La vaca cegahisto.cat



18-12-2014  (11194 ) Categoria: Articles

Descoberta catalana d'Amèrica

3. La descoberta catalana d’Amèrica: culminació de l’expansió de l’estat català (Part I).

Quan els turcs van conquerir Constantinoble i van acabar, definitivament, amb l’imperi bizantí, els camins cap a Orient i el seu comerç van quedar tallats per als estats comercials europeus. Des de feia temps, els catalans, primer, i els portuguesos, després, havien explorat altres possibilitats a l’Àfrica continental i atlàntica (Etiòpia, Canàries, circumval·lació del continent). La competència portuguesa a l’Àfrica, faria els catalans decidir-se per una aposta més arriscada: Amèrica.

Catalunya era, de tots els estats europeus, el que reunia totes les condicions necessàries per encapçalar una empresa d’aquesta magnitud. Fem-ne un repàs.

En primer lloc, Catalunya atresorava una llarga tradició marítima, tant pel que fa a la tecnologia nàutica com al fet de comptar amb una de les millors marines del seu temps:

Tecnologia nĂ utica.

A Catalunya trobem, en totes les èpoques, testimonis d’innovació en les ciències nàutiques.

Des del s. X, Catalunya és el gran centre de difusió de la ciència àrab cap a Europa. Ripoll, entre altres monestirs i centres religiosos, és el paradigma d’aquesta difusió. El monjo Gerbert d’Orlhac, futur papa Silvestre II, hi va venir a estudiar. Ell seria el divulgador a Europa dels coneixements que hi va rebre; per exemple, de les xifres índies, que nosaltres coneixem com a aràbigues, i de l’astrolabi o astrolau. Precisament, aquest instrument, d’antuvi més relacionat amb l’astrologia, però amb un vessant nàutic inqüestionable: el càlcul de les latituds, té un vincle molt antic amb Catalunya. L’astrolabi més antic d’Europa és català: construït al s. X segons el meridià de Barcelona, se n’atribueix l’autoria a Sunifred Llobet, ardiaca i arxiprest de Barcelona. Actualment, es conserva a l’Institut du Monde Arabe de París.

A banda de l’astrolabi, d’altres innovacions nàutiques són conegudes des de ben antic a Catalunya. Llull va escriure Ars navigandi a finals del segle XIII. En aquest i altres llibres, Llull reflectia els progressos que els catalans del seu temps havien fet en matèria de navegació abans del 1286. També esmenta que els catalans feien instruments per determinar el temps i l’alçada del pol i descriu l’astrolabi. A l’Ars Magna (1305-1308) i a l’Arbre de sciencia, Llull esmenta l’ús de la brúixola i de la carta de navegar per part dels seus compatriotes. És un dels primers testimonis coneguts de l’ús de l’atracció magnètica per a la navegació a Europa. La tesi de la prioritat lul·liana no és tan extravagant i ja la va defensar, al s. XVIII, Antoni Raimon Pasqual.

Humboldt afirma: «aquests progressos dels catalans van arribar a coneixement de la resta de pobles dela Mediterrània, que els van transmetre a la resta del món occidental».

Quant a la cartografia, se n’ha parlat molt de l’origen italià de la renovació cartogràfica europea durant el s. XIV. No falten, però, investigadors que han posat en dubte aquesta afirmació i han trobat testimonis del possible origen català. La tradició científica que permetria el desenvolupament del coneixement del món, s’inicia a Catalunya cap als segles X i XI a Ripoll, com no podia ser d’altra manera, on es tradueixen de l’àrab tractats d’astronomia i cosmografia. En qualsevol cas, l’escola cartogràfica catalana –amb epicentre a Mallorca- és el punt de referència indiscutible de la cartografia europea. Tanta serà la fama que algun cop s’ha intentat arrabassar la nacionalitat d’algún dels nostres cartògrafs, com és el cas de Pere Rosell, al qual se’l va fer italià, Pietro Roselli.

Vegem el que alguns dels grans especialistes mundials en cartografia han dit sobre l’aportació catalana als avenços cartogràfics:

Charles de la Roncière, historiador de la marina francesa: «l’escola catalana de cartografia fou bàsica per als grans descobriments. Així els del període africà com els del nou món».

Nils Adolf Nordenskiöld, famós explorador finlandès d’origen suec: «el portolà normal és un treball català».

La nòmina dels nostres cartògrafs és llarga: Angelí Dulcert, els Cresques, Guillem Soler, Viladestes, Gabriel Vallseca, Pere Rosell, etc. I la seva anomenada, universal. Tant és així que, quan els portuguesos decideixen iniciar la seva aventura descobridora, recorreran als nostres cartògrafs i un mallorquí serà l’escollit per dirigir l’escola de navegació de Sagres, sota la protecció de Pere de Coïmbra. En tot cas, no s’ha conservat cap carta portuguesa anterior al s.XV. La primera referència és de 1443 i la primera carta, coneguda i signada, és un exemplar de Reinel de cap a 1483. Per la seva banda, l’escola de Sevilla, a la qual tots els investigadors atribueixen una indiscutible influència catalana, no s’iniciarà fins a la primera meitat del s. XVI.

Marina catalana.

Des del s.XII, els catalans ja s’aventuraven fins a l’orient mediterrani: el 1111, trobem catalans a Trípoli i, a finals d’aquest segle, els barcelonins reben privilegis al port de Tir. Des d’aleshores, la força marítima dels catalans va anar creixent fins convertir Catalunya en la primera potència marítima del món occidental.

Al s. XIII, l’activitat marítima s’havia expandit tant que va permetre emprendre les conquestes de Mallorca i València amb flota pròpia. Des d’aleshores, la força marítima dels catalans va anar creixent fins convertir Catalunya en la primera potència marítima del món occidental. Charles de la Roncière, gran historiador de la marina francesa, afirma, referint-se a la batalla de Roses (1285): «la primera vegada que França lliurava una guerra marítima, tenia contra ella la potència naval més temible».

Sovint trobem testimonis de la participació de la marina catalana en les conquestes de Castella. Alfons VII –sense armada pròpia-va sol·licitar naus genoveses i catalanes per a la conquesta d’Almeria el 1147. Alfons XI en les seves campanyes contra els musulmans del sud de la península (presa d’Algesires) quan va necessitar una flota la va demanar a Pere III. O la participació indispensable de la flota catalana en la presa de Granada, el 1492.

La flota mercant catalana era, encara, a mitjan del s. XV, una de les més potents i nombroses de la Mediterrània i s’havia adaptat a les noves tècniques. El major contacte amb la marina atlàntica havia fet evolucionar la tipologia dels vaixells i havia determinat un increment dels del tipus rodó, de propulsió a vela per sobre de les llargues, de rems i de vela.

A les drassanes de Barcelona, que rivalitzaven amb les italianes, es construiren amb abundĂ ncia vaixells de tota mena. El cronista Muntaner explica que en temps de Jaume II, la drassana de Barcelona podia allotjar, a la vegada, 25 galeres resguardades i cobertes.

El primer almirall de Catalunya i Mallorca és Carròs, nomenat per Jaume I el 1231. Des de Pere III, l’almirall és el comandant suprem de les forces navals reials, secundat per tres vicealmiralls. A partir del s.XV es crea el titol d’Almirall d’Aragó. La plèiade de gran almiralls catalans compta, des del s. XIII amb els noms dels Martells, Queralts, Vilaraguts, Castellnous, Descolls, Montcades, Santapaus, Perellós, Cardones, Vilamarins i tants d’altres. Afirma Capmany que Roger de Llúria i Conrad Llança, calabrès i sicilià respectivament, s’havien criat a Barcelona, escola de destres navegants.

En canvi, el càrrec d’Almirall de Castella era hereditari i més honorífic que efectiu. Va estar vinculat durant molts any a la família Enriquez.

Per acabar aquest capĂ­tol, vegem que deia Antoni de Capmany sobre les marines europees en comparaciĂł amb la catalana:

«Si se ha de decir verdad, los ingleses nunca tuvieron marina militar hasta el reynado de Enrique VIII. La primera embarcación de guerra que se construyó fue en el año 1502 (...)

El reyno de Escocia, aunque rodeado del mar, nunca fue potencia marítima: pues la primera esquadra que echó al agua fue la que se armó en 1513 en auxilio de la Francia (...)

Las historias de Francia nos ofrecen pocas expediciones marítimas dirigidas por sus Reyes: solo leemos los tres viajes a la Tierra Santa de Luis VII, Felipe el Augusto, y Luis IX el Santo. Estas expediciones, amás de haberse formado con esquadras mercenarias, nunca llevaron por objeto la conquista de nuevos estados para acrescentimiento de su corona (...) cuidó tan poco el estado y progresos de su marina nacional, que todas sus armadas se componían casi siempre de naves auxiliares ó estipendiarias de otras Potencias.

La crĂłnicas de Castilla tampoco nos ofrecen conquistas ultramarinas: pues sus Reyes apenas conocieron las empresas navales.

Los Príncipes del Norte en aquellos tiempos todavía tenían su marina imperfecta, pero la que bastaba para divertit su ferocidad y piratería en el Báltico y mares septentrionales, ò para emprender expediciones contra los arenques y ballenas (...)

Recorriendo pues el estado general de la marina de Europa en los quatro últimos siglos de la edad media; de necesidad se ha de confesar, que solo Aragón produxo Reyes victoriosos en el mar, familiarizados con las expediciones navales; y que aquella digna rival de las tres Repúblicas más poderosas de Europa, Venecia, Génova y Pisa, se hizo obsequiar de la primera, y témer casi siempre de las demás (...)».

En continuarem parlant.

Armand Sanmamed.
Barcelona, 24 de març de 2009.

4. La descoberta catalana d’Amèrica: culminació de l’expansió de l’estat català (Part II).

En el capítol anterior vam fer un repàs dels fonaments navals i tecnològics que atresoraven els catalans i que constituïen un dels pilars imprescindibles per bastir un imperi marítim. La història de l’expansió catalana per tota la Mediterrània és ben coneguda i no cal que en parlem aquí. No són tan coneguts, tanmateix, alguns altres episodis exploratoris que van protagonitzar els catalans i que, sense els quals, no es pot entendre la posterior aventura americana.

Tradició exploratòria.

Un camí alternatiu per arribar als mercats orientals l’oferia la circumnavegació del continent africà. L’interès dels catalans per la costa occidental africana és conegut gairebé únicament per l’episodi del viatge del mallorquí Jaume Ferrer que el 1346 que arriba a l’anomenat riu de l’Or, a l’actual costa de Gàmbia. Aquest viatge, però, no va ser un fet anecdòtic sinó que formava part d’una política d’exploració plenament conscient i planificada de la monarquia catalana que es concretaria en l’establiment d’un «protectorat» a les illes Canàries durant la segona meitat del s. XIV.

Tampoc no és gaire coneguda la política catalana d’acostament al regne d’Abissínia. En un darrer intent desesperat per aturar l’avanç irresistible dels turcs sobre Constantinoble, cal destacar l’esforç del rei català per establir una gran coalició entre els grans poders del moment: l’emperador bizantí, l’emperador de Trebisonda, el khan mogol de Pequín i el negus d’Abissínia.

Les relacions de la monarquia catalana amb el mític regne cristià d’Abissínia són un dels episodis més desconeguts de la història del nostre país. En trobem un primer testimoni en la curiositat de Joan I que delerós per conèixer de primera mà les notícies de viatgers que havien conegut països llunyans, demana, l’any 1391, al seu cosí, el comte de Foix, que li enviï un framenor que havia passat molts anys a Etiòpia.

El 1428, Isaac, negus d’Etiòpia, envia una ambaixada al rei Alfons el Magnànim. L’ambaixada és rebuda a València. Isaac proposa al rei català una aliança contra egipte i un doble casament: el d’Isaac amb una germana del rei i el d’una princesa etiòpica amb l’infant Pere, germà d’Alfons.

Aquell mateix any, Alfons nomena ambaixadors prop del negus els catalans Felip Fajadell i Pere de Bònia amb l’encàrrec de pactar l’aliança. Quant a les propostes de casament, havien d’acceptar la primera i simular que no coneixien la segona. A més, havien de presentar al negus «los maestres de les sèquies». Segurament es tractava d’especialistes en treballs de regatge. No se sap si van arribar a Etiòpia.

Anys més tard, cap al 1450 hi ha un nou intercanvi d’ambaixadors. En aquest cas, entre el negus Jacob i Alfons el Magnànim. Sabem que el rei català va enviar a Abissínia alguns mestres artesans –uns 13 segons sembla- com a resposta a una demanda del rei etíop. Tampoc no coneixem la sort d’aquesta expedició. S’ha de tenir en compte que els viatges a Etiòpia eren perillosos, sobretot perquè els soldans egipcis feien tot el possible per interceptar les ambaixades i els viatgers cristians occidentals que volien fer cap a Etiòpia o l’Índia, temerosos que els cristians concertessin aliances amb els etíops i que malbaratessin el monopoli comercial d’Egipte en aquelles regions.

La imminent caiguda de Constantinoble en mans dels turcs va motivar l’enviament, l’any 1452 de l’ambaixador Miquel Desideri per negociar una gran aliança amb altres potències. La caiguda de la ciutat el 1453 i la mort d’Alfons , l’any 1458, van significar –segons sembla- la fi dels contactes de la nostra monarquia amb el país africà.

L’any 1521 una ambaixada portuguesa (els portuguesos passen per ser els primers europeus en haver establert relacions continuades amb Etiòpia) va arribar a la cort abissínia. Segons explica el cronista de l’expedició, el jesuita Francisco Alvares, encara hi va trobar dos catalans. També ens explica que quan els visitants europeus expressaven la seva admiració per les esglésies d’Axum, els amfitrions etíops exclamaven: “Això és obra dels blancs”.

El pilar institucional.

Un imperi comercial i marítim que podia dur a terme els «experiments» africans que hem descrit, havia de tenir al darrera una política de suport ferm de la monarquia i les classes dirigents del país. Trobem abundants testimonis d’aquesta política en la creació d’una xarxa institucional pensada per a la desfensa i maximització de les possibilitats que oferia l’imperi: consolats de mar, duanes reials, cases de contractació, taules de canvi, instruments jurídicofinancers com les assegurances marítimes, rutes comercials, escoles cartogràfiques i drassanes.

La política mediterrània i les mesures proteccionistes dels reis catalans, ja des de Jaume I (cèdula de Jaume I, del 1227 prohibint a les naus estrangeres de prendre càrrega per a Síria, Egipte i Barbària, mentre hi hagués naus nacionals disposades a emprendre aquella ruta) van afavorir l’activitat comercial i van permetre superar la rivalitat de francesos i italians.

Les Corts Generals de Montsó de 1362-1363 estableixen una xarxa de duanes terrestres i marítimes. El comerç exterior de la monarquia catalana era prou important com per establir uns límits administratius i econòmics que protegissin el mercat nacional (un clar precedent de la creació de mercats nacionals protegits per duanes i aranzels dels s. XIX).

El comerç marítim havia assolit un nivell que feia necessària l’existència, a banda de marins destres i de les tècniques de navegació més avançades, de codis reguladors de les activitats comercials, normes de conducta i tribunals. Difícilment, es podrà trobar una legislació tan abundosa i perfecta com la catalana. Les Ordinacions ripariae, elaborades el 1238 pels prohoms de la ribera de Barcelona, contenen disposicions referides a la defensa de les naus. El 1354, l’almirall Bernat de Cabrera va compilar una mena de codi marítim intitulat Ordinacions sobre lo feyt de la mar que és, en realitat, una llei penal marítima (vigent fins a mitjans del s. XVIII a l’armada espanyola). I, a mitjans del s XIV, es compila el Llibre del Consolat de Mar, col·lecció d’ordenances i de costums marítims i comercials, que es transformaria en el codi de legislació marítimocomercial de la Mediterrània i que va esdevenir el dret comú en aquelles matèries arreu del món occidental. Un text amb un prestigi tan gran que , ja en el s.XVI, va ser traduït a la majoria de llengües europees i, fins i tot, va superar el Decret de Nova Planta i va ser vigent a Espanya fins al 1829, any que es va promulgar el codi de comerç espanyol, d’inspiració francesa.

El Consolat de Mar és una institució que va nèixer el s. XIII per defensar els interessos dels mercaders i, alhora, era un tribunal per jutjar els plets entre mercaders. Joan I concedí el 1394 als cònsols de mar el privilegi de cobrar el dret de pariatge, i els autoritzà a disposar de béns per a l’organització i el funcionament de la institució. A finals del s. XIV, els consolats de mar estenen l’àmbit d’actuació als afers mercantils no marítims, expansió reconeguda per un privilegi de Martí I, el 1401.

A la fi del s. XV, Barcelona tenia més de 80 representacions, nomenades pel Consell de Cent, totes per delegació de l’autoritat reial, amb autoritat sobre tots els súbdits de la Corona. A la darreria del s. XV, el model català va inspirar la creació del Consolat mercantil de Burgos per impuls dels Reis Catòlics (1494). El consolat de Sevilla no es crearia fins el 1554.

Instruments financers i jurídics com les assegurances i els guiatges marítims o les avaries, sense els quals el comerç marítim no pot funcionar, eren molt habituals als ports catalans des del segle XIV (i, en algun cas, sembla que l’origen és català). A Castella eren, en canvi, desconeguts o d’ús molt escadusser, la qual cosa indicaria la precarietat del seu comerç marítim.

D’altra banda, els monarques catalans eren conscients que els coneixements científics eren indispensables per al desenvolupament econòmic i comercial. Per això, sempre van mostrar un gran interès per la navegació i les ciències que hi estaven relacionades El regnat de Pere III constitueix un veritable renaixement cultural. El Cerimoniós, poeta ell mateix, protector de les arts (fa un elogi de l’acròpolis d’Atenes que precedeix i supera els hel·lenistes del Renaixement i n’ordena la protecció), impulsor de l’arquitectura i de les obres públiques (el Tinell, l’ampliació de les drassanes, la llotja de mercaders de Barcelona, etc.) mostra un gran interès per tot allò relacionat amb l’astronomia i les ciències nàutiques.

La cort de Joan I va arribar a ser la més fastuosa d’Europa. Envoltat de joglars catalans i estrangers, bibliòfil i gran lector, es neguitejava per l’obtenció de llibres, donava impuls a les traduccions i va arribar a formar una veritable escola de traductors, humanista fervent, interessat pels coneixements geogràfics, protector dels cartògrafs mallorquins, en seguia l’obra i procurava tenir notícies de terres llunyanes de primera mà dels viatgers que hi havien estat.

Armand Sanmamed.
Barcelona, 7 d'abril de 2009.


5. La descoberta catalana d’Amèrica: culminació de l’expansió de l’estat català (i III).

Hem vist, fins ara, quins van ser els arguments tecnològics, marítims i institucionals que van situar els territoris de la monarquia catalana com a capdavanters en la realització d’una empresa de l’envergadura de la descoberta d’Amèrica. Per acabar amb aquesta sèrie d’articles introductoris, ens aturarem, breument, en el darrer i, no per això, menys important: la catalanitat dels protagonistes i de tot allò relacionat amb l’empresa americana.

La catalanitat de Colom i la seva famĂ­lia.

Colom pertanyia a una de les famílies més importants de Barcelona i més compromeses amb el país. Els Colom, comerciants, banquers (un Colom va fundar la Taula de Canvi de Barcelona, un dels primers, sinó el primer banc públic europeu), polítics (Francesc Colom va ser president de la Generalitat) i eclesiàstics. Com a prova d’aquesta implicació amb els interessos del país, esmentarem que Colom va lluitar en el bàndol de la Generalitat contra Joan II i va servir, fidelment, Pere IV i Renat d’Anjou, reis dels catalans, durant la guerra civil de 1462-1472.

La catalanitat de l’entorn que va ajudar Colom, format per membres de la cancelleria reial catalana: Lluís de Santàngel, conseller i escrivà de ració del rei Ferran, que va aportar els diners necessaris per a la realització de l’expedició, Joan de Coloma, secretari i protonotari reial, que va signar les capitulacions (contracte) de descoberta que es conserven a l’Arxiu Reial de Barcelona (actualment, conegut com a Arxiu de la Corona d’Aragó), Gabriel Sanxis, escrivà de racions, Joan Cabrero, cambrer del rei, Jaume Ferrer, secretari reial i cosmògraf, Pere Garcies, bisbe de Barcelona, que va a buscar a Roma i porta a Barcelona la butlla pontifícia de concessió de les noves terres, Alfons de la Cavalleria, vicecanceller d’Aragó, Catalunya i València que fa els preparatius per a l’edició de la carta d’en Colom en què el rei Ferran apareix com a únic impulsor de l’empresa. Fins i tot, els famosos Pinçon són portuguesos arribats a Catalunya amb Pere IV, rei català d’origen portuguès, s’integren plenament al país i arriben a ostentar càrrecs importants, com els d’ambaixadors de la Generalitat.

La catalanitat dels títols atorgats a Colom: virrei, almirall i capità general, que, finalment, serien la causa de la seva desgràcia. Títols de llarga tradició catalana i de molt poca, nul·la o diferent tradició a Castella; i del sistema institucional que comportaven, com és el cas dels virregnats. La similitud estructural entre els virregnats americans i els catalans va deixar bocabadats historiadors de la talla de Lalinde Abadia i Vicens Vives.

La catalanitat del port de tornada.

Recordem que Colom torna d’Amèrica a Barcelona on és rebut pels reis i que aquest fet, avui indiscutit per la historiografia oficial, era considerat una llegenda urbana i motiu de befa per part dels historiadors seriosos ni més ni menys que fins al... 1944, any en què l’historiador canari Antonio Rumeu de Armas publica el llibre Colón en Barcelona i documenta amb tot rigor aquest episodi de la història colombina. La catalanitat de la preparació i dels protagonistes del segon viatge: Pere Bertran Margarit, cap d’una de les caravel·les i comandant militar de l’expedició, Bernat de Boïl, cap eclesiàstic de l’expedició o el frare Ramon Paner, primer etnògraf d’una cultura americana –la taïna-. La catalanitat del primer port de sortida de l’expedició de descoberta: molt probablement el port empordanès de Pals.

En definitiva, la catalanitat que es desprèn del, com diríem ara, entorn de Colom i la seva empresa és absolutament manifesta.

És per tota aquesta suma de factors i, d’altres que anirem analitzant en propers articles, que creiem del tot raonada la consideració de la descoberta d’Amèrica com a culminació lògica de l’expansió de l’estat català, iniciada durant l’edat mitjana.

Com va dir Ferran Soldevila: «Ens cal fer observar, però, que en l’esbrinament del problema de la descoberta del Nou Món, el nom de Catalunya revé amb insistència, i que historiadors estrangers –ço que lleva tota sospita de partit pres favorable- tendeixen a fer-li un lloc molt més ample del que fins ara li havia estat assignada».

Armand Sanmamed.
Barcelona, 21 d'abril de 2009.