05-12-2016  (4408 ) Categoria: Articles

Auguri Perera pare del tennis (Parera)

ALTRES ESPORTS: AUGURI PERERA PARE DEL TENNIS

Autor: Fernando Arrechea

Quaderns de Futbol, ​​nº 25, data: 1 octubre 2011, ISSN: 1989-6379

Data de recepció: 04-09-2011

Data d'acceptació: 16-09-2011

Resum
ALTRES ESPORTS: AUGURI PERERA. PARE DEL TENNIS El naixement del tennis, com el de molts esports, és objecte de polèmiques i debats entre historiadors. Tradicionalment s'havia atribuït la seva paternitat al major Walter Clopton Wingfield i es parlava de desembre de 1873 com la data de l'inici del tennis modern o "lawn tennis". No s'ha d'oblidar ...

 

El naixement del tennis, com el de molts esports, és objecte de polèmiques i debats entre historiadors. Tradicionalment s'havia atribuït la seva paternitat al major Walter Clopton Wingfield i es parlava de desembre de 1873 com la data de l'inici del tennis modern o "lawn tennis". No s'ha d'oblidar l'existència del "real tennis" o "jeu de paume", esport medieval del que són formes locals supervivents la pilota basca, la pilota valenciana, el "pallone" italià o el "kaatsen" frisó i del que descendeixen tots els esports de raqueta i, singularment, el tennis modern.

Des dels anys 80 una nova versió ha pres força i sembla haver-se imposat com a definitiva:

És la que afirma que, entre 1859 i 1865 dos personatges anomenats Henry Gem i Auguri Perera (donant-li generalment major protagonisme al primer amb expressions com: "Harry Gem and his friend Auguri Perera developed a game ...") van crear a casa del segon (en Birmingham) un joc de raquetes al que cridaven "lawn rackets", "lawn pilota" o "lawn tennis".

Posteriorment es van traslladar a Leamington Spa on van seguir jugant al nou esport i van fundar un club al 1872.

Aquesta és una polèmica que portava temps adormida (com tantes) i que havia passat bastant desapercebuda a Espanya. Mentrestant a Anglaterra la figura de Gem ha estat objecte d'homenatges i llibres i el seu amic Perera ha estat paulatinament menyspreat (malgrat que Gem va deixar escrit que el gran mèrit en la creació del joc era seva i es va jugar per primera vegada a casa ) i s'ha posat en qüestió que fos espanyol.

En una publicació molt recent titulada Court On Canvas: Tennis in Art, llegim: "Howewer, there is no evidence that Perera actually came from Spain".

Extraordinari, primer s'atorga la paternitat del tennis a Gem ( "i al seu amic Perera") i posteriorment es posa en dubte que el pobre Auguri fos espanyol ( "no evidence").

Així s'escriu la història.

Mentre a Espanya, amb alguna excepció com el periodista de Marca Fernando Carreño (que recentment va citar a Perera a Twitter), ningú sembla disposat a investigar qui era Auguri Perera i si era realment espanyol.

En Miquel Llauradó ha especulat amb la connexió d'Auguri Perera amb la família Perera de Barcelona que al segle XIX tenia mines de carbó i una companyia de ferrocarrils, també s'ha citat que l'escriptor Ignasi Agustí tenia un besavi anomenat Joan Baptista Perera:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Juan_Bautista_Augurio_Perera

Són dades importants i és molt probable que el nostre Auguri Perera sigui membre d'aquesta família catalana, però falten documents que provin el seu origen, dins del dubte, vegem que hem trobat.

Podem aportar:

Dos registres d'entrada ( "England, Alien Arrivals, 1810-11, 1826-1869") de Auguri Perera a Gran Bretanya:

- El 7 d'agost de 1837 al port de Londres. "Auguri Perera. Native of: Spain. "

- El 20 de gener de 1839 al port de Londres. "Auguri Perera. Native of: Spain "

225

El seu certificat de matrimoni ( "England Marriages, 1598-1973"). L'1 de juny de 1847 a l'església de St.Peter a Lancaster amb la irlandesa Charlott Louisa O'Donnell. Figura seu nom de baptisme complet: Joan Baptista Luis Auguri Perera, fill de Auguri Perera.

El cens anglès de 1871 ( "1871 England Census") en el qual apareix com Auguri Parera, nascut a Espanya (encara que "Naturalised British Subject") i resident a Edgbaston amb la seva esposa Louisa i els seus fills Fanny Elizabeth, Joseph Carles Auguri, Adrianne Louisa i Carmen Mariana.

En el cens anglès de 1841 apareixen dos Auguri Perera, tots dos espanyols, de 40 i 15 anys. Amb tota seguretat el nostre protagonista (Joan Baptista Auguri Perera) i el seu pare. Tots dos comerciants i ciutadans espanyols. Sembla que viatjaven amb freqüència a Anglaterra i tenien cases. Joan Baptista Auguri finalment es casaria allà i formaria la seva família. El 1871 s'havia nacionalitzat britànic.

El seu rastre es perd el 1881 (només trobem en els censos anglesos al seu fill Joseph Carles). Potser Auguri va tornar a Espanya o potser va emigrar a Sud-amèrica on també tenien negocis ...

Queden dubtes sobre Auguri Perera (¿va néixer a Barcelona ?, on va morir?), Però ningú podrà afirmar mai que "no hi ha evidències" sobre el seu origen.

El pare (o un dels pares) del tennis modern era català.

144

________________________________________________________________________________________

352 páginas
ISBN: 978-84-233-4652-3
Lomo 244
Presentación: Rústica con solapas
Colección: Imago Mundi
Nacido poco antes de la primera guerra mundial, poeta en catalán antes de la guerra civil —en la que se alineó con los vencedores—, alma de la revista Destino casi desde su primer número y novelista de mucho éxito y poco reconocimiento, Ignacio Agustí (1913-1974) fue, por encima de todo, un periodista impenitente y uno de los autores más desconocidos y más leídos de la primera mitad del siglo XX.

Cien años después de su nacimiento, y setenta de la aparición de su novela más popular, Mariona Rebull (1943), la biografía de Ignacio Agustí que ha escrito Sergi Doria viene a reivindicar la fi gura de un escritor en el purgatorio, autor de cinco novelas que se convirtieron a mediados del siglo XX en el primer best seller made in Barcelona, y que fueron también el punto de partida de una de las series de mayor éxito de TVE: La saga de los Rius.

«Esta magistral biografía trasciende el retrato de un personaje fascinante perdido en su laberinto y pinta un gran fresco de un mundo que, lejos de haber desaparecido, esconde las claves para entender el que nos rodea hoy mismo. Porque aunque pueda parecer que Sergi Doria, como Ignacio Agustí, nos habla “de muchos años atrás”, nos está hablando de nosotros mismos, de nuestra memoria y de nuestra identidad y conciencia. Sólo se me ocurre añadir que ya era hora y que si en alguna cosa tuvo suerte Ignacio Agustí fue en que su propia historia no pudo haber encontrado mejor ni más honesto narrador.» CARLOS RUIZ ZAFÓN.
Ficha del libro

Un restablecido Luis retorna a Barcelona con dieciséis años dispuesto a comerse el mundo; el ambiente optimista de la Exposición de 1888 ayuda y a los Agustí les van bien las cosas. El padre de Luis impulsa las Fundiciones Escorza y obtiene del ayuntamiento barcelonés la concesión de suministros de las farolas de gas. Cabe decir que el relato de estos apuntes biográficos es del todo pertinente para aprehender los personajes de la saga Rius. Sebastián Agustí, el abuelo de Ignacio Agustí, imprime el carácter literario del personaje Joaquín Rius. Sebastián se levanta al despuntar el alba y sobre las cinco y media de la mañana sale con su hijo Luis, fiambrera en mano, rumbo a la fabrica, como hará don Joaquín Rius, el viejo, con su vástago. Padre e hijo se dirigen al trabajo a pie: toman la Rambla, siguen por la calle del Carmen, que desemboca en la ronda y el mercado de San Antonio, se adentran en los descampados de lo que será en 1929 la avenida Mistral y la plaza de España y prosiguen por la carretera de la Bordeta hasta el arrabal donde se levanta la siderurgia Escorza.

Son años de conflicto social puro y duro. Socialismo y anarquismo se revelan como un Evangelio al proletariado; el redentorismo huele a dinamita. Un conflicto laboral en la fundición y un posible atentado contra su persona exhortan a que Luis deje la fábrica. Su hermanastro, Joaquín Massoni, le ayuda a salir del paso y lo coloca donde él trabaja: la Banca Arnús-Garí. Luis permanecerá allí dieciocho años, hasta los treinta y seis o treinta y siete, casado ya y con cuatro hijos. El generoso Joaquín no podrá acompañar a Luis en su trayecto posterior, ya que la tuberculosis acaba con él en 1893; tampoco podrá hacerlo Sebastián, su padre: la apoplejía que le mata en 1986 inicia una tradición familiar que asocia la decadencia financiera al quebranto de la salud. La pérdida de capital en la fundación y la crisis social conduce a la familia, que residía hasta entonces en un piso el número 549 de la Gran vía, a la precariedad económica.

Pero la muerte de Joaquín Massoni no ha sido en vano: al producirse la baja, Luis ocupa su puesto en la banca y el aumento de sueldo alivia la situación familiar. En los últimos compases del siglo XIX, y con la amenaza permanente del bacilo Koch, el padre de Ignacio se vuelca en la actividad deportiva. Para robustecer su estado físico, se hace socio del Real Club de Regatas (hoy, Real Club Marítimo) y conoce a unos ingleses que, junto a un suizo, pretenden popularizar el football en Barcelona. Con su amigo el farmacéutico Taxonera y con Parsons, Witty, Morris y Gamper organizará ese partido en el Hipódromo que alumbró en 1899, con aquella nota breve del semanario Los deportes, el nacimiento del F. C. Barcelona, entidad a la que la familia Agustí permanecerá siempre muy unida.
Al cuidado físico sigue el espiritual. Como tantos españoles, Luis Agustí no sale indemne del desastre de Cuba y Filipinas, y el rearme moral que preconiza la generación del 98 él lo traduce en acendrada fe como congregante de los jesuitas de la calle Caspe. En la Banca Arnús del pasaje del Reloj conoce a la que será su esposa, María Dolores Peypoch, hija de una acaudalada familia de Santa María del Vallés. Al cumplir veintiocho años, el 29 de febrero de 1900, saluda al nuevo siglo como jefe de bolsa desde su palco en Liceo. En 1909, el año de la Semana Trágica y la quema de iglesias, Luis Agustí, ya padre de cuatro hijos, estrena piso en el número 274 de la calle Diputación, esquina Pau Claris, epicentro modernista del Ensanche. Dedicado a la gestión del patrimonio familiar de su esposa y después de lograr un acuerdo de permutas sobre los bienes del bisabuelo materno de los Peypoch en Montevideo, consigue que María Dolores sea la única heredera de la finca Mas Torras en Santa María del Vallés.
La rama materna de Ignacio Agustí se extiende en el otro bisabuelo, Juan Bautista Perera, que impulsó un negocio de minas de carbón en San Juan de las Abadesas. La ubicación minera condicionó el recorrido del ferrocarril, la segunda línea que se inauguró a mediados del XIX, después de la Barcelona-Mataró. Hombre de negocios, Juan Bautista fue infiel a su esposa, Amalia Blesa; la dejó en una difícil situación cuando se largó con una señorita que había conocido en uno de sus viajes. Humillados y ofendidos, sus familiares —en especial, su hija Amalia—nunca se lo perdonaron.




versió per imprimir

    Afegeix-hi un comentari:

    Nom a mostrar:
    E-mail:
    Introduïu el codi de seguretat
    Accepto les condicions d'ús següents:

    _KMS_WEB_BLOG_COMMENTS_ADVICE