24-09-2022  (114 lectures) Categoria: Articles

Ferrante de NĂ pols, catalanoparlant

La llengua dels primers TrastĂ mara, a nivell oficial, va ser el catalĂ  i, sorpresivament, tambĂ© el catalĂ  va tenir una gran presĂšncia a les seves comunicacions familiars. Va ser l’idioma emprat amb tota naturalitat pels membres de la nova casa reial, sense que es pugui detectar cap oposiciĂł, ni tan sols cap reticĂšncia, tal com ho ha remarcat, ensems, amb una gran precisiĂł i equanimitat, En GermĂ  ColĂłn: «És segur que aquests reis (Ferran I, Alfons el MagnĂ nim, Joan II i Ferran el CatĂČlic) tingueren com a llengua familiar el castellĂ  (mĂ©s o menys barrejat amb l’aragonĂšs a les seues acaballes com a parla particular), perĂČ aquest fet no modificĂ  el carĂ cter “oficial” de la llengua autĂČctona. És possible que alguns literats, per complaure els sobirans, s’esmerçassen en la fabricaciĂł d’algunes composicions en castellĂ , perĂČ eren esforços individuals per lluir-se i en res no afectĂ  la continuĂŻtat del valenciĂ  en l’administraciĂł i en tots els Ăłrdens de la vida diĂ ria. És mĂ©s, sabem que el mateix Ferran d’Antequera haguĂ© de recĂłrrer el 1415 a l’alcaid de ValĂšncia perquĂš li traduĂ­s al “romanç cathalĂĄn” una carta en Ă rab del rei de Granada»1.

I, conformement, ho ha rubricat En GonzĂĄlez OllĂ©. DesprĂ©s d’estudiar tambĂ© a fons la llengua i l’actitud lingĂŒĂ­stica dels reis de la NaciĂł Catalana, subratlla amb Ăšmfasi: «Vull rebutjar la imatge, creixent per la seva repeticiĂł, que l’adveniment dels TrastĂ mara suposa l’origen de la castellanització»2.

Per tant, llevat d’uns casos molt puntuals i personalitzats, l’àmbit i el prestigi lingĂŒĂ­stics de la llengua catalana no es van veure afectats en absolut pel canvi de dinastia. Ni en els estats catalans d’Espanya ni en els d’ItĂ lia.

La llengua i la cultura catalanes, conseqĂŒentment, es van fer naturals a NĂ pols, no nomĂ©s per la immensa presĂšncia de catalans que hi residien, sinĂł perquĂš, a mĂ©s a mĂ©s, la mare del nou rei Ferrante era la «Giraldona Carlina, Senyora noble Valenciana»3, com assegurava fra Jeronimo de Sosa ja al 1676. En Just Pastor puntualitza: «Senyora noble i de sang reial»4. TambĂ© sabem que era «muller d’un ciutadĂ  barcelonĂšs»5 dit Gaspar Reverdit6 –o «Gaspar Reverter»7 com el podem documentar nomĂ©s un sol cop–, raĂł per la qual la trobem sovint esmentada com a Giraldona Carlina de Reverdit8.

Encara que algunes crĂČniques no ens diguin exactament que En Ferran era valenciĂ , com ho fa En Nicola Vivenzio, que ens descriu aquest monarca d’una forma vaga «nascut a Aragó»9, la resta de fonts ja el situen a ValĂšncia.

Segons En Vicent Roca –un dels primers testimonis documentals que posseĂŻm de mitjan segle XVI–, el rei Alfons va tenir En Ferran «en aquesta ciutat de ValĂšncia, fora de la reina Maria, muller seva»10, i, per aquest motiu, mĂ©s endavant l’esmenta com a «el ValenciĂ  rei En Ferran»11. I valenciĂ  tambĂ© el fa l’AgustĂ­ Sales, a la seva HistĂČria del Reial Monestir de la Trinitat, publicada a ValĂšncia al 176112. Per En Pastor, «que el Rei En Ferran I de NĂ pols nasquĂ© a ValĂšncia, consta per la seva vida mateixa, que es guarda manuscrita en vitel·la a la biblioteca del referit monestir [de Sant Miquel dels Reis], en la qual es llegeixen aquests mots: “Natus inclitus Ferdinandus Civitate Valentia Alphonso Patre...”. Aquesta vida s’escrivĂ­ quan encara vivia aquest Rei»13.

En Marcello Barbato ens aporta una mica mĂ©s d’informaciĂł en insistir que Ferrante, «nascut de mare catalana al 1425, havia crescut a ValĂšncia sota la tutoria d’EiximĂšn Peris de Corella i havia arribat a ItĂ lia tot just al 1438»14. Segons En Pastor, «es criĂ  a ValĂšncia al carrer de la Bosseria, sense ser reconegut»15.

I En Carles Recio ho confirma en adverar-nos que «Ferrante, per cert, era valenciĂ , i havia nascut a la casa que sa mare, amant del rei, tenia al carrer de la Bosseria»16. «Hauria nascut a l’entorn del 1423», precisa l’Ernesto Pontieri17, que segueix el parer d’En Summonte, pel qual Ferrante va morir «el 25 de gener del 1494, a les 16 hores, i d’edat de 70 anys, deu mesos i 28 dies»18. I, aleshores, quan el prĂ­ncep i futur rei va arribar a NĂ pols, al 1438, no seria simplement un nen, sinĂł que ja «tindria catorze o quinze anys»19. O «tretze»20, d’acord amb els cĂ lculs d’En Ryder. Una bona edat per començar a preparar, a prop del pare, els afers d’estat i la successiĂł a la corona.

Sigui com sigui, tant si sĂłn catorze com tretze els anys que tindria En Ferran al moment d’arribar a NĂ pols, En Ryder estĂ  convençut que ja tenia «quasi una edat per assumir responsabilitats [polĂ­tiques] formals»21. Efectivament: a l’abril de l’any segĂŒent de 1439 ja «es considerĂ  En Ferran apte per assumir el paper de lloctinent general al regne de NĂ pols», perquĂš, «amb la pretensiĂł de donar a l’aspiraciĂł aragonesa al tron una credibilitat duradora, Alfons necessitava un hereu al seu lloc»22. I l’hereu escollit, per raons que no ve a tomb aquĂ­ de detallar, va ser En Ferran. El valenciĂ  Ferran.

Aquest Ă©s un fet cabdal i transcendent per tot el que revela de cultura catalana a la cort de NĂ pols. Suposo que, conscients d’aixĂČ, i recelosos dels seus orĂ­gens catalans, un cert nombre d’historiadors i erudits passen el fet per alt o l’obliteren a propĂČsit. D’altres el difuminen assenyalant que la seva formaciĂł va ser simplement espanyola, sense indicar a quin regne precĂ­s es va educar i formar.

Per exemple, En JosĂ© Alcina, que era valenciĂ  i, com a tal, havia d’estar al corrent del naixement i infantesa valenciana d’aquest prĂ­ncep, escriu simplement que «l’educaciĂł de Ferrante, com la del seu pare, fou espanyola i mai no poguĂ© oblidar els seus costums i acomodar-se a les coses d’ItĂ lia»23.

L’afirmaciĂł Ă©s altament tendenciosa, perquĂš, sabent com sabem que els primers anys del seu pare Alfons van transcĂłrrer a Castella, es podria deduir que tambĂ© la seva formaciĂł havia de ser castellana, quan sabem del cert que fou totalment catalana.

Per aixĂČ Ă©s encara mĂ©s maliciĂłs assegurar, com fa En LĂłpez-RĂ­os, que «Ferrante feia servir el castellĂ  en el seu cercle familiar»24, perquĂš, d’una banda, no en tenim cap rastre, per mĂ©s remot que el vulguem cercar, i, de l’altra, sabem obertament que la seva llengua materna va ser la catalana i catalĂ  va ser el seu primer entorn cultural.

És curiĂłs, perĂČ, que En LĂłpez-RĂ­os, com a aval de la castellanitzaciĂł d’En Ferrante, citi En Benedetto Croce25. PerĂČ aquest, en el punt precĂ­s que l’altre esmentava i assumia, no diu pas que el futur rei de NĂ pols fos instruĂŻt i educat en castellĂ , sinĂł tan sols, com ja sabem, que era «Ferran mateix, nascut a Espanya i educat entre espanyols»26; que «escrivia força malament l’italiĂ  vulgar, que barrejava amb girs i modismes espanyols»27, i que «parlaven espanyol voluntĂ riament tant ell com el seu fill, el duc de CalĂ bria, les inclinacions dels quals eren tambĂ© molt espanyoles»28.

Re, doncs, de «castellà», ni de «formaciĂł castellana». Re de re. És cert que Ferrante havia nascut a Espanya. Molt cert. Cap comentari. PerĂČ, dins d’aquest concepte geogrĂ fic tan ample i nacionalment plural, tothom, sense ni una sola contradicciĂł, posa de manifest que havia nascut a «ValĂšncia», on havia tingut una educaciĂł totalment catalana, raĂł per la qual parlava en catalĂ  en el moment de ser cridat a ItĂ lia pel seu pare.

Llavors, el problema de la identitat de la mare, rebrota de nou. Per aixĂČ, finalment, tenim els qui aposten per creure, com en el cas modern d’En David GonzĂĄlez29, o de l’Alan Ryder30, que la mare era napolitana.

Nogensmenys, la majoria d’autors tenen per bona la informaciĂł que era una dama valenciana, malgrat que de tant en tant l’anomenen tambĂ© catalana: «La seva mare fou molt versemblantment una dama catalana anomenada Gueraldona Carlina Reverdit» –consigna la Wendy Marie Hoofnagle–31. I el mateix fa En David Abulafia, amb idĂšntics mots32. PerĂČ de mare catalana o napolitana –vinguda de Catalunya o no–, ningĂș no pot negar que Ferrante va nĂ©ixer a ValĂšncia i que aquĂ­ va ser criat i educat en un entorn cent per cent catalĂ .

Ja al segle XVII fra GerĂłnimo de Sosa assegurava que «tot era afectaciĂł per ocultar la veritable mare»33 de Ferrante. Per quĂš l’havien d’ocultar si era napolitana? Tot amb tot, per arribar a saber qui era la mare real s’ha vessat molta tinta. En Pontieri, d’una banda, i En Rovira i Virgili, de l’altra34, en recullen modernament, a grans trets, la polĂšmica mantinguda al llarg dels temps. Per l’italiĂ , «grĂ cies a alguns documents que hi fan referĂšncia, elements concrets permeten avui d’atenuar l’obscuritat que espesseĂŻa l’entorn de la seva figura, induint a tants desvariejaments sobre el seu nom»35. I, acte seguit, aporta un d’aquests papers clarificadors: «Al 1444 Alfons V disposava que Giraldona “la mare del Illustre e car fill nostre Don Ferrando Darago” fos transferit d’Espanya a NĂ pols: ella era alhora la muller d’un tal Gaspar Revertit, de Barcelona»36.

Amb la qual cosa ara som plenament conscients que, a mĂ©s de tractar-se «d’un jove immigrat qualsevol» –com postil·la la Venetz–37, en el moment d’arribar a ItĂ lia, la llengua d’aquest prĂ­ncep i futur rei de NĂ pols era el catalĂ . Era el catalĂ  quan tenia tretze anys. I havia de ser el catalĂ  la resta de la vida, perquĂš a NĂ pols va estar envoltat de catalans, amb qui forçosament havia de parlar, dia a dia, any a any, en aquesta llengua.

Per aixĂČ mateix, tot i que adoptĂ©s el napolitĂ , «que apreciĂ  molt durant tota la vida, perĂČ que no dominĂ  mai a la perfecció»38, hem de continuar pensant que la seva primera llengua –la llengua que li va estructurar la ment i li va servir per fer-se el mĂłn a la seva justa mesura– va ser la catalana.

Per l’Yves Renouard, que ressenya l’estudi de l’Ernesto Pontieri, «nascut vers el 1423, Ferrante fou educat com un prĂ­ncep a la cort de ValĂšncia, sota la vigilĂ ncia d’En XimĂšn Peris de Corella, governador del reialme de ValĂšncia, d’Alfons Borja, bisbe de la ciutat, i de Diomede Carafa»39. Al 1438 es va traslladar a ItĂ lia i «no tornĂ  mai mĂ©s a la PenĂ­nsula IbĂšrica. PerĂČ guardĂ  de la seva jovenesa i de l’entorn valencians els gustos com el de domar les bĂšsties salvatges i les habituds de l’esperit i de la llengua»40. De la llengua catalana, per descomptat. AixĂ­ ho innova, conformement, l’Alan Ryder en parlar-nos dels seus primers anys a la capital del TĂșria: «El seu entourage era format exclusivament d’espanyols, [i] el catalĂ  era la seva llengua usual»41.

I si era la seva llengua usual a ValĂšncia, ho havia de continuar sent a NĂ pols, perquĂš En Pontieri ens confirma que «amb el transferiment de Ferrante a ItĂ lia, els espanyols continuaren tenint la direcciĂł de la seva educaciĂł espiritual i fĂ­sica. RomanguĂ© el seu governador Corella; el seguiren o el retrobaren el seu confessor, el mestre Bernat Miquel, que era –es pot dir– el seu director d’esperit i, com a tal, hi era Ă­ntimament proper; el majordom Pere Sanç; l’almoiner Antoni Peris i els altres espanyols als quals deguĂ© sentir-se majorment lligat»42.

Ben cert: al capdavant de la seva cort personal hi havia «el seu antic preceptor XimĂšn Peris de Corella»43. En Pontieri insisteix novament, pel que fa a la cort, que «la part de mĂ©s crĂšdit i mĂ©s nombrosa era d’origen espanyol», mentre que els napolitans «sĂłn pocs, especialment al principi»44. I, encara, quan al 1446 Alfons va haver de marxar a la guerra contra En Francesco Sforza, va cridar En Mateu Pujades i En Joan Olzina perquĂš vinguessin a fer costat al seu fill dins del seu Consell Regent45, on tambĂ© hi havia altres «catalans addictes a la persona del duc o al servei de la seva cort»46.

És a dir, que el llavors encara duc de CalĂ bria i prĂ­ncep hereu Ferrante estava envoltadĂ­ssim de catalans a la seva prĂČpia cort i la seva catalanitat era mostrada amb naturalitat i coneguda de tothom.

PerĂČ em deixava encara la darrera evidĂšncia i la mĂ©s important de totes. PerquĂš si la seva mare era valenciana, o napolitana establerta a ValĂšncia, va viure en una ciutat monolingĂŒe catalana i en relaciĂł amb la cort personal del seu fill, que tambĂ© estava formada per catalans, i va ser la muller d’un barcelonĂ­, Ă©s que havia de parlar en catalĂ .

Doncs, bĂ©: en parlar de la Giraldona, amant del rei Alfons, l’Alessandro Cutolo, subratlla que Ferrante «la venerava com una mare, a la qual havia concedit un apartament luxĂłs al Castel Capuano, a NĂ pols»47.

I, per l’Albert Berzeviczy som ara sabedors que «aquesta noble dama de ValĂšncia, que fou desprĂ©s casada pel rei amb En Gaspar Revertit de Barcelona, fou ella sempre considerada per En Ferran com la seva mare, respectada com a tal, i habitava amb el seu fill al Castel Capuano, a NĂ pols, llavors del canvi de regnat»48.

La dada Ă©s cabdal i confirma que En Ferran va viure amb la seva mare almenys fins al 1458, en quĂš va morir el seu pare i ell va esdevenir rei. I, com Ă©s de calaix, tambĂ© hi devia parlar en catalĂ . I aixĂČ acaba de donar-nos una dimensiĂł fins ara desconeguda a l’Ășs de la llengua catalana a la nova cort ferrantina i a la llengua familiar i personal del nou monarca.

Per aixĂČ En Pontieri reblarĂ  que «no aprenguĂ© mai correctament l’italiĂ . Amb els seus conterranis li era car expressar-se en català»49. I ja som al cap del carrer. Llavors, si s’expressa en catalĂ  entre els seus connacionals Ă©s que emprava la llengua catalana com a llengua prĂČpia i habitual. Com a llengua de cort i com a llengua de prestigi. I aixĂ­ tenim documentada una carta seva als jurats de Girona, del 6 d’agost del 1458, signada per ell mateix a CĂ pua com a «Rex Ferdinandus», Ă­ntegrament en catalĂ 50.

No pot ser mĂ©s natural: escrivia i parlava en catalĂ , perquĂš era catalĂ . Si es desnaturalitzava aquest fet, la transcendĂšncia dels catalans i de la llengua i la cultura catalana a NĂ pols i a ItĂ lia, quedava totalment enfosquida i perduda dins d’un magma d’ombres i incerteses.

PerĂČ els catalans d’aquell moment no van tenir cap dubte de la seva inqĂŒestionable catalanitat. AixĂ­, en una carta que els consellers de Barcelona li adreçaven, el 10 de març del 1460, li comunicaven que ells i Barcelona li tenien un gran amor i que aixĂČ Â«es per vos esser cathala e nat aci e esser inclinat per rehĂł de nostra fidelitat e dels loables usus e costums d’aquesta patria amarnos. E d’açĂČ clarissimament nos conste per lo comerci que los d’açi fan aquĂ­, e per moltes letras d’aquells qui aqui aturen»51.

Clarificat i enllestit aquest punt, encara penso que hi ha un altre factor que no podem passar per alt: un cop establert i consolidat Ferrante al nou regne, no hi quedaria estancat ni tallaria de sobte les relacions amb els estats catalans ibĂšrics, car En Terence Scully ens advera que «durant el regnat de Ferrante sobre el regne independent de NĂ pols, l’intercanvi intel·lectual i social romanguĂ© viu entre NĂ pols i les Ă rees catalanoparlants de la penĂ­nsula espanyola, especialment Catalunya i ValĂšncia. Molts costums catalans foren introduĂŻts a NĂ pols»52.

I encara, apunten En Nadal i En Prats, «durant la guerra civil [catalana], molts catalans tornaren –o anaren per primer cop– a NĂ pols. En els esmentats Annali Raimi, el cronista diu que un dia de 1463 venerunt tres naves onerate Catalanis de Barchinona cum uxoribus suis et filiĂŻs eorum Neapolim»53. És a dir: «Vingueren a NĂ pols tres naus de Barcelona carregades de Catalans amb les seves mullers i els seus fills». I no deurien ser les Ășniques, ateses les condicions polĂ­tiques dels regnes catalans ibĂšrics. N’hi hagueren que arribarien i viurien a NĂ pols ciutat i capital, perĂČ molts d’altres s’escamparien arreu del regne. Un nombre molt mĂ©s reduĂŻt, tanmateix, viuria a la Cort on tindria cĂ rrecs i oficis, com el barcelonĂ­ Benet Garret.

AixĂ­, sabem tambĂ© que «d’entre els que arribaren a la cort de Ferrante en aquells anys de la guerra civil catalana, hem de destacar Benet Garret, de qui tractarem en un altre apartat, el cĂšlebre Chariteo de l’AcadĂšmia Pontaniana, o Romeu Llull o Jaume Ferrer de Blanes»54.

En Cahner hi insisteix: «Durant la guerra civil del Principat es produĂ­ un nou corrent d’emigraciĂł cap a NĂ pols, especialment de mercaders i de menestrals, fins al punt que la colĂČnia catalana tornĂ  a Ă©sser prĂČspera, tot i que no deixĂ  d’ésser malvista»55.

Devia ser un degoteig constant i interminable, car encara al 1492, als darrers anys del regnat de Ferrante, i durant les persecucions inquisitorials fetes a fi d’erradicar la tinença i lectura de la BĂ­blia en romanç a Catalunya, En Joan Liminyana, un dels detinguts i interrogats a ValĂšncia en aquest any precĂ­s, «havia determinat escapar-se cap a NĂ pols, on vivia un germĂ  seu»56. I exposava, tal com ho recull En Jordi Ventura, que «ja allĂ  en Napols tendrĂ­an son cap reposat, fora de perill de la InquisiciĂł e de star com a ovelles al degollador»57.

Assumit aquest nou panorama –el d’un rei de NĂ pols en contacte continuat amb catalans i amb els diversos estats de Catalunya, que parla i escriu en català– ara entendrem millor que «si li calia escriure de prĂČpia mĂ  a una persona amiga, emprava un llenguatge hĂ­brid, barrejat de veus napolitanes i espanyoles, en un estil bast, asintĂ ctic, gens personal»58.

AixĂČ, i el desconeixement o obliteraciĂł de la seva naixença i primera educaciĂł a ValĂšncia, ha fet creure que les expressions espanyoles d’algun dels seus escrits eren castellanes. Per l’ElĂ­as de Tejada, Ferrante va mantenir «una curiosa pervivĂšncia del seu castellanisme en el llenguatge, perquĂš no obstant haver passat tan nen a ItĂ lia, ser rei de NĂ pols prop de quaranta anys i estimar tant les lectures, no aconseguĂ­ eludir el pes dels castellanismes en els seus escrits»59. Segons aquest autor, En Francesco Novati ha localitzat una carta del rei «on barreja girs castellans amb d’altres de NĂ pols i delata l’idioma barrejat que feia servir»60.

PerĂČ tot i l’asseveraciĂł de castellanisme lingĂŒĂ­stic del rei, en cap moment no argumenta per quĂš un catalanoparlant, nascut a ValĂšncia, i educat en catalĂ  en una ciutat catalanoparlant, que va passar de jove a ItĂ lia, sense contacte conegut amb cap ambient castellĂ  continuat i regular, i, en canvi, que va viure envoltat de catalans a la cort, a la tresoreria, en el seu consell personal, i amb qui es va relacionar sense interrupciĂł ni defallença, podia escriure en un llenguatge barrejat de napolitĂ  i castellĂ .

Tot sembla mĂ©s aviat induĂŻt sobre una il·lusiĂł, perquĂš En Tejada creia que l’establiment del rei Alfons, el seu pare, a NĂ pols «fou la primera sĂ­ntesi vivent de Catalunya, NĂ pols i Castella»61, com si el fet puntual que aquell rei de Catalunya haguĂ©s nascut a Castella ja pressuposĂ©s que la naciĂł castellana completa, els seus homes, les seves institucions, la seva cultura i, especialment i sobretot, la seva llengua, s’haguessin traslladat a ItĂ lia i s’hi haguessin barrejat amb la llengua i la cultura napolitana i la catalana. Cosa que no va passar mai. I creure-ho Ă©s posar en evidĂšncia o bĂ© una manca de capacitat intel·lectual per entendre els fets o bĂ© una meravellosa facilitat polĂ­tica per desvirtuar-los.

En canvi, si els espanyolismes fossin, com sembla prou versemblant, el resultat de la seva catalanitat innegable –perquĂš la llengua catalana era llavors tinguda per una llengua espanyola o, simplement tambĂ©, per la llengua espanyola–, seria mĂ©s congruent fer-los venir del catalĂ .

Ara, el mots de la Venetz prendrien un gran relleu i farien sentit del tot quan ens assegura que en estudiar una de les cartes personals de Ferrante, «resulta difícil definir si es tracta de napolità ric de catalanismes o de català ple de napolitanismes»62.

Per En Francesco Montuori i En Francesco Senatore, que estudien la llengua del rei Ferrante i de la cancelleria napolitana, a NĂ pols «ens cal constatar, als anys coberts dels autĂČgrafs de Ferrante, la consuetud d’escriure lletres diplomĂ tiques tambĂ© en català»63.

Per ells, Ă©s normal adonar-se que el catalĂ  «es fa sentir sobretot a l’scripta, perĂČ tambĂ© a la fonĂštica, mentre apareix esporĂ dica l’aportaciĂł en la formaciĂł de les paraules i del lĂšxic»64. Com que, a mĂ©s a mĂ©s, «entorn a Ferrante continuaren treballant, flanc a flanc, catalans i napolitans»65, troben que «la llengua de les cartes autĂČgrafes de Ferrante, [Ă©s] un vulgar del qual el catalĂ  Ă©s sols un ingredient»66. Un ingredient, tanmateix, que ens indica de tot en tot que el substrat lingĂŒĂ­stic del monarca era el catalĂ .

És normal i comprensible, doncs, que si la llengua del rei Ferrante era la catalana i en catalĂ  es va relacionar amb les persones mĂ©s prĂČximes, quan volguĂ©s escriure napolitĂ , no poguĂ©s fer-ho correctament i li sortissin textos farcits de catalanismes.

Amb aixĂČ en ment, ara tambĂ© em sembla naturalĂ­ssim observar que, quan Ferran escrigui al seu oncle, el rei Joan, el 6 de gener del 1460, ho faci en catalĂ 67. I que quan Joan II, en acabar-se la revolta de la Generalitat contra la seva persona, en veient perillar la concĂČrdia que acabava d’establir amb el rei de França LluĂ­s XI, li escrigui a Ferrante que «nostres embaxadors en França no sabem que faran ab lo Rey de França, pero les demostracions son pus tost de ruptura que de concordia»68.

Llavors, si la llengua del rei era la catalana i es va casar, en primeres nĂșpcies amb Isabel de Chiaramonte (dita tambĂ© de Claramonte, Claramont o Claramunt), que no era castellana; i al 1477 es va tornar a casar amb Joana d’AragĂł, que havia nascut a Barcelona a l’any 145569 «a casa de mossĂšn Francesc Dezplà»70; que havia estat educada per la tambĂ© catalana Isabel de Mur71, i que «ere molt parcial als cathalans, los quals, e tots los altres vassalls del senyor rey, molt virtuosament amave»72, es fa encara mĂ©s fĂ cil de comprendre que l’Ășnica llengua de la cort i de la famĂ­lia reial havia d’haver estat el catalĂ .

Pel que fa a l’entorn de la princesa Joana, sabem que al 1469 hi havia a casa seva, a Barcelona, entre d’altres dames, i al costat d’Isabel de Mur, la seva germana Brianda de Mur73, i Elionor d’Íxar, Maria Bernat o Orfresina Vilaragut74.

Per En Vicent GenovĂ©s, «a mĂ©s a mĂ©s de l’element femenĂ­, a casa de Dona Joana hi ha homes empleats, sotmesos a la direcciĂł de MossĂšn Guerau d’EspĂ©s, majordom. Col·laboren amb ell dos capellans de l’oratori de la Infanta, mossĂšn Joan de Medina i mossĂšn Joan de MontclĂșs; el confessor de Dona Joana, fra Pau Plegat –tal vegada el mateix confessor de Joana EnrĂ­quez, que va batejar la Infanta–; LluĂ­s de SantĂ ngel, com a tresorer –probablement el que mĂ©s tard, ocupant un cĂ rrec idĂšntic a la cort dels Reis CatĂČlics, tinguĂ© tanta intervenciĂł en l’aspecte econĂČmic de l’empresa colombina–; mossĂšn Pere Giner, cavaller i escrivĂ  de raciĂł, ajudat per En Francesc Stanyol, i el camarlenc mossĂšn Bernat Margarit»75.

Com podem constatar sense cap mena d’embuts, tot l’ambient Ă©s cent per cent catalĂ . I Ă©s en aquest ambient on ella es relacionaria i on es formaria culturalment i lingĂŒĂ­stica. AixĂČ explicaria que es conservin diverses cartes seves, adreçades al seu pare, el rei Joan II, en un catalĂ  bell i solemne.

Nomenada Lloctinent per Catalunya i Mallorca pel rei mateix, el 30 d’octubre del 1475, a fi que poguĂ©s presidir les Corts que s’havien de celebrar imminentment, Joana li escriu: «En quanta congoxa e perplexitat sia yo de present constituida, noy poria haver james dit a V.R.M. com considere ha circa hum mes arribi en aquesta ciutat per entendre juxta lo manament de aquella a los de la Cort de aquest Principat en provehir e subvenir les necessitats que en moltes parts del dit principat ocorren e per dar votiva fi e conclusio en los negocis de la dita cort no haia pogut fer cosa alguna, ne tinga sperança poder deduir a exequcio lo que a mi es manat»76.

Conformement, quan la infanta Joana va arribar a Lleida per fer-se càrrec de la Lloctinença, atesos diversos problemes amb grups armats catalans, «els estaments solien reunir-se il·legalment a Girona»77. Joana ho exposa així al seu pare: «Los dits tres staments se ajunten cascun dia a so de campana en que son passats cent en nombre entre eclesiastichs, militars e sindics de Universitats, qui estan asseguts per staments a forma de Cort, e que lo dit Bisbe de Gerona fa les continuacions de hun dia al altre»78.

Per En GenovĂ©s, «els poders rebuts del seu pare li confiaven absolutament la direcciĂł polĂ­tica del Principat» i, en funciĂł d’aixĂČ, «queda, aixĂ­, sota el seu mandat personal l’administraciĂł de justĂ­cia, que sabĂ© exercir amb notabilĂ­ssima discreciĂł. Joana fou enĂšrgica, i als registres de l’Arxiu de la Corona d’AragĂł abunden els testimonis de com castigĂ  crims i delictes»79.

Exercint, doncs, les seves dots de governant i jutge, Joana escriu novament al seu pare: «E axi vist per mi que los dits Ribes e Cruïlles han be servit aquella (V.M.) e han perdut lurs bens e que moguts mes per ira qui es via de natura que per altre respecte hauran axi obloquit e mal parlat, veent que es metien soltament en nre. poder, considerant que vra. excellencia per sa gran humanitat e clemencia no fa cas de paraules e maiorment de aquelles qui quesvulla [sic] diguen moririen per aquella tots temps que mester fos per juntarla, los atorgui la remissio pus no y veya instancia de part alguna ques digues lesa»80.

Davant de la incursiĂł per terres empordaneses al 1476 d’un capitĂ  napolitĂ  a les ordres del rei de França, «Joana prepara tropes que s’enfrontin als invasors, utilitza l’esdeveniment per encarir davant les Corts la urgĂšncia d’auxilis econĂČmics, i simultĂ niament aconsella al rei que, per guanyar temps, es gestioni una treva amb el cap francĂšs»81. I prossegueix En GenovĂ©s: «Les incursions franceses a la vall d’Aran troben vigilant la Lloctinent de Catalunya. Moltes vegades s’anticipa al perill i prevĂ©n el rei de possibles contingĂšncies: aixĂ­, per exemple, quan li parla de “les naus que foren vistes devant Sent Pol e PalamĂłs”, o aquella vegada que li comunica la notĂ­cia que “hum prevere castellĂ  apel·lat Mossen Pedro, li ha dit en confessiĂł que lo serenissimo Rey de Castella, vostre fill primogenit, germĂ  meu, passa perill que si ve a batalla ab francesos alguns de son exercit lo deuen trahir es deuen revoltar contra ell per matarlo si poran”»82.

A mĂ©s a mĂ©s, per En LluĂ­s Batlle i En Santiago SobrequĂ©s som sabedors de moltes altres gestions diplomĂ tiques que la infanta Joana va dur a terme, des de Fraga, Lleida, Balaguer, Cervera o Barcelona, en l’execuciĂł de la seva lloctinença: tota la correspondĂšncia, adreçada tant als jurats de Girona, al batlle general de Catalunya, com una circular dirigida als catalans en general, llevat d’una carta en llatĂ­, Ă©s Ă­ntegrament en catalĂ 83.

AixĂ­ mateix, un cop acordat el matrimoni amb Ferrante, com que al rei no li convenia desplaçar-se a Catalunya, el casament es va verificar per poders a Cervera i se n’ha preservat l’acta matrimonial, datada el 3 de novembre del 1476, a l’Arxiu Reial de Barcelona. Com ja m’esperava, la infanta Joana escriu en catalĂ : «Yo Dona Joana, infanta darago e de Sicilia, mitjançant vos don Galceran de Requesens, conte de Trivento, Embaxador, nuncio e procurador del Senyor Rey Don Ferrando Rey de Sicilia, de Hierusalem e de Hungria, reeb e prench lo dit senyor Rey Don Ferrando en mon marit legitim e senyor, com ell a mi, vos mitjançant, reeb e pren per muller sua, e en ell yo consent com en verdader marit e senyor per paraules de present»84.

Segons ens reporta En GenovĂ©s, «el bisbe de Girona, mossĂšn Joan Margarit, desprĂ©s de llegir les capitulacions matrimonials i la dispensa apostĂČlica de consanguinitat, preguntĂ  als procuradors del rei de NĂ pols si Ferrante acceptava com a muller Joana d’AragĂł. El comte de Trivento, Galceran de Requesens, responguĂ© afirmativament. Interrogada, alhora, la nĂșvia, contestĂ  amb veu ferma: “Reeb e prench lo dit senyor Rey Don Ferrando en mon marit legitim e senyor”»85.

Vista la qual asseveraciĂł, En GenovĂ©s confirma que van ser amb aquestes «paraules textuals amb quĂš Joana d’AragĂł es convertĂ­ en reina de NĂ pols»86.

És a dir, que Joana va esdevenir reina de NĂ pols parlant en catalĂ . I si ho va fer en catalĂ , potser tambĂ© va ser perquĂš era catalanoparlant.

No nego en cap moment que Joana parlĂ©s o que poguĂ©s parlar castellĂ  o aragonĂšs –un aragonĂšs molt castellanitzat o un castellĂ  farcit d’aragonismes–, perquĂš l’aragonĂšs devia ser o era la llengua de la famĂ­lia, sinĂł que, ponderant tot el que he vingut mostrant, ara tampoc no podem negar que coneixia la llengua catalana, que hi llegia, la parlava i l’escrivia, tant entre els membres de la seva famĂ­lia com en pĂșblic, amb total desimboltura. I que, llavors, potser tambĂ© podrĂ­em conjecturar, sabent com sabem que Ferrante era catalanoparlant, que entre ells poguessin igualment parlar en catalĂ  i que el catalĂ  fos la llengua de la nova famĂ­lia reial.

Ens reporta En FernĂĄndez Murga que «Joana, abans de sortir de Barcelona, fou coronada solemnement a la Plaça del Rei com a Reina de NĂ pols, desprĂ©s d’haver renunciat prĂšviament a tots els seus drets eventuals a la Corona d’AragĂł. El 22 d’agost [del 1477] la Infanta aragonesa s’embarcava vers el seu Regne. Joan II s’acomiadĂ  commogut d’aquella filla a qui ja no tornaria a veure mĂ©s. En el viatge l’acompanyaven, a mĂ©s del Duc de CalĂ bria i dels nobles napolitans del seu seguici, el Comte de Cardona i Prades, que havia estat nomenat Virrei de SicĂ­lia i nombroses dames de la noblesa aragonesa que, en gran part, es casaren desprĂ©s a NĂ pols»87.

Per En GenovĂ©s, les dames que la van acompanyar eren de tots els estats de la NaciĂł: «Junt amb Joana, moltes dames aragoneses, catalanes i valencianes ocuparan el centre d’aquella cort»88 napolitana. PerĂČ En Cahner ja veurĂ  totes les acompanyants, indistintament de la seva procedĂšncia, com a «donzelles catalanes»89. I qui va coronar els nous sobirans a NĂ pols va ser el cardenal Roderic de Borja, llegat pontifici que, expressament per a l’ocasiĂł, acabava d’arribar de Roma90 i era, com tothom sap, catalanoparlant.

No haurĂ­em d’oblidar que el metge personal de la reina Joana, tant NĂ pols com desprĂ©s a ValĂšncia, va ser En Jeroni de Torrella. Quan En Jon Arrizabalaga ens parla d’aquest notabilĂ­ssim metge, ens comenta que, «desprĂ©s d’estudiar medicina a Siena i Pisa, es vinculĂ  a la cort napolitana de la reina Joana d’AragĂł (1455-1517), de la qual fou metge a NĂ pols (1477-1499) i a ValĂšncia (1499-1504)»91.

La cort napolitana de Joana ha estat observada amb curiositat notable per En Benedetto Croce, a «La Corte delle Tristi Regini a Napoli»92, i ens ha deixat una llista valuosa de les dames que en van formar part. Entre d’altres, trobem que al costat mĂ©s proper de la reina hi ha Joana de VilamarĂ­93, Àngela de Vilaregut, Maria Carroç94 i Violant de Centelles95, amb les quals forçosament havia de parlar en catalĂ .

I En GenovĂ©s ens indica que, entre els homes d’aquella famosa cort, hi havia, tambĂ©, entre d’altres, En Raimon de Cardona; el Cardenal Remolins, Arquebisbe de Sorrento; el Cardenal LluĂ­s de Borja, el Gran Almirall Bernat de VilamarĂ­, En Jeroni Fenollet, En Gaspar Pomar, En LluĂ­s d’Íxer o el barceloní Nicolau [sic] Garret96, dit il Cariteo, «que sabĂ© recollir a les seves “Rimes” les ressonĂ ncies d’aquella cort de les tristes Reines»97, i que va ser, entre els poetes que «cantaren l’amor a la cort dels aragonesos de NĂ pols», des del 1450 al 1500, a parer de l’Erasmo PĂšrcopo, «sens dubte el millor»98.

La potĂšncia catalana i catalanoparlant de Joana d’AragĂł no s’acaba aquĂ­. Un cop vĂ­dua, tornaria a ValĂšncia per fer-hi un petit sojorn, abans de la seva marxa definitiva cap a NĂ pols, on finalment finaria. Ho sabem pel cronista que coneixem amb el nom d’AndrĂ©s BernĂĄldez, pel qual «l’any de 1499 vingueren les Reines de NĂ pols, mare i filla, a Espanya, germana i neboda del rei En Ferran, i amb elles el Gran CapitĂ  Gonzalo FernĂĄndez, duc de Montegargano, i tres o quatre Prelats molt honrats, Arquebisbes i Bisbes, i restĂ  a AragĂł la Reina jove, en un lloc prop de ValĂšncia»99.

InformaciĂł idĂšntica ens forneix l’Alfons de Santa Creu, que exposa, segons ens detalla assenyaladament l’Antonio de la Torre, que va venir a Espanya «la reina vella de NĂ pols, germana de pare i mare, i deixava la reina, filla seva, a ValĂšncia»100. I, com era d’esperar, segons En GenovĂ©s, «des d’aquest retir valenciĂ , Joana d’AragĂł contemplava els esdeveniments de l’ùpoca»101.

Llavors, «el 27 de maig del 1501, Ferran la va nomenar lloctinent general a AragĂł, ValĂšncia i Catalunya i als comtats de RossellĂł i Cerdanya»102, perquĂš, «el temps que hi residĂ­s, fos amb l’autoritat i dignitat que es requeria»103. Doncs, bĂ©: Joana d’AragĂł va fer el jurament de lloctinent general, el 19 de juny segĂŒent, a la Catedral de ValĂšncia, en catalĂ 104. Si mĂ©s no, l’acta del jurament Ă©s redactada Ă­ntegrament en aquesta llengua.

El mateix dia es va escaure la protesta del sĂ­ndic del braç militar en el moment del jurament, i tambĂ© Ă©s en catalĂ 105. Com tambĂ© Ă©s en llengua catalana la «Crida de la Senyora Reyna»106, feta pĂșblica entre final de juny i primers d’agost, i amb quĂš, a parer d’En Belenguer, Joana «comença un treball infatigable pel qual intenta netejar la ciutat de ValĂšncia de la corrupció»107. Ve signada en catalĂ  amb els mots de «La trista Reyna»108, aixĂČ que ens indica que aquest epĂ­tet famĂłs era emprat per la reina en catalĂ  amb tota normalitat.

Finalment, tambĂ© sĂłn en catalĂ  la Crida contra els vagabunds i rodamons que hi ha a la ciutat i regne de ValĂšncia, datada el 7 d’agost del 1501109 i la carta als notaris de ValĂšncia Pere Mas i Gaspar Lor, del 14 de juliol del 1503110.

I, sobretot, tenen una importĂ ncia especial per tot el que vinc tractant, les tres cartes que el rei Ferran adreçarĂ  a la seva germana Joana i a d’altres cĂ rrecs del paĂ­s, Ă­ntegrament en catalĂ  i que vĂ©nen datades correlativament a Sevilla, el 20 de febrer111; a Toledo, el 4 de maig112 i a Saragossa, el 17 d’octubre del 1502113.

Al 1506 Joana tornaria a NĂ pols, quan el rei Ferran hi passaria, des de Barcelona, el 4 de setembre114. Segons En BernĂĄldez, el rei «fĂ©u llavors aparellar una flota molt formosa de galeres i vaixells i naus d’armada i de fustes, sent a Barcelona, i s’hi embarcĂ  amb la seva muller la Reina [Germana], i amb la seva germana i nebodes les Reines que foren de NĂ pols, i amb una altra molt honrada companyia del seu casal i famĂ­lia, i amb molta gent d’armes i partĂ­ de Barcelona»115.

El Dietari de la Generalitat postil·la que, «partiren de la present ciutat, per mar, les majestats del rey e reyna, nostres senyors, ab X galeres y quatre fustes de rems per al realme de NĂ pols, acompanyats de moltes naus grosses, barxes i altres fustes de gĂ bia en gran nombre, en les quals anaven ducs, comtes i molts hĂČmens de tĂ­tol y gentils hĂČmens»116. I En Soldevila rubrica, com entra pels ulls, que el rei hi anava «amb la reina i amb gran nombre de cavallers catalans»117.

Ens aproxima encara molt mĂ©s als fets En Feliu de la Penya, car segons ell, «s’ajuntaren a Barcelona l’Armada de Catalunya, que governava el seu general VilamarĂ­, i les galeres de la DiputaciĂł i Ciutat de Barcelona, a les quals s’afegĂ­ una altra que armĂ  Barcelona per mitjĂ  del seu Conseller Tercer, Francesc de Junyent, escollit per acompanyar el Rei»118. Ferran tambĂ© «llogĂ  tres naus genoveses, que manĂ  armar de Catalans, i semblant-li al Rei prou poder per assolir els seus designis, apressĂ  la sortida»119.

Seguien el rei, «a mĂ©s a mĂ©s de les MilĂ­cies de l’Armada, gran nombre de Cavallers i Ciutadans de Barcelona»120, que cita puntualment i que sĂłn aquests: «el CastellĂ  d’Amposta, el Comte de Ribagorça, el Bisbe de Girona, el de Vic, MossĂšn Gralla, MossĂšn Ros, Pere Llull, el Pavorde Sans, Galceran Dusay, En MarimĂłn i el seu germĂ , MossĂšn CarbĂł, En Plegamans i d’altres molts que no es refereixen i deu Cavallers de la Casa de Sant Climent»121. O sigui, que la reina Joana, marxava de Barcelona vers NĂ pols envoltada de barcelonins i catalans, entre els quals tambĂ© s’hi comptaven tots els valencians.

Per En Cahner, «el 1506 havien anat tambĂ© a NĂ pols, en el seguici del rei, la seva germana Joana, vĂ­dua del rei Ferrante de NĂ pols, i llur filla dita tambĂ© Joana d’AragĂł, vĂ­dua de Ferrantino, les anomenades Tristes Reines, de qui ja hem parlat com a nucli aglutinador de la vida cortesana de NĂ pols abans del 1500 i de ValĂšncia entre 1501 i 1506. En el viatge es feren acompanyar d’algunes de les dames de llur palau valenciĂ . Dames i gentilhomes, en bona part procedents de ValĂšncia, s’integrarien aixĂ­ a la ja “mestissa” alta societat napolitana»122. Per ell, «la residĂšncia d’aquesta cort era el Castel Capuano, on tambĂ© es trobaven Beatriu, filla de Ferrante, que havia estat reina d’Hongria, i una nĂ©ta d’aquell mateix rei, Isabel d’AragĂł, duquessa vĂ­dua de MilĂ  i la filla d’aquesta, la duquessa Bona Sforza, futura reina de PolĂČnia. Entre les dames catalanes al servei de les reines vĂ­dues de NĂ pols hi havia Joana de VilamarĂ­, Violant de Centelles, Àngela de Vilaregut i Maria CarrĂČs»123.

És en aquest ambient de catalanitat absoluta que En Cahner creu inexplicablement que la nova reina Joana, «malgrat haver nascut a Barcelona i haver estat educada per una catalana, Isabel de Mur, fou un agent de castellanització»124. I que la Cort de NĂ pols «fou potser el mĂ©s notable d’aquests nuclis castellanitzants fora de Castella, almenys des del casament, al 1477, de Ferrante amb la germana de Ferran el CatĂČlic, Joana d’Aragó»125. El mateix que pensarĂ  el Pare Batllori, car, pel que fa al castellĂ , afirma que el matrimoni «atorgĂ  a aquesta llengua, i no al catalĂ , la categoria de segona llengua cortesana»126. Dades que, a mĂ©s d’esbiaixades, em semblen del tot increĂŻbles.

Suposo que En Cahner, que no aporta cap referĂšncia documental per justificar les raons de la seva asseveraciĂł, i En Batllori, que tan sols es basa en una lletra en castellĂ  de Joana al Papa Alexandre VI127, arribaven a aquestes conclusions perquĂš, seguidors d’una informaciĂł tan poc fiable com la tradicional, i sense tenir en compte les fonts que apunten i confirmen tot el contrari, i que he vingut exposant fins aquĂ­, s’han cregut a ulls clucs que Joana, no nomĂ©s parlava i escrivia castellĂ , sinĂł que va fer parlar i escriure tothom en castellĂ .

Ultra ser inexplicable que Joana tinguĂ©s com a llengua prĂČpia el catalĂ  i que en catalĂ  escrivĂ­s a tothom, llevat del Sant Pare, i que a aquest, precisament catalanoparlant com ella, catalanorgullĂłs i catalanoscrivent fins i tot a certs personatges tinguts per castellans de la seva cort pontifĂ­cia o que hi estaven relacionats, li adrecĂ©s, precisament a ella, una carta en castellĂ , encara em fa desconfiar molt mĂ©s que el text de la missiva sigui farcit d’ortografia catalana, de catalanismes a dojo i, per si fos poc, s’hi hagi preservat, fins i tot, un mot totalment catalĂ  –«strĂ©nyer»128–, que fa sospitar ple que som davant d’una evident traducciĂł.

Baldament la lletra s’hagi preservat als arxius Vaticans, i malgrat que el Pare Batllori, potser per aixĂČ, la qualifiqui com a «original»129, ell mateix s’adona que, almenys en un altre cas, el signant d’una lletra preservada a l’Arxiu Secret VaticĂ , «no Ă©s l’amanuense de les altres cartes»130 que signa. Conformement, En Danilo Romei i la Patrizia Rosini, en transcriure una altra lletra del papa Alexandre a la JĂșlia Farners, del juny del 1494, tambĂ© en aquest mateix arxiu, ens innoven que es tracta d’una «minuta no autĂČgrafa»131.

Si, a mĂ©s a mĂ©s, tenim present que tot un reguitzell de missives d’aquest arxiu relacionades amb Roderic de Borja sĂłn admeses per En Batllori com a «cĂČpies»132, tot indicaria que, de tant en tant, alguna carta tinguda per autĂČgrafa, podria ser perfectament una cĂČpia o, Ă©s clar, una traducciĂł. I jo crec que aquesta lletra de Joana a Alexandre VI, en castellĂ , n’és una.

A aquestes alçades, ja no haurĂ­em de fer escarafalls davant la possibilitat –que jo en diria certesa– que algunes lletres, per la raĂł que fos –com era natural arreu, a les cancelleries totes–, sĂłn traduĂŻdes i arxivades en la llengua que, en el moment adient, hom ha cregut mĂ©s oportuna o menys perillosa.

SĂłn nombrosĂ­ssimes les cartes recollides per En Romei i la Rosina de l’ùpoca d’Alexandre VI, tant d’aquest papa com de personatges que s’hi van relacionar, provinents de diversos arxius, que ens sĂłn descrites com a «cĂČpies»133, alguna, fins i tot, del segle XVIII134.

És clar que una cĂČpia no implica necessĂ riament un canvi de llengua. Molt clar. PerĂČ tampoc no l’exclou. I aixĂČ no ho podem obviar.

El Pare Batllori, avesat com estava a seguir la correspondĂšncia borgenca d’arxiu en arxiu, tambĂ© s’ha adonat d’aquesta irregularitat i, aixĂ­, comenta: «Els originals de les lletres adreçades per Ferran i Isabel al sant pare els anys 93 i 94 es conserven, almenys en alguna part, en aquell recull vaticĂ . Si hom poguĂ©s trobar encara els originals de Roderic, desapareguts de l’Arxiu de la Corona d’AragĂł, la correspondĂšncia guanyaria doblement en interĂšs i en poder d’interpretaciĂł. El rei Ferran emprava indistintament l’espanyol [vol dir, Ă©s clar, el castellĂ ] i el catalĂ , probablement segons qui fos el secretari o l’amanuense; perĂČ els seus autĂČgrafs de l’Arxiu vaticĂ  sĂłn tots castellans»135, per bĂ© que havien d’anar adreçats a catalans. Que cadascĂș ho interpreti com bonament li plagui.

PerĂČ, continuem. En la tendĂšncia innata de descatalanitzar la barcelonina reina Joana, l’Estela PĂ©rez Bosch, imbuĂŻda del mĂłn de les lletres castellanes, fa, per acabar-ho d’embolicar, un pas endavant en aquesta mena d’absurd histĂČric i, a mĂ©s d’atribuir la castellanitzaciĂł de les classes valencianes a la cort de les Tristes Reines, esmenta ja la muller barcelonina de Ferrante com a «Juana de Castilla»136.

Amb una Juana de Castilla, sĂ­ que es podria dir el que diu En Cahner, que «el castellĂ  fou la llengua familiar del rei [Ferrante]»137. Amb una reina ara ja castellana i un Ferrante espanyol, perĂČ sense determinar d’on, sĂ­ que quadraria tota la parafernĂ lia ideolĂČgica que s’ha vingut abocant sobre aquest particular, amb la ignorĂ ncia o la insĂ­dia amb quĂš s’ha fet. O amb totes dues alhora.

PerĂČ nosaltres ja hem vist com la llengua del rei era el catalĂ  des de la naixença. Que el catalĂ  era la seva llengua familiar. I que, en tant que catalanoparlant, se’n va anar a NĂ pols i com a catalĂ  hi va ser coronat rei. I allĂ  hi va viure, envoltat de catalans fins al forro de les orelles. Hem vist que es va casar amb una princesa barcelonina. Barcelonina i catalanoparlant, que escrivia en catalĂ  a nivell familiar i a nivell oficial, que tambĂ© va ser educada per catalans i que va viure embolcallada de catalans i catalanes. A Barcelona, a NĂ pols, a ValĂšncia i, novament a NĂ pols, fins a la mort.

PerĂČ en l’endemig, sabem encara que la reina Joana, en tant que reina de NĂ pols o lloctinent general de la NaciĂł catalana, va exercir tasques de mecenatge cultural. I ho va fer per promoure l’ediciĂł, pel cap baix, d’una obra en catalĂ .

AixĂ­, En Just Pastor ens innova que En Pere LluĂ­s de Borja i Llançol va escriure el llibre intitulat «Capella de la Sancta Mare Esglesia, en la qual son moltes bellissimes exposiciones, Ă© rubriques. Manuscrit. L’escrivĂ­ en la seva llengua materna llemosina a instĂ ncies de la Infanta Joana, reina de SicĂ­lia, germana del rei Ferran el CatĂČlic, Virreina que fou de ValĂšncia. El manuscrit del qual, amb lletra d’aquell temps, posseĂŻa l’escrivĂ  JosĂ© Mariano Ortiz»138. És possible que aquest mecenatge no es limitĂ©s a una sola obra i a un sol autor i que s’hauria hagut de desplegar amb l’energia i la generositat habituals de les reines i dels mecenes del moment. PerĂČ nomĂ©s ens n’ha quedat aquesta «trista» traça, mercĂšs a la qual sabem, amb totes les lletres, que Joana instava a escriure en catalĂ .

Aleshores, em sembla inversemblant que En Cahner, En Batllori, la PĂ©rez Bosch i, amb ells, un bon tou dels estudiosos de la llengua i altres Ă mbits afins, veiessin la Cort de NĂ pols com un motor de castellanitzaciĂł. Entre ells vull destacar el parer d’En Vicenç Beltran, que ho ve a resumir tot, car afirma categĂČric que, desprĂ©s de la mort del MagnĂ nim, «el que destaca en aquest perĂ­ode Ă©s la mancança de qualsevol element de judici que ens permeti ni tan sols albirar la possibilitat que la llengua catalana s’haguĂ©s mantingut literĂ riament vigent a la cort de Ferrante i dels seus succesors»139.

Si tots ells neguen un cop rere un altre la presĂšncia de la llengua catalana a la cort ferrantina Ă©s perquĂš en cap moment no han tingut accĂ©s a la informaciĂł que acabo de rellevar, ni han tingut en consideraciĂł el paper transcendental de la censura i la seva actuaciĂł en la traducciĂł d’obres, manuscrits i tota mena de documentaciĂł catalana al castellĂ  i a l’italiĂ , aixĂ­ com la responsabilitat en la desapariciĂł premeditada de documentaciĂł i obra impresa. Per aixĂČ En Cahner, en insistir sobre la llengua de la cort napolitana i del rei Ferrante, escriu: «Jaume Ferrer de Blanes entrĂ  al seu servei com a conseller i com a joier (aixĂ­ consta ja el 1487), i, tot i que l’obra literĂ ria d’aquest escriptor Ă©s tota en catalĂ , arribĂ  a dominar el castellĂ , com ho demostren les cartes que hi escrivĂ­ als Reis CatĂČlics i a [En] Colom en qĂŒestiĂł de cosmografia»140.

PerĂČ de les cartes en qĂŒestiĂł no en tenim els originals, sinĂł el que ens ha arribat imprĂšs al seu llibre, estampat pel seu fill adoptiu Rafel Ferrer, al 1545141, en plena Ăšpoca de castellanitzaciĂł forçada i ja passat per la supervisiĂł i reelaboraciĂł censora de la monarquia.

Suposo que, per aixĂČ mateix, En Canher s’estranyava que la llengua d’aquestes comunicacions entre catalans fos el castellĂ . No ho podia entendre. I escriu: «És significatiu que Ferran II de Catalunya-AragĂł escrivĂ­s en castellĂ  tant a Ferrer com a Garret, cosa no gens freqĂŒent tractant-se de personatge catalans d’origen burgĂšs i no pas aristocrĂ tic»142.

I menys comprensible Ă©s encara que En Ferrer escrivĂ­s a En Colom en castellĂ . Car, si, a mĂ©s a mĂ©s, sabem que En Colom era catalĂ  i que tots els seus escrits han estat sistemĂ ticament rescripturats, i s’hi han canviat els topĂČnims i els antropĂČnims143; i si tenim present que de tota la documentaciĂł que tenim avui de la preparaciĂł del segon viatge colombĂ­, redactada i signada pels reis a Barcelona, a Simancas tan sols s’hi «troben els duplicats dels despatxos donats a favor d’En Colom i relatius al viatge que se li encomanava»144 –és a dir, les cĂČpies castellanes, perĂČ no pas els originals redactats a Barcelona–, caldria mirar amb mĂ©s precauciĂł aquest presumpte paper de la llengua castellana entre dos catalans il·lustres, homes de cultura i escriptors prolĂ­fers. I caldria tornar a revisar a grans camades el paper de la presĂšncia «ingent» del castellĂ  a la cort napolitana de Ferrante, que, ara mateix, m’ho miri per on m’ho miri i m’ho agafi per on m’ho agafi, no sĂ© veure per enlloc.

Encara mĂ©s: si com es diu, rediu i es repeteix fins a la nĂ usea que amb el casament de Ferrante amb Joana, al 1476, es va iniciar el perĂ­ode de castellanitzaciĂł de la seva cort, haurĂ­em de trobar la presĂšncia del castellĂ  arreu de les seves relacions literĂ ries. I no Ă©s ben bĂ© aixĂ­. Segons En Manuel Peña, «En Compagna ha investigat les influĂšncies i relacions que s’establiren entre la cultura meridional i la catalana al segle XV: “Per exemple, podem avançar que tot intentant establir quines han estat les fonts de la Summa de Lopo de Spechio, he trobat entre elles, al costat de textos italians, especialment meridionals, obres historiogrĂ fiques catalanes i ibĂšriques, probablement presents a NĂ pols quan Lupo escrivia la seva Summa”. Existeixen notĂ­cies nombroses d’aquestes interrelacions culturals, en la seva majoria procedents de la tasca investigadora d’En Benedetto Croce; per exemple, en el regnat de Ferrante (1458-1494) la presĂšncia d’obres didĂ ctiques catalanes s’intensificĂ , traduĂŻdes a l’italiĂ  –com el Llibre de Menescalia d’En Manuel Dies de Calataiud (1485), les Ordinacions de la casa del rei, de Pere el CerimoniĂłs (1485) o la versiĂł catalana del Secreta secretorum (1475)–, en versiĂł italiana del mateix autor –com la Prattica dell cetreria, de l’ardiaca de ValĂšncia MaciĂ  Mercader (1475)–, o directament en catalĂ , segons En Croce, com el Libre del coch del mestre Robert, tan divulgat al segle XVI per la impremta»145.

Com explica a la perfecciĂł En Peña, si la presĂšncia d’obres catalanes a ItĂ lia durant el regnat d’En Ferrante «s’intensificà», Ă©s que la presĂšncia de la llengua catalana havia d’haver estat mĂ©s evident del que percebem avui i, en cap cas, no podia haver minvat. I el que Ă©s inversemblant del tot Ă©s que hom s’emmirallĂ©s, a ItĂ lia, en la llengua castellana, quan a Catalunya, encara durant els primers decennis del segle XVI, hom quasi no llegia llibres en castellĂ  o no en llegia ni un.

De conformitat amb En Peña, la noblesa catalana mĂ©s que pel castellĂ , tenia una gran predilecciĂł per la literatura italiana i «els ciutadans honrats tambĂ© participaren d’aquest interĂšs. En Francesc Marquet (1514) no tenia cap llibre en castellĂ , i sĂ­ dos en italiĂ ; En Francesc Vernegal (1524) posseĂŻa 17 llibres en llatĂ­ i 10 llibres en llengĂŒes vulgars: 4 en catalĂ  i 4 en italiĂ , i nomĂ©s dos en castellà»146. PerĂČ, Ă©s clar: ja sĂłm al 1524.

I bo i aixĂ­, un ciutadĂ  mĂ©s o menys culte de la Barcelona de començament del XVI, de 17 llibres registrats a la seva biblioteca, nomĂ©s dos eren en castellĂ . I a ValĂšncia, la situaciĂł Ă©s idĂšntica. O, fins i tot, mĂ©s radical. L’ha estudiada profusament En Philippe Berger. Per ell, entre els anys 1490 i 1506, «s’observa un equilibri satisfactori entre el llatĂ­ i el valenciĂ , que ocupen respectivament el 43,03% i el 50,63% del total dels llibres publicats a ValĂšncia. El castellĂ , [n’és] totalment absent»147.

Ni es pot dir mĂ©s clar ni de forma mĂ©s contundent: les llengĂŒes emprades en els llibres publicats a ValĂšncia sĂłn tan sols i Ășnicament el llatĂ­ i el catalĂ . Com us deia, no sĂ© veure per enlloc on era la gran influĂšncia de la llengua castellana, ni la seva gran fama ni el seu immortal prestigi, ni l’embadaliment llegendari dels catalans per aquesta llengua. I, llavors, cal que siguem honestos i honestament ens demanem: si no hi havia ni remotĂ­ssim rastre de castellanitzaciĂł cultural ni llibresca a la Catalunya hispĂ nica, per quĂš n’hi hauria d’haver hagut a la ItĂ lia catalana?

La força de la inĂšrcia, l’hĂ bit de nodrir-se de fonts impreses ja passades pel sedĂ s de la supervisiĂł censora i el demĂšrit de repetir el que la intel·lectualitat castellana –i la catalana que li ha estat genuflectida– ha anat escrivint durant segles comporta aquestes servituds, aquests paranys i aquestes distorsions.

I si, com indica novament En Cahner, «durant el perĂ­ode del primer regnat de Ferrante la pressiĂł del castellĂ  com a llengua de cultura havia disminuĂŻt a la cort» i que «als cançoners dels temps de Ferrante era la poesia italiana la que dominava. I quan el seu fill Frederic reintroduĂ­ a la cort la poesia aquesta ja fou en llengua italiana»148, s’entĂ©n encara molt menys que els reis de NĂ pols, immersos dins una societat italocatalana, haguessin pogut castellanitzar re.

I Ă©s encara en aquest mateix sentit que l’Arturo Farinelli assenyala que, d’ençà del 1472, i «malgrat que mal sabĂ©s italiĂ , Ferrante assitia a la italianitzaciĂł gradual de la seva cort»149. Continuem, doncs, sense trobar les traces reals de cap castellanitzaciĂł, ni de cap procĂ©s humĂ  o intel·lectual que poguĂ©s capgirar, com qui capgira un mitjĂł, la fortĂ­ssima presĂšncia de la llengua catalana per la castellana a NĂ pols.

Com a additament, hem de tenir molt present que un rei com El MagnĂ nim, engendrat a Castella –a Medina del Campo150–, es cartejava en catalĂ  amb el seu pare –com hem vist– i en catalĂ 151 amb la seva muller Maria, que era nascuda, com se’ns diu, a SegĂČvia152. L’Antonio DomĂ­nguez ho reconeix sense embuts: «Alfons V escrivia en catalĂ  a la seva muller, que havia quedat a Barcelona en qualitat de lloctinent»153.

PerĂČ En Soldevila acota, prudent, que, «si bĂ© dins la correspondĂšncia d’abdĂłs cĂČnjuges se troben sovint lletres en catalĂ , quan sĂłn ells matexos y no llurs secretaris els qui escriuen, l’idioma emprat Ă©s el castellà»154. És a dir, que el castellĂ  era utilitzat en la mĂ©s Ă­ntima de les intimitats i mai no va destorbar l’Ășs oficial i pĂșblic de la llengua catalana, que ambdĂłs tambĂ© feien servir, baldament fos per mitjĂ  de llurs secretaris.

De la reina, segons En RubiĂł i Lluch, «es conserven moltes lletres adreçades en catalĂ  al seu espĂČs, durant la llarga permanĂšncia d’aquest a ItĂ lia»155, i entre els volums de la seva biblioteca «n’hi ha tan sols sis de castellans; els catalans, en absoluta majoria, arriben a sumar cinquanta-dues obres distintes»156. En Max Cahner Ă©s encara mĂ©s explĂ­cit i ens recorda que la reina, «que restĂ  com a lloctinent als regnes patrimonials d’Alfons i que residĂ­ habitualment a ValĂšncia, i tambĂ© a Barcelona, s’adaptĂ  de tal manera a la realitat lingĂŒĂ­stica del paĂ­s que a la seva biblioteca, fortament impregnada de l’ambient d’intensa religiositat de quĂš s’envoltĂ , la major part dels llibres eren en catalĂ , i hi abundaven els escrits o traduĂŻts a iniciativa seva»157.

La pruĂŻja de la reina per llegir en catalĂ  i fer-se portar llibres de ben lluny i traduir-los al catalĂ  Ă©s mĂ©s que coneguda. AixĂ­, al 1420, urgeix al prevere montserratĂ­ Guillem Ramon «que li enviĂŻ el Llibre de vicis e virtuts»158. Al mateix any, escriu a un altre prevere de Montserrat, En Jaume Prats, que li faci enllestir el Llibre de ConfessiĂł, que s’estava redactant en l’escriptori del monestir159. I, encara, uns anys mĂ©s tard, «el P. Bernat Vilalta portava d’ItĂ lia, per encĂ rrec personal de la mateixa reina, el Trattato della Pazienza i un exemplar de l’Specchio della Croce del dominicĂ  Fra DomĂšnico Cavalca, que el monjo de Sant Feliu de GuĂ­xols Pere Busquests traduĂ­ en llengua catalana»160.

I no nomĂ©s aixĂČ. Segons En RubiĂł i Balaguer, els documents oficials signats per la reina, van ser «redactats tan sovint en català»161, que encara avui ens sorprĂšn i meravella. I, fins i tot, sabem que escrivia al rei Joan de Navarra, cunyat seu, i futur pare de Ferran i Joana d’AragĂł, tambĂ© en catalĂ 162.

Amb raĂł En Soldevila ha escrit que, en la vida de la reina, «la cultura intel·lectual –la prĂČpia i la dels seus sĂșbdits– va ocupar-hi tambĂ© una part no gens petita» i, aixĂ­, va desenvolupar de forma notĂČria, una «tendĂšncia envers la protecciĂł de les lletres y les arts, la seva amor als llibres, el seu interĂšs per la lectura»163.

El mateix rei Alfons tĂ© consciĂšncia plena de la pruĂŻja encesa de la reina pels llibres i «contribueix a estendre la fama del amor de la Reyna a la lectura. “Considerant que ella (la Reyna) trobe plaer e se delecte en legir obres virtuoses –escriu AnfĂłs IV, el 13 de març de 1425– li havem atorgat graciosament lo missal, breviaris i altres bons llibres scrits en romans, que foren del Duch de Gandia, quondam”»164.

No deixa de ser revelador que el rei regali llibres catalans a la seva muller, especialment perquĂš ambdĂłs eren nascuts a Castella. La qual cosa em porta a creure que tant l’un com l’altre s’havien ja identificat plenament amb la cultura literĂ ria del paĂ­s i assumit com a prĂČpia la llengua catalana. I si, com advera En Soldevila, «la lectura deguĂ© Ă©sser en la vida de la Reyna, tan plena de pesars, morals y fĂ­sichs, un balsem reconfortant»165, i aquesta lectura va ser, al llarg de tot el seu regnat, quasi absolutament en catalĂ , no es pot dir de cap de les maneres, que la pujada al tron d’aquests monarques, perjudiquĂ©s ni un borrall lÂŽĂșs de la llengua del paĂ­s. Ans al contrari: hem vist del dret i del revĂ©s com la reina la va promoure i difondre de llarg a llarg de la NaciĂł. En Soldevila hi insisteix novament: «Aquesta Reyna procedent de Castella, membre d’una dinastĂ­a que no’s va pas distingir per la seva amor a Catalunya, no demostrĂ  sentir per la nostra llengua cap prevenciĂł, ni va desdenyarne l’Ășs, ni va posposar-la a la seva prĂČpia»166.

MĂ©s clar no es podia dir. La identificaciĂł de la reina amb la llengua del paĂ­s va ser absoluta, esdevenint-ne una impulsora apassionada. AixĂČ Ă©s aixĂ­ i no d’altra manera, i ens ajuda a copsar amb una gran nitidesa com «al primer quart del segle XV, i encara mĂ©s enllĂ , el castellĂ  era una llengua estranya, generalment desconeguda a tots els sectors socials dels PaĂŻsos Catalans»167, com ha apuntat –aquest cop sí– assenyadament i rigorosa En Cahner.

Llavors, un rei com Ferrante, nascut a ValĂšncia i que tenia el catalĂ  com a llengua prĂČpia, que es casa amb una barcelonina, nascuda a Barcelona, educada per una catalana, envoltada de catalans i catalanes, i que escriu a tothom en catalĂ , Ă dhuc al seu pare, no podia ser cap factor de castellanitzaciĂł, per mĂ©s que alguns documents ho puguin fer semblar i per mĂ©s que s’hi hagin entestat tota una corrua infinita d’erudits.

[Fi de la primera part. 


Si el fet que Ferrante es casĂ©s amb una TrastĂ mara haguĂ©s hagut de suposar una castellanitzaciĂł de la Cort i de la llengua, Âżcom Ă©s que durant el regnat d’El MagnĂ nim, que, a mĂ©s a mĂ©s de TrastĂ mara, era nascut a Castella i la seva primera llengua era el castellĂ , no es va donar cap castellanitzaciĂł especĂ­fica ni general? I si no es va donar amb un rei «castellanoparlant», per quĂš s’havia d’haver donat amb una reina que, pel fet de nĂ©ixer a Barcelona i ser educada per catalans, va tenir –com hem vist– el catalĂ  tambĂ© com a llengua prĂČpia, de relaciĂł familiar, social i polĂ­tica?

Per contrapuntar-ho tot plegat una mica mĂ©s, ara em vĂ©nen com l’anell al dit les paraules d’En Vicenç Beltran sobre la desapariciĂł sobtada de la llengua catalana als registres curials de NĂ pols. Segons ell, que segueix el parer de l’Armand-Adolphe Messer, «el catalĂ  va desaparĂšixer de la cancelleria reial napolitana poc desprĂ©s de la mort del MagnĂ nim, tret d’unes poques cartes adreçades a membres de la casa reial d’Aragó»168.

Dic que el comentari Ă©s perfecte, perquĂš ens demostra dues coses fonamentals: la primera, que el catalĂ  va ser llengua habitual durant el regnat d’Alfons, que s’acaba al 1458; i la segona, encara mĂ©s important, Ă©s que si les poques cartes que ens han arribat escrites des de les cancelleries dels reis subsegĂŒents, adreçades als seus parents catalans, sĂłn tambĂ© en catalĂ , Ă©s que el catalĂ  havia de ser la llengua normal de relaciĂł entre les cases reials de NĂ pols i de Catalunya, a despit que nomĂ©s se n’hagin «salvat» unes poques missives.

I finalment, una darrera, perĂČ no menys rellevant conclusiĂł. Si «el catalĂ  va desaparĂšixer», com remarca En Messer, dels registres cancellerescos napolitans i nomĂ©s se’n conserven algunes cartes, Ă©s que el que realment «va desparĂšixer» van ser les cartes mateixes, a travĂ©s de les quals la llengua es manifestava. I amb aixĂČ tambĂ© podem entendre que la desapariciĂł documental dels arxius de NĂ pols no Ă©s ni un mite ni una llegenda, sinĂł un fet consumat i conegut, del qual, potser, l’Ășnic que ens caldria Ă©s un estudi detallat i rigorĂłs per fer-ho ja, d’una vegada per totes, universalment conegut.

Cal dubtar, doncs, de la correspondùncia. O de certa correspondùncia –de certs textos escrits– i creure que sovint, com en tants altres àmbits de la vida política i diplomàtica, els documents, quan no desapareixien, es feien traduir d’una llengua a una altra, sense que avui ens adonem realment de quina va ser l’original a l’hora que es redactava el text.

AixĂ­, em sembla de poca acuĂŻtat que es pugui creure que En Miquelot Corella, en tant que valenciĂ , catalanoparlant i servidor del tambĂ© catalanoparlant CĂšsar Borja, «nomĂ©s escriu en italiĂ  –i quin italiĂ !–, fins i tot al papa»169, com comenta En Batllori.

Tornem-hi: ÂżPer quĂš un catalĂ , en una ItĂ lia catalana, havia d’escriure en italiĂ  al papa, que sempre va utilitzar el catalĂ  per relacionar-se amb els seus parents i connacionals i en va fer l’expressiĂł tangible i simbĂČlica mĂ©s palmĂ ria del seu poder familiar i nacional?

No tinc cap mena de dubte que som davant de textos traduĂŻts. I el mateix serveix per les cartes en castellĂ  que s’han conservat de Joana de NĂ pols i de la seva nĂ©ta Sança al papa Alexandre VI quan precisament i justament «a la cort papal fins i tot alguns clergues i dignataris de Castella s’escrivien entre ells en català»170.

I idĂšnticament s’esdevĂ© amb la reina Joana, que, segons En Batllori, «escrivia sempre en castellĂ  al sant pare Alexandre VI»171. Em sembla delirant. Pensem-hi una mica: els castellans s’esforçaven a escriure al Papa en catalĂ  i alguns catalans ho farien en castellĂ ?

Tot Ă©s molt sospitĂłs, majorment perquĂš Joana a Catalunya escrivia, –com hem vist– en catalĂ  a tothom, i perquĂš Sança era la jove del Papa, en tant que muller d’En JofrĂ© de Borja172, PrĂ­ncep d’Squil·lace, tambĂ© catalanoparlant, i era filla de Trusia Gazella173 i del rei Alfons II de NĂ pols, que no era castellĂ , sinĂł el fill del catalanoparlant Ferrante i d’Isabel de Chiaramonte.

A mĂ©s a mĂ©s, sabem que els administradors de llurs fills, els PrĂ­nceps d’Squil·lace –de Sança i de Jofré–, eren Ferran d’Íxer i Antoni de Gurrea, el quals tambĂ© empraven el catalĂ , almenys com a llengua de relaciĂł epistolar174, que Ă©s l’Ășnic testimoni de quĂš disposo ara mateix per aproximar-nos a la seva expressiĂł lingĂŒĂ­stica.

És tan estrany que Sança escrivĂ­s en castellĂ , que, fins i tot, el MarquĂšs de LaurencĂ­n no sabia com explicar-ho. I, aixĂ­, en comentar el relat de les festes pel casament de LucrĂšcia Borja amb Alfons d’AragĂł al 1498, que s’atribueix a aquesta princesa napolitana, l’esmentat erudit espanyol no pot explicar quins «motius tindria [Sança] per conĂšixer l’idioma castellà», vivint com va viure a ItĂ lia, envoltada d’italians i catalans, i «no haver estat mai a la nostra pĂ tria»175.

Molt cert. Ara bĂ©: si sabĂ­em que el text castellĂ  Ă©s un manuscrit de vuit folis, «sense cap indicaciĂł de l’arxiu o cĂČdex d’on havia estat copiat»176, Ă©s que som davant per davant d’una cĂČpia d’un original perdut, de la qual, encara, s’hi ha esborrat el nom del destinatari.

El text, per torna, és farcit de construccions sintàctiques catalanes (me soy tanto tardado, al costado de, traía una ropa, a la tarde, que en esta Corte son, sala grande que se dice de los Pontífices, a man drecha, muy mas grandes, fasta en tierra, acabados que hubieron de bailar, etc.), i de lÚxic català (aquesta, faldillas, cadira, cinta , orifante, la fronte, escaques, bonete, una [danza] baixa, su Santidat, lonja, mote, pomo, adormido, etc.)177, la qual cosa fa pensar ple en una primitiva redacció catalana.

Si, a mĂ©s, tenim en compte que les amistats de Sança que hi ha a la festa sĂłn, entre d’altres assistents, el Papa Borja i el seus fills CĂšsar, LucrĂšcia, JerĂČnima i JofrĂ©, que des de feia quatre anys era el seu marit; Guillem Ramon de Borja, Jaumot de Borja, Ramon i JofrĂ© Castellar, Àngel i Miquel Corella, Jordi de Remolins, Joan de CervellĂł i un tal NoguĂ©178, ara ens acabem d’adonar que Sança es va relacionar durant els dies que van durar les festes majoritĂ riament amb catalans.

I aixĂČ indicaria que havia de ser mĂ©s que normal que ella s’hi relacionĂ©s tambĂ© en catalĂ . I, aixĂ­, arribarĂ­em a la conclusiĂł final que si Sança podia parlar en catalĂ  Ă©s que el seu pare, Alfons II, tambĂ©. I que la llengua, dins el casal reial catalĂ  de NĂ pols no es va perdre tan fĂ cilment com s’ha cregut fins ara.

Per afegitĂł, i per anar sumant evidĂšncies del que exposo, tambĂ© som conscients que quan Alfons II s’ha d’adreçar als Reis CatĂČlics, no ho fa pas en castellĂ , sinĂł en una barreja de catalĂ  i italiĂ , segons consta a la lletra que els envia el 3 de maig del 1494 des de NĂ pols179, la qual cosa demostra a ulls vistents que no podia o no volia escriure en castellĂ . O que ni tan sols s’ho va arribar a plantejar. O que siguem, com de costum, davant d’una nova traducciĂł a rellotge passat, amb la finalitat Ășnica d’italianitzar-lo culturalment, ja que no el podien castellanitzar. Per aixĂČ mateix el seu italiĂ  Ă©s tan macarrĂČnic.

Conformement, quan En Joan de Borja, II Duc de Gandia, escriu al rei Alfons, el 6 de setembre del mateix any, tambĂ© ho fa en catalĂ 180. I en catalĂ  sĂłn els «CapĂ­tols entre el Papa i Alfons II sobre la gent d’armes d’En JofrĂ© de Borja», signats a l’any 1494, molt probablement a l’abril181. Durant les noces de Sança, filla d’Alfons II, amb JofrĂ© de Borja, celebrades a NĂ pols el 7 de maig del 1494182, es pot palpar l’ambient catalĂ  que hi havia. L’ambient catalĂ  majoritari.

Per En Batllori, «en veure entaulats, colze a colze, Alfons II i el seu germĂ  Frederic, Sança d’AragĂł i Virginio Orsini, amb el cardenal Joan de Borja, l’espĂČs JofrĂ© de Borja –ara ja JofrĂ© de Borja i Aragó– i el governador de Catalunya, Galceran de Requesens, home de confiança de Ferran II de Catalunya-AragĂł, anomenat mĂ©s endavant el CatĂČlic, hom podria pensar que a la cort de NĂ pols [hi] seguia aquella promiscuĂŻtat d’italiĂ  i catalĂ  dels anys del MagnĂ nim»183.

I si entre aquesta «promiscuĂŻtat» –que diu En Batllori– de la Cort d’Alfons II hi continuava viu el catalĂ , Ă©s que el catalĂ , com hem vingut veient, havia de ser la llengua del rei. Ho era perquĂš era la llengua del seu pare i la de la cort del seu pare. Era la llengua de la nova muller del rei, Joana d’AragĂł i de les dames catalanes del seu seguici. I serĂ  la llengua del seu gendre JofrĂ© de Borja i de la seva jove LucrĂšcia Borja, casats respectivament amb els seus fills naturals tinguts amb Trusia Gazela: Sança d’AragĂł i Alfons d’AragĂł.

I, finalment, si com ens adverava abans En Croce, ell i el seu pare Ferrante «parlaven espanyol»184, atĂšs que l’espanyol que parlava el seu pare era el catalĂ  de ValĂšncia, Ă©s que Alfons II, inequĂ­vocament, tambĂ© havia de parlar en catalĂ . I d’aquĂ­ els mĂșltiples rastres que n’han quedat a la documentaciĂł coetĂ nia.

Arribats aquí, una nova pregunta s’imposa: ¿Va desaparùixer la llengua catalana sobtadament als primers anys de la Cort de Ferrante o va perdurar fins al regnat d’Alfons II, ja quasi a les portes del segle XVI?

Llavors, cal ser molt prudents quan trobem certa documentaciĂł en castellĂ  relacionada amb dos catalanoparlants, o amb un catalĂ  i un italoparlant. Car, si sabĂ­em mirar amb cura per sobre d’aquestes anomalies lingĂŒĂ­stiques ens adonarem que el paper de la llengua castellana va ser mĂ©s aviat escĂ s, per no dir nul. I, en tot cas, es pot conjecturar que seria introduĂŻt a rellotge passat en la traducciĂł de la documentaciĂł mĂ©s diversa, tal com passava tambĂ© arreu de la NaciĂł Catalana de terres hispanes.

AixĂ­, durant els dos primers anys del regnat de Ferrante, entre el 1458 i el 1460, tal com documenta la Venetz, a la cort de NĂ pols nomĂ©s hi van haver «tres llengĂŒes oficials: napolitĂ , catalĂ , llatí»185. I els funcionaris reials, «tots escriuen en les tres varietats requerides a la cancelleria ferrantina amb summa professionalitat»186.

En Max Cahner, convençut que en algun moment imprecĂ­s del passat el castellĂ  havia gaudit d’alguna mena d’oficialitat, es veu tambĂ© constret a afirmar que «durant el primer perĂ­ode del regnat de Ferrante la pressiĂł del castellĂ  com a llengua de cultura havia disminuĂŻt a la Cort»187 i que «el catalĂ  mantinguĂ© per molts anys el seu paper de llengua administrativa del regne»188. Va arribar a tenir «carta de ciutadania» –diu En Batllori– «assolida a la NĂ pols d’Alfons el MagnĂ nim i a la dels primers anys del regnat del seu fill i successor Ferran I»189.

La força de llengua catalana a la casa reial i a l’entorn de la cĂșria havia de ser tan evident; l’Ășs tan estĂšs, normal i consolidat, que quan la Venetz torna a parlar de la llengua que utilitzaven els secretaris no catalans del rei, en els seus primers anys de govern, ens aporta els testimoni de llur competĂšncia lingĂŒĂ­stica.

El principal d’ells, Tommaso Girifalco (o de Girifalco), que signa 339 documents190, «domina les tres llengĂŒes principals del CĂČdex AragonĂšs»191, que, com acabem de constatar, sĂłn el llatĂ­, el napolitĂ  i el catalĂ . I afegeix que «l’Ășnic document en castellĂ , redactat d’aquest escrivĂ , Ă©s ple d’errors»192.

AixĂ­ mateix, comenta que dos altres secretaris, Antonio de Aversa i Paulus Garlon, tambĂ© redacten en catalĂ . I finalment ens aporta el testimoni del darrer i quart secretari i vicenotari, Girolamo di Cosenza, que, «tot i sent de nacionalitat italiana, com s’evidencia pel cognom, escriu sense problemes en català»193.

El rastre de la llengua castellana Ă©s quasi imperceptible. És tan indetectable, i tan notĂČriament palĂšs, que la Venetz, en constatar que els escrivans italians de la cĂșria no escriuen en castellĂ , perĂČ sĂ­ en napolitĂ  i catalĂ , no s’estĂ  de conjecturar: «Es pot suposar que en aquesta Ăšpoca el castellĂ  no fos part de les llengĂŒes exigides als escrivans a la cancelleria»194.

És clar que no ho era. Per quĂš ho havia de ser? Ni tampoc era a NĂ pols llengua amb cap relleu ni solvĂšncia en el camp de la creaciĂł literĂ ria. Molt menys en la poesia, en un regnat on –com acabem de veure– predominaria el napolitĂ  i el catalĂ  com a llengĂŒes de relaciĂł humana i diplomĂ tica. Com a llengĂŒes reials. De prestigi i de poder.

En Toribio Fuente, la Milagro M. Clavijo i l’Antonio MarquĂ©s subscriuen respecte a aixĂČ que «el regnat de Ferrante constitueix, sens dubte, el perĂ­ode de mĂ©s gran florida de la poesia en napolitĂ  i, alhora, el de la decadĂšncia de la poesia en espanyol»195. Ni tan sols apareix una obra en castellĂ  entre les 76 d’inventariades per l’Enrico de Rosa en un «Elenc sumari d’obres humanĂ­stiques comissionades per Alfons I d’AragĂł i/o a ell dedicades» per humanistes residents a NĂ pols196. I, encara, si primfilem una mica mĂ©s, es pot dir amb total rotunditat que ni tan sols va ser la llengua de la correspondĂšncia del rei Ferrante i de la seva cancelleria. Entre els centenars de cartes recopilades per En Francesco Trinchera al seu notabilĂ­ssim Codice Aragonese, no n’hi ha cap en castellĂ .

Ans al contrari, fins i tot quan s’escriu a personatges d’una castellanitat innegable, com el noble Alfonso de Ávalos, el rei ho fa en italiĂ 197. I en italiĂ  tambĂ© escriurĂ  a Álvaro de Nava198, al duc de Cadis i a l’Almirall de Castella199, a Fernandino de CĂĄrdenas200, a Gutierre de CĂĄrdenas201. Àdhuc al PrĂ­ncep de Castella202 i al Rei de Castella203, Ferrante els escriurĂ  en italiĂ .

De les 748 cartes reials aplegades a les dues parts del segon volum, que abracen des del 2 d’octubre del 1491204 fins al 24 de gener del 1494205, i que constitueixen el corpus epistolar del darrer període del regnat de Ferrante, no n’hi ha cap en castellà.

Cap interùs, cap predilecció, cap deferùncia, cap concessió a la llengua castellana. Cap ni una. Que lluny –que llunyaníssim– que som de cap castellanització suposada o pretesa. O inventada.

Per contra, ja hem vist com el llibre de cuina mĂ©s important va ser escrit en catalĂ  i dedicat al rei Ferrante, la qual cosa ens indica que el monarca, a mĂ©s de parlar, llegia perfectament en catalĂ . Per En NĂšstor Lujan es tracta «del llibre de cuina mĂ©s fonamental, no nomĂ©s en l’àmbit catalĂ , sinĂł mediterrani»206. I, segons ell mateix, «tots els estudiosos del tema coincideixen en el fet que aquesta no pot ser de cap manera la primera ediciĂł del llibre i que la confecciĂł del receptari n’és bastant anterior»207: que «pertany absolutament al segle XV»208.

Per aixĂČ, rebla que «no hi ha indicis –no cal dir-ho– que aquells productes americans que canviaren la cuina europea fossin coneguts pel mestre Robert. Una prova mĂ©s que el llibre pertany al segle XV i que, fins i tot, es podria datar amb anterioritat al 1491, perquĂš en aquest any l’EsglĂ©sia modificĂ  i reduĂ­ la sĂšrie de menjars prohibits durant la Quaresma i permetĂ© menjar ous i productes derivats de la llet animal. Tot aixĂČ Ă©s desconegut per al mestre Robert i Ă©s una prova mĂ©s que l’ediciĂł del 1520 Ă©s una reproducciĂł fidel d’un text anterior en el qual no s’hi han portat a terme modificacions ni posades al dia i que, per aquesta raĂł, no es fa ressĂČ de les noves disposicions de l’EsglĂ©sia»209.

Segons En Lujan Ă©s mĂ©s que evident que «la cuina del mestre Robert Ă©s, naturalment, cortesana, esplĂšndida i, en certa mesura, fastuosa. S’insereix perfectament en l’art sanguini de viure tĂ­pic de final del Renaixement italiĂ , de les gentileses d’una civilitzaciĂł que aviat havia de ser malaguanyada per francesos i espanyols. L’abundor del peix mediterrani Ă©s un clar testimoni de la cuina d’un poble en plena expansiĂł mediterrĂ nia»210, com era el poble catalĂ . Amb la qual cosa Ă©s encara mĂ©s versemblant que, realment, tal com diu el tĂ­tol, el llibre fos escrit pel cuiner del rei Ferrante, i ho fos en catalĂ . I, com en tants altres casos de la cultura i la literatura, la traducciĂł de Toledo del 1525 constitueix «el llibre de cuina mĂ©s antic que coneixem en castellà»211.

No deixa de ser simptomàtic que, fins i tot, el llibre del cuiner del rei fos escrit en català, en un moment que, segons se’ns diu, la llengua castellana va ser la dominant.

i1

i2

i3

i4

PerĂČ, hi va haver alguna mena d’influĂšncia de la llengua castellana a NĂ pols, abans del segle XV i durant aquest segle? En aquest sentit, En Benedetto Croce no tĂ© cap dubte a afirmar que «no es pot admetre una influĂšncia qualsevol de la llengua espanyola [o castellana] sobre la llengua italiana al dos-cents i al tres-cents. El vulgar castellĂ  no era conegut en aquells temps a ItĂ lia, llevat, potser, de qualque individu isolat o per estranyes combinacions»212. I si aixĂČ era aixĂ­ als segles XIII i XIV, en començar el segle XV, amb l’arribada del MagnĂ nim a NĂ pols i la seva entronitzaciĂł, va continuar igual.

Segons l’AndrĂ©s Soria, que recull el parer d’En Lorenzo Valla sobre la rudimentarietat de Ferran d’Antequera, pare d’Alfons, «els prĂ­nceps espanyols [vol dir castellans], hereus dels preconceptes medievals, menyspreaven les lletres»213.

Per En Nicholas Round, que analitza la cultura renaixentista a Castella, «als ulls dels erudits italians, que vivien en una societat on el prestigi i l’humanisme fou immens i incontestat, la perspectiva per a un home de lletres a Espanya en els darrers anys del segle quinze apareixia deserta»214. Afegeix que Galateo «aplica generalment als escriptors espanyols l’acusaciĂł d’ignorĂ ncia»215. I rebla que els castellans tenien «una indiferĂšncia i una hostilitat generals cap als coneixements i als estudis de llatí»216. Per acabar reblant que «la reina [de Castella] no va aprendre llatĂ­ fins al 1482»217. És a dir, que no va aprendre llatĂ­ fins que no va ser reina de Catalunya i es va immiscir de ple en l’ambient cultural de la cancelleria reial catalana, on aquesta llengua era tan quotidiana com indispensable i havia esdevingut un signe de prestigi i comunicaciĂł de les altes esferes del poder i era, de tot en tot, la porta irrenunciable a tota mena de coneixement.

En aquest sentit, En RubiĂł i Balaguer innova que, al segle XV, «els funcionaris que tenien a llur cĂ rrec la redacciĂł de la documentaciĂł oficial tenien tots una formaciĂł bĂ sica llatina»218. Tenien una formaciĂł bĂ sica, perĂČ tant integrada que, majoritĂ riament «volen escriure en llatĂ­ ciceroniĂ  i aquest estil el tenen massa al cor perquĂš no transcendeixi el que empren escrivint en català»219.

Em sembla força natural, doncs, a vista de tot plegat, que el desconeixement o menyspreu per tot el que era castellĂ  fos ben generalitzat a ItĂ lia. Amb raĂł En De Rosa ha escrit, en parlar del nou rei Alfons i dels seus avantpassats castellans: «Els precedents de la seva terra d’origen, certament mĂ©s rica de teĂČlegs que de lletrats, que prova un altre menyspreu cap a la cultura i arriba a sostenir que aquesta no s’adiu als gentilhomes i molt menys als monarques, no sĂłn en aquell temps entusiĂ stics»220.

Per ell, «la personalitat i el nivell dels sobirans d’aquelles terres era mediocre» tal com, per causa de la guerra civil de mitjan segle XV, «ho confirma la mateixa historiografia catalana, a propĂČsit de la lluita interna en aquells territoris»221. I per aixĂČ mateix, creguts que el nou monarca representaria l’ànima castellana dels TrastĂ mara, sostĂ© que «els PrĂ­nceps italians tenen, doncs, en avorriment el [rei] CastellĂ  i fan cĂłrrer veus que, sota tal aspecte, ell sigui nomĂ©s un bĂ rbar que no tĂ© capacitat ni de competir»222.

De competir culturalment –és clar– amb els senyors d’ItĂ lia. Fos com fos, l’estigma d’una Castella inoperant i bĂ rbara, sense cap presĂšncia cultural i, per descomptat, lingĂŒĂ­stica a la penĂ­nsula itĂ lica, era ben viu a mitjan segle XV. I ho seguiria essent fins als albors del XVI.

Per contra, segons En Croce, «la conquesta catalana de les dues illes mĂ©s grans d’ItĂ lia, esdevinguda en aquell temps, donĂ  lloc simplement a una influĂšncia local i circumscrita de la llengua catalana. Al dialecte siciliĂ  penetraren en gran nombre les paraules catalanes, que s’observen abundoses als textos de la fi del segle XIV en endavant, o sigui de quan la lenta infiltraciĂł [catalana] fou completa, de quan –com ha estat ben notat– de la boca dels barons estrangers van passar a l’Ășs del poble»223.

En aquest mateix caient d’anĂ lisi de la influĂšncia dels catalans a SicĂ­lia, l’Antoni de Bofarull ens ha deixat dit que «tambĂ© a SicĂ­lia, governada per una dinastia oriĂŒnda del casal de Barcelona, veritable satĂšl·lit de la confederaciĂł aragonesa des dels dies que fou cridat a regir-la Pere II el Gran fins a les acaballes del segle XV, la llengua catalana compartĂ­ el seu ceptre amb el dialecte local a les cancelleries de Palerm i Messina. Les lleis marĂ­times de Barcelona eren les d’aquesta i d’altres ciutats del regne. Agosta fou poblada per catalans i a CatĂ nia hi assoliren tant de predomini, que fou tinguda com a caput et protectrix omnium Catalanorum. Tant corrent i vulgar era el nostre idioma en certs punts de l’illa, que els mateixos estrangers l’arribaven a aprendre, com li esdevinguĂ© al darrer duc francĂšs d’Atenes, Gualter de Brienne, que sucumbĂ­ a GrĂšcia a la batalla de CefĂ­s, a mans dels almogĂ vers, del qual afirma En Muntaner que per haver-se educat a Agosta, feyas amar a catalans e parlava en catalanesch»224. Per acabar concloent que «al dialecte siciliĂ  modern se sorprenen encara molts mots de la nostra llengua»225.

Cert: mentre la influĂšncia castellana sobre ItĂ lia als segles XIV i XV va ser totalment nul·la i inexistent, per contra Ă©s universalment conegut que SicĂ­lia va ser incorporada a la corona catalana al 1282. Conformement, abans que Alfons IV conquerĂ­s NĂ pols, ja hi havia una gran presĂšncia catalana al regne. Per aixĂČ, En Nadal i En Prats, desprĂ©s de ressenyar-nos els noms mĂ©s sobresortints en el camp de les lletres i del pensament en aquella cort, relaten: «PerĂČ a NĂ pols no hi van pas anar nomĂ©s nobles, prelats, artistes i curials oberts als nous corrents humanistes. La presĂšncia de catalans a les corts d’Alfons i Ferrante tinguĂ© molt mĂ©s pes del que podria fer pensar la llista que hem repassat.

»La presĂšncia de catalans al Regno ja venia de lluny. Quan la guerra de Bonafaci VIII i Carles d’Anjou contra Frederic de SicĂ­lia, molts soldats catalans es van enrolar sota les seves banderes, un cop Jaume II va haver abandonat el simulacre d’enfrontament amb el seu germĂ . PerĂČ Ă©s sobretot a la cort napolitana del rei Robert on trobem molts catalans a començament del segle XIV. Es tracta –potser cal tenir-ho present– d’aquell Robert que fou retingut com a hostatge a Catalunya sis o set anys, quan era jove, i de qui es conserven quatre cartes escrites en un catalĂ  ben afrancesat. Casat amb princeses catalanes, tropes catalanes l’acompanyaren en moltes campanyes. En temps del seu successor al Regne de NĂ pols, Carles II, la presĂšncia mercantil catalana fou tan intensa a la ciutat que un carrer es diu, des d’aleshores, Rua catalana»226.

Sembla, doncs, mĂ©s que provat, que la llengua i la cultura catalanes es van introduir a NĂ pols força abans de la conquesta del MagnĂ nim i que, en tot cas, aquesta podia haver estat la conseqĂŒĂšncia d’uns antics vincles i d’una presĂšncia anteriors que la vindrien a requerir i legitimar. I sembla, aixĂ­ mateix, que l’Antoni de Capmany ja ho intuĂŻa, car va escriure: «El comte de Provença Raimon Berenguer II aficionĂ  l’Emperador Frederic I a la poesia provençal. Essent Frederic a TorĂ­, pels volts del 1162, fou visitat d’aquell il·lustre PrĂ­ncep, al qual donĂ  una acollida magnĂ­fica per la fama de les virtuts i gestes del seu oncle, el Comte de Barcelona. El Comte, llavors, volguĂ© obsequiar l’Emperador amb diverses cançons, que fĂ©u recitar en la seva presĂšncia per la colla de trobadors que duia al seu seguici, als quals Frederic fĂ©u regals valuosos, i restĂ  tan meravellat i agradat d’aquella inventiva poĂštica, i dolçor de rimar, que s’entossudĂ­ desprĂ©s a imitar-los, component un Madrigal en llengua provençal»227. I, sense perdre petja, adverava: «D’aquesta manera bĂ© podem dir que els nostres PrĂ­nceps barcelonins, tingueren la glĂČria d’haver estat afavoridors i promotors d’un idioma i gĂšnere de literatura, que passĂ  a SicĂ­lia des de l’ùpoca de l’Emperador Frederic I, que residĂ­ en aquella illa, i a NĂ pols des del regnat de Carles d’Anjou. Aquest rei, germĂ  de Sant LluĂ­s, fou criat a la cort d’En Raimon Berenguer V, Ășltim Comte de Provença; i la seva esposa Beatriu, filla i hereva d’En Raimon, que morĂ­ al 1245, fou igualment educada en el gust de la poesia provençal, que havia fet fins llavors les delĂ­cies de la Cort i palau del seu pare. Aquests dos PrĂ­nceps estrangers introduĂŻren al Regne de NĂ pols, amb la necessitat del tracte civil, gran mudança a la llengua comuna italiana. I, per aixĂČ, a NĂ pols mĂ©s que en cap altra part, la literatura vulgar es cultivava a exemple i imitaciĂł de la llengua provençal»228. Queda clar, doncs, que la llengua occitana es va introduir a NĂ pols ja al segle XII, de bracet de poetes provençals i catalans. I bĂ© hi podria ser considerada ja llavors llengua catalana, atesa la poca o minsa diferĂšncia entre ambdues, perĂČ sobretot atĂšs al fet que, «com a conseqĂŒĂšncia de la uniĂł entre catalans i provençals, Catalunya era vista pels italians, lingĂŒĂ­sticament i poĂštica, com una perllongaciĂł de la terra on imperava la llengua d’oc»229. I, fins i tot, Dante, com ha remarcat En Francesco d’Ovidio, «fa correspondre els Hispans a la llengua d’oc (aixĂČ Ă©s, amb una mica de restricciĂł mental, els Catalans)»230.

Amb restricciĂł mental o amb un altre punt de vista que avui dia ja hem perdut del tot, el que verament importa Ă©s que Dante, a mĂ©s a mĂ©s de considerar els occitans com a catalans, els veia alhora ambdĂłs tambĂ© com a espanyols. És a dir, que els espanyols, per Dante, eren els catalans. I en conseqĂŒĂšncia, tornem a ser davant de la certesa que, quan hom parla de la gran influĂšncia espanyola a la ItĂ lia del segle XV –tant sigui de la llengua, com de la cultura–, no es parla de cap altra cosa que de la gran influĂšncia catalana: tant de la llengua com de la cultura.

Jordi Bilbeny

ANOTACIONS

1 GERMÀ COLÓN DOMÈNECH, De Ramon Llull al Diccionari de Fabra. Acostament lingĂŒĂ­stic a les lletres catalanes; Col·lecciĂł GermĂ  ColĂłn d’Estudis FilolĂČgics-1, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003, p. 197.

2 FERNANDO GONZÁLEZ OLLÉ, «Actitudes lingĂŒĂ­sticas de los reyes de AragĂłn», Baxar para subir. ColectĂĄnea de estudios en memoria de TomĂĄs Buesa Oliver; editat per Vicente LagĂŒĂ©ns Gracia, InstituciĂłn «Fernando el CatĂłlico» (C.S.I.C.), Excma. DiputaciĂłn de Zaragoza, Saragossa, 2009, p. 92.

3 FRAY GERONIMO DE SOSA, Noticia de la Gran Casa de los Marqueses de Villafranca, y su Parentesco con las Mayores de Europa; Novelo de Bonis, Nàpols, 1676, foli 121.

4 JUSTO PASTOR FUSTÉR, Biblioteca Valenciana de los Escritores que florecieron hasta nuestros dias; Imprenta i LibrerĂ­a de JosĂ© Ximeno, ValĂšncia, 1827, Tom Primer, p. 38.

5 ALAN RYDER, Alfonso el MagnĂĄnimo. Rey de AragĂłn, NĂĄpoles y SicĂ­lia (1396-1458); traducciĂł de Carles Xavier Subiela i Ibàñez, Estudios Universitarios-53, Edicions Alfons El MagnĂ nim – InstituciĂł Valenciana d’Estudis i InvestigaciĂł, ValĂšncia, 1992, p. 160.

6 Cf. ANTONI ROVIRA i VIRGILI, HistĂČria Nacional de Catalunya; Edicions PĂ tria, Barcelona, 1931, p. 439.

7 Cf. ENEAS SILVIO PICCOLOMINI, La Europa de mi tiempo (1405-1458); prĂČleg, traducciĂł, notes i Ă­ndexs de Francisco Socas, Universitat de Sevilla, Sevilla, 1998, p. 211, nota 861.

8 A. RYDER, ob. cit., p. 160.

9 NICOLA VIVENZIO, Delle Antiche Provincie del Regno di Napoli e loro Governo; Stamperia Simoniana, Nàpols, 1811, p. 176.

10 VICENTE ROCCA, Hystoria en la qual se trata de la origen y guerras que han tenido los Turcos, desde su comienço hasta nuestros tiempos: con muy notables successos que con diuersas gentes y nasciones les han acontescido: y de las costumbres y vida dellos; ValÚncia, [s/i], 1556, lib. I, cap. XVIII, foli LV [recte].

11 Ídem, lib. I, cap. XXX, foli LIX vers.

12 AGUSTIN SALES, Historia del Real Monasterio de la SSma. Trinidad; Josef Estevan Dolz, ValÚncia, 1761, p. 114, nota 3.

13 J. PASTOR FUSTÉR, ob. cit., Tom Primer, p. 39.

14 MARCELLO BARBATO, «Catalanismi nel napoletano quattrocentesco», Momenti di Cultura Catalana in un Millennio; a cura d’Anna Maria Compagna, Alfonsina De Benedetto i NĂșria Puigdevall i Bafaluy, Atti del VII Convegno dell’AISC (Napoli, 22-24 maggio 2000), Liguori Editore, Srl; NĂ pols, 2003, vol. I, p. 6, nota 21.

15 J. PASTOR FUSTÉR, ob. cit., Tom Primer, p. 38.

16 CARLES XAVIER RECIO ALFARO, ValĂšncia. HistĂČria d’una nacionalitat; Carena Editors, ValĂšncia, 1993, p. 191.

17 ERNESTO PONTIERI, La giovinezza di Ferrante I d’Aragona; L’Arte Tipografica, Nàpols, 1959, p. 15.

18 GIO[VANNI] ANTONIO SUMMONTE, Dell’Historia della Città, e Regno di Napoli; Antonio Bulifon, Libraro; Nàpols, 1675, tom tercer, foli 539.

19 E. PONTIERI, ob. cit., p. 15.

20 A. RYDER, ob., cit., p. 287.

21 Ídem.

22 Ídem, p. 298.

23 JOSÉ ALCINA FRANCH, La biblioteca de Alfonso V de Aragón en Nápoles; Biblioteca Valenciana – Generalitat Valenciana, Valùncia, 2000, p. 43.

24 SANTIAGO LÓPEZ-RÍOS, «La educaciĂłn de Fernando de AragĂłn, duque de CalĂ bria, durante su infancia y juventud (1483-1502)», La literatura en la Ă©poca de los Reyes CatĂłlicos; ediciĂł de Nicasio Salvador Miguel i Cristina Moya GarcĂ­a, Editorial Iberoamericana, Madrid, 2008, p. 135.

25 Ídem, nota 27.

26 BENEDETTO CROCE, España en la vida italiana del Renacimiento; traducció de Francisco Gonzålez Ríos, Editorial Renacimiento, Sevilla, 2007, p. 101.

27 Ídem, p. 102.

28 Ídem.

29 DAVID GONZÁLEZ RUIZ, Breve Historia de la Corona de Aragón; Ediciones Nowtilus, S.L.; Madrid, 2012, p. 267,

30 ALAN RYDER, «Ferdinando I (Ferrante) d’Aragona, re di Napoli»; Dizionario Biografico degli Italiani, vol. 46 (1996), ediciĂł en lĂ­nia, s/p.

31 WENDY MARIE HOOFNAGLE, «Ferrante I, King of Naples (b. 1423 – r. 1458-94)», The Late Medieval Age of Crisis and Renewal. 1300-1500. A Biographical Dictionary; Clayton J. Dress, Westport (Connecticut), 2001, p. 159.

32 DAVID ABULAFIA, The French Descent into Renaissance Italy, 1494-95. Antecedents and Effects; Variorum, Aldershot (Hampshire), 1995, p. 4.

33 F. G. DE SOSA, ob. cit., p. 123.

34 A. ROVIRA i VIRGILI, ob. cit., p. 438-439.

35 E. PONTIERI, ob. cit., p. 13.

36 Ídem.

37 GABRIELA H. VENETZ, «Il Codice Aragonese (1458-1460): la distribuzione delle tre lingue napolitana, catalana e latina»; Zeitschrift fĂŒr Katalanistik, 22 (2009), p. 276.

38 Ídem, p. 277.

39 Y. RENOUARD, «Ernesto Pontieri, La giovinezza di Ferrante I d’Aragona, dans Studi in Onore di Riccardo Filangieri, vol. I. Naples, 1959, 75 p.»; Bulletin Hispanique, 63 (1961), p. 129.

40 Ídem.

41 A. RYDER, «Ferdinando I (Ferrante) d’Aragona, re di Napoli»; ob. cit., s/p.

42 E. PONTIERI, ob. cit., p. 22.

43 Ídem, p. 60.

44 Ídem.

45 Ídem, p. 60-61, nota 154.

46 Ídem, p. 61.

47 ALESSANDRO CUTOLO, Storie minime; Fausto Fiorentino Editore, Nàpols, 1963, p. 74.

48 ALBERT BERZEVICZY, Beatriz de Aragón, Reina de Hungría; traducció de Luís de Terån, La España Moderna, Madrid [1913], p. 4-5.

49 E. PONTIERI, ob. cit., p. 22.

50 Cf. Vg. LUIS BATLLE Y PRATS i SANTIAGO SOBREQUÉS VIDAL, «Diplomatario gerundense de la Infanta Juana de AragĂłn, Lugarteniente General de Cataluña»; Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, 15-16 (1962), «ApĂ©ndice Documental», doc. I, p. 93.

51 ARXIU HISTÒRIC DE LA CIUTAT DE BARCELONA, Lletres Closes, vol. XXI, folis 167r-168.

52 TERENCE SCULLY, The Neapolitan Recipe Collection; University of Michigan Press, Michigan, 2000, p. 24.

53 JOSEP M. NADAL i MODEST PRATS, HistĂČria de la llengua catalana; Estudis i Documents-34, Edicions 62, s/a; Barcelona, 1966, vol. 2, «El segle XV», p. 109.

54 Ídem.

55 MAX CAHNER, «Llengua i societat en el pas del segle XV al XVI. ContribuciĂł a l’estudi de la penetraciĂł del castellĂ  als PaĂŻsos Catalans», Actes del CinquĂš Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Montserrat, 1980, p. 227.

56 JORDI VENTURA, La Bíblia valenciana; Biblioteca Torres Amat-12, Curial Edicions Catalanes SA, Barcelona, 1973, p. 129.

57 Ídem.

58 E. PONTIERI, ob. cit., p. 22-23.

59 FRANCISCO ELÍAS DE TEJADA, Nápoles Hispánico; Ediciones Montejurra, Madrid, 1958, tom I, p. 21.

60 Ídem, p. 21, nota 12.

61 Ídem, p. 20.

62 G. H. VENETZ, ob. cit., p. 277

63 Cf. FRANCESCO MONTUORI i FRANCESCO SENATORE, «Lettere autografe di Ferrante d’Aragona», Momenti di Cultura Catalana in un Millennio; ob. cit., vol. I, p. 373.

64 Ídem, p. 382.

65 Ídem, p. 383.

66 Ídem, p. 384.

67 Ídem, p.372.

68 Cf. VICENTE GENOVÉS, Doña Juana de AragĂłn, la «Triste Reyna» de NĂĄpoles; Breviarios de la Vida Española-XXVI, Editora Nacional, Madrid, 1947, p. 112-113.

69 FÉLIX FERNANDEZ MURGA, Doña Juana de AragĂłn, Reina de NĂĄpoles, Extracte d’«Studi in Onore di Riccardo Filangieri», vol. II; L’Arte Tipografica, NĂ pols, 1959, p. 175.

70 V. GENOVÉS, ob. cit., p. 28.

71 F. FERNANDEZ MURGA, ob. cit., p. 176.

72 Cf. Dietaris de la Generalitat de Catalunya; obra dirigida per Josep Maria Sans i Travé, vol. I (anys 1411 a 1539), a cura de Lluïsa Cases i Loscos, Josep Fernàndez i Trabal i Luareà Pagarolas i Sabaté, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1994, p. 229.

73 V. GENOVÉS, ob. cit., p. 36.

74 Ídem, p. 38.

75 Ídem, p. 38-39.

76 Ídem, p. 77.

77 Ídem, p. 83.

78 Ídem, p. 83-84.

79 Ídem, p. 87.

80 Ídem, p. 86.

81 Ídem, p. 93.

82 Ídem, p. 94.

83 Vg. L. BATLLE Y PRATS i S. SOBREQUÉS VIDAL, ob. cit., «ApĂšndice Documental», doc. II, p. 94; III, p. 94-95; IV, p. 95; V, p. 96; VI, p. 97; VIII, p. 99-100; IX, p. 100-101; X, p. 102; XI, p. 103; XII, p. 104; XIII, p. 105 i XIV, p. 106.

84 ARXIU DE LA CORONA D’ARAGÓ, Reg. 3.415, fol. 162.

85 V. GENOVÉS, ob. cit., p. 133.

86 Ídem.

87 F. FERNANDEZ MURGA, ob. cit., p. 179.

88 V. GENOVÉS, ob. cit., p. 160.

89 M. CAHNER, ob. cit., p. 228.

90 F. FERNANDEZ MURGA, ob. cit., p. 180 i 181.

91 JON ARRIZABALAGA, «Les Universitats», La Ciencia en la HistĂČria dels PaĂŻsos Catalans; obra dirigida per Ramon Vernet i Ramon ParĂ©s, Universitat de ValĂšncia – Institut d’Estudis Catalans, ValĂšncia, 2004, vol. I, p. 394.

92 B. CROCE, «La Corte delle Triste Regine a Napoli»; Archivio Storico per le Province Napolitane, XIX (1894), p. 354-375.

93 Ídem, p. 366.

94 Ídem, p. 368

95 Ídem, p. 370.

96 V. GENOVÉS, ob. cit., p. 254.

97 Ídem.

98 ERASMO PÈRCOPO, «Introduzione», Le Rime di Benedetto Gareth detto Il Chariteo secondo le due stampe originali; Tipogr. Dell’Accad. Delle Scienze, NĂ pols, 1892, Primera Part, p. XI.

99 ANDRES BERNALDEZ, HistĂČria de los Reyes CatĂłlicos Dn. Fernando y DÂȘ Isabel; Imprenta que fuĂ© de D. JosĂ© MarĂ­a Geofrin, Sevilla, 1870, tom II, p. 144-145.

100 ANTONIO DE LA TORRE, «Juana de Nåpoles. Su venida a España en 1499»; Studi in Onore di Riccardo Filangieri; ob. cit., vol. II, p. 246.

101 V. GENOVÉS, ob. cit., p. 243.

102 A. DE LA TORRE, ob. cit., p. 248.

103 GERONYMO ÇURITA, Historia del Rey Don Hernando el Cathólico. De las Empresas, y Ligas de Italia; Officina de Domingo de Portonarijs, y Ursino, Çaragoça, 1580, foli 212 [recte].

104 Vg. ERNEST BELENGUER CEBRIÀ, Col·lecciĂł Documental del regnat de Ferran II i la ciutat de ValĂšncia (1479-1516); FundaciĂł Noguera, Diplomataris-58, Barcelona, 2011, vol. II, document 300, p. 675-676.

105 Ídem, doc. 301, p. 677.

106 Ídem, p. 677-684.

107 Ídem, p. 677.

108 Ídem, p. 684.

109 Ídem, doc. 303, p. 684-687.

110 Ídem, doc. 328, p. 737-739.

111 Ídem, doc. 304, p. 687-689.

112 Ídem, doc. 306, p. 692-695.

113 Ídem, doc. 311, p. 710-712.

114 Cf. F. SOLDEVILA, HistĂČria de Catalunya; ob. cit., p. 876.

115 A. BERNALDEZ, ob. cit., vol. II, p. 300.

116 Dietaris de la Generalitat de Catalunya; ob. cit., vol. I, p. 316.

117 F. SOLDEVILA, HistĂČria de Catalunya; ob. cit., p. 876.

118 NARCISO FELIU DE LA PEÑA Y FARELL, Anales de Cataluña, y Epilogo Breve de los Progressos, y Famosos Hechos de la Nacion Catalana, de sus Santos, Reliquias, Conventos, y singulares Grandezas; y de los mĂĄs señalados, y Eminentes Varones, que en Santidad, Armas, y Letras han florecido desde la primera Poblacion de España; Jayme SuriĂ , Impressor; Barcelona, 1709, Tom Tercer, foli 128.

119 Ídem.

120 Ídem.

121 Ídem, foli 132.

122 M. CAHNER, ob. cit., p. 234.

123 Ídem, p. 235.

124 Ídem, p. 228.

125 Ídem, p. 226.

126 MIQUEL BATLLORI, «Entorn de la bibliofĂ­lia d’Alfons II de NĂ pols», La famĂ­lia Borja; Biblioteca d’Estudis i Investigacions-21, Obra Completa, Eliseu Climent, Editor; ValĂšncia, 1994, vol. IV, p. 224.

127 Ídem, «Alexandre VI i la Casa Reial d’AragĂł (1492-1498). Documents», doc. 10, p. 207-208.

128 Ídem, p. 207.

129 Ídem.

130 Ídem, «La polĂ­tica d’Alexandre VI», p. 231, nota 13.

131 DANILO ROMEI i PATRIZIA ROSINI, Regesto de documenti di Giulia Farnese; Lulu [Press, Inc. (Carolina del Nord)], 2012, p. 121.

132 M. BATLLORI, «Alexandre VI i la Casa Reial d’AragĂł (1492-1498). Documents», La famĂ­lia Borja; ob. cit., doc. 4, p. 197-198; doc. 6, p. 200-202 i doc. 7, p. 202.

133 Vg. D. ROMEI i P. ROSINI, ob. cit., p. 53, 54, 55, 56, 57, 58, 59, 62, 63, 64, 67, 68, 73, 74, 75, 76, 79, 81, 82, 83, 89, 91, 95, 97, 103, 114, 198 i 225.

134 Ídem, p. 90.

135 BATLLORI, «El català, llengua de Cort a Roma durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI», La família Borja; ob. cit., p. 162.

136 ESTELA PÉREZ BOSCH, Los valencianos del Cancionero General: estudio de sus poesías; Publicacions de la Universitat de Valùncia, Parnaseo-10, Valùncia, 2008, p. 56.

137 M. CAHNER, ob. cit., p. 227.

138 J. PASTOR FUSTÉR, ob. cit., Tom Primer, p. 53.

139 VICENÇ BELTRAN, Poesia, escriptura, societat: els camins de March; Fundació Germà Colón Domùnech i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2006, p. 46.

140 M. CAHNER, ob. cit., p. 228.

141 Vg. JAUME FERRER DE BLANES, Sentencias Cathólicas del Diví Poeta Dant Florentí; Carles Amorós Proensal, Barcelona, 1545.

142 M. CAHNER, ob. cit., p, 228.

143 Vg. JORDI BILBENY, BrevĂ­sima RelaciĂł de la DestrucciĂł de la HistĂČria. La falsificaciĂł de la descoberta catalana d’AmĂšrica; Col·lecciĂł MemĂČria HistĂČrica-1, Llibreria El Set-ciĂšncies, s.l.; Arenys de Mar, 1998; La Descoberta Catalana d’AmĂšrica. Una reflexiĂł sobre la manipulaciĂł de la HistĂČria; Edicions Gargot, SCP; Granollers, 1999; Totes les preguntes sobre CristĂČfor Colom. David Bassa entrevista Jordi Bilbeny; Llibres de l’Índex, Barcelona, 2003; El Dit d’En Colom. Catalunya, l’Imperi i la primera colonitzaciĂł americana (1492-1520); Llibres de l’Índex, Barcelona, 2010; Petit Manual de la Descoberta Catalana d’AmĂšrica; Llibres de l’Índex, Barcelona, 2011.

144 DEMETRIO RAMOS, Colón en Simancas; Sociedad V Centenario del Tratado de Tordesillas, Madrid, 1995, p. 94.

145 MANUEL PEÑA, Cataluña en el Renacimiento: libros y lenguas (Barcelona, 1473-1600); Hispania-4, Editorial Milenio, Lleida, 1996, p. 270.

146 Ídem, p. 271.

147 PHILIPPE BERGER, Libro y lectura en la Valencia del Renacimiento; Estudios Universitarios-19, Edicions Alfons El Magnànim – Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, Valùncia, 1987, tom I, p. 196.

148 M. CAHNER, ob. cit., p. 228.

149 ARTURO FARINELLI, «La Spagna nella vita italiana durante la Rinascenza», Divagazioni Erudite; Fratella Boca, Editori; Torí, 1925, p. 256.

150 Cf. JAUME VICENS I VIVES, «Ferran I», Els TrastĂ mares (segle XV); HistĂČria de Catalunya. Biografies Catalanes-8, Ediciones Vicens-Vives, S.A.; 2a reimpressiĂł, Barcelona, 1988, p. 103.

151 Cf. E. PONTIERI, ob. cit., «Appendice», doc. I, p. 70-71; CORAL CUADRADA, «Política italiana de Alfonso V de Aragón (1420-1442)»; Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 7-8 (1986), «Apéndice», doc. 4, p. 304.

152 FERRAN SOLDEVILA, «La Reyna Maria, muller del Magnànim»; Sobiranes de Catalunya; Fundació Concepció Rabell y Cibils - Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, Barcelona, 1928, p. 219.

153 ANTONIO DOMÍNGUEZ ORTIZ, España, tres milenios de historia; Marcial Pons, Ediciones de Historia, S.A.; 1a reimpressiĂł en rĂșstica, Madrid, 2005, p. 102.

154 F. SOLDEVILA, «La Reyna Maria, muller del Magnànim»; ob. cit., p. 255-256.

155 La llengua catalana segons Antoni Rubió i Lluch; edició a cura de Rosalia Guilleumas, Col·lecció Popular Barcino-179, Editorial Barcino, Barcelona, 1957, p. 34.

156 Ídem.

157 M. CAHNER, ob. cit., p. 187.

158 DAMIÀ ROURE, La biblioteca de Montserrat. Un espai de cultura al llarg dels segles; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2007, p. 18.

159 Ídem.

160 Ídem.

161 JORDI RUBIÓ i BALAGUER, «Intentant veure de prop Alfons el MagnĂ nim»; Humanisme i Renaixement; Obres de Jordi RubiĂł i Balaguer, VIII; Biblioteca Abat Oliba-86, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1990, p. 239.

162 Ídem, p. 240.

163 F. SOLDEVILA, «La Reyna Maria, muller del Magnànim»; ob. cit., p. 290.

164 Ídem, p. 313.

165 Ídem, p. 314.

166 Ídem.

167 M. CAHNER, ob. cit., p. 187


168 V. BELTRAN, ob. cit., p. 45, nota 37.

169 M. BATLLORI, «El català, llengua de cort a Roma, durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI»; La família Borja; ob. cit., p. 158.

170 M. BATLLORI, «Entorn de la bibliofĂ­lia d’Alfons II de NĂ pols», La famĂ­lia Borja; ob. cit., p. 224.

171 Ídem.

172 M. BATLLORI, «L’enaltiment de la famĂ­lia Borja», La famĂ­lia Borja; ob. cit., Quadre V.

173 Ídem, p. 33.

174 Cf. MIQUEL BATLLORI, De ValÚncia a Roma. Cartes triades dels Borja; SÚrie gran-21, Quaderns Crema, S.A.; Barcelona, 1998, carta 23, p. 99-107; carta 27, p. 112-118; carta 30, p. 123-127; carta 47, p. 172-174; carta 48, p. 175-176; carta 51, p. 178-181 i carta 55, p. 187-188.

175 EL MARQUÉS DE LAURENCÍN, Relación de los festines que se celebraron en el Vaticano con el motivo de las bodas de Lucrecia Borgia con Don Alonso de Aragón; Imprenta de Fortanet, Madrid, 1916, p. 7.

176 Ídem, p. 6.

177 Ídem, «RelaciĂłn de las bodas de Lucrecia Borja», p. 81-98.

178 Ídem.

179 Cf. JOSEP SANCHIS SIVERA, Alguns documents i cartes privades que pertanyen al segon duc de Gandia en Joan de Borja. Notes per a la histĂČria d’Alexandre VI; estudi preliminar i ediciĂł de Santiago La Parra LĂłpez i transcripciĂł de Vicent Garcia i MartĂ­nez, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2001, doc. 25, p. 136-137.

180 Ídem, doc. 34, p. 159-160.

181 R. P. MIGUEL BATLLORI, Alejandro VI y la Casa Real de Aragón. 1492-1498; Real Academia de la Historia, Madrid, 1958, doc. 6, p. 52-53.

182 M. BATLLORI, «L’enaltiment de la famĂ­lia Borja», La famĂ­lia Borja; ob. cit., p. 33.

183 Ídem, «Entorn de la bibliofĂ­lia d’Alfons II de NĂ pols», La famĂ­lia Borja; ob. cit., p. 223.

184 B. CROCE, España en la vida italiana del Renacimiento; ob. cit., p. 104.

185 G. H. VENETZ, ob. cit., p. 277.

186 Ídem, p. 285.

187 M. CAHNER, ob. cit., p. 227.

188 Ídem.

189 M. BATLLORI, «El català, llengua de cort a Roma durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI», La família Borja; ob. cit., p. 145.

190 G. H. VENETZ, ob. cit., p. 282.

191 Ídem.

192 Ídem.

193 Ídem.

194 G. H. VENETZ, ob. cit., p. 283.

195 TORIBIO FUENTE, MILAGRO M. CLAVIJO, ANTONIO MARQUÉS, «Relaciones Italo-Españolas y su reflejo en los Cancioneros castellanos del siglo XV», “Italia-España-Europa”: Literaturas Comparadas, Tradiciones y Traducciones (XI Congreso Internacional de la Sociedad Española de Italianistas); Arcibel Editores, Sevilla, 2006, vol. II, p. 146.

196 ENRICO DE ROSA, «Elenco sommario delle opere umanistiche commissionate da Alfonso I d’Aragona e/o a lui dedicate. Umanisti residenti a Napoli», Alfonso I d’Aragona. Il Re che ha fatto il Rinascimento a Napoli; M. D’Auria Editore, NĂ pols, 2007, p. 43-54.

197 Vg. FRANCESCO TRINCHERA, Codice Aragonese. O sia, Lettere Regie, Ordinamenti ed altri Atti Governativi de’Sovrani Aragonesi in Napoli riguardanti l’amministrazione interna del reame e le relazioni all’estero; Stabilimento Tipografico de Giuseppe Cataneo, Nàpols, 1866, Volum Primer, p. 258, doc. CLXXIX.

198 Vg. F. TRINCHERA, ob. cit., 1868, Volum Segon, Part Primera, p. 166, doc. CLXXXVI.

199 Ídem, p. 172-173, doc. CXCIV.

200 Ídem, p. 173-174, doc. CXCV.

201 Ídem, p. 174-175, doc. CXCVI.

202 Ídem, p. 221, doc. CCLII.

203 Ídem, p. 226-227, doc. CCLIX.

204 Ídem, p. 1, doc. I.

205 Vg. F. TRINCHERA, ob. cit., Volum Segon, Part Segona, p. 439-440, doc. DCCXLVIII,

206 NÉSTOR LUJÁN, El arte de comer; Biblioteca de la Vanguardia, Barcelona, 1983, p. 79.

207 Ídem.

208 Ídem, p. 82.

209 Ídem.

210 Ídem.

211 VERONIKA LEIMGRUBER, «Introducció» al Libre del Coch de Mestre Robert; Clàssics Curial-16, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1996, p. 13.

212 BENEDETTO CROCE, La Lingua Spagnuola in Italia; E. Loescher & C., Roma, 1895, p. 6.

213 A. SORIA, ob. cit., p. 47.

214 NICHOLAS G. ROUND, «Renaissance culture and its opponents in fifteenth-century Castile»; Modern Language Review, 57, nĂșm. 2, Abril 1962, p. 210.

215 Ídem, p. 209.

216 Ídem, p. 210.

217 Ídem, p. 211.

218 J. RUBIÓ i BALAGUER, «InfluĂšncia de la sintaxi llatina en la Cancelleria catalana del segle XV», Humanisme i Renaixement; ob. cit., p. 297.

219 Ídem.

220 E. DE ROSA, ob. cit., p. 37.

221 Ídem.

222 Ídem, p. 39.

223 B. CROCE, La Lingua Spagnuola in Italia; ob. cit., p. 6.

224ANTONIO RUBIÓ Y LLUCH, Del nombre y de la unidad de la lengua catalana; discurs llegit davant de la Real Academia Española en la seva recepciĂł pĂșblica, el dia 23 de març del 1930, ediciĂł de GermĂ  ColĂłn DomĂšnech, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2004, p. 62.

225 Ídem.

226 J. M. NADAL – M. PRATS, ob. cit., p. 107-108.

227 ANTONIO DE CAPMANY Y DE MONTPALAU, Memorias Históricas sobre la Marina, Comercio y Artes de la Antigua Ciudad de Barcelona; Imprenta de D. Antonio de Sancha, Madrid, 1779, «ApÚndix», foli 8.

228 Ídem.

229 B. CROCE, España en la vida italiana del Renacimiento; ob. cit., p. 52.

230 FRANCESCO D’OVIDIO, Saggi Critici; Domenico Morano, Librajo-Editore; Nàpols, 1878, p. 366.

 




versiĂł per imprimir

Comentaris publicats

  1. Josep Maria Vila
    27-08-2016 10:04

    Merci per l'article!

  2. Albert Fortuny
    26-08-2016 08:54

    A la Universitat seria MatrĂ­cula d'Honor "Cum Laude" .... perĂČ clar, a la Sorbona o a Oxford... no pas a la de Barcelona que haurien d'anar a la Barraquer...
    Com pot ser que no es qĂŒestioni per part dels "historiadors" si uns documents son originals o cĂČpies manipulades o traduĂŻdes?
    Quan un fĂ­sic publica un experiment en que ha descobert una partĂ­cula que viatja mĂ©s rĂ pid que la llum, els resultats es qĂŒestionen per la comunitat cientĂ­fica i es verifiquen un cop i un altre.
    Els acadĂšmics de la histĂČria veuen un document on diu que el prĂ­ncep Joan va nĂ©ixer a Sevilla durant un eclipse i no es preocupen de verificar que a Sevilla no hi va haver cap eclipse sinĂł a ValĂšncia...
    PerĂČ el que em preocupa es que a mes de miopia professional per part del mon l'acadĂšmia hi pot haver males intencions. Vull pensar que per part de la catalana es miopia, per part de l'espanyola esta clar que es mala fe.
    P.D.
    PerdĂł .... que els espanyols Ă©rem els catalans.... perĂČ ja m'enteneu... hehe

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:

EDITORIAL
L'Institut Nova HistĂČria torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘SĂ piens’.
30696 lectures
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletĂ­
Al web de numericana podeu comprovar quin Ă©s l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
És un paisatge real el paisatge de la Gioconda? Com que no es pot identificar amb cap paisatge italià concret,...[+]
Durant molt de temps s’ha cregut que Lucrùcia Borja, la filla del Papa Alexandre VI, parlava tan sols en...[+]
En Marc Terrades ens fa arribar unes imatges d'unes naus d'armades espanyoles del segle XVI, que, curiosament,...[+]
Si els Della Rovere eren els Rovira, llavors tindria sentit que al 1471, any que Francesco della Rovere esdevé el...[+]




versió per imprimir

Comentaris publicats

    Afegeix-hi un comentari:

    Nom a mostrar:
    E-mail:
    Genera una nova imatge
    IntroduĂŻu el codi de seguretat
    Accepto les condicions d'ús següents:

    Per a participar en els comentaris l'usuari es compromet a complir i acceptar les següents normes bàsiques de conducta:

    • Respectar les opinions de la resta dels participants al fòrum, tot i no compartir-les necessàriament.
    • Abstenir-se d'insultar o utilitzar un llenguatge ofensiu, racista, violent o xenòfob, i no tenir cap conducta contrària a la legislació vigent i a l'ordre públic.
    • No enviar cap contingut amb copyright sense el permís del propietari. Si es considera oportú facilitar continguts d'internet amb copyright, cal escriure la URL completa perquè els altres usuaris puguin enllaçar-hi i descarregar-se els continguts des de la pàgina propietària.
    • Publicitat: No es permet enviar continguts promocionals i/o publicitaris.