hist√≤ria decimon√≤nica √©s l'abs√®ncia de moralitat d'aquesta acci√≥, que obligava a rebutjar-la per repugnant a la versemblan√ßa, la qual cosa √©s un criteri que afecta el relat de la hist√≤ria, la narraci√≥ liter√†ria, per√≤ no la hist√≤ria mateixa.

Aquest concepte de valoraci√≥ moral de la hist√≤ria deixa de tenir sentit al segle XX i, a mitjans d' aquest segle,¬†Federico Balaguer i¬†Antonio Ubieto Arteta aborden els documents conservats per obtenir dades s√≤lides. D'una banda es descobreix en fonts √†rabs l'exist√®ncia de la cr√≤nica d'un atac cristi√† a un comboi musulm√†, que va ser castigada pel rei Ramiro II. Ubieto afirma que l'estiu de 1135 un grup de magnats va poder participar en el saqueig de la caravana isl√†mica el pas de la qual pel territori aragon√®s estava protegit per la treva reial.9S'ha pogut veure en el c√†stig a aquests nobles un paral¬∑lel amb l'execuci√≥ narrada en el mite de la campana. Per√≤ sobretot, revisant les tinences de les places per part de rics d'Arag√≥, hi ha un testimoni irrefutable de la desaparici√≥ d'aquests nobles de les n√≤mines de tinents d'honors dels mesos posteriors a l'estiu d'aquest any de 1135.9A m√©s, √©s partidari de la teoria neotradicionalista de la difusi√≥ dels cantars de gesta, per la qual una not√≠cia hist√≤rica generava successives recreacions orals que constitu√Įen diverses fases d'elaboraci√≥ dels poemes √®pics. Segons aix√≤, la recreaci√≥ que es fa al¬†Cantar de la campana d'Osca partiria d'un succ√©s hist√≤ric.d‚Äč

Desenvolupament de la campana d' Osca en les arts

Literatura

De manera paral·a la seva prossificació en les cròniques, ja que al segle XIII, la llegenda va ser recreada en el romancer, de manera que al segle XVI trobem tres romanços que desenvolupen l'episodi. Els motius centrals són la incapacitat de comandament del rei Ramiro, el desacatament dels nobles aragonesos, la petició de consell al seu mestre l'abat Frotardo de San Ponce de Tomeras, la resposta d'aquest mitjançant el clàssic de la poda de les plantes més altes de l'hort i la convocatòria del rei a les potestats pretextant fondre una gran campana amb l'objecte de decapitar-los.

Els tres roman√ßos comparteixen aquests motius en diferent grau, i el primer del qual trobem testimoni apareix a la¬†Segona part de la silva de roman√ßos reunida per¬†Esteban de N√°jera i publicada a Saragossa el 1550,¬†¬ęDon Ramiro de Arag√≥n¬Ľ. El segon, anomenat ¬ęRomance del rey don Ramiro el monge¬Ľ el trobem en el recull de¬†Lorenzo Sep√ļlveda al seu¬†Can√ßoner de roman√ßos (Sevilla, 1584) i per √ļltim el que comen√ßa ¬ęDeo gracias devotos padres¬Ľ, que va apar√®ixer al¬†Romancero general (Madrid, 1600). Aquests dos √ļltims carreguen les tintes en la imper√≠cia militar del rei monjo, davant el primer, que nom√©s dona compte del desacatament dels llevats nobles.

Pàgina inicial de la comèdia de Lope de Vega La Campana de Aragón (1623).

Basant-se en aquests roman√ßos (m√©s que en la not√≠cia que apareixia en el compendi historial de¬†Diego Rodr√≠guez de Almela,¬†Valerio de las estorias escol√°sticas de Espa√Īa, de 1478, com supos√©s err√≤niament¬†Marcelino Men√©ndez Pelayo), va compondre¬†Lope de Vega el seu drama hist√≤ric¬†La campana de Arag√≥n, que recorria en tres actes els tres regnats de¬†Pere I, que apareix a la conquesta¬†d'Osca;¬†Alfons I el Batallador, que pren¬†Saragossa; i¬†Ramiro II, el rei monjo, finalitzant l'obra amb la truculenta aparen√ßa del rei dominant el m√≥n amb els dotze caps en forma de campana, imatge barroca que va inspirar posteriors recreacions pl√†stiques.11‚Äč

Els fills petits dels nobles rebels presencien l'escena i adquireixen aquest ensenyament exemplar, segons la ideologia del teatre de l'√®poca. Aquest motiu de la pres√®ncia dels infants √©s present en el primer dels roman√ßos esmentats, la qual cosa mostra la veritable filiaci√≥ de la com√®dia lopesca. Una altra dada en aquest sentit seria l'abs√®ncia dels dits¬†paremiol√≤gics que transmeten fonts com la¬†Cr√≤nica pinatenca: "Per fer bones cols, carn √Ĺ √° menester" o el¬†Valerio de las estorias...: ¬ęNo sabe la vulpeja con qui√©n trebeja¬Ľ; el que fa pensar que Lope no va manar cap d'aquestes dues fonts.

L'obra va gaudir de notable √®xit ja al segle¬†xvii a jutjar per una prompta versi√≥ escrita en col¬∑laboraci√≥ per¬†Antonio Mart√≠nez de Meneses i¬†Luis Belmonte Berm√ļdez, dos autors contemporanis de Lope, titulada¬†La gran com√®dia de la campana d'Arag√≥.11‚Äč

Menys honesta √©s la versi√≥ de¬†Juan de Vera Tassis i Villarroel,11que, apropiant-se de m√©s de tres-cents versos de la com√®dia original de Lope entreversats en els propis, publica¬†La corona en tres germans (Madrid, 1679), copiant tamb√© l'estructura tripartida lopeveguedesca que adjudica cada acte a un dels reis, tot i que simplificant l'esquema argumental, ja que cada acte repeteix una seq√ľ√®ncia similar al precedent (presa de possessi√≥ real, matrimoni, festes, guerres i fi del regnat) i no veiem Ramiro (que en Lope t√© pres√®ncia al llarg de tota l'obra) fins a l'√ļltim acte a ell reservat.

La Llegenda es descriu al¬†Tresor de la Llengua Castellana o Espanyola (1611) de¬†Sebasti√°n de Covarrubias Orozco, un dels primers diccionaris de l'idioma castell√†. Figura explicada als termes¬†Campana i¬†G√ľesca.

Ja al segle xix, l'assumpte va ser reprès amb mentalitat romàntica a El rei monjo, estrenada el 18 de desembre de 1837 per Antonio García Gutiérrez, que ja havia collit el seu gran èxit amb una altra obra de tema aragonès, El trobador. El que interessa subratllar García Gutiérrez és la lobreguez dels claustres conventuals, el conflicte moral i la transgressió de la dispensa del seu celibat per engendrar la reina hereva, el monjo portat a cometre l'horrible crim, i la reivindicació de la rebel·lió contra la monarquia, en un plantejament oposat al de l'obra de Lope.

La posterior traject√≤ria de la llegenda arriba de la novel¬∑la d'aventures rom√†ntiques, en la ploma del prol√≠fic¬†Manuel Fern√°ndez i Gonz√°lez, novel¬∑lista de gran popularitat, que va escriure¬†Bisbe, casat i rei. Cr√≤niques d' Arag√≥. (Granada, 1850), obra que¬†Juan Luis Alborg qualifica de merit√≤ria. Dos anys despr√©s, un jove¬†Antonio C√°novas del Castillo feia els seus pinitos a la novel¬∑la hist√≤rica decimon√≤nica amb¬†La campana de Huesca: (cr√≤nica del segle¬†xii), una obra d'escassa enveja liter√†ria.12‚Äč

El 1851 l'escriptor Eduardo Maroto va publicar l'obra La Campana de Huesca, drama en quatre actes original i vers, obra que va rebre unes crítiques pèssimes. Una dècada més tard, el 1862, l'autor altempordanès Joaquín Tomeo i Benedicto, que va exercir els càrrecs de periodista i arxiver a Saragossa, va redactar el drama en tres actes titulat La Campana de Huesca. Es tracta d'una obra avui gairebé oblidada que va sorgir de la seva afició als temes històrics de caràcter aragonès.

La llegenda apareix esmentada a La Regenta de Leopoldo Alas "Clarín", una de les novel·les més importants de la literatura espanyola, publicada entre 1884 i 1885: "-Vull dir que Anita és molt cavilosa, com tots sabem- i seguia baixant la veu, i els altres acostant-se, fins a formar un racó de caps, dignes d'una altra Campana d'Osca."

Ja a finals del¬†xix, i en oberta cr√≠tica de la monarquia com a s√≠mbol d'idees reaccion√†ries, escriu¬†√Āngel Guimer√° la seva obra¬†Rei i monjo (Barcelona, 1890), protagonitzada per Ramiro, per√≤ centrada en el seu matrimoni i sense relaci√≥ amb la llegenda de la campana.

El 1912¬†Juan Redondo i Mendui√Īa va compondre una sarsuela en un acte i en vers, dividida en tres quadres titulada¬†La Campana d'Osca.

Ramón María del Valle Inclán, a la seva novel·la La Corte de los Milagros (1927), al·ludeix a la llegenda en aquest fragment: "-Si es posen i l'enxampen per la tremenda no estaran malament en escabetx amb tots ells. Però havia de ser amb tots. Inflose fantasmón el Senyor Comte de Cheste: -Farem una nova representació de la Campana d'Osca."

Qui ha renovat al segle¬†xx la vig√®ncia de les significacions de la llegenda del rei Ramiro ha estat¬†Francisco Ayala, que inclou entre els relats d'una de les seves obres,¬†Los usurpadores (1949), el breu i intens retrat psicol√≤gic ¬ęLa campana d'Osca¬Ľ, que suposa una profunda reflexi√≥ sobre la idea del poder com a usurpaci√≥ il¬∑l√≠cita de l'home sobre l'home i que indaga en els m√≤bils de la tradici√≥ i de la sang, la responsabilitat de la continuaci√≥ de la dinastia i l'atracci√≥ final cap a un dest√≠, en principi evitat mitjan√ßant la vida mon√†stica, per√≤ fatalment imposada per la crida del deure real despr√©s de la mort dels monarques que li antecedien en la l√≠nia success√≤ria i la voluntat¬†d'Alfons I el Batallador en el seu ¬ętestament aspre¬Ľ, que provoca un greu conflicte successori resolt amb senyera determinaci√≥ pel rei Ramiro.

L'escriptor¬†franc√®s Jean-Marie Gleizes, professor de literatura¬†a la Universitat d'Aix-en- Provence, va publicar el 1982¬†l'obra La Cloche de Huesca, drame en neuf tableaux. L'obra es va editar a Par√≠s i √©s pel moment l'√ļnica obra en franc√®s que tracta aquest mite fosc.

Altres autors han abordat en els √ļltims anys la llegenda des de diferents perspectives.¬†Jos√© Dami√°n Dieste i¬†√Āngel Delgado van presentar la seva¬†novel¬∑la hist√≤rica El Rey Monje el 1999 als claustres de¬†Sant Pere el Vell, una obra colorista que recentment ha estat reeditada.¬†Miguel Garc√≠a Santuy inclou abundants refer√®ncies a la Campana en la seva obra¬†La Princesa del Pirineu, una novel¬∑la que descriu la creaci√≥ del Regne d'Arag√≥. Va ser publicada a Alacant el 2008.

Pintura

La primera representaci√≥ pict√≤rica d'envergadura del tema de la campana d'Osca l'ofereix una pintura¬†d'Antonio Mar√≠a Esquivel (1806-1857) en un llen√ß que es troba al¬†Museu de Belles Arts de Sevilla. El quadre sembla relacionar-se amb l'obra teatral¬†d'Antonio Garc√≠a Guti√©rrez de 1837¬†El rei monjo. √Čs d'estil rom√†ntic, ja que els robatges estan inspirats vagament en l'antiguitat i els gestos i actituds s√≥n decididament teatrals.

M√©s tard¬†Jos√© Casado del Alisal (1832-1886) va representar el moment final de la llegenda en un oli titulat¬†La campana d'Osca i ha quedat com la icona preeminent d'aquesta llegenda. El quadre, que es conserva a¬†l'Ajuntament d'Osca des de¬†1950, va ser comen√ßat el desembre de 1874, molt recent la¬†restauraci√≥ borb√≤nica, a la Reial Acad√®mia Espanyola de Belles Arts de Roma, presentant-se al p√ļblic el 1880. Hi apareixen nom√©s tretze caps tallats, dotze a terra formant un cercle i una tretzena penjada d'una corda, la del m√©s rebel, de vegades identificada amb el bisbe d'Osca. Aquesta representaci√≥ de la llegenda √©s la que ha perdurat en la forma popular.

L'obra va tenir una gran repercussi√≥ des de la seva primera exposici√≥ p√ļblica. L'Estat, per iniciativa¬†d'Emilio Castelar, que va fer una defensa apassionada de la necessitat de comptar amb un dels grans quadres d'hist√≤ria que havia de conformar el patrimoni art√≠stic nacional, va ser adquirit per al¬†Museu del Prado el 1882 per 35 000 pessetes. A partir de llavors va iniciar un periple europeu, sent premiat a Munic i mostrat a Viena, D√ľsseldorf i, finalment, a Par√≠s el 1889. El 1921 va ser dipositat al Senat i, el 1950 va ser cedit a l'Ajuntament d'Osca, on es va exposar a la seva Sala del Just√≠cia. Va ser incl√≤s en l'exposici√≥¬†El segle XIX al Prado, amb la qual es va inaugurar el 2007 l'ampliaci√≥ del Museu, tornant a Osca a la seva finalitzaci√≥ (pr√®viament, el 1992, havia estat tamb√© a la mostra¬†La pintura d'Hist√≤ria a Espanya al segle XIX, a les sales de l'antic Museu Espanyol d'Art Contemporani).

El quadre de Casado del Alisal suposa una presa de partit pol√≠tica en les disputes entre liberals i conservadors espanyols. La hist√≤ria √©s una clara apologia del poder del rei i per extensi√≥ del poder autoritari del govern sobre els seus s√ļbdits. Aquests s√≥n castigats justament per la seva desobedi√®ncia i falta de lleialtat al seu senyor, cosa que remet a les llavors recents alteracions a causa¬†de la Revoluci√≥ de ¬ęLa Gloriosa¬Ľ i la¬†Primera Rep√ļblica Espanyola. √Čs un llen√ß que mostrava com es justificava la m√† ferma davant les actituds llevantisques o revolucion√†ries contra l'autoritat.

Notes

  1. ‚ÜĎ El passatge relatat a la¬†Cr√≤nica de Sant Joan de la Penya, versi√≥ en aragon√®s, resa:
    Et aquesti don Remiro va ser molt bon rei et muyt francho als fidalgos, de manera que molts dels llocs del regn va donar a nobles et cavallers; et per aix√≤ no ho van fer res, et fazien guerres entre si mateixos en el regno et matavan et robavan las gentes del regno, et por el rey que non quer√≠an& et va ser posat en gran perplexidat com donaria remei a tanta perdici√≥ del seu regn, et non osava aquesto revelar a cap. Et per donar remei al seu regal va embogir un mensager al seu monestir de Sant Pon√ß de Tomeras amb lletres al seu mestre, clamat For√ßado, que era seydo perqu√® guix costum et regla de monges negres que a tot novici que era en l'ordre donen un monge dels ancians per mestre, et segons la persona d'aquesti don Remiro que mereixia van donar el mestre muyt bueno et grant et savio, en les quals les lletres recontava l'estament del suc o mala vida que passava amb els majors del seu regn, rogant-li que li faria el que faria; el mestre amb grant plazer que havia, recebudes les lletres, va pensar que seria irregular si li va agradar que fix√©s just√≠cia, va clamar el mensager a l'hort en el qual havia sigut molt√≠ssims cols et va treure un gavinet [sic] que tenia et, tenint la lletra a la m√† et llegint, va tallar totes les colles majors que eren a l'hort et fincoron les soles noies, et dixole al mesagero: "Vete al mi sennor el rey et dile lo que has visto, que no te do otra respuesta". El qual va taular amb despla√ßer que non li havia donat, va venir al rei et recontole que cap non li havia volgut fazer, de la qual cosa el rei va ser muit despagat, per√≤ quando va contar la manera que havia vist, va pensar en si mesmo quel hort podia seure el sugun, les colles i les gents del sugne, et dixo: "Per fer bones colles, carn i a menester". Et despr√©s de continent va enviar lletres pel regn a nobles, que mestres havia estat a Fran√ßa que la farien; et aquesto van sentir els nobles et cavallers dixeron: "Vaig vetar aquella locura que el nostre rei vol fazer", com aquells que ho necessiten poc. Et quando van ser a Osca, fi√ßo el rei. Et quando venien els richos hombres, mandavalos clamar uno a uno a consello et como entravan, ass√≠ los mandava descabe√ßar en su cambra; per√≤ clamava aquells que li ieren culpables, de guisa que XIII richos hombres et otros cavalleros escabe√ß√≥ ante que comies, et avr√≠a todos los otros cavalleros ass√≠ mesmo descabezados sinon por qual manera que fue que lo sintieron que yeran de fuera et fuyeron; dels qualses morts endevina els V que ja ixen del linage de Lluna, Lop Ferrench, Rui Ximenez, Pero Martinez, Ferrando et Gomez de Luna, Ferriz de Li√ßana, Pero Vergua, Gil d'Atrosillo, Pero Cornel, Garc√≠a de Bidaure, Garc√≠a de Penya et Rem√≥n de Fozes, Pero de Luesia, Miguel Azlor et Sancho Fontova. Et aquells morts, no van poder els altres que ja fossin fots, va assossegar el seu regn en pau.2‚Äč
  2. ‚ÜĎ Her√≤dot,¬†Hist√≤ria, V, 92, ed. Carlos Schrader, 2001, p√†g. 1645‚Äč
  3. ‚ÜĎ Alfons X el Sabio,¬†Primera Cr√≤nica General ed. Men√©ndez Pidal, Madrid, 1955, vol. II (on s'afirma que nom√©s el¬†manuscrit E cont√© el text reprodu√Įt).7‚Äč
  4. ‚ÜĎ L'historiador Antonio Ubieto Arteta va constatar que ¬ęnom√©s un dels nobles esmentat a la¬†Cr√≤nica de Sant Joan de la Penya, Miguel de Azlor, era coetani del rei Ramiro i que la resta o no van ser rics o nom√©s s'atresoren durant els regnats de¬†Jaume II (1213-1276) i¬†Pere III (1276-1285), fins i tot d'algun cal traslladar la seva exist√®ncia fins a principis del segle¬†xiv ¬Ľ. D'altra banda, va poder comprovar que l'estiu de 1135 set nobles van ser despullats de les seves¬†tinences: Fort√ļn i Mart√≠n Gal√≠ndez (tinences d'Osca,¬†Mequinensa Alfajar√≠n i¬†Ayerbe), Bertr√°n de Larbasa (Ejea,¬†Luna i¬†A√≠nsa), Miguel de Azlor (Monz√≥n i¬†Pomar de Cinca), Miguel Azn√°rez de Rada (Perarr√ļa), √ć√Īigo L√≥pez (Naval i¬†Castro) i Cecodin de Navasa (¬†Loarre).10‚Äč

Referències

Bibliografia

  • Alag√≥n Ram√≥n, Alejandro Rafael (2014). ¬ęEl tema literari de la Campana d'Osca¬Ľ.¬†Temes Literaris Hisp√†nics II. Saragossa: Premses de la Universitat de Saragossa. pp. 203-259.¬†ISBN 978-84-16028-81-8.
  • Alag√≥n Ram√≥n, Alejandro Rafael (2021).¬†La Campana d'Osca i els seus misteris. Almeria: C√≠rculo Rojo.¬†ISBN 978-84-1115-546-5.
  • Alvar, Carlos;¬†Alvar, Manuel (1997).¬†√ąpica medieval espanyola. Madrid: C√†tedra.¬†ISBN 84-376-0975-5.
  • Laliena, Carlos (2000).¬†La Campana d' Osca. S√®rie CAI100 69. Saragossa: Caixa d'Estalvis de la Immaculada d'Arag√≥ (CAI).¬†ISBN 8495306506.
  • Lape√Īa Pa√ļl, Ana Isabel (2008).¬†Ramiro II d'Arag√≥, el rei monjo (1134-1137). Gij√≥n: Ediciones Trea.¬†ISBN 978-84-9704-392-2.
  • Orc√°stegui Gros , Carmen (1985).¬†¬ęCr√≤nica de Sant Joan de la Penya (Versi√≥ aragonesa)¬Ľ. Edici√≥ cr√≠tica.¬†Quaderns d'Hist√≤ria Jer√≥nimo Zurita (Saragossa: Instituci√≥ ¬ęFernando el Cat√≤lic¬Ľ) (51-52): 419-569.¬†ISSN 0044-5517.
  • S√≤nia Andreu, Francisca (2001). ¬ę¬ęEstudi preliminar¬Ľ a l'edici√≥ de: Lope de Vega¬Ľ.¬†La campana d' Arag√≥. Saragossa: Instituci√≥ ¬ęFernando el Cat√≤lic¬Ľ. pp. 5-79.¬†ISBN 84-7820-755-4.

Enllaços externs




versió per imprimir

Comentaris publicats

    Afegeix-hi un comentari:

    Nom a mostrar:
    E-mail:
    Genera una nova imatge
    Introdu√Įu el codi de seguretat
    Accepto les condicions d'ús següents:

    Per a participar en els comentaris l'usuari es compromet a complir i acceptar les següents normes bàsiques de conducta:

    • Respectar les opinions de la resta dels participants al fòrum, tot i no compartir-les necessàriament.
    • Abstenir-se d'insultar o utilitzar un llenguatge ofensiu, racista, violent o xenòfob, i no tenir cap conducta contrària a la legislació vigent i a l'ordre públic.
    • No enviar cap contingut amb copyright sense el permís del propietari. Si es considera oportú facilitar continguts d'internet amb copyright, cal escriure la URL completa perquè els altres usuaris puguin enllaçar-hi i descarregar-se els continguts des de la pàgina propietària.
    • Publicitat: No es permet enviar continguts promocionals i/o publicitaris.