Hi ha una illa minúscula al Mediterrani que amb el seu topònim va batejar un dels poetes més singulars de la literatura catalana medieval. Ubicada al golf de Nàpols i sempre a l'ombra d'illes més conegudes com Ischia o Capri, quan Procida va ser escollida recentment Capital Italiana de la Cultura 2022 va destacar-se que aquesta illa volcànica cinc vegades més petita que Formentera tenia des de sempre una estreta relació amb el món de la cultura, havent esdevingut l'escenari d'obres literàries com Graziella d'Alphonse de Lamartine o l'Isola di Arturo d'Elsa Morante, així com de films com El talent de Mr.Ripley, d'Anthony Minghella. Sorprenentment, però, el que diversos mitjans culturals italians van destacar és que també un misteriós poeta trobadoresc del segle XIV nascut a València devia el seu nom a l'illa: Gilabert de Próixita.

Per explicar aquesta història primer cal posar-nos en situació: hi va haver un temps en què aquesta illa volcànica d'aigües cristal·lines, camps de llimoners i una façana litoral que sembla acolorida per Claude Monet va ser, com tants altres racons del Mediterrani, una mica catalana. Arribar-hi des de la península Itàlica reclama poc més de tres quarts d'hora en ferri, però en l'actualitat, si quan acabi el coronavirus algú vol visitar-la, es trobarà desembarcant en el típic port modern d'illa turística on diversos ferris traginen cada any milers de visitants entre Nàpols i Procida, res a veure, per tant, amb el desembarcament que l'any 1282 les tropes de Pere III van efectuar a l'illa durant les 'Vespres sicilianes'. La presència catalana en aquest illot que es pot recórrer en bicicleta amb menys de vint minuts va ser breu i concisa, però va servir perquè un dels principals consellers del Comte de Barcelona fos nomenat Senyor de Procida: el seu nom era Giovanni di Procida i es tractava d'un salernità que havia conspirat contra Carles I de Nàpols i que, per tant, havia resultat decisiu per tal d'aixecar la posterior revolta siciliana contra els d'Anjou. El que connecta aquest senyor amb nosaltres és que els serveis de Giovanni de Procida a la Corona d'Aragó van servir-li no només per esdevenir senyor de l'illa, sinó també per rebre diversos feus i baronies als Regnes de València i Mallorca, i aquí és on tot comença a agafar més volada.

L'imponent Palazzo Mignano de Procida, situat al capdamunt del port antic de l'illa. (Matthias Süßen / Viquipèdia)

Per què? Doncs perquè va ser a València i gairebé un segle més tard on va néixer un dels descendents de Giovanni de Procida: Gilabert. Criat en el si d'una clàssica família noble de l'època, Gilabert era nét d'Olf de Procida -governador de Mallorca i més tard virrei de Sardenya- i fill de Nicolau de Procida, hereu de totes les possessions familiars i personatge destacat, com els seus antecessors, en la política exterior de la Corona. Amb aquests precedents, no resulta cap sorpresa que Gilabert, així com els seus germans barons, també es decantés per fer carrera militar. Per desgràcia, malgrat la participació de Gilabert a les campanyes de Sicília al servei del rei Joan I, primer, i Martí l'Humà, després -tant la de l'any 1392 com la de 1395-, no es té constància que el nostre home conegués de primera mà l'illa de la qual era originària la seva família, ja que Procida havia deixat de formar part dels dominis de la Corona d'Aragó un segle abans, quan l'any 1299 Tomàs de Procida -el rebesavi de Gilabert- va passar-se a la causa dels anjovins de Nàpols. Tanmateix, per sort, el permanent contacte amb la península Itàlica va permetre al nostre protagonista conèixer la poesia italiana i el Dolce stil nuovo.

L'últim trobador

Aquest article no existiria si l'any 1954 el medievalista Martí de Riquer no hagués descobert que les vint-i-una poesies trobades al Cançoner Vega-Aguiló corresponien a un tal Gilabert de Próixita, escrit així, que és com ho registra el còdex perdut en uns manuscrits catalans de la Biblioteca del Monestir de l'Escorial que van servir a Riquer per donar amb la pista definitiva del nostre poeta cavaller. Va escriure només vint-i-una peces en tota la vida? No ho sabrem mai, de moment, però el que mostren els poemes trobats en aquest recull de poesia catalana i occitana datat l'any 1420 és l'obra d'un poeta gens menor, de to plenament trobadoresc i plena de provençalismes, però també amb ressonàncies italianesques gens comunes en els poetes de la seva generació.

És un poeta per llegir-ne versos i penjar-los a Instagram? Doncs no, segurament. Ara bé, els seus versos suggestius són frescos i dignes de la millor poètica del trobar leu, per això llegir-los sis-cents anys més tard ens fa sentir llunyans a ells pel que fa al temps o el llenguatge, però meravellosament propers pel que fa al sentit:

«Mas ya d'uymay sots en la derraria,
que ma dolor e mos mals cesseran;
car per vos muyr, d'on per mort fineran
los gran turments que·m donatz cascun dia.
Ja no us porets ab me plus deportar ...»

(Fragment de Pus que vos play, dompna, que res no us dia)

Si un altre personatge important d'aquella cort reial com Bernat Metge va esdevenir el primer representant de l'humanisme a les lletres catalanes, els poemes de Gilabert de Próixita, coetani de l'autor de Lo somni, es poden inserir, des d'una lectura actual, en el pont entre la poesia trobadoresca i la poesia que esclata durant el Segle d'Or valencià. És a dir, simplificant-ho molt podem dir que cronològicament Próixita es troba a mig camí entre Guillem de Cabestany o Cerverí de Girona i noms com Ausiàs March o Jordi de Sant Jordi. Com hem vist, les poesies del nostre poeta cavaller segueixen l'estil i els tòpics dels trobadors, sí, però a la vegada contenen un to molt més subjectiu i eloqüent, amb poemes en els quals l'autor no s'amaga de la seva pròpia personalitat, cosa poc comuna en els esquemes de la poesia trobadoresca. Totes les composicions conservades parlen d'amor des d'un vessant totalment passional i extrem, sense teoritzar, senzillament narrant l'experiència amorosa del vassallatge com una catarsi sensorial i amb versos que, salvant les distàncies, no estan tan lluny dels de poetes com Guido Cavalcanti o Gianni Alfani.

Un poeta al servei de l'antipapa

Hem començat aquesta història a la diminuta illa de Procida i l'acabem també a Itàlia, però uns quants quilòmetres més al nord. El culpable d'acabar de nou a Itàlia no és cap altre que Benet XIII, és a dir, el Papa Luna. L'any 1405, en ple Cisma d'Occident, el papa que mitja Europa considerava l'antipapa va decidir emprendre un repte unilateral per resoldre el conflicte dins l'Església catòlica: arribar personalment a Roma per entrevistar-se amb Innocenci VII -l'altre papa, el de Roma- i posar fi a la duplicitat papal per la via conventionis. El papa d'Avinyó va demanar ajut al rei Martí l'Humà per tal de dur a terme l'arriscada empresa, tal com recull amb tota mena de detalls el pergamí conservat a l'Arxiu de la Catedral de Barcelona: al document no només s'hi troben les despeses relacionades amb la galera 'Barcelona' encarregada de fer el viatge, sinó que s'hi enumera la llista d'oficials i soldats que integren la comitiva, entre els quals trobem "Gilaberto de Proxida, milite". Gràcies a un altre document, el de les Rúbriques de Bruniquer, podem saber que el dia 11 de juny l'estendard de la ciutat que flamejaria a la galera amb la qual va viatjar el nostre estimat poeta va rebre la benedicció oficial amb la presència del rei Martí, la seva dona Maria i la reina Violant. La nau, flanquejada per la flota reial, va partir cap a Marsella, on el 7 de maig Benet XIII va sumar-se a la tripulació amb l'objectiu d'arribar a Roma.

Gilabert de Próixita va treballar a la cort de Martí l'Humà, protector del Papa Luna. (Pedro Núnez / Enrique Fernández / Viquipèdia)

La porta d'entrada a Itàlia era Gènova, ciutat que va rebre amb entusiasme tota la comitiva del Papa Luna, però que també va significar l'inici de la fi: d'una banda, les arques papals es trobaven sota mínims; de l'altra, les guerres sempiternes a la Toscana van impedir el pas cap a Roma. A aquesta lamentable situació va sumar-s'hi un tercer factor inesperat però letal: una epidèmia mortífera va assolar Gènova, motiu pel qual tota la cúria papal va haver-se de retirar cap a l'oest, primer fent parada a Savona i més tard, finalment, a Niça, l'octubre de 1405. Segons Martí de Riquer, però, l'il·lustre poeta va morir a Gènova el 4 de desembre de 1405, possiblement víctima de l'epidèmia que l'havia mantingut, malalt, a la ciutat. Per això la història d'aquest llop de mar medieval, malgrat haver nascut a una ciutat de mar com València i haver mort en una ciutat de mar com Gènova, és en ella mateixa una metàfora gràcies a una altra ciutat de mar infinitament més humil i petita: Procida, la capital d'una illa que estarà lligada per sempre a Gilabert de Próixita, el poeta que mai no la va trepitjar.