La llengua dels primers TrastĂ mara, a nivell oficial, va ser el catalĂ i, sorpresivament, tambĂ© el catalĂ va tenir una gran presĂšncia a les seves comunicacions familiars. Va ser lâidioma emprat amb tota naturalitat pels membres de la nova casa reial, sense que es pugui detectar cap oposiciĂł, ni tan sols cap reticĂšncia, tal com ho ha remarcat, ensems, amb una gran precisiĂł i equanimitat, En GermĂ ColĂłn: «Ăs segur que aquests reis (Ferran I, Alfons el MagnĂ nim, Joan II i Ferran el CatĂČlic) tingueren com a llengua familiar el castellĂ (mĂ©s o menys barrejat amb lâaragonĂšs a les seues acaballes com a parla particular), perĂČ aquest fet no modificĂ el carĂ cter âoficialâ de la llengua autĂČctona. Ăs possible que alguns literats, per complaure els sobirans, sâesmerçassen en la fabricaciĂł dâalgunes composicions en castellĂ , perĂČ eren esforços individuals per lluir-se i en res no afectĂ la continuĂŻtat del valenciĂ en lâadministraciĂł i en tots els Ăłrdens de la vida diĂ ria. Ăs mĂ©s, sabem que el mateix Ferran dâAntequera haguĂ© de recĂłrrer el 1415 a lâalcaid de ValĂšncia perquĂš li traduĂs al âromanç cathalĂĄnâ una carta en Ă rab del rei de Granada»1.
I, conformement, ho ha rubricat En GonzĂĄlez OllĂ©. DesprĂ©s dâestudiar tambĂ© a fons la llengua i lâactitud lingĂŒĂstica dels reis de la NaciĂł Catalana, subratlla amb Ăšmfasi: «Vull rebutjar la imatge, creixent per la seva repeticiĂł, que lâadveniment dels TrastĂ mara suposa lâorigen de la castellanització»2.
Per tant, llevat dâuns casos molt puntuals i personalitzats, lâĂ mbit i el prestigi lingĂŒĂstics de la llengua catalana no es van veure afectats en absolut pel canvi de dinastia. Ni en els estats catalans dâEspanya ni en els dâItĂ lia.
La llengua i la cultura catalanes, conseqĂŒentment, es van fer naturals a NĂ pols, no nomĂ©s per la immensa presĂšncia de catalans que hi residien, sinĂł perquĂš, a mĂ©s a mĂ©s, la mare del nou rei Ferrante era la «Giraldona Carlina, Senyora noble Valenciana»3, com assegurava fra Jeronimo de Sosa ja al 1676. En Just Pastor puntualitza: «Senyora noble i de sang reial»4. TambĂ© sabem que era «muller dâun ciutadĂ barcelonĂšs»5 dit Gaspar Reverdit6 âo «Gaspar Reverter»7 com el podem documentar nomĂ©s un sol copâ, raĂł per la qual la trobem sovint esmentada com a Giraldona Carlina de Reverdit8.
Encara que algunes crĂČniques no ens diguin exactament que En Ferran era valenciĂ , com ho fa En Nicola Vivenzio, que ens descriu aquest monarca dâuna forma vaga «nascut a Aragó»9, la resta de fonts ja el situen a ValĂšncia.
Segons En Vicent Roca âun dels primers testimonis documentals que posseĂŻm de mitjan segle XVIâ, el rei Alfons va tenir En Ferran «en aquesta ciutat de ValĂšncia, fora de la reina Maria, muller seva»10, i, per aquest motiu, mĂ©s endavant lâesmenta com a «el ValenciĂ rei En Ferran»11. I valenciĂ tambĂ© el fa lâAgustĂ Sales, a la seva HistĂČria del Reial Monestir de la Trinitat, publicada a ValĂšncia al 176112. Per En Pastor, «que el Rei En Ferran I de NĂ pols nasquĂ© a ValĂšncia, consta per la seva vida mateixa, que es guarda manuscrita en vitel·la a la biblioteca del referit monestir [de Sant Miquel dels Reis], en la qual es llegeixen aquests mots: âNatus inclitus Ferdinandus Civitate Valentia Alphonso Patre...â. Aquesta vida sâescrivĂ quan encara vivia aquest Rei»13.
En Marcello Barbato ens aporta una mica mĂ©s dâinformaciĂł en insistir que Ferrante, «nascut de mare catalana al 1425, havia crescut a ValĂšncia sota la tutoria dâEiximĂšn Peris de Corella i havia arribat a ItĂ lia tot just al 1438»14. Segons En Pastor, «es criĂ a ValĂšncia al carrer de la Bosseria, sense ser reconegut»15.
I En Carles Recio ho confirma en adverar-nos que «Ferrante, per cert, era valenciĂ , i havia nascut a la casa que sa mare, amant del rei, tenia al carrer de la Bosseria»16. «Hauria nascut a lâentorn del 1423», precisa lâErnesto Pontieri17, que segueix el parer dâEn Summonte, pel qual Ferrante va morir «el 25 de gener del 1494, a les 16 hores, i dâedat de 70 anys, deu mesos i 28 dies»18. I, aleshores, quan el prĂncep i futur rei va arribar a NĂ pols, al 1438, no seria simplement un nen, sinĂł que ja «tindria catorze o quinze anys»19. O «tretze»20, dâacord amb els cĂ lculs dâEn Ryder. Una bona edat per començar a preparar, a prop del pare, els afers dâestat i la successiĂł a la corona.
Sigui com sigui, tant si sĂłn catorze com tretze els anys que tindria En Ferran al moment dâarribar a NĂ pols, En Ryder estĂ convençut que ja tenia «quasi una edat per assumir responsabilitats [polĂtiques] formals»21. Efectivament: a lâabril de lâany segĂŒent de 1439 ja «es considerĂ En Ferran apte per assumir el paper de lloctinent general al regne de NĂ pols», perquĂš, «amb la pretensiĂł de donar a lâaspiraciĂł aragonesa al tron una credibilitat duradora, Alfons necessitava un hereu al seu lloc»22. I lâhereu escollit, per raons que no ve a tomb aquĂ de detallar, va ser En Ferran. El valenciĂ Ferran.
Aquest Ă©s un fet cabdal i transcendent per tot el que revela de cultura catalana a la cort de NĂ pols. Suposo que, conscients dâaixĂČ, i recelosos dels seus orĂgens catalans, un cert nombre dâhistoriadors i erudits passen el fet per alt o lâobliteren a propĂČsit. Dâaltres el difuminen assenyalant que la seva formaciĂł va ser simplement espanyola, sense indicar a quin regne precĂs es va educar i formar.
Per exemple, En JosĂ© Alcina, que era valenciĂ i, com a tal, havia dâestar al corrent del naixement i infantesa valenciana dâaquest prĂncep, escriu simplement que «lâeducaciĂł de Ferrante, com la del seu pare, fou espanyola i mai no poguĂ© oblidar els seus costums i acomodar-se a les coses dâItĂ lia»23.
LâafirmaciĂł Ă©s altament tendenciosa, perquĂš, sabent com sabem que els primers anys del seu pare Alfons van transcĂłrrer a Castella, es podria deduir que tambĂ© la seva formaciĂł havia de ser castellana, quan sabem del cert que fou totalment catalana.
Per aixĂČ Ă©s encara mĂ©s maliciĂłs assegurar, com fa En LĂłpez-RĂos, que «Ferrante feia servir el castellĂ en el seu cercle familiar»24, perquĂš, dâuna banda, no en tenim cap rastre, per mĂ©s remot que el vulguem cercar, i, de lâaltra, sabem obertament que la seva llengua materna va ser la catalana i catalĂ va ser el seu primer entorn cultural.
Ăs curiĂłs, perĂČ, que En LĂłpez-RĂos, com a aval de la castellanitzaciĂł dâEn Ferrante, citi En Benedetto Croce25. PerĂČ aquest, en el punt precĂs que lâaltre esmentava i assumia, no diu pas que el futur rei de NĂ pols fos instruĂŻt i educat en castellĂ , sinĂł tan sols, com ja sabem, que era «Ferran mateix, nascut a Espanya i educat entre espanyols»26; que «escrivia força malament lâitaliĂ vulgar, que barrejava amb girs i modismes espanyols»27, i que «parlaven espanyol voluntĂ riament tant ell com el seu fill, el duc de CalĂ bria, les inclinacions dels quals eren tambĂ© molt espanyoles»28.
Re, doncs, de «castellà », ni de «formaciĂł castellana». Re de re. Ăs cert que Ferrante havia nascut a Espanya. Molt cert. Cap comentari. PerĂČ, dins dâaquest concepte geogrĂ fic tan ample i nacionalment plural, tothom, sense ni una sola contradicciĂł, posa de manifest que havia nascut a «ValĂšncia», on havia tingut una educaciĂł totalment catalana, raĂł per la qual parlava en catalĂ en el moment de ser cridat a ItĂ lia pel seu pare.
Llavors, el problema de la identitat de la mare, rebrota de nou. Per aixĂČ, finalment, tenim els qui aposten per creure, com en el cas modern dâEn David GonzĂĄlez29, o de lâAlan Ryder30, que la mare era napolitana.
Nogensmenys, la majoria dâautors tenen per bona la informaciĂł que era una dama valenciana, malgrat que de tant en tant lâanomenen tambĂ© catalana: «La seva mare fou molt versemblantment una dama catalana anomenada Gueraldona Carlina Reverdit» âconsigna la Wendy Marie Hoofnagleâ31. I el mateix fa En David Abulafia, amb idĂšntics mots32. PerĂČ de mare catalana o napolitana âvinguda de Catalunya o noâ, ningĂș no pot negar que Ferrante va nĂ©ixer a ValĂšncia i que aquĂ va ser criat i educat en un entorn cent per cent catalĂ .
Ja al segle XVII fra GerĂłnimo de Sosa assegurava que «tot era afectaciĂł per ocultar la veritable mare»33 de Ferrante. Per quĂš lâhavien dâocultar si era napolitana? Tot amb tot, per arribar a saber qui era la mare real sâha vessat molta tinta. En Pontieri, dâuna banda, i En Rovira i Virgili, de lâaltra34, en recullen modernament, a grans trets, la polĂšmica mantinguda al llarg dels temps. Per lâitaliĂ , «grĂ cies a alguns documents que hi fan referĂšncia, elements concrets permeten avui dâatenuar lâobscuritat que espesseĂŻa lâentorn de la seva figura, induint a tants desvariejaments sobre el seu nom»35. I, acte seguit, aporta un dâaquests papers clarificadors: «Al 1444 Alfons V disposava que Giraldona âla mare del Illustre e car fill nostre Don Ferrando Daragoâ fos transferit dâEspanya a NĂ pols: ella era alhora la muller dâun tal Gaspar Revertit, de Barcelona»36.
Amb la qual cosa ara som plenament conscients que, a mĂ©s de tractar-se «dâun jove immigrat qualsevol» âcom postil·la la Venetzâ37, en el moment dâarribar a ItĂ lia, la llengua dâaquest prĂncep i futur rei de NĂ pols era el catalĂ . Era el catalĂ quan tenia tretze anys. I havia de ser el catalĂ la resta de la vida, perquĂš a NĂ pols va estar envoltat de catalans, amb qui forçosament havia de parlar, dia a dia, any a any, en aquesta llengua.
Per aixĂČ mateix, tot i que adoptĂ©s el napolitĂ , «que apreciĂ molt durant tota la vida, perĂČ que no dominĂ mai a la perfecció»38, hem de continuar pensant que la seva primera llengua âla llengua que li va estructurar la ment i li va servir per fer-se el mĂłn a la seva justa mesuraâ va ser la catalana.
Per lâYves Renouard, que ressenya lâestudi de lâErnesto Pontieri, «nascut vers el 1423, Ferrante fou educat com un prĂncep a la cort de ValĂšncia, sota la vigilĂ ncia dâEn XimĂšn Peris de Corella, governador del reialme de ValĂšncia, dâAlfons Borja, bisbe de la ciutat, i de Diomede Carafa»39. Al 1438 es va traslladar a ItĂ lia i «no tornĂ mai mĂ©s a la PenĂnsula IbĂšrica. PerĂČ guardĂ de la seva jovenesa i de lâentorn valencians els gustos com el de domar les bĂšsties salvatges i les habituds de lâesperit i de la llengua»40. De la llengua catalana, per descomptat. AixĂ ho innova, conformement, lâAlan Ryder en parlar-nos dels seus primers anys a la capital del TĂșria: «El seu entourage era format exclusivament dâespanyols, [i] el catalĂ era la seva llengua usual»41.
I si era la seva llengua usual a ValĂšncia, ho havia de continuar sent a NĂ pols, perquĂš En Pontieri ens confirma que «amb el transferiment de Ferrante a ItĂ lia, els espanyols continuaren tenint la direcciĂł de la seva educaciĂł espiritual i fĂsica. RomanguĂ© el seu governador Corella; el seguiren o el retrobaren el seu confessor, el mestre Bernat Miquel, que era âes pot dirâ el seu director dâesperit i, com a tal, hi era Ăntimament proper; el majordom Pere Sanç; lâalmoiner Antoni Peris i els altres espanyols als quals deguĂ© sentir-se majorment lligat»42.
Ben cert: al capdavant de la seva cort personal hi havia «el seu antic preceptor XimĂšn Peris de Corella»43. En Pontieri insisteix novament, pel que fa a la cort, que «la part de mĂ©s crĂšdit i mĂ©s nombrosa era dâorigen espanyol», mentre que els napolitans «sĂłn pocs, especialment al principi»44. I, encara, quan al 1446 Alfons va haver de marxar a la guerra contra En Francesco Sforza, va cridar En Mateu Pujades i En Joan Olzina perquĂš vinguessin a fer costat al seu fill dins del seu Consell Regent45, on tambĂ© hi havia altres «catalans addictes a la persona del duc o al servei de la seva cort»46.
Ăs a dir, que el llavors encara duc de CalĂ bria i prĂncep hereu Ferrante estava envoltadĂssim de catalans a la seva prĂČpia cort i la seva catalanitat era mostrada amb naturalitat i coneguda de tothom.
PerĂČ em deixava encara la darrera evidĂšncia i la mĂ©s important de totes. PerquĂš si la seva mare era valenciana, o napolitana establerta a ValĂšncia, va viure en una ciutat monolingĂŒe catalana i en relaciĂł amb la cort personal del seu fill, que tambĂ© estava formada per catalans, i va ser la muller dâun barcelonĂ, Ă©s que havia de parlar en catalĂ .
Doncs, bĂ©: en parlar de la Giraldona, amant del rei Alfons, lâAlessandro Cutolo, subratlla que Ferrante «la venerava com una mare, a la qual havia concedit un apartament luxĂłs al Castel Capuano, a NĂ pols»47.
I, per lâAlbert Berzeviczy som ara sabedors que «aquesta noble dama de ValĂšncia, que fou desprĂ©s casada pel rei amb En Gaspar Revertit de Barcelona, fou ella sempre considerada per En Ferran com la seva mare, respectada com a tal, i habitava amb el seu fill al Castel Capuano, a NĂ pols, llavors del canvi de regnat»48.
La dada Ă©s cabdal i confirma que En Ferran va viure amb la seva mare almenys fins al 1458, en quĂš va morir el seu pare i ell va esdevenir rei. I, com Ă©s de calaix, tambĂ© hi devia parlar en catalĂ . I aixĂČ acaba de donar-nos una dimensiĂł fins ara desconeguda a lâĂșs de la llengua catalana a la nova cort ferrantina i a la llengua familiar i personal del nou monarca.
Per aixĂČ En Pontieri reblarĂ que «no aprenguĂ© mai correctament lâitaliĂ . Amb els seus conterranis li era car expressar-se en català »49. I ja som al cap del carrer. Llavors, si sâexpressa en catalĂ entre els seus connacionals Ă©s que emprava la llengua catalana com a llengua prĂČpia i habitual. Com a llengua de cort i com a llengua de prestigi. I aixĂ tenim documentada una carta seva als jurats de Girona, del 6 dâagost del 1458, signada per ell mateix a CĂ pua com a «Rex Ferdinandus», Ăntegrament en catalĂ 50.
No pot ser mĂ©s natural: escrivia i parlava en catalĂ , perquĂš era catalĂ . Si es desnaturalitzava aquest fet, la transcendĂšncia dels catalans i de la llengua i la cultura catalana a NĂ pols i a ItĂ lia, quedava totalment enfosquida i perduda dins dâun magma dâombres i incerteses.
PerĂČ els catalans dâaquell moment no van tenir cap dubte de la seva inqĂŒestionable catalanitat. AixĂ, en una carta que els consellers de Barcelona li adreçaven, el 10 de març del 1460, li comunicaven que ells i Barcelona li tenien un gran amor i que aixĂČ Â«es per vos esser cathala e nat aci e esser inclinat per rehĂł de nostra fidelitat e dels loables usus e costums dâaquesta patria amarnos. E dâaçĂČ clarissimament nos conste per lo comerci que los dâaçi fan aquĂ, e per moltes letras dâaquells qui aqui aturen»51.
Clarificat i enllestit aquest punt, encara penso que hi ha un altre factor que no podem passar per alt: un cop establert i consolidat Ferrante al nou regne, no hi quedaria estancat ni tallaria de sobte les relacions amb els estats catalans ibĂšrics, car En Terence Scully ens advera que «durant el regnat de Ferrante sobre el regne independent de NĂ pols, lâintercanvi intel·lectual i social romanguĂ© viu entre NĂ pols i les Ă rees catalanoparlants de la penĂnsula espanyola, especialment Catalunya i ValĂšncia. Molts costums catalans foren introduĂŻts a NĂ pols»52.
I encara, apunten En Nadal i En Prats, «durant la guerra civil [catalana], molts catalans tornaren âo anaren per primer copâ a NĂ pols. En els esmentats Annali Raimi, el cronista diu que un dia de 1463 venerunt tres naves onerate Catalanis de Barchinona cum uxoribus suis et filiĂŻs eorum Neapolim»53. Ăs a dir: «Vingueren a NĂ pols tres naus de Barcelona carregades de Catalans amb les seves mullers i els seus fills». I no deurien ser les Ășniques, ateses les condicions polĂtiques dels regnes catalans ibĂšrics. Nâhi hagueren que arribarien i viurien a NĂ pols ciutat i capital, perĂČ molts dâaltres sâescamparien arreu del regne. Un nombre molt mĂ©s reduĂŻt, tanmateix, viuria a la Cort on tindria cĂ rrecs i oficis, com el barcelonĂ Benet Garret.
AixĂ, sabem tambĂ© que «dâentre els que arribaren a la cort de Ferrante en aquells anys de la guerra civil catalana, hem de destacar Benet Garret, de qui tractarem en un altre apartat, el cĂšlebre Chariteo de lâAcadĂšmia Pontaniana, o Romeu Llull o Jaume Ferrer de Blanes»54.
En Cahner hi insisteix: «Durant la guerra civil del Principat es produĂ un nou corrent dâemigraciĂł cap a NĂ pols, especialment de mercaders i de menestrals, fins al punt que la colĂČnia catalana tornĂ a Ă©sser prĂČspera, tot i que no deixĂ dâĂ©sser malvista»55.
Devia ser un degoteig constant i interminable, car encara al 1492, als darrers anys del regnat de Ferrante, i durant les persecucions inquisitorials fetes a fi dâerradicar la tinença i lectura de la BĂblia en romanç a Catalunya, En Joan Liminyana, un dels detinguts i interrogats a ValĂšncia en aquest any precĂs, «havia determinat escapar-se cap a NĂ pols, on vivia un germĂ seu»56. I exposava, tal com ho recull En Jordi Ventura, que «ja allĂ en Napols tendrĂan son cap reposat, fora de perill de la InquisiciĂł e de star com a ovelles al degollador»57.
Assumit aquest nou panorama âel dâun rei de NĂ pols en contacte continuat amb catalans i amb els diversos estats de Catalunya, que parla i escriu en catalĂ â ara entendrem millor que «si li calia escriure de prĂČpia mĂ a una persona amiga, emprava un llenguatge hĂbrid, barrejat de veus napolitanes i espanyoles, en un estil bast, asintĂ ctic, gens personal»58.
AixĂČ, i el desconeixement o obliteraciĂł de la seva naixença i primera educaciĂł a ValĂšncia, ha fet creure que les expressions espanyoles dâalgun dels seus escrits eren castellanes. Per lâElĂas de Tejada, Ferrante va mantenir «una curiosa pervivĂšncia del seu castellanisme en el llenguatge, perquĂš no obstant haver passat tan nen a ItĂ lia, ser rei de NĂ pols prop de quaranta anys i estimar tant les lectures, no aconseguĂ eludir el pes dels castellanismes en els seus escrits»59. Segons aquest autor, En Francesco Novati ha localitzat una carta del rei «on barreja girs castellans amb dâaltres de NĂ pols i delata lâidioma barrejat que feia servir»60.
PerĂČ tot i lâasseveraciĂł de castellanisme lingĂŒĂstic del rei, en cap moment no argumenta per quĂš un catalanoparlant, nascut a ValĂšncia, i educat en catalĂ en una ciutat catalanoparlant, que va passar de jove a ItĂ lia, sense contacte conegut amb cap ambient castellĂ continuat i regular, i, en canvi, que va viure envoltat de catalans a la cort, a la tresoreria, en el seu consell personal, i amb qui es va relacionar sense interrupciĂł ni defallença, podia escriure en un llenguatge barrejat de napolitĂ i castellĂ .
Tot sembla mĂ©s aviat induĂŻt sobre una il·lusiĂł, perquĂš En Tejada creia que lâestabliment del rei Alfons, el seu pare, a NĂ pols «fou la primera sĂntesi vivent de Catalunya, NĂ pols i Castella»61, com si el fet puntual que aquell rei de Catalunya haguĂ©s nascut a Castella ja pressuposĂ©s que la naciĂł castellana completa, els seus homes, les seves institucions, la seva cultura i, especialment i sobretot, la seva llengua, sâhaguessin traslladat a ItĂ lia i sâhi haguessin barrejat amb la llengua i la cultura napolitana i la catalana. Cosa que no va passar mai. I creure-ho Ă©s posar en evidĂšncia o bĂ© una manca de capacitat intel·lectual per entendre els fets o bĂ© una meravellosa facilitat polĂtica per desvirtuar-los.
En canvi, si els espanyolismes fossin, com sembla prou versemblant, el resultat de la seva catalanitat innegable âperquĂš la llengua catalana era llavors tinguda per una llengua espanyola o, simplement tambĂ©, per la llengua espanyolaâ, seria mĂ©s congruent fer-los venir del catalĂ .
Ara, el mots de la Venetz prendrien un gran relleu i farien sentit del tot quan ens assegura que en estudiar una de les cartes personals de Ferrante, «resulta difĂcil definir si es tracta de napolitĂ ric de catalanismes o de catalĂ ple de napolitanismes»62.
Per En Francesco Montuori i En Francesco Senatore, que estudien la llengua del rei Ferrante i de la cancelleria napolitana, a NĂ pols «ens cal constatar, als anys coberts dels autĂČgrafs de Ferrante, la consuetud dâescriure lletres diplomĂ tiques tambĂ© en català »63.
Per ells, Ă©s normal adonar-se que el català «es fa sentir sobretot a lâscripta, perĂČ tambĂ© a la fonĂštica, mentre apareix esporĂ dica lâaportaciĂł en la formaciĂł de les paraules i del lĂšxic»64. Com que, a mĂ©s a mĂ©s, «entorn a Ferrante continuaren treballant, flanc a flanc, catalans i napolitans»65, troben que «la llengua de les cartes autĂČgrafes de Ferrante, [Ă©s] un vulgar del qual el catalĂ Ă©s sols un ingredient»66. Un ingredient, tanmateix, que ens indica de tot en tot que el substrat lingĂŒĂstic del monarca era el catalĂ .
Ăs normal i comprensible, doncs, que si la llengua del rei Ferrante era la catalana i en catalĂ es va relacionar amb les persones mĂ©s prĂČximes, quan volguĂ©s escriure napolitĂ , no poguĂ©s fer-ho correctament i li sortissin textos farcits de catalanismes.
Amb aixĂČ en ment, ara tambĂ© em sembla naturalĂssim observar que, quan Ferran escrigui al seu oncle, el rei Joan, el 6 de gener del 1460, ho faci en catalĂ 67. I que quan Joan II, en acabar-se la revolta de la Generalitat contra la seva persona, en veient perillar la concĂČrdia que acabava dâestablir amb el rei de França LluĂs XI, li escrigui a Ferrante que «nostres embaxadors en França no sabem que faran ab lo Rey de França, pero les demostracions son pus tost de ruptura que de concordia»68.
Llavors, si la llengua del rei era la catalana i es va casar, en primeres nĂșpcies amb Isabel de Chiaramonte (dita tambĂ© de Claramonte, Claramont o Claramunt), que no era castellana; i al 1477 es va tornar a casar amb Joana dâAragĂł, que havia nascut a Barcelona a lâany 145569 «a casa de mossĂšn Francesc Dezplà »70; que havia estat educada per la tambĂ© catalana Isabel de Mur71, i que «ere molt parcial als cathalans, los quals, e tots los altres vassalls del senyor rey, molt virtuosament amave»72, es fa encara mĂ©s fĂ cil de comprendre que lâĂșnica llengua de la cort i de la famĂlia reial havia dâhaver estat el catalĂ .
Pel que fa a lâentorn de la princesa Joana, sabem que al 1469 hi havia a casa seva, a Barcelona, entre dâaltres dames, i al costat dâIsabel de Mur, la seva germana Brianda de Mur73, i Elionor dâĂxar, Maria Bernat o Orfresina Vilaragut74.
Per En Vicent GenovĂ©s, «a mĂ©s a mĂ©s de lâelement femenĂ, a casa de Dona Joana hi ha homes empleats, sotmesos a la direcciĂł de MossĂšn Guerau dâEspĂ©s, majordom. Col·laboren amb ell dos capellans de lâoratori de la Infanta, mossĂšn Joan de Medina i mossĂšn Joan de MontclĂșs; el confessor de Dona Joana, fra Pau Plegat âtal vegada el mateix confessor de Joana EnrĂquez, que va batejar la Infantaâ; LluĂs de SantĂ ngel, com a tresorer âprobablement el que mĂ©s tard, ocupant un cĂ rrec idĂšntic a la cort dels Reis CatĂČlics, tinguĂ© tanta intervenciĂł en lâaspecte econĂČmic de lâempresa colombinaâ; mossĂšn Pere Giner, cavaller i escrivĂ de raciĂł, ajudat per En Francesc Stanyol, i el camarlenc mossĂšn Bernat Margarit»75.
Com podem constatar sense cap mena dâembuts, tot lâambient Ă©s cent per cent catalĂ . I Ă©s en aquest ambient on ella es relacionaria i on es formaria culturalment i lingĂŒĂstica. AixĂČ explicaria que es conservin diverses cartes seves, adreçades al seu pare, el rei Joan II, en un catalĂ bell i solemne.
Nomenada Lloctinent per Catalunya i Mallorca pel rei mateix, el 30 dâoctubre del 1475, a fi que poguĂ©s presidir les Corts que sâhavien de celebrar imminentment, Joana li escriu: «En quanta congoxa e perplexitat sia yo de present constituida, noy poria haver james dit a V.R.M. com considere ha circa hum mes arribi en aquesta ciutat per entendre juxta lo manament de aquella a los de la Cort de aquest Principat en provehir e subvenir les necessitats que en moltes parts del dit principat ocorren e per dar votiva fi e conclusio en los negocis de la dita cort no haia pogut fer cosa alguna, ne tinga sperança poder deduir a exequcio lo que a mi es manat»76.
Conformement, quan la infanta Joana va arribar a Lleida per fer-se cà rrec de la Lloctinença, atesos diversos problemes amb grups armats catalans, «els estaments solien reunir-se il·legalment a Girona»77. Joana ho exposa aixà al seu pare: «Los dits tres staments se ajunten cascun dia a so de campana en que son passats cent en nombre entre eclesiastichs, militars e sindics de Universitats, qui estan asseguts per staments a forma de Cort, e que lo dit Bisbe de Gerona fa les continuacions de hun dia al altre»78.
Per En GenovĂ©s, «els poders rebuts del seu pare li confiaven absolutament la direcciĂł polĂtica del Principat» i, en funciĂł dâaixĂČ, «queda, aixĂ, sota el seu mandat personal lâadministraciĂł de justĂcia, que sabĂ© exercir amb notabilĂssima discreciĂł. Joana fou enĂšrgica, i als registres de lâArxiu de la Corona dâAragĂł abunden els testimonis de com castigĂ crims i delictes»79.
Exercint, doncs, les seves dots de governant i jutge, Joana escriu novament al seu pare: «E axi vist per mi que los dits Ribes e Cruïlles han be servit aquella (V.M.) e han perdut lurs bens e que moguts mes per ira qui es via de natura que per altre respecte hauran axi obloquit e mal parlat, veent que es metien soltament en nre. poder, considerant que vra. excellencia per sa gran humanitat e clemencia no fa cas de paraules e maiorment de aquelles qui quesvulla [sic] diguen moririen per aquella tots temps que mester fos per juntarla, los atorgui la remissio pus no y veya instancia de part alguna ques digues lesa»80.
Davant de la incursiĂł per terres empordaneses al 1476 dâun capitĂ napolitĂ a les ordres del rei de França, «Joana prepara tropes que sâenfrontin als invasors, utilitza lâesdeveniment per encarir davant les Corts la urgĂšncia dâauxilis econĂČmics, i simultĂ niament aconsella al rei que, per guanyar temps, es gestioni una treva amb el cap francĂšs»81. I prossegueix En GenovĂ©s: «Les incursions franceses a la vall dâAran troben vigilant la Lloctinent de Catalunya. Moltes vegades sâanticipa al perill i prevĂ©n el rei de possibles contingĂšncies: aixĂ, per exemple, quan li parla de âles naus que foren vistes devant Sent Pol e PalamĂłsâ, o aquella vegada que li comunica la notĂcia que âhum prevere castellĂ apel·lat Mossen Pedro, li ha dit en confessiĂł que lo serenissimo Rey de Castella, vostre fill primogenit, germĂ meu, passa perill que si ve a batalla ab francesos alguns de son exercit lo deuen trahir es deuen revoltar contra ell per matarlo si poranâ»82.
A mĂ©s a mĂ©s, per En LluĂs Batlle i En Santiago SobrequĂ©s som sabedors de moltes altres gestions diplomĂ tiques que la infanta Joana va dur a terme, des de Fraga, Lleida, Balaguer, Cervera o Barcelona, en lâexecuciĂł de la seva lloctinença: tota la correspondĂšncia, adreçada tant als jurats de Girona, al batlle general de Catalunya, com una circular dirigida als catalans en general, llevat dâuna carta en llatĂ, Ă©s Ăntegrament en catalĂ 83.
AixĂ mateix, un cop acordat el matrimoni amb Ferrante, com que al rei no li convenia desplaçar-se a Catalunya, el casament es va verificar per poders a Cervera i se nâha preservat lâacta matrimonial, datada el 3 de novembre del 1476, a lâArxiu Reial de Barcelona. Com ja mâesperava, la infanta Joana escriu en catalĂ : «Yo Dona Joana, infanta darago e de Sicilia, mitjançant vos don Galceran de Requesens, conte de Trivento, Embaxador, nuncio e procurador del Senyor Rey Don Ferrando Rey de Sicilia, de Hierusalem e de Hungria, reeb e prench lo dit senyor Rey Don Ferrando en mon marit legitim e senyor, com ell a mi, vos mitjançant, reeb e pren per muller sua, e en ell yo consent com en verdader marit e senyor per paraules de present»84.
Segons ens reporta En GenovĂ©s, «el bisbe de Girona, mossĂšn Joan Margarit, desprĂ©s de llegir les capitulacions matrimonials i la dispensa apostĂČlica de consanguinitat, preguntĂ als procuradors del rei de NĂ pols si Ferrante acceptava com a muller Joana dâAragĂł. El comte de Trivento, Galceran de Requesens, responguĂ© afirmativament. Interrogada, alhora, la nĂșvia, contestĂ amb veu ferma: âReeb e prench lo dit senyor Rey Don Ferrando en mon marit legitim e senyorâ»85.
Vista la qual asseveraciĂł, En GenovĂ©s confirma que van ser amb aquestes «paraules textuals amb quĂš Joana dâAragĂł es convertĂ en reina de NĂ pols»86.
Ăs a dir, que Joana va esdevenir reina de NĂ pols parlant en catalĂ . I si ho va fer en catalĂ , potser tambĂ© va ser perquĂš era catalanoparlant.
No nego en cap moment que Joana parlĂ©s o que poguĂ©s parlar castellĂ o aragonĂšs âun aragonĂšs molt castellanitzat o un castellĂ farcit dâaragonismesâ, perquĂš lâaragonĂšs devia ser o era la llengua de la famĂlia, sinĂł que, ponderant tot el que he vingut mostrant, ara tampoc no podem negar que coneixia la llengua catalana, que hi llegia, la parlava i lâescrivia, tant entre els membres de la seva famĂlia com en pĂșblic, amb total desimboltura. I que, llavors, potser tambĂ© podrĂem conjecturar, sabent com sabem que Ferrante era catalanoparlant, que entre ells poguessin igualment parlar en catalĂ i que el catalĂ fos la llengua de la nova famĂlia reial.
Ens reporta En FernĂĄndez Murga que «Joana, abans de sortir de Barcelona, fou coronada solemnement a la Plaça del Rei com a Reina de NĂ pols, desprĂ©s dâhaver renunciat prĂšviament a tots els seus drets eventuals a la Corona dâAragĂł. El 22 dâagost [del 1477] la Infanta aragonesa sâembarcava vers el seu Regne. Joan II sâacomiadĂ commogut dâaquella filla a qui ja no tornaria a veure mĂ©s. En el viatge lâacompanyaven, a mĂ©s del Duc de CalĂ bria i dels nobles napolitans del seu seguici, el Comte de Cardona i Prades, que havia estat nomenat Virrei de SicĂlia i nombroses dames de la noblesa aragonesa que, en gran part, es casaren desprĂ©s a NĂ pols»87.
Per En GenovĂ©s, les dames que la van acompanyar eren de tots els estats de la NaciĂł: «Junt amb Joana, moltes dames aragoneses, catalanes i valencianes ocuparan el centre dâaquella cort»88 napolitana. PerĂČ En Cahner ja veurĂ totes les acompanyants, indistintament de la seva procedĂšncia, com a «donzelles catalanes»89. I qui va coronar els nous sobirans a NĂ pols va ser el cardenal Roderic de Borja, llegat pontifici que, expressament per a lâocasiĂł, acabava dâarribar de Roma90 i era, com tothom sap, catalanoparlant.
No haurĂem dâoblidar que el metge personal de la reina Joana, tant NĂ pols com desprĂ©s a ValĂšncia, va ser En Jeroni de Torrella. Quan En Jon Arrizabalaga ens parla dâaquest notabilĂssim metge, ens comenta que, «desprĂ©s dâestudiar medicina a Siena i Pisa, es vinculĂ a la cort napolitana de la reina Joana dâAragĂł (1455-1517), de la qual fou metge a NĂ pols (1477-1499) i a ValĂšncia (1499-1504)»91.
La cort napolitana de Joana ha estat observada amb curiositat notable per En Benedetto Croce, a «La Corte delle Tristi Regini a Napoli»92, i ens ha deixat una llista valuosa de les dames que en van formar part. Entre dâaltres, trobem que al costat mĂ©s proper de la reina hi ha Joana de VilamarĂ93, Ăngela de Vilaregut, Maria Carroç94 i Violant de Centelles95, amb les quals forçosament havia de parlar en catalĂ .
I En GenovĂ©s ens indica que, entre els homes dâaquella famosa cort, hi havia, tambĂ©, entre dâaltres, En Raimon de Cardona; el Cardenal Remolins, Arquebisbe de Sorrento; el Cardenal LluĂs de Borja, el Gran Almirall Bernat de VilamarĂ, En Jeroni Fenollet, En Gaspar Pomar, En LluĂs dâĂxer o el barcelonĂ Nicolau [sic] Garret96, dit il Cariteo, «que sabĂ© recollir a les seves âRimesâ les ressonĂ ncies dâaquella cort de les tristes Reines»97, i que va ser, entre els poetes que «cantaren lâamor a la cort dels aragonesos de NĂ pols», des del 1450 al 1500, a parer de lâErasmo PĂšrcopo, «sens dubte el millor»98.
La potĂšncia catalana i catalanoparlant de Joana dâAragĂł no sâacaba aquĂ. Un cop vĂdua, tornaria a ValĂšncia per fer-hi un petit sojorn, abans de la seva marxa definitiva cap a NĂ pols, on finalment finaria. Ho sabem pel cronista que coneixem amb el nom dâAndrĂ©s BernĂĄldez, pel qual «lâany de 1499 vingueren les Reines de NĂ pols, mare i filla, a Espanya, germana i neboda del rei En Ferran, i amb elles el Gran CapitĂ Gonzalo FernĂĄndez, duc de Montegargano, i tres o quatre Prelats molt honrats, Arquebisbes i Bisbes, i restĂ a AragĂł la Reina jove, en un lloc prop de ValĂšncia»99.
InformaciĂł idĂšntica ens forneix lâAlfons de Santa Creu, que exposa, segons ens detalla assenyaladament lâAntonio de la Torre, que va venir a Espanya «la reina vella de NĂ pols, germana de pare i mare, i deixava la reina, filla seva, a ValĂšncia»100. I, com era dâesperar, segons En GenovĂ©s, «des dâaquest retir valenciĂ , Joana dâAragĂł contemplava els esdeveniments de lâĂšpoca»101.
Llavors, «el 27 de maig del 1501, Ferran la va nomenar lloctinent general a AragĂł, ValĂšncia i Catalunya i als comtats de RossellĂł i Cerdanya»102, perquĂš, «el temps que hi residĂs, fos amb lâautoritat i dignitat que es requeria»103. Doncs, bĂ©: Joana dâAragĂł va fer el jurament de lloctinent general, el 19 de juny segĂŒent, a la Catedral de ValĂšncia, en catalĂ 104. Si mĂ©s no, lâacta del jurament Ă©s redactada Ăntegrament en aquesta llengua.
El mateix dia es va escaure la protesta del sĂndic del braç militar en el moment del jurament, i tambĂ© Ă©s en catalĂ 105. Com tambĂ© Ă©s en llengua catalana la «Crida de la Senyora Reyna»106, feta pĂșblica entre final de juny i primers dâagost, i amb quĂš, a parer dâEn Belenguer, Joana «comença un treball infatigable pel qual intenta netejar la ciutat de ValĂšncia de la corrupció»107. Ve signada en catalĂ amb els mots de «La trista Reyna»108, aixĂČ que ens indica que aquest epĂtet famĂłs era emprat per la reina en catalĂ amb tota normalitat.
Finalment, tambĂ© sĂłn en catalĂ la Crida contra els vagabunds i rodamons que hi ha a la ciutat i regne de ValĂšncia, datada el 7 dâagost del 1501109 i la carta als notaris de ValĂšncia Pere Mas i Gaspar Lor, del 14 de juliol del 1503110.
I, sobretot, tenen una importĂ ncia especial per tot el que vinc tractant, les tres cartes que el rei Ferran adreçarĂ a la seva germana Joana i a dâaltres cĂ rrecs del paĂs, Ăntegrament en catalĂ i que vĂ©nen datades correlativament a Sevilla, el 20 de febrer111; a Toledo, el 4 de maig112 i a Saragossa, el 17 dâoctubre del 1502113.
Al 1506 Joana tornaria a NĂ pols, quan el rei Ferran hi passaria, des de Barcelona, el 4 de setembre114. Segons En BernĂĄldez, el rei «fĂ©u llavors aparellar una flota molt formosa de galeres i vaixells i naus dâarmada i de fustes, sent a Barcelona, i sâhi embarcĂ amb la seva muller la Reina [Germana], i amb la seva germana i nebodes les Reines que foren de NĂ pols, i amb una altra molt honrada companyia del seu casal i famĂlia, i amb molta gent dâarmes i partĂ de Barcelona»115.
El Dietari de la Generalitat postil·la que, «partiren de la present ciutat, per mar, les majestats del rey e reyna, nostres senyors, ab X galeres y quatre fustes de rems per al realme de NĂ pols, acompanyats de moltes naus grosses, barxes i altres fustes de gĂ bia en gran nombre, en les quals anaven ducs, comtes i molts hĂČmens de tĂtol y gentils hĂČmens»116. I En Soldevila rubrica, com entra pels ulls, que el rei hi anava «amb la reina i amb gran nombre de cavallers catalans»117.
Ens aproxima encara molt mĂ©s als fets En Feliu de la Penya, car segons ell, «sâajuntaren a Barcelona lâArmada de Catalunya, que governava el seu general VilamarĂ, i les galeres de la DiputaciĂł i Ciutat de Barcelona, a les quals sâafegĂ una altra que armĂ Barcelona per mitjĂ del seu Conseller Tercer, Francesc de Junyent, escollit per acompanyar el Rei»118. Ferran tambĂ© «llogĂ tres naus genoveses, que manĂ armar de Catalans, i semblant-li al Rei prou poder per assolir els seus designis, apressĂ la sortida»119.
Seguien el rei, «a mĂ©s a mĂ©s de les MilĂcies de lâArmada, gran nombre de Cavallers i Ciutadans de Barcelona»120, que cita puntualment i que sĂłn aquests: «el CastellĂ dâAmposta, el Comte de Ribagorça, el Bisbe de Girona, el de Vic, MossĂšn Gralla, MossĂšn Ros, Pere Llull, el Pavorde Sans, Galceran Dusay, En MarimĂłn i el seu germĂ , MossĂšn CarbĂł, En Plegamans i dâaltres molts que no es refereixen i deu Cavallers de la Casa de Sant Climent»121. O sigui, que la reina Joana, marxava de Barcelona vers NĂ pols envoltada de barcelonins i catalans, entre els quals tambĂ© sâhi comptaven tots els valencians.
Per En Cahner, «el 1506 havien anat tambĂ© a NĂ pols, en el seguici del rei, la seva germana Joana, vĂdua del rei Ferrante de NĂ pols, i llur filla dita tambĂ© Joana dâAragĂł, vĂdua de Ferrantino, les anomenades Tristes Reines, de qui ja hem parlat com a nucli aglutinador de la vida cortesana de NĂ pols abans del 1500 i de ValĂšncia entre 1501 i 1506. En el viatge es feren acompanyar dâalgunes de les dames de llur palau valenciĂ . Dames i gentilhomes, en bona part procedents de ValĂšncia, sâintegrarien aixĂ a la ja âmestissaâ alta societat napolitana»122. Per ell, «la residĂšncia dâaquesta cort era el Castel Capuano, on tambĂ© es trobaven Beatriu, filla de Ferrante, que havia estat reina dâHongria, i una nĂ©ta dâaquell mateix rei, Isabel dâAragĂł, duquessa vĂdua de MilĂ i la filla dâaquesta, la duquessa Bona Sforza, futura reina de PolĂČnia. Entre les dames catalanes al servei de les reines vĂdues de NĂ pols hi havia Joana de VilamarĂ, Violant de Centelles, Ăngela de Vilaregut i Maria CarrĂČs»123.
Ăs en aquest ambient de catalanitat absoluta que En Cahner creu inexplicablement que la nova reina Joana, «malgrat haver nascut a Barcelona i haver estat educada per una catalana, Isabel de Mur, fou un agent de castellanització»124. I que la Cort de NĂ pols «fou potser el mĂ©s notable dâaquests nuclis castellanitzants fora de Castella, almenys des del casament, al 1477, de Ferrante amb la germana de Ferran el CatĂČlic, Joana dâAragó»125. El mateix que pensarĂ el Pare Batllori, car, pel que fa al castellĂ , afirma que el matrimoni «atorgĂ a aquesta llengua, i no al catalĂ , la categoria de segona llengua cortesana»126. Dades que, a mĂ©s dâesbiaixades, em semblen del tot increĂŻbles.
Suposo que En Cahner, que no aporta cap referĂšncia documental per justificar les raons de la seva asseveraciĂł, i En Batllori, que tan sols es basa en una lletra en castellĂ de Joana al Papa Alexandre VI127, arribaven a aquestes conclusions perquĂš, seguidors dâuna informaciĂł tan poc fiable com la tradicional, i sense tenir en compte les fonts que apunten i confirmen tot el contrari, i que he vingut exposant fins aquĂ, sâhan cregut a ulls clucs que Joana, no nomĂ©s parlava i escrivia castellĂ , sinĂł que va fer parlar i escriure tothom en castellĂ .
Ultra ser inexplicable que Joana tinguĂ©s com a llengua prĂČpia el catalĂ i que en catalĂ escrivĂs a tothom, llevat del Sant Pare, i que a aquest, precisament catalanoparlant com ella, catalanorgullĂłs i catalanoscrivent fins i tot a certs personatges tinguts per castellans de la seva cort pontifĂcia o que hi estaven relacionats, li adrecĂ©s, precisament a ella, una carta en castellĂ , encara em fa desconfiar molt mĂ©s que el text de la missiva sigui farcit dâortografia catalana, de catalanismes a dojo i, per si fos poc, sâhi hagi preservat, fins i tot, un mot totalment catalĂ â«strĂ©nyer»128â, que fa sospitar ple que som davant dâuna evident traducciĂł.
Baldament la lletra sâhagi preservat als arxius Vaticans, i malgrat que el Pare Batllori, potser per aixĂČ, la qualifiqui com a «original»129, ell mateix sâadona que, almenys en un altre cas, el signant dâuna lletra preservada a lâArxiu Secret VaticĂ , «no Ă©s lâamanuense de les altres cartes»130 que signa. Conformement, En Danilo Romei i la Patrizia Rosini, en transcriure una altra lletra del papa Alexandre a la JĂșlia Farners, del juny del 1494, tambĂ© en aquest mateix arxiu, ens innoven que es tracta dâuna «minuta no autĂČgrafa»131.
Si, a mĂ©s a mĂ©s, tenim present que tot un reguitzell de missives dâaquest arxiu relacionades amb Roderic de Borja sĂłn admeses per En Batllori com a «cĂČpies»132, tot indicaria que, de tant en tant, alguna carta tinguda per autĂČgrafa, podria ser perfectament una cĂČpia o, Ă©s clar, una traducciĂł. I jo crec que aquesta lletra de Joana a Alexandre VI, en castellĂ , nâĂ©s una.
A aquestes alçades, ja no haurĂem de fer escarafalls davant la possibilitat âque jo en diria certesaâ que algunes lletres, per la raĂł que fos âcom era natural arreu, a les cancelleries totesâ, sĂłn traduĂŻdes i arxivades en la llengua que, en el moment adient, hom ha cregut mĂ©s oportuna o menys perillosa.
SĂłn nombrosĂssimes les cartes recollides per En Romei i la Rosina de lâĂšpoca dâAlexandre VI, tant dâaquest papa com de personatges que sâhi van relacionar, provinents de diversos arxius, que ens sĂłn descrites com a «cĂČpies»133, alguna, fins i tot, del segle XVIII134.
Ăs clar que una cĂČpia no implica necessĂ riament un canvi de llengua. Molt clar. PerĂČ tampoc no lâexclou. I aixĂČ no ho podem obviar.
El Pare Batllori, avesat com estava a seguir la correspondĂšncia borgenca dâarxiu en arxiu, tambĂ© sâha adonat dâaquesta irregularitat i, aixĂ, comenta: «Els originals de les lletres adreçades per Ferran i Isabel al sant pare els anys 93 i 94 es conserven, almenys en alguna part, en aquell recull vaticĂ . Si hom poguĂ©s trobar encara els originals de Roderic, desapareguts de lâArxiu de la Corona dâAragĂł, la correspondĂšncia guanyaria doblement en interĂšs i en poder dâinterpretaciĂł. El rei Ferran emprava indistintament lâespanyol [vol dir, Ă©s clar, el castellĂ ] i el catalĂ , probablement segons qui fos el secretari o lâamanuense; perĂČ els seus autĂČgrafs de lâArxiu vaticĂ sĂłn tots castellans»135, per bĂ© que havien dâanar adreçats a catalans. Que cadascĂș ho interpreti com bonament li plagui.
PerĂČ, continuem. En la tendĂšncia innata de descatalanitzar la barcelonina reina Joana, lâEstela PĂ©rez Bosch, imbuĂŻda del mĂłn de les lletres castellanes, fa, per acabar-ho dâembolicar, un pas endavant en aquesta mena dâabsurd histĂČric i, a mĂ©s dâatribuir la castellanitzaciĂł de les classes valencianes a la cort de les Tristes Reines, esmenta ja la muller barcelonina de Ferrante com a «Juana de Castilla»136.
Amb una Juana de Castilla, sĂ que es podria dir el que diu En Cahner, que «el castellĂ fou la llengua familiar del rei [Ferrante]»137. Amb una reina ara ja castellana i un Ferrante espanyol, perĂČ sense determinar dâon, sĂ que quadraria tota la parafernĂ lia ideolĂČgica que sâha vingut abocant sobre aquest particular, amb la ignorĂ ncia o la insĂdia amb quĂš sâha fet. O amb totes dues alhora.
PerĂČ nosaltres ja hem vist com la llengua del rei era el catalĂ des de la naixença. Que el catalĂ era la seva llengua familiar. I que, en tant que catalanoparlant, seân va anar a NĂ pols i com a catalĂ hi va ser coronat rei. I allĂ hi va viure, envoltat de catalans fins al forro de les orelles. Hem vist que es va casar amb una princesa barcelonina. Barcelonina i catalanoparlant, que escrivia en catalĂ a nivell familiar i a nivell oficial, que tambĂ© va ser educada per catalans i que va viure embolcallada de catalans i catalanes. A Barcelona, a NĂ pols, a ValĂšncia i, novament a NĂ pols, fins a la mort.
PerĂČ en lâendemig, sabem encara que la reina Joana, en tant que reina de NĂ pols o lloctinent general de la NaciĂł catalana, va exercir tasques de mecenatge cultural. I ho va fer per promoure lâediciĂł, pel cap baix, dâuna obra en catalĂ .
AixĂ, En Just Pastor ens innova que En Pere LluĂs de Borja i Llançol va escriure el llibre intitulat «Capella de la Sancta Mare Esglesia, en la qual son moltes bellissimes exposiciones, Ă© rubriques. Manuscrit. LâescrivĂ en la seva llengua materna llemosina a instĂ ncies de la Infanta Joana, reina de SicĂlia, germana del rei Ferran el CatĂČlic, Virreina que fou de ValĂšncia. El manuscrit del qual, amb lletra dâaquell temps, posseĂŻa lâescrivĂ JosĂ© Mariano Ortiz»138. Ăs possible que aquest mecenatge no es limitĂ©s a una sola obra i a un sol autor i que sâhauria hagut de desplegar amb lâenergia i la generositat habituals de les reines i dels mecenes del moment. PerĂČ nomĂ©s ens nâha quedat aquesta «trista» traça, mercĂšs a la qual sabem, amb totes les lletres, que Joana instava a escriure en catalĂ .
Aleshores, em sembla inversemblant que En Cahner, En Batllori, la PĂ©rez Bosch i, amb ells, un bon tou dels estudiosos de la llengua i altres Ă mbits afins, veiessin la Cort de NĂ pols com un motor de castellanitzaciĂł. Entre ells vull destacar el parer dâEn Vicenç Beltran, que ho ve a resumir tot, car afirma categĂČric que, desprĂ©s de la mort del MagnĂ nim, «el que destaca en aquest perĂode Ă©s la mancança de qualsevol element de judici que ens permeti ni tan sols albirar la possibilitat que la llengua catalana sâhaguĂ©s mantingut literĂ riament vigent a la cort de Ferrante i dels seus succesors»139.
Si tots ells neguen un cop rere un altre la presĂšncia de la llengua catalana a la cort ferrantina Ă©s perquĂš en cap moment no han tingut accĂ©s a la informaciĂł que acabo de rellevar, ni han tingut en consideraciĂł el paper transcendental de la censura i la seva actuaciĂł en la traducciĂł dâobres, manuscrits i tota mena de documentaciĂł catalana al castellĂ i a lâitaliĂ , aixĂ com la responsabilitat en la desapariciĂł premeditada de documentaciĂł i obra impresa. Per aixĂČ En Cahner, en insistir sobre la llengua de la cort napolitana i del rei Ferrante, escriu: «Jaume Ferrer de Blanes entrĂ al seu servei com a conseller i com a joier (aixĂ consta ja el 1487), i, tot i que lâobra literĂ ria dâaquest escriptor Ă©s tota en catalĂ , arribĂ a dominar el castellĂ , com ho demostren les cartes que hi escrivĂ als Reis CatĂČlics i a [En] Colom en qĂŒestiĂł de cosmografia»140.
PerĂČ de les cartes en qĂŒestiĂł no en tenim els originals, sinĂł el que ens ha arribat imprĂšs al seu llibre, estampat pel seu fill adoptiu Rafel Ferrer, al 1545141, en plena Ăšpoca de castellanitzaciĂł forçada i ja passat per la supervisiĂł i reelaboraciĂł censora de la monarquia.
Suposo que, per aixĂČ mateix, En Canher sâestranyava que la llengua dâaquestes comunicacions entre catalans fos el castellĂ . No ho podia entendre. I escriu: «Ăs significatiu que Ferran II de Catalunya-AragĂł escrivĂs en castellĂ tant a Ferrer com a Garret, cosa no gens freqĂŒent tractant-se de personatge catalans dâorigen burgĂšs i no pas aristocrĂ tic»142.
I menys comprensible Ă©s encara que En Ferrer escrivĂs a En Colom en castellĂ . Car, si, a mĂ©s a mĂ©s, sabem que En Colom era catalĂ i que tots els seus escrits han estat sistemĂ ticament rescripturats, i sâhi han canviat els topĂČnims i els antropĂČnims143; i si tenim present que de tota la documentaciĂł que tenim avui de la preparaciĂł del segon viatge colombĂ, redactada i signada pels reis a Barcelona, a Simancas tan sols sâhi «troben els duplicats dels despatxos donats a favor dâEn Colom i relatius al viatge que se li encomanava»144 âĂ©s a dir, les cĂČpies castellanes, perĂČ no pas els originals redactats a Barcelonaâ, caldria mirar amb mĂ©s precauciĂł aquest presumpte paper de la llengua castellana entre dos catalans il·lustres, homes de cultura i escriptors prolĂfers. I caldria tornar a revisar a grans camades el paper de la presĂšncia «ingent» del castellĂ a la cort napolitana de Ferrante, que, ara mateix, mâho miri per on mâho miri i mâho agafi per on mâho agafi, no sĂ© veure per enlloc.
Encara mĂ©s: si com es diu, rediu i es repeteix fins a la nĂ usea que amb el casament de Ferrante amb Joana, al 1476, es va iniciar el perĂode de castellanitzaciĂł de la seva cort, haurĂem de trobar la presĂšncia del castellĂ arreu de les seves relacions literĂ ries. I no Ă©s ben bĂ© aixĂ. Segons En Manuel Peña, «En Compagna ha investigat les influĂšncies i relacions que sâestabliren entre la cultura meridional i la catalana al segle XV: âPer exemple, podem avançar que tot intentant establir quines han estat les fonts de la Summa de Lopo de Spechio, he trobat entre elles, al costat de textos italians, especialment meridionals, obres historiogrĂ fiques catalanes i ibĂšriques, probablement presents a NĂ pols quan Lupo escrivia la seva Summaâ. Existeixen notĂcies nombroses dâaquestes interrelacions culturals, en la seva majoria procedents de la tasca investigadora dâEn Benedetto Croce; per exemple, en el regnat de Ferrante (1458-1494) la presĂšncia dâobres didĂ ctiques catalanes sâintensificĂ , traduĂŻdes a lâitaliĂ âcom el Llibre de Menescalia dâEn Manuel Dies de Calataiud (1485), les Ordinacions de la casa del rei, de Pere el CerimoniĂłs (1485) o la versiĂł catalana del Secreta secretorum (1475)â, en versiĂł italiana del mateix autor âcom la Prattica dell cetreria, de lâardiaca de ValĂšncia MaciĂ Mercader (1475)â, o directament en catalĂ , segons En Croce, com el Libre del coch del mestre Robert, tan divulgat al segle XVI per la impremta»145.
Com explica a la perfecciĂł En Peña, si la presĂšncia dâobres catalanes a ItĂ lia durant el regnat dâEn Ferrante «sâintensificà », Ă©s que la presĂšncia de la llengua catalana havia dâhaver estat mĂ©s evident del que percebem avui i, en cap cas, no podia haver minvat. I el que Ă©s inversemblant del tot Ă©s que hom sâemmirallĂ©s, a ItĂ lia, en la llengua castellana, quan a Catalunya, encara durant els primers decennis del segle XVI, hom quasi no llegia llibres en castellĂ o no en llegia ni un.
De conformitat amb En Peña, la noblesa catalana mĂ©s que pel castellĂ , tenia una gran predilecciĂł per la literatura italiana i «els ciutadans honrats tambĂ© participaren dâaquest interĂšs. En Francesc Marquet (1514) no tenia cap llibre en castellĂ , i sĂ dos en italiĂ ; En Francesc Vernegal (1524) posseĂŻa 17 llibres en llatĂ i 10 llibres en llengĂŒes vulgars: 4 en catalĂ i 4 en italiĂ , i nomĂ©s dos en castellà »146. PerĂČ, Ă©s clar: ja sĂłm al 1524.
I bo i aixĂ, un ciutadĂ mĂ©s o menys culte de la Barcelona de començament del XVI, de 17 llibres registrats a la seva biblioteca, nomĂ©s dos eren en castellĂ . I a ValĂšncia, la situaciĂł Ă©s idĂšntica. O, fins i tot, mĂ©s radical. Lâha estudiada profusament En Philippe Berger. Per ell, entre els anys 1490 i 1506, «sâobserva un equilibri satisfactori entre el llatĂ i el valenciĂ , que ocupen respectivament el 43,03% i el 50,63% del total dels llibres publicats a ValĂšncia. El castellĂ , [nâĂ©s] totalment absent»147.
Ni es pot dir mĂ©s clar ni de forma mĂ©s contundent: les llengĂŒes emprades en els llibres publicats a ValĂšncia sĂłn tan sols i Ășnicament el llatĂ i el catalĂ . Com us deia, no sĂ© veure per enlloc on era la gran influĂšncia de la llengua castellana, ni la seva gran fama ni el seu immortal prestigi, ni lâembadaliment llegendari dels catalans per aquesta llengua. I, llavors, cal que siguem honestos i honestament ens demanem: si no hi havia ni remotĂssim rastre de castellanitzaciĂł cultural ni llibresca a la Catalunya hispĂ nica, per quĂš nâhi hauria dâhaver hagut a la ItĂ lia catalana?
La força de la inĂšrcia, lâhĂ bit de nodrir-se de fonts impreses ja passades pel sedĂ s de la supervisiĂł censora i el demĂšrit de repetir el que la intel·lectualitat castellana âi la catalana que li ha estat genuflectidaâ ha anat escrivint durant segles comporta aquestes servituds, aquests paranys i aquestes distorsions.
I si, com indica novament En Cahner, «durant el perĂode del primer regnat de Ferrante la pressiĂł del castellĂ com a llengua de cultura havia disminuĂŻt a la cort» i que «als cançoners dels temps de Ferrante era la poesia italiana la que dominava. I quan el seu fill Frederic reintroduĂ a la cort la poesia aquesta ja fou en llengua italiana»148, sâentĂ©n encara molt menys que els reis de NĂ pols, immersos dins una societat italocatalana, haguessin pogut castellanitzar re.
I Ă©s encara en aquest mateix sentit que lâArturo Farinelli assenyala que, dâençà del 1472, i «malgrat que mal sabĂ©s italiĂ , Ferrante assitia a la italianitzaciĂł gradual de la seva cort»149. Continuem, doncs, sense trobar les traces reals de cap castellanitzaciĂł, ni de cap procĂ©s humĂ o intel·lectual que poguĂ©s capgirar, com qui capgira un mitjĂł, la fortĂssima presĂšncia de la llengua catalana per la castellana a NĂ pols.
Com a additament, hem de tenir molt present que un rei com El MagnĂ nim, engendrat a Castella âa Medina del Campo150â, es cartejava en catalĂ amb el seu pare âcom hem vistâ i en catalĂ 151 amb la seva muller Maria, que era nascuda, com seâns diu, a SegĂČvia152. LâAntonio DomĂnguez ho reconeix sense embuts: «Alfons V escrivia en catalĂ a la seva muller, que havia quedat a Barcelona en qualitat de lloctinent»153.
PerĂČ En Soldevila acota, prudent, que, «si bĂ© dins la correspondĂšncia dâabdĂłs cĂČnjuges se troben sovint lletres en catalĂ , quan sĂłn ells matexos y no llurs secretaris els qui escriuen, lâidioma emprat Ă©s el castellà »154. Ăs a dir, que el castellĂ era utilitzat en la mĂ©s Ăntima de les intimitats i mai no va destorbar lâĂșs oficial i pĂșblic de la llengua catalana, que ambdĂłs tambĂ© feien servir, baldament fos per mitjĂ de llurs secretaris.
De la reina, segons En RubiĂł i Lluch, «es conserven moltes lletres adreçades en catalĂ al seu espĂČs, durant la llarga permanĂšncia dâaquest a ItĂ lia»155, i entre els volums de la seva biblioteca «nâhi ha tan sols sis de castellans; els catalans, en absoluta majoria, arriben a sumar cinquanta-dues obres distintes»156. En Max Cahner Ă©s encara mĂ©s explĂcit i ens recorda que la reina, «que restĂ com a lloctinent als regnes patrimonials dâAlfons i que residĂ habitualment a ValĂšncia, i tambĂ© a Barcelona, sâadaptĂ de tal manera a la realitat lingĂŒĂstica del paĂs que a la seva biblioteca, fortament impregnada de lâambient dâintensa religiositat de quĂš sâenvoltĂ , la major part dels llibres eren en catalĂ , i hi abundaven els escrits o traduĂŻts a iniciativa seva»157.
La pruĂŻja de la reina per llegir en catalĂ i fer-se portar llibres de ben lluny i traduir-los al catalĂ Ă©s mĂ©s que coneguda. AixĂ, al 1420, urgeix al prevere montserratĂ Guillem Ramon «que li enviĂŻ el Llibre de vicis e virtuts»158. Al mateix any, escriu a un altre prevere de Montserrat, En Jaume Prats, que li faci enllestir el Llibre de ConfessiĂł, que sâestava redactant en lâescriptori del monestir159. I, encara, uns anys mĂ©s tard, «el P. Bernat Vilalta portava dâItĂ lia, per encĂ rrec personal de la mateixa reina, el Trattato della Pazienza i un exemplar de lâSpecchio della Croce del dominicĂ Fra DomĂšnico Cavalca, que el monjo de Sant Feliu de GuĂxols Pere Busquests traduĂ en llengua catalana»160.
I no nomĂ©s aixĂČ. Segons En RubiĂł i Balaguer, els documents oficials signats per la reina, van ser «redactats tan sovint en català »161, que encara avui ens sorprĂšn i meravella. I, fins i tot, sabem que escrivia al rei Joan de Navarra, cunyat seu, i futur pare de Ferran i Joana dâAragĂł, tambĂ© en catalĂ 162.
Amb raĂł En Soldevila ha escrit que, en la vida de la reina, «la cultura intel·lectual âla prĂČpia i la dels seus sĂșbditsâ va ocupar-hi tambĂ© una part no gens petita» i, aixĂ, va desenvolupar de forma notĂČria, una «tendĂšncia envers la protecciĂł de les lletres y les arts, la seva amor als llibres, el seu interĂšs per la lectura»163.
El mateix rei Alfons tĂ© consciĂšncia plena de la pruĂŻja encesa de la reina pels llibres i «contribueix a estendre la fama del amor de la Reyna a la lectura. âConsiderant que ella (la Reyna) trobe plaer e se delecte en legir obres virtuoses âescriu AnfĂłs IV, el 13 de març de 1425â li havem atorgat graciosament lo missal, breviaris i altres bons llibres scrits en romans, que foren del Duch de Gandia, quondamâ»164.
No deixa de ser revelador que el rei regali llibres catalans a la seva muller, especialment perquĂš ambdĂłs eren nascuts a Castella. La qual cosa em porta a creure que tant lâun com lâaltre sâhavien ja identificat plenament amb la cultura literĂ ria del paĂs i assumit com a prĂČpia la llengua catalana. I si, com advera En Soldevila, «la lectura deguĂ© Ă©sser en la vida de la Reyna, tan plena de pesars, morals y fĂsichs, un balsem reconfortant»165, i aquesta lectura va ser, al llarg de tot el seu regnat, quasi absolutament en catalĂ , no es pot dir de cap de les maneres, que la pujada al tron dâaquests monarques, perjudiquĂ©s ni un borrall lÂŽĂșs de la llengua del paĂs. Ans al contrari: hem vist del dret i del revĂ©s com la reina la va promoure i difondre de llarg a llarg de la NaciĂł. En Soldevila hi insisteix novament: «Aquesta Reyna procedent de Castella, membre dâuna dinastĂa que noâs va pas distingir per la seva amor a Catalunya, no demostrĂ sentir per la nostra llengua cap prevenciĂł, ni va desdenyarne lâĂșs, ni va posposar-la a la seva prĂČpia»166.
MĂ©s clar no es podia dir. La identificaciĂł de la reina amb la llengua del paĂs va ser absoluta, esdevenint-ne una impulsora apassionada. AixĂČ Ă©s aixĂ i no dâaltra manera, i ens ajuda a copsar amb una gran nitidesa com «al primer quart del segle XV, i encara mĂ©s enllĂ , el castellĂ era una llengua estranya, generalment desconeguda a tots els sectors socials dels PaĂŻsos Catalans»167, com ha apuntat âaquest cop sĂâ assenyadament i rigorosa En Cahner.
Llavors, un rei com Ferrante, nascut a ValĂšncia i que tenia el catalĂ com a llengua prĂČpia, que es casa amb una barcelonina, nascuda a Barcelona, educada per una catalana, envoltada de catalans i catalanes, i que escriu a tothom en catalĂ , Ă dhuc al seu pare, no podia ser cap factor de castellanitzaciĂł, per mĂ©s que alguns documents ho puguin fer semblar i per mĂ©s que sâhi hagin entestat tota una corrua infinita dâerudits.
[Fi de la primera part.Â
Si el fet que Ferrante es casĂ©s amb una TrastĂ mara haguĂ©s hagut de suposar una castellanitzaciĂł de la Cort i de la llengua, Âżcom Ă©s que durant el regnat dâEl MagnĂ nim, que, a mĂ©s a mĂ©s de TrastĂ mara, era nascut a Castella i la seva primera llengua era el castellĂ , no es va donar cap castellanitzaciĂł especĂfica ni general? I si no es va donar amb un rei «castellanoparlant», per quĂš sâhavia dâhaver donat amb una reina que, pel fet de nĂ©ixer a Barcelona i ser educada per catalans, va tenir âcom hem vistâ el catalĂ tambĂ© com a llengua prĂČpia, de relaciĂł familiar, social i polĂtica?
Per contrapuntar-ho tot plegat una mica mĂ©s, ara em vĂ©nen com lâanell al dit les paraules dâEn Vicenç Beltran sobre la desapariciĂł sobtada de la llengua catalana als registres curials de NĂ pols. Segons ell, que segueix el parer de lâArmand-Adolphe Messer, «el catalĂ va desaparĂšixer de la cancelleria reial napolitana poc desprĂ©s de la mort del MagnĂ nim, tret dâunes poques cartes adreçades a membres de la casa reial dâAragó»168.
Dic que el comentari Ă©s perfecte, perquĂš ens demostra dues coses fonamentals: la primera, que el catalĂ va ser llengua habitual durant el regnat dâAlfons, que sâacaba al 1458; i la segona, encara mĂ©s important, Ă©s que si les poques cartes que ens han arribat escrites des de les cancelleries dels reis subsegĂŒents, adreçades als seus parents catalans, sĂłn tambĂ© en catalĂ , Ă©s que el catalĂ havia de ser la llengua normal de relaciĂł entre les cases reials de NĂ pols i de Catalunya, a despit que nomĂ©s se nâhagin «salvat» unes poques missives.
I finalment, una darrera, perĂČ no menys rellevant conclusiĂł. Si «el catalĂ va desaparĂšixer», com remarca En Messer, dels registres cancellerescos napolitans i nomĂ©s seân conserven algunes cartes, Ă©s que el que realment «va desparĂšixer» van ser les cartes mateixes, a travĂ©s de les quals la llengua es manifestava. I amb aixĂČ tambĂ© podem entendre que la desapariciĂł documental dels arxius de NĂ pols no Ă©s ni un mite ni una llegenda, sinĂł un fet consumat i conegut, del qual, potser, lâĂșnic que ens caldria Ă©s un estudi detallat i rigorĂłs per fer-ho ja, dâuna vegada per totes, universalment conegut.
Cal dubtar, doncs, de la correspondĂšncia. O de certa correspondĂšncia âde certs textos escritsâ i creure que sovint, com en tants altres Ă mbits de la vida polĂtica i diplomĂ tica, els documents, quan no desapareixien, es feien traduir dâuna llengua a una altra, sense que avui ens adonem realment de quina va ser lâoriginal a lâhora que es redactava el text.
AixĂ, em sembla de poca acuĂŻtat que es pugui creure que En Miquelot Corella, en tant que valenciĂ , catalanoparlant i servidor del tambĂ© catalanoparlant CĂšsar Borja, «nomĂ©s escriu en italiĂ âi quin italiĂ !â, fins i tot al papa»169, com comenta En Batllori.
Tornem-hi: ÂżPer quĂš un catalĂ , en una ItĂ lia catalana, havia dâescriure en italiĂ al papa, que sempre va utilitzar el catalĂ per relacionar-se amb els seus parents i connacionals i en va fer lâexpressiĂł tangible i simbĂČlica mĂ©s palmĂ ria del seu poder familiar i nacional?
No tinc cap mena de dubte que som davant de textos traduĂŻts. I el mateix serveix per les cartes en castellĂ que sâhan conservat de Joana de NĂ pols i de la seva nĂ©ta Sança al papa Alexandre VI quan precisament i justament «a la cort papal fins i tot alguns clergues i dignataris de Castella sâescrivien entre ells en català »170.
I idĂšnticament sâesdevĂ© amb la reina Joana, que, segons En Batllori, «escrivia sempre en castellĂ al sant pare Alexandre VI»171. Em sembla delirant. Pensem-hi una mica: els castellans sâesforçaven a escriure al Papa en catalĂ i alguns catalans ho farien en castellĂ ?
Tot Ă©s molt sospitĂłs, majorment perquĂš Joana a Catalunya escrivia, âcom hem vistâ en catalĂ a tothom, i perquĂš Sança era la jove del Papa, en tant que muller dâEn JofrĂ© de Borja172, PrĂncep dâSquil·lace, tambĂ© catalanoparlant, i era filla de Trusia Gazella173 i del rei Alfons II de NĂ pols, que no era castellĂ , sinĂł el fill del catalanoparlant Ferrante i dâIsabel de Chiaramonte.
A mĂ©s a mĂ©s, sabem que els administradors de llurs fills, els PrĂnceps dâSquil·lace âde Sança i de JofrĂ©â, eren Ferran dâĂxer i Antoni de Gurrea, el quals tambĂ© empraven el catalĂ , almenys com a llengua de relaciĂł epistolar174, que Ă©s lâĂșnic testimoni de quĂš disposo ara mateix per aproximar-nos a la seva expressiĂł lingĂŒĂstica.
Ăs tan estrany que Sança escrivĂs en castellĂ , que, fins i tot, el MarquĂšs de LaurencĂn no sabia com explicar-ho. I, aixĂ, en comentar el relat de les festes pel casament de LucrĂšcia Borja amb Alfons dâAragĂł al 1498, que sâatribueix a aquesta princesa napolitana, lâesmentat erudit espanyol no pot explicar quins «motius tindria [Sança] per conĂšixer lâidioma castellà », vivint com va viure a ItĂ lia, envoltada dâitalians i catalans, i «no haver estat mai a la nostra pĂ tria»175.
Molt cert. Ara bĂ©: si sabĂem que el text castellĂ Ă©s un manuscrit de vuit folis, «sense cap indicaciĂł de lâarxiu o cĂČdex dâon havia estat copiat»176, Ă©s que som davant per davant dâuna cĂČpia dâun original perdut, de la qual, encara, sâhi ha esborrat el nom del destinatari.
El text, per torna, Ă©s farcit de construccions sintĂ ctiques catalanes (me soy tanto tardado, al costado de, traĂa una ropa, a la tarde, que en esta Corte son, sala grande que se dice de los PontĂfices, a man drecha, muy mas grandes, fasta en tierra, acabados que hubieron de bailar, etc.), i de lĂšxic catalĂ (aquesta, faldillas, cadira, cinta , orifante, la fronte, escaques, bonete, una [danza] baixa, su Santidat, lonja, mote, pomo, adormido, etc.)177, la qual cosa fa pensar ple en una primitiva redacciĂł catalana.
Si, a mĂ©s, tenim en compte que les amistats de Sança que hi ha a la festa sĂłn, entre dâaltres assistents, el Papa Borja i el seus fills CĂšsar, LucrĂšcia, JerĂČnima i JofrĂ©, que des de feia quatre anys era el seu marit; Guillem Ramon de Borja, Jaumot de Borja, Ramon i JofrĂ© Castellar, Ăngel i Miquel Corella, Jordi de Remolins, Joan de CervellĂł i un tal NoguĂ©178, ara ens acabem dâadonar que Sança es va relacionar durant els dies que van durar les festes majoritĂ riament amb catalans.
I aixĂČ indicaria que havia de ser mĂ©s que normal que ella sâhi relacionĂ©s tambĂ© en catalĂ . I, aixĂ, arribarĂem a la conclusiĂł final que si Sança podia parlar en catalĂ Ă©s que el seu pare, Alfons II, tambĂ©. I que la llengua, dins el casal reial catalĂ de NĂ pols no es va perdre tan fĂ cilment com sâha cregut fins ara.
Per afegitĂł, i per anar sumant evidĂšncies del que exposo, tambĂ© som conscients que quan Alfons II sâha dâadreçar als Reis CatĂČlics, no ho fa pas en castellĂ , sinĂł en una barreja de catalĂ i italiĂ , segons consta a la lletra que els envia el 3 de maig del 1494 des de NĂ pols179, la qual cosa demostra a ulls vistents que no podia o no volia escriure en castellĂ . O que ni tan sols sâho va arribar a plantejar. O que siguem, com de costum, davant dâuna nova traducciĂł a rellotge passat, amb la finalitat Ășnica dâitalianitzar-lo culturalment, ja que no el podien castellanitzar. Per aixĂČ mateix el seu italiĂ Ă©s tan macarrĂČnic.
Conformement, quan En Joan de Borja, II Duc de Gandia, escriu al rei Alfons, el 6 de setembre del mateix any, tambĂ© ho fa en catalĂ 180. I en catalĂ sĂłn els «CapĂtols entre el Papa i Alfons II sobre la gent dâarmes dâEn JofrĂ© de Borja», signats a lâany 1494, molt probablement a lâabril181. Durant les noces de Sança, filla dâAlfons II, amb JofrĂ© de Borja, celebrades a NĂ pols el 7 de maig del 1494182, es pot palpar lâambient catalĂ que hi havia. Lâambient catalĂ majoritari.
Per En Batllori, «en veure entaulats, colze a colze, Alfons II i el seu germĂ Frederic, Sança dâAragĂł i Virginio Orsini, amb el cardenal Joan de Borja, lâespĂČs JofrĂ© de Borja âara ja JofrĂ© de Borja i AragĂłâ i el governador de Catalunya, Galceran de Requesens, home de confiança de Ferran II de Catalunya-AragĂł, anomenat mĂ©s endavant el CatĂČlic, hom podria pensar que a la cort de NĂ pols [hi] seguia aquella promiscuĂŻtat dâitaliĂ i catalĂ dels anys del MagnĂ nim»183.
I si entre aquesta «promiscuĂŻtat» âque diu En Batlloriâ de la Cort dâAlfons II hi continuava viu el catalĂ , Ă©s que el catalĂ , com hem vingut veient, havia de ser la llengua del rei. Ho era perquĂš era la llengua del seu pare i la de la cort del seu pare. Era la llengua de la nova muller del rei, Joana dâAragĂł i de les dames catalanes del seu seguici. I serĂ la llengua del seu gendre JofrĂ© de Borja i de la seva jove LucrĂšcia Borja, casats respectivament amb els seus fills naturals tinguts amb Trusia Gazela: Sança dâAragĂł i Alfons dâAragĂł.
I, finalment, si com ens adverava abans En Croce, ell i el seu pare Ferrante «parlaven espanyol»184, atĂšs que lâespanyol que parlava el seu pare era el catalĂ de ValĂšncia, Ă©s que Alfons II, inequĂvocament, tambĂ© havia de parlar en catalĂ . I dâaquĂ els mĂșltiples rastres que nâhan quedat a la documentaciĂł coetĂ nia.
Arribats aquĂ, una nova pregunta sâimposa: ÂżVa desaparĂšixer la llengua catalana sobtadament als primers anys de la Cort de Ferrante o va perdurar fins al regnat dâAlfons II, ja quasi a les portes del segle XVI?
Llavors, cal ser molt prudents quan trobem certa documentaciĂł en castellĂ relacionada amb dos catalanoparlants, o amb un catalĂ i un italoparlant. Car, si sabĂem mirar amb cura per sobre dâaquestes anomalies lingĂŒĂstiques ens adonarem que el paper de la llengua castellana va ser mĂ©s aviat escĂ s, per no dir nul. I, en tot cas, es pot conjecturar que seria introduĂŻt a rellotge passat en la traducciĂł de la documentaciĂł mĂ©s diversa, tal com passava tambĂ© arreu de la NaciĂł Catalana de terres hispanes.
AixĂ, durant els dos primers anys del regnat de Ferrante, entre el 1458 i el 1460, tal com documenta la Venetz, a la cort de NĂ pols nomĂ©s hi van haver «tres llengĂŒes oficials: napolitĂ , catalĂ , llatĂ»185. I els funcionaris reials, «tots escriuen en les tres varietats requerides a la cancelleria ferrantina amb summa professionalitat»186.
En Max Cahner, convençut que en algun moment imprecĂs del passat el castellĂ havia gaudit dâalguna mena dâoficialitat, es veu tambĂ© constret a afirmar que «durant el primer perĂode del regnat de Ferrante la pressiĂł del castellĂ com a llengua de cultura havia disminuĂŻt a la Cort»187 i que «el catalĂ mantinguĂ© per molts anys el seu paper de llengua administrativa del regne»188. Va arribar a tenir «carta de ciutadania» âdiu En Batlloriâ «assolida a la NĂ pols dâAlfons el MagnĂ nim i a la dels primers anys del regnat del seu fill i successor Ferran I»189.
La força de llengua catalana a la casa reial i a lâentorn de la cĂșria havia de ser tan evident; lâĂșs tan estĂšs, normal i consolidat, que quan la Venetz torna a parlar de la llengua que utilitzaven els secretaris no catalans del rei, en els seus primers anys de govern, ens aporta els testimoni de llur competĂšncia lingĂŒĂstica.
El principal dâells, Tommaso Girifalco (o de Girifalco), que signa 339 documents190, «domina les tres llengĂŒes principals del CĂČdex AragonĂšs»191, que, com acabem de constatar, sĂłn el llatĂ, el napolitĂ i el catalĂ . I afegeix que «lâĂșnic document en castellĂ , redactat dâaquest escrivĂ , Ă©s ple dâerrors»192.
AixĂ mateix, comenta que dos altres secretaris, Antonio de Aversa i Paulus Garlon, tambĂ© redacten en catalĂ . I finalment ens aporta el testimoni del darrer i quart secretari i vicenotari, Girolamo di Cosenza, que, «tot i sent de nacionalitat italiana, com sâevidencia pel cognom, escriu sense problemes en català »193.
El rastre de la llengua castellana Ă©s quasi imperceptible. Ăs tan indetectable, i tan notĂČriament palĂšs, que la Venetz, en constatar que els escrivans italians de la cĂșria no escriuen en castellĂ , perĂČ sĂ en napolitĂ i catalĂ , no sâestĂ de conjecturar: «Es pot suposar que en aquesta Ăšpoca el castellĂ no fos part de les llengĂŒes exigides als escrivans a la cancelleria»194.
Ăs clar que no ho era. Per quĂš ho havia de ser? Ni tampoc era a NĂ pols llengua amb cap relleu ni solvĂšncia en el camp de la creaciĂł literĂ ria. Molt menys en la poesia, en un regnat on âcom acabem de veureâ predominaria el napolitĂ i el catalĂ com a llengĂŒes de relaciĂł humana i diplomĂ tica. Com a llengĂŒes reials. De prestigi i de poder.
En Toribio Fuente, la Milagro M. Clavijo i lâAntonio MarquĂ©s subscriuen respecte a aixĂČ que «el regnat de Ferrante constitueix, sens dubte, el perĂode de mĂ©s gran florida de la poesia en napolitĂ i, alhora, el de la decadĂšncia de la poesia en espanyol»195. Ni tan sols apareix una obra en castellĂ entre les 76 dâinventariades per lâEnrico de Rosa en un «Elenc sumari dâobres humanĂstiques comissionades per Alfons I dâAragĂł i/o a ell dedicades» per humanistes residents a NĂ pols196. I, encara, si primfilem una mica mĂ©s, es pot dir amb total rotunditat que ni tan sols va ser la llengua de la correspondĂšncia del rei Ferrante i de la seva cancelleria. Entre els centenars de cartes recopilades per En Francesco Trinchera al seu notabilĂssim Codice Aragonese, no nâhi ha cap en castellĂ .
Ans al contrari, fins i tot quan sâescriu a personatges dâuna castellanitat innegable, com el noble Alfonso de Ăvalos, el rei ho fa en italiĂ 197. I en italiĂ tambĂ© escriurĂ a Ălvaro de Nava198, al duc de Cadis i a lâAlmirall de Castella199, a Fernandino de CĂĄrdenas200, a Gutierre de CĂĄrdenas201. Ădhuc al PrĂncep de Castella202 i al Rei de Castella203, Ferrante els escriurĂ en italiĂ .
De les 748 cartes reials aplegades a les dues parts del segon volum, que abracen des del 2 dâoctubre del 1491204 fins al 24 de gener del 1494205, i que constitueixen el corpus epistolar del darrer perĂode del regnat de Ferrante, no nâhi ha cap en castellĂ .
Cap interĂšs, cap predilecciĂł, cap deferĂšncia, cap concessiĂł a la llengua castellana. Cap ni una. Que lluny âque llunyanĂssimâ que som de cap castellanitzaciĂł suposada o pretesa. O inventada.
Per contra, ja hem vist com el llibre de cuina mĂ©s important va ser escrit en catalĂ i dedicat al rei Ferrante, la qual cosa ens indica que el monarca, a mĂ©s de parlar, llegia perfectament en catalĂ . Per En NĂšstor Lujan es tracta «del llibre de cuina mĂ©s fonamental, no nomĂ©s en lâĂ mbit catalĂ , sinĂł mediterrani»206. I, segons ell mateix, «tots els estudiosos del tema coincideixen en el fet que aquesta no pot ser de cap manera la primera ediciĂł del llibre i que la confecciĂł del receptari nâĂ©s bastant anterior»207: que «pertany absolutament al segle XV»208.
Per aixĂČ, rebla que «no hi ha indicis âno cal dir-hoâ que aquells productes americans que canviaren la cuina europea fossin coneguts pel mestre Robert. Una prova mĂ©s que el llibre pertany al segle XV i que, fins i tot, es podria datar amb anterioritat al 1491, perquĂš en aquest any lâEsglĂ©sia modificĂ i reduĂ la sĂšrie de menjars prohibits durant la Quaresma i permetĂ© menjar ous i productes derivats de la llet animal. Tot aixĂČ Ă©s desconegut per al mestre Robert i Ă©s una prova mĂ©s que lâediciĂł del 1520 Ă©s una reproducciĂł fidel dâun text anterior en el qual no sâhi han portat a terme modificacions ni posades al dia i que, per aquesta raĂł, no es fa ressĂČ de les noves disposicions de lâEsglĂ©sia»209.
Segons En Lujan Ă©s mĂ©s que evident que «la cuina del mestre Robert Ă©s, naturalment, cortesana, esplĂšndida i, en certa mesura, fastuosa. Sâinsereix perfectament en lâart sanguini de viure tĂpic de final del Renaixement italiĂ , de les gentileses dâuna civilitzaciĂł que aviat havia de ser malaguanyada per francesos i espanyols. Lâabundor del peix mediterrani Ă©s un clar testimoni de la cuina dâun poble en plena expansiĂł mediterrĂ nia»210, com era el poble catalĂ . Amb la qual cosa Ă©s encara mĂ©s versemblant que, realment, tal com diu el tĂtol, el llibre fos escrit pel cuiner del rei Ferrante, i ho fos en catalĂ . I, com en tants altres casos de la cultura i la literatura, la traducciĂł de Toledo del 1525 constitueix «el llibre de cuina mĂ©s antic que coneixem en castellà »211.
No deixa de ser simptomĂ tic que, fins i tot, el llibre del cuiner del rei fos escrit en catalĂ , en un moment que, segons seâns diu, la llengua castellana va ser la dominant.
PerĂČ, hi va haver alguna mena dâinfluĂšncia de la llengua castellana a NĂ pols, abans del segle XV i durant aquest segle? En aquest sentit, En Benedetto Croce no tĂ© cap dubte a afirmar que «no es pot admetre una influĂšncia qualsevol de la llengua espanyola [o castellana] sobre la llengua italiana al dos-cents i al tres-cents. El vulgar castellĂ no era conegut en aquells temps a ItĂ lia, llevat, potser, de qualque individu isolat o per estranyes combinacions»212. I si aixĂČ era aixĂ als segles XIII i XIV, en començar el segle XV, amb lâarribada del MagnĂ nim a NĂ pols i la seva entronitzaciĂł, va continuar igual.
Segons lâAndrĂ©s Soria, que recull el parer dâEn Lorenzo Valla sobre la rudimentarietat de Ferran dâAntequera, pare dâAlfons, «els prĂnceps espanyols [vol dir castellans], hereus dels preconceptes medievals, menyspreaven les lletres»213.
Per En Nicholas Round, que analitza la cultura renaixentista a Castella, «als ulls dels erudits italians, que vivien en una societat on el prestigi i lâhumanisme fou immens i incontestat, la perspectiva per a un home de lletres a Espanya en els darrers anys del segle quinze apareixia deserta»214. Afegeix que Galateo «aplica generalment als escriptors espanyols lâacusaciĂł dâignorĂ ncia»215. I rebla que els castellans tenien «una indiferĂšncia i una hostilitat generals cap als coneixements i als estudis de llatĂ»216. Per acabar reblant que «la reina [de Castella] no va aprendre llatĂ fins al 1482»217. Ăs a dir, que no va aprendre llatĂ fins que no va ser reina de Catalunya i es va immiscir de ple en lâambient cultural de la cancelleria reial catalana, on aquesta llengua era tan quotidiana com indispensable i havia esdevingut un signe de prestigi i comunicaciĂł de les altes esferes del poder i era, de tot en tot, la porta irrenunciable a tota mena de coneixement.
En aquest sentit, En RubiĂł i Balaguer innova que, al segle XV, «els funcionaris que tenien a llur cĂ rrec la redacciĂł de la documentaciĂł oficial tenien tots una formaciĂł bĂ sica llatina»218. Tenien una formaciĂł bĂ sica, perĂČ tant integrada que, majoritĂ riament «volen escriure en llatĂ ciceroniĂ i aquest estil el tenen massa al cor perquĂš no transcendeixi el que empren escrivint en català »219.
Em sembla força natural, doncs, a vista de tot plegat, que el desconeixement o menyspreu per tot el que era castellĂ fos ben generalitzat a ItĂ lia. Amb raĂł En De Rosa ha escrit, en parlar del nou rei Alfons i dels seus avantpassats castellans: «Els precedents de la seva terra dâorigen, certament mĂ©s rica de teĂČlegs que de lletrats, que prova un altre menyspreu cap a la cultura i arriba a sostenir que aquesta no sâadiu als gentilhomes i molt menys als monarques, no sĂłn en aquell temps entusiĂ stics»220.
Per ell, «la personalitat i el nivell dels sobirans dâaquelles terres era mediocre» tal com, per causa de la guerra civil de mitjan segle XV, «ho confirma la mateixa historiografia catalana, a propĂČsit de la lluita interna en aquells territoris»221. I per aixĂČ mateix, creguts que el nou monarca representaria lâĂ nima castellana dels TrastĂ mara, sostĂ© que «els PrĂnceps italians tenen, doncs, en avorriment el [rei] CastellĂ i fan cĂłrrer veus que, sota tal aspecte, ell sigui nomĂ©s un bĂ rbar que no tĂ© capacitat ni de competir»222.
De competir culturalment âĂ©s clarâ amb els senyors dâItĂ lia. Fos com fos, lâestigma dâuna Castella inoperant i bĂ rbara, sense cap presĂšncia cultural i, per descomptat, lingĂŒĂstica a la penĂnsula itĂ lica, era ben viu a mitjan segle XV. I ho seguiria essent fins als albors del XVI.
Per contra, segons En Croce, «la conquesta catalana de les dues illes mĂ©s grans dâItĂ lia, esdevinguda en aquell temps, donĂ lloc simplement a una influĂšncia local i circumscrita de la llengua catalana. Al dialecte siciliĂ penetraren en gran nombre les paraules catalanes, que sâobserven abundoses als textos de la fi del segle XIV en endavant, o sigui de quan la lenta infiltraciĂł [catalana] fou completa, de quan âcom ha estat ben notatâ de la boca dels barons estrangers van passar a lâĂșs del poble»223.
En aquest mateix caient dâanĂ lisi de la influĂšncia dels catalans a SicĂlia, lâAntoni de Bofarull ens ha deixat dit que «tambĂ© a SicĂlia, governada per una dinastia oriĂŒnda del casal de Barcelona, veritable satĂšl·lit de la confederaciĂł aragonesa des dels dies que fou cridat a regir-la Pere II el Gran fins a les acaballes del segle XV, la llengua catalana compartĂ el seu ceptre amb el dialecte local a les cancelleries de Palerm i Messina. Les lleis marĂtimes de Barcelona eren les dâaquesta i dâaltres ciutats del regne. Agosta fou poblada per catalans i a CatĂ nia hi assoliren tant de predomini, que fou tinguda com a caput et protectrix omnium Catalanorum. Tant corrent i vulgar era el nostre idioma en certs punts de lâilla, que els mateixos estrangers lâarribaven a aprendre, com li esdevinguĂ© al darrer duc francĂšs dâAtenes, Gualter de Brienne, que sucumbĂ a GrĂšcia a la batalla de CefĂs, a mans dels almogĂ vers, del qual afirma En Muntaner que per haver-se educat a Agosta, feyas amar a catalans e parlava en catalanesch»224. Per acabar concloent que «al dialecte siciliĂ modern se sorprenen encara molts mots de la nostra llengua»225.
Cert: mentre la influĂšncia castellana sobre ItĂ lia als segles XIV i XV va ser totalment nul·la i inexistent, per contra Ă©s universalment conegut que SicĂlia va ser incorporada a la corona catalana al 1282. Conformement, abans que Alfons IV conquerĂs NĂ pols, ja hi havia una gran presĂšncia catalana al regne. Per aixĂČ, En Nadal i En Prats, desprĂ©s de ressenyar-nos els noms mĂ©s sobresortints en el camp de les lletres i del pensament en aquella cort, relaten: «PerĂČ a NĂ pols no hi van pas anar nomĂ©s nobles, prelats, artistes i curials oberts als nous corrents humanistes. La presĂšncia de catalans a les corts dâAlfons i Ferrante tinguĂ© molt mĂ©s pes del que podria fer pensar la llista que hem repassat.
»La presĂšncia de catalans al Regno ja venia de lluny. Quan la guerra de Bonafaci VIII i Carles dâAnjou contra Frederic de SicĂlia, molts soldats catalans es van enrolar sota les seves banderes, un cop Jaume II va haver abandonat el simulacre dâenfrontament amb el seu germĂ . PerĂČ Ă©s sobretot a la cort napolitana del rei Robert on trobem molts catalans a començament del segle XIV. Es tracta âpotser cal tenir-ho presentâ dâaquell Robert que fou retingut com a hostatge a Catalunya sis o set anys, quan era jove, i de qui es conserven quatre cartes escrites en un catalĂ ben afrancesat. Casat amb princeses catalanes, tropes catalanes lâacompanyaren en moltes campanyes. En temps del seu successor al Regne de NĂ pols, Carles II, la presĂšncia mercantil catalana fou tan intensa a la ciutat que un carrer es diu, des dâaleshores, Rua catalana»226.
Sembla, doncs, mĂ©s que provat, que la llengua i la cultura catalanes es van introduir a NĂ pols força abans de la conquesta del MagnĂ nim i que, en tot cas, aquesta podia haver estat la conseqĂŒĂšncia dâuns antics vincles i dâuna presĂšncia anteriors que la vindrien a requerir i legitimar. I sembla, aixĂ mateix, que lâAntoni de Capmany ja ho intuĂŻa, car va escriure: «El comte de Provença Raimon Berenguer II aficionĂ lâEmperador Frederic I a la poesia provençal. Essent Frederic a TorĂ, pels volts del 1162, fou visitat dâaquell il·lustre PrĂncep, al qual donĂ una acollida magnĂfica per la fama de les virtuts i gestes del seu oncle, el Comte de Barcelona. El Comte, llavors, volguĂ© obsequiar lâEmperador amb diverses cançons, que fĂ©u recitar en la seva presĂšncia per la colla de trobadors que duia al seu seguici, als quals Frederic fĂ©u regals valuosos, i restĂ tan meravellat i agradat dâaquella inventiva poĂštica, i dolçor de rimar, que sâentossudĂ desprĂ©s a imitar-los, component un Madrigal en llengua provençal»227. I, sense perdre petja, adverava: «Dâaquesta manera bĂ© podem dir que els nostres PrĂnceps barcelonins, tingueren la glĂČria dâhaver estat afavoridors i promotors dâun idioma i gĂšnere de literatura, que passĂ a SicĂlia des de lâĂšpoca de lâEmperador Frederic I, que residĂ en aquella illa, i a NĂ pols des del regnat de Carles dâAnjou. Aquest rei, germĂ de Sant LluĂs, fou criat a la cort dâEn Raimon Berenguer V, Ășltim Comte de Provença; i la seva esposa Beatriu, filla i hereva dâEn Raimon, que morĂ al 1245, fou igualment educada en el gust de la poesia provençal, que havia fet fins llavors les delĂcies de la Cort i palau del seu pare. Aquests dos PrĂnceps estrangers introduĂŻren al Regne de NĂ pols, amb la necessitat del tracte civil, gran mudança a la llengua comuna italiana. I, per aixĂČ, a NĂ pols mĂ©s que en cap altra part, la literatura vulgar es cultivava a exemple i imitaciĂł de la llengua provençal»228. Queda clar, doncs, que la llengua occitana es va introduir a NĂ pols ja al segle XII, de bracet de poetes provençals i catalans. I bĂ© hi podria ser considerada ja llavors llengua catalana, atesa la poca o minsa diferĂšncia entre ambdues, perĂČ sobretot atĂšs al fet que, «com a conseqĂŒĂšncia de la uniĂł entre catalans i provençals, Catalunya era vista pels italians, lingĂŒĂsticament i poĂštica, com una perllongaciĂł de la terra on imperava la llengua dâoc»229. I, fins i tot, Dante, com ha remarcat En Francesco dâOvidio, «fa correspondre els Hispans a la llengua dâoc (aixĂČ Ă©s, amb una mica de restricciĂł mental, els Catalans)»230.
Amb restricciĂł mental o amb un altre punt de vista que avui dia ja hem perdut del tot, el que verament importa Ă©s que Dante, a mĂ©s a mĂ©s de considerar els occitans com a catalans, els veia alhora ambdĂłs tambĂ© com a espanyols. Ăs a dir, que els espanyols, per Dante, eren els catalans. I en conseqĂŒĂšncia, tornem a ser davant de la certesa que, quan hom parla de la gran influĂšncia espanyola a la ItĂ lia del segle XV âtant sigui de la llengua, com de la culturaâ, no es parla de cap altra cosa que de la gran influĂšncia catalana: tant de la llengua com de la cultura.
Jordi Bilbeny
ANOTACIONS
1 GERMĂ COLĂN DOMĂNECH, De Ramon Llull al Diccionari de Fabra. Acostament lingĂŒĂstic a les lletres catalanes; Col·lecciĂł GermĂ ColĂłn dâEstudis FilolĂČgics-1, Publicacions de lâAbadia de Montserrat, Barcelona, 2003, p. 197.
2 FERNANDO GONZĂLEZ OLLĂ, «Actitudes lingĂŒĂsticas de los reyes de AragĂłn», Baxar para subir. ColectĂĄnea de estudios en memoria de TomĂĄs Buesa Oliver; editat per Vicente LagĂŒĂ©ns Gracia, InstituciĂłn «Fernando el CatĂłlico» (C.S.I.C.), Excma. DiputaciĂłn de Zaragoza, Saragossa, 2009, p. 92.
3 FRAY GERONIMO DE SOSA, Noticia de la Gran Casa de los Marqueses de Villafranca, y su Parentesco con las Mayores de Europa; Novelo de Bonis, Nà pols, 1676, foli 121.
4 JUSTO PASTOR FUSTĂR, Biblioteca Valenciana de los Escritores que florecieron hasta nuestros dias; Imprenta i LibrerĂa de JosĂ© Ximeno, ValĂšncia, 1827, Tom Primer, p. 38.
5 ALAN RYDER, Alfonso el MagnĂĄnimo. Rey de AragĂłn, NĂĄpoles y SicĂlia (1396-1458); traducciĂł de Carles Xavier Subiela i Ibà ñez, Estudios Universitarios-53, Edicions Alfons El MagnĂ nim â InstituciĂł Valenciana dâEstudis i InvestigaciĂł, ValĂšncia, 1992, p. 160.
6 Cf. ANTONI ROVIRA i VIRGILI, HistĂČria Nacional de Catalunya; Edicions PĂ tria, Barcelona, 1931, p. 439.
7 Cf. ENEAS SILVIO PICCOLOMINI, La Europa de mi tiempo (1405-1458); prĂČleg, traducciĂł, notes i Ăndexs de Francisco Socas, Universitat de Sevilla, Sevilla, 1998, p. 211, nota 861.
8 A. RYDER, ob. cit., p. 160.
9 NICOLA VIVENZIO, Delle Antiche Provincie del Regno di Napoli e loro Governo; Stamperia Simoniana, Nà pols, 1811, p. 176.
10 VICENTE ROCCA, Hystoria en la qual se trata de la origen y guerras que han tenido los Turcos, desde su comienço hasta nuestros tiempos: con muy notables successos que con diuersas gentes y nasciones les han acontescido: y de las costumbres y vida dellos; ValÚncia, [s/i], 1556, lib. I, cap. XVIII, foli LV [recte].
11 Ădem, lib. I, cap. XXX, foli LIX vers.
12 AGUSTIN SALES, Historia del Real Monasterio de la SSma. Trinidad; Josef Estevan Dolz, ValÚncia, 1761, p. 114, nota 3.
13 J. PASTOR FUSTĂR, ob. cit., Tom Primer, p. 39.
14 MARCELLO BARBATO, «Catalanismi nel napoletano quattrocentesco», Momenti di Cultura Catalana in un Millennio; a cura dâAnna Maria Compagna, Alfonsina De Benedetto i NĂșria Puigdevall i Bafaluy, Atti del VII Convegno dellâAISC (Napoli, 22-24 maggio 2000), Liguori Editore, Srl; NĂ pols, 2003, vol. I, p. 6, nota 21.
15 J. PASTOR FUSTĂR, ob. cit., Tom Primer, p. 38.
16 CARLES XAVIER RECIO ALFARO, ValĂšncia. HistĂČria dâuna nacionalitat; Carena Editors, ValĂšncia, 1993, p. 191.
17 ERNESTO PONTIERI, La giovinezza di Ferrante I dâAragona; LâArte Tipografica, NĂ pols, 1959, p. 15.
18 GIO[VANNI] ANTONIO SUMMONTE, DellâHistoria della CittĂ , e Regno di Napoli; Antonio Bulifon, Libraro; NĂ pols, 1675, tom tercer, foli 539.
19 E. PONTIERI, ob. cit., p. 15.
20 A. RYDER, ob., cit., p. 287.
21 Ădem.
22 Ădem, p. 298.
23 JOSĂ ALCINA FRANCH, La biblioteca de Alfonso V de AragĂłn en NĂĄpoles; Biblioteca Valenciana â Generalitat Valenciana, ValĂšncia, 2000, p. 43.
24 SANTIAGO LĂPEZ-RĂOS, «La educaciĂłn de Fernando de AragĂłn, duque de CalĂ bria, durante su infancia y juventud (1483-1502)», La literatura en la Ă©poca de los Reyes CatĂłlicos; ediciĂł de Nicasio Salvador Miguel i Cristina Moya GarcĂa, Editorial Iberoamericana, Madrid, 2008, p. 135.
25 Ădem, nota 27.
26 BENEDETTO CROCE, España en la vida italiana del Renacimiento; traducciĂł de Francisco GonzĂĄlez RĂos, Editorial Renacimiento, Sevilla, 2007, p. 101.
27 Ădem, p. 102.
28 Ădem.
29 DAVID GONZĂLEZ RUIZ, Breve Historia de la Corona de AragĂłn; Ediciones Nowtilus, S.L.; Madrid, 2012, p. 267,
30 ALAN RYDER, «Ferdinando I (Ferrante) dâAragona, re di Napoli»; Dizionario Biografico degli Italiani, vol. 46 (1996), ediciĂł en lĂnia, s/p.
31 WENDY MARIE HOOFNAGLE, «Ferrante I, King of Naples (b. 1423 â r. 1458-94)», The Late Medieval Age of Crisis and Renewal. 1300-1500. A Biographical Dictionary; Clayton J. Dress, Westport (Connecticut), 2001, p. 159.
32 DAVID ABULAFIA, The French Descent into Renaissance Italy, 1494-95. Antecedents and Effects; Variorum, Aldershot (Hampshire), 1995, p. 4.
33 F. G. DE SOSA, ob. cit., p. 123.
34 A. ROVIRA i VIRGILI, ob. cit., p. 438-439.
35 E. PONTIERI, ob. cit., p. 13.
36 Ădem.
37 GABRIELA H. VENETZ, «Il Codice Aragonese (1458-1460): la distribuzione delle tre lingue napolitana, catalana e latina»; Zeitschrift fĂŒr Katalanistik, 22 (2009), p. 276.
38 Ădem, p. 277.
39 Y. RENOUARD, «Ernesto Pontieri, La giovinezza di Ferrante I dâAragona, dans Studi in Onore di Riccardo Filangieri, vol. I. Naples, 1959, 75 p.»; Bulletin Hispanique, 63 (1961), p. 129.
40 Ădem.
41 A. RYDER, «Ferdinando I (Ferrante) dâAragona, re di Napoli»; ob. cit., s/p.
42 E. PONTIERI, ob. cit., p. 22.
43 Ădem, p. 60.
44 Ădem.
45 Ădem, p. 60-61, nota 154.
46 Ădem, p. 61.
47 ALESSANDRO CUTOLO, Storie minime; Fausto Fiorentino Editore, Nà pols, 1963, p. 74.
48 ALBERT BERZEVICZY, Beatriz de AragĂłn, Reina de HungrĂa; traducciĂł de LuĂs de TerĂĄn, La España Moderna, Madrid [1913], p. 4-5.
49 E. PONTIERI, ob. cit., p. 22.
50 Cf. Vg. LUIS BATLLE Y PRATS i SANTIAGO SOBREQUĂS VIDAL, «Diplomatario gerundense de la Infanta Juana de AragĂłn, Lugarteniente General de Cataluña»; Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, 15-16 (1962), «ApĂ©ndice Documental», doc. I, p. 93.
51 ARXIU HISTĂRIC DE LA CIUTAT DE BARCELONA, Lletres Closes, vol. XXI, folis 167r-168.
52 TERENCE SCULLY, The Neapolitan Recipe Collection; University of Michigan Press, Michigan, 2000, p. 24.
53 JOSEP M. NADAL i MODEST PRATS, HistĂČria de la llengua catalana; Estudis i Documents-34, Edicions 62, s/a; Barcelona, 1966, vol. 2, «El segle XV», p. 109.
54 Ădem.
55 MAX CAHNER, «Llengua i societat en el pas del segle XV al XVI. ContribuciĂł a lâestudi de la penetraciĂł del castellĂ als PaĂŻsos Catalans», Actes del CinquĂš Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes; Publicacions de lâAbadia de Montserrat, Montserrat, 1980, p. 227.
56 JORDI VENTURA, La BĂblia valenciana; Biblioteca Torres Amat-12, Curial Edicions Catalanes SA, Barcelona, 1973, p. 129.
57 Ădem.
58 E. PONTIERI, ob. cit., p. 22-23.
59 FRANCISCO ELĂAS DE TEJADA, NĂĄpoles HispĂĄnico; Ediciones Montejurra, Madrid, 1958, tom I, p. 21.
60 Ădem, p. 21, nota 12.
61 Ădem, p. 20.
62 G. H. VENETZ, ob. cit., p. 277
63 Cf. FRANCESCO MONTUORI i FRANCESCO SENATORE, «Lettere autografe di Ferrante dâAragona», Momenti di Cultura Catalana in un Millennio; ob. cit., vol. I, p. 373.
64 Ădem, p. 382.
65 Ădem, p. 383.
66 Ădem, p. 384.
67 Ădem, p.372.
68 Cf. VICENTE GENOVĂS, Doña Juana de AragĂłn, la «Triste Reyna» de NĂĄpoles; Breviarios de la Vida Española-XXVI, Editora Nacional, Madrid, 1947, p. 112-113.
69 FĂLIX FERNANDEZ MURGA, Doña Juana de AragĂłn, Reina de NĂĄpoles, Extracte dâ«Studi in Onore di Riccardo Filangieri», vol. II; LâArte Tipografica, NĂ pols, 1959, p. 175.
70 V. GENOVĂS, ob. cit., p. 28.
71 F. FERNANDEZ MURGA, ob. cit., p. 176.
72 Cf. Dietaris de la Generalitat de Catalunya; obra dirigida per Josep Maria Sans i Travé, vol. I (anys 1411 a 1539), a cura de Lluïsa Cases i Loscos, Josep Fernà ndez i Trabal i Luareà Pagarolas i Sabaté, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1994, p. 229.
73 V. GENOVĂS, ob. cit., p. 36.
74 Ădem, p. 38.
75 Ădem, p. 38-39.
76 Ădem, p. 77.
77 Ădem, p. 83.
78 Ădem, p. 83-84.
79 Ădem, p. 87.
80 Ădem, p. 86.
81 Ădem, p. 93.
82 Ădem, p. 94.
83 Vg. L. BATLLE Y PRATS i S. SOBREQUĂS VIDAL, ob. cit., «ApĂšndice Documental», doc. II, p. 94; III, p. 94-95; IV, p. 95; V, p. 96; VI, p. 97; VIII, p. 99-100; IX, p. 100-101; X, p. 102; XI, p. 103; XII, p. 104; XIII, p. 105 i XIV, p. 106.
84 ARXIU DE LA CORONA DâARAGĂ, Reg. 3.415, fol. 162.
85 V. GENOVĂS, ob. cit., p. 133.
86 Ădem.
87 F. FERNANDEZ MURGA, ob. cit., p. 179.
88 V. GENOVĂS, ob. cit., p. 160.
89 M. CAHNER, ob. cit., p. 228.
90 F. FERNANDEZ MURGA, ob. cit., p. 180 i 181.
91 JON ARRIZABALAGA, «Les Universitats», La Ciencia en la HistĂČria dels PaĂŻsos Catalans; obra dirigida per Ramon Vernet i Ramon ParĂ©s, Universitat de ValĂšncia â Institut dâEstudis Catalans, ValĂšncia, 2004, vol. I, p. 394.
92 B. CROCE, «La Corte delle Triste Regine a Napoli»; Archivio Storico per le Province Napolitane, XIX (1894), p. 354-375.
93 Ădem, p. 366.
94 Ădem, p. 368
95 Ădem, p. 370.
96 V. GENOVĂS, ob. cit., p. 254.
97 Ădem.
98 ERASMO PĂRCOPO, «Introduzione», Le Rime di Benedetto Gareth detto Il Chariteo secondo le due stampe originali; Tipogr. DellâAccad. Delle Scienze, NĂ pols, 1892, Primera Part, p. XI.
99 ANDRES BERNALDEZ, HistĂČria de los Reyes CatĂłlicos Dn. Fernando y DÂȘ Isabel; Imprenta que fuĂ© de D. JosĂ© MarĂa Geofrin, Sevilla, 1870, tom II, p. 144-145.
100 ANTONIO DE LA TORRE, «Juana de Nåpoles. Su venida a España en 1499»; Studi in Onore di Riccardo Filangieri; ob. cit., vol. II, p. 246.
101 V. GENOVĂS, ob. cit., p. 243.
102 A. DE LA TORRE, ob. cit., p. 248.
103 GERONYMO ĂURITA, Historia del Rey Don Hernando el CathĂłlico. De las Empresas, y Ligas de Italia; Officina de Domingo de Portonarijs, y Ursino, Ăaragoça, 1580, foli 212 [recte].
104 Vg. ERNEST BELENGUER CEBRIĂ, Col·lecciĂł Documental del regnat de Ferran II i la ciutat de ValĂšncia (1479-1516); FundaciĂł Noguera, Diplomataris-58, Barcelona, 2011, vol. II, document 300, p. 675-676.
105 Ădem, doc. 301, p. 677.
106 Ădem, p. 677-684.
107 Ădem, p. 677.
108 Ădem, p. 684.
109 Ădem, doc. 303, p. 684-687.
110 Ădem, doc. 328, p. 737-739.
111 Ădem, doc. 304, p. 687-689.
112 Ădem, doc. 306, p. 692-695.
113 Ădem, doc. 311, p. 710-712.
114 Cf. F. SOLDEVILA, HistĂČria de Catalunya; ob. cit., p. 876.
115 A. BERNALDEZ, ob. cit., vol. II, p. 300.
116 Dietaris de la Generalitat de Catalunya; ob. cit., vol. I, p. 316.
117 F. SOLDEVILA, HistĂČria de Catalunya; ob. cit., p. 876.
118 NARCISO FELIU DE LA PEĂA Y FARELL, Anales de Cataluña, y Epilogo Breve de los Progressos, y Famosos Hechos de la Nacion Catalana, de sus Santos, Reliquias, Conventos, y singulares Grandezas; y de los mĂĄs señalados, y Eminentes Varones, que en Santidad, Armas, y Letras han florecido desde la primera Poblacion de España; Jayme SuriĂ , Impressor; Barcelona, 1709, Tom Tercer, foli 128.
119 Ădem.
120 Ădem.
121 Ădem, foli 132.
122 M. CAHNER, ob. cit., p. 234.
123 Ădem, p. 235.
124 Ădem, p. 228.
125 Ădem, p. 226.
126 MIQUEL BATLLORI, «Entorn de la bibliofĂlia dâAlfons II de NĂ pols», La famĂlia Borja; Biblioteca dâEstudis i Investigacions-21, Obra Completa, Eliseu Climent, Editor; ValĂšncia, 1994, vol. IV, p. 224.
127 Ădem, «Alexandre VI i la Casa Reial dâAragĂł (1492-1498). Documents», doc. 10, p. 207-208.
128 Ădem, p. 207.
129 Ădem.
130 Ădem, «La polĂtica dâAlexandre VI», p. 231, nota 13.
131 DANILO ROMEI i PATRIZIA ROSINI, Regesto de documenti di Giulia Farnese; Lulu [Press, Inc. (Carolina del Nord)], 2012, p. 121.
132 M. BATLLORI, «Alexandre VI i la Casa Reial dâAragĂł (1492-1498). Documents», La famĂlia Borja; ob. cit., doc. 4, p. 197-198; doc. 6, p. 200-202 i doc. 7, p. 202.
133 Vg. D. ROMEI i P. ROSINI, ob. cit., p. 53, 54, 55, 56, 57, 58, 59, 62, 63, 64, 67, 68, 73, 74, 75, 76, 79, 81, 82, 83, 89, 91, 95, 97, 103, 114, 198 i 225.
134 Ădem, p. 90.
135 BATLLORI, «El catalĂ , llengua de Cort a Roma durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI», La famĂlia Borja; ob. cit., p. 162.
136 ESTELA PĂREZ BOSCH, Los valencianos del Cancionero General: estudio de sus poesĂas; Publicacions de la Universitat de ValĂšncia, Parnaseo-10, ValĂšncia, 2008, p. 56.
137 M. CAHNER, ob. cit., p. 227.
138 J. PASTOR FUSTĂR, ob. cit., Tom Primer, p. 53.
139 VICENĂ BELTRAN, Poesia, escriptura, societat: els camins de March; FundaciĂł GermĂ ColĂłn DomĂšnech i Publicacions de lâAbadia de Montserrat, Barcelona, 2006, p. 46.
140 M. CAHNER, ob. cit., p. 228.
141 Vg. JAUME FERRER DE BLANES, Sentencias CathĂłlicas del DivĂ Poeta Dant FlorentĂ; Carles AmorĂłs Proensal, Barcelona, 1545.
142 M. CAHNER, ob. cit., p, 228.
143 Vg. JORDI BILBENY, BrevĂsima RelaciĂł de la DestrucciĂł de la HistĂČria. La falsificaciĂł de la descoberta catalana dâAmĂšrica; Col·lecciĂł MemĂČria HistĂČrica-1, Llibreria El Set-ciĂšncies, s.l.; Arenys de Mar, 1998; La Descoberta Catalana dâAmĂšrica. Una reflexiĂł sobre la manipulaciĂł de la HistĂČria; Edicions Gargot, SCP; Granollers, 1999; Totes les preguntes sobre CristĂČfor Colom. David Bassa entrevista Jordi Bilbeny; Llibres de lâĂndex, Barcelona, 2003; El Dit dâEn Colom. Catalunya, lâImperi i la primera colonitzaciĂł americana (1492-1520); Llibres de lâĂndex, Barcelona, 2010; Petit Manual de la Descoberta Catalana dâAmĂšrica; Llibres de lâĂndex, Barcelona, 2011.
144 DEMETRIO RAMOS, Colón en Simancas; Sociedad V Centenario del Tratado de Tordesillas, Madrid, 1995, p. 94.
145 MANUEL PEĂA, Cataluña en el Renacimiento: libros y lenguas (Barcelona, 1473-1600); Hispania-4, Editorial Milenio, Lleida, 1996, p. 270.
146 Ădem, p. 271.
147 PHILIPPE BERGER, Libro y lectura en la Valencia del Renacimiento; Estudios Universitarios-19, Edicions Alfons El MagnĂ nim â InstituciĂł Valenciana dâEstudis i InvestigaciĂł, ValĂšncia, 1987, tom I, p. 196.
148 M. CAHNER, ob. cit., p. 228.
149 ARTURO FARINELLI, «La Spagna nella vita italiana durante la Rinascenza», Divagazioni Erudite; Fratella Boca, Editori; TorĂ, 1925, p. 256.
150 Cf. JAUME VICENS I VIVES, «Ferran I», Els TrastĂ mares (segle XV); HistĂČria de Catalunya. Biografies Catalanes-8, Ediciones Vicens-Vives, S.A.; 2a reimpressiĂł, Barcelona, 1988, p. 103.
151 Cf. E. PONTIERI, ob. cit., «Appendice», doc. I, p. 70-71; CORAL CUADRADA, «PolĂtica italiana de Alfonso V de AragĂłn (1420-1442)»; Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 7-8 (1986), «ApĂ©ndice», doc. 4, p. 304.
152 FERRAN SOLDEVILA, «La Reyna Maria, muller del Magnà nim»; Sobiranes de Catalunya; Fundació Concepció Rabell y Cibils - Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, Barcelona, 1928, p. 219.
153 ANTONIO DOMĂNGUEZ ORTIZ, España, tres milenios de historia; Marcial Pons, Ediciones de Historia, S.A.; 1a reimpressiĂł en rĂșstica, Madrid, 2005, p. 102.
154 F. SOLDEVILA, «La Reyna Maria, muller del Magnà nim»; ob. cit., p. 255-256.
155 La llengua catalana segons Antoni Rubió i Lluch; edició a cura de Rosalia Guilleumas, Col·lecció Popular Barcino-179, Editorial Barcino, Barcelona, 1957, p. 34.
156 Ădem.
157 M. CAHNER, ob. cit., p. 187.
158 DAMIĂ ROURE, La biblioteca de Montserrat. Un espai de cultura al llarg dels segles; Publicacions de lâAbadia de Montserrat, Barcelona, 2007, p. 18.
159 Ădem.
160 Ădem.
161 JORDI RUBIĂ i BALAGUER, «Intentant veure de prop Alfons el MagnĂ nim»; Humanisme i Renaixement; Obres de Jordi RubiĂł i Balaguer, VIII; Biblioteca Abat Oliba-86, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya â Publicacions de lâAbadia de Montserrat, Barcelona, 1990, p. 239.
162 Ădem, p. 240.
163 F. SOLDEVILA, «La Reyna Maria, muller del Magnà nim»; ob. cit., p. 290.
164 Ădem, p. 313.
165 Ădem, p. 314.
166 Ădem.
167 M. CAHNER, ob. cit., p. 187
Merci per l'article!
A la Universitat seria MatrĂcula d'Honor "Cum Laude" .... perĂČ clar, a la Sorbona o a Oxford... no pas a la de Barcelona que haurien d'anar a la Barraquer...
Com pot ser que no es qĂŒestioni per part dels "historiadors" si uns documents son originals o cĂČpies manipulades o traduĂŻdes?
Quan un fĂsic publica un experiment en que ha descobert una partĂcula que viatja mĂ©s rĂ pid que la llum, els resultats es qĂŒestionen per la comunitat cientĂfica i es verifiquen un cop i un altre.
Els acadĂšmics de la histĂČria veuen un document on diu que el prĂncep Joan va nĂ©ixer a Sevilla durant un eclipse i no es preocupen de verificar que a Sevilla no hi va haver cap eclipse sinĂł a ValĂšncia...
PerĂČ el que em preocupa es que a mes de miopia professional per part del mon l'acadĂšmia hi pot haver males intencions. Vull pensar que per part de la catalana es miopia, per part de l'espanyola esta clar que es mala fe.
P.D.
PerdĂł .... que els espanyols Ă©rem els catalans.... perĂČ ja m'enteneu... hehe