Ponç Guerau de Cabrera, amo de Castella
De l’estirp dels Cabrera, Ponç Gerau de Cabrera era fill de Guerau II Ponç, vescomte de Girona i d’Àger. Encara que altres fonts el fan fill del pare de Guerau II, Ponç I Guerau, tot assenyala que la primera opció és la correcta.
Va formar part del seguici que va acompanyar Berenguera, filla de Ramon Berenguer III, quan aquesta va anar a casar-se amb el rei de Castella i LleĂł Alfons VII, el 1128.
___________________________________________________
Casat primer amb Sanxa de filiaciĂł desconeguda, possiblement catalana, no se sap si va enviudar o, el mĂ©s segur, la va repudiar al·legant motius de parentiu. El cas Ă©s que es va casar amb la filla d’un magnat castellĂ , MarĂa Fernández, filla del comte Fernando PĂ©rez de Traba. AixĂ va començar la seva carrera polĂtica a la cort castellanolleonesa.
En aquells moments, Alfons VII, rei de Castella i LleĂł es donava Ănfules d’emperador i, aixĂ, consta en tos els documents de la seva cancelleria. En realitat, el seu era un tĂtol sense cap contingut legal, ja que el tĂtol d’emperador el donava el papa i nomĂ©s n’hi podia haver un, de la mateixa manera que hi havia un sol papa. Malgrat aquesta fatxenderia Alfons havia de fer front a nombrosos problemes militars del quals no sabia com sortir-se’n: enfrontaments constants amb Navarra, AragĂł i Portugal, a mĂ©s de diverses revoltes internes de senyors feudals, sense comptar amb les sovintejades i complicades guerres contra els musulmans. L’“emperador” es trobava totalment atrapat.
Fos com fos, Ponç Guerau, castellanitzat Poncio Giraldo, va començar a dirigir la repressió militar de les diverses revoltes amb un èxit total. Aquests triomfs li van donar prou prestigi per després dirigir totes les accions militars d’Alfons VII. Pels voltants de 1137, lleonesos i castellans havien intentat tres vegades, sense èxit, la conquesta de Badajoz. Ponç Guerau ho va aconseguir, a la primera, el 1140.
El 1138, participa en la conquesta de Còria, consolidada el 1142. Entre 1131 i 1135, reprimeix la revolta de l’asturiĂ Gonzalo Peláez. El 1139, conquereix el castell d’Oreja i la seva comarca (a l’actual provĂncia de Toledo). Entre 1136 i 1140, participa amb èxit en diverses guerres contra Navarra, contra AragĂł i contra els musulmans. El 1140, a la batalla de Valdevez, derrota els portuguesos. El 1147, dirigeix una exitosa expediciĂł a Almeria. Diferents batalles i campanyes militars consoliden la frontera sud dels regnes d’Alfons VII entre els rius Tajo i Guadiana. Fixem-nos com va ser un catalĂ qui va donar als castellans els èxits militars que no aconseguien feia molt de temps. Cal recordar que, unes dècades abans, Alfons VI nomĂ©s s’havia endut derrotes en les seves guerres contra els musulmans.
Segurament, no va ser només grà cies al comandament de Ponç Guerau que als exèrcits castellans es va produir un canvi tan radical. Altres catalans com Ermengol VI d’Urgell (castellanitzat Armengol de Urgel) i l’occità Ponç de Menerba (Poncio de Minerva), dels quals parlarem en una altra ocasió també van ajudar a aquella transformació.
Amb la seva empenta, l’«emperador» es va veure en cor d’emprendre campanyes més ambicioses contra els musulmans d’Andalusia, amb una campanya de conquesta el 1150-1151 a Còrdova i Jaen, incloent-hi Guadix i Lorca, el 1152-1153, preparant el terreny per a la futura conquesta d’aquesta zona. El 1147, conquereix Calatrava, amb l’ajut del rei de Navarra, el comte de Barcelona, el comte de Montpeller i diversos genovesos i pisans.
Ponç Guerau no solament va donar èxits militar a Alfons VII, tambĂ© va destacar en nombroses negociacions diplomĂ tiques, fet que demostra que l’«emperador» basava la seva força en les capacitats, tant militars com polĂtiques, del nostre home. AixĂ, veiem que, el 1140 i el 1143, participa en tot un seguit de negociacions amb Navarra com Ă©s el cas del matrimoni d’Urraca, filla natural d’Alfons VII, amb el rei navarrès Garcia Ramires (Garcia VI de Pamplona), casament que va tenir lloc el 1144 i al qual va assistir el mateix Ponç; o, el 1146, que negocia l’acord de vassallatge de Còrdova, o el 1156-1157 que dirigeix unes negociacions amb Ramon Berenguer IV. Entre 1153 i 1159 Ă©s present en diverses negociacions amb Catalunya, Navarra i Portugal.
Essent l’home de la seva mĂ xima confiança, fet gens estrany ja que li treia, una vegada i una altra, les castanyes del foc, Alfons VII el va nomenar comte, l’any 1141. Cal tenir present que, a Castella, aquest tĂtol no implicava, necessĂ riament, cap sobirania ni era un tĂtol hereditari, simplement Ă©s tractava d’una concessiĂł reial. El 1142, a mĂ©s, i això Ă©s el mĂ©s important, el va nomenar majordom (Maiordomus Imperatorus). Ponç Guerau va ser l’únic que va reunir ambdues distincions durant el regnat d’Alfons VII. El cĂ rrec, mĂ©s que militar, era polĂtic i administratiu, i el convertia en el mĂ xim conseller del rei, una mena de primer ministre encarregat de cercar nous ingressos per al tresor reial i noves i mĂ©s segures fĂłrmules d’exacciĂł i d’ajudar, a mĂ©s, el rei en les seves cĂşries. Ras i curt, era el mĂ©s alt cĂ rrec del regne, desprĂ©s del monarca. Va arribar al mĂ xim cĂ rrec possible en nomĂ©s 14 anys d’estada a Castella. Tota una proesa.
Va estar en el cà rrec durant 16 anys, fins a la mort d’Alfons VII, a finals del mes d’agost del 1157. Cal destacar qu,e els 15 primers anys del seu regnat, Alfons havia tingut 8 majordoms, dels quals el que més temps havia aguantat el cà rrec havia estat 9 anys i no consecutius.
Alfons VII va dividir els seus regnes entre els seus fills Sanç i Ferran. Sanç va rebre Castella i hi va regnar com a Sanç III. Ferran va rebre Lleó. Gairebé dos anys després del seu accés al tron, Ferran II de Lleó va nomenar Ponç Guerau majordom (maiordomus regis) cà rrec que va ocupar durant tres anys i mig, des del 14 de juny de 1159 fins al març de 1162. Aixà doncs, dels 38 anys que va durar el regnat d’Alfons VII i la primera part del regnat de Ferran II, més de 20 Ponç Guerau va ser majordom reial.
Val a dir que el monarca castellanolleonès va ser molt generĂłs amb el nostre home. El 1156, li va donar Zamora i els seus territoris, a tĂtol de possessiĂł: Comes Poncius de Cabreira, Princeps Çemore. En aquesta ciutat va ser enterrat el 1174.
Tenia, a mĂ©s a mĂ©s, el tĂtol de tenente, Ă©s a dir que disposava de la seva propietat amb el permĂs del monarca. TambĂ© va ser tenente de Sanabria i els seus territoris (1132), de Cabrera (1138), comarca natural a l’actual provĂncia de LleĂł, fet que ha donat arguments a aquells que han intentat castellanitzar-lo tot i aprofitant la coincidència de noms. A l’actual provĂncia de Salamanca: Ciudad Rodrigo i els seus territoris (1161), dels quals n’inicia la repoblaciĂł i Ledesma (1161). A l’actual provĂncia de Zamora: Benavente (1159), Morales del Rey (1147), Castro Toraf. (1140), Melgar (1146), Villalpando (1146), Toro (1153). TambĂ© Almeria (desprĂ©s de la seva exitosa campanya militar) i Salamanca (1145).
TambĂ© li van ser atorgades tota una sèrie de propietats i señorĂos: Castell d’Albuher (1153), Almonecir (1152), a l’actual provĂncia de Guadalajara; Polgar (al costat de Toledo), Coria, esglĂ©sies de San CristĂłbal de Salamanca i de San Nicolás de Ledesma. A l’actual provĂncia de Zamora: Moreruel (1143), Manganeses, VillarĂn de Campos, Revellinos, San Pedro del Ceque (1156), Villaferreuña, Morales del Rey, Trefacio (1164) i Gallende; a GalĂcia Covelo i Sarria. A l’actual provĂncia de Palència Castro Calbon, Val de Salze i Cordovella (actual Cordovilla la Real) i un San Pedro i una Santa Eugenia que no s’han pogut identificar. I la llista pot ser no complerta ja que podria haver obtingut altres llocs dels quals no ens n’ha arribat documentaciĂł.
Cal destacar la importà ncia de moltes de les poblacions esmentades, com Salamanca, Zamora, Toro que demostren l’enorme importà ncia i el gran poder que va acumular Ponç Guerau a Castella i Lleó. Va ser, a tots els efectes prà ctics, l’home més poderós dels regnes de Castella i Lleó durant aquelles dècades.
No ens ha de passar per alt el fet que els castellans necessitessin catalans per comandar amb eficà cia els seus exèrcits, la qual cosa seria indicativa del poc nivell militar dels castellans d’aleshores No es coneix, en canvi, cap castellà que, en aquells temps, vingués a Catalunya a comandar cap exèrcit ni, encara menys, que arribés a assolir tanta importà ncia i acumulés tant de poder com Ponç Guerau de Cabrera a Castella i Lleó.
Per acabar, hem de fer referència als dos intents que hi hagut de descatalanitzar-lo. Un d’ells fent-lo d’origen castellanolleonès i explicant el seu cognom per una de les seves possessions, com hem explicat mĂ©s amunt. L’altra, mĂ©s seriĂłs, basat en l’armorial del segle XVI conservat a la Universitat de Saragossa, que fa al comte Poncio de Cabrera fill o nĂ©t d’un don GarcĂa, comte de Cabrera i de doña Elvira, germana legĂtima d’Alfons VI. Aquesta informaciĂł falsejada ha influĂŻt en obres com les dels germans GarcĂa Caraffa, o la Gran Enciclopedia Gallega on s’afirma que ve d’un descendent del rei Ramir III, un nĂ©t del qual seria vescomte de Cabrera i es casaria amb una Legardis de Tost, que serien els pares o els avis aquests del nostre Ponç Guerau.
Ernesto Fernández-Xesta y Vázquez, malgrat ser ell mateix gallec, en la seva biografia sobre Ponç Guerau, desmunta aquestes falses tesis i demostra, amb tot un seguit d’estudis bibliogrà fics i herà ldics, que era fill de Guerau II Ponç de Cabrera.
D’aquest descendeixen els Ponce de LeĂłn dits, a vegades Ponce de Cabrera, destacada famĂlia del regne de Castella.
Carles Camp
20 de desembre de 2009
Bibliografia consultada:
Armand de Fluvià i Escorsa, Josep M. Pujol, Santiago Sobrequés i Vidal, Enciclopèdia Catalana, 7a reimpressió actualitzada, Barcelona 1994, Vol. 5, p. 463-6
Ernesto Fernández-Xesta y Vázquez, Un magnate catalan en la Corte de Alfonso VII, Prensa y Ediciones Iberoamericanas, SL. Madrid, 1991
Lo del conde don Vela y su historia como repoblador de Salamanca, hijo ilegĂtimo del rey de AragĂłn y participante en las cruzadas es pura leyenda para justificar el porquĂ© están los palos de AragĂłn y una bordura azur cargada de cruces en el escudo de la ciudad de Salamanca. Yo no sĂ© por quĂ© están ahĂ, pero si estoy seguro que lo de don Vela es uno de los muchos camelos de los armoriales del XVI en adelante.
El origen exacto de los palos y la bordura con las cruces de plata son las armas del conde Don Vela, infante de AragĂłn, que habrĂa llegado a Salamanca a ayudar a la princesa Urraca de LeĂłn y a su esposo Raimundo de Borgoña en la repoblaciĂłn de la ciudad que les habĂa encomendado el rey Alfonso VI de LeĂłn, padre de Urraca. Al tratarse Don Vela de un personaje de la Casa de AragĂłn, de este hecho procederĂan los cuatro bastones del escudo de Salamanca, conocidos tambiĂ©n como las barras de AragĂłn, mientras que la orla con las cruces de JerusalĂ©n se deberĂan a la participaciĂłn de este conde en la conquista de Tierra Santa. No hay que olvidar que el conde Don Vela era hijo bastardo del rey Ramiro I de AragĂłn.