3. La descoberta catalana d’Amèrica: culminació de l’expansió de l’estat català (Part I).
Quan els turcs van conquerir Constantinoble i van acabar, definitivament, amb l’imperi bizantĂ, els camins cap a Orient i el seu comerç van quedar tallats per als estats comercials europeus. Des de feia temps, els catalans, primer, i els portuguesos, desprĂ©s, havien explorat altres possibilitats a l’Àfrica continental i atlĂ ntica (Etiòpia, CanĂ ries, circumval·laciĂł del continent). La competència portuguesa a l’Àfrica, faria els catalans decidir-se per una aposta mĂ©s arriscada: Amèrica.
Catalunya era, de tots els estats europeus, el que reunia totes les condicions necessà ries per encapçalar una empresa d’aquesta magnitud. Fem-ne un repà s.
En primer lloc, Catalunya atresorava una llarga tradiciĂł marĂtima, tant pel que fa a la tecnologia nĂ utica com al fet de comptar amb una de les millors marines del seu temps:
Tecnologia nĂ utica.
A Catalunya trobem, en totes les èpoques, testimonis d’innovació en les ciències nà utiques.
Des del s. X, Catalunya Ă©s el gran centre de difusiĂł de la ciència Ă rab cap a Europa. Ripoll, entre altres monestirs i centres religiosos, Ă©s el paradigma d’aquesta difusiĂł. El monjo Gerbert d’Orlhac, futur papa Silvestre II, hi va venir a estudiar. Ell seria el divulgador a Europa dels coneixements que hi va rebre; per exemple, de les xifres Ăndies, que nosaltres coneixem com a arĂ bigues, i de l’astrolabi o astrolau. Precisament, aquest instrument, d’antuvi mĂ©s relacionat amb l’astrologia, però amb un vessant nĂ utic inqĂĽestionable: el cĂ lcul de les latituds, tĂ© un vincle molt antic amb Catalunya. L’astrolabi mĂ©s antic d’Europa Ă©s catalĂ : construĂŻt al s. X segons el meridiĂ de Barcelona, se n’atribueix l’autoria a Sunifred Llobet, ardiaca i arxiprest de Barcelona. Actualment, es conserva a l’Institut du Monde Arabe de ParĂs.
A banda de l’astrolabi, d’altres innovacions nà utiques són conegudes des de ben antic a Catalunya. Llull va escriure Ars navigandi a finals del segle XIII. En aquest i altres llibres, Llull reflectia els progressos que els catalans del seu temps havien fet en matèria de navegació abans del 1286. També esmenta que els catalans feien instruments per determinar el temps i l’alçada del pol i descriu l’astrolabi. A l’Ars Magna (1305-1308) i a l’Arbre de sciencia, Llull esmenta l’ús de la brúixola i de la carta de navegar per part dels seus compatriotes. És un dels primers testimonis coneguts de l’ús de l’atracció magnètica per a la navegació a Europa. La tesi de la prioritat lul·liana no és tan extravagant i ja la va defensar, al s. XVIII, Antoni Raimon Pasqual.
Humboldt afirma: «aquests progressos dels catalans van arribar a coneixement de la resta de pobles dela Mediterrà nia, que els van transmetre a la resta del món occidental».
Quant a la cartografia, se n’ha parlat molt de l’origen italiĂ de la renovaciĂł cartogrĂ fica europea durant el s. XIV. No falten, però, investigadors que han posat en dubte aquesta afirmaciĂł i han trobat testimonis del possible origen catalĂ . La tradiciĂł cientĂfica que permetria el desenvolupament del coneixement del mĂłn, s’inicia a Catalunya cap als segles X i XI a Ripoll, com no podia ser d’altra manera, on es tradueixen de l’à rab tractats d’astronomia i cosmografia. En qualsevol cas, l’escola cartogrĂ fica catalana –amb epicentre a Mallorca- Ă©s el punt de referència indiscutible de la cartografia europea. Tanta serĂ la fama que algun cop s’ha intentat arrabassar la nacionalitat d’algĂşn dels nostres cartògrafs, com Ă©s el cas de Pere Rosell, al qual se’l va fer italiĂ , Pietro Roselli.
Vegem el que alguns dels grans especialistes mundials en cartografia han dit sobre l’aportació catalana als avenços cartogrà fics:
Charles de la Roncière, historiador de la marina francesa: «l’escola catalana de cartografia fou bĂ sica per als grans descobriments. AixĂ els del perĂode africĂ com els del nou mĂłn».
Nils Adolf Nordenskiöld, famós explorador finlandès d’origen suec: «el portolà normal és un treball català ».
La nòmina dels nostres cartògrafs és llarga: Angelà Dulcert, els Cresques, Guillem Soler, Viladestes, Gabriel Vallseca, Pere Rosell, etc. I la seva anomenada, universal. Tant és aixà que, quan els portuguesos decideixen iniciar la seva aventura descobridora, recorreran als nostres cartògrafs i un mallorquà serà l’escollit per dirigir l’escola de navegació de Sagres, sota la protecció de Pere de Coïmbra. En tot cas, no s’ha conservat cap carta portuguesa anterior al s.XV. La primera referència és de 1443 i la primera carta, coneguda i signada, és un exemplar de Reinel de cap a 1483. Per la seva banda, l’escola de Sevilla, a la qual tots els investigadors atribueixen una indiscutible influència catalana, no s’iniciarà fins a la primera meitat del s. XVI.
Marina catalana.
Des del s.XII, els catalans ja s’aventuraven fins a l’orient mediterrani: el 1111, trobem catalans a TrĂpoli i, a finals d’aquest segle, els barcelonins reben privilegis al port de Tir. Des d’aleshores, la força marĂtima dels catalans va anar creixent fins convertir Catalunya en la primera potència marĂtima del mĂłn occidental.
Al s. XIII, l’activitat marĂtima s’havia expandit tant que va permetre emprendre les conquestes de Mallorca i València amb flota pròpia. Des d’aleshores, la força marĂtima dels catalans va anar creixent fins convertir Catalunya en la primera potència marĂtima del mĂłn occidental. Charles de la Roncière, gran historiador de la marina francesa, afirma, referint-se a la batalla de Roses (1285): «la primera vegada que França lliurava una guerra marĂtima, tenia contra ella la potència naval mĂ©s temible».
Sovint trobem testimonis de la participaciĂł de la marina catalana en les conquestes de Castella. Alfons VII –sense armada pròpia-va sol·licitar naus genoveses i catalanes per a la conquesta d’Almeria el 1147. Alfons XI en les seves campanyes contra els musulmans del sud de la penĂnsula (presa d’Algesires) quan va necessitar una flota la va demanar a Pere III. O la participaciĂł indispensable de la flota catalana en la presa de Granada, el 1492.
La flota mercant catalana era, encara, a mitjan del s. XV, una de les més potents i nombroses de la Mediterrà nia i s’havia adaptat a les noves tècniques. El major contacte amb la marina atlà ntica havia fet evolucionar la tipologia dels vaixells i havia determinat un increment dels del tipus rodó, de propulsió a vela per sobre de les llargues, de rems i de vela.
A les drassanes de Barcelona, que rivalitzaven amb les italianes, es construiren amb abundĂ ncia vaixells de tota mena. El cronista Muntaner explica que en temps de Jaume II, la drassana de Barcelona podia allotjar, a la vegada, 25 galeres resguardades i cobertes.
El primer almirall de Catalunya i Mallorca és Carròs, nomenat per Jaume I el 1231. Des de Pere III, l’almirall és el comandant suprem de les forces navals reials, secundat per tres vicealmiralls. A partir del s.XV es crea el titol d’Almirall d’Aragó. La plèiade de gran almiralls catalans compta, des del s. XIII amb els noms dels Martells, Queralts, Vilaraguts, Castellnous, Descolls, Montcades, Santapaus, Perellós, Cardones, Vilamarins i tants d’altres. Afirma Capmany que Roger de Llúria i Conrad Llança, calabrès i sicilià respectivament, s’havien criat a Barcelona, escola de destres navegants.
En canvi, el cĂ rrec d’Almirall de Castella era hereditari i mĂ©s honorĂfic que efectiu. Va estar vinculat durant molts any a la famĂlia Enriquez.
Per acabar aquest capĂtol, vegem que deia Antoni de Capmany sobre les marines europees en comparaciĂł amb la catalana:
«Si se ha de decir verdad, los ingleses nunca tuvieron marina militar hasta el reynado de Enrique VIII. La primera embarcación de guerra que se construyó fue en el año 1502 (...)
El reyno de Escocia, aunque rodeado del mar, nunca fue potencia marĂtima: pues la primera esquadra que echĂł al agua fue la que se armĂł en 1513 en auxilio de la Francia (...)
Las historias de Francia nos ofrecen pocas expediciones marĂtimas dirigidas por sus Reyes: solo leemos los tres viajes a la Tierra Santa de Luis VII, Felipe el Augusto, y Luis IX el Santo. Estas expediciones, amás de haberse formado con esquadras mercenarias, nunca llevaron por objeto la conquista de nuevos estados para acrescentimiento de su corona (...) cuidĂł tan poco el estado y progresos de su marina nacional, que todas sus armadas se componĂan casi siempre de naves auxiliares Ăł estipendiarias de otras Potencias.
La crĂłnicas de Castilla tampoco nos ofrecen conquistas ultramarinas: pues sus Reyes apenas conocieron las empresas navales.
Los PrĂncipes del Norte en aquellos tiempos todavĂa tenĂan su marina imperfecta, pero la que bastaba para divertit su ferocidad y piraterĂa en el Báltico y mares septentrionales, ò para emprender expediciones contra los arenques y ballenas (...)
Recorriendo pues el estado general de la marina de Europa en los quatro últimos siglos de la edad media; de necesidad se ha de confesar, que solo Aragón produxo Reyes victoriosos en el mar, familiarizados con las expediciones navales; y que aquella digna rival de las tres Repúblicas más poderosas de Europa, Venecia, Génova y Pisa, se hizo obsequiar de la primera, y témer casi siempre de las demás (...)».
En continuarem parlant.
Armand Sanmamed.
Barcelona, 24 de març de 2009.
4. La descoberta catalana d’Amèrica: culminació de l’expansió de l’estat català (Part II).
En el capĂtol anterior vam fer un repĂ s dels fonaments navals i tecnològics que atresoraven els catalans i que constituĂŻen un dels pilars imprescindibles per bastir un imperi marĂtim. La història de l’expansiĂł catalana per tota la MediterrĂ nia Ă©s ben coneguda i no cal que en parlem aquĂ. No sĂłn tan coneguts, tanmateix, alguns altres episodis exploratoris que van protagonitzar els catalans i que, sense els quals, no es pot entendre la posterior aventura americana.
Tradició exploratòria.
Un camĂ alternatiu per arribar als mercats orientals l’oferia la circumnavegaciĂł del continent africĂ . L’interès dels catalans per la costa occidental africana Ă©s conegut gairebĂ© Ăşnicament per l’episodi del viatge del mallorquĂ Jaume Ferrer que el 1346 que arriba a l’anomenat riu de l’Or, a l’actual costa de GĂ mbia. Aquest viatge, però, no va ser un fet anecdòtic sinĂł que formava part d’una polĂtica d’exploraciĂł plenament conscient i planificada de la monarquia catalana que es concretaria en l’establiment d’un «protectorat» a les illes CanĂ ries durant la segona meitat del s. XIV.
Tampoc no Ă©s gaire coneguda la polĂtica catalana d’acostament al regne d’AbissĂnia. En un darrer intent desesperat per aturar l’avanç irresistible dels turcs sobre Constantinoble, cal destacar l’esforç del rei catalĂ per establir una gran coaliciĂł entre els grans poders del moment: l’emperador bizantĂ, l’emperador de Trebisonda, el khan mogol de PequĂn i el negus d’AbissĂnia.
Les relacions de la monarquia catalana amb el mĂtic regne cristiĂ d’AbissĂnia sĂłn un dels episodis mĂ©s desconeguts de la història del nostre paĂs. En trobem un primer testimoni en la curiositat de Joan I que delerĂłs per conèixer de primera mĂ les notĂcies de viatgers que havien conegut paĂŻsos llunyans, demana, l’any 1391, al seu cosĂ, el comte de Foix, que li enviĂŻ un framenor que havia passat molts anys a Etiòpia.
El 1428, Isaac, negus d’Etiòpia, envia una ambaixada al rei Alfons el Magnà nim. L’ambaixada és rebuda a València. Isaac proposa al rei català una aliança contra egipte i un doble casament: el d’Isaac amb una germana del rei i el d’una princesa etiòpica amb l’infant Pere, germà d’Alfons.
Aquell mateix any, Alfons nomena ambaixadors prop del negus els catalans Felip Fajadell i Pere de Bònia amb l’encà rrec de pactar l’aliança. Quant a les propostes de casament, havien d’acceptar la primera i simular que no coneixien la segona. A més, havien de presentar al negus «los maestres de les sèquies». Segurament es tractava d’especialistes en treballs de regatge. No se sap si van arribar a Etiòpia.
Anys mĂ©s tard, cap al 1450 hi ha un nou intercanvi d’ambaixadors. En aquest cas, entre el negus Jacob i Alfons el MagnĂ nim. Sabem que el rei catalĂ va enviar a AbissĂnia alguns mestres artesans –uns 13 segons sembla- com a resposta a una demanda del rei etĂop. Tampoc no coneixem la sort d’aquesta expediciĂł. S’ha de tenir en compte que els viatges a Etiòpia eren perillosos, sobretot perquè els soldans egipcis feien tot el possible per interceptar les ambaixades i els viatgers cristians occidentals que volien fer cap a Etiòpia o l’Índia, temerosos que els cristians concertessin aliances amb els etĂops i que malbaratessin el monopoli comercial d’Egipte en aquelles regions.
La imminent caiguda de Constantinoble en mans dels turcs va motivar l’enviament, l’any 1452 de l’ambaixador Miquel Desideri per negociar una gran aliança amb altres potències. La caiguda de la ciutat el 1453 i la mort d’Alfons , l’any 1458, van significar –segons sembla- la fi dels contactes de la nostra monarquia amb el paĂs africĂ .
L’any 1521 una ambaixada portuguesa (els portuguesos passen per ser els primers europeus en haver establert relacions continuades amb Etiòpia) va arribar a la cort abissĂnia. Segons explica el cronista de l’expediciĂł, el jesuita Francisco Alvares, encara hi va trobar dos catalans. TambĂ© ens explica que quan els visitants europeus expressaven la seva admiraciĂł per les esglĂ©sies d’Axum, els amfitrions etĂops exclamaven: “Això Ă©s obra dels blancs”.
El pilar institucional.
Un imperi comercial i marĂtim que podia dur a terme els «experiments» africans que hem descrit, havia de tenir al darrera una polĂtica de suport ferm de la monarquia i les classes dirigents del paĂs. Trobem abundants testimonis d’aquesta polĂtica en la creaciĂł d’una xarxa institucional pensada per a la desfensa i maximitzaciĂł de les possibilitats que oferia l’imperi: consolats de mar, duanes reials, cases de contractaciĂł, taules de canvi, instruments jurĂdicofinancers com les assegurances marĂtimes, rutes comercials, escoles cartogrĂ fiques i drassanes.
La polĂtica mediterrĂ nia i les mesures proteccionistes dels reis catalans, ja des de Jaume I (cèdula de Jaume I, del 1227 prohibint a les naus estrangeres de prendre cĂ rrega per a SĂria, Egipte i BarbĂ ria, mentre hi haguĂ©s naus nacionals disposades a emprendre aquella ruta) van afavorir l’activitat comercial i van permetre superar la rivalitat de francesos i italians.
Les Corts Generals de MontsĂł de 1362-1363 estableixen una xarxa de duanes terrestres i marĂtimes. El comerç exterior de la monarquia catalana era prou important com per establir uns lĂmits administratius i econòmics que protegissin el mercat nacional (un clar precedent de la creaciĂł de mercats nacionals protegits per duanes i aranzels dels s. XIX).
El comerç marĂtim havia assolit un nivell que feia necessĂ ria l’existència, a banda de marins destres i de les tècniques de navegaciĂł mĂ©s avançades, de codis reguladors de les activitats comercials, normes de conducta i tribunals. DifĂcilment, es podrĂ trobar una legislaciĂł tan abundosa i perfecta com la catalana. Les Ordinacions ripariae, elaborades el 1238 pels prohoms de la ribera de Barcelona, contenen disposicions referides a la defensa de les naus. El 1354, l’almirall Bernat de Cabrera va compilar una mena de codi marĂtim intitulat Ordinacions sobre lo feyt de la mar que Ă©s, en realitat, una llei penal marĂtima (vigent fins a mitjans del s. XVIII a l’armada espanyola). I, a mitjans del s XIV, es compila el Llibre del Consolat de Mar, col·lecciĂł d’ordenances i de costums marĂtims i comercials, que es transformaria en el codi de legislaciĂł marĂtimocomercial de la MediterrĂ nia i que va esdevenir el dret comĂş en aquelles matèries arreu del mĂłn occidental. Un text amb un prestigi tan gran que , ja en el s.XVI, va ser traduĂŻt a la majoria de llengĂĽes europees i, fins i tot, va superar el Decret de Nova Planta i va ser vigent a Espanya fins al 1829, any que es va promulgar el codi de comerç espanyol, d’inspiraciĂł francesa.
El Consolat de Mar Ă©s una instituciĂł que va nèixer el s. XIII per defensar els interessos dels mercaders i, alhora, era un tribunal per jutjar els plets entre mercaders. Joan I concedĂ el 1394 als cònsols de mar el privilegi de cobrar el dret de pariatge, i els autoritzĂ a disposar de bĂ©ns per a l’organitzaciĂł i el funcionament de la instituciĂł. A finals del s. XIV, els consolats de mar estenen l’à mbit d’actuaciĂł als afers mercantils no marĂtims, expansiĂł reconeguda per un privilegi de MartĂ I, el 1401.
A la fi del s. XV, Barcelona tenia més de 80 representacions, nomenades pel Consell de Cent, totes per delegació de l’autoritat reial, amb autoritat sobre tots els súbdits de la Corona. A la darreria del s. XV, el model català va inspirar la creació del Consolat mercantil de Burgos per impuls dels Reis Catòlics (1494). El consolat de Sevilla no es crearia fins el 1554.
Instruments financers i jurĂdics com les assegurances i els guiatges marĂtims o les avaries, sense els quals el comerç marĂtim no pot funcionar, eren molt habituals als ports catalans des del segle XIV (i, en algun cas, sembla que l’origen Ă©s catalĂ ). A Castella eren, en canvi, desconeguts o d’ús molt escadusser, la qual cosa indicaria la precarietat del seu comerç marĂtim.
D’altra banda, els monarques catalans eren conscients que els coneixements cientĂfics eren indispensables per al desenvolupament econòmic i comercial. Per això, sempre van mostrar un gran interès per la navegaciĂł i les ciències que hi estaven relacionades El regnat de Pere III constitueix un veritable renaixement cultural. El CerimoniĂłs, poeta ell mateix, protector de les arts (fa un elogi de l’acròpolis d’Atenes que precedeix i supera els hel·lenistes del Renaixement i n’ordena la protecciĂł), impulsor de l’arquitectura i de les obres pĂşbliques (el Tinell, l’ampliaciĂł de les drassanes, la llotja de mercaders de Barcelona, etc.) mostra un gran interès per tot allò relacionat amb l’astronomia i les ciències nĂ utiques.
La cort de Joan I va arribar a ser la mĂ©s fastuosa d’Europa. Envoltat de joglars catalans i estrangers, bibliòfil i gran lector, es neguitejava per l’obtenciĂł de llibres, donava impuls a les traduccions i va arribar a formar una veritable escola de traductors, humanista fervent, interessat pels coneixements geogrĂ fics, protector dels cartògrafs mallorquins, en seguia l’obra i procurava tenir notĂcies de terres llunyanes de primera mĂ dels viatgers que hi havien estat.
Armand Sanmamed.
Barcelona, 7 d'abril de 2009.
5. La descoberta catalana d’Amèrica: culminació de l’expansió de l’estat català (i III).
Hem vist, fins ara, quins van ser els arguments tecnològics, marĂtims i institucionals que van situar els territoris de la monarquia catalana com a capdavanters en la realitzaciĂł d’una empresa de l’envergadura de la descoberta d’Amèrica. Per acabar amb aquesta sèrie d’articles introductoris, ens aturarem, breument, en el darrer i, no per això, menys important: la catalanitat dels protagonistes i de tot allò relacionat amb l’empresa americana.
La catalanitat de Colom i la seva famĂlia.
Colom pertanyia a una de les famĂlies mĂ©s importants de Barcelona i mĂ©s compromeses amb el paĂs. Els Colom, comerciants, banquers (un Colom va fundar la Taula de Canvi de Barcelona, un dels primers, sinĂł el primer banc pĂşblic europeu), polĂtics (Francesc Colom va ser president de la Generalitat) i eclesiĂ stics. Com a prova d’aquesta implicaciĂł amb els interessos del paĂs, esmentarem que Colom va lluitar en el bĂ ndol de la Generalitat contra Joan II i va servir, fidelment, Pere IV i Renat d’Anjou, reis dels catalans, durant la guerra civil de 1462-1472.
La catalanitat de l’entorn que va ajudar Colom, format per membres de la cancelleria reial catalana: LluĂs de SantĂ ngel, conseller i escrivĂ de raciĂł del rei Ferran, que va aportar els diners necessaris per a la realitzaciĂł de l’expediciĂł, Joan de Coloma, secretari i protonotari reial, que va signar les capitulacions (contracte) de descoberta que es conserven a l’Arxiu Reial de Barcelona (actualment, conegut com a Arxiu de la Corona d’AragĂł), Gabriel Sanxis, escrivĂ de racions, Joan Cabrero, cambrer del rei, Jaume Ferrer, secretari reial i cosmògraf, Pere Garcies, bisbe de Barcelona, que va a buscar a Roma i porta a Barcelona la butlla pontifĂcia de concessiĂł de les noves terres, Alfons de la Cavalleria, vicecanceller d’AragĂł, Catalunya i València que fa els preparatius per a l’ediciĂł de la carta d’en Colom en què el rei Ferran apareix com a Ăşnic impulsor de l’empresa. Fins i tot, els famosos Pinçon sĂłn portuguesos arribats a Catalunya amb Pere IV, rei catalĂ d’origen portuguès, s’integren plenament al paĂs i arriben a ostentar cĂ rrecs importants, com els d’ambaixadors de la Generalitat.
La catalanitat dels tĂtols atorgats a Colom: virrei, almirall i capitĂ general, que, finalment, serien la causa de la seva desgrĂ cia. TĂtols de llarga tradiciĂł catalana i de molt poca, nul·la o diferent tradiciĂł a Castella; i del sistema institucional que comportaven, com Ă©s el cas dels virregnats. La similitud estructural entre els virregnats americans i els catalans va deixar bocabadats historiadors de la talla de Lalinde Abadia i Vicens Vives.
La catalanitat del port de tornada.
Recordem que Colom torna d’Amèrica a Barcelona on és rebut pels reis i que aquest fet, avui indiscutit per la historiografia oficial, era considerat una llegenda urbana i motiu de befa per part dels historiadors seriosos ni més ni menys que fins al... 1944, any en què l’historiador canari Antonio Rumeu de Armas publica el llibre Colón en Barcelona i documenta amb tot rigor aquest episodi de la història colombina. La catalanitat de la preparació i dels protagonistes del segon viatge: Pere Bertran Margarit, cap d’una de les caravel·les i comandant militar de l’expedició, Bernat de Boïl, cap eclesià stic de l’expedició o el frare Ramon Paner, primer etnògraf d’una cultura americana –la taïna-. La catalanitat del primer port de sortida de l’expedició de descoberta: molt probablement el port empordanès de Pals.
En definitiva, la catalanitat que es desprèn del, com dirĂem ara, entorn de Colom i la seva empresa Ă©s absolutament manifesta.
És per tota aquesta suma de factors i, d’altres que anirem analitzant en propers articles, que creiem del tot raonada la consideració de la descoberta d’Amèrica com a culminació lògica de l’expansió de l’estat català , iniciada durant l’edat mitjana.
Com va dir Ferran Soldevila: «Ens cal fer observar, però, que en l’esbrinament del problema de la descoberta del Nou Món, el nom de Catalunya revé amb insistència, i que historiadors estrangers –ço que lleva tota sospita de partit pres favorable- tendeixen a fer-li un lloc molt més ample del que fins ara li havia estat assignada».
Armand Sanmamed.
Barcelona, 21 d'abril de 2009.
Comentaris publicats
Afegeix-hi un comentari: