Antecedents

La canya de sucre va arribar al Mediterrani a travĂ©s dels Ă rabs. Aquest cultiu i la tĂšcnica d’extracciĂł del sucre havien arribat a les valls del Tigris i l’Èufrates des de l’Índia. Des d’aquelles valls, es van estendre cap al PrĂČxim Orient, Egipte i a la SicĂ­lia musulmana cap al segle X, on la producciĂł va ser industrialitzada en Ăšpoca de Frederic II Hohenstaufen (1194-1250), de la mĂ  d’experts musulmans. De SicĂ­lia hauria passat a Madeira el 1443, per obra d’Enric el Navegant; des de Madeira, Pedro de Vera l’hauria duta a les CanĂ ries, durant la dĂšcada de 1480. Les primeres dĂšcades del segle XVI, la canya de hauria passat de les CanĂ ries al Carib i a l’AmĂšrica Central i de Madeira a les Açores i al Brasil (vegeu l’Annex 1)

A grans trets aquest Ă©s el recorregut que, segons la historiografia oficial, hauria dut la canya de sucre, primer des d’Àsia a Europa i, finalment, des d’Europa cap a AmĂšrica. Tanmateix, una mirada atenta a tot aquest procĂ©s revela detalls que modifiquen sensiblement el discurs oficial, com veurem tot seguit.

Ja hem dit que la canya era coneguda i conreada a la SicĂ­lia musulmana, perĂČ la producciĂł de sucre tenia una dimensiĂł artesanal, gairebĂ© casolana, dirigida al consum domĂšstic. Durant el regnat de Frederic II Barbarroja (1) es comença a produir sucre a gran escala, mitjançant unes instal·lacions semiindustrials anomenades trapitjos (conegudes com a enginys, a partir dels segles XV i XVI), on es triturava la canya i es purificava el suc resultant fins a obtenir el sucre.

Aquesta producciĂł industrialitzada requeria uns capitals relativament potents que poguessin suportar les inversions necessĂ ries i, allĂČ que era mĂ©s difĂ­cil de trobar, mestres sucrers capaços de fer funcionar un procĂ©s tan complicat com el de convertir el lĂ­quid fosc i enganxĂłs que s’obtĂ© del trinxat de la canya en sucre blanc i cristal·lĂ­.

Era de preveure que la imminent caiguda de Palestina a mans dels musulmans dificultĂ©s seriosament la importaciĂł de sucre des del PrĂČxim Orient i deixĂ©s desabastits els mercats que italians i catalans havien obert a Europa, la qual cosa faria del cultiu de la canya a escala industrial en algun lloc proper als mercats europeus i sense problemes d’accĂ©s un negoci força rendible. Per aixĂČ Frederic II, que volia augmentar els seus ingressos a SicĂ­lia, va demanar a Riccardo Filangeri, batlle del regne de Jerusalem, que li enviĂ©s a Palerm "dos homes que bĂ© sĂ piguen fer el sucre" (2), l’any 1239-40. Els ports de l’àrea catalana, sobretot els mĂ©s potents (Barcelona, ValĂšncia i Mallorca ), tenien una importĂ ncia cabdal en el comerç general del Mediterrani occidental i, en particular, en el del sucre en aquesta zona (3).

Seguint amb la versiĂł oficial, tothom estĂ  d’acord que la introducciĂł del cultiu de la canya de sucre a Madeira va ser obra de l’infant Enric el Navegant, el 1433. En el que ja no estan d’acord els investigadors Ă©s d’on va importar la tecnologia del cultiu i la seva industrialitzaciĂł. N’hi ha que diuen que ho va fer de SicĂ­lia (Cadamosto, 1944; Dias Leite, 1947; Fructuoso, 1873 ) o, com diu Gonzalo de Reparaz "Don Enrique va iniciar la polĂ­tica colonial de Portugal poblant l’illa amb colons i enviant canyes de sucre que va importar de SicĂ­lia, aixĂ­ com els tĂšcnics especialistes d’aquest cultiu"(4). Altres, en canvi, diuen que ho va fer des del sud de Portugal o des de l’Espanya musulmana. Finalment, en Duarte Leite (1941) creu que va ser obra de mercaders italians (5). Com veiem la confusiĂł Ă©s total.

Anem a pams. Si bĂ© els mercaders italians coneixien perfectament els mercats del sucre (no menys que els catalans, com hem vist) i sens dubte disposaven de capitals suficients, Ă©s molt mĂ©s difĂ­cil de creure que estiguessin familiaritzats amb la tecnologia de l’explotaciĂł agrĂ­cola d’aquesta planta i de la seva complicada manufactura, ja que provenien de zones (GĂšnova, Pisa, VenĂšcia, FlorĂšncia, Siena, etc.) el clima de les quals n’impossibilitava el conreu, llevat que sabessin on contractar mestres sucrers amb garanties, per exemple a SicĂ­lia.

Pel que fa a una possible procedĂšncia del sud de la penĂ­nsula IbĂšrica, tampoc no ens sembla versemblant pel fet que, ni a l’Algarve portuguĂšs ni a les restes de l’Espanya musulmana, Ă©s a dir, al regne de Granada, no estĂ  documentada cap producciĂł industrial de sucre. La canya de sucre era cultivada, com succeĂŻa a la SicĂ­lia musulmana, en cultius petits, casolans, gairebĂ© nomĂ©s per a l’autoconsum, amb uns petits excedents. No hi ha cap evidĂšncia, ni arqueolĂČgica ni documental, de producciĂł de sucre a gran escala ni de l’existĂšncia de mestres sucrers fins entrat el segle XVI i, tot i aixĂ­, era un conreu que, en gran part, estava en mans dels moriscos i dels conversos, dels quals no hi ha de la seva participaciĂł en l’expansiĂł de la canya de sucre per l’AtlĂ ntic (6).

Fins i tot, com constaten Carme BarcelĂł i Antoni Labarta: "Si haguĂ©s existit a l’al-Andalus una indĂșstria sucrera, tant sols incipient, en Ăšpoca islĂ mica, la seva nomenclatura tĂšcnica s’hauria conservat. O, dit d’una altra manera, la indĂșstria sucrera hauria heretat el seu vocabulari dels Ă rabs, si [el regne de ValĂšncia] haguĂ©s heretat les seves tĂšcniques". Hi afegeixen: "Els testimonis cristians sobre aquest vocabulari difereixen molt de l’usat pels Ă rabs, mentre que s’acosten a l’usat pels sicilians". I ho rematen dient: "És important de ressenyar sobre aixĂČ que en Pedro de AlcalĂĄ no recull en el seu Vocabulista cap paraula relacionada amb la indĂșstria sucrera. AixĂČ resultaria especialment estrany si a la seva Ăšpoca haguessin existit a la zona granadina manufactures de sucre heretades dels nassarites, ja que l’obra fou composta a Granada el 1505"(7).

Veiem aixĂ­ com un diccionari de llengua castellana fet a Granada el 1505, Ă©s a dir, en una zona i en un temps en quĂš teĂČricament existia una indĂșstria sucrera, no recull cap paraula relacionada amb aquesta indĂșstria en la llengua castellana del moment en aquella zona. L’explicaciĂł que Pedro de AlcalĂĄ, com molts dels erudits de la seva Ăšpoca que contradiuen els preceptes de la histĂČria oficial, no coneixia el vocabulari emprat a la –com hem vist- inexistent indĂșstria sucrera de Motril, a 70 Km de Granada, Ă©s totalment inversemblant(8).

Per tant, de moment, l’Ășnica explicaciĂł creĂŻble de la introducciĂł de la indĂșstria sucrera a Madeira Ă©s la que fa referĂšncia a l’origen siciliĂ . PerĂČ, per quĂš Enric havia d’anar tan lluny si tenia mĂ©s a prop, tant geogrĂ ficament com personalment, un altre lloc on la indĂșstria del sucre era ja molt potent, com era el cas del regne de ValĂšncia. Cal recordar que Enric el Navegant era cunyat d’Isabel d’Urgell, filla de Jaume d’Urgell el Dissortat, casada amb Pere, duc de CoĂŻmbra i regent de Portugal. Enric, per tant, hauria pogut tenir els contactes necessaris per accedir a la tecnologia sucrera valenciana.

A mitjan segle XIV, el conreu de la canya de sucre proporcionava molts ingressos via impostos(9) a l’estat siciliĂ . SicĂ­lia formava part de la Monarquia Catalana i, fins i tot, la mateixa famĂ­lia reial catalana hi havia tingut plantacions de canya. SicĂ­lia i ValĂšncia eren dos estats sota la mateixa corona i, per tant, l’intercanvi tecnolĂČgic es produĂŻa de forma natural.

En efecte, ja el 21 de desembre de 1305, el rei Jaume II sol·licitava que li enviessin de SicĂ­lia un esclau sarraĂ­ mestre en cotĂł i, un altre, mestre en canya de sucre, a mĂ©s de llavors de cotĂł i canya en quantitats suficients. Tot i que, ja en el segle XIII, la canya de sucre era un cultiu força important al regne de ValĂšncia, Jaume II es va proposar d’estimular-ne la producciĂł a escala industrial, atesos els beneficis que donava aquesta activitat.

I amb força Ăšxit. El 1395, consta un "molĂ­ de sucre" a Gandia, a Cullera el 1400. El 1408, el Consell Municipal de ValĂšncia contracta Nicolau SantafĂš com a "mestre sucrer". El 1415 estĂ  documentada la producciĂł de sucre a la zona de CastellĂł; el 1415 a Gandia; el 1413 a Oliva, on el 1433 hi havia aquest cultiu a gran escala. El 1417, a Xeresa. El 1434 (com a mĂ­nim), a BeniarjĂł, entre molts altres llocs mĂ©s. La noblesa de la zona: els Vic, els Cardona i sobretot els Borja van estimular l’extensiĂł d’aquest cultiu lucratiu de forma extensiva i la seva producciĂł a escala industrial (10). NomĂ©s cal anar a Gandia i veure el palau ducal i la universitat que va finançar Francesc de Borja per comprovar com n’era de rendible aquesta indĂșstria.

AixĂ­ ho confirma Onofre Vaquer Bennasar qui, investigant el lloc de naixement del descobridor d’AmĂšrica diu: "El document Assereto ens presenta en Cristoforo Colombo com passatger mercader quan el descobridor duia 10 anys com a navegant. És estrany anar a cercar sucre a Madeira des de GĂšnova. Fins a finals del segle XV el sucre passava de la MediterrĂ nia a l’AtlĂ ntic. Es cultivava la canya de sucre a Xipre, SicĂ­lia, Mallorca i ValĂšncia"(11). Una persona que ha estudiat bĂ© aquest tema confirma les meves sospites: la indĂșstria a Madeira era incipient, escadussera, en el segle XV, ja que la canĂ ria no va començar a ser important fins a finals del segle XV, a la dĂšcada del 1490, com veurem mĂ©s avall. I ni una paraula sobre la suposada indĂșstria sucrera granadina.

D’altra banda, aixĂČ ho confirma un contemporani, el viatger i geĂČgraf alemany JerĂČnim MĂŒnzer, que va visitar ValĂšncia l’octubre de 1494, que escriu: "s’hi cria abundantĂ­ssima canya de sucre, que vaig veure coure en quantitat innombrable a certa casa. Oh, quants motlles vaig veure, en els que posen el sucre i formen masses piramidals ! Era una labor enorme, amb molts criats. Vam veure clarificar-la, coure-la, escollir el mĂ©s delicat, elaborar sucre candi. Era per a nosaltres un espectacle enlluernador. Vam veure igualment les canyes tal i com es crien i vam provar el seu suc, extraient-lo de les canyes. Em va dir el patrĂł de la fĂ brica –home honrat i digne de crĂšdit– que en les de regions de ValĂšncia s’hi produeixen anualment unes sis mil cĂ rregues " (12)

Tant Ă©s aixĂ­, que es coneixen casos de famĂ­lies catalanes que tenien cultius de sucre fora de la penĂ­nsula i, fins i tot, fora de l’àrea dominada per la Monarquia Catalana. Un exemple sĂłn els Ferrer, que tenien a Limasol (Xipre) una gran plantaciĂł de canya de sucre, en el temps dels venecians(13). No sabem si aixĂČ pot tenir a veure amb el fet que Elionor d’AragĂł i ArenĂłs, descendent directe d’Alfons III, tambĂ© coneguda com a Elionor de Gandia, es va casar amb el rei Pere I de Xipre, el 1353, paĂ­s del qual va ser coregent des del gener del 1369. Provenint ella d’una zona del paĂ­s on la indĂșstria sucrera era prou potent, no seria gens d’estranyar que ella, o algĂș del seu seguici, introduĂŻssin aquesta indĂșstria en aquella illa.

I, com que tot el que Ă©s catalĂ , a partir dels Reis CatĂČlics ( a vegades fins i tot abans ) Ă©s menystingut o, la majoria de vegades, simplement desapareix, la indĂșstria sucrera valenciana ha estat tradicionalment menysvalorada. Fins al punt que, pels voltants del 1500, els historiadors oficials no han reconegut el fet que hi havia gran consum de sucre a la penĂ­nsula d’origen valenciĂ , fet no reconegut pels historiadors oficials. Diu l’Ángel Barrios: "No acabo de comprendre com tants pocs marjals de canyes dolces a la Vall del Guadalfeo i RĂ­o Verde poden abastir el consum internacional o si volem [nomĂ©s] el consum de la part peninsular europea. Potser hi ha un problema de fonts..."(14). I tant que hi ha un problema de fonts!: ignorar la gran producciĂł que hi havia al PaĂ­s ValenciĂ  per aquestes dates, pel 1500 i primeries del segle XVI i suposar que el sucre consumit a la penĂ­nsula i totes les exportacions registrades eren degudes als moriscos de l’antic regne de Granada.

--

De ValĂšncia a les CanĂ ries

El primer enginy de sucre instal·lat a Madeira el trobem documentat l’any 1452 (15) en una llicĂšncia que l’infant Enric concedeix a Diogo de Teive, personatge molt vinculat a Catalunya i al descobriment, puix va ser ell i el seu pilot Pero Vasques els qui van comunicar a Colom l’existĂšncia d’un continent a l’altra banda de l’AtlĂ ntic (16). Un familiar de Diogo de Teive, anomenat a Catalunya Velasco de Tayde, prior de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem a Portugal i lloctinent del gran mestre de l’Orde, el catalĂ  Pere Ramon Sacosta, era a Catalunya, amb un seguici de 16 acompanyants, l’estiu del 1463 (17). Apareixen nombrosos Teive lluitant amb Pere IV en els anys de la Guerra Civil catalana de 1462-1472 (18).

 

Per tant, donada aquesta data de 1452, no Ă©s veritat, com algĂș ha afirmat (19), que la producciĂł sucrera fos importada simultĂ niament i directament des de SicĂ­lia a Madeira i a ValĂšncia. A Madeira, com hem vist, hi va arribar mĂ©s de cinquanta anys desprĂ©s que ho fes a ValĂšncia (v. capĂ­tol anterior).

Un detall important a l’hora de corroborar la hipĂČtesi de la procedĂšncia valenciana de la tecnologia sucrera portuguesa Ă©s el del nom del mestre sucrer que la va dur a les Açores i que, segons unes fonts era Antonio Curvelo, perĂČ que, segons d’altres, era, simptomĂ ticament, Antonio CatalĂŁo(20).

Des de Madeira, sempre segons la versiĂł oficial, la tecnologia sucrera va fer el salt a les CanĂ ries. Ens diuen els investigadors Eduardo Aznar Vallejo i Ana Viña Brito: “La planta [canya de sucre] fou introduĂŻda [a CanĂ ries] des de Madeira, d’on el governador Pedro de Vera la va fer venir, juntament amb el personal necessari per a la seva posada en cultiu i industrialitzaciĂł. Aquest origen portuguĂšs deixarĂ  una Ă mplia marca en la designaciĂł de les instal·lacions, els operaris, els instruments...”. I continuen: “ Des de CanĂ ries el sucre passarĂ  a les Índies, com posen de manifest les reials cĂšdules per quĂš en Lope de Sosa [governador de les CanĂ ries] dugui a l’Espanyola mestres de sucre canaris ” (21).

Aquesta histĂČria topa amb alguns problemes importants. En primer lloc, cal tenir present que, en aquells temps, Castella i Portugal eren enemics irreconciliables. Com permetria Portugal que una tecnologia seva, tan lucrativa fos cedida al seu pitjor enemic?

En efecte, l’arxiver Silva Marques documenta que, a Madeira, l’any 1478, hi vivia el mestre sucrer valencià James (Jacme/Jaume) Timer. El novembre d’aquell mateix any. el príncep de Portugal, futur rei Joan II, l’autoritzava a tenir naus per comerciar des de Madeira amb Portugal i amb altres regnes, excepte Castella (22).

Aquest document Ă©s importantĂ­ssim ja que, d’una banda, confirma la hipĂČtesi aquĂ­ defensada: que van ser els mestres sucrers valencians els que van dur la tecnologia de la indĂșstria sucrera a Madeira i, de l’altra que, si Portugal no permetia ni tant sols exportar a Castella mercaderies provinents de Madeira, especialment sucre, com hauria permĂšs que Castella rebĂ©s la tecnologia i els experts en la fabricaciĂł del sucre? Completament impossible. Tot i la firma del Tractat d’Alcaçobas de 1479 amb quĂš, en teoria i entre altres coses, es va acordar la pau entre els dos regnes, la desconfiança i la rivalitat portuguesa envers Castella, primer i amb la Monarquia HispĂ nica desprĂ©s, no va deixar d’existir mai i encara perdura.

Per altra banda, un altre punt feble de la versiĂł oficial el trobem en tota la informaciĂł referida a la personalitat del governador Pedro de Vera, del qual parlarem mĂ©s extensament en un proper article, suposadament andalĂșs perĂČ, en realitat, membre de la famĂ­lia dels MartĂ­nez de Vera, de sang reial, la qual cosa capacitaria Pedro de Vera per ocupar el cĂ rrec de governador, un cĂ rrec reservat tradicionalment a persones vinculades amb la casa reial. Els MartĂ­nez de Vera eren, a mĂ©s, originaris de la comarca de la Safor, regiĂł amb una indĂșstria sucrera molt potent. El fet que Pedro de Vera fos valenciĂ  i de la Safor explicaria moltes de les contradiccions i els buits que envolten la seva figura. Pedro de Vera, senzillament, s’hauria endut amb ell, del seu paĂ­s a les CanĂ ries, els experts, els planters i la maquinĂ ria necessĂ ries per introduir i implementar una tecnologia i una producciĂł amb quĂš estava perfectament familiaritzat.

Finalment, cal remarcar un problema important que afecta la versiĂł oficial en el seu conjunt. Els documents a partir dels quals ha estat confegida no sĂłn contemporanis sinĂł que sĂłn tardans o molt tardans, del segle XVII, tret d’un de datat el XVI. L’allunyament temporal pot distorsionar la veracitat dels fets que s’hi recullen. Les diverses fonts es referencien entre si i semblen basar-se en un mateix relat primari que hauria desaparegut. Cap d’elles, perĂČ, concreta les proves en quĂš es basa l’afirmaciĂł que el sucre va arribar des de Madeira a les CanĂ ries (23). Simplement, vagues referĂšncies a tot un seguit d’articles de caire agrĂ­cola i ramader (24) que Pedro de Vera hauria fet venir “d’Espanya i de Madeira”, entre els quals, sense precisar exactament la procedĂšncia, hi havia la canya de sucre.

 

Arribats a aquest punt, val la pena fer un breu comentari de cadascuna d’aquests fonts:

• CrĂČnica Ovetense (1639), que se’ns diu que Ă©s una cĂČpia de l’original escrit per l’alferes Alonso Jaimes de Sotomayor, original que, naturalment, tal i com seria d’esperar, s’ha “perdut”: “el gobernador Pedro de Bera ynbiĂł a España y a la ysla de la Madera por frutales y cañas de asĂșcar, legunbres y todo jĂ©nero de ganados, y casa, y se plantaron por toda la ysla muchĂ­simos cañauerales, que luego comensaron a dar ynfinito asĂșcar muy bueno...  ...el dicho gobernador Bera hiso el primer ynjenio de agua serca de la ciudad... ...y el alfĂ©res Sotomayor hiso otros, que molĂ­a con caballos” veient de passada com el cultiu es va estendre sobremanera (25). Costa de creure que a Madeira sobressin, per a l’enemic a mĂ©s, tants mestres sucrers i mĂ©s tenint en compte la prohibiciĂł abans citada.

• CrĂłnica Lacunense (cĂČpia tardana, del segle XVII), on Pedro de Vera Ă©s anomenat Rodrigo (perĂČ nomĂ©s a la portada) i l’inici de la campanya de conquesta de les CanĂ ries del dit Jean de Bethencourt el 1439 en comptes del 1402, que Ă©s el que ens diu la histĂČria oficial (26).

·         CrĂłnica Matritense (la mĂ©s propera als fets, “nomĂ©s” uns setanta anys desprĂ©s, a mitjans del segle XVI). Ens dĂłna una versiĂł diferent: “hiço traer de Castilla y de la isla de Madera muchos sarmientos y otras plantas y semillas y cañas de asĂșcar...  ...Y Pedro de Vera hiço el primer ingenio de el agua en ella... ...y Alonso Jaimes hiso otro que molĂ­a con caballos... ...AsĂ­ que los dichos ingenios fueron los primeros que fabricaron açĂșcares en Canaria” (27). AtenciĂł al detall: ja no Ă©s Espanya, Ă©s de Castella d’on vĂ©nen els bĂ©ns productius importats pel governador, a part de Madeira, Ă©s clar. AixĂČ ens dĂłna a entendre que no era ni “Espanya” ni “Castella”, de ben segur que era “Catalunya” o “ValĂšncia”.

·         Historia de la conquista de las siete yslas de Canaria, (recopilaciĂł feta el 1646) que tambĂ© diu “el gouernador Vera imbiĂł a España y a la ysla de Madera por frutales y cañas de asĂșcar, legumbres y todo gĂ©nero de ganados y casa, y con esto se plantaron  por toda la ysla muchĂ­ssimos cañaverales, que luego empesaron a dar mucha abundancia de asĂșcar  muy bueno” (28).

• Libro Segundo prosigue la conquista de Canaria (passa per ser una cĂČpia fidel (sic) d’un original escrit per uns anomenats Pedro GĂłmez Escudero (Scudero) i un Sedeño o Cerdeño) Diu: “El Gouernador Pedro de Vera inviĂł a Spaña i a la isla de la Madera a buscar frutales para plantar luego que se acauĂł la conquista, con que en brebe tiempo se poblĂł de frutos: parras, cañas de asĂșcar, i todo gĂ©nero de ĂĄrboles, legumbres, animales, asnos, cauallos, ieguas, vacas, bueies, conejos, perdices, menos liebres que no ai. ” (29).

Si ens hi fixem bĂ©, enlloc concreta que la canya de sucre vinguĂ©s de Madeira! Concloure que la canya de sucre va venir exactament de Madeira Ă©s una mera suposiciĂł, basada en la negaciĂł de l’existĂšncia d’una indĂșstria sucrera a “Espanya”, negaciĂł totalment inexacta, com hem vist.

En definitiva, com que no Ă©s versemblant que els enemics s’ajudin entre si, i ja hem vist que hi havia una expressa prohibiciĂł de comerciar amb Castella, es fa difĂ­cil pensar que hi haguĂ©s un traspĂ s tecnolĂČgic –i mĂ©s d’un producte estratĂšgic- des de Portugal a Castella. Si aixĂČ afegim que l’Ășnic lloc d’on podia venir tecnologia per a la producciĂł industrial de sucre des d’Espanya (entesa com a entitat geogrĂ fica) era el regne de ValĂšncia, fet que calia esborrar de la histĂČria, tot fa pensar que “i de Madeira” Ă©s una interpolaciĂł posterior amb una clara intencionalitat polĂ­tica:ocultar la presĂšncia de sĂșbdits de la monarquia catalana en un territori que Castella volia apropiar-se en exclusiva.

Vocabulari catalĂ  en les indĂșstries sucreres de les CanĂ ries i AmĂšrica

 

El lĂšxic relacionat amb la tecnologia sucrera pot ser un instrument molt valuĂłs a l’hora d’establir la connexiĂł de la indĂșstria del sucre de Madeira i de les CanĂ ries i, per extensiĂł d’AmĂšrica, amb ValĂšncia.

Prenem, per exemple, el mot castellĂ  trapiche que designa un element essencial del procĂ©s sucrer: el molĂ­ emprat per extreure el suc de la canya de sucre. Malgrat que hi ha qui l’ha volgut relacionar amb el siciliĂ  trapeto, que haurien adoptat els portuguesos i d’on hauria passat al castellĂ  transformat en trapiche, estĂ  reconegut que aquest terme Ă©s una castellanitzaciĂł de la paraula catalana trapig (30), nom que, des d’inicis del segle XV, rebia el molĂ­ de sucre al regne de ValĂšncia. La castellanitzaciĂł trapiche ja estĂ  documentada a MĂșrcia, l’any 1456 (31), en un intent fallit d’introduir la indĂșstria sucrera en aquella zona, trenta anys abans del suposat viatge de la paraula de Madeira a les CanĂ ries

Joan Coromines remarca l’origen mossĂ rab –no pas castellĂ - del terme, en el seu Diccionario EtimolĂłgico de la Lengua Castellana. L’investigador Humberto LĂłpez Morales, afegeix: “És curiĂłs que la primera documentaciĂł del vocable [trapiche] no aparegui (segons el que avui sabem) fins al 1535, precisament a la HistĂČria de FernĂĄndez de Oviedo, data en veritat molt tardana per a una paraula que devia tenir uns quants segles de vida...”(32)(33). Molts segles de vida sĂ­, perĂČ, en catalĂ , Ă©s clar.

Segons el diccionari Alcover-Moll la paraula “trapig” designa una fusta per premsar i no nomĂ©s l’acciĂł de “trepitjar”. És l’eina amb quĂš es fa l’acciĂł de premsar. No ens ha d’estranyar que s’escrigui amb “a” puix el verb “trepitjar” Ă©s “trapitjar” en catalĂ  occidental, segons ens diu Joan Corominas. Per cert, l’Ășs de la paraula “trapig” com a instrument de premsar canya de sucre ja consta a CastellĂł de la Plana el 1417.

L’origen catalĂ  del mot trapiche tan sols seria la punta de l’iceberg d’un vocabulari que, tot i que requeriria d’una anĂ lisi etimolĂČgica acurada, desprĂšn un inequĂ­voc aroma catalĂ , com ens han revelat les profuses investigacions de Manel Capdevila. Esmentarem alguns exemples:

La paraula “melassa” (lĂ­quid de color fosc i sabor dolç que resta com a residu del sucre de canya), amb un significat semblant a mel basta o poc refinada, en castellĂ  melaza (que no sembla derivar de miel, puix la “i” abans de la “e” en castellĂ  s’hi acostuma a afegir, no a treure), en francĂšs mĂ©lasse i molasse en anglĂšs.

O el terme “bagĂ s” (residu de la canya de sucre un cop se n’ha tret el suc), bagazo en castellĂ , perĂČ en francĂšs i en anglĂšs bagasse. No sembla que aquesta paraula francesa vingui del castellĂ , sinĂł que, per la seva forma, sembla mĂ©s aviat agafada directament del catalĂ .

El concepte “massa cuita” (suc de la canya escalfat amb vapor), en francĂšs masse cuite i fullmasse o masse cuite en anglĂšs. Com que el conreu de la canya a les possessions franceses del Carib es posterior a l’hispĂ nic Ă©s versemblant pensar en una influĂšncia hispĂ nica sobre el vocabulari tĂšcnic francĂšs i no al contrari.

A Santo Domingo, la part de la planta que quedava a terra un cop tallada la canya l’anomenaven zoca i la segona soca era anomenada rezoca(34), paraules d’evident ressonància catalana

El mot perol o parol, escrit d’aquesta darrera forma tambĂ© en portuguĂšs, i que tĂ© el mateix significat que en catalĂ  (35), documentat per primer cop a CanĂ ries el 1586 i a Santo Domingo el 1547. És absurd el suposat origen portuguĂšs d’aquesta paraula, que no apareix documentada en aquest idioma fins el 1711 al Brasil, i que el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española reconeix com a provinent del catalĂ .

Les paraules escumero o espumero o maestro de espumas, que fan venir del portuguĂšs escumeiro (36). Al meu entendre, Ă©s un catalanisme provinent de les paraules catalanes escuma i del seu derivat escumer.

Desburgar i el seus substantius desburgue i desburgador, que fan venir des portuguÚs esburgar, que significa pelar la canya, traient-li el cabdell i les fulles (37). Sembla molt més simple fer-lo derivar del català esporgar i esporgador, del mateix significat.

A moltes d’aquestes paraules, com hem vist, els ha estat atribuïda una etimologia portuguesa, justificada, de vegades, per la presùncia de grups relativament nombrosos de portuguesos en territoris colonials hispànics. És el cas d’uns 200 portuguesos que treballaven com a tùcnics en els enginys sucrers, el 1535 (38). Ja vam veure en el capítol anterior que no resultava gaire creïble el transvasament d’especialistes en tecnologies estratùgiques entre estats que rivalitzaven per l’hegemonia mundial.

En la majoria de casos, l’origen catalĂ  del vocabulari sucrer respondria amb naturalitat, per una banda, els problemes etimolĂČgics i, per l’altra, encaixaria millor amb la realitat polĂ­tica de l’AmĂšrica hispĂ nica ja que, a diferĂšncia dels portuguesos, la presĂšncia dels sĂșbdits dels estats catalans en terres americanes, a mĂ©s de ser del tot normal, estava jurĂ­dicament emparada per les lleis d’Índies.

Sabem que el mateix Colom va dur plançons de canya de sucre en el seu segon viatge per comprovar com s’aclimatava aquesta planta a les illes del Carib. La presĂšncia catalana va ser evident des del primer moment de la descoberta. I, a mĂ©s, relacionada amb la indĂșstria sucrera. Va ser el catalĂ  Miquel de Ballester, primer alcaid de ConcepciĂłn a l’illa Espanyola qui va instal·lar la primera producciĂł industrial de sucre (39).

Segons l’historiador Mervyn Ratekin, el 1519, per atendre les necessitats dels propietaris sucrers de l’Espanyola es van emetre unes ordres reials per tal de “reclutar tĂšcnics de molĂ­ [de sucre] des de les illes CanĂ ries i des d’Espanya i enviar-los a l’Espanyola”(42). Ja hem vist que l’Ășnic lloc de l“Espanya” d’aquell moment d’on podien provenir els tĂšcnics sucrers era el regne de ValĂšncia.

Va ser per aquestes dates que els colonitzadors de l’Espanyola van començar a adonar-se que l’extracciĂł d’or havia deixat de ser rendible. AixĂ­, van reprendre amb molta força la indĂșstria sucrera, segons explica en Frank Moya Pons. Sembla que un dels primers impulsors de la importaciĂł de maquinĂ ria i mestres sucrers va ser un tal Hernando de GorjĂłn que, aviat va ser imitat per altres propietaris com Gonzalo de Vellosa o els germans Tapia. Els pares jerĂČnims van començar a concedir prĂ©stecs de 500 pesos a tothom qui volguĂ©s engegar un negoci sucrer. Es van posar en marxa no menys de 40 trapigs o enginys entre 1519 i 1520. La idea va ser molt ben acollida per tothom i van ser moltĂ­ssims els pobladors de l’Espanyola que s’hi van afegir, de manera que es va aconseguir una forta represa de l’economia illenca i, de retruc, del massiu trĂ fic d’esclaus negres africans emprats per al funcionament d’aquesta indĂșstria (43).

Tot el que hem anat exposant fins aquĂ­, apunta clarament a un origen valenciĂ  de les indĂșstries sucreres colonials de Madeira, CanĂ ries i AmĂšrica. Qualsevol -poc probable- derivaciĂł siciliana no ens mouria, de fet, del estats de la Monarquia Catalana, que ens han dit fins ara que no van tenir res a veure ni amb el descobriment ni amb la conquesta d’AmĂšrica. L’origen valenciĂ  de la indĂșstria sucrera d’ultramar constitueix una prova mĂ©s del protagonisme catalĂ  en les empreses de descoberta i conquesta canĂ ria i americana. (v. Annex 3)

I com a corol·lari d’aquesta conclusiĂł hem de dir que s’ha comprovat que el sucre no era un aliment habitual al regne de Castella ni a Andalusia abans del segle XVI i, en canvi, sĂ­ que ho era en els territoris catalans i a l’AragĂł, especialment al regne de ValĂšncia (44). A Castella, nomĂ©s els moriscos de l’antic regne de Granada en consumien habitualment. Per als cristians de Castella era un producte de gran luxe en el millor dels casos, quan no s’usava nomĂ©s com a medicament.

Colom, el 1494, fa portar una quantitat relativament important  de sucre (parla de 10 caixes) cap a les Índies, perquĂš els espanyols que ja hi eren instal·lats el troben a faltar (45). Si aquests espanyols, tots ells cristians, haguessin sigut andalusos, extremeny o castellans, com ens volen fer creure, no haurien trobat a faltar un aliment que habitualment no consumien. Igualment, en el tercer viatge, l’any 1498, Colom regala als indĂ­genes de l’illa ja anomenada per ell de la Trinitat, entre altres foteses, sucre, ignorem, perĂČ en quina quantitat (46). No Ă©s gaire versemblant pensar que, conqueridors castellans regalessin com una fotesa un producte tan car i escĂ s, un producte per a ells de gran luxe i, a mĂ©s, un medicament que els podria ser imprescindible.

Carles Camp

30/09/2011

Bibliografia

(1) Henri Bresc, "La canne de sucre dans la Sicile Medievale". Actas del Segundo Seminario Internacional sobre la Caña de AzĂșcar; Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de AndalucĂ­a, setembre 1990, p. 43-57.

(2) Henri Bresc, op.cit., p.45.

(3) Ángel Barrios GarcĂ­a, "Precios de mercado y niveles de precios en Europa Bajomedieval". Actas del Tercer Seminario Internacional sobre la Caña de AzĂșcar; Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de AndalucĂ­a, setembre 1991, p. 9-28.

(4) Gonzalo de Reparaz (fill), La Ă©poca de los grandes descubrimientos españoles y portugueses. ColecciĂłn Labor, SecciĂł VII, Geografia, NÂș 75, Editorial Labor, S.A. Barcelona-Buenos Aires, 1931.

(5) Sidney M. Greenfield, "Sugar cane in the Atlantic Islands". Actas del Primer Seminario Internacional sobre la Caña de AzĂșcar. Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de AndalucĂ­a, setembre 1989, p.67.

(6) G. RossellĂł Bordoy, "CerĂĄmica y azĂșcar en Ă©poca medieval". Actas del Cuarto Seminario Internacional sobre la Caña de AzĂșcar; Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de AndalucĂ­a, setembre 1994, p.89-90.

(7) Carme BarcelĂł, Antoni Labarta, "La industria azucarera valenciana y su lĂ©xico (siglos XV-XVI)". Actas del Segundo Seminario Internacional sobre la Caña de AzĂșcar; Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de AndalucĂ­a, setembre 1990, p.77, 96-7.

(8) Carme BarcelĂł, Antoni Labarta, op.cit., p.98.

(9) Henri Bresc, op.cit., p.51.

(10) Santiago Laparra LĂłpez, "Un paisaje singular: Borjas, azĂșcar y moriscos en la Huerta de GandĂ­a". Actas del Quinto Seminario Internacional sobre la Caña de AzĂșcar; Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de AndalucĂ­a, setembre 1993, p.130-1.

(11) Onofre Vaquer Bennasar, "¿Dónde nació Cristóbal Colón?" El Calaix d’El Tall-4, El Tall Editorial, Palma de Mallorca, 1991, p. 38.

(12) JerĂłnimo MĂŒnzer, Viaje por España y Portugal. Ediciones Polifemo; Madrid, 2002, p. 47-8.

(13) Eugeni Casanova, Almogàvers, monjos i pirates. Viatge a l’orient català. Ed. Proa; Barcelona, 2001, p.225.

(14) Ángel Barrios, Actas del Tercer Seminario Internacional sobre la Caña de AzĂșcar. Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de AndalucĂ­a, setembre 1991, p.141.

(15) Sidney M. Greenfield, “Sugar cane in the Atlantic Islands”. Actas del Primer Seminario Internacional sobre la Caña de AzĂșcar. Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de AndalucĂ­a, setembre 1989, p.67.

(16) Carles Camp PĂ©rez, “Diogo de Teide, Colom i la Descoberta”, Actes del Segon Col·loqui sobre Colom, Portugal, i la Descoberta d’AmĂšrica, en premsa http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=FA0078&PatronBusquedaDescripcion=diogo+de+teive

(17) Jaume Sobrequés i Callicó, Catålogo de la Cancillería de Enrique IV de Castilla, Señor del Principado de Cataluña. Centro Superior de Investigaciones Científicas, Institución Milå y Fontanals, Departamento de Estudios Medievales, Anuario de Estudios Medievales, Anejo 7; Barcelona, 1975, p. 281, 295.

(18) J.Ernest MartĂ­nez Ferrando, CatĂĄlogo de la documentaciĂłn de la CancillerĂ­a Regia de Pedro de Portugal (1464–1466). General de Archivos y Bibliotecas, Servicio de Publicaciones del Ministerio de EducaciĂłn Nacional; Madrid, 1953, Documents nÂș 456, 616, 1.287, 1.298, 1.345, 1.376, 1.379, 1.386, 1.496, 1.911, 2.396, 2.622, 2.942, 2.969, 3.037 i 3.197.

(19) Carme BarcelĂł, Antoni Labarta, Carme BarcelĂł, Antoni Labarta, “La industria azucarera valenciana y su lĂ©xico (siglos XV-XVI)”. Actas del Segundo Seminario Internacional sobre la Caña de AzĂșcar; Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de AndalucĂ­a, setembre 1990, p.75.

(20) Sidney M. Greenfield, op. cit., p.71.

(21) Eduardo Aznar Vallejo i Ana Viña Brito, “El azĂșcar en Canarias”. Actas del Primer Seminario Internacional sobre la Caña de AzĂșcar; Casa de la Palma, Motril ( Granada ), setiembre 1989, p. 173-188.

(22) B. Bonet ReverĂłn, “Las expediciones a las Canarias en el siglo XV”. Revista de Indias (1945), p.127, Nota 58 a peu de pĂ gina: João Martins Silva Marques, Descobrimientos portugueses. Vol. III, nĂșm. 138, p. 178.

(23) Eduardo Aznar Vallejo, La integraciĂłn de las Islas Canarias en la Corona de Castilla (1478-1526). ColecciĂłn Viera y Clavijo, VI, Ed. Secretariado de Publicaciones de la Universidad de La Laguna; La Laguna, 1983, p.260.

(24) Francisco Morales PadrĂłn, Canarias, CrĂłnicas de su conquista, Ed. Cabildo Insular de Gran Canaria, 1978, p. 164, 226, 253, 317 i 419.

(25) Francisco Morales PadrĂłn, op. cit., p. 164.

(26) Francisco Morales PadrĂłn, op. cit., p. 226.

(27) Francisco Morales PadrĂłn, op. cit., p. 253.

(28) Francisco Morales PadrĂłn, op. cit., p. 317.

(29) Francisco Morales PadrĂłn, op. cit., p. 419

(30) MarĂ­a MartĂ­nez MartĂ­nez, “ProducciĂłn de azĂșcar en Murcia: un proyecto fracasado del siglo XV”. Actas del Cuarto Seminario Internacional sobre la Caña de AzĂșcar. Casa de la Palma, Motril Junta de AndalucĂ­a, setembre 1992, p.155.

(31) MarĂ­a MartĂ­nez MartĂ­nez, op. cit., p. 158-62.

(32) Humberto LĂłpez Morales, “OrĂ­genes de la caña de azĂșcar en IberoamĂ©rica”. Actas del Primer Seminario Internacional sobre la Caña de AzĂșcar. Casa de la Palma, Motril. Junta de AndalucĂ­a, setembre 1989, p.201.

(33) Humberto LĂłpez Morales, op. cit., p. 202.

(34) Humberto LĂłpez Morales, op. cit., p. 199-200.

(35) Cristóbal Corrales, Dolores Corbella, “Contribución a la historia de la terminología azucarera canaria”. Anuario de Estudios Atlánticos. Madrid-Las Palmas, 2008, num. 54-II, p. 347-348.

(36) CristĂłbal Corrales, Dolores Corbella, op. cit., p. 350.

(37) CristĂłbal Corrales, Dolores Corbella, op. cit., p. 352-353.

(38) Humberto LĂłpez Morales, op. cit., p. 197.

(39) Humberto LĂłpez Morales, op. cit., p. 192.

(42) Mervyn Ratekin, “The Early Sugar Industry In Española”. Hispanic America Historical Review, febrer 1920, p.1-19.

(43) Frank Moya Pons, La Española en el siglo XVI 1493-1520. Universidad CatĂłlica Madre y Maestra; Santiago, RepĂșblica Dominicana, 1978, p. 256-268.

(44) ExpiraciĂłn GarcĂ­a SĂĄnchez, “El azĂșcar en la alimentaciĂłn de los andalusĂ­es”. Actas del Primer Seminario Internacional sobre la Caña de AzĂșcar. Casa de la Palma, Motril. Junta de AndalucĂ­a, setembre 1989, p.230.

(45) Humberto LĂłpez Morales, op. cit., p. 192.

(46) CristĂłbal ColĂłn, Textos y Documentos completos, ediciĂłn de Consuelo Varela. Alianza Editorial, 1992, p. 395.