23-09-2021  (461 lectures) Categoria: Leonardo

El 'Leonardo americà', veritat o mentida?

√Čs veritat o mentida? El "Leonardo americ√†", entre antiquaris, especialistes i jutges: un cas d'escola (per obrir els ulls)

Direcció: Mario URSINO

Joseph Duveen, Bernard Berenson, La belle Ferronière o "El Leonardo americà"

Atès que aquest any no hi ha res més, entre els temes culturals commemoratius, que parlar del geni de Vinci, en una vana controvèrsia entre la primacia francesa i italiana pel que fa a iniciatives per a aquest propòsit, torno al tema sobre la gran indignació suscitada a la premsa pel tancament el Primer de Maig de l'Últim Sopar a Santa Maria delle Grazie a Milà (però ho sento, Cavallers indignats, tan disposats a criticar, per què no se us ha informat, quan en els dies anteriors escriviu pàgines laudatories sobre Leonardo, Cenacles i Mona Lisa,si els responsables de la preservació d'aquell fragment de pintura de l'Últim Sopar,el primer de maig, haguessin estat al seu lloc?).

Demano disculpes als lectors per aquesta premissa, una mica fora de tema, per√≤ √©s simptom√†tic d'un periodisme habitual que prefereix colpejar el p√ļblic amb el sentiment (a costa d'informaci√≥ √ļtil), en lloc de preguntar a les institucions p√ļbliques per endavant si tot estava preparat per celebrar el gran esdeveniment commemoratiu dignament. No obstant aix√≤, nom√©s per arreglar les coses,¬†la missi√≥ a Fran√ßa del nostre president de la Rep√ļblica visitant aquest franc√®s, anar a¬†Amboise a la suposada tomba de l'"artistaitali√† m√©s fam√≥s del m√≥n" (i donar amb aquests clix√©s!), i aix√≠ es van salvar cabres i cols. El cas √©s que els francesos ja han anunciat l'exposici√≥ oficial que se celebrar√† al Louvre del 24 d'octubre de 2019 al 24 de febrer de 2020, amb el t√≠tol, naturalment franc√®s,¬†L√©onard de Vinci (!), del qual ja han publicat el cartell propagand√≠stic (que, per una coincid√®ncia involunt√†ria, representa el retrat de La Belle¬†Ferroni√®re,el tema d'aquesta modesta nota meva, fig. 1). Tamb√© cal destacar el volum molt recent que va apar√®ixer a Fran√ßa al mar√ß per un investigador de la Universitat de Lieja,¬†Laure Fragnart, L√©onard de Vinci √† la cour de France,Rennes 2019 [fig. 2], malauradament encara no disponible a It√†lia.

 

 

I no és la primera vegada que els nostres cosins de més enllà dels Alps assimilen el nostre geni italià en la seva cultura.

De fet, va ser el rei de Fran√ßa¬†Llu√≠s XII (1462-1515) qui va comprar el bell retrat esmentat anteriorment, i sembla que el mateix sobir√† va con√®ixer Leonardo a Mil√†, entre octubre i novembre de 1499; no nom√©s aix√≤, sin√≥ que segons el que¬†paolo Giovio informa a¬†La vida de Leonardo de 1527, fins i tot el sobir√† hauria arribat a demanar el despreniment del¬†Cenacle de¬†Santa Maria delle Grazie,per portar-lo a Fran√ßa! I de nou, en paraules de¬†Vasari, va ser¬†Francesc I (1494-1547) qui va abra√ßar Leonardo morint: ¬ę...¬†Va caure en els bra√ßos d'aquell rei a la seva edat de¬†setanta-cinc anys." A part de l'error de dataci√≥ sobre l'edat de la mort de l'artista, que es va produir quan el geni tenia seixanta-set anys i no setanta-cinc, com escriu el conegut bi√≤graf, que relata imaginativament les circumst√†ncies de la mort de¬†Leonardo,ja que segons les not√≠cies acad√®miques,¬†Francesc I no podia estar present a¬†Amboise a l'octubre de 1519.

Però els francesos s'ho creuen (o pretenen creure-s'ho)

fig 3

fins al punt que va inspirar el gran pintor¬†Jean-Auguste-Dominique Ingres (que cito regularment en franc√®s) per la famosa pintura¬†La mort de Leonardo, 1818, al¬†Mus√©e des Beaux-Arts de la Ville de Paris,Petit-Palais [fig. 3]. I tot aix√≤ durant els tres √ļnics anys que el nostre artista va passar a Fran√ßa! L'historiador angl√®s¬†John Brewer,en el seu¬†Retrat de la Dama,de 2009, escriu apropiadament en aquest sentit:

El culte modern a Leonardo es va enlairar a la segona meitat del segle XIX, fomentat per la crítica francesa. Per Jules Michelet, l'historiador progressista [... ] Leonardo va ser una figura central [...] que resumia en si mateix tot el passat, i anticipava el futur [...]. Michelet va instar els seus lectors a anar al Louvre i comparar la insípida medieval de Fra Angelico amb el modernisme renaixentista de Da Vinci.

(vegeu també, A.C. Quintavalle, Così Leonardo diventa Francès,Corriere della Sera, 22 de desembre de 2009 i F. Battistini, Formidabili quei tre anni,a Leonardo,suplement Corriere della Sera, 6 de maig de 2019).

***

I, parlant de casos sensacionals seguits per la premsa,

Em va recordar l'episodi hist√≤ric, encara poc conegut per la majoria, i que aqu√≠ m'agradaria recordar, relacionat amb el descobriment a Am√®rica, el 1919, llavors fa cent anys (coincid√®ncia simb√≤lica i aleat√≤ria amb 1519, any de la mort de¬†Leonardo), d'unretrat en tot similar al fam√≥s del¬†Louvre presumiblement pintat en els anys de la primera estada de¬†Leonardoa Mil√†, com altres dues pintures famoses, el¬†Retrat d'un m√ļsic 1485, de la Pinacoteca Ambrosiana, Mil√† [fig. 4] i la Dama amb l'Ermini 1488-1490, Museu¬†Nacional de Crac√≤via [fig. 5]: aquest √©s el conegut Retrat d'una¬†dama,tamb√© anomenat Belle Ferroni√®re,1490-1495, del¬†Louvre [fig. 6], que fascina, al meu entendre, molt m√©s que la¬†Mona Lisa (que ja he dit en el meu article anterior sobre aix√≤).¬† revisat).

 

 

El Retrat d'una dama,probablement seria l'efígie d'una jove amant de Ludovico il Moro, Lucrezia Crivelli (1452-1508), dama d'espera de l'esposa de Moro; s'han fet moltes altres hipòtesis, tant en l'autògraf, que pocs atribueixen a Leonardo,mentre que són moltes les que s'inclinen cap a l'ajuda del seu taller, principalment per a Giovanni Antonio Boltraffio (1467-1516), el més Leonardo de Leonardo (cfr). Angela Ottino de l'Església, en gat. Leonardo,1967, n. 28), però al Louvre òbviament tendim a excloure'l, tant per la identitat de la dona, per a qui es van fer els noms de Cecilia Gallerani, Beatriu d'Este o la seva germana Isabella, o fins i tot Elisabetta Gonzaga; però en definitiva, pel que fa a la Mona Lisa,no se sap amb certesa qui és realment la bella dama!

***

fig 7

Però tornant al descobriment de principis del segle XX que va despertar fins i tot el bon llibre esmentat anteriorment per l'historiador anglès John Brewer,Retrat d'una dama. Il dipinto conteso di Leonardo,Milano 2009 [fig. 7], tenint com a objecte la pintura de l'anomenat"Leonardo americà"[fig. 8];

Val la pena recordar, per tant, la història de l'obra que va suposar, en un llarg afer judicial, dos grans protagonistes que han gravat amb els seus judicis, i han condicionat fortament el mercat internacional d'obres d'art de la primera meitat del segle XX.

fig 8

Són el famós comerciant anglès, Sir Joseph Duveen (1869-1939), llavors Lord Duveen,anomenat "El rei dels antiquaris" (Beherman, 1952), i el gran historiador de l'art, esteta i sobirà del coneixement, Bernard Berenson (1865-1959), del qual aquest any cau el seixantè des de la seva mort.

 

 

La pintura Retrat d'una dama trobada a Amèrica, com s'ha esmentat, és molt similar a la Belle Ferronnière del Louvre; una jove parella, Andrée i Harry Hahn de Kansas City, la van tenir, segons ells, com a regal per al casament d'una tia seva, la noble francesa Louise de Montaut,que els va dir que es tractava d'una autèntica obra de Leonardo,heretada dels seus avantpassats (cf. Brewer, op. cit., 2009, pp. 126-129). Els dos joves van intentar posar-la a la venda al Kansas City Art Institut per 250.000 dòlars, però l'alienació de l'obra no va tenir èxit a causa de l'opinió negativa de Joseph Duveen,el marxant d'art més autoritzat de l'època, que va expressar el seu judici només sobre la base d'una foto i sense veure l'original. Precisament per aquest motiu, el novembre de 1921, els dos cònjuges van presentar una demanda contra Duveen, amb la petició d'indemnització de cinc mil dòlars, per haver declarat el quadre fals.

L'advocat dels cònjuges Hahn va afirmar en canvi tenir proves històriques i científiques a favor de l'autògraf de Leonardo.

Com a resultat, el resultat ser√† un proc√©s molt llarg, destinat a ocupar les portades dels diaris durant anys. Per√≤ encara hi ha dubtes sobre l'origen de la pintura. Encara avui periodistes, comerciants i estudiosos es pregunten si el¬†Retrat d'una dama d'ultramar √©s una c√≤pia del taller, un fals o fins i tot el veritable original de Leonardo. I l'historiador de l'art brit√†nic¬†John Brewer repassa, com en una narraci√≥¬†d'hist√≤ries,la hist√≤ria d'aquesta obra tan discutida, que inicialment va fascinar Am√®rica des dels anys vint, i al llarg de la resta del segle XX i que, en cert sentit, ha q√ľestionat els mateixos m√®todes d'atribuci√≥ de la cr√≠tica i el mercat dels¬†Vells Mestres,exercits rendiblement entre Europa i Am√®rica pels protagonistes esmentats anteriorment. Perqu√® va ser precisament aquesta hist√≤ria la que va obrir el debat que va destament (o va q√ľestionar) l'autoria dels experts i el seu paper decisiu en la determinaci√≥ de les cites de mercat de les obres d'art dels antics mestres, especialment italians, des del segle XIII fins al XVII, cobdiciosament sol¬∑licitats per col¬∑leccionistes rics, com la¬†Col¬∑lecci√≥ Frick de Nova York o elMuseu Isabella Stewart Gardner de Boston, i els naixents museus americans, com la¬†National Gallery de Washington i el Met de Nova York. Per√≤ en aquells anys¬†l'opini√≥ dels coneixedors del nivell de Berenson era incontrovertible, i per tant¬†Duveen, per organitzar la seva defensa, anomenada precisament en la q√ľesti√≥ B.B., com ara era universalment conegut l'erudit, autor dels famosos pintors italians del Renaixement,que residien regalament per molts a It√†lia, a la Toscana, a la luxosa i c√≤moda Vila I Tatti, al tur√≥ de Settignano [fig. 11], on "...¬†vas anar a la cort...", com va escriure¬†Alvar Gonz√°lez-Palciosen diverses ocasions.

fig 11

Cal dir que Berenson havia estat soci comercial de Duveen des de principis del segle XX* i durant trenta anys.

(tot i que l'erudit va intentar en va mantenir-lo ocult), i va declarar, també en fotografia, que"El retrat d'una dama nord-americana és una còpia òbvia de l'original del Louvre". Altres estudiosos il·lustres, entre els italians més coneguts(Adolfo Venturi)i entre els estrangers(Wilhelm von Bode, Kenneth Clark),consultats per Duveen,van estar d'acord amb el judici de Berenson. Els advocats d'Andrée i Harry Hahn, però, no es van rendir, reiterant que les opinions expressades s'havien expressat sobre la fotografia. Per tant, era necessari fer una comparació directa a París amb la pintura del Louvre. Això va passar el 13 de setembre de 1923, però Berenson no hi era present: havia anat a veure'l sol, i davant els altres estudiosos. La premsa alertada va protestar enèrgicament que no havien estat admesos a la presència del fatídic enfrontament. Duveen va sortir temporalment victoriós.

fig 12

No obstant aix√≤, al cap d'uns anys el gran antiquari es va trobar de nou als tribunals: encara que la comparaci√≥ entre les dues obres havia estat desfavorable per a la pintura dels¬†c√≤njuges Hahn,ells[ fig. 12], amb l'ajuda de nous advocats, van aconseguir portar m√©s procediments legals contra Duveen. El judici es va celebrar davant el Tribunal Suprem de Nova York el 6 de febrer de 1929, aquesta vegada en pres√®ncia de nombrosos periodistes durant les diverses sessions del judici.¬†Duveen es va defensar, com √©s habitual, emfatitzant el prestigi de la seva autoritat en la mat√®ria, i amb el suport de les opinions dels seus famosos consultors, en primer lloc la de¬†Bernard Berenson. En aquest punt,¬†l'advocat de Hahn,a m√©s d'insistir en les modalitats superficials d'atribucions a la fotografia, va revelar, amb un cop teatral, que el fam√≥s erudit B.B., era soci comercial de¬†Duveen, rebent el 25 per cent del valor de les pintures que atribu√Įa, i que l'antiquari angl√®s venia a xifres molt altes a col¬∑leccionistes nord-americans rics.

Això va causar un gran enrenou, i va posar la defensa Duveen en una dificultat òbvia.

A aquesta sobtada situació desfavorable, es van afegir les proves d'investigacions científiques radiogràfiques sobre la pintura i sobre el llenç del retrat que era antic, i certament abans de 1750, negant les afirmacions de Duveen i els seus experts que la pintura era una còpia relativament moderna de la pintura del Louvre.

Duveen va perdre així el cas, i va haver de pagar 60 mil dòlars al senyor i a la senyora Hahn,després d'haver impedit la venda de l'obra deu anys abans, com es va esmentar anteriorment. El fet és que, però, després d'aquest llarg i turmentat afer judicial, narrat amb massa detall pel Cerveser (cf. op. cit.,pp. 126-165), els propietaris no van poder vendre la seva pintura als Estats Units, ni en cap altre lloc. No s'exclou que fos la gran influència exercida per Duveen en el mercat internacional, que va tenir lloc, llavors com ara, entre Nova York, Londres i París, per evitar la venda d'El retrat d'una dama,"americana", tal com la va definir la premsa. No obstant això, Harry Hahn,reconfortat per la compensació parcial, va decidir explicar tota la història del llarg afer judicial basat en els actes del judici i en les opinions favorables a ell sobre l'autenticitat i antiguitat de la pintura imprimint el seu llibre La violació de la belle,1946, publicat amb un amic editor, Frank Glenn i amb la introducció del conegut pintor regionalista nord-americà Thomas Hart Benton.

 

 

El llibre va ser un èxit momentani a l'Oest Mitjà i no a Nova York, però va ser una oportunitat perquè Hahn promocionés una gira per diverses ciutats nord-americanes (Los Angeles[fig. 14], San Francisco, Dallas, Houston) per vendre el llibre i exposar el quadre, amb l'esperança de trobar un comprador. Hahn i Glenn també van viatjar a Hollywood per proposar un guió sobre la història de la Belle Ferronière, però no ho van aconseguir. Posteriorment, entre els anys setanta i vuitanta, Andrée,juntament amb la seva filla Jacqueline, va confiar el quadre a un intermediari, Leon Loucks,que més tard es va associar amb un advocat suís, Jack Chapman,i que es va comprometre a vendre el quadre; de fet, les dues dones van caure en mans de dos problemàtics; però, a la mort de Loucks, Chapman es va apropiar de la pintura i una vegada més la Belle Ferronière es va trobar al centre d'una demanda aquesta vegada entre Jacqueline i Chapman que va acabar el 2008 amb un acord entre els dos, i la pintura es va quedar amb Chapman (cfr). Cervesera, p. 338). El 2009, segons es va informar a la targeta de vendes de Sotheby's, Nova York, el quadre va tornar als hereus d'Andrée i Harry Hahn.

El 28 de gener de 2010, va ser guardonat amb 1,5 milions de dòlars, sobre una base de subhasta que va des de 300.000 a 500.000 dòlars, a un comprador anònim.

(Vegeu Gat. Sotheby's, lotto n. 181, seguidor de Leonardo da Vinci, prova abans de 1750).**

***

Com considerar tota aquesta història que va durar un segle, i que té com a protagonista una pintura antiga?

Una de les singularitats √©s que la hist√≤ria va ser condu√Įda per la f√ļria d'actors desconeguts per al m√≥n de l'art, tant pel cens com per l'alienitat als estudis d'hist√≤ria de l'art. Sens dubte, la idea d'enriquiment, per a la possessi√≥ d'una obra certament molt bella i antiga, fins i tot segons la percepci√≥ de les persones sense cap preparaci√≥ en la mat√®ria, va ser una de les raons d'una disputa tan llarga.

Per√≤ el que havia d'alimentar l'extenuant recerca de veure el valor de la famosa pintura reconeguda pels propietaris de l'obra era sens dubte l'inter√®s de la premsa nord-americana i europea, que va posar en primer pla dues persones corrents que es van permetre atacar l'elit exclusiva de l'art i la societat d'alt rang, presumptu√≥s i arrogant, que¬†Harry Hahn, identificat sobretot en la persona de¬†Joseph Duveen,l'objecte de l'acusaci√≥ vehement en el¬†pamflet citat anteriorment,¬†La violaci√≥ de¬†la Belle,que alimentava un protagonisme inconscient latent per part d'una persona destinada a romandre en l'anonimat com√ļ.

No és aquest un exemple ante litteram del desig contemporani de cada individu que reclama el seu"quart d'hora de notorietat",

d'acord amb la coneguda profecia warholiana, de la qual els mitjans de comunicaci√≥ actuals (televisi√≥ i socials) s√≥n les eines operatives? I, de fet, tamb√© estem tractant amb la hist√≤ria del senyor i la senyora Hahn despr√©s d'un segle. L'altre element, no menys important, consisteix en el fet que una pintura antiga, considerada una c√≤pia ordin√†ria i destinada a l'anonimat com els seus propietaris, rebutjada per museus menors i majors, com a conseq√ľ√®ncia del persistent judici despectiu de molts dels estudiosos i experts protagonistes de la llarga hist√≤ria judicial narrada, ha obtingut una sobrevaloraci√≥ del comprador an√≤nim que ha pagat un mili√≥ i mig de d√≤lars en la licitaci√≥ per assegurar l'obra, contra una base de subhastes de tres a cinc-cents mil d√≤lars estimada pels experts de Sotheby's. Com explicar aquest misteri, si no amb l'encant que encara exerceix la qualitat de la pintura i la idea insinuada per¬†Harry Hahn en el seu llibre que el¬†"Leonardo americ√†"√©s fins i tot antecedent al del Louvre,havent estat restat durant la Revoluci√≥ de la col¬∑lecci√≥ reial (com tamb√© va informar la targeta sotheby's)*** per un oficial franc√®s, i aix√≤ finalment va arribar, despr√©s de diversos canvis de propietat, als suposats avantpassats de la seva esposa¬†Andr√©e,i per tant seria considerat l'aut√®ntic original del Vinci√†.

Podria ser per aquesta raó que els senyors francesos volguessin utilitzar intel·ligentment La Belle Ferronière,com a emblema per celebrar el cinquè centenari?

Tothom coneix la¬†Mona Lisa a hores d'ara; nom√©s nosaltres, d'altra banda, continuem toant amb la immarcescible¬†Mona Lisa; fins i tot el Corrierone, amb la seva s√®rie monotem√†tica sumptu√†ria i divulgativa, per evidents raons de m√†rqueting, avui, 10 de maig de 2019, ofereix (un altre) llibre sobre¬†La Gioconda,"al preu de 9,90 ‚ā¨ m√©s el cost del diari" (textual). Ja no pots m√©s!

Mario URSINO Roma Maig 2019

*Per a les relacions Duveen-Berenson, vegeu: S.N. Beherman, Duveen. Il re degli antiquari, Sellerio, 2006, pp. 119-151; Cf. també Daniel Wildenstein, Yves Sravidès, Marchands d'Art,Torí 2001, pp. 54-55
**inscrita al revers M Hacquin (Pintures Restaurador al rei de França); inscrita a l'oli de Georges Sortaisobre tela, sense marc
Es diu que es trobava a les Col·leccions Reials franceses, de les quals suposadament va ser retirada i venuda durant la Revolució per August Cheval de Saint-Hubert i comprada pel general Louis Tourton, 1796; Comte de Betz, abans de 1847; La seva venda, 1847, on va ser adquirida per Antoine Vincent(Tableaux à M. Vincent vendu après la Collection du Comte de Betz provenant du General Tourton, Leonard da Vinci et Claude Lorrain."); Per descendència en família a la seva néta, Louise de Montaut; Per qui es va donar a Andrée Lardoux i al seu marit Harry Hahn, Kansas City, el 1920; Amb Leon Loucks, 1975; Va tornar als hereus d'Andrée i Harry Hahn, 2009.




versió per imprimir

Comentaris publicats

    Afegeix-hi un comentari:

    Nom a mostrar:
    E-mail:
    Genera una nova imatge
    Introdu√Įu el codi de seguretat
    Accepto les condicions d'ús següents:

    Per a participar en els comentaris l'usuari es compromet a complir i acceptar les següents normes bàsiques de conducta:

    • Respectar les opinions de la resta dels participants al fòrum, tot i no compartir-les necessàriament.
    • Abstenir-se d'insultar o utilitzar un llenguatge ofensiu, racista, violent o xenòfob, i no tenir cap conducta contrària a la legislació vigent i a l'ordre públic.
    • No enviar cap contingut amb copyright sense el permís del propietari. Si es considera oportú facilitar continguts d'internet amb copyright, cal escriure la URL completa perquè els altres usuaris puguin enllaçar-hi i descarregar-se els continguts des de la pàgina propietària.
    • Publicitat: No es permet enviar continguts promocionals i/o publicitaris.