A LA MESA DEL CONGRÉS DELS DIPUTATS

-------, a l' empara del que estableix l' article 124 i següents del vigent Reglament del Congrés dels Diputats, ens dirigim a aquesta Mesa per presentar la següent

PROPOSICIÓ DE LLEI ORGÀNICA D' AMNISTIA I DE RESOLUCIÓ DEL CONFLICTE POLÍTIC ENTRE CATALUNYA I L' ESTAT ESPANYOL

EXPOSICIÓ DE MOTIUS I

En una societat democràtica avançada, el lliure exercici dels drets polítics no hauria de tenir com a resposta la via de la justícia penal. La llibertat d' expressió, de reunió i manifestació, de participació política mitjançant el vot per a l' elecció de representants o per a l' expressió directa d' una decisió, constitueixen mecanismes bàsics i essencials que garanteixen la salut democràtica d' una societat. Es tracta de drets i llibertats fonamentals que no només garanteixen l' expressió de la voluntat dels ciutadans individualment i en el seu conjunt, sinó que a més es configuren com les eines bàsiques amb què canalitzar democràticament el dissens i la resolució dels conflictes polítics.

I això és rellevant perquè l'històric conflicte polític entre Catalunya i l'Estat espanyol es va aguditzar precisament després del fracàs de la proposta d'un nou pacte estatutari, enèsim intent de trobar un encaix de les aspiracions d'autogovern catalanes per part dels actors polítics, socials, econòmics i culturals de Catalunya. En efecte, la reforma estatutària aprovada pel Parlament de Catalunya, per les Corts Generals i refrendada per la ciutadania catalana el 2006 va topar amb el recurs a la via

jurisdiccional.

1

A grans trets, l' Estatut de 2006 partia d' una interpretació oberta del marc constitucional i de les potencialitats jurídiques de la norma estatutària com a instrument per a l' aprofundiment de l' autogovern. Així mateix, en tractar-se d' una llei orgànica estatal, també reflectia normativament el compromís polític del Parlament de Catalunya i de les Corts Generals, ratificat pels ciutadans catalans. Entre altres objectius, perseguia un millor reconeixement de la identitat comunitària de Catalunya, l' elevació a rang estatutari del model lingüístic, l' increment i la major garantia de les competències, així com un sistema de finançament suficient, equitatiu i solidari.

La Sentència 31/2010, de 28 de juny, del Tribunal Constitucional, no va ser diferent amb un legislador tan singular com el de la reforma estatutària catalana, truncant d'aquesta manera la culminació normal del procés de reforma; es desactivava normativament el text de l' Estatut de 2006, aprovat amb alt consens polític i ratificat per la ciutadania a les urnes, desplaçant així no només la via parlamentària pactada sinó també el diàleg polític com a mètode per a la resolució de conflictes. La mobilització ciutadana contra la sentència va ser immediata i massiva. El 10 de juliol de 2010, centenars de milers de persones van desfilar pels carrers de Barcelona, en què va ser qualificada com la manifestació més gran de la història de la democràcia a Catalunya. En el terreny parlamentari, el rebuig a la sentència es va concretar en la Resolució 750/VIII, del Parlament de Catalunya, de 16 de juliol de 2010.

Amb posterioritat, el president de la Generalitat va traslladar al president del Govern espanyol una proposta de Pacte Fiscal que no va ser considerada. Es tractava d' una iniciativa, aprovada pel Parlament de Catalunya l' octubre de 2011 mitjançant l' Informe final d' una Comissió d' Estudi, que, en síntesi, propugnava un nou sistema de finançament, inspirat en el sistema de concert econòmic, però dotat de mecanismes que havien de permetre la contribució catalana a la solidaritat interterritorial.

Davant d' aquesta situació de conflicte entre les institucions de l' Estat i de la Generalitat, la societat catalana, a través dels seus legítims representants, va optar per reivindicar l' exercici ple dels drets i llibertats fonamentals per tal de decidir, de nou democràticament, el seu futur polític. Per a això, el Parlament de Catalunya va acordar acudir a una via apta i prevista en l'ordenament per conèixer l'opinió de la població, la qual cosa, a més de

clarificador, també era convenient en la fase de conformació de la voluntat prèvia a l' impuls de qualsevol iniciativa política.

El punt de partida va ser la Resolució del Parlament de Catalunya 5/X, de 23 de gener de 2013, mitjançant la qual la cambra catalana va expressar la voluntat d'exercir el dret a decidir en el marc de la legalitat vigent, en base al principi democràtic, seguint l'estela d'altres territoris integrants d'estats liberal demòcrates com Quebec (1980 i 1995) o Escòcia (acord de 2012 per convocar un referèndum el 2014) i tenint en compte, a més, el criteri expressat per la Cort Suprema del Canadà en el seu Dictamen de 1998 i en els informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional creat pel Govern de la Generalitat a principis de 2013.

El que es proposava amb el dret a decidir era l'aplicació d'un delicat equilibri entre legalitat i legitimitat en un estat de dret. Aquesta concepció partia del caràcter instrumental de la Constitució i de la seva submissió a la voluntat popular, per tal d' assolir vies interpretatives que permetessin canalitzar aquesta voluntat dins d' un marc constitucional que, si no preveu expressament l' eventualitat d' una secessió, sí que preveu el dret fonamental de participació. Així, el Consell Assessor per a la Transició Nacional, va identificar en un informe [«La consulta sobre el futur polític de Catalunya» (2013)] fins a cinc vies per a la convocatòria legal d'una consulta a Catalunya, que van ser rebutjades directament pel Govern espanyol o mitjançant pronunciaments adversos del Tribunal Constitucional.

En aquest context, n'hi ha prou de recordar la petició del Parlament de Catalunya a les Corts Generals (8 d'abril de 2014), rebutjada pel Congrés dels Diputats, perquè l'Estat delegara en la Generalitat de Catalunya les funcions executives necessàries per a autoritzar la convocatòria d'una consulta popular per la via de referèndum de caràcter consultiu, i això malgrat comptar amb un ampli suport de la Cambra i de la societat catalana. O la sort que van córrer tant la Llei de Catalunya 4/2010, del 17 de març, de consultes populars per via de referèndum, com la Llei de Catalunya

10/2014, de 26 de setembre, de consultes populars no

referendàries i altres formes de participació ciutadana, que van ser impugnades davant el Tribunal Constitucional.

Referent a això, cal assenyalar que la primera de les lleis va ser objecte d' un dictamen per part del Consell de Garanties Estatutàries

3

de Catalunya (DCGE 3/2010), que va declarar la seva general adequació a la Constitució i a l'Estatut, excepte alguns incisos que van ser modificats en la seva redacció final. La STC 51/2017, per contra, va declarar la seva inconstitucionalitat parcial, concloent, en el seu FJ 7, que la llei infringia la Constitució per introduir en l'ordenament la modalitat de referèndum d'àmbit autonòmic i que això lesionava la competència exclusiva estatal de l'article 149.1.32 CE. I, pel que a la segona de les lleis es refereix, cal tenir igualment present que el mateix Consell de Garanties (DCGE 19/2014) no només va manifestar que el text s'adequava a la Constitució i a l'Estatut, sinó que va interpretar que les consultes populars no referendàries no podien caracteritzar-se com un veritable referèndum, ja que no anaven dirigides al cos electoral.

En relació a aquesta qüestió ha jugat un paper molt rellevant la posició del Tribunal Constitucional que es reflecteix, entre d'altres, en les sentències 31/2015, 138/2015 i 259/2015, així com en els Actes

141 i 170 de 2016, i 24 de 2017. Així, es podria dir que la jurisprudència constitucional s' ha caracteritzat, d' una banda, per acollir una interpretació restrictiva de la Constitució, segons la qual el text constitucional, si no és reformat prèviament, no permet la convocatòria de referèndums com el reclamat des de Catalunya; i, de l'altra, per no limitar-se a declarar la suspensió i la nul·litat de les resolucions o disposicions relatives al referèndum, ja que ha imposat a les institucions catalanes, amb especial afectació per als membres de la Mesa del Parlament, l'obligació d'abstenir-se de tramitar qualsevol iniciativa en el mateix sentit, amb el risc, confirmat posteriorment, no només de suspensió immediata de les seves decisions sinó també d' incórrer en responsabilitats penals en cas d' incompliment.

A aquesta interpretació reductiva de la Constitució, allunyada d' una concepció útil del constitucionalisme, cal oposar un altre criteri interpretatiu derivat de l' aplicació conjunta del principi democràtic i de l' estat de dret i de la consegüent necessitat de no obstruir amb arguments jurídics no incontestables una reivindicació democràtica. A més que és de sobres conegut que, en democràcia, quan ha convingut, s' han imposat interpretacions flexibles dels preceptes constitucionals relatius als referèndums, afavoridors de l' exercici del dret de participació política. En les circumstàncies descrites, ni que dir té que les institucions catalanes es van veure davant la difícil disjuntiva

política d'acatar les decisions del Tribunal Constitucional i renunciar a fer el referèndum, o respectar els pronunciaments de la majoria del Parlament i continuar amb l'objectiu de celebrar el referèndum.

II

En aquest iter polític seguit per les institucions catalanes, és obligat esmentar també el procés participatiu sobre el futur polític de Catalunya del 9 de novembre de 2014 (9-N), plantejat com a alternativa davant la impossibilitat evidenciada de celebrar una consulta autoritzada per les Corts o regida per les lleis del Parlament de Catalunya. Igual que les anteriors consultes projectades, aquesta tenia com a objectiu conèixer l' opinió dels ciutadans catalans sobre el futur polític de Catalunya. Com és sabut, aquesta iniciativa va tornar a col·lisionar amb la judicialització del conflicte en lloc del recurs a les vies polítiques. Aquesta vegada, a més, davant la justícia penal, després de les accions exercides per l'Estat davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que va condemnar a penes de fins a dos anys d'inhabilitació per un delicte de desobediència als màxims responsables del Govern de la Generalitat, encapçalats pel seu president. Al seu torn, el Tribunal de Comptes, en l' exercici de les seves funcions jurisdiccionals, els va imposar una condemna de prop de 5 milions d' euros per les despeses efectuades per a l' organització de la consulta.

El resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya del 2015 no podia ser aliè a tot el succeït fins aquell moment. Obstruïda la via del referèndum pactat o de la consulta no referendària, i ateses les limitacions de l'expressió política del 9-N, les eleccions del mes de setembre van adquirir un caràcter plebiscitari, amb el resultat que aquests comicis van tenir una majoria favorable a iniciar un procés democràtic que culminés amb la independència de Catalunya, per al cas que així ho decidís la ciutadania amb el seu vot. Per això es va conformar una majoria parlamentària que no només va atorgar la seva confiança a un govern amb un programa públic, conegut i explícit en el sentit expressat, sinó que per voluntat expressa va residir el debat i les principals

decisions polítiques a la seu parlamentària, com demostra, entre

5

altres, la Resolució 306/XI, de 6 d'octubre de 2016, i la Moció

122/XI, de 18 de maig de 2017, de la qual es va derivar una carta dirigida pel president de la Generalitat al del Govern espanyol (24 de maig de 2017). En aquesta missiva, que no va ser considerada, es manifestava la voluntat de les institucions catalanes d'acordar amb l'Estat un referèndum sobre el futur polític de Catalunya.

La resposta de les institucions de l'Estat va insistir en el procés de judicialització complementat amb altres mesures administratives, especialment a partir del moment en què les institucions de la Generalitat van decidir continuar amb l'objectiu de l'organització d'un referèndum. En aquest punt cal esmentar el bloqueig de la inviolabilitat i l' autonomia parlamentària mitjançant tota mena d' accions i recursos judicials, als quals van seguir detencions i actuacions de les forces i cossos de seguretat de l' Estat, amb greu afectació als drets humans fonamentals, com es va posar en relleu durant la jornada de votació de l' 1 d' octubre de

2017.

Poc més tard, l'Audiència Nacional va dictar ordres de presó preventiva per a dos activistes socials, els líders d'Òmnium Cultural i de l'Assemblea Nacional Catalana. Seguidament, les actuacions judicials van assolir el conjunt del Govern de la Generalitat, diversos membres de la Mesa del Parlament de Catalunya i diferents portaveus i líders polítics. La presidenta del Parlament, el vicepresident del Govern i fins a set consellers van acabar ingressant a la presó setmanes més tard. La resta de membres del Govern, encapçalats pel seu president, així com altres destacats líders polítics, van optar per denunciar des de diferents estats europeus aquests esdeveniments i el desenvolupament dels procediments judicials iniciats contra dirigents independentistes a l'Estat espanyol.

Paral·lelament, i obviant el recurs a altres mecanismes polítics, es va imposar la intervenció de l'autogovern català mitjançant l'aplicació, fins aleshores inèdita, del mecanisme coercitiu emparat a l'article 155 de la Constitució, que va suposar la dissolució del Parlament de Catalunya, la convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya per part del Govern espanyol, el cessament de l'executiu català i el sotmetiment de l'Administració catalana a l'autoritat de l'Estat.

En efecte, el ple del Senat de 27 d'octubre de 2017 va aprovar les mesures coactives requerides pel Govern per garantir el compliment de les obligacions constitucionals i la protecció de l'interès general. Aquestes mesures van ser qüestionades en seu jurisdiccional a través de diversos recursos. D' una banda, s' assenyalava, quant a la fase de requeriment, la insuficiència de les iniciatives de diàleg desenvolupades pel Govern espanyol i l' absència de concreció sobre les possibles mesures a adoptar. De l'altra, en relació amb les mesures més greus efectivament adoptades (cessament del Govern i dissolució del Parlament) se subratllava la seva contradicció amb el principi constitucional d'autonomia política, la forma de govern parlamentària i els drets fonamentals de participació i d'exercici de càrrecs públics derivats de l'article 23 de la Constitució. Les posteriors sentències del Tribunal Constitucional, que van avalar la constitucionalitat de les mesures adoptades a l' empara de l' article 155 CE, van implicar la continuïtat de les interpretacions contràries a plantejar en termes de diàleg la solució al principal problema polític de l' Estat.

A tot això s'hi va sumar posteriorment, com a resultat evident de la renúncia al diàleg i la negociació política, un procés judicial que assumiria la Sala Penal del Tribunal Suprem, amb el resultat d'una condemna a nou dels processats —membres del Govern català, del Parlament de Catalunya, o dirigents d'entitats sobiranistes— a penes de presó d'entre 9 i 13 anys pel delicte, entre d'altres, de sedició (STS 459/2019). Però la causa no es va esgotar en aquesta condemna. El seu caràcter general contra el moviment independentista s' ha concretat en la fragmentació de la mateixa en múltiples causes seguides davant diversos jutjats d' instrucció, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el Tribunal de Comptes, l' Audiència Nacional i l' esmentat Tribunal Suprem. S'hi han vist involucrats centenars de ciutadans, alcaldes, diputats, membres del Govern i de l'Administració de la Generalitat, acadèmics, activistes socials, etc.

Davant d' aquesta situació, no hi ha dubte que una societat que es pretén avançada des del punt de vista democràtic ha de recuperar com a prioritària la via política per a la resolució dels conflictes de naturalesa política. Una constitució democràtica no s' ha d' erigir com un mur davant un problema polític profundament arrelat en la societat, sinó que, al contrari, ha d' exercir una funció

integradora, permetent el lliure debat parlamentari de totes les

7

iniciatives polítiques i fent possible l' expressió democràtica dels ciutadans per decidir el tipus d' articulació política que desitgen. I la millor eina per a la construcció d' aquesta solució és la de posar fi a la judicialització del conflicte i a l' exclusiu enfocament penalista donat fins al moment pels poders i institucions de l' Estat mitjançant l' amnistia per a tots els condemnats i encausats. Una amnistia que permeti esmenar el dany ocasionat fins ara i que permeti edificar una solució al conflicte sobre la base de fonaments sòlids, mitjançant el diàleg polític i el respecte a la voluntat majoritària de la ciutadania.

III

És sabut que la Constitució no esmenta explícitament la figura de l'amnistia. Amb tot, conté una referència al dret de gràcia en el seu article 62. i indicant que correspon al rei «exercir el dret de gràcia d'acord amb la llei, que no podrà autoritzar indults generals». Aquesta regulació constitucional es completa amb el que disposa l' article 87.3, que en el seu darrer incís estableix la prohibició de la iniciativa legislativa popular quant a la prerrogativa de gràcia, i en l' article 102.3 que impedeix l' aplicació de la mateixa als supòsits de la responsabilitat criminal del president i altres membres del Govern.

Això és rellevant perquè el silenci constitucional a propòsit de l'amnistia, combinat amb l'expressa prohibició quant als indults generals, ha portat alguns sectors de la doctrina penal a sostenir que la Constitució exclou l'amnistia del nostre ordenament jurídic, amb l'argument que, si el text constitucional prohibeix expressament com a mínim l'indult general amb més motiu s'ha d'entendre que prohibeix el més (l'amnistia). No obstant això, aquesta interpretació —de signe prohibicionista— ha estat contradit per nombrosos pronunciaments de la doctrina penal i constitucional, que han defensat l'admissibilitat de l'amnistia en el marc de la Constitució de 1978. De fet, la pròpia jurisprudència del Tribunal Constitucional, assenyaladament les sentències 63/1983 i

147/1986, ha vingut a confirmar aquesta última orientació doctrinal en no qüestionar, en termes constitucionals, l'actuació del legislador en aprovar al seu dia una legislació d'amnistia, afirmant

a més la possibilitat de concebre-la com «una raó derogatòria retroactiva d'unes normes i dels efectes lligats a les mateixes» (STC, 63/1983, FJ 2).

D' altra banda, sense deixar de tenir en compte que en la trajectòria històrica del constitucionalisme espanyol es troben precedents de l' admissibilitat de l' amnistia sense expressa previsió constitucional, es poden adduir altres arguments a favor de la inequívoca constitucionalitat d' aquest tipus d' iniciatives. En primer lloc, la possibilitat d' incloure l' amnistia en la genèrica previsió del dret de gràcia del ja esmentat article 62. i CE, en tant que aquesta figura tradicionalment en forma part i és substantivament diferent de l' indult. També, i partint del raonament anterior, que la prohibició continguda en el precepte constitucional es refereix exclusivament als indults generals. Finalment, el fet que l'Estat pot dictar disposicions retroactives favorables (art. 9.3

CE), la qual cosa, combinat amb l' absència de prohibició expressa de l' amnistia no impediria l' existència d' una legislació de la mateixa ja que, com s' ha assenyalat anteriorment, resulta molt similar a la legislació penal amb efectes retroactius. D' acord amb aquesta interpretació constitucional favorable a l' aprovació de lleis d' amnistia cal destacar que aquesta figura, com a causa d' extinció de la responsabilitat penal que és, segueix present a l' article 666.4 de la Llei d' enjudiciament criminal. Així doncs, no hi ha dubte que del marc constitucional es desprèn amb claredat que l' amnistia forma part de les potestats de legislador.

Aquesta proposició de llei es fonamenta, com s'ha dit, en el pressupost d'un greu conflicte entre les institucions polítiques de Catalunya i d'Espanya, que ha donat lloc a les penes de presó per als condemnats com a conseqüència de l'organització d'un referèndum o la celebració de manifestacions massives. Però també es fonamenta en el valor «justícia» com a instrument per superar el conflicte polític i recuperar l'estabilitat i la normalitat política. Aquest valor constitucional, a més, es plasma i s' articula juntament amb altres principis i valors democràtics, especialment el principi d' igualtat, ja que en el seu articulat es determina amb precisió el seu abast temporal, les conductes delictives a les quals s' aplica, i també l' àmbit subjectiu dels beneficiaris, amb voluntat de no excloure cap tipus de comportaments il·lícit, això és, amb el desig d' incloure totes les parts concernides en el

conflicte.

9

Això és de destacar perquè, sens dubte, la constitucionalitat d' una llei d' amnistia depèn de la seva adequada articulació amb els principis i valors generals del text constitucional de 1978. En aquest sentit, cal tenir en compte davant de tot que la Constitució de 1978 s'integra en la tradició liberal demòcrata que ha enlluernat els estats socials i democràtics de dret contemporanis. Per la qual cosa la projecció de valors com la justícia i la igualtat en qüestions com el fonament, la finalitat, l' àmbit i les condicions d' una llei d' amnistia haurien de presidir l' elaboració i l' aprovació de tota legislació d' amnistia en el marc de la Constitució espanyola de 1978.

Aquesta configuració de l'amnistia com a via de superació d'un greu conflicte polític entronca, a més, amb un rellevant precedent històric: l'amnistia ratificada per la Diputació Permanent del Congrés dels Diputats el 1936 a propòsit del decret llei de 21 de febrer del mateix any. Les concomitàncies amb la situació present són evidents ja que aquesta amnistia va implicar, entre altres fets, deixar sense efecte les penes de 30 anys de presó per delicte de rebel·lió que el Tribunal de Garanties Constitucionals de la Segona República havia imposat al president de la Generalitat i a membres del seu Govern pels fets del 6 d'octubre de 1934. L'exposició de motius de l'esmentat decret llei és prou eloqüent del sentit de l'amnistia ja que la qualifica «d'una mesura de pacificació convenient al bé públic i a la tranquil·litat de la vida nacional, en què estan interessats per igual tots els sectors polítics».

IV

Pel que fa als aspectes formals, als quals aquesta proposició de llei se subjecta, cal assenyalar que no sembla haver-hi dubte sobre que l' amnistia constitueix una matèria penal, i que, consegüentment, ha de ser aprovada mitjançant llei parlamentària, a més que, d' acord amb l' article 149.1.6 CE, per tractar-se d' una competència exclusiva de l' Estat, han de ser les Corts Generals les competents per a la seva aprovació. Pel que fa al tipus de llei, tampoc sembla que es pugui suscitar cap controvèrsia, en la mesura que, com s' ha dit, es tracta de matèria penal i per

consegüent afecta drets fonamentals, per la qual cosa, de conformitat amb l' article 81 CE, la llei ha de tenir el caràcter d' orgànica.

Entrant en els aspectes materials, i en coherència amb tot el que s' ha exposat, la present proposició de llei té com a àmbit objectiu tots els actes d' intencionalitat política, qualsevol que fos el seu resultat, tipificats com a delictes o com a conductes sancionables administrativament, realitzats des de l' 1 de gener de

2013 i fins al moment de l' entrada en vigor d' aquesta llei, qualsevol que sigui la seva denominació i contingut. S'entendrà per intencionalitat política qualsevol fet vinculat a la preparació, organització, convocatòria, finançament, afavoriment, promoció, execució i celebració tant del procés participatiu sobre el futur polític de Catalunya del 9 de novembre de 2014 com del referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre del 2017, així com els actes de protesta a la via pública que, amb la finalitat de defensar aquestes consultes o de criticar l' actuació de les autoritats governatives o jurisdiccionals haguessin estat perseguits penalment o administrativament des de la data de la celebració d' aquest referèndum. S' entendrà per moment de realització de l' acte aquell en què es va iniciar l' activitat subjecta a procediment penal, en qualsevol de les seves fases preprocessals, processals i d' execució, o administratiu, en qualsevol de les fases d' iniciació i instrucció i de finalització del procediment.

Queden compreses en l'aplicació d'aquesta llei, entre d'altres, la Causa Especial 20907/2017, seguida davant el Tribunal Suprem; el Sumari 1/19 seguit davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; el Sumari 2/19, seguit davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; el Procediment Abreviat 2/2019, seguit davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; el Procediment Abreviat

478/18, seguit davant el Jutjat Penal nº 11 de Barcelona; el Procediment Abreviat 99/2018, seguit davant el Jutjat Central d'Instrucció nº 6 de l'Audiència Nacional; el Sumari 7/2019, seguit davant la Secció 1a de l'Audiència Nacional; el Sumari 5/18 seguit davant el Jutjat d'Instrucció nº 13 de Barcelona; el Sumari 80/19, seguit davant la Secció d'Enjudiciament del Tribunal de Comptes; les diligències prèvies 576/2019 seguides davant el Jutjat d'Instrucció número 4 de Figueres; el Procediment

Abreviat 58/19 seguit davant el Jutjat d'Instrucció nº 3 de

11

Tortosa; les Diligències Prèvies 2/2020 seguides davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; i el Procediment Abreviat 1/2012 seguit davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

L' amnistia deixarà sense cap efecte, a més, els processos constitucionals, administratius, d' extradició activa, de cooperació jurídica europea i internacional, econòmics o comptables i electorals, conclosos o iniciats en cadascun d' aquests àmbits, relacionats amb les finalitats en l' apartat primer, així com a les investigacions impulsades en l' àmbit policial, fiscal o jurisdiccional amb la mateixa finalitat. No podrà iniciar-se cap procediment ni diligència de cap classe en relació amb els fets descrits en el numeral primer d' aquest article ni amb els relacionats amb els mateixos que fossin o haguessin pogut ser enjudiciats per connexió amb els esmentats. Així, les diligències i procediments encara no conclusos o sense resolució ferma seran arxivats sense més tràmit i tampoc podrà iniciar-se cap altre procediment o diligència en relació amb els fets referits ni amb els relacionats amb els mateixos que fossin o haguessin pogut ser enjudiciats per connexió.

En referència a l' àmbit subjectiu, l' amnistia s' estén a tots els possibles responsables penals, en qualssevol de les seves manifestacions, així com als responsables civils directes i subsidiaris i als eventuals partícips a títol lucratiu. També abraça els membres dels cossos i forces de seguretat, que, en ocasió d' actuacions d' investigació de qualsevol índole, o d' impediment de la realització dels fets esmentats al principi, s' hagin vist immersos en procediments penals, disciplinaris o de qualsevol altra índole, ja estiguin en curs o hagin conclòs amb condemnes o sancions.

L' amnistia portarà aparellada com a conseqüència l' extinció de la responsabilitat criminal derivada de les penes imposades o que es poguessin imposar amb caràcter principal o accessori, així com de les responsabilitats civils de qualsevol índole, exigibles davant qualsevol jurisdicció i derivades dels fets descrits. Igualment, es posarà fi a les investigacions i als processos judicials iniciats, així com a les declaracions de rebel·lia processal, processos d'extradició, euroordres o sol·licituds de suplicatori per sotmetre a judici les persones responsables de les actuacions o omissions

relatives als fets amnistiats. L' amnistia també determinarà la reintegració en la plenitud dels seus drets actius i passius als funcionaris civils sancionats, així com la seva reincorporació als cossos als quals pertanyin, si haguessin estat separats, sense dret a percebre havers pel temps en què no haguessin prestat servei efectiu, però amb el reconeixement de l' antiguitat corresponent i la percepció dels havers passius en el seu cas. També suposarà l' eliminació dels antecedents penals i notes desfavorables en expedients personals, tot i que el sancionat hagués mort. Es retornaran les fiances i les penes, sancions o multes de caràcter econòmic amb l'interès legal dels diners, així com tota classe d'embargaments, limitacions o restriccions de disposició patrimonial de les mateixes o els seus al·legats, a sol·licitud dels interessats. L' amnistia també deixa sense efecte les resolucions judicials i actes administratius o governatius que hagin produït acomiadaments, sancions, limitacions o suspensions dels drets actius o passius dels treballadors per compte d' altri, derivats dels fets contemplats en aquesta llei, restituint als afectats tots els drets que tenien en el moment d' aplicació d' aquesta de no haver-se produït aquelles mesures, incloses les cotitzacions de la Seguretat Social i mutualisme laboral que, com a situació d' assimilades a l' alta, seran de càrrec de l' Estat.

Finalment, la llei preveu l'aplicació de l'amnistia d'ofici o a instància de part, amb audiència, en tot cas, del ministeri fiscal. L' acció per demanar-la serà pública i imprescriptible, si bé els efectes econòmics estaran subjectes a les diferents normes de prescripció de l' Ordenament Jurídic. La seva aplicació correspondrà exclusivament als jutges i tribunals, i també a la jurisdicció no penal, si entenguessin o haguessin entès de les diligències i causes a què afecta aquesta llei, qualsevol que sigui l' estat de tramitació. Tot això afectarà igualment les fiscalies de qualsevol òrgan jurisdiccional o administratiu, així com les autoritats policials que hagin obert i arxivat o encara mantinguin diligències de qualsevol classe. A excepció de les resolucions d' excarceració, que seran acordades i executades immediatament, les esmentades resolucions s' adoptaran d' ofici, amb notificació immediata als interessats, en el termini màxim de dos mesos encara que haguessin cessat els seus efectes. El termini perquè els interessats o els seus hereus puguin demanar les resolucions o còpies

autèntiques de les mateixes serà de cinc anys. Les resolucions només

13

podran ser recorregudes pels interessats quan s' hagin vist denegades. L'autoritat judicial competent ordenarà en el termini màxim d'una audiència la immediata llibertat dels beneficiats per l'amnistia que es troben a la presó i deixarà sense efecte les ordres de cerca i captura dels que estiguessin declarats en rebel·lia. En el cas de requerir-la, les autoritats competents proveiran de passaports vàlids —o aixecaran qualsevol restricció que pesara sobre la llibertat de moviments dels amnistiats i que pogués estar reflectida en els sistemes de control i cooperació judicial i policial.

Per tot l' exposat, en nom de ------ ens dirigim a aquesta Mesa per, a l' empara del que estableix l' article 124 i següents del vigent Reglament del Congrés dels Diputats, presentar la següent Proposició de Llei Orgànica de regulació de l' amnistia i de resolució del conflicte polític entre Catalunya i l' Estat espanyol.

Article primer

1. Queden amnistiats tots els actes d'intencionalitat política, qualsevol que fos el seu resultat, tipificats com a delictes o com a conductes determinants de responsabilitat administrativa realitzats des de l'1 de gener de 2013 i fins al moment de l'entrada en vigor d'aquesta llei, siguin quina siguin la seva denominació i contingut. S'entendrà per intencionalitat política qualsevol fet vinculat a la preparació, organització, convocatòria, finançament, afavoriment, promoció, execució i celebració tant del procés participatiu sobre el futur polític de Catalunya del 9 de novembre de 2014 com del referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre del 2017, així com els actes de protesta a la via pública que, amb la finalitat de defensar aquest referèndum o de criticar l' actuació de les autoritats governatives o jurisdiccionals haguessin estat perseguits penalment o administrativament des de la data de celebració d' aquest referèndum. S' entendrà per moment de realització de l' acte aquell en què es va iniciar l' activitat subjecta a procediment penal, en qualsevol de les seves fases preprocessals, processals i d' execució, o

administratiu, en qualsevol de les fases d' iniciació i instrucció i de finalització del procediment.

Queden compreses en l'aplicació d'aquesta llei, entre d'altres, la Causa Especial 20907/2017, seguida davant el Tribunal Suprem; el Sumari 1/19 seguit davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; el Sumari 2/19, seguit davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; el Procediment Abreviat 2/2019, seguit davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; el Procediment Abreviat 478/18, seguit davant el Jutjat Penal nº 11 de Barcelona; el Procediment Abreviat 99/2018, seguit davant el Jutjat Central d'Instrucció nº 6 de l'Audiència Nacional; el Sumari 7/2019, seguit davant la Secció 1a de l'Audiència Nacional; el Sumari 5/18 seguit davant el Jutjat d'Instrucció nº 13 de Barcelona; el Sumari 80/19, seguit davant la Secció d'Enjudiciament de Tribunal de Comptes; les diligències prèvies 576/2019 seguides davant el Jutjat d'Instrucció número 4 de Figueres; el Procediment Abreviat 58/19 seguit davant el Jutjat d'Instrucció nº 3 de Tortosa; les Diligències Prèvies 2/2020 seguides davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; i el Procediment Abreviat 1/2012 seguit davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

2. L'amnistia deixarà sense cap efecte, a més, els processos constitucionals, administratius, d'extradició activa, de cooperació jurídica europea i internacional, econòmics o comptables i electorals, conclosos o iniciats en cadascun d'aquests àmbits, relacionats amb les finalitats en l'apartat primer, així com les investigacions impulsades en l'àmbit policial, fiscal o jurisdiccional amb la mateixa finalitat.

3. No podrà iniciar-se cap procediment ni diligència de cap classe en relació amb els fets descrits en el numeral primer d'aquest article ni amb els relacionats amb els mateixos que fossin o haguessin pogut ser enjudiciats per connexió amb els esmentats.

4. Les diligències i procediments encara no conclusos o sense resolució ferma seran arxivats sense més tràmit.

15

Article segon

En tot cas estan compresos en l' amnistia:

a) Els delictes de rebel·lió, sedició, desordres públics, desobediència, prevaricació, falsedat, malversació de cabals públics, o revelació de secrets, així com els delictes comesos amb ocasió o motiu d'ells.

b) Els actes d' expressió d' opinió, realitzats a través de premsa, impremta o qualsevol altre mitjà de comunicació.

c) Els actes de diversa índole que hagin estat mesurats per a la realització dels actes amnistiats, sigui la que sigui la seva denominació i ubicació legal.

Article tercer

1. També quedaran amnistiats els membres dels cossos i forces de seguretat pels actes generadors de causes penals o expedients administratius disciplinaris en curs o conclusos realitzats en ocasió d'actuacions d'investigació de qualsevol índole o d'impediment de la realització dels fets esmentats a l'article primer d'aquesta llei. De la mateixa manera, no podrà iniciar-se cap tipus de procediment en relació amb aquests fets.

2. En cap cas, haver estat sotmès a un procediment o haver estat condemnat tindrà cap reflex en els fulls personals de serveis d'aquests funcionaris.

3. En especial, queden amnistiades les actuacions contra els drets cívics, en especial, els relatius a detencions il·legals, lesions, i contra la integritat moral de les persones.

Article quart

1. L'amnistia determinarà l'extinció de la responsabilitat criminal derivada de les penes imposades o que es poguessin imposar amb caràcter principal o accessori, així com les

responsabilitats civils de qualsevol índole exigibles en qualsevol jurisdicció derivada d' aquests fets.

2. Els efectes i beneficis de l'amnistia a què es refereixen els tres primers articles d'aquesta llei seran en cada cas els següents:

a) L' autoritat judicial competent ordenarà la immediata llibertat dels beneficiats per l' amnistia que es trobés a la presó i deixarà sense efecte les ordres de cerca i captura, nacionals, europees i internacionals dels que estiguessin declarats en rebel·lia. En el cas de requerir-los, les autoritats competents proveiran de passaports vàlids o aixecaran qualsevol restricció que pesara sobre la llibertat de moviments dels amnistiats i que pogués estar reflectida en els sistemes de control i cooperació judicial i policial.

b) Es posarà fi a les investigacions i als processos judicials iniciats, així com a les declaracions de rebel·lia processal, processos d'extradició, euroordres o sol·licituds de suplicatori per sotmetre a judici les persones responsables de les actuacions o omissions citades a l'article 1 d'aquesta llei.

c) La reintegració en la plenitud dels seus drets actius i passius dels funcionaris civils sancionats, així com la reincorporació dels mateixos als seus respectius cossos, si haguessin estat separats. Els funcionaris recanvis no tindran dret a percebre havers pel temps en què no haguessin prestat servei efectiu, però se' ls reconeixerà l' antiguitat que els correspongui com si no hi hagués hagut interrupció en la prestació dels serveis.

d) L' eliminació dels antecedents penals i notes desfavorables en expedients personals, encara que el sancionat hagués mort o hagués causat baixa per qualsevol altre motiu que no fos sancionador.

e) Es retornaran les fiances i les penes, sancions o multes de caràcter econòmic amb l' interès legal dels diners, a favor de les persones que les van constituir, dipositar, o liquidar o al càrrec de les quals van ser executades, així com tota classe de

17

embargaments, limitacions o restriccions de disposició patrimonial de les mateixes o els seus al·legats i a sol·licitud dels interessats.

Article cinquè

L' amnistia deixa sense efecte les resolucions judicials i actes administratius o governatius que hagin produït acomiadaments, sancions, limitacions o suspensions dels drets actius o passius dels treballadors per compte d' altri, derivats dels fets contemplats en aquesta llei, restituint als afectats tots els drets que tindrien en el moment d' aplicació d' aquesta de no haver-se produït aquelles mesures, incloses les cotitzacions de la Seguretat Social i mutualisme laboral que, com a situació d' assimilades a l' alta, seran de càrrec de l' Estat.

Article sisè

1. L'amnistia s'aplicarà d'ofici o a instància de part amb audiència, en tot cas, del ministeri fiscal. L'acció per demanar-la serà pública.

2. L'aplicació de l'amnistia, en cada cas, correspondrà amb exclusivitat als jutges, tribunals, que entenguessin o haguessin entès de les diligències i causes a què afecta aquesta llei.

3. En tot cas, aquestes autoritats adoptaran, d'acord amb les lleis processals en vigor i amb caràcter d'urgència, les decisions pertinents en compliment d'aquesta llei, qualsevol que sigui l'estat de tramitació del procés i la jurisdicció de què es tracti.

4. A més, a petició de l'interessat, se'ls podrà certificar la integritat de l'expedient i, en tot cas, la resolució final recaiguda que aquesta llei deixa sense efecte i la resolució de l'aplicació de la mateixa a les diligències corresponents.

5. De la manera expressada en els numerals anteriors procediran els tribunals, sigui quina sigui la seva denominació i jurisdicció aliena a la penal, juntes electorals i altres organismes que