La Xina avança a pas ferm. Mentre Europa viu una creixent inestabilitat polÃtica i sutura les ferides de la crisi econòmica, la Xina es consolida com a poder global emergent. Els lÃders del paÃs asià tic saben que aquest pot ser el seu segle si aconsegueixen fer front als importants reptes als que s’enfronta la seva societat tan dins com fora de les seves fronteres.
Les reformes impulsades per Deng Xiaoping després de la mort de Mao Zedong el 1976 han convertit una Xina autà rquica, eminentment rural i empobrida en una gran fà brica que satisfà les societats de consum d’arreu i que ha millorat les condicions de vida de milions dels seus ciutadans. Més de 800 milions de xinesos han deixat de viure per sota del llindar de l’extrema pobresa i molts ja formen part d’una classe mitjana, que creix any rere any: si el 2002 aquest segment representava el 4% de la població, una dècada més tard ascendia al 31%, uns 420 milions de persones.
Tot i això, l’estructura d’aquesta gran fà brica presenta amb el pas del temps porositats que fan perillar la seva estabilitat. El creixement de l’exitós model xinès, que mostra signes d’estancament, no ha repercutit ni en tots els ciutadans ni en tots els seus territoris per igual. Una bossa de 70 milions de ciutadans, superior a la població del Regne Unit o França, segueix vivint en la més absoluta precarietat, i la desigualtat territorial entre provÃncies costaneres i les empobrides de les zones interiors i occidentals es continua agreujant.
El 2013, a Kazakhstan, el president Xi Jinping va mencionar per primera vegada una iniciativa pròpiament xinesa però amb implicacions globals: la Nova Ruta de la Seda (NRS). Inspirada en les rutes comercials que van permetre a l’antiguitat l’intercanvi de béns i coneixement, Beijing somia construir una gran xarxa d’infraestructures a més de setanta països amb l’objectiu final d’arribar al mercat europeu i integrar econòmicament els territoris implicats. Aquest projecte vol, per una banda, ser l’antÃdot a les ferides d’un creixement sovint descontrolat amb una enorme factura social i ecològica i, per l’altra, establir les bases d’una potència emergent que mira a l’exterior i que aspira a ser una potència global.
Amb aquesta iniciativa, els lÃders xinesos pretenen desenvolupar sis corredors econòmics terrestres i un de marÃtim que interconnectin la Xina amb altres països d’Eurà sia i d’Àfrica. PequÃn ofereix en el marc d’aquest projecte el finançament i la construcció de grans infraestructures. Fins ara, ja ha participat en la planificació, finançament i construcció de diverses infraestructures vinculades a la NRS, com carreteres, ferrocarrils, lÃnies d’alta velocitat, gasoductes, parcs industrials i ports. Entre d’altres, la Xina ha construït a l’Àfrica oriental la lÃnia ferrovià ria entre Djibouti i Etiòpia, i està teixint una xarxa de trens entre Kènia, Tanzà nia, Uganda, Ruanda i Burundi. A l’Àsia, ha construït gasoductes des de Sibèria i l’Àsia central. A Europa, el capital xinès ha portat l’alta velocitat entre Budapest i Belgrad, i ha adquirit la gestió del port grec del Pireu.
Les xifres d’aquest projecte són faraòniques: si el Pla Marshall americà va aportar a l’Europa de la postguerra 130.000 milions de dòlars actuals, la Xina en destinarà més d’un bilió per a més de 900 projectes en més de setanta països. A més, el paÃs asià tic s’ha dotat d’institucions pròpies que participaran en el seu desenvolupament, com el Fons de la Ruta de la Seda o el Banc Asià tic d’Inversions en Infraestructures (AIIB, per les seves sigles en anglès), entitat liderada per Beijing i que té a hores d’ara 87 membres.
LA GRAN OBRA DE XI
La NRS porta el segell personal del president Xi Jinping, el lÃder xinès amb més poder des de Mao. I es que recentment s’ha alliberat de la limitació de dos mandats que proclamava la Carta Magna. Xi és el primer lÃder des del fundador de la República Popular que concentra en la seva persona la trÃada de cà rrecs sobre la qual es sustenta el sistema polÃtic d’aquest paÃs: president de la República Popular, secretari general del Partit Comunista i cap de la Comissió Militar. Precisament, va ser en el perÃode de Deng Xiaoping quan es van introduir mesures com la limitació de mandats per prevenir en el futur un altre hiperlideratge com el de Mao.
El pensament de Xi Jinping, que ja s’estudia a les facultats del paÃs, s’ha introduït a la Constitució, un honor fins ara reservat només al lÃder de la revolució comunista xinesa. La Carta Magna reconeix el “pensament de Xi Jinping sobre el socialisme amb caracterÃstiques xineses†com un dels principis que han d’orientar la nació asià tica. Les tesis del president tenen com a eix central la “gran renaixença†de la Xina, que vol ressituar el paÃs en el lloc hegemònic que creu que històricament li correspon i recuperar l’esplendor anterior al “segle de la humiliació†(1840-1949), sofert des de guerres de l’opi del segle XIX fins la invasió japonesa durant la Segona Guerra Mundial.
Per fer-ho, la NRS és el pal de paller que permetrà la Xina enfortir-se internament per escalar a la cúspide de les potències globals. En aquest sentit, la professora d’Estudis de l’Àsia Oriental de la Universitat Autònoma de Barcelona Chiao-in Chen assenyala que el nom d’aquest projecte “demostra la recerca d’una era gloriosa de la història xinesaâ€, d’antecedents d’un passat esplendorós que alimenta un nacionalisme creixent.
Des que va ser elegit president de la República Popular el 2012, Xi ha hagut de fer front a la moderació del creixement econòmic que ha experimentat la Xina en la darrera dècada. Durant anys, el paÃs s’ha expandit cada any en xifres de dos dÃgits; ara ho fa per sota del set per cent. Aquest fenomen es coneix amb el nom de ‘Nova Normalitat’, al qual va fer referència Xi per primer cop el maig del 2014. Garantir aquest creixement és la prioritat del Partit Comunista, ja que l’estancament podria posar en risc l’estabilitat social del paÃs, la gran obsessió dels seus lÃders.
La NRS té un seguit d’objectius bà sics per enfortir l’economia xinesa. En primer lloc, la Xina necessita obrir les portes dels seus productes a nous mercats i abaratir el cost dels intercanvis comercials. El paÃs té actualment un greu problema d’excés de capacitat: la crisi econòmica d’Occident s’ha traduït en una caiguda de les exportacions. La millora de les infraestructures i la integració econòmica dels països de la Ruta de la Seda reduirà significativament els costos de les transaccions. A més, la construcció de grans obres garantirà la demanda a sectors clau de l’economia xinesa afectats per l’excés de capacitat productiva com l’acer o el ciment.
En segon lloc, la NRS també reduirà el cost d’importació de matèries primeres i d’energia. El creixement ininterromput de l’economia xinesa significa que cada any requereix de més recursos per funcionar. Garantir-ne el subministrament a un baix cost és prioritari pels lÃders xinesos. Per aquest motiu, la Xina ha planificat la construcció de gasoductes i oleoductes des de Rússia, Àsia central i Myanmar. Per exemple, el gasoducte Power of Siberia, la construcció del qual ja està prà cticament acabada, subministrarà cada any i durant tres dècades a l’economia xinesa 38.000 milions de metres cúbics de gas natural rus.
En darrer lloc, aquest projecte vol corregir les accentuades diferències territorials del paÃs en quant a desenvolupament econòmic. La reforma impulsada per Deng Xiaoping els anys vuitanta va prioritzar el creixement de les zones costaneres, establint-hi les anomenades Regions Econòmiques Especials (REE), unes à rees amb condicions favorables pels inversors estrangers. Això s’ha traduït en un fort contrast entre la puixança de ciutats com Shanghai i Shenzhen, i el feble desenvolupament de les zones interiors i occidentals del paÃs asià tic, d’on han emigrat durant dècades milions de treballadors. Precisament, la NRS vol articular corredors econòmics que cohesionin el paÃs i estenguin el dinamisme litoral cap a l’oest de la Xina, convertint ciutats com Chengdu, Kunming i Ãœrümqi en centres de connexió econòmics que relacionin el paÃs amb els eixos comercials de l’Àsia central i del sud-est asià tic.
D’altra banda, el desenvolupament de la NRS respon a les necessitats geoestratègiques de la Xina com a potència global. La creació de corredors econòmics dona l’oportunitat al paÃs asià tic de fer front a problemes endèmics de la geopolÃtica xinesa. Actualment, la major part dels comerç entre la Xina i la Unió Europea, el seu principal soci comercial, transita per punts calents com el Mar de la Xina Meridional o l’estret de Malacca. De fet, segons el diari South China Morning Post, fins el 80% de les importacions de cru arriben a la Xina passant pels 25 quilòmetres que separen la penÃnsula de Malacca de l’illa indonèsia de Sumatra. En cas de conflicte bèl·lic, el bloqueig d’algun d’aquests punts tindria unes conseqüències catastròfiques per la seva economia.
En aquest sentit, els corredors terrestres volen reduir la dependència de la Xina de les rutes comercials actuals. Tal com mostra el mapa inferior, el Pont Terrestre Eurasià tic i el Corredor Econòmic Xina-Àsia Central-Àsia Occidental faciliten el comerç amb l’Europa occidental. En el cas del Corredor Econòmic Xina-Pakistan (CPEC, per les seves sigles en anglès), connectarà l’oest de la Xina amb el mar d’Arà bia, i permetrà reduir sensiblement el trajecte entre la Xina i el golf pèrsic, d’on prové gairebé la meitat del cru que consumeix.
UN REPTE PER L’ORDRE ESTABLERT?
A Occident, alguns han vist aquest projecte amb recel, com una eina de la Xina per establir relacions neocolonials amb països en vies de desenvolupament, dels quals en pot extreure matèries primeres i exportar-hi béns acabats. En primer lloc, a més de la manca de transparència, s’ha criticat que el finançament de les infraestructures, que es fa en forma de préstecs amb interessos, pot comprometre l’estabilitat financera dels països receptors. Sri Lanka, per exemple, davant la impossibilitat de tornar el préstec al paÃs asià tic pel finançament d’un port marÃtim, s’ha vist forçada a concedir la gestió 99 anys a una empresa xinesa per eixugar el deute.
També s’ha entès la NRS com una proposta amb un marc institucional propi que rivalitza amb l’ordre establert pels Estats Units després de la Segona Guerra Mundial i que té el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial com a braços executors. Tanmateix, experts com el doctor en Història Econòmica de la Xina de la Universitat Pompeu Fabra, Carles Brasó, assenyalen que la NRS no trenca amb l’’status quo’ actual. Com a gran exportador mundial de gairebé tot, el paÃs és un ferm defensor de la globalització i del lliure comerç, i argumenta que la seva intenció no és substituir l’actual model, sinó contribuir-hi. En canvi, el professor de la Renmin University –Universitat del Poble Xinès– i expert en la NRS, Wang Yiwei, reconeix que “a mesura que augmenta la rivalitat amb Occident, les relacions amb els països de la Ruta de la Seda es fa més estretaâ€.
Wang Yiwei recorda que la globalització actual és eminentment marÃtima, ja que “el 90% del comerç mundial es fa per marâ€. Per això, la NRS és clau per a països sense accés marÃtim i amb escasses infraestructures, com és el cas de les repúbliques de l’Àsia central. Chiao-in Chen explica que, precisament, la NRS es veu com a una oportunitat única de creixement per part de països a la perifèria de les cadenes de valor global. “La Xina es presenta, i es justifica, com el lÃder d’un projecte que té com a objectiu donar protagonisme a aquells països que no es van beneficiar de la globalitzacióâ€, indica. De fet, en la darrera cimera del Fòrum per a la Cooperació entre Xina i Àfrica (FOCAC), celebrat a Beijing a principis de setembre, Xi va assegurar que “amb les mans obertes, donem la benvinguda als països africans a bord del tren exprés del desenvolupament xinèsâ€. El mandatari va anunciar que l’Estat destinarà 60.000 milions en finançament per al continent africà i que condonarà el deute dels països més pobres en forma de finançament sense interessos. Aquesta xifra s’afegeix als altres 60.000 milions promesos en la cimera anterior.
La Xina ha dedicat molts d’esforços per convèncer a l’opinió internacional de que el seu creixement és pacÃfic i que no suposa un perill per l’ordre establert. Chiao-in Chen explica que els dirigents xinesos tracten minuciosament la narrativa per tal de disminuir la imatge negativa “derivada del context de la Guerra Freda quan era pejorativament qualificada com a ‘monstre roig’ o d’’imperi agressiu'â€.
En teoria, el projecte obre les portes a qualsevol paÃs que vulgui col·laborar-hi, fins i tot al continent americà ; a la prà ctica, hi ha dos grans absents: els Estats Units i el Japó. En aquest context la Unió Europea és un soci clau per Beijing. I no només pels seus 500 milions de consumidors. Segons Broggi, el paÃs veu en Europa “un mercat madur, que ha sabut tecnificar-se respectant el medi ambientâ€. Per la seva banda, Brussel·les, davant l’aïllacionisme i hostilitat creixents a la Casa Blanca, veu oportunitats de col·laborar amb l’Estat asià tic en temes de comerç, inversió i medi ambient. De fet, els països europeus han enfortit els darrers anys les relacions amb aquest: les principals potències europees formen part de l’AIIB i setze països de l’Europa de l’est participen en una cimera anual de cooperació amb la Xina.
Tanmateix, està clar que la NRS és el gran projecte que determinarà fins a quin punt la Xina està preparada per assumir el paper de potència global. Caldrà veure si és capaç de mantenir el compromÃs amb un creixement pacÃfic o si a mesura que augmentin els seus interessos estratègics a l’exterior assumeix comportaments que fins ara hem associat a les potències occidentals.
Comentaris publicats
Afegeix-hi un comentari: