21-06-2012  (2956 lectures) Categoria: Articles

Guerau Ponç de Cabrera

Ponç Guerau de Cabrera, amo de Castella

De l’estirp dels Cabrera, Ponç Gerau de Cabrera era fill de Guerau II Ponç, vescomte de Girona i d’Àger. Encara que altres fonts el fan fill del pare de Guerau II, Ponç I Guerau, tot assenyala que la primera opciĂł Ă©s la correcta.
Va formar part del seguici que va acompanyar Berenguera, filla de Ramon Berenguer III, quan aquesta va anar a casar-se amb el rei de Castella i LleĂł Alfons VII, el 1128.

___________________________________________________

Casat primer amb Sanxa de filiaciĂł desconeguda, possiblement catalana, no se sap si va enviudar o, el mĂ©s segur, la va repudiar al·legant motius de parentiu. El cas Ă©s que es va casar amb la filla d’un magnat castellĂ , MarĂ­a FernĂĄndez, filla del comte Fernando PĂ©rez de Traba. AixĂ­ va començar la seva carrera polĂ­tica a la cort castellanolleonesa.

En aquells moments, Alfons VII, rei de Castella i LleĂł es donava Ă­nfules d’emperador i, aixĂ­, consta en tos els documents de la seva cancelleria. En realitat, el seu era un tĂ­tol sense cap contingut legal, ja que el tĂ­tol d’emperador el donava el papa i nomĂ©s n’hi podia haver un, de la mateixa manera que hi havia un sol papa. Malgrat aquesta fatxenderia Alfons havia de fer front a nombrosos problemes militars del quals no sabia com sortir-se’n: enfrontaments constants amb Navarra, AragĂł i Portugal, a mĂ©s de diverses revoltes internes de senyors feudals, sense comptar amb les sovintejades i complicades guerres contra els musulmans. L’“emperador” es trobava totalment atrapat.

Fos com fos, Ponç Guerau, castellanitzat Poncio Giraldo, va començar a dirigir la repressiĂł militar de les diverses revoltes amb un Ăšxit total. Aquests triomfs li van donar prou prestigi per desprĂ©s dirigir totes les accions militars d’Alfons VII. Pels voltants de 1137, lleonesos i castellans havien intentat tres vegades, sense Ăšxit, la conquesta de Badajoz. Ponç Guerau ho va aconseguir, a la primera, el 1140.

El 1138, participa en la conquesta de CĂČria, consolidada el 1142. Entre 1131 i 1135, reprimeix la revolta de l’asturiĂ  Gonzalo PelĂĄez. El 1139, conquereix el castell d’Oreja i la seva comarca (a l’actual provĂ­ncia de Toledo). Entre 1136 i 1140, participa amb Ăšxit en diverses guerres contra Navarra, contra AragĂł i contra els musulmans. El 1140, a la batalla de Valdevez, derrota els portuguesos. El 1147, dirigeix una exitosa expediciĂł a Almeria. Diferents batalles i campanyes militars consoliden la frontera sud dels regnes d’Alfons VII entre els rius Tajo i Guadiana. Fixem-nos com va ser un catalĂ  qui va donar als castellans els Ăšxits militars que no aconseguien feia molt de temps. Cal recordar que, unes dĂšcades abans, Alfons VI nomĂ©s s’havia endut derrotes en les seves guerres contra els musulmans.

Segurament, no va ser nomĂ©s grĂ cies al comandament de Ponç Guerau que als exĂšrcits castellans es va produir un canvi tan radical. Altres catalans com Ermengol VI d’Urgell (castellanitzat Armengol de Urgel) i l’occitĂ  Ponç de Menerba (Poncio de Minerva), dels quals parlarem en una altra ocasiĂł tambĂ© van ajudar a aquella transformaciĂł.
Amb la seva empenta, l’«emperador» es va veure en cor d’emprendre campanyes mĂ©s ambicioses contra els musulmans d’Andalusia, amb una campanya de conquesta el 1150-1151 a CĂČrdova i Jaen, incloent-hi Guadix i Lorca, el 1152-1153, preparant el terreny per a la futura conquesta d’aquesta zona. El 1147, conquereix Calatrava, amb l’ajut del rei de Navarra, el comte de Barcelona, el comte de Montpeller i diversos genovesos i pisans.

Ponç Guerau no solament va donar Ăšxits militar a Alfons VII, tambĂ© va destacar en nombroses negociacions diplomĂ tiques, fet que demostra que l’«emperador» basava la seva força en les capacitats, tant militars com polĂ­tiques, del nostre home. AixĂ­, veiem que, el 1140 i el 1143, participa en tot un seguit de negociacions amb Navarra com Ă©s el cas del matrimoni d’Urraca, filla natural d’Alfons VII, amb el rei navarrĂšs Garcia Ramires (Garcia VI de Pamplona), casament que va tenir lloc el 1144 i al qual va assistir el mateix Ponç; o, el 1146, que negocia l’acord de vassallatge de CĂČrdova, o el 1156-1157 que dirigeix unes negociacions amb Ramon Berenguer IV. Entre 1153 i 1159 Ă©s present en diverses negociacions amb Catalunya, Navarra i Portugal.

Essent l’home de la seva mĂ xima confiança, fet gens estrany ja que li treia, una vegada i una altra, les castanyes del foc, Alfons VII el va nomenar comte, l’any 1141. Cal tenir present que, a Castella, aquest tĂ­tol no implicava, necessĂ riament, cap sobirania ni era un tĂ­tol hereditari, simplement Ă©s tractava d’una concessiĂł reial. El 1142, a mĂ©s, i aixĂČ Ă©s el mĂ©s important, el va nomenar majordom (Maiordomus Imperatorus). Ponç Guerau va ser l’Ășnic que va reunir ambdues distincions durant el regnat d’Alfons VII. El cĂ rrec, mĂ©s que militar, era polĂ­tic i administratiu, i el convertia en el mĂ xim conseller del rei, una mena de primer ministre encarregat de cercar nous ingressos per al tresor reial i noves i mĂ©s segures fĂłrmules d’exacciĂł i d’ajudar, a mĂ©s, el rei en les seves cĂșries. Ras i curt, era el mĂ©s alt cĂ rrec del regne, desprĂ©s del monarca. Va arribar al mĂ xim cĂ rrec possible en nomĂ©s 14 anys d’estada a Castella. Tota una proesa.

Va estar en el cĂ rrec durant 16 anys, fins a la mort d’Alfons VII, a finals del mes d’agost del 1157. Cal destacar qu,e els 15 primers anys del seu regnat, Alfons havia tingut 8 majordoms, dels quals el que mĂ©s temps havia aguantat el cĂ rrec havia estat 9 anys i no consecutius.

Alfons VII va dividir els seus regnes entre els seus fills Sanç i Ferran. Sanç va rebre Castella i hi va regnar com a Sanç III. Ferran va rebre LleĂł. GairebĂ© dos anys desprĂ©s del seu accĂ©s al tron, Ferran II de LleĂł va nomenar Ponç Guerau majordom (maiordomus regis) cĂ rrec que va ocupar durant tres anys i mig, des del 14 de juny de 1159 fins al març de 1162. AixĂ­ doncs, dels 38 anys que va durar el regnat d’Alfons VII i la primera part del regnat de Ferran II, mĂ©s de 20 Ponç Guerau va ser majordom reial.
Val a dir que el monarca castellanolleonùs va ser molt generós amb el nostre home. El 1156, li va donar Zamora i els seus territoris, a títol de possessió: Comes Poncius de Cabreira, Princeps Çemore. En aquesta ciutat va ser enterrat el 1174.

Tenia, a mĂ©s a mĂ©s, el tĂ­tol de tenente, Ă©s a dir que disposava de la seva propietat amb el permĂ­s del monarca. TambĂ© va ser tenente de Sanabria i els seus territoris (1132), de Cabrera (1138), comarca natural a l’actual provĂ­ncia de LleĂł, fet que ha donat arguments a aquells que han intentat castellanitzar-lo tot i aprofitant la coincidĂšncia de noms. A l’actual provĂ­ncia de Salamanca: Ciudad Rodrigo i els seus territoris (1161), dels quals n’inicia la repoblaciĂł i Ledesma (1161). A l’actual provĂ­ncia de Zamora: Benavente (1159), Morales del Rey (1147), Castro Toraf. (1140), Melgar (1146), Villalpando (1146), Toro (1153). TambĂ© Almeria (desprĂ©s de la seva exitosa campanya militar) i Salamanca (1145).

TambĂ© li van ser atorgades tota una sĂšrie de propietats i señorĂ­os: Castell d’Albuher (1153), Almonecir (1152), a l’actual provĂ­ncia de Guadalajara; Polgar (al costat de Toledo), Coria, esglĂ©sies de San CristĂłbal de Salamanca i de San NicolĂĄs de Ledesma. A l’actual provĂ­ncia de Zamora: Moreruel (1143), Manganeses, VillarĂ­n de Campos, Revellinos, San Pedro del Ceque (1156), Villaferreuña, Morales del Rey, Trefacio (1164) i Gallende; a GalĂ­cia Covelo i Sarria. A l’actual provĂ­ncia de PalĂšncia Castro Calbon, Val de Salze i Cordovella (actual Cordovilla la Real) i un San Pedro i una Santa Eugenia que no s’han pogut identificar. I la llista pot ser no complerta ja que podria haver obtingut altres llocs dels quals no ens n’ha arribat documentaciĂł.

Cal destacar la importĂ ncia de moltes de les poblacions esmentades, com Salamanca, Zamora, Toro que demostren l’enorme importĂ ncia i el gran poder que va acumular Ponç Guerau a Castella i LleĂł. Va ser, a tots els efectes prĂ ctics, l’home mĂ©s poderĂłs dels regnes de Castella i LleĂł durant aquelles dĂšcades.

No ens ha de passar per alt el fet que els castellans necessitessin catalans per comandar amb eficĂ cia els seus exĂšrcits, la qual cosa seria indicativa del poc nivell militar dels castellans d’aleshores No es coneix, en canvi, cap castellĂ  que, en aquells temps, vinguĂ©s a Catalunya a comandar cap exĂšrcit ni, encara menys, que arribĂ©s a assolir tanta importĂ ncia i acumulĂ©s tant de poder com Ponç Guerau de Cabrera a Castella i LleĂł.

Per acabar, hem de fer referĂšncia als dos intents que hi hagut de descatalanitzar-lo. Un d’ells fent-lo d’origen castellanolleonĂšs i explicant el seu cognom per una de les seves possessions, com hem explicat mĂ©s amunt. L’altra, mĂ©s seriĂłs, basat en l’armorial del segle XVI conservat a la Universitat de Saragossa, que fa al comte Poncio de Cabrera fill o nĂ©t d’un don GarcĂ­a, comte de Cabrera i de doña Elvira, germana legĂ­tima d’Alfons VI. Aquesta informaciĂł falsejada ha influĂŻt en obres com les dels germans GarcĂ­a Caraffa, o la Gran Enciclopedia Gallega on s’afirma que ve d’un descendent del rei Ramir III, un nĂ©t del qual seria vescomte de Cabrera i es casaria amb una Legardis de Tost, que serien els pares o els avis aquests del nostre Ponç Guerau.

Ernesto Fernández-Xesta y Vázquez, malgrat ser ell mateix gallec, en la seva biografia sobre Ponç Guerau, desmunta aquestes falses tesis i demostra, amb tot un seguit d’estudis bibliogràfics i heràldics, que era fill de Guerau II Ponç de Cabrera.
D’aquest descendeixen els Ponce de León dits, a vegades Ponce de Cabrera, destacada família del regne de Castella.

Carles Camp
20 de desembre de 2009
Carles Camp. Ponç Guerau de Cabrera, amo de Castella
Bibliografia consultada:
Armand de Fluvià i Escorsa, Josep M. Pujol, Santiago Sobrequés i Vidal, EnciclopÚdia Catalana, 7a reimpressió actualitzada, Barcelona 1994, Vol. 5, p. 463-6
Ernesto FernĂĄndez-Xesta y VĂĄzquez, Un magnate catalan en la Corte de Alfonso VII, Prensa y Ediciones Iberoamericanas, SL. Madrid, 1991




versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. llevant
    21-11-2019 19:41

    El origen exacto de los palos y la bordura con las cruces de plata son las armas del conde Don Vela, infante de Aragón, que habría llegado a Salamanca a ayudar a la princesa Urraca de León y a su esposo Raimundo de Borgoña en la repoblación de la ciudad que les había encomendado el rey Alfonso VI de León, padre de Urraca. Al tratarse Don Vela de un personaje de la Casa de Aragón, de este hecho procederían los cuatro bastones del escudo de Salamanca, conocidos también como las barras de Aragón, mientras que la orla con las cruces de Jerusalén se deberían a la participación de este conde en la conquista de Tierra Santa. No hay que olvidar que el conde Don Vela era hijo bastardo del rey Ramiro I de Aragón.

Afegeix-hi un comentari:

Nom a mostrar:
E-mail:
Genera una nova imatge
IntroduĂŻu el codi de seguretat
Accepto les condicions d'ús següents:

Per a participar en els comentaris l'usuari es compromet a complir i acceptar les següents normes bàsiques de conducta:

  • Respectar les opinions de la resta dels participants al fòrum, tot i no compartir-les necessàriament.
  • Abstenir-se d'insultar o utilitzar un llenguatge ofensiu, racista, violent o xenòfob, i no tenir cap conducta contrària a la legislació vigent i a l'ordre públic.
  • No enviar cap contingut amb copyright sense el permís del propietari. Si es considera oportú facilitar continguts d'internet amb copyright, cal escriure la URL completa perquè els altres usuaris puguin enllaçar-hi i descarregar-se els continguts des de la pàgina propietària.
  • Publicitat: No es permet enviar continguts promocionals i/o publicitaris.