Dolors PifarrĂŠ i Torres (Lleida, 1959). Doctora en Història Medieval per la Universitat de Barcelona. CatedrĂ tica dâinstitut a Lleida, actualment jubilada. Ha investigat i divulgat el paper dels primers mercaders i armadors catalans de la baixa edat mitjana (segles XIV i XV) a lâAtlĂ ntic Nord; i la creaciĂł i desenvolupament del Consolat de Mar catalĂ de Bruges, a Flandes. Ăs autora del llibre âEl comerç internacional de Barcelona i el mar del Nord (Bruges) al final del segle XIVâ (Publicacions de lâAbadia de Montserrat, 2002), que seria el resultat dâuna intensa, rigorosa i pionera investigaciĂł sobre un grup de comerciants catalans de la baixa edat mitjana, que es van aventurar a solcar les aigĂźes ignotes i perilloses de lâAtlĂ ntic Nord a la recerca de noves vies de negoci.
Professora, per quin motiu aquells mercaders catalans obren les rutes marĂtimes amb Flandes i amb Anglaterra?
BĂŠ, en primer lloc, sâha de dir que aquelles rutes es dirigien, bĂ sicament, a Bruges, ĂŠs a dir, a Flandes. Durant els segles XIV i XV, Bruges ĂŠs molt important. La seva influència irradiava la façana costanera de lâAtlĂ ntic Nord, des del Canal de la MĂ nega fins al mar BĂ ltic; i es projectava cap a lâinterior, cap a les ciutats alemanyes del Baix Rin. Era un gran centre mercantil, de concentraciĂł i de distribuciĂł de productes; i això va despertar lâinterès dâaquells actius i dinĂ mics comerciants catalans.
I Anglaterra?
En aquell moment ârecordem que estem parlant dels segles XIV i XVâ, Anglaterra i Escòcia estan immerses en un perĂode de contracciĂł econòmica. I si bĂŠ ĂŠs cert que els mercaders catalans sovintejaven el port de Southampton âal sud dâAnglaterraâ, tambĂŠ ho ĂŠs que el gruix de lâactivitat comercial entre Catalunya i el nord dâEuropa estava centralitzada a Bruges.
Però no era mĂŠs fĂ cil connectar Barcelona i Bruges per terra, travessant França, que navegar circumval¡lant la penĂnsula Ibèrica?
Tot el contrari. La ruta marĂtima era mĂŠs rĂ pida i mĂŠs barata. Era mĂŠs rĂ pida perquè les vies terrestres estaven en molt mal estat. Lâexcel¡lent xarxa viĂ ria de lâèpoca romana no sâhavia conservat i estava molt deteriorada. I era mĂŠs barata perquè la via terrestre estava plena de peatges. El regne medieval de França era un trencaclosques de dominis feudals que imposaven peatges âcom una via habitual dâingressosâ a totes les mercaderies que circulaven pels seus territoris.
Però, en el seu treball dâinvestigaciĂł, explica que la ruta marĂtima era molt perillosa perquè els vaixells mercants, sovint, eren vĂctimes dâatacs de pirates i corsaris.
SĂ, ĂŠs cert. La pirateria i el cors estaven molt estesos; i causaven grans perjudicis a lâactivitat comercial. En la meva recerca vaig trobar molta documentaciĂł que feia referència a aquest fenomen: pirates i corsaris nord-africans, castellans, bascos, francesos, anglesos...
Quina diferència hi havia entre pirates i corsaris?
Es dedicaven al mateix: assaltar vaixells mercants. Però, la pirateria era una activitat delictiva. Els pirates actuaven per iniciativa pròpia. No rendien comptes a ningĂş, i si els agafaven els executaven. En canvi, el corsari tenia el permĂs del rei per piratejar els vaixells enemics de la corona. El cors era una activitat promoguda pel poder i era una forma dâevitar els conflictes directes; ĂŠs a dir, era un element de la guerra de baixa intensitat. Ara bĂŠ, tambĂŠ ĂŠs cert que, en moltes ocasions, els corsaris actuaven per compte propi. Per tant, la lĂnia que separava la pirateria i el cors era molt difusa.
Què passava quan un vaixell mercant catalĂ que feia la ruta de lâAtlĂ ntic Nord era assaltat pels pirates?
Depenia del grau de violència de cada assalt. Però sempre perdien la cĂ rrega, i en funciĂł de la violència que practicaven aquells pirates, podien perdre la vida. En altres ocasions, els pirates segrestaven la tripulaciĂł i exigien un rescat. I, encara, en algunes altres ocasions, la tripulaciĂł era venuda als mercats dâesclaus dels ports musulmans del nord dâĂfrica.
I amb tot això que explica, aquells mercaders catalans insistien a mantenir aquelles rutes marĂtimes?
SĂ. Els comerciants catalans dels segles XIV i XV eren gent molt dinĂ mica i molt emprenedora. Era gent molt valenta i decidida, molt llançats; que tenien una inclinaciĂł molt acusada pels negocis, i això els feia assumir tots aquells riscos. TambĂŠ ĂŠs important destacar que tenien molt suport del poder. En aquell cas, de la cancelleria reial de Barcelona.
Els beneficis que generava el comerç en aquella ruta, podrien ser un estĂmul que explicaria aquella voluntat dâassumir riscos?
Tenien uns beneficis d'entre un 15% i un 20%, que en el nostre paradigma actual són molt pobres. Però, en aquell escenari, eren uns percentatges de benefici molt elevats que explicarien, tambÊ, aquella perseverança.
Prenien cap tipus de precaució?
SĂ, ĂŠs clar. Creaven petits combois de tres o quatre naus que es podien defensar millor dâun atac pirata. I dispersaven la mercaderia per les diverses naus que formaven aquell comboi, amb lâobjectiu clarĂssim de reduir els riscos. I a mesura que aquest comerç sâintensifica, es canvia el tipus de vaixell: se substitueix la tradicional nau dâĂşs mercant per la galera, que era un vaixell dâĂşs militar, en aquell cas convertit en un vaixell militar-mercant. I sâhi incorporen dotacions de ballesters a bord.
Quan els pirates havien segrestat la tripulaciĂł, ja podem imaginar que els familiars i el Consolat de Mar gestionaven lâalliberament. Però, què passava amb la cĂ rrega que havia estat robada? Hi havia alguna possibilitat de recuperar-la?
SĂ. El Consolat de Mar catalĂ de Bruges havia creat un mecanisme de seguiment i recuperaciĂł de les cĂ rregues robades. En ocasions eren recuperades, tot i que molts cops sâhavia de pagar un rescat. Aquesta casuĂstica era bastant generalitzada. Excepte si la cĂ rrega robada feia cap a Anglaterra o a Escòcia. AllĂ no hi havia cap possibilitat de recuperar-la, perquè si la justĂcia la confiscava, se la quedava el rei. Aquest era un altre motiu pel qual els comerciants mediterranis (catalans, genovesos, venecians, toscans) tenien moltes reticències a dirigir-se als ports anglesos i escocesos.
Aquells mercaders catalans, tenien lâambiciĂł dâanar mĂŠs enllĂ de Flandes i dâAnglaterra? Ăs a dir, coneixien les rutes marĂtimes cap a IslĂ ndia i cap a GroenlĂ ndia? O la ruta cap a Terranova que havien obert els vikings al voltant de lâany 1000?
No. La documentaciĂł que generen aquells comerciants mediterranis âno tan sols els catalansâ Ês molt clara: revela que no tenien cap interès per les terres fredes i pobres mĂŠs al nord de les illes britĂ niques. I, si bĂŠÂ ĂŠs cert que les naus catalanes transportaven peix salat dâIslĂ ndia i de Noruega en direcciĂł a Catalunya, tambĂŠ ho ĂŠs que aquests productes els estibaven als ports de Flandes o dâAnglaterra. Ăs a dir, hi havia una ruta marĂtima que unia Noruega i IslĂ ndia amb Flandes i amb Anglaterra. Però els comerciants mediterranis no hi participaven.
Llavors, es pot dir que aquells primers contactes amb el continent americà , com per exemple les campanyes dels baleners bascos a Terranova, serien mÊs cosa de pescadors que de comerciants...
Ăs que tenim una falsa idea que associa comerciants i descobridors. En aquella època âsegles XIII i XIVâ, els comerciants no tenien la voluntat de descobrir res, sinĂł de crear noves rutes comercials que ampliessin el seu camp de negoci. En aquell moment, la ruta de Bruges i de Southampton era un braçal a lâAtlĂ ntic Nord de la xarxa comercial mediterrĂ nia.
Qui van ser els pioners dâaquesta ruta de lâAtlĂ ntic Nord?
La documentaciĂł que tenim diu que a finals del segle XIII, els mercants catalans i genovesos  ja tocaven, amb certa regularitat, els ports de Flandes i dâAnglaterra. Quan diem catalans volem dir mercants procedents del Principat i de Mallorca. I insisteixo amb el que deia abans: era un viatge llarg, que es feia amb navegaciĂł de cabotatge âĂŠs a dir, resseguint la lĂnia de la costaâ; i arriscat, pel perill que representava la pirateria. Però, amb el decurs del temps, aquells viatges sâintensificarien i la ruta es consolidaria.
Quin paper jugarien els catalans en aquell entramat comercial?
Durant el segle XIV, el mateix que els altres comerciants mediterranis. Els comerciants catalans de lâèpoca sĂłn molt actius. Barcelona ĂŠs al nivell de Venècia. Lâactivitat marĂtima catalana ĂŠs al mateix nivell que la veneciana. I les naus mercants catalanes, tot i que no sĂłn al mateix nivell que les venecianes (mĂŠs preparades per a la navegaciĂł atlĂ ntica) tenen un protagonisme destacat en aquelles rutes. El que passaria, posteriorment, ĂŠs que els toscans prendrien avantatge, sobretot els mercaders de Florència; no tant per la marina, sinĂł perquè serien els creadors i difusors dâinstruments financers âcom la lletra de canvi, per exempleâ que resultarien absolutament imprescindibles per al desenvolupament dâaquella ruta comercial.
Quins productes exportaven, els catalans, a Flandes i a Anglaterra?
ProducciĂł pròpia: ametlles, pinyons, comĂ, anĂs, sabĂł, oli...  I productes de reexportaciĂł: fruits secs o arròs; que, en part, havien estat importats des del PaĂs ValenciĂ ; o espècies importades des de la MediterrĂ nia oriental. Però el producte estrella era el safrĂ , que es conreava a la plana de Lleida i que sâutilitzava com a condiment, com a digestiu i com a colorant. TambĂŠ exportaven âgranaâ, que era un tint molt valorat.
I què importaven de Flandes i dâAnglaterra?
A Flandes, els comerciants catalans, estibaven draps de luxe fabricats als millors telers del continent. Eren robes de llana. En aquest punt ĂŠs important destacar que en aquella època les classes privilegiades vestien llana tant a lâhivern com a lâestiu. I que les de color vermell eren les mĂŠs cares, però les de color verd i de color negre tambĂŠ eren molt valorades. I a Anglaterra, aquells catalans, estibaven llana en brut âque es destinava als telers catalansâ, peix salat âque procedia dâIslĂ ndia i de Noruegaâ, i objectes metĂ l¡lics âcom els gibrells, per exempleâ.
La balança comercial era favorable o desfavorable als catalans?
En conjunt, estava molt equilibrada.
Quina diferència hi havia entre els draps importats de Flandes i els draps que es fabricaven a Catalunya amb la llana importada dâAnglaterra?
Els draps catalans eren dâuna qualitat mĂŠs baixa, però tenien molt recorregut. Es pot dir que tenien un mercat mĂŠs ampli. Si mĂŠs no, quantitativament parlant. Aquest tèxtil catalĂ es destinava al mercat propi i, tambĂŠ, sâexportava a Sardenya i a SicĂlia.
A mĂŠs de Barcelona, quines altres ciutats catalanes participaven en aquest comerç amb lâAtlĂ ntic nord, i quina era la seva funciĂł?
BĂ sicament, València i Palma, perquè era un comerç portuari. Però, veiem que Lleida, per exemple, tenia manufactures tèxtils de qualitat mitjana, que es proveĂŻen amb matèria primera procedent, en ocasions, dâAnglaterra, i que exportaven la seva producciĂł a Sardenya o a SicĂlia. En la meva recerca a lâarxiu Datini de Florència âuna de les nissagues de mercaders mĂŠs importants de lâèpocaâ, vaig localitzar una lletra de canvi emesa per un armador importador de Palma, que sâhavia girat a un mercader intermediari de València, però que havia de pagar un fabricant de Lleida.
Com evolucionen els mercaders catalans que sâinstal¡len a Flandes i a Anglaterra? Funden nissagues familiars en aquells paĂŻsos dâacollida? O, passat un temps, retornen i sâemplacen de nou a Catalunya?
EstĂ provat que els catalans van crear una colònia a Bruges, que es va articular al voltant del Consolat de Mar catalĂ i del convent del Carme. Aquests dos edificis eren dâiniciativa i de fĂ brica catalanes. No obstant això, la documentaciĂł que genera aquesta colònia no fa al¡lusions a les famĂlies dâaquests comerciants. Però, aquesta colònia va tenir una llarga existència (mĂŠs dâun segle), i això fa pensar que aquests catalans de Flandes, van formar famĂlies i van tenir una existència estable. El que no tenim tan clar ĂŠs si aquestes famĂlies les formaven amb dones autòctones o amb dones originĂ ries de Catalunya.
Aquesta colònia tenia una idea de comunitat pròpia?
SĂ, ĂŠs clar. La prova ĂŠs que van desenvolupar mecanismes comunitaris de solidaritat i de protecciĂł.
Com quins?
Com el que esmentava abans; havien creat un mecanisme de seguiment i recuperaciĂł de la mercaderia robada als comerciants catalans. I es donaven suport mutu en els negocis. En aquella època, lâhonor era un valor molt reconegut, i la paraula tenia molta força. I el que feien els mĂŠs arrelats a la plaça era garantir la solvència moral dels que estaven en procĂŠs de consolidaciĂł.
Foto: Carlos Baglietto
Barcelona. Dimarts, 29 de març de 2022.
Enllaç:
Afegeix-hi un comentari: