19-08-2017  (1580 lectures) Categoria: Articles

Comerç català medieval

  1. Nau típica medieval catalana: la Coca de Mataró, conservada a partir d'un exvot que van donar uns mariners que van sobreviure a una tempesta.

    L'expansió del comerç català medieval de la Corona d'Aragó es va canalitzar en cinc direccions: la Mediterrània oriental, la Mediterrània occidental, la península Itàlica, la península Ibèrica i l'Europa continental i de l'Atlàntic nord.

    Contingut

    Expansió comercial

    Una part de l'Atles Català d'Abraham i Jafudà Cresques, jueus mallorquins

    La Mediterrània oriental

    La Mediterr√†nia oriental, anomenada Llevant o ultramar, era la ruta m√©s rica del comer√ß catal√†. M√©s enll√† de l'estret de Messina, les embarcacions que s'hi endinsaven dividien el rumb de la manera seg√ľent: unes, navegant a trav√©s de les illes gregues i fent escala eventualment a Quios i a Eubea, s'adre√ßaven a Constantinoble; d'altres, fent escala a Rodes, lloc de resid√®ncia d'una important col√≤nia catalana, es dirigien a Beirut (S√≠ria) i a Alexandria (Egipte).

    Al sector de l'Egeu i a Constantinoble, on els catalans gaudien de privilegis, hi venien productes agrícoles (safrà, oli) i de fabricació (draps, dagues, corall), i hi compraven primeres matèries (alum, cera, coure, cotó) i esclaus.

    Al sector de Rodes, S√≠ria i Egipte els mercaders catalans tamb√© venien productes agropecuaris i de fabricaci√≥ i es prove√Įen d'articles de proced√®ncia llunyana, sobretot esp√®cies (gingebre, pebre, canyella, laca, encens), que eren productes cars i f√†cils de transportar, susceptibles de donar un ampli marge de beneficis.

    El comerç oriental era "el corrent més important del comerç internacional de Barcelona, que li devia totes les seves fortunes i la prosperitat de la seva classe dirigent".[1] Al sector de l'Egeu i a Constantinoble, on els catalans gaudien de privilegis, hi venien productes agrícoles (safrà, oli) i de fabricació (draps, dagues, corall), i hi compraven primeres matèries (alum, cera, coure, cotó) i esclaus.

    El comerç oriental era "el corrent més important del comerç internacional de Barcelona, que li devia totes les seves fortunes i la prosperitat de la seva classe dirigent".[1]

    Mediterrània occidental

    La Mediterrània occidental era, per als catalans, un àmbit familiar en què històricament es barrejaven interessos mercantils, dinàstics i militars, i en què el domini polític reforçava o garantia l'auge dels mercaders. Les àrees d'acció preferent eren el nord d'Àfrica, Sicília i Sardenya:

    • L'√Äfrica septentrional fou el primer gran mercat dels catalans, que van saber aprofitar les rivalitats entre els sultans de la zona per guanyar-hi avantatges fiscals i posicions pol√≠tiques. Hi venien productes molt diversos, agropecuaris, de fabricaci√≥ (sobretot draps) i de reexportaci√≥, i hi obtenien esclaus, or, blat, llana, lli, cera, cuir, corall i productes ex√≤tics.
    • Sic√≠lia va ser per als mercaders de la Corona d'Arag√≥ una escala en la navegaci√≥ cap a l'Orient, N√†pols i el nord d'√Äfrica, alhora que un lloc d'intercanvi directe, centrat en ciutats com Palerm, Messina, Cat√†nia i Siracusa, on hi havia col√≤nies de catalans que, a m√©s, prosperaven gr√†cies al cr√®dit, el comer√ß del diner i l'asseguran√ßa. De Sic√≠lia els catalans obtenien blat, corall, seda, sucre i cot√≥, √©s a dir, productes per a l'alimentaci√≥ i la ind√ļstria pr√≤pies i per a la reexportaci√≥. En canvi hi venien productes catalans, agr√≠coles i industrials diversos (sobretot draps) i de reexportaci√≥.
    • Sardenya era m√©s aviat una escala de la navegaci√≥ catalana cap a ultramar, N√†pols, Sic√≠lia i Tunis. Tanmateix, hi havia un comer√ß directe sardocatal√† de volum esc√†s perqu√® l'illa i la clientela sarda no eren gaire rics. Els carregaments catalans cap a Sardenya eren, doncs, poc importants i molt heterogenis, si b√© els draps i el vi hi ocupaven un lloc important. En canvi, als ports sards es carregava sal, blat, llana, formatge, cuir, argent, plom, corall.

    Península italiana

    La península italiana fou una altra zona oberta al comerç català:

    • Al sud, el regne de N√†pols, que va ser conquerit pel comte-rei Alfons el Magn√†nim en ple segle XV, era una zona internacional d'intercanvi on se celebraven les fires de N√†pols, Gaeta i Salern, centres de prove√Įment i de reexportaci√≥ per als mercaders que operaven a ultramar i de comer√ß triangular dins de la Mediterr√†nia occidental. Els catalans hi obtenien aliments (vi, blat), esclaus i primeres mat√®ries (cot√≥, seda), i hi venien productes de reexportaci√≥ (procedents de Sic√≠lia) i productes propis: draps, llana, cuir, safr√†, sal.
    • La Toscana, amb les ciutats de Pisa i Flor√®ncia, va ser segurament la zona italiana menys favorable al comer√ß catal√† a causa de la compet√®ncia dels mercaders florentins, molt actius als Pa√Įsos Catalans, on col¬∑locaven teixits de luxe, mentre que els catalans els venien mat√®ries primeres (llana, sal), esp√®cies (safr√†, grana), aliments (arr√≤s, fruita seca) i teixits de qualitat mitjana (draps de llana).
    • Amb G√®nova, a la Lig√ļria, les relacions van ser problem√†tiques, a vegades obertament hostils a causa de la compet√®ncia catalana i de la conquesta de Sardenya, on genovesos i pisans tenien interessos. Malgrat les mesures proteccionistes adoptades per G√®nova, els catalans venien als genovesos llana, draps i esp√®cies, i els genovesos als catalans pastell i alum. En bona part eren productes de reexportaci√≥.
    • De la capital de la Llombardia, Mil√†, els catalans obtenien pastell, fustanys i productes metal¬∑l√ļrgics, mentre que hi col¬∑locaven productes diversos com ara pells, grana i llanes. Els mercaders milanesos eren actius a Barcelona i a Val√®ncia.
    • Finalment, el comer√ß a l'Adri√†tic (Ven√®cia, Ragusa, Ancona) era clarament favorable als catalans, que hi venien productes alimentaris, llana, draps i d'altres, entre els quals alguns de sicilians, i a canvi n'obtenien ducats.

    La península Ibèrica

    La intensitat dels intercanvis amb els territoris peninsulars que no formaven part de la Corona d'Aragó era desigual: així, mentre amb el regne de Granada i la corona de Portugal, per exemple, sempre va ser un mercat marginal per als catalans, més interès potencial presentava l'Andalusia castellana, en concret Sevilla, però aquí, tot i els privilegis obtinguts, el volum de negocis catalans mai va ser considerable.

    Diferent era la situaci√≥ dels mercats de l'interior de la pen√≠nsula, als quals s'accedia a trav√©s d'Arag√≥. A trav√©s de la conca de l'Ebre el territori catal√† es prove√Įa de productes hisp√†nics i reexpedia cap a l'interior peninsular productes nord-africans, mediterranis, orientals i de la mateixa ind√ļstria.

    Al final de l'edat mitjana la marina castellana va arribar a la Mediterr√†nia, on va rivalitzar en la ind√ļstria del transport amb la catalana, i els mercaders andalusos van comen√ßar a ser actius en mercats catalans on venien, entre altres productes, peix assecat o salat, cuirs, ferro, etc.

    Europa continental i de l'Atlàntic nord

    L'Europa continental i de l'Atlàntic nord era un àmbit essencial del comerç català:

    • Al Llenguadoc, un cop superats els problemes fronterers amb Fran√ßa derivats de les guerres de Sic√≠lia, els catalans s'hi prove√Įen de blat i pastell, i hi venien productes diversos, per√≤ sobretot draps i esp√®cies orientals.
    • A trav√©s dels pa√Įsos del Roine i del Saona arribaven productes molt diversos del nord i de l'est d'Europa, i tamb√© de Savoia, Lig√ļria, Llombardia i Alemanya meridional, entre els quals tells de lli i c√†nem, fustanys, coure, llaut√≥ i metal¬∑l√ļrgia, que els mercaders catalans pagaven amb esp√®cies orientals i safr√† produ√Įt a Catalunya.
    • Els Pa√Įsos Baixos i Anglaterra, els pa√Įsos m√©s septentrionals als quals Catalunya dirigia el seu comer√ß, eren de vital import√†ncia perqu√® absorbien una bona part de l'√ļnica producci√≥ agr√≠cola catalana orientada cap a la venda a l'exterior (el safr√†) i perqu√® permetien reexportar amb beneficis una part important de les esp√®cies adquirides a ultramar. A canvi, els catalans importaven llana d'Anglaterra i sobretot teixits rics de Flandes.

    En resum, en la plenitud del m√≥n medieval bona part de la prosperitat catalana reposava en aquesta estructura mercantil que integrava, en les activitats de producci√≥ i en el comer√ß, sectors socials molt diversos, generava beneficis particulars i alimentava les finances p√ļbliques.

    Els circuits mercantils estaven integrats en una l√≤gica global que en bona part es basava en la reexportaci√≥ de productes, √©s a dir, en la comercialitzaci√≥ fora del territori catal√† de mercaderies adquirides en altres pa√Įsos, sobretot esp√®cies orientals i teixits flamencs, i en la integraci√≥ en aquesta estructura d'una part de la pr√≤pia producci√≥, sobretot safr√† i draps de llana.

    Atesa la interrelació de les rutes marítimes i la reexportació, és lògic que la balança comercial presentés dèficits en unes rutes i superàvits en unes altres, però tots els indicadors mostren que el saldo final era favorable.

    El comerç interior penínsular

    Els intercanvis entre els mateixos pa√Įsos de la corona catalanoaragonesa pen√≠nsular foren molt importants.

    Així, les relacions comercials entre els regnes de Catalunya i Aragó eren fluides: Catalunya trobava en l'agricultura (blat) i la ramaderia (llana, carn) d'Aragó productes que permetien posar remei a les mancances de la població. A canvi, Aragó se servia de la mediació de Catalunya per accedir a productes mediterranis d'importació (espècies, teixits de luxe, esclaus).

    Catalunya, el Regne de Valencia i les Illes també van mantenir intenses relacions comercials: els catalans eren els principals clients de la producció valenciana (llana, seda, lli, arròs, fruita) que en part reexportaven, i encara que els valencians compraven poc a Catalunya els catalans compensaven el desequilibri invertint capitals al Regne de Valencia i fent de transportistes marítims.

    En el tràfic mercantil entre Mallorca i el Regne de Valencia, en el qual predominava l'intercanvi de productes alimentaris i primeres matèries, la balança comercial era més equilibrada.

    La ind√ļstria naval

    Entrada al Museu Marítim de Barcelona dins l'edifici de les Drassanes Reials de Barcelona.

    El transport mar√≠tim es recolzava sobre una potent ind√ļstria naval, sector en qu√® el capital privat trobava el suport dels poders p√ļblics. Els vaixells es constru√Įen a les drassanes, que eren espais i edificis vora el mar.

    Tanmateix, construir embarcacions, sobretot quan eren de gran tonatge, implicava inversions fortes que els particulars afrontaven associant-se entre ells. El resultat eren uns vaixells de més d'un propietari (parçoners), que els explotaven conjuntament i es repartien els beneficis dels nòlits.

    Les drassanes de Barcelona

    La construcció de les drassanes de Barcelona va començar per iniciativa de Jaume I (1243), però l'impuls decisiu el van donar el comte-rei Pere el Cerimoniós, la ciutat i la Generalitat el segle XIV, època en què van quedar enllestides les vuit grans naus paral·leles. Aquestes drassanes van dotar als mercaders i a la monarquia d'una marina potent que tant servia per a comerciar com per a fer la guerra.

    Les embarcacions

    Les embarcacions emprades en el comerç mediterrani de la baixa edat mitjana pertanyien a dues tradicions nàutiques: la llatina i l'atlàntica.

    La llatina, de vaixells de rems, línies planes i vela triangular. Al seu torn, els vaixells de rems s'agrupaven en dues famílies: la família de la galera, que era l'embarcació més utilitzada pels catalans en les línies llargues de navegació, amb una capacitat de càrrega d'entre 10 i 40 tones Moorsom; i la família del lleny, d'una capacitat no superior a 10 tones, destinat a la navegació de cabotatge.

    L'atlàntica, de vaixells rodons i vela quadrada. Els principals vaixells rodons que navegaven per la Mediterrània, i que en part pertanyien a naviliers del Cantàbric, eren les naus, d'una capacitat de càrrega de 150 a 200 tones, i les coques.[2]

    Referències

  2. Mario del Treppo (1976). Els mercaders catalans i l'expansió de la Corona catalano-aragonesa. Barcelona: Curial.
  3. A. García Sanz (1966). Història de la marina catalana. Barcelona: Aedos.




versió per imprimir

Comentaris publicats

    Afegeix-hi un comentari:

    Nom a mostrar:
    E-mail:
    Genera una nova imatge
    Introdu√Įu el codi de seguretat
    Accepto les condicions d'ús següents:

    Per a participar en els comentaris l'usuari es compromet a complir i acceptar les següents normes bàsiques de conducta:

    • Respectar les opinions de la resta dels participants al fòrum, tot i no compartir-les necessàriament.
    • Abstenir-se d'insultar o utilitzar un llenguatge ofensiu, racista, violent o xenòfob, i no tenir cap conducta contrària a la legislació vigent i a l'ordre públic.
    • No enviar cap contingut amb copyright sense el permís del propietari. Si es considera oportú facilitar continguts d'internet amb copyright, cal escriure la URL completa perquè els altres usuaris puguin enllaçar-hi i descarregar-se els continguts des de la pàgina propietària.
    • Publicitat: No es permet enviar continguts promocionals i/o publicitaris.