Les línies que adornen la primera edició dels títols de les accions, diu així.....

 

telesincre: la seva història

El 1966 naixia Factor-P, considerat el primer ordinador fabricat a Espanya. Estava inspirat en una màquina de Philips per fer factures que havia entusiasmat Joan Majó, cofundador de la pionera companyia Telesincro i ministre d'Indústria i Energia gairebé dues dècades després. Gràcies a Jordi Vidal, un mestre del 'hardware', la companyia barcelonina va desenvolupar una família de miniordadors que es van fer el seu buit a les oficines. Un d'ells, el Factor-S, era ja una moderna màquina que incloïa un revolucionari precursor del disc dur i va plantar cara a les multinacionals estrangeres al mercat espanyol.

A principis dels 60, quan la majoria d'ordinadors eren 'mainframes' de grans proporcions i faltava més d'una dècada per al naixement d'Apple o de Microsoft, va sorgir a Espanya l'empresa que va engendrar els primers ordinadors patris . Una companyia que va etzibar en l'època del desarrollismo franquista i que bé podria haver-se convertit en un autèntic gegant de la informàtica.

S'anomenava Telesincro, la seva terra natal era Barcelona i l'havien fundat dos amics el 1963, l'any en què es va propagar el cacarejat 'Spain is different!'. Un, Antonio Clavell, era l'amo d'un taller homònim d'electrònica; l'altre era un doctor en Enginyeria Industrial per l'ara coneguda com a Universitat Politècnica de Catalunya, per la qual cosa podia fer-li una mà en la utilització dels novedosos transistors amb els quals havia treballat a París. El seu nom va ser més recordat, però no per aquella companyia: Joan Majó va ocupar durant un curt període el càrrec de ministre d'Indústria i Energia més de dues dècades després, durant el primer Govern de Felipe González. A l'aventura s'hi va sumar Josep Peracaula, un catedràtic d'enginyeria col·lega al seu torn de l'enginyer

Cadascú va posar 200.000 pessetes, que en aquella època no era gens menyspreable", rememora Joan Majó, aleshores president de Telesincro, en la seva xerrada amb HojaDeRouter.com. Quadres elèctrics, automatismes per a la indústria tèxtil o maniobres d'ascensor van ser les primeres creacions de l'empresa barcelonina, obsessionada amb reemplaçar els relés per transistors.

Es va presentar aleshores a la companyia un representant de Philips per oferir-los "un producte nou" al qual anomenaven "circuit integrat", tot i que no era completament electrònic. A Majó li va agradar la idea, així que es va marcar a estudiar-la al laboratori de la companyia a Eindhoven.

Allà va tenir lloc el flaix. Va descobrir un "petitíssim ordinador", PRIMA, que, per ser estrictes, era una facturadora electrònica molt avançada per al moment. Ni curt ni peresós, va fer una proposta al departament de Philips: "Li dieu 'mireu, nosaltres estaríem disposats a utilitzar els vostres circuits si ens deixeu copiar la vostra màquina facturadora, però sense llicències'". Com a bon home de negocis, va aconseguir la seva meta.

El 1966, quan el negoci de Telesincro anava vent en popa, van construir la seva pròpia PRIMA. La van anomenar Winner-Contafac primer i Factor-P després. Constava d'una màquina d'escriure d'IBM i d'una unitat electrònica que realitzava les operacions necessàries per imprimir les factures.

Això sí, els programes aleshores es cablejaven. D'aquesta manera, el procés per modificar i escriure nou 'software' era ardu: calia enviar la placa a Telesincro i allà, amb ajuda d'una lupa i una bona il·luminació, treien alguns fils i enfilaven d'altres. La seva petita memòria —una matriu de toros de ferrita— era una RAM de 128 bytes, mentre els circuits bloc de Philips, aquesta versió cutre dels circuits integrats que ja hem esmentat, servien perquè la circuiteria fos més compacta.

"Va ser el primer ordinador que es va fabricar a Espanya", afirma amb rotunditat Joan Majó. "El que sí que es pot dir és que és la primera màquina electrònica sofisticada amb programa fabricat a Espanya amb tecnologia fortament influenciada per Philips", matisa Jordi Vidal.

El cofundador de Telesincro va fitxar Vidal, al qual defineix com "un 'crack'", poc després de començar a fabricar aquell invent. Aquest enginyer havia treballat com a becari al laboratori del reactor nuclear de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona, una tasca que el va ajudar a descobrir els oscil·loscopis moderns. Gràcies a aquell primer treball va poder corregir les fallades del Factor-P. "L'aportació dels tècnics de Telesincro va ser convertir-la en viable, efectiva i fiable. Llavors [la PRIMA] era un prototip de laboratori que havia estat dissenyat per savis però que desconeixien una mica el món real", assenyala aquest enginyer.

"El nou computador de concepció revolucionària dissenyat per a la solució de problemes de facturació, comptabilitat, estadístiques, nòmines, 'estocs', etc.", anunciava un fullet de l'època. Fins al senyor Joan Carles de Borbó, que aleshores no era rei d'Espanya, es "va mostrar particularment interessat a conèixer el computador electrònic FACTOR/CONTAFAC" a la fira SIMO celebrada el 1968

Les empreses mitjanes van començar a comprar les desenes de Factor-P que es van fabricar, capaços de fer ombra als miniortradors italians d'Olivetti i més tard als alemanys de Nixdor. IBM estava especialitzada per llavors en els ordinadors de majors dimensions per a grans empreses —Renfe havia comprat el model 650 el 1959, el primer a arribar a Espanya—, per la qual cosa no suposava una competència directa.

L'acollida del Factor-P va fer que Jordi Vidal es convertís, a poc a poc, en un dels dissenyadors líders de l'equip de Telesincro, "el director d'orquestra des del punt de vista tecnològic", en paraules de Majó. Això sí, no volia limitar-se a desenvolupar aquella facturadora. "La idea immediata va ser, per què no dupliquem la memòria? Perquè 16 registres... Els clients demanen més", recorda Majó.

Des d'aleshores, cada any van llançar un nou ordinador que duplicava la memòria de l'anterior: l'espècie Factor va evolucionar així al Q i al R, que operaven amb fitxes de banda magnètica. "Seguim comprant a Philips els components electrònics, però ja dissenyem les màquines nosaltres", indica l'exministre d'Indústria i Energia. Això sí, a poc a poc van anar adquirint cada vegada més components nacionals.

Telesincro va donar a més per aquella època un "cop comercial": tal com conta Majó, van crear una completa xarxa de venedors formada per especialistes en la mecanització d'oficines. Per a això, van fitxar els millors professionals de Gispert, una empresa de subministraments que venia calculadores i facturadores de diferents marques. "Això ens va donar una bona entrada al mercat espanyol", apunta l'enginyer.

" Única... nacional [....] La seguretat de Telesincro està simbolitzada pel nou edifici que alberga, en nombre cada dia creixent, els investigadors, enginyers i analistes que han introduït amb èxit el nostre país en un sector de la Cibernètica", assenyalava un equívoc anunci publicat al diari ABC. "El 1970, Telesincro continua sent la primera i única empresa espanyola que crea i fabrica computadors electrònics a Espanya, i la marca FACTOR s'ha multiplicat i designa ja tota una família de computadors", resaven altres fullets del moment. Tanmateix, la família va continuar reproduint-se —es van fabricar desenes del Q i el R— i evolucionant.

Jordi Vidal i Ramón Tortajada, un altre 'crack' de Telesincro especialitzat en 'software', van proposar a Majó un projecte molt més ambiciós: crear un veritable ordinador amb programa emmagatzemat —que qualsevol podia així programar— i que fins i tot tindria una versió primitiva de disc dur, un "salt qualitatiu" que es creien capaços de donar. A Majó li va entusiasmar la idea. No obstant això, els altres socis no ho van veure clar. "La gent que es va quedar a Telesincro era molt incrèdula, [van pensar] com que era molt ambiciós el que volíem fer", explica Majó.

Al confudador de Telesincro li anaven bé les coses en altres negocis. De fet, va ser el gerent de Sistemes de Peatge, una empresa que va desenvolupar els controls de les primeres autopistes de pagament a Barcelona. "Un dia, de la mateixa manera que vaig veure Philips, vaig veure un senyor de Palo Alto, d'una empresa que jo no coneixia que s'anomenava Intel, a dir-me que havia sortit una cosa que eren els xips". Així recorda Majó un dels episodis que va viure en aquella empresa, quan va conèixer l'existència de l'Intel 4004, el primer microprocessador de la història, que començaria a vendre's el 1971. Per llavors ja havia nascut el primer "miniorenador dissenyat i fabricat" a Espanya.

Ara bé, com el van crear si Telesincro va rebutjar el projecte? A Majó se li va ocórrer una altra bona idea, com "habríssim negociador" que era segons el parer de Jordi Vidal. Va proposar sortir de Telesincro als cinc treballadors emprenyats a desenvolupar-lo i els va suggerir fer-ho al mateix despatx on dirigia el seu projecte d'automatismes de peatge.

Ell mateix finançaria aquella màquina, tot i que tots serien socis del projecte. "Van estar treballant, treballant i treballant, i quan al cap d'un any la màquina va estar llesta i funcionava perfectament, la gent que va quedar a Telesincro es va adonar que havia comès un error", recorda l'exministre. Van treure una bona ratllada: van tornar a vendre la màquina a la companyia barcelonina i el visionari Majó va tornar com a president. "[Això] demostra molt com neixen les empreses i com neixen les 'startups'", apunta.

El Factor-S, el primer ordinador de disseny 100 % nacional, era molt avançat. S'hi reunien "equilibradament les més avançades tècniques aplicades a ordinadors", segons el seu fullet informatiu. Poc tenia a veure amb els seus germans grans. El Factor-S disposava de programa emmagatzemat, com qualsevol ordinador modern, i d'una petita memòria central, d'entre només 2 quilobytes a 8 quilobytes, ja que era molt cara en aquella època.

La complementava amb una memòria externa (un tambor magnètic de disseny propi) de 32 quilobytes. " [Va ser] un autèntic precursor del disc dur a Europa, absolutament absent entre la competència, i que va trigar 11 anys a ser el normal en petits equips", assenyala Vidal. A més, emmagatzemava molta més informació en els recent apareguts cassets.

Ramon Tortajada va crear un sistema operatiu per al Factor-S més d'una dècada abans del naixement de MS-DOS, i Vidal fins i tot ha desenvolupat un simulador per als que vulguin descobrir els seus secrets.

Estèticament, també semblava ja un ordinador modern: imitava l'aparença del novedós IMB 360, al qual vesteix a 'Mad Men'. "Realment, això va causar una espècie de depressió general als venedors de la competència, perquè treiem un 'mini' IBM amb un pressupost deu vegades més barat que IBM", explica Vidal.

El 1972, Telesincro tenia un 16 % del mercat espanyol i ocupava el tercer lloc en vendes d'ordinadors d'oficina a Espanya davant els seus competidors. A més, van vendre algun model a Portugal i a França. Això sí, no van desenvolupar successors del Factor-S cada any com havien fet amb el P: era una màquina potent preparada per vendre's durant anys.

Òbviament, no era barat. El factor-S bàsic de 16 quilobytes (sense impressora) costava 165.000 pessetes el 1975 (uns 10.000 euros actuals tenint en compte la inflació) i el seu preu s'incrementava fins als 220.000 per als models amb més memòria (uns 15.000 euros).

La companyia barcelonina va arribar a tenir per aquells anys gairebé 500 treballadors i botigues a Madrid, Bilbao, Sevilla o València. El 1974, va facturar 435 milions de les antigues pessetes. Un dels seus grans encerts va ser la seva inversió en publicitat. "Certes formes de vida han de ser programades... perquè d'altres puguin ser lliures i espontànies", explicava un original cartell dels 70." Sóc el FACTOR servei", deia un altre protagonitzat pels propis de treballadors de Telesincro, en rigorosa bata blanca.

"Els tècnics teníem la sensació que els comercials rebien un tracte preferentment parlant, perquè gastaven en publicitat i fires i dèiem 'i nosaltres amb aquest oscil·loscopi birria'", lamenta Vidal. De fet, aquest enginyer considera que el taló d'Aquiles del Factor-S era que programava en llenguatge màquina. No podien fer una altra cosa. Per millorar-lo desenvolupant un llenguatge de programació, haurien d'haver disposat d'una pantalla, però el preu de desenvolupar-la era "prohibitiu".

Noves màquines competien amb el Factor-S. El gegant IBM va llançar aleshores el System 3, destinat també a les oficines. L'holandesa Philips, la companyia que els havia impulsat al principi, també va desenvolupar els seus propis ordinadors, així com Nixdorf o Logabax. "Un dia Joan Majó m'ho va dir: vaig treballar en un entorn molt bèstia en què l'obsolescència convertia el que avui és novetat en 12 mesos en antiquat", explica el líder de projectes de Telesincro.

El 1976, després de desenvolupar el Factor-T, Telesincro va ser adquirida per Secoinsa, la Societat Espanyola de Comunicacions i Informàtica creada per l'Institut Nacional d'Indústria, Telefónica i la companyia japonesa Fujitsu. A poc a poc va anar perdent fuet a Secoinsa, en imposar-se les màquines de l'empresa nipona. Al final, va acabar sent adquirida per la francesa Bull, centrant-se en la producció de terminals de punt de venda. Es va reconvertir en la també desapareguda Ingenico.

Els protagonistes d'aquest article la van abandonar molt abans. Majó va deixar de ser el conseller delegat de la companyia amb l'entrada de Secoinsa i es va deslligar a poc a poc de Telesincro. Després de ser elegit alcalde de Mataró, la seva ciutat natal, pel PSC, va saltar a la política nacional i va assumir el càrrec de ministre el 1985, amb la remodelació de Govern de Felipe González. Jordi Vidal, decebut amb el rumb del negoci, també la va abandonar als 80.

L'èxit de Telesincro va quedar enterrat fins que, ja al segle XXI, el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya de Terrassa va inaugurar l'exposició 'L'enigma de l'ordinador', on encara es poden contemplar alguns Factor. L'obertura de la mostra va servir com a reunió improvisada per a molts dels antics treballadors de Telesincro. "Molts col·laboradors deien: va ser la meva primera feina i el més fascinant que he tingut", recorda Jordi Vidal.

font: EL DIARI

TELESINCRO  factor  "S"

 

El Factor-S, el primer ordinador de disseny 100 % nacional, era molt avançat. S'hi reunien "equilibradament les més avançades tècniques aplicades a ordinadors", segons el seu fullet informatiu. Poc tenia a veure amb els seus germans grans. El Factor-S disposava de programa emmagatzemat, com qualsevol ordinador modern, i d'una petita memòria central, d'entre només 2 quilobytes a 8 quilobytes, ja que era molt cara en aquella època.

La complementava amb una memòria externa (un tambor magnètic de disseny propi) de 32 quilobytes. " [Va ser] un autèntic precursor del disc dur a Europa, absolutament absent entre la competència, i que va trigar 11 anys a ser el normal en petits equips", assenyala Majó. A més, emmagatzemava molta més informació en els recent apareguts cassets.

Ramon Tortajada va crear un sistema operatiu per al Factor-S més d'una dècada abans del naixement de MS-DOS, i Vidal fins i tot ha desenvolupat un simulador per als que vulguin descobrir els seus secrets.

Estèticament, també semblava ja un ordinador modern: imitava l'aparença del novedós IMB 360, al qual vesteix en Mad Men'. "Realment, això va causar una espècie de depressió general als venedors de la competència, perquè treiem un 'mini' IBM amb un pressupost deu vegades més barat que IBM", explica Vidal.

 

El 1972, Telesincro tenia un 16 % del mercat espanyol i ocupava el tercer lloc en vendes d'ordinadors d'oficina a Espanya davant els seus competidors. A més, van vendre algun model a Portugal i a França. Això sí, no van desenvolupar successors del Factor-S cada any com havien fet amb el P: era una màquina potent preparada per vendre's durant anys.

Òbviament, no era barat. El factor-S bàsic de 16 quilobytes (sense impressora) costava 165.000 pessetes el 1975 (uns 10.000 euros actuals tenint en compte la inflació) i el seu preu s'incrementava fins als 220.000 per als models amb més memòria (uns 15.000 euros).

La companyia barcelonina va arribar a tenir per aquells anys gairebé 500 treballadors i botigues a Madrid, Bilbao, Sevilla o València. El 1974, va facturar 435 milions de les antigues pessetes. Un dels seus grans encerts va ser la seva inversió en publicitat. "Certes formes de vida han de ser programades... perquè d'altres puguin ser lliures i espontànies", explicava un original cartell dels 70." Sóc el FACTOR servei", deia un altre protagonitzat pels propis de treballadors de Telesincro, en rigorosa bata blanca.

 

 

 

 

 

 

DISPLAY 'S'
Permetia seguir l'execució pas a pas del programes, i també veure el registres i les icroinstruccions internes del procesador. Amb el botó HEXA, es podien introduir modificacións, i amb el botó INT, interrompre i manipular l'execució d'un programa. Tot aixó es pot tornar a veure amb el Simulador (veure àlbum corresponent)

 

MEMÃ’RIA FACTOR "S"

 

 

Prontuari de butxacaJoc d'instruccions del Factor-S

Tambor magnètic de 32 KBytes 75 ms d'accés, 400rpm (1970)
32+1 capçals de cassette stereo a 2...3 centèsimes del òxid de ferro.
(2 cintes AMPEX de 2 polzades, sobreposades al cilindre d'alumini).
16 sectors de 32 bytes per volta, a 200 bpi en format NRZ
Contenía tot el Sistema Operatiu, tots el programes i fitxers de treball petits.
Els fitxers més grans estaben en cassettes i en fitxes amb banda magnética.

Tambor magnètic 32 KB, a la part baixa del armari,
fotografiat sense la coberta.

Croquis del tambor, amb les 4 columnes i els suports ajustables per els capçals estereo. Un capçal llegía dues pistes de control: El rellotge i l'origen de la volta.