MAGAZINE SOBRE HISTÒRIA (Iniciat com AUCA satírica el 1960.. en edició de M. Capdevila a la classe de F.E.N. )
VOLTAIRE: "El temps fa justícia i posa a cadascú al seu lloc.."- "No aniràs mai a dormir..sense ampliar el teu magí"
"La història l'escriu qui guanya".. així.. "El poble que no coneix la seva història... es veurà obligat a repetir-la.."
La galera catalana (antigament galea),[1] té entitat pròpia respecte les galeres de les altres nacions marÃtimes (referenciades a partir del s.XIII), atès que el Coromines aporta una referencia d'una galera catalana de l'any 1120 (100 anys abans que les altres).[2][3] Fou un tipus de vaixell de guerra i de comerç, propulsat completament per la força dels rems i de vegades per la del vent, grà cies a la presència d'arbres amb les seves veles (normalment llatines).
Com a mÃnim a partir del segle XII, els catalans van construir les "galeres catalanes", fent-ne un ús extensiu per a les tasques de guerra amb les diferents repúbliques marÃtimes (com enemigues o com aliades) o per al comerç amb la majoria de ports de la Mediterrà nia, garantint les rutes comercials amb els consolats de catalans. El seu ús va començar a declinar a partir del segle XVII, quan van ser progressivament substituïdes pels velers, extingint-se definitivament a finals del segle XVIII .[4]
Galera catalana navegant a un llarg.
Galera maltesa, d'estil catalÃ
El nom "galera", per a una nau catalana està documentat al segle XII (l'any 1120), és derivat de l'antic terme galea, i aquest del grec γαλÎoÏ‚ (galeos), és a dir "forma de peix", perquè la forma d'aquesta mena de vaixells en l'època del seu principal exponent, recordava la forma de peix: una forma llarga i subtil,[2]
(galera petita )La galera catalana és l'evolució natural dels antics vaixells grecs, com aquells descrits en la IlÃada i l'Odissea. Els diferents tipus de vaixells grecs, tenien una forma del tot anà loga, però eren d'una grandà ria més reduïda.
La construcció de vaixells més grans va ser possible, en l'època clà ssica, amb la innovació dels rems disposats sobre més ordres a ambdós costats de la nau: el millor compromÃs entre grandà ria i maniobrabilitat va ser assolit amb la trirrem, és a dir un vaixell amb tres ordres de rems, que va substituir la pentecontera. En la Batalla de Salamina (480 a.C.) la flota d'Atenes ja estava constituïda gairebé completament per trirrems. Més rars, però sempre presents, eren vaixells amb un nombre més gran d'ordres de rems, i van ser adoptads en particular pels Romans
La forma d'aquests vaixells va quedar prà cticament sense canvis fins a principis de l'Edat mitjana, quan l'Imperi bizantà va desenvolupar els dromons, una forma intermèdia entre els à gils trirrems i les galeres, un pel més grans.
En el segle XII (1ª referència de l'any 1211), a Occident, amb l'inici del desenvolupament de la marina catalana,[2] van aparèixer diferents tipus de galeres catalanes, uns vaixells hibrids ideats no solament pels avantatges que tenien els vaixells de rems, sinó també pel fet d'associar dues caracterÃstiques en el mateix tipus de vaixell: el seu ús com vaixell de guerra i com vaixell mercant.
Cap a finals de l'Edat Mitjana es va inventar el sistema de rem amb escà lem, en el que 4-5 remers feien força sobre el mateix rem. Els remers podien ser homes lliures assalariats o reclutats per sorteig (en cas de guerra), també podien ser esclaus o bé presoners condemnats a galeres per un cert nombre d'anys: el terme català galiot deriva efectivament del la paraula galera.
Finalment la galera va ser substituïda progressivament pel galió propulsat solament a vela, molt més gran i potent: a part de tenir una més gran potència de foc, aquest podia afrontar els rumbs oceà nics, que amb l'increment del trà fic amb Amèrica van esdevenir més importants. Inventat a Espanya, els primers en adoptar-lo van ser els països de la costa atlà ntica, sobretot Anglaterra. Però en canvi en el Mediterrani, en ple segle XVII, la galera era encara el vaixell de guerra d'ús més comú.
L'organització de les galeres catalanes a l'Edat Mitjana tenia dues seccions principals: els remers, a les ordres del còmit o capità de xurma; i aquells als que podrÃem qualificar com l'oficialitat. Entre aquestes dues seccions hi havia mariners amb consideració per les seves funcions. L'oficialitat estava composta pel patró, un o més pilots i l'escrivà d'abord que gaudia de grans preeminències.
Entre la tripulació hi havia els nauxers, homes prà ctics i de coneixements nà utics, entre els que es triava als contramestres i timoners. El cà rrec més important era per al nauxer major, veritable oficial que suplia al patró i podia fer, accidentalment, de pilot. Els altres mariners eren panesos i anaven a la popa del vaixell, hi havia també un o més fusters i calafats i els servents o criats, entre els que hi havia els nois o grumets.
Quan una galera de comerç passava a ser armada, pujava de graduació, augmentant el nombre de tripulants, havent-hi algunes vegades un almirall o un capità en lloc del patró, homes de proa i gonfanoners, encarregats de banderes i senyals, i conservant les seves altes funcions, l'escrivà de la galera.
Era curiosa l'organització d'una galera corsà ria, barrejant els cà rrecs de pau i de guerra. A part dels abans esmentats, la tripulació tenia diferents especialitzacions, els veedor o liquidadors, repartidors dels botins aconseguits; els aferradors (agafadors) que s'aferraven a les naus en els atacs, en el moment de l'abordatge; els escorcolladors (registradors) que registraven els navilis contraris i efectuaven l'inventari de la presa; els nois (grumets), amb un cap encarregat d'ells; els Cònsols, una espècie de jutges encarregats de la policia a bord, i els clavaris (tresorers) interventors de les preses realitzades i caixers dipositaris del que es recollia. El nauxer major, en funcions de contramestre o capità de veles, s'encarregava de tot el referent al velam. Era obligatori en els navilis de guerra o de cors la presència d'un sacerdot, d'un metge i d'un barber.
Per a una tripulació de cent mariners, es solia establir aquesta proporció: 16 nauxers, 24 panesos i la resta proers.
Als soldats embarcats se'ls anomenava homes d'armes (gent d'armes) i ballesters, alguns d'ells tenien al seu cà rrec la guà rdia de l'almirall. Els ballesters portaven dues ballestes de tres peus de longitud (amb les seves nous), tres-cents passadors, sagetes, una Gorella, una cota conxada, una cuirassa, un bacinet, un cistell i dos ganxos per armar i muntar la ballesta.
Els passatgers es dividien en tres classes: comerciants o sobrecà rrecs; passatgers pelegrins, que viatjaven en compliment d'un vot, i passatgers amb equipatge, en trà nsit d'un port a un altre.
Els comerciants que transportaven cà rrega pròpia, gaudien de certs privilegis a bord. Eren consultats en determinades circumstà ncies, com en els canvis en el viatge, escales, atac d'enemics o abandonament de paquets en cas de tempesta, determinacions que exigien aquesta consulta prèvia i que l'Escrivà anotava en el seu llibre, fent-una relació jurada, en cas de naufragi, que obligava als supervivents.
Un passatger que transportés menys de deu quintars de cà rrega, era considerat com a pelegrÃ, i només era consultat en certs casos. Els altres passatgers no eren consultats, ja que no tenien representació, igual que els mariners, excepte quan aquests anaven a part proporcional dels beneficis del noli. Era obligació de tots els que anaven a bord, portar armes per a la seva defensa personal.
Els mariners podien cobrar o bé un sou mensual, un tant per milla, o per viatge sencer a un port donat. Uns rebien el menjar del capità i altres se'l preparaven ells mateixos. Algunes vegades transportaven pacotilla, és a dir una varietat d'efectes, segons costum dels ports o segons conveni celebrat, que els atorgava dret a embarcar pel seu compte a cada viatge, per comerciar amb ella. Podien transportar lliure de cà rrec, l'equivalent a la meitat del sou de tot el viatge, pagant nòlits per l'excedent.
Menjaven tres à pats al dia: al matà pa amb companatge, consistent en menjar fred o fruita; al migdia, el diumenge, dimarts i dijous, carn rostida, els altres dies escudella o sopa sense carn; a la nit pa i companatge, que consistia en formatge, ceba, sardina salada o un altre peix sec.
Era obligació del capità repartir vi a cada à pat, mentre no estigués massa clar, en aquest cas l'havia de espesseir amb panses i figues seques bullides. Només en faltar això es suprimia el vi. Per Pasqua i altres festivitats importants, es donava doble ració.
Els passatgers, quan eren sobrecà rrecs o comerciants, generalment tenien al seu cà rrec un criat servil que els preparava la minestra. En canvi aquells anomenats pelegrins la convenien amb el patró o se la preparaven ells mateixos o prenien la que es preparava per a la tripulació. Segons l'import de la mercaderia que portessin al seu cà rrec, els passatgers podien acompanyar-se de criats i equipatge sense pagar noli. Quan no portaven mercaderies o en portaven poca, pagaven.
Els contractes i ajustos que feien els comerciants, pelegrins, passatgers, oficials i mariners amb el patró, s'escrivien en el cartulari o registre de l'escrivà , en el que s'hi anotaven també les entrades i sortides de mercaderies, sent un dietari del que succeïa en el viatge, i donava fe entre els carregadors o els que tenien part en el vaixell.
L'escrivà prestava jurament al rebre el cà rrec i conservava el llibre, que no podia ser vist per cap tripulant.
Els prohoms de la ribera de Barcelona van fer, el 1258, unes ordenances anomenades Ordinationes Ripariae,[5] en les quals consignaven disposicions per a la navegació. Per elles es pot veure com la marina mercant s'armava en circumstà ncies en peu de guerra, per evitar els atacs de que podien ser objecte les naus, per part de pirates i corsaris sarraïns, en els seus viatges a Orient. Emprant termes apropiats al nostres temps, podrÃem dir que constituïen una mena de reserva de la marina militar, disposada sempre a entrar en funcions bèl·liques i abandonant les seves funcions tÃpiques de comerç.
Tot mariner havia de portar un ausberg (cota de malla), un casc de ferro, escut, dues llances i una espasa o sabre. No eximia d'anar armats als tripulants dels llenys. Tan severa era l'ordenança, que s'imposava una peça de cinquanta sous al capità , per cada mariner que tingués a bord sense armament.
És realment curiós l'estudi que es refereix als corsaris. A les Ordenances, els epÃgrafs que hem citat, s'hi detallen el nom i la classe de vaixells, la força de les tripulacions i el règim interior dels vaixells, maniobres de guerra i funcions i oficis que en ells s'hi practiquen.
El "Llibre del Consolat de Mar" té un apèndix de 34 capÃtols titulat "Ordinacions de tot Vaixell qui s'armés per anar a cors, i de tota armada que's faça per mar". Torno a trobar-me davant Català antic, però jo s'aventuraria "Ordenances de qualsevol vaixell que s'armés per corsari i de tot armat que es produeixi en el mar". La nota del sumari indica els cà rrecs i funcions apropiades al servei, com es desprèn de la seva enumeració per matèries:
"De l'almirall, capità i armadors, com ha de ser clar despesa i benefici; del còmit, de conveniències; de les parts que s'han de fer en nau armada, de nauxers i altres oficis, i de la partició; l'Almirall, de nauxer major; de proers; de ballesters; d'homes d'armes, de Gabiers (els que anaven a les gà bies); de pes i mesura de sobreguardes; de timoners, de barbers; de liquidadors, de la Guà rdia de l'Almirall, de espies i de registradors; de servents; de mestre d'aixa (fuster de ribera), de ballester; de calafat, de cap de servents; de cònsols; del que ha de fer el Capità ; l'Escrivà , dels tresorers; del nauxer major, i de com es leven (reparteixen, distribueixen?) les quintes parts "
Un altre apèndix són les Ordenances penals per al servei de la marina, formades per 39 articles que porten aquesta rúbrica: "capÃtols del Rei en Pere sobre els fets i actes marÃtims" (King Peter chapters on the maritime facts and actions) promulgats a Barcelona per ordre reial el 1430 i que van ser dictats per tres notables marins barcelonins: Bernat de Cabrera, Jaume Boscà i Joan Llompart.
Hi va haver exemples de galeres catalanes de fins a 60 m d'eslora i 6 m de mà nega, amb un esperó emergent fixat a la proa, que servia per a esperonar les naus adversà ries i llavors poder llançar els ganxos per passar a l'abordatge. La propulsió a rem feia la galera catalana veloç i maniobrable en tota condició; les veles quadres o llatines permetien explotar el vent quan bufava en la bona direcció.
La forma llarga i estreta de les galeres, ideal sobretot en batalla i per obtenir una bona velocitat (que en vaixells que no planegin queda limitada per l'eslora), anava en detriment de l'estabilitat, i les tempestes i el mar gruixut les podien fer sotsobrar: per això s'utilitzaven preferentment durant la temporada estival, com a molt fins a la tardor; està documentat per Joan d'Àustria que les galeres hivernaven: "..el ynbernadero del rio de Tortosa de que hallo aquà gran relacion y al comendador mayor (Lluis de Requesens) y a don Sancho les pareçe que es el mejor que S M tiene en toda España..".[5] Si el viatge ho permetia, feien una navegació de cabotatge, és a dir prop de les costes, ja que la poca capacitat de la seva bodega obligava a diverses etapes pel proveïment sobretot d'aigua, que els remers, pel continu esforç fÃsic, consumien en gran quantitat. Tanmateix, encara que la galera estava poc adaptada a la navegació oceà nica s'empraven en el comerç amb Anglaterra i la resta de ports del mar del Nord i se'n van fer a Barcelona per a la carrera d'Ãndies.[6]
Des del segle XIV al segle XVI, en qué el seu ús militar fou molt important,[7] les galeres catalanes es classificaven en tres categories, en funció de la seva mida, sent de major a menor, grosses, bastardes i subtils. La tripulació de les galeres catalanes incloïa quaranta ballesters en les grosses i trenta en les subtils, amb missió d'atacar amb sagetes i viratons les cobertes enemigues.[8][9] La galera reial o almirall, estava fora de la classificació,[10]
La galera almirall era una galera gran, a la qual acompanyava una esquadra subtil, o lleugera, de galeres i llenys a rem. Regulaven la subordinació, premis, cà stigs, perills i guanys. Els homes d'armes constituïen la guà rdia de l'almirall, al qual, en combat, mai havien de deixar desemparat, fins perdre la vida. El seu armament ordinari eren els ja esmentats ballesters, excepte allò que disposés l'almirall. Era gent apropiada per als abordatges, i lluitaven en totes les ocasions; el seu premi era una quarta part del botÃ, a part del que l'almirall els pogués prometre. La presa més desitjada era l'armadura del cap i tot el que portessin els enemics en el moment de l'abordatge, ja que una vegada consumat aquest, prescrivien els seus drets. Tota la gent d'armes era comandada directament per l'anomenat conestable.
A bord de les galeres catalanes, els combats amb altres galeres es resolien solament a l'abordatge, en els que les tripulacions s'enfrontaven cos a cos i, a partir del XVI segle, amb dispars d'arcabús. De vegades els remers també s'unien a la lluita.
Comparades amb els galions de mida mitjana, que tenien de dotze a vint canons de més calibre i abast, les galeres eren d'estructura frà gil poc resistent al foc enemic, disposant com a mà xim, de cinc canons a proa. En el combat la baixa estructura de les galeres era sobrepassada per les altes bordes dels galions, mentre que la seva tripulació disparava des de les cobertes, més altes.
Â
Els ballesters foren les forces ofensives més importants a bord d’una galera tradicional. I convisqueren molts anys amb els arcabussers i artillers. Ramon Muntaner era partidari dels ballesters professionals, només enrolats per a fer de ballesters (ballesters contractats en la taula d’acordar; d’aquà la denominació “en taulaâ€).[11][12]
Era preceptiu que tot mariner amb funcions de ballester en les galeres, havia de tenir dues ballestes de dos peus i una altra d'estrep (que portava un estrep per a parar-la), tres-cents passadors, casc d'acer, perpunt[13] o cuirassa i espasa o sabre. El mateix armament havien de portar els ballesters d'ofici en naus menors.
Una galera es construïa en un escar o grada, natural o artificial. El primer que calia era "plantar les estepes", disposar uns taulons anivellats que formaven la base de la construcció.
La construcció pròpiament dita començava amb la col·locació de la quilla (tradicionalment anomenada carena), la roda de proa i la seva contraroda, la roda de popa i la seva contraroda. Les quadernes eren de diverses peces: medissos i estameneres. El medÃs s'afermava a la carena, en posició aproximadament horitzontal i perpendicular. A cada banda del medÃs s'hi unia una estamenera (en castellà "varenga"). Medissos i estameneres anaven encavalcats (de costat) per a formar una unió prou sòlida.[18]
Un cop col·locades totes les quadernes sobre la quilla o carena, es reforçava el conjunt amb el paramitjal o sobrequilla. S'unien els caps superiors de les quadernes amb un trancanell longitudinal a cada banda i es muntaven els baus, travessers de banda a banda.[19]
El conjunt de peces anteriors, reforçat amb la cinta i la contracinta (a cada banda) i els contovals (un a cada banda), formava l’estructura resistent o esquelet de la galera. Només restava posar-hi el folre i la coberta.
Â
Els bucs de les galeres es pintaven de negre o de colors llampants: vermell, verd, blau, groc,... Algunes galeres anaven decorades amb luxe.
| « | Petrus Dei gratia, Rex Aragonum, fideli suo Raymundo Marcheti salutem et gratiam : Manam vos que fasats pintar les Galees et les Barches de les Galees so es á saber; les dues Galees blanques et dues bermeles, et dues grogues, et dues berts, et dues blaves, et dues seyal de Barchelona, e puys sobre tot lo pint aya Escuts Reyals en cascuna Galea et Barca. En cara manam que la Nau que fo den Vilar et una Barcha de Sanert que hom hi fassa sien pintes á senyal Reyal... | » |
| — Marina Espanola de la Edad Media. F. Javier de Salas. | ||
| « | De les grosses, la Santa MarÃa, s'ha d'aparellar pel Sant Pare, y mana que's faça en
l’escandelar, axà bella cambra com se pertany, la qual sia pintada ab l’escandalar[24] ensemps de vermell als costats e quey sien fets cayrons Reyals ab fulla dor segons ques mereix e que la cuberta sia dazur ab estels de fulla daur axà be com fer se pusca; la popa de la qual sia tota vermella e que la fornescats de totes altres coses quey sien necessaries ... Aixà mateix vos manam que l’altra galea grossa apellada Sent Johan, sia pintáda de vert, axà com l’altra dessús deu esser vermella e quey sia aytal diferencia que so que seria d’or en aquella ultra les armes Reyals sia dargent en aquesta, en la qual montará nostra cunyat lo Cardenal de Terovana… |
» |
| — Johan I D'Aragó, pà gina 182. Josep Ma Roca i Franquesa. | ||
Timó
Mascaró de proa
Model de galera amb remers “a galotxaâ€. Poden observar-se els tres remers sobre un rem.
Model de galera amb remers “a la senzillaâ€. Poden observar-se els rems en grups de tres.
Model de galera amb remers “a galotxa†(Detall). Poden observar-se els tres remers sobre un rem.
A l'alta edat mitjana no sembla haver-hi cap referència de cap mena.
En època pre-moderna si que n'hi ha alguna:
Segons documenta la Crònica de Sant Joan de la Penya (l'any 1359),[35] a meitat del segle XIV les galeres catalanes (les de les altres nacions van trigar un pel més), es van començar a armar amb bombardes a bord, el fet era tant important i secret que els còmits les treien d'un magatzem de Barcelona després de firmar un document en el que deien que no les cedirien a cap nació estrangera sota pena de mort en cas de fer-ho: "..artillerÃa que sacaban como alquilada en el gran depósito de bombardas, en el llamado Almacén del General en Barcelona.."[36] Generalment duien una bombarda de cossia central més algunes peces de calibre inferior als costats sobre la borda. La potència d'aquestes bombardes, especialment les laterals, estava però limitada perquè els retrucs del dispars sacsejaven el vaixell.
Les drassanes de Barcelona, on es van construir galeres fins a finals del segle XVII es poden considerar un gran complex productiu de l'Època Medieval i de l'edat Moderna, una veritable gran fà brica moderna: on hi treballaven centenars d'homes, amb les seves diverses activitats, suportats pels gremis corresponents, des del seu barri dins la muralla. Les galeres eren construïdes "en sèrie", anticipant les formes de la moderna cadena de muntatge. La capacitat productiva de Barcelona era impressionant per l'època: el 1571, en el imminència de la batalla de Lepant, van ser varats cinquanta vaixells promptes a anar cap a Ità lia i Grècia.
En la batalla de Lepant els catalans (entre altres) van experimentar amb òptims resultats les galiasses fetes a Barcelona. Eren galeres més grans i estables que podien embarcar bateries de canons de gran calibre i disparar en totes les direccions, en canvi, era impossible fer maniobrar les galiasses amb els rems, de manera que havien de ser remolcades per dos galeres cadascuna.
| « | ".. Orders have been given by the Emperor for the construction of 60 galleys at Barcelona, Genoa, and elsewhere. The Emperor enters the Cortes, summoned for grants of money, which is very unusual..."[37] | » |
| « | Para esto despues de su elecion el año de 1568, a quinze de Enero, se dió orden al Duque de Francavila, y prÃncipe de Melito, que reside por Virrey en Catalunia, en Barcelona, hiziesse edificar esta galera de la mejor madera que se hallasse en estas partes, por ser el pino de Catalunia, el mejor leñame que en Assia, Africa, y Europa se halla fuera de las Indias Orientales assà porque es mas ligero que roble: como por ser mas fuerte que el pino ordinario, en tanto que se hazia en Barcelona el ornato de la popa... | » |
| — Descripción de la Galera Real. | ||
| « | "...... las quatro galeras de las quales están ya varadas las dos en lugar de las que en Carthagena se dexaron y se vararon luego las otras dos que de nuevo se arman aunque en esta atarazana faltan infinitos aparejos de los que serian menester y no esta la fabrica de la nueva galera real y de otras cosas tan adelante cuanto yo pense de todo. Procurare llevar relación y el virrey dize que la causa desto es proveerse poco dinero y de tarde en tarde. Suplico a V.M-. lo mande remediar y los ocho mil ducados que el tesorero Melchor de Herrera havia de inviar serán bien menester para despachar estas galeras v ansi ando procurando que el virrey los preste de unos dineros del subsidio que aquà estavan.."
."[40] |
» |
| « | A 22 de maig de 1585 volgué Sa Magestat, ab les persones reals, anar a la drassana per a veure lansar en mar unes galeres, la capitana que havie de ser de España y dos galeres que havien fetes per a navegar a les Indies, que may se n’havien fetes aixÃ, perquè eren de dos cuberts y de 20 bancs, y’s digué aprés feren bons prova per aquelles mars... Perqué en tots los regnes del rei no y à millor comoditat per a fer galeres que en Catalunya, per lo gran aparell que y à de fusta, ferro, canyem y abres y antenes y rems, que tot ho produeix la terra amb molta abundà ncia... | » |
| — Cavallers i ciutadans a la Catalunya del Cinc-cents. Antoni Simón i Tarrés. Pà gina 125. | ||
| « | ".. In Cataloniahe has ordered ten galleons of six hundred tons each, lateen rigged, so as to sail better to wind; they are to be ready by March. For this purpose fifty thousand crowns have been sent to that district. The Catalans, who are entrusted with the order, declare that the time allowed is too short for the importance of the work; and even if all the wood were ready—and it is all to cut yet—it would be a hard task to complete the order in such a space of time.."[41] | » |
Amb les navegacions atlà ntiques de l'època dels descobriments -a part de la brúixola- van caldre les taules, l'astrolabi i la vara de Jacob o el quadrant, però cal dir que durant aquestes navegacions -com a les navegacions mediterrà nies- la distancia navegada es calculava per estima, i, no és possible la "navegació per estima" sense un instrument per a mesurar el temps.
Durant més de 500 anys (del 1300 al 1800) l'instrument per a mesurar el temps en el mar va ser "l'ampolleta d'hores".[42] A Catalunya hi ha referències de la seva fabricació des de la meitat del segle XIV fetes de vidre transparent català segons les fórmules de l'alquimista Guillem Sedacer,[43] emprant com a fundent la sosa obtinguda cremant la barrella (les seves cendres disoltes en aigua i colades amb un sedà s han estat la base de la "colada" per rentar la roba des del NeolÃtic). la barrella creix en el litoral català des d'Oriola fins a Montpeller i els manuals italians de fer vidre italians (La Sedacina i l'Arte Vetraria) diuen: "bisogna comprare la soda di Spagna".[44]
En un extens inventari de les coses propietat de Carles V de França que estaven en el seu poder al moment de la seva mort el 16 de setembre de 1380.[45] Hi ha un article citat com "heures de naviguer" de l'estudi del rei al seu castell de Saint Germain en Laye, que es descriu de la següent manera:[46][45][47]
Aquest "orloge de mer" o "heures de naviguer" li va ser enviat, com un regal, quan encara era només un prÃncep (sent, per tant, abans de 1356 quan va prendre el lloc del seu pare a la presó), per la seva tia Violant d'Aragó, quan li demana un manuscrit de Joan de Mandeville, "per traduir-ho a la llengua aragonesa". Aquest punt és cabdal per saber la llengua de l'original, atès que no li diu "per traduir-lo a la llengua catalana" que era la més important per ser la seva -implicant que no li feia falta cap traducció- d'altra banda, si n'hagués tingut a Catalunya una còpia en llengua catalana no hauria demanat el de la seva tia, ergo el manuscrit de Violant d'Aragó estava en català .[48]
El més interessant d'aquesta referència de Carles V de França, és que una ampolleta d'hores es defineix com "ung grant orloge de mer" ("un gran rellotge de mar "), això juntament amb el fet que la primera explicació del seu ús en el mar apareix en "el dotzé del Crestià " (treball de M.Llauradó sobre Francesc Eiximenis ) i que l'hi va donar com a regal la seva tia Yolanda d'Aragó, suggereix que, en aquest perÃode, la importà ncia d'un rellotge de sorra estava comunament relacionada amb el seu ús en el mar i la seva demanda de fabricació va poder haver-se originat a partir de les necessitats de navegació de la Corona d'Aragó, un poder marÃtim del moment en el Mediterrani.[49][48][50]
| « | La dotzena és quel alguatzir de cascuna galea faça observar les guaytes acostumades de nits e de dies. E si lo nauxer és diligent deu bé guardar les hores en popa e daquell qui les guarda per cosia. Per guisa que sapìen lo temps qui passa quan és en quan van o quan tornen atràs e aixà de les altres circumstà ncies. | » |
| — Dotzé del Crestià ; cap CCCXXXVI | ||
Des Capmany, una sèrie d’autors han repetit que les galeres catalanes havien de portar dues cartes marines (cartes portolanes) a bord, seguint les ordinacions de Bernat de cabrera de 1354.
De fet el text original diu: “Item, governs fornits d’agulles e de mapes e de levesâ€, Que caldria actualitzar en : “...item, timons proveïts de passadors, de frontisses i de lleves (palanques= arjaus o canyes)...â€. Dit d’una altra manera: les ordinacions de Bernat de Cabrera no parlen de cartes portolanes. El que sà que semblen indicar és que els timons catalans de les galeres de l’època ja eren timons de roda.[52]
La designació genèrica moderna “galeres de la Corona d’Aragó†és inexacta i poc descriptiva de la realitat medieval. Fins a Ferran el Catòlic, les galeres de la Corona d’Aragó eren catalanes, valencianes o mallorquines. Sovint eren propietat de les institucions locals (Generalitat, municipis, ...). A vegades eren de propietaris particulars. Es posaven al servei del rei, però aquest no n’era el propietari. Durant una època prou llarga la fama de les galeres catalanes fou reconeguda per molts.
| « | Galea vogia III hommini per bancho ogi, et have XXVIII et XXVIIII banchi. Le fuste vogano dui remi per bancho, et queste sonno de più qualitate de longeçe, ad beneplacitum XII, XVI, XX, XXIIII etc... Et realmente quisto modo de galee ando aptissimamente la nation Catallana et sondo aptissimi allo governo de quelle, perché le altre nationi armano solamente alli bisogni, et li Catalani al continuo fando lo misterio, et ciascheduno ne sa in parte et li Catallani in totum. | » |
| — De navigatione. Benedetto Cotrugli. | ||
| « | Y assà hallamos que, en galeras, los catalanes han hecho más cosas buenas que ningunas otras nasciones, por donde resulta el refrán: “Que si en galera se haze cosa buena, el capitán á de ser catalánâ€. | » |
| — Martà de Viciana: Libro tercero de la Crónica de la Ãnclita y coronada ciudad de Valencia. | ||
De manera semblant a les galeres mercants venecianes, hi ha diversos casos documentats de galeres mercants catalanes.
| « | ...ut habeat illi viginti galeas et de gorabs tantos id possit alchaid mitere ducentos cauallos inter christianos et sarracenos et passet illum ad maioricas... | » |
| — OrÃgenes históricos de Cataluña. Josep Balari i Jovany. Pà gina 657. | ||
| CaracterÃstica | Galera grossa | Galera bastarda | Galera subtil |
|---|---|---|---|
| Bancs per la banda d'estribord, amb 2 remers per banc | 29 | 29 | 29 |
| Bancs per la banda de babord, amb 2 remers per banc | 28 | 28 | 28 |
| Remers totals, amb 57 bancs (NOTA 1) | 114 | 114 | 114 |
| Arbre trinquet, sobre coberta | sà | sà | sà |
| Arbre mestre, sobre paramola/paramitjal[58][59] | sà | sà | sà |
| Arbre de mitjana, sobre coberta[60] | sà | sà | sà |
| Vela de trinquet (llop de proa, tercerol) | 30 vessos[61] | 25 | 22 |
| Vela mestra o vela de mestre(artimó) | 40 | 35 | 30 |
| Vela de mitjana | 22 | 18 | 16 |
| Ballesters | 40 | 36 | 30 |
NOTA 1: un banc de la banda esquerra (estribord) quedava suprimit pel fogó.
Â
| « | Desarmáronse estas galeras por mandado de los Reyes Católicos don Fernando y doña Isabel y persuasión de frailes que les encargaron las conciencias porque tenÃan galeras, diciendo que Dios no tenia mas de un infierno para todo el mundo, y que ellos querÃan tener muchos pues cada galera era un infierno. Tanta fue la obediencia que los catalanes tuvieron á sus reyes, que aunque tenian guerra con ginoveses enemigos viejos, y aunque hacÃan y temÃan el daño que después acá se les ha por esto seguido, cumplieron luego el mandamiento; y tan bueno fue el consejo de aquellos frailes, que ha sido causa de cuantas guerras y robos han hecho cosarios en estos reinos... | » |
| — Choronica de los muy nombrados Omiche y Haradin Barbarrojas. Francisco López de Gómara | ||
Les més famoses campanyes on van lluitar aquests vaixells, A ambdues hi van prendre part varis centenars de galeres van ser la
| « | "..L'anglès (Drake), a part de la crema de les naus catalanes, a bord dels quals es van perdre cinquanta mil corones, va capturar un vaixell pertanyent al senyor Pedro de Valdez, amb quatre-cents cinquanta espanyols a bord, i una gran quantitat d'artilleria de campanya que havia estat utilitzada com a llast.."[72] | » |
Altres campanyes importants:
A les següents guerres els terços espanyols (aixà com Carles V i la seva cohort) anaven en galeres catalanes de Barcelona a Gènova i els terços italians de Nà pols a Gènova, allà agafaven el Camà dels espanyols fins al seu destÃ
Bombardament d'Alger.
Galeres catalanes a Lepant
Mapa de Lepant
La batalla entre l'Armada espanyola i la flota anglesa.
![Senyeres-Invencible-Plymouth[72]](https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Senyeres-Invencible-Plymouth.jpg)
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Galera catalana |
 |
Mappamundi de Sebastian Munster |
 |
Lluminà ries, magranes i pedrenyals catalans |
 |
Expedició Militar Mallorquina a Canarias de 1342 |
 |
Legibility of Mirror-Reflected and Rotated Text |
 |
Cristianització dels vikings |
 |
Speculum al foder |
 |
CHA-CHA-CHA - ANGUPLAS |
 |
Montserrat, Leonardo i Sant Jeroni |
 |
EMV-1 - Contagion - Contagio - Fomite - Fomes |
 |
Brisura - Jerusalem |
Comentaris publicats
Afegeix-hi un comentari: