MAGAZÍN D'INVESTGACIÓ PERIODÍSTICA (iniciat el 1960 com AUCA satírica.. per M.Capdevila a classe de F.E.N.)
-VINCIT OMNIA VERITAS -
VOLTAIRE: "El temps fa justícia i posa a cadascú al seu lloc.."- "No aniràs mai a dormir..sense ampliar el teu magí"
"La història l'escriu qui guanya".. així.. "El poble que no coneix la seva història... es veurà obligat a repetir-la.."
28-10-2014 (5967 lectures) | Categoria: Articles |
Era el primer gran maestre de l'Orde del Temple catalĂ ?
Al principi podria sorprendre l'assignaciĂł de la nacionalitat catalana a Hugues de Payns, però hi ha una hipòtesi, que com a mĂnim, no podem deixar de costat .
La hipòtesi parteix d'un manuscrit anònim del segle XVIII, dedicat al Comte de Guimerà , "Declaració de la inscripció grega de la creu de l'església de Sant Esteve de Bagà , cap de les Baronies de Pinós, de l'Armada que va prendre terra Santa , any de 1110 ". Aquest manuscrit es pot trobar a la Biblioteca Nacional de Madrid com a manuscrit sign. 7.377, pà g 81-91 v.
Segons explica el manuscrit en qüestió, durant la Primera Croada un contingent de cavallers catalans van partir cap a Terra Santa, col·laborant en la presa de Jerusalem en 1099. Entre aquests cavallers es trobarien entre d'altres els fills de l'Almirall de Catalunya, els germans Galcerà i Hug de Pinós, naturals de Bagà .
Bagà és un petit poble situat als Pirineus proper a la frontera francesa, envoltat d'uns quants pobles on podem trobar esglésies circulars. Llocs tan coneguts com la Pobla de Lillet i Santa Maria de Besora.
Un cop van tenir Jerusalem en mans cristianes es va plantejar el problema de la seva administraciĂł i sobretot de la protecciĂł de la ciutat. De la mateixa manera apareixia un problema de logĂstica, els pelegrins que vindrien des de totes les terres cristianes a visitar la Ciutat Santa. AixĂ va ser com un grup de cavallers catalans decidir formar una confraria per defensar els pelegrins i assistir-los en les seves necessitats. Un cop constituĂŻt el Patriarca els va cedir en custòdia una relĂquia, el lignum crucis que el Papa UrbĂ II havia regalat als creuats perquè presidĂs les seves batalles. Aquest Lignum Crucis tenia forma la forma d'una creu de quatre braços, o patriarcal; aquesta creu va ser la que la confraria catalana va cosir sobre els seus mantells blancs com insĂgnia distintiva i que posteriorment sempre ha identificat les vestidures dels templers.
Aquesta confraria s'instal·là sobre les Ruïnes del Temple de Salomó, d'on van recollir el nom de Templers, i el seu primer mestre seria un cavaller anomenat Hug de Pinós. Aquest cavaller, va deixar el seu cognom per prendre el del seu lloc d'origen, Bagà , per la qual cosa des de llavors va ser conegut com Hug de Bagà , llatinitzat a Hug de Baganus i deformat posteriorment en Hugues de Paganus ... Payns, Paencis o Paenz, el borgonyó que la Història ha reconegut com el Primer Gran Mestre del Temple.
Quan Galcerà va decidir tornar a Catalunya per fer-se cà rrec del patrimoni familiar, el seu germà Hug li va lliurar, amb autorització del Patriarca de Jerusalem, el Lignum Crucis que anteriorment s'ha esmentat. Arribat a Bagà , Galcerà va manar construir l'església de Sant Esteve i en ella va dipositar la creu, a la qual se li van adjudicar diferents miracles al llarg de la història posterior del poble.
Per reforçar la hipòtesi catalana, per dir-ho, ens trobem que la famĂlia PinĂłs de BagĂ apareix de forma mĂ©s que curiosa en la seva relaciĂł amb el Temple. L'enclavament Templer de BagĂ es conforma en el perĂode comprès entre 1154 i 1279, sobre la base de les valuoses donacions que, durant aquests anys van atorgar diferents partĂcips de la famĂlia PinĂłs a l'Ordre. Donacions que inclouen des de cases a Lleida fins a tota una comarca, la Serra de Sitja.
Aquest lloc estĂ envoltat de diverses possessions templeres com PuigcerdĂ , TolorĂu, Urgell, Casserras, PuigReig .... Vic.
Els habitants de Vic, poden no estar molt d'acord amb aquesta hipòtesi ja que segons ells el Lignum Crucis de Bagà el va portar de Constantinoble a terres osonenques el Bisbe de Vic, Arnulf.
Una possibilitat Ă©s que sent Vic seu del bisbat, la relĂquia es quedĂ©s allĂ per una temporada, però que tambĂ© a BagĂ , en ser la casa de GalcerĂ i Hug, recollĂs la relĂquia durant un cert perĂode de temps. No Ă©s d'estranyar que GalcerĂ en tornar de Terra Santa fes donaciĂł no oficial al Bisbat de Vic, podent desprĂ©s de conèixer-se la notĂcia pel poble de manera que el Bisbe Arnulf tindria el protagonisme, guanyant-se uns punts potser molt necessaris per algun tema que no ve al cas , però podria tractar-se possiblement de tema econòmic a causa d'una mala collita.
Tornant al Lignum Crucis i sobretot als seus miracles, n'hi ha un certament curiĂłs...
En GalcerĂ va participar en l'expediciĂł cristiana organitzada contra els moros de
Almeria, sota la direcció d'Alfons VII de Castella i Ramon Berenguer IV de la corona catalanoaragonesa, amb un fort contingent de cavallers templers que, després de la conquesta de la ciutat, es van fer cà rrec de la mateixa i la van mantenir a les seves mans fins a 1157. Bé, el cas és que En Galcerà va caure presoner al costat del senyor del Castell de Suyl. Tots dos van ser conduïts a prop de Granada, on van ser confinats a les masmorres més fosques i segures de la ciutat, per tal de tenir-los en un lloc segur mentre es negociava un bon rescat.
El rescat es va establir a "cent mil dobles de finĂssim or, cent draps de brocat d'or de Tauris, cent vaques bragadas, cent cavalls blancs i cent donzelles cristianes ..." (permeteu dir ... que el rescat no em sembla gens malament). Finalment, els vassalls dels pares de GalcerĂ van oferir a les seves pròpies filles per pagar el rescat, sent aquest enviat camĂ del port de Salou (qui t'ha vist i qui et veu), per a ser embarcat i enviat a Almeria. Mentrestant a Granada els captius resaven a la Vera Creu per poder celebrar la festa a casa, a l'EsglĂ©sia de Sant Esteve on es trobava el Lignum Crucis. Deu va accedir a les seves pregĂ ries i apareixent-Sant Esteve acompanyat de Sant DionĂs (patrĂł de Suyl), van treure als presoners de la captivitat. A la tornada a casa es van trobar prop de Tarragona amb la comitiva de les cent donzelles, que es dirigia a Salou. L'alegria de trobar als cavallers va ser sens dubte molt gran, i la notĂcia de la festa que es va muntar ha arribat fins als nostres dies.
Fins 1936 es podien contemplar a l'Església de Sant Esteve "els ferros del cautiveri", testimoni de la història amb desenllaç feliç i miraculós.
Com a colofĂł cal dir que en el Lignum Crucis de BagĂ s'hi pot llegir la segĂĽent oraciĂł, (en grec original :
"Creu de Jesucrist, en la qual nu,
nues la maldat: Oh etern salvador
omnipotent! 'Verb de DĂ©u! Informeu la
eterna immortalitat als mortals. en aquesta
Copa d'Or i Plata dipositen la teva
Creu els que fan camĂ al lloc de la teva
salvaciĂł. "
Veient l'escut de la Baronia de Pinós en una exposició de Montblanc .... és per quedar estorats. Encara queden moltes coses per comprovar però heus acà la foto de l'escut.
______________________________________________________________________________________________
http://www.guimera.info/conjunthistoric/escuts/521.jpg
http://www.guimera.info/conjunthistoric/escuts/intescuts.htm
Â
Dintre d’un espai medieval, els gravats sobre la pedra obren i complementen els capĂtols de la seva història. Si s’observa el traçat dels escuts herĂ ldics sobre els monuments i edificis, es tindrĂ una lectura cronològica sobre la seva construcciĂł. Si s’investiga sobre els senyals de cada escut, es dictarĂ part de la biografia de cada famĂlia i se’ns fixaran dades de la formaciĂł de GuimerĂ com a poble.
Un primer inventari de pedres gravades i d’escuts, treballats i localitzats als carrers i monuments de GuimerĂ , permeten observar, a mĂ©s de la seva estructuraciĂł urbanĂstica, un seguit de trets diferenciadors que marquen la seva evoluciĂł.
Això ens permet estudiar i dibuixar, com a primer objectiu, l’emplaçament de les estructures de l’acròpoli a fi de poder imaginar com era el lloc com a primer sistema defensiu i punt d 'observatori.
Si el riu va marcar la vall i les corbes de nivell, aquestes fixaran els traçats i recorreguts dels carrers i places i també marcaran la xarxa d’espais per a vianants estrets i costeruts.
Segons sembla, la vall del Corb tĂ© un ampli seguit de restes que mostren la riquesa arqueològica dels pobles construĂŻts a l’entorn del riu Corb, des del NeolĂtic fins a la baixa Edat Mitjana.
1. PRIMERS SIGNES
Marcar, gravar, dibuixar i ratllar sĂłn, doncs, les primeres manifestacions fetes per l’home. Els estris emprats formen part des d’un tros de sĂlex, a les escarpres, buixardes, escodes i martells. A cada moment hi ha motius per deixar signes del temps, des de la Prehistòria a l’actualitat. Avui hi ha constĂ ncia dels primers pobladors de l’acròpoli de GuimerĂ en les empremtes de la cultura ibèrica que permeten donar una cronologia del seu pas per les terres dels primers pagesos.
Els ibers ens confirmen que les restes del seu pas i la seva estada per la vall del Corb estĂ ben documentada.
L’excavaciĂł del basament de la torre del castell de GuimerĂ va permetre identificar un estrat d’època ibèrica just per sobre de la roca natural, moment cultural confirmat per l’apariciĂł de fragments d'oenochoe de cerĂ mica ibèrica oxidada. Els treballs van posar al descobert restes d’una estructura murĂ ria i d’un estrat d’època ibèrica amb una cronologia relativa situable als voltants del segle III-II a C. AixĂ l’arqueologia pot afirmar que els nivells ibèrics "indiquen una ocupaciĂł del tossal en uns moments propers als segles III-II a C. com queda testimoni per cerĂ mica de vernĂs negre".
Aquesta valoració permet establir que els primers pobladors s’establiren en aquestes terres.
La localitzaciĂł de dos grafits en la cara interna dels murs d’elevaciĂł de la torre, a uns dos metres del paviment, mostren un primer poblament que fa pensar en un primer sistema defensiu. A mĂ©s de restes de cerĂ mica ibèrica, entre les marques i senyals, podem destacar una figura antropomorfa esquemĂ tica, en un dels gravats amb les cames i braços oberts i un rectangle fraccionat per lĂnies verticals i horitzontals.
Hem comprovat que els romans ens han deiÂxat testimonis del seu pas per la vall del Corb i per GuimerĂ . Dos d’aquests elements sĂłn: un grafit sobre cerĂ mica amb la marca d’un terrisser (MERCAT ... ), interpretat com mercator i un mil·liari, avui desaparegut (imatge), que marcava la via romana de Barcino a Ilerda trobat a la vil·la romana dels "Palaus", vila romana situada entre Vallfogona i GuimerĂ . Aquest mil·liari data del segle I d C. i indica la cronologia de la construcciĂł o restauraciĂł de la via romana, en temps de l’emperador Tiberi Claudi, Aquestes dues dades i el seguit de jaciments romans al llarg del riu Corb, permeten assegurar que la romanitzaciĂł fou important.
L’arqueologia i els picapedrers
Els senyals dels picapedrers són també estimables aportacions cronològiques. Els arqueòlegs tenen com una primera activitat fer una lectura acurada de tota classe de traces humanes, fetes, entre altres materials, sobre la pedra.
Què s’hi pot trobar? Què hi podem llegir? Podem investigar la grafia que han deixat sobre els carreus de pedra saulonenca o sorrenca; les pedres recuperades de parets d’altres edificis; els diferents tipus d’elements amb senyals i gravats, aixà com els carreus ben treballats amb escuts, ajuden a obtenir la cronologia dels principals monuments de Guimerà .
L'Edat Mitja Ă©s un perĂode històric on les marÂques dels picapedrers sĂłn com altres senyals que a partir del romĂ nic, seran com la mostra simplificada d’un abecedari i tambĂ© de gravats funcionals dels equips de picapedrers. Aquelles colles van deixar la seva mostra des de les primeres aportacions dels introductors llombards a cada moment del romĂ nic i, mĂ©s tard, de l’estil gòtic.
Els picapedrers, ofici de tots els temps, han ajudat a fer la lectura dels perĂodes històrics passats. EI picapedrer cada dia sortia de casa amb les eines dins un sac. L'escarpa; martells i altres peces feien del seu taller un espai per preparar els muntants de les portes, bancs, lĂ pides, escales, rodets per a l’era, curres, i, de tant en tant, algun encĂ rrec de finestrals artĂstics. Hi ha signes gravats a la pedra que sĂłn senyals personals i utilitaris d’un treball que calia remunerar per part del contractista.
Els senyals herĂ ldics
Una vegada el terreny estarĂ repartit entre baronies i comtats cada famĂlia imposarĂ la seva rĂşbrica i els seus senyals fets en forma d’escuts. En un primer inventari se’ns recomana fer un seguiment de les restes actuals de la torre, de les estructures del castell, de les restes de l’esglesiola romĂ nica, de la gòtica, dels seus capitells, les creus de terme i dels monestirs cistercencs, la Bovera, restes del de Vallsanta, aixĂ com de la capella de Sant Esteve de la plaça i d’alguns escuts i grafits en diversos carrers.
Els escuts sĂłn tambĂ© els senyals ben escripturats per a fer el seguiment arqueològic del conjunt historicoartĂstic de GuimerĂ . SĂłn els escuts que hi ha esculpits en els portals de les famĂlies CervellĂł, Alemany, PinĂłs i Castre i vescomte d'Evol, que certifiquen l’estada o senyoriu a la vila. Cada escut Ă©s la marca d’un orgull, d’una famĂlia i pactes d’una herència.
Els nombrosos senyals trobats a la vall del Corb sĂłn una prova de les influències rebudes per l’arribada dels moviments defensius de les poblacions i del mateix Cister. Es parla de famĂlies senceres de treballadors. EstĂ documentat el seu pas en temps dels Templers i dels constructors de Vallbona de les Monges, la Bovera i Vallsanta.
2. ELS CERVELLĂ“ I ELS ALEMANY (s.XI i XII)
Entre les famĂlies capdavanteres de la conquesta, inclosos entre els celebrats i mĂtics, 9 cavallers de la Terra o Barons de la Fama, sĂłn citats i comentats els nobles CervellĂł, Cervera Alemany, Montcada, Anglesola, Erill, PinĂłs ... Molts d’ells deixaren constĂ ncia del seu pas per GuimerĂ durant els segles que van del XI al XV.
Documentalment les famĂlies o senyoriu dels CervellĂł formaven amb els Alemany una variada i complexa famĂlia. Moltes vegades formen un mateix cognom i les famĂlies s’ajunten i, mĂ©s tard, se separen. Hi ha moments que predomina una lĂnia genealògica i desapareix l'altre entorn herĂ ldic. Els notaris eren els que confirmaven les herències i la història dels hereus amb el nom i cognoms.
Per altra part, tambĂ© la història, en aquest temps, estĂ lligada amb la famĂlia Cervera que tenia, amb el cĂ©rvol, el mateix o semblant escut dels CervellĂł. TambĂ© Ă©s necessari fer observar l’altra herĂ ldica semblant, la dels Boixadors, que tenen al seu escut una servia amb dues banyes esmotxades. AixĂ s’ha escrit per historiadors, sobre l’associaciĂł del cĂ©rvol amb la dinastia dels Boixadors, determinat per un sarcòfag localitzat entre les restes del monestir de Santa Maria de Vallsanta que farĂ necessari reconstruir part de la seva història.
Escut: un cérvol
FamĂlia de CervellĂł i Alemany de CervellĂł.
L’escut dels Cervelló el trobem a les restes del monestir de Vallsanta. EI dels Alemany, a la Bovera, Guimerà i Vallsanta.
Fonaments històrics
Una de les primeres noticies dels Cervelló està documentada en Hug de Cervelló, el primer que portà aquest nom i fou el repoblador a l’entorn de Santa Coloma de Queralt (1029-1030). També al mateix temps, es parla dels senyors Alemany, el 1053 Guerau Alemany del senyoriu de Cervelló o de la Llacuna va posar els castells de la seva baronia sota l’autoritat de Ramon Berenguer i de Barcelona. En un mateix espai, els cognoms Cervelló i Alemany obren la història d’aquestes terres que serien l’entrada a la Vall del Corb.
Segle XII
Molt aviat apareixen els primers documents relatius al castell de GuimerĂ ; aixĂ, a la segona meitat del sXII, passĂ a Ă©sser patrimoni de la noble famĂlia de CervellĂł.
Hug de Cervelló, arquebisbe de Tarragona en son testament de l’any 1171, "llegà el territori de Guimerà al seu germà , Guillem de Camarasa i aquest, per via de llegat testamentari fet en 1172, el cedia a sa esposa Berenguera i al seu fill Ramon d'Òdena fins que el seu germà , Guerau Alemany de Cervelló, els hagués pagat la quantitat de 110 morabatins."
Per a Sanç Capdevila, Guerau Alemany VII, en son testament de l’any 1180, donà a son net Guerau Alemany, els castells de Veciana. Montfalcó, Tallada, Camarasa, Cubells, Cervera, Alós, Marcobau, Tudela, Artesa, Guimerà , Talladell i tots els immobles que posseïa a l'Urgell provinents de son avi matern Guillem Ramon de Camarasa.
Amb tot, la genealogia dels Guerau Alemany, descrita en part per A. Puig, els posa una numeració diferent. Durant el segle XII hi ha constà ncia d’aquests noms:
Un Hug de Cervelló és considerat repoblador de la zona alta del riu Corb, a la primera meitat del segle XI. Un Guerau Alemany té el senyoriu de Cervelló. Se cita el senyor Guillem de Camarasa i, també, un Guillem de Cervera.
Seria molt important saber quan els CervellĂł i Alemany sĂłn una mateixa famĂlia i quan l’escut dels Alemany representa un sol senyoriu. Aquest podria fixar-se el 1220, quan Guerau Alemany va comprar el castell de GuimerĂ a Guillem de Cervera.
Confirmació arqueològica
L’escut de la famĂlia CervellĂł (un cĂ©rvol), no tĂ© constĂ ncia en cap edifici del recinte del poble de GuimerĂ i sĂ dels Alemany. Els escuts dels CervellĂł es poden observar en diversos capitells dels nervis de l'absis de Vallsanta, en una pedra localitzada entre les restes del monestir, on hi ha gravat l’escut del cĂ©rvol, no ben conservat.
Els escuts, mĂ©s nombrosos, es troben esculÂpits en una figura jaient, clau de volta i sarcòfags de Vallsanta entre les restes i elements arquitectònics de la capella erigida per Bernat de Boixadors. Aquestes restes estan datades dintre d’una cronologia pròpia de l’estil gòtic del segle XlV. Tampoc els CervellĂł eren presents a l’obra de l’esglĂ©sia gòtica la dataciĂł de la qual estĂ confirmada del segle XIV, i si els Alemany.
Pel que fa a les restes del monestir de la Bovera, del segle XII, no s'han identificat escuts o senyals dels CervellĂł, i si, molt repetits, els dels Alemany.
Mentre la torre i les primeres dependències del castell de Guimerà s’estaven edificant, els senyors feien poques estades i estaven implicats amb altres senyorius territorials del seu mateix llinatge.
3. ELS SENYORS ALEMANY (Segles XIII-XIV)
Pels escuts localitzats a Guimerà , l’herà ldica dels Alemany mostra que fou molt important i com sembla, per Piquer i Jover, els Alemany són del tronc dels Cervelló.
Escut: una ala
- Els Alemany, a l’església gòtica ..
- Escut al claustre romĂ nic de la Bovera.
- HerĂ ldica dels Alemanys a les restes
del monestir de Vallsanta.
- Escut dels Alemanya la capella de Sant Esteve de la Plaça.
- Escut dels Alemany al carrer de les Piques.
Â
Escuts amb diverses ales
- Porta d'Orient i de Ponent, una famĂlia.
Documentació històrica
Consta als documents que l’any 1220 Guillem de Cervera traspassa per via de venda el castell de GuimerĂ a Guerau Alemany, famĂlia que ja no era, segons Capdevila(1927), de la nissaga dels CervellĂł. Ramon Alemany, fill de Guerau Alemany, fundĂ una capellania a la capella del castell l’any 1272.
1280, Guerau Alemany, germĂ de Ramon Alemany, espòs de Sibil·la de GuimerĂ , estava casat amb Guevara de RocabertĂ. AixĂ en la inscripciĂł del sarcòfag que hi ha al monestir de Vallbona de les Monges, hi consta que hi fou enterrada Sibil·la de GuimerĂ , la seva muller.
Â
1294. Del pergamà reial de Jaume II. "Sà piga tothom que nós Jaume, per la grà cia de Déu, ( ... ), com que per part del noble en Ramon Alemany, estimat conseller, cortesà , súbdit nostre ens ha estat humilment suplicat vist que al seu lloc de Guimerà no es feia mercat públic, que ens dignéssim atorgarli la grà cia que en dit lloc es faci i es celebri mercat ( ... ) el dimecres de cada setmana .." Porta la data de 18 de juliol de 1294.
Ramon Alemany de Cervelló era casat amb Geralda de Cervera, filla de Ramon de Cervera i Miracle d’Urgell. És un dels homes més preeminents de Catalunya. Mori a conseqüència de la conquesta de Mallorca. En el seu testament disposa ser enterrat a Santes Creus. Guerau Alemany fundà una capellania al monestir de Vallsanta l’any de 1304.
Dades arqueològiques
En data de 1280 hi ha constĂ ncia del trasllat d’un sarcòfag de la famĂlia Alemany al cementiri del monestir de Vallbona. Aquesta lauda sepulcral Ă©s de Sibil·la de GuimerĂ , esposa de Guerau Alemany, i germana d'Eliardis de GuimerĂ , abadessa de Vallsanta, i forma part del sarcòfag que es troba a la plaça, antic cementiri monacal de Vallbona de les Monges, al costat de dit monestir.
4. EL SEGLE XIV. ELS ALEMANY I ROCABERTI
Els Alemany i RocabertĂ
Amb el matrimoni de Guerau Alemany amb Guevara de RocabertĂ, s’inicia en la baronia de GuimerĂ una nova nissaga en el primer terç del segle XIV: els RocabertĂ, emparentats amb la noblesa religiosa tarragonina. Aquesta famĂlia, davant la necessitat d’un millor centre religiĂłs i l’augment de la poblaciĂł,
resolgueren enderrocar part de l’església romà nica i edificaren la nova d’estil gòtic.
1326. EstĂ documentada la mort de Guerau Alemany.
1333. Per uns fets "entre partits dinĂ stics" al camp de Tarragona, aquesta baronia estava dividida en dos partits. Un episodi d’aquests esdeveniments va portar a resguardar un presoner de l’Infant Joan. Fou rescatat i traslladat al castell de GuimerĂ . Les forces assaltants provinents de Tarragona es trobaren davant una fortalesa completament emmurallada i es retiraren. En aquells temps, Guevara de RocabertĂ era la senyora de GuimerĂ , germana del paborde de Tarragona. I consta que Guevara de RocabertĂ, a la seva mort, fou enterrada a la caÂtedral de Tarragona, l’any 1366.
Els RocabertĂ
Escut: Una figura herà ldica d’un roc o torre d’escacs
Fets històrics
L’any 1333 el recinte del castell de Guimerà era totalment emmurallat.
Els "cavallers", assaltants del castell, havien de pujar per la costa del Vall i es trobaren amb el portal i recinte ben tancats per la part nord. AI sud, tambĂ© presentava diferents paretsÂmuralles i l’entrada principal ben defensada.
Els portals d'Orient i de Ponent encara no estaven edificats o reestructurats amb els escuts de les famĂlies Alemany i PinĂłs.
Aquesta famĂlia estava emparentada amb Dalmau IV de RocabertĂ i d'Urgell (1309Â1324).
Confirmació arqueològica
Escut amb una ala
Els escuts amb una ala dels Alemanyes localitzen als capitells de la façana de l’església, en una clau de volta de la nau interior i en els dos capitells de la base del primer arc.
La descoberta dels escuts dels Urgell als capitells de la façana confirmen les relacions amb els Rocabertà i Alemany.
Als capitells del porxo romà nic de la Bovera hi ha l’escut amb gravats de l’ala dels Alemany i la creu de Sant Benet.
Les restes de Vallsanta mostren petits capitells amb l’ala dins d’un escut.
AI carrer de les Piques i en un escut d’una portalada es conserva l’escut amb una sola ala.
A la capella de Sant Esteve, l’escut amb una ala a l’inicia d’un arc gòtic.
Dos o tres ales
En trobem als portals d’Orient i de Ponent. Els escuts dels Rocabertà han quedat localitzats als capitells de l’església gòtica, al carrer de les Piques i al porxo gòtic de la Bovera. Totes aquestes mostres herà ldiques i arqueològiques ens situen al segle XIV.
FELIP DE CASTRE I FRANCESCA ALEMANY
EI segle XIV fou molt important en la història de GuimerĂ . A mitjans de segle, i amb el casament de l’hereva del castell, Francesca Alemany, filla de Guerau Alemany i de Guevara de RocabertĂ, amb Felip de Castre, besnĂ©t del rei Jaume, el Conqueridor, es donĂ l’entrada a una nova famĂlia i nova herĂ ldica a GuimerĂ , els Castre.
Escut: quatre pals catalans i dos estrelles de vuit puntes
L’escut de la noble famĂlia de Castre d’AragĂł estava format pels quatre pals catalans (daltesquerra i baixdreta), provinents de la famĂlia reial i de dos estrelles de vuit puntes situades una a cada costat, com les pròpies dels Castre d’AragĂł.
Fets històrics
1343. Els homes de Guimerà feren l’homenatge, al seu senyor, Felip de Castre i d’Aragó, el 19 d’octubre de 1343.
1359. Mort Felip, la vĂdua comprĂ al rei Pere el MER I MIXT IMPERI i tota la jurisdicciĂł criminal pertanyent al castell de GuimerĂ pel preu de 20.000 sous, segons escriptura calendada el 9 de desembre de 1359.
1366. Francesca va morir en 1366 i va deixar dues filles: Aldonça, que va heretar el castell, i Francesca, que professà de monja a Vallsanta.
Confirmacions arqueològiques
En aquest temps s’estava construint l’esglĂ©sia i el campanar. Els portals i el reforçament i tancament de les muralles serĂ obra de la famĂlia PinĂłs (1393). S’estava construint la paret-muralla, avui encara conservada, que va del castell a la base del campanar.
L’escut dels Castre està localitzat al carrer de les Piques, en una creu de terme i també al porxo de la Bovera.
ELS CASTRE I ELS CASTRE PINĂ“S
També serà , a l’acabament del segle XIV, quan tindrà lloc l’entrada dels Pinós amb el casament d'Aldonça de Castre i Alemany amb Bernat Galcerà de Pinós i de Fenollet, vescomte d'Illa i Canet i senyor de Guimerà .
- Guerau Alemany (1316-1326) - Guevara de RocabertĂ (1326-1343)
- Francesca Alemany (1343-1366) - Felip de Castre (1343-1354)
- Felip de Castre i Alemany (1366-1371) ÂJoana de Castella.
- Aldonça de Castre i Alemany (1371-1378) ÂBernat GalcerĂ de Castre, de PinĂłs i de Fenollet, vescomte d'Illa i de Canet, (1371Â1425)
- Pere GalcerĂ de Castre i de PinĂłs (1418) ÂJoana de Trameced
- Felip Galcerà (1425-1461) - Magadalena d’Anglesola
- Felip GalcerĂ (VI), (1428-1455)
L’escut dels Pinós és representat per una o diverses pinyes. En dos escuts conservats podem veure tres pinyes a dalt i a la dreta, i tres pinyes a baix i a l’esquerra. L’escut situat en la part superior del campanar pot correspondre al temps de Felip Galcerà V de Castre Pinós (1425- 28) o bé de Felip Galcerà VI de Castre Pinós (1428- 1442).33
EI poble va fer de la plaça davant de la capella de sant Esteve el centre de la vila i del recinte emmurallat, tancat amb els portals d"Orient i Ponent, i tenint pel sud la frontera natural del riu Corb.
5. L’ACRÒPOLI
Les diferents hipòtesis sobre la ubicació de l’antiga església romà nica es basen en els pocs documents que citen una església o una capella al castell o al seu entorn.
Les restes arqueològiques aporten coneixements d’uns elements arquitectònics romà nics que podrien formar part d’un edifici romà nic propi del segle XII i estaria situat al mateix emplaçament actual.
Fonaments històrics
Al costat del castell s’hi construĂ una petita esglĂ©sia romĂ nica, de la qual es tĂ© noticies l’any 1154. Bernat Tort, arquebisbe de Tarragona, reestructura els lĂmits de la Seu Metropolitana i reclama de Vic l’arxiprestat de Sant MartĂ. En una butlla que obtĂ© del papa Anastasi IV, expedida des de Sant Joan del LaterĂ , apareix la parròquia de GuimerĂ com una de les confirmades pel Papa a l’esglĂ©sia tarragonina.
AixĂ, el castell de GuimerĂ ja Ă©s citat a la primeria del segle XI, i la primitiva parròquia, que el 1154 fou unida a l’arxidiòcesi de Tarragona, formava part, abans d’aquesta data, de la diòcesi de Vic i Osona.
Al començament del segle XIII Ramon Alemany, senyor de GuimerĂ , fundĂ un benefici a l’esglĂ©sia de Santa Maria de GuimerĂ de patronat de la famĂlia Alemany.
EI 1344 Felip de Castre i Francesca Alemany elegiren Jaume Garcia per a substituir el beneficiat Arnau Colom, difunt. La rectoria de la parròquia, tanmateix, era de col·lació de l’arquebisbe.
Al començament del segle XIV. S’aixecà una nova església.
Els capitells romà nics: certificacions arqueològiques
Església romà nica
Els capitells confirmen l’existència de les restes d’una església romà nica a l’acròpoli de Guimerà .
Capitell a
S’estructura en un tambor i fust monolĂtic. Presenta les quatre cares decorades amb motius geomètrics i vegetals: en dues de les cares es representa una sexifòlia emmarcada per un cercle i amb els folĂols perfectament marcats amb solcs. En una altra cara tota l’alçada del tambor Ă©s ocupada per quatre folĂols lanceolats, bisellats, que dibuixen una flor de quatre pètals.
Capitell b
Conservat com d’anterior al museu de Guimerà , va ser reutilitzat en algun moment com a pica, ja que presenta la part interior buidada. El tambor està decorat amb un motiu que es repeteix a les quatre
cares: els extrems del cistell estan ocupats per dues formes corbades que emmarquen l’angle. Al bell mig del bloc es disposa una figuració humana de mig cos, de la qual sols s'endevina la cara, tractada amb uns trets molt elementals, i els braços.
Capitell c
Guardat a la rectoria, tĂ© una estructura troncopiramidal invertida i presenta les quatre cares del tambor decorades, amb motiu ornamental basat en un entrellaçat que recorda els treballs de la cistelleria. Però el tipus de decoraciĂł d’aquests capitells, que recorda els repertoris preromĂ nics i el de les primeres produccions romĂ niques, ens duu a situar-los cronològicament cap al segle XI. Les mènsules que serven la cornisa, presenten una sèrie de mascarons, de caracterĂstiques romĂ niques, a estudiar i identificar com a possibles elements recuperats de l’antiga l’esglesiola. Una portalada romĂ nica, situada a la paret de la rectoria, comunicava amb l’antic fossar, ubicat al sud de l’esglĂ©sia romĂ nica. Una altra portalada, avui cegada, permetia l’accĂ©s directe des de la nau de l’esglĂ©sia al fossar, avui finestrals de la rectoria.
Lectura de les pedres
La sexifòlia que apareix en el primer capitell descrit és un motiu que es troba en conjunts propis del segle XI (encara que com a motiu decoratiu s’utilitzarà al llarg de tot el romà nic). La representació dels trets més elementals antropomòrfics és també habitual dins d’aquesta cronologia, com també en la capella del castell de Vallfogona de Riucorb.
EI tercer capitell s’emparenta amb un tipus de capitell molt senzill, el paral·lel més proper del qual es troba en els capitells utilitzats al interior de l’església de Sant Quirze de Pedret. EI quart capitell s’emmarca dins una cronologia molt tardana concretament dins del segle XIII, vinculat com ja hem esmentat amb els repertoris cistercencs i, doncs, té una procedència diferent a la dels altres capitells o bé és representatiu d’una reforma o modificació del mateix edifici.
11.22 GB (74%) of 15 GB used
©2014 Google - Terms & Privacy
Last account activity: 7 minutes ago
Details |
.
Comentaris publicats
Afegeix-hi un comentari: