El 27 de juliol de 1529, a Barcelona, Ferran CortĂšs va fer el seu mayorazgo, que Ă©s com se’n diu en castellĂ  dels capĂ­tols matrimonials o del contracte fet entre els cĂČnjuges. S'hi especifica quins bĂ©ns aporta cadascun d’aquests al matrimoni, com aquests bĂ©ns es distribuiran en cas de mort prematura d’algun dels esposos i, a l’Ășltim, com els bĂ©ns es repartiran entre els fills que en puguin nĂ©ixer.

Per a les famĂ­lies nobles de l’ùpoca, una part important del patrimoni eren les armes, Ă©s a dir els sĂ­mbols herĂ ldics que podien ostentar pĂșblicament. D’aquesta manera, mostraven davant de tothom, especialment davant la resta de la noblesa, quin era el seu llinatge i el seu grau de noblesa i de poder.

El 7 de març de 1525, Carles I ja havia concedit a CortĂšs l’Ășs de determinades armes (sĂ­mbols herĂ ldics) perquĂš les poguĂ©s lluir, «porque vos y vuestros descendientes seĂĄis mĂĄs honrados», tot i aclarint que «serĂĄn armas que tendrĂĄn, ademĂĄs de las armas que tenĂ©is de vuestro linaje» [1].

Quines eren aquestes armes prĂČpies del llinatge de Ferran CortĂšs?

A l’esmentat mayorazgo es descriuen les armes de la seva família:

«las armas de los Corteses, que son quatro barras coloradas en campo dorado, la orla azul con ocho cruces de San Juan, blancas» [2].

Aquestes armes són, ni més ni menys, les armes reials dels comtes de Barcelona, sobirans de Catalunya.

A la historiografia oficial li ha estat molt difĂ­cil d’explicar-ne l’origen. Ha hagut de recĂłrrer a uns –suposats- avantpassats anomenats RodrĂ­guez de las Varillas de Salamanca, uns avantpassats que tambĂ© haurien lluĂŻt aquest senyal. D’altra banda, aquesta mateixa historiografia ni sap ni pot justificar el perquĂš de l’orla blava amb les vuit creus de Sant Joan --que sĂłn el senyal del rei de Jerusalem i que llavors lluĂŻen els comtes de Barcelona-- ni per quĂš CortĂšs podia lluir les armes reials del Casal de Barcelona. Aquests historiadors eren ben conscients que nomĂ©s les podien dur els membres de la famĂ­lia reial catalana o els membres de les famĂ­lies que en fossin descendents.

La vĂ­dua de Ferran CortĂšs, Juana de ZĂșñiga, va fer generosos donatius a la catedral de Sevilla a canvi de tenir-hi el mausoleu de la seva famĂ­lia, mausoleu on ella mateixa s’hi va fer enterrar.

El nostre amic i col·laborador Daniel IbĂ nyez m’ha fet arribar aquesta imatge del mausoleu. EstĂ  acompanyat de l’estĂ tua de la difunta vĂ­dua d’en CortĂšs i de l’escut de les quatre barres.

S’hi veu ben clar quines eren les armes de la famĂ­lia. Cal destacar que en el mausoleu de la famĂ­lia CortĂšs nomĂ©s hi consta el senyal dels comtes de Barcelona i que es prescindeix absolutament de les armes concedides per Carles I el 1525 a Ferran CortĂšs i als seus descendents.

Aquesta tomba Ă©s la que correspon a una princesa del Casal de Barcelona.

En aquells temps, les armes reials catalanes, com es feia en tots els casals reials d’Europa, nomĂ©s les podia dur qui era de la famĂ­lia reial. AixĂ­ ho explica Pere Molas Ribalta quan, parlant de l’escut d’armes d’un noble del segle XVI, Felip Galceran de Castre-PinĂłs (1552-1590), descriu les armes que va fer col·locar en un portal nou que va fer construir al castell de GuimerĂ , on hi va fer posar, entre d’altres “les quatre barres com a famĂ­lia reial” [3], cosa que podia fer, ja que els Castre eren descendents directes de Ferran Sanxis de Castre fill il·legĂ­tim –perĂČ reconegut- del rei Jaume I.

Podia Ferran CortĂšs lluir les armes del casal de Barcelona sense ser de sang reial? De cap manera.

En aquella Ăšpoca era un delicte gravĂ­ssim presumir d’armes reials si no s’era de la famĂ­lia reial. Jordi Bilbeny [4] ens explica que, el 1649 a MĂšxic, l’arquebisbe-virrei Joan de Palafox va fer tallar dos escuts amb les armes reials que representaven els regnes de Catalunya (que els espanyols anomenen d’AragĂł), Castella, LleĂł i Navarra al retaule de la catedral de Puebla de los Ángeles [5]. El fiscal de la Reial AudiĂšncia de la Nova Espanya, el doctor Pedro MeliĂĄn, va denunciar que “en un dels quarters hi havia armes estranyes i particulars que no eren del rei” i que eren les de la famĂ­lia Palafox, i les va fer treure. Quan el municipi va protestar formalment davant l’AudiĂšncia, aquesta va replicar amb un Informe intitulat ApologĂ©tico en defensa de las Armas Reales de Castilla y LeĂłn. Aquest informe deixa clar, segons explica Gregorio BartolomĂ©, que “encara que fossin les armes prĂČpies del bisbe i que fos costum de poder-les col·locar en llocs pĂșblics o esglĂ©sies aixecades per la seva munificĂšncia, aquestes no podien ser exhibides junt amb les reials”.

Per aquesta raĂł, l’informe acusava en Palafox de pecat de vanitat per “voler posar-se al costat del seu rei, la qual cosa s’ha de castigar com a falsari, que demostra ser el que no Ă©s” i pel fiscal resulta ser “una pertorbaciĂł de l’ordre degut a les dignitats particulars i un perjudici a la grandesa i a la famĂ­lia dels grans senyors, que no tenen entrada als escuts” i es demana mĂ©s endavant: "AixĂČ no Ă©s afectaciĂł de majestat: usar ensenyes superiors que no li pertanyien, o treure el lloc del rei?”. I acaba recordant que “el que pren les vestidures, ornats, armes i joies que vivament pertanyen a la reial persona mereix la pena de mort i la pĂšrdua de bĂ©ns”.

Veiem, doncs, l’escĂ ndol que va provocar el fet que algĂș, que, malgrat pertĂ nyer al mĂ©s alt nivell social --ser arquebisbe i virrei--, col·loquĂ©s armes reials al costat de les seves prĂČpies.

QuĂš no hauria passat si algĂș que, com ens diuen de Ferran CortĂšs, era fill d’un hidalgo de MedellĂ­n, un noble de quarta fila, gosĂ©s usar directament armes reials?

CortĂšs s'hi passeja per Barcelona, declara al seu mayorazgo que els quatre pals de gules sobre fons daurat sĂłn les seves armes. A mĂ©s, se li fan retrats allĂ­ on, junt amb el bastĂł reial, les llueix. I no passa res. Cal destacar, a mĂ©s, que en aquells temps el mayorazgo d’un noble, per a ser vĂ lid, havia de ser aprovat pel rei. I, per si no fos prou, la seva vĂ­dua es va fer fer al mausoleu la imatge que reprodueix aquest article. I sense cap mena de problema. NingĂș s’alarma, ni s’escandalitza, ni ho denuncia.

Fet lĂČgic, si l’anomenat HernĂĄn CortĂ©s fos un membre de la casa reial catalana.

Carles Camp

26/04/2016

[1] de la Valgoma y Díaz-Valera, Dalmiro. Linaje y descendÚncia de Hernån Cortés. Ediciones Cultura Hispånica, Madrid, 1951, p. 112.

[2] de la Valgoma y DĂ­az-Valera, Dalmiro, op. cit., p. 116.

[3] Molas Ribalta, Pere, L’alta noblesa catalana a l’Edat Moderna, Eumo Editorial, Vic, 2004, p. 77.

[4] Bilbeny, Jordi, CristĂČfol Colom, PrĂ­ncep de Catalunya, Editorial Proa, Barcelona 2006, p. 312-13.

[5] Bartolomé Martínez, Gregorio, Jaque mate al obispo virrey. Siglo y medio de såtiras y libelos contra don Juan de Palafox y Mendoza, Fondo de Cultura Económica, México, DF, 1991, p. 100-106.