BartolomĂ© Bermejo, dit tambĂ© BartolomĂ© de CĂĄrdenas i amb el sobrenom de l’Itinerant, (Cardona?, cap al 1440 – Barcelona, 1501) va ser un pintor actiu a la Corona d’AragĂł a la fi del segle XV. En Bermejo Ă©s considerat un dels mĂ©s importants artistes de la pintura gĂČtica a la PenĂ­nsula ibĂšrica.

Qui escriu aquest article i d’altres investigadors membres de l’INH ens hem mobilitzat, arran de l’exposiciĂł temporal d’obres d'aquest pintor conegut com BartolomĂ© Bermejo al Museu Nacional d’Art de Catalunya a Barcelona durant aquests primers mesos de l’any en curs, per revisar la informaciĂł existent sobre el personatge. En concret, sobre un aspecte de la seva biografia: el lloc on va nĂ©ixer. Jo mateix he redactat un primer esbĂłs sobre la qĂŒestiĂł al meu blog [a]. Doncs bĂ©, sabem que l'Itinerant va exercir l’ofici de pintor nomĂ©s en diferents ciutats de la Corona catalanoaragonesa, perĂČ, en canvi, segons la informaciĂł de quĂš disposem, va nĂ©ixer-ne fora: a CĂČrdova, dins el Regne de Castella. QĂŒestiĂł, en principi, estranya. AixĂ­, hem centrat les nostres recerques a l’entorn de si va nĂ©ixer o no a CĂČrdova. Aquest nom de ciutat el trobem una sola vegada: en un inscripciĂł que hom pot llegir en un dels quadres d’En Bermejo anomenat la ‘Pietat Desplà’. AllĂ­ hi apareix per mitjĂ  del gentilici llatĂ­, que n’indica la ciutat d’origen. Hi figura com a «cordubensis» o dit altrament ‘nascut a CĂČrdova’. Nosaltres creiem que aquest adjectiu pot haver estat el resultat d’una suplantaciĂł. Hom ha pogut suplantar un originari «cardonensis» pel citat «cordubensis».

Des de Nova HistĂČria sempre s’ha pensat que la suplantaciĂł, apropiaciĂł i deformaciĂł de noms de personatges de la histĂČria i cultura catalanes havia estat perpetrat en les primeres centĂșries de l’edat moderna —segles XV, XVI i XVII—: Ă©s a dir, en temps de la InquisiciĂł. I, efectivament, aixĂ­ va passar, com tots sabem, de manera general en la majoria de casos. Ara bĂ©, llegint la informaciĂł que ens ha arribat sobre aquest gran artista i investigant pel nostre compte, ens hem adonat que no sempre ha estat aixĂ­. En el cas que ens ocupa, l’adulteraciĂł va ser comesa entre els segles XIX i XX.

Qui primer va aixecar la llebre sobre la qĂŒestiĂł va ser l’investigador i editor Josep Maria Orteu, el qual, tot enviant-nos un article de Vilaweb anunciant la dita mostra, va denunciar la suplantaciĂł en dir “—És impossible que sigui cordovĂšs!” [b]. De fet coincidia amb el que sempre ha dit En Jordi Bilbeny en els seus treballs, corroborat per l'article i exposiciĂł al Simposi-2018 de Na Montse Montesinos [c].

Tot seguit, va ser En Felip RodrĂ­guez, estudiĂłs de les ramificacions de la famĂ­lia Cardona ―famĂ­lia pertanyent a l’alta noblesa del paĂ­s―, qui va entrar en el tema. En RodrĂ­guez ens va fer a mans un article-estudi que parla sobre aquesta suplantaciĂł. L’article-estudi havia estat confeccionat per En Fernando MarĂ­as, professor de la Universitat AutĂČnoma de Madrid, i Ă©s intitulat precisament aixĂ­: BartolomĂ© Bermejo, ¿’Cordubensis’? [d]. AllĂ­, s’hi fa referĂšncia a una inscripciĂł que es llegeix al marc del quadre de la dita pintura Pietat DesplĂ . La inscripciĂł al marc fa aixĂ­:

OPVS · BARTHOLOMEI · VERMEIO · CORDVBENSIS · IMPENSA · LODOVICI · DE· SPLA · BARCINONENSIS · ARCHIDIACONI · ABSOLVTVM · XXIII · APRILIS. ANNO · SALVTIS · CHRISTIANAE · MCCCCXXXXX

Reproduïm les paraules d’En Marías:

“La lectura de la inscripciĂł de la ‘Pietat Desplà’ s’inicia al 1839 —diu En Fernando MarĂ­as— i es deu a En Pau Piferrer i FĂ bregas, qui va veure aquesta ‘Mater Dolorosa’ encara a la Casa de l’Ardiaca [de Barcelona]. Va traduir la inscripciĂł llatina de forma fragmentĂ ria; perĂČ allà no va procedir a identificar com a «cordovĂšs» el pintor, de nom de pila Bartholomei o Bartolomei i cognom Bermeio, Bermejo, Vermeio o Vermejo. Les lectures semblen haver variat en aquests i els anys segĂŒents. És a dir, entre abans i desprĂ©s que s’exposĂ©s la pintura per primera vegada al pĂșblic al 1867. Va  ser en aquest any quan, com veurem tot seguit, es va precisar el lloc de naixement del pintor. Poc mĂ©s s’hi va afegir en les dĂšcades posteriors.

“La primera imatge de la taula ‘la Pietat’ d’En Bermejo amb el seu marc corresponent, la trobem en un gravat litogrĂ fic d’En Jaume Serra i Gibert (1834-1877))[...] Va ser publicada en ocasiĂł de l’exposiciĂł [sobre en Bermejo] a Barcelona en aquesta any 1867 i va ser titulada ‘Exposició  retrospectiva’, la qual va ser celebrada per l’AcadĂšmia de Belles Arts de Barcelona al 1867 (d’aquest gravat, n’hi ha un exemplar a la Col·lecciĂł Berg-SobrĂ©, a Sant Antonio, Texas, i encara un altre a la Universitat de Barcelona) [...]

“PerĂČ tornem a la inscripciĂł i a les seves lletres retocades. És evident que no podem controlar l’estat de la taula i el seu marc ni abans del 1839, [...] ni fins a la data de les primeres fotografies de la inscripciĂł (1927 i 1929-30)[...]. Les fotografies d’En Bertaux i En Tormo del 1906 i 1926, donen unes imatges “sorprenentment” de molta millor qualitat que les que hi ha al fons GĂłmez Moreno (avui al CSIC), en relaciĂł a l’estat de conservaciĂł de la taula{...} i dels dos elements que ens interessen:

Detall del marc de la 'Pietat DesplĂ . Foto d'En Fernando MarĂ­as

Un altre detall del marc de la 'Pietat Desplà'. S'hi llegeix 'Cordubensis'. Foto d'En Fernando Marías.

1. La paraula CORDVBENSIS. D’aquesta paraula estaven mig esborrades –en la seva part inferior― les lletres C, O, R; les dues ‘V’ de la litografia de 1868 (CORDVVENSIS), fet que podria provar que tambĂ© estava danyada aquesta zona. [...]
2. Dia del mes. Pel que fa al nĂșmero del dia sembla clar el XXIII del mes d’abril , tot i que en el gravat litogrĂ fic del 1868 s’hi llegeixi clarament XVIII. Aquest fet indicaria una restauraciĂł entre ambdues dates durant la tercera dĂšcada del segle XX.

Un altre detall del marc del mateix quadre. Foto d'En Fernando MarĂ­as.



Encara iun altre detall. Retocs en el dia del mes. Foto d'En Fernando MarĂ­as.

“D’altra banda, la macrofotografia actual testimonia que la paraula CORDVBENSIS que apareix al marc, Ă©s a dir a la dauradura del fons, ha estat alterada des de la C a la E a les incisions fetes amb punxĂł al costat dret dels traços {...} i reiteracions de la O de CORDVBENSIS enfront de l’O de VERMEIO [...]

En el tĂ­tol de l’estudi d’En Fernando Marias hi ha inclĂČs «Cordubensis» entre interrogants. És a dir, incideix en el dubte. Tot plegat el porta a considerar que En Bermejo  va poder ser un jueu de condiciĂł conversa i el fa oriĂŒnd de XĂ tiva, i doncs catalanoparlant i sĂșbdit de la Corona catalano-aragonesa.

Aleshores, resseguint aquest fil del dubte, En Felip RodrĂ­guez ens proposa d’anar mĂ©s enllĂ  i, si fem un canvi segons el qual les lletres –ORDUB- que se suposen adulterades, com dĂšiem mĂ©s amunt, les canviem per –ARDON-, tenim una plausible soluciĂł al problema de la seva identitat: «CARDONENSIS». O sigui, que era un membre de la famĂ­lia comtal dels Cardona o o bĂ© era nascut a la ciutat catalana d’aquest nom.

PerĂČ a banda del «CARDONENSIS» intuĂŻt per En Felip Rodriguez, tenim que el mateix MarĂ­as ens advera que En Bermejo estĂ  registrat a XĂ tiva com a «Bartholomeus de Cardenas» en un document en llatĂ­ del 5 de Febrer del 1464. El pintor hi rep l’apel·latiu llatĂ­ «rubeus» que vol dir «vermell» o Bermejo. Aquest apel·latiu podria fer referĂšncia al seu aspecte fĂ­sic: podia ser pĂšl-roig, o tenir la pell rogenca, o tal volta li agradava vestir “peces d’aquest color”. O sigui: que En MarĂ­as considera que ‘CĂĄrdenas’ Ă©s el seu cognom real. PerĂČ tornem a comprovar la facilitat amb quĂš que «CĂĄrdenas» pot convertir-se en «Cardona» nomĂ©s canviant dues lletres. (D’altra banda, caldria veure d’on hom ha tret aixĂČ de CĂĄrdenas de Sevilla, llegit en un altre estudi). No fos cas que passĂ©s el mateix fenomen que li ha esdevingut a la paraula «cARDONensis», fenomen apuntat mĂ©s amunt.

Pel que fa a la relaciĂł entre els llinatges «CĂĄrdenas-Cardona», l’investigador Pep Mayolas hi aporta els seus contundents estudis i reflexions. En Mayolas demostra de quina manera sorgeixen evidĂšncies de canvis del cognom «Cardona» per «CĂĄrdenas» segons convingui [e]:

“La suplantaciĂł acaba de cobrar mĂ©s versemblança, encara, si anem a la CrĂČnica del rei Enric IV de Castella de l’Alonso de PalĂšncia, on llegim: «Per altra banda, l’arquebisbe de Toledo enviĂ  a Andalusia En Diego Rangel i En Juan de CĂĄrdenas, tarragonĂ­, abans anomenat Cardona, a sol·licitar dels magnats andalusos la voluntat dels quals poguessin guanyar vots favorables al projectat matrimoni» [1] Aquest apunt constitueix un veritable toc d’atenciĂł: ens permet de constatar la facilitat amb quĂš un catalĂ  anomenat «Cardona» passa a ser conegut i definitivament enregistrat a les crĂČniques com a «CĂĄrdenas».

"Ara nomĂ©s ens faltaria, per coronar el pastĂ­s, la cirereta de trobar que el famĂłs Gutierre de CĂĄrdenas figurĂ©s anomenat en algun document com a «Gutierre de Cardona», Ă©s a dir, la rarĂ­ssima combinaciĂł de la seva personalitat castellana lligada al llinatge catalĂ  que suplantarĂ . I sembla que hem tingut sort. Quan en Salvador de Madariaga ens relata l’escena de la rendiciĂł de Granada amb el lliurament de les claus de la ciutat per part del rei Boabdil, l’historiador afirma que Ferran el CatĂČlic les rep del monarca derrotat i a continuaciĂł les lliura a ĂĂ±igo LĂłpez de Mendoza perquĂš efectuĂŻ la presa de possessiĂł de l’Ășltim reialme peninsular que s’incorpora a la monarquia hispĂ nica. I aleshores diu: «Ja en possessiĂł del preuat tresor [les claus], el comte de Tendilla amb el Comanador Major de LleĂł, Don Gutierre de Cardona, seguits tots dos d’una multitud bigarrada de cavallers i precedits de la Creu i la Bandera, es dirigiren amb pas animĂłs i solemne al mateix temps cap a l’Alhambra»[2] No hi ha dubtes: per cronologia, pel tĂ­tol de Comanador Major de LleĂł, per la proximitat als sobirans...: Ă©s ell, Ă©s inequĂ­vocament el mateix personatge que tothora trobem esmentat com a Gutierre de CĂĄrdenas. Les acadĂšmiques ments benpensants argĂŒiran que aquestes confusions eren perfectament normals a l’ùpoca, i que en funciĂł de si l’escrivĂ  era castellĂ  o catalĂ , el cognom derrapava cap a l’idioma de l’escrivĂ  sense gaires miraments ni, per descomptat, una sola gota de mala fe. No ho discutirem. NomĂ©s ho consignem, perquĂš en quedi constĂ ncia, i com de passada llançarem a l’aire la pregunta: de quines fonts bevia En Madariaga? PerquĂš el tresor potser no serien, en aquest cas, les claus de Granada, sinĂł aquells documents on encara es va escolar una guspira de la veritat, i que Ă©s que el primer virrei catĂČlic de Granada fou un noble de la casa de Cardona.

AixĂ­, aplicant la llei de Chapman-Kolmogorof ―és molt petita la probabilitat que dos fets que s’esdevenen simultĂ niament es deguin a l'atzar― ja sĂłn dos els fets que s’intenten tapar. De primer, el cognom «Cardona»: «Cordubensis» per «Cardonensis». En segon lloc, «CĂĄrdenas» per «Cardona». Per tant, la probabilitat que en Barto(lo)meu dit el Bermejo sigui en realitat un Cardona Ă©s molt mĂ©s alta. És a dir: altĂ­ssima.

Manel Capdevila
Febrer del 2019

ReferĂšncies bibliogrĂ fiques
[a].-article inicial: https://www.histo.cat/sabies/bartomeu-de-c-rdenas
[b].-https://www.vilaweb.cat/noticies/exposicio-bartolome-bermejo-mnac/
[c].-https://www.inh.cat/articles/Bartolome-Bermejo,--pintor-del-reino-de-Castilla-o-pintor-de-la-corona-catalano-aragonesa--------
[d].-Fernando MarĂ­as, “BartolomĂ© Bermejo, ¿«Cordubensis»?” ; revista: ‘Ars Longa’, quadernos  de arte, nĂșm 21; pĂ gs. 135-142; Universidad AutĂłnoma de Madrid (2012).
[e].-Pgs. 38-39 del llibre d’En Pep Mayolas, Censura i postveritat al segle XVI català, Llibres de l'Índex, BCN, 2017.
[1].-Alonso de Palencia, Crónica de Enrique IV, Biblioteca de Autores Españoles. Ediciones Atlas.Madrid, 1973, vol. I, p.. 271.
[2].-Salvador de Madariaga, Vida del muy magnífico señor Don Cristóbal Colón. Editorial Sudamericana, Buenos Aires, 1940, p. 20.