Durant els anys de la Segona RepĂşblica, l'editorial Barcino acostumava a publicar, dins de la seva Col·lecciĂł Popular, el que acabava per resumir-se sota l'epĂgraf «versions d'obres no catalanes d'escriptors nacionals». BĂ sicament, es tracta de bolcar el catalĂ , en traduccions pulcres i mirades, alguns tĂtols essencials d'autors catalans (perifèrics o de pura cep) que havien triat escriure en una altra llengua, lĂ©ase Jaume Balmes (La civilitzaciĂł), Anselm Turmeda (Disputa de l'ase), la IntroducciĂł a la saviesa, de LluĂs Vives o la relaciĂł completa, en 13 volums, dels Viatges d'AlĂ Bey. Era una forma, en el fons molt civilitzada, de reconèixer que es podia ser catalĂ i escriure en castellĂ , o en francès, o en llatĂ, sense menyscabament de la «nacionalitat».
Dins d'aquella col·lecciĂł, va aparèixer el 1937, i en plena Guerra Civil, Història de la meva joventut, un dels volums biogrĂ fics mĂ©s amens de François AragĂł, a qui en qualsevol altre lloc caldrĂ buscar pel seu nom en francès, François Arago, exempt de tilde i penjant de cedilla. AragĂł era un escriptor nacional perquè havia nascut el 1786 a Estagel, petita localitat pirinenca veĂŻna de PerpinyĂ , tot i que administrativament era francès de ple dret -el RossellĂł havia passat a ser territori de França arran del Tractat dels Pirineus, el 1659-. MĂ©s enllĂ d'haver nascut en una famĂlia catalanoparlant -el seu pare s'anomenava Bonaventura;els seus tres germans responien als noms de Joan, Jaume i Esteve, la seva lleialtat era certament una altra. En un fragment de les seves memòries, refereix un episodi escolar en el qual el senyor Legendre, geòmetra de l'Escola Politècnica de ParĂs, dubta del seu cognom com a veritablement francès. «Si no fos francès, no estaria al davant vostre, perquè no sĂ© que s'hagi admĂ©s mai a l'Escola ningĂş que no hagi provat la seva nacionalitat», respon AragĂł. I afegeix: «Jo sostinc, per la meva banda, que sĂłc francès i molt bon francès, per molt estrany que us pugui semblar el meu nom».
Si AragĂł no haguĂ©s parlat un catalĂ impecable i de bressol, potser França no haguĂ©s pogut enorgullir-se d'haver tingut un dels principals fĂsics i astrònoms del XIX, coetani i igual de Fourier i Laplace, ni s'haguessin pogut rescatar en vernacle, gairebĂ© un segle desprĂ©s de la seva mort -el 1853, cinc anys desprĂ©s de la de Chateaubriand -, el relat de la seva iniciaciĂł al coneixement, la vida i la vocaciĂł matemĂ tica. El 1807, quan començaven a albirar-se els espanyols envaĂŻts per NapoleĂł, i mentre AragĂł participava d'una expediciĂł cientĂfica a Mallorca que pretenia mesurar amb exactitud el meridiĂ en el seu tram entre Barcelona i les Balears, va poder salvar el pèl i fugir en un vaixell -que, de tota manera, va acabar sent capturat en les immediacions d'Argel- perquè, relata, «ningĂş no em va reconèixer, perquè jo parlava perfectament el mallorquĂ».
Aragó es va beneficiar de l'impuls que van obtenir les ciències durant els anys del Primer Imperi. La seva expedició espanyola, que el va portar a conèixer València i diverses zones rurals mallorquines, i a comprendre que ja per llavors ens portà vem a matar -«els catalans [...] tenien el costum de dir-me:'a València, la carn és verdura;la verdura, aigua; els homes, dones; les dones, res'»-, formava part d'un pla ambiciós: calcular amb exactitud l'extensió del meridià , per tal d'obtenir dades fiables que permetessin calcular la longitud correcta del metro, que havia de ser la unitat de mesura universal.
En tornar a ParĂs el 1809, i desprĂ©s de diverses penalitats, AragĂł va poder aportar totes les dades de la seva investigaciĂł al Bureau del Longitudes: fins i tot captiu de moros i espanyols, havia aconseguit preservar les seves anotacions i cĂ lculs. Amb nomĂ©s 23 anys, ja era membre de l'Acadèmia Francesa de les Ciències, i un interlocutor inexcusable per a les grans ments cientĂfiques de l'Europa del moment. Explica Jaume dels Dolm, el seu traductor al catalĂ -en realitat, pseudònim d'Alfons Maseras, periodista i, es compta, el primer catalĂ que va emprendre el camĂ de l'exili quan les coses van començar a pintar realment mal per al bĂ ndol republicĂ -, que un dels majors admiradors de l'obra d'AragĂł va ser el geògraf i botĂ nic prussiĂ Alexander von Humboldt, el pare de la geografia moderna. «Humboldt escrivĂ que, pels seus treballs, AragĂł es va elevar al rang dels homes mĂ©s eminents del segle XIX, i que el seu nom serĂ honorat per tot allĂ on es conservin el respecte pels serveis prestats a les ciències, el sentiment de la dignitat humana i de la independència del pensament, i l'amor a les llibertats pĂşbliques».
La seva carrera cientĂfica, que va aportar valuosos descobriments en el camp del magnetisme, l'electricitat i la meteorologia, va ser tan brillant com els raigs que va observar amb precisiĂł transparent. El 1830, quan Luis Felipe I recuperava per 18 anys el tron de França per les cases de BorbĂłn i OrlĂ©ans, ell succeĂŻa a Fourier en el cĂ rrec de secretari de l'Acadèmia de Ciències de ParĂs. Allò va ser, entre honors civils i acadèmics, fins al dia de la seva mort.
Connexió Dan Brown: ¿Per què surt Aragó a 'El código Da Vinci'?
El mesurament del meridiĂ de ParĂs, el primer eix geogrĂ fic del mĂłn modern fins que es va prendre com a referència el de Greenwich, va ser una tasca col·lectiva i titĂ nica en la qual va participar François AragĂł en la seva joventut. Aquest Ă©s, a mĂ©s, un fet cientĂfic important en la trama disparatada del best seller conspiranoic El codi Da Vinci. Al llibre, Dan Brown l'anomena simplement la LĂnia Rosa, i la fa passar per sobre de l'esglĂ©sia de Saint Sulpice, encara que en realitat el meridiĂ no passi per allĂ . En la imaginaciĂł de Brown, la lĂnia tambĂ© creua per sobre del museu del Louvre, i en el seu peregrinar accidentat per ParĂs, el professor Robert Langdon connecta aquests dos monuments seguint diverses de les 135 plaques de bronze -conegudes com els Medallons d'AragĂł- que creuen ParĂs de punta a punta, al llarg de nou quilòmetres, i que tracen exactament la lĂnia immaterial per la qual discorre el meridiĂ . Aquests medallons estan ahĂ nomĂ©s des de l'any 1994:els va disposar per encĂ rrec municipal l'artista holandès Jan Dibbets. GrĂ cies a la novel·la de Brown, doncs, en visitar ParĂs hi ha cada vegada mĂ©s gent que segueix, arran de terra, el rastre esotèric d'AragĂł.AcadĂ©mie des sciencies. ParĂs, 10 de desembre del 1810. NapoleĂł Bonaparte governava el Primer Imperi francès. I Francesc AragĂł Roig (Estagell, RossellĂł, 1786 – ParĂs, 1853) presentava davant la comunitat cientĂfica francesa el seu treball d’investigaciĂł que demostrava la invariabilitat de la velocitat de la llum. Els resultats d’aquest experiment permetrien a Albert Einstein, gairebĂ© un segle mĂ©s tard (1905), desenvolupar la teoria de la relativitat. Tot i que mai van coincidir en el temps, Albert Einstein li ho reconeixeria pĂşblicament i pòstumament en una visita que el geni cientĂfic alemany va fer a Barcelona, convidat per la Mancomunitat de Catalunya, l’any 1923.
D’on venia Francesc Aragó?
Francesc AragĂł (batejat com a Dominique François Jean AragĂł-Roig) havia nascut a Estagell, una petita vila de 1.300 habitants situada a la riba del riu Agli, a 25 quilòmetres al nord-oest de PerpinyĂ , a l’extrem nord del RossellĂł. Quan va nĂ©ixer Francesc, el vell comtat del RossellĂł ja feia mĂ©s d’un segle que estava sota dominaciĂł francesa. Els Borbons francesos havien proscrit la llengua catalana (1700) i l’escola era, obligatòriament i exclusivament, en la llengua de ParĂs. Però el catalĂ , amb totes les prohibicions i persecucions, era la llengua de les cases, dels carrers, de les places, dels camps i dels obradors. I Francesc AragĂł, el precursor de la teoria de la relativitat, va nĂ©ixer i va crĂ©ixer en catalĂ .
On va estudiar Francesc AragĂł?
Tant era aixĂ, que quan, amb vint anys (1806), va ingressar a l’École polytechnique de ParĂs, el professor que el va examinar —el famĂłs Adrien-Marie Legendre, conegut pels seus treballs sobre integrals el·lĂptiques— li va discutir la seva naturalesa francesa. AragĂł s’havia format a Estagell i a PerpinyĂ , en un sistema escolar on a cada aula hi havia la cita “Soyez prope, parlez français” (sigueu polits, parleu francès) sempre amenaçadorament retolada al costat de la pissarra. Però, mĂ©s enllĂ de la "lliçó", la llengua d’aquelles aules i d’aquells patis era el catalĂ , i el resultat era que AragĂł —com tantĂssims estudiants rossellonesos quan arribaven a ParĂs— parlava l’idioma de Molière com si fos estranger.
Què va fer Francesc Aragó?
El 1808, Ferran VII d’Espanya es va vendre la Corona espanyola a NapoleĂł Bonaparte a canvi d’una pensiĂł anual i vitalĂcia de quatre milions de reales, la Corona d’EtrĂşria (un estat satèl·lit francès creat sobre l’antic ducat independent de Toscana) i el compromĂs que li trobaria una esposa. Josep Bonaparte era coronat, poc desprĂ©s, rei d’Espanya, i Francesc AragĂł aprofitaria el context per a viatjar a la penĂnsula Ibèrica i engegar el seu projecte cientĂfic. AragĂł, reveladorament, situaria els seus tres camps de treball a Salses (Catalunya Nord), MontgĂł (sud del PaĂs ValenciĂ ) i S’Esclop (Mallorca). Emetia raigs de llum des d’aquests tres punts, calculava la velocitat en funciĂł de la distĂ ncia i... volent-ho o no, triangularia el mapa dels PaĂŻsos Catalans.
El primer mapa dels PaĂŻsos Catalans
El concepte PaĂŻsos Catalans encara no existia. No seria creat fins vuit dècades mĂ©s tard per la instituciĂł valenciana Lo Rat Penat. Però quan AragĂł i l’AcadĂ©mie des sciencies de ParĂs van traçar el camp d’actuaciĂł de la investigaciĂł que havia de demostrar la invariabilitat de la velocitat de la llum, curiosament van treballar amb una corografia (un mapa que agrupa territoris amb una mateixa llengua, cultura i història) que la mateixa acadèmia parisenca havia publicat pocs anys abans (1770). La primera representaciĂł dels PaĂŻsos Catalans, la corografia del cartògraf de l’AcadĂ©mie dels sciencies, conseller reial i professor d’història Philippe de PrĂ©tot, seria el mapa de treball de Francesc AragĂł.
Què volia demostrar Francesc Aragó?
Els treballs d’AragĂł als PaĂŻsos Catalans (1808-1810) demostrarien la polaritzaciĂł de la llum: les ones de la llum es transmeten vibrant en totes les direccions perpendicularment a l’eix principal de l’ona. A partir del resultat d’aquests treballs, uns anys mĂ©s tard (1838), AragĂł inventaria el polariscopi, un aparell que revolucionaria el mĂłn de l’enginyeria. A travĂ©s del polariscopi, es van desenvolupar la fotoelasticitat i el mètode dels elements finits (FEM en anglès), una tècnica emprada en el mesurament d’esforços i deformacions. Actualment, s’utilitza, per exemple, en l’enginyeria automobilĂstica per a crear i visualitzar una simulaciĂł de la deformaciĂł d’un cotxe desprĂ©s d’un xoc frontal.
La famĂlia AragĂł
AragĂł era una personalitat nascuda i crescuda en un ambient propici per a tenir un paper rellevant en el futur. El seu pare, Francesc Bonaventura AragĂł (1754-1814), havia lluitat a favor de la RevoluciĂł Francesa (1789-1794) i posteriorment havia estat president del Directori Departamental dels Pirineus Orientals. I els seus germans, tambĂ©. Esteve AragĂł (1802-1892) va ser el primer batlle catalĂ de ParĂs (1870). Joan AragĂł (1788-1836) va ser general de l’exèrcit mexicĂ , va lluitar contra l’exèrcit colonial espanyol i es convertiria en un heroi nacional al paĂs asteca. I Jaume AragĂł (1799-1855) va ser un explorador que va prendre possessiĂł en nom de França de diverses illes de la Polinèsia.
On més va destacar Francesc Aragó?
L’educaciĂł que va rebre AragĂł a casa seva —i l’indiscutible model del seu pare— el portaria a tenir un paper rellevant en la polĂtica francesa de la seva època. Francesc AragĂł va ser diputat a l’Assemblea Nacional francesa i, sobretot, va ser el primer president de la Segona RepĂşblica francesa (1848). El rossellonès Francesc AragĂł Ă©s l’únic catalĂ de la història que ha estat president de la RepĂşblica Francesa. I durant el seu efĂmer però importantĂssim mandat es consolidarien els valors republicans de la RevoluciĂł Francesa, que havien estat bloquejats amb el retorn dels Borbons (1814–1848). La monarquia ja no tornaria mai mĂ©s a França, i AragĂł impulsaria i aprovaria la llei d’aboliciĂł de l’esclavitud. Tretze anys abans que els Estats Units.
Afegeix-hi un comentari: