09-05-2014  (3107 lectures) Categoria: Articles

La persistència de la Corona d'Aragó més enllà del 1714, a l’Alguer

Martí Crespo.
El 30 d'abril de 1714, el Consell General de l'Alguer va aprovar un document que recollia els 'Capítols y pactes que se han de guardar y observar per lo capità y barranchels d'esta ciutat de Alguer', on es recullen les normes d'aquest cos civil de custòdia i vigilància dels conreus nascut a Sardenya per combatre els lladres i danys causats pel pasturatge. Mentre al municipi sard se signava aquest document, al País Valencià feia set anys que s'havien abolit els furs i s'hi aplicava el decret de Nova Planta, Menorca feia un any que era britànica i Barcelona resistia heroicament el duríssim setge borbònic.
La normalitat institucional que es respira en aquest document de fa just tres-cents anys permet de constatar que la guerra de Successi√≥ al tron hisp√†nic, a l'Alguer i Sardenya, no va √©sser sin√≥ una llunyana remor a ponent, malgrat que l'illa era part indissoluble de la Corona d'Arag√≥ des de feia quatre segles. Ling√ľ√≠sticament i administrativament, de fet, despr√©s d'aquell important conflicte internacional Sardenya es va convertir en una veritable rel√≠quia (juntament amb la Menorca brit√†nica) de la monarquia catalano-aragonesa, destru√Įda i anorreada per les armes hispano-franceses a la resta de territoris (Arag√≥, Catalunya, Pa√≠s Valenci√† i Mallorca).
Amb la col·laboració i l'assessorament de dos experts d'aquest període, el filòleg Andreu Bosch (UB) i l'historiador Lluís Guia (UV), analitzem tot seguit què va passar durant el segle XVIII en una terra tan allunyada geogràficament com vinculada íntimament al nostre país.
El professor Bosch, lector de catal√† a l'Alguer durant molts anys i incansable estudi√≥s de la documentaci√≥ dels arxius de la ciutat, comenta d'entrada que, 'malgrat que el cos dels barranxels a l'Alguer sembla remuntar-se al 1609, no se'n va tenir const√†ncia documental amb continu√Įtat administrativa fins el 1683'. El fons relatiu a la Barranxel¬∑leria conservat a l'Arxiu Hist√≤ric Municipal de l'Alguer √©s vast√≠ssim, amb uns cent setanta registres fins el 1829: de danys; de cavalls i b√®sties de mola; d'estimes de fruita, i de vinyes tancades, a m√©s d'una gran quantitat de documents complementaris i esparsos. La major part dels registres √©s redactada en catal√†, fins el 1829. En el cas espec√≠fic dels cap√≠tols de la Barranxel¬∑leria, la cosa canvia: s√≥n redactats en catal√† entre el 1686 i el 1729; en castell√†, del 1762 al 1783, i en itali√†, entre el 1798 i el 1848. Aquesta distribuci√≥ ling√ľ√≠stica cronol√≤gica, comenta Bosch, s'adiu for√ßa amb l'√ļs ling√ľ√≠stic que trobem en uns altres documents administratius de l'Alguer, com ara els registres de bestiar viu (que contenen les llic√®ncies per a pasturar bestiar en el territori de l'Alguer, amb descripci√≥ dels senyals d'orelles i les marques de foc preceptius) i m√©s documents notarials, a cavall dels segles XVIII i XIX. De fet, l'√ļs del catal√† en la documentaci√≥ administrativa algueresa es va mantenir amb relativa normalitat fins a mitjan segle XVIII.
No va passar igualment a la resta de Sardenya, on el castell√† va comen√ßar a penetrar com a llengua de prestigi entre les elits locals i de relaci√≥ entre aquestes i el rei hisp√†nic ja al segle XVI, un fenomen paral¬∑lel al d'uns altres territoris catalano-aragonesos i que va continuar avan√ßant al XVII gr√†cies a la decidida castellanitzaci√≥ fomentada a l'illa per l'alta jerarquia eclesi√†stica i els ordes religiosos d'origen espanyol (especialment els jesu√Įtes, dedicats a l'ensenyament dels fills de les elits). Com ha estudiat en profunditat el fil√≤leg Joan Armangu√©, fou a partir de la primera meitat del segle XVIII que el castell√† va anar arraconant progressivament el catal√† de l'ambient p√ļblic sard, si b√© aquesta √ļltima 'fou la principal llengua de certs √†mbits de l'administraci√≥ fins el tractat d'Utrecht del 1713, o sigui, mentre Sardenya va pert√†nyer a la Corona d'Arag√≥'.
Sardenya havia entrat formalment en l'√≤rbita catalano-aragonesa el 1324, per√≤ no fou fins a la fi del segle XVII quan es va dotar d'institucions que li van donar cohesi√≥ pol√≠tica i forma de regne i s'hi va integrar quasi plenament: 'Tot i que tardanament, va esdevenir un pa√≠s m√©s de la Corona d'Arag√≥, amb tots els ets i uts', diu el professor Llu√≠s Guia, que ha dedicat els √ļltims trenta anys a estudiar tant els arxius com la bibliografia disponible sobre el per√≠ode hisp√†nic de Sardenya. I ho corrobora el jove historiador alguer√®s Marcel A. Farinelli, per qui al XVII hi va haver finalment una paritat entre la noblesa sarda i la dels altres territoris de la corona. Sardenya esdevenia realment una extensi√≥ dels Pa√Įsos Catalans, segons Guia: 'Havia estat una pe√ßa clau en la construcci√≥ de la Corona d'Arag√≥, per√≤ no n'era un dels territoris fundadors, malgrat la gran vinculaci√≥, especialment amb una organitzaci√≥ eclesi√†stica ib√®rica, una noblesa mestissa sardo-catalana (amb un peu a l'illa i un altre a la pen√≠nsula), amb ciutats d'estil catalano-aragon√®s, amb l'escut dels quatre moros‚Ķ' Tot plegat, afegeix, fa pensar que a la darreria del XVII el grau de catalanitat a Sardenya era molt gran, tot i la creixent castellanitzaci√≥ ling√ľ√≠stica i cultural de les elits.
En contrast amb aix√≤, coincideixen Guia i Farinelli, per tot un seguit de raons molt diverses el llarg per√≠ode catalano-aragon√®s de Sardenya ha estat sovint bandejat pel gremi d'historiadors i n'hi ha, de fet, ben poca bibliografia: la historiografia italiana s'ha desent√®s tradicionalment dels 'obscurs' quatre segles de per√≠ode ib√®ric al regne sard; la historiografia espanyola ha intentat amagar la p√®rdua de l'√ļnic territori de la corona amb un alt grau d'hispanitzaci√≥ a Europa (en comparaci√≥ amb Flandes, el Milanesat, N√†pols); i des la historiografia catalana, l'illa tamb√© s'ha oblidat sovint. 'La hist√≤ria de Sardenya √©s una assignatura pendent dels Pa√Įsos Catalans, encara que no sigui un pa√≠s catal√†', afirma Guia. √Čs gr√†cies a alguns historiadors sards, com Francesco Manconi, que s'ha investigat amb m√©s detall aquest important passatge hist√≤ric. Guia hi introdueix un per√≤: aquests autors no s'han centrat gaire en la guerra de Successi√≥ (1700-1720).
Hi va haver poques batalles, durant aquest conflicte, en terres sardes. En la primera fase, l'illa va romandre per inèrcia fidel al pretendent Felip d'Anjou. Però l'estiu del 1708, amb l'arribada d'un estol aliat, els austriacistes van ocupar Càller i els dirigents borbònics locals, com el descendent de valencians i màxim exponent castellanitzador de Sardenya, Vicent Bacallar i Sanna (ministre amb Felip V i cofundador de l'Acadèmia de la Llengua Espanyola) van haver de fugir a Madrid.
En el repartiment de territoris europeus (i americans) del tractat d'Utrecht del 1713 es va arribar a plantejar de cedir Sardenya a l'Elector de Baviera, com 'una mera peça de canvi', però no es va acabar de concretar per l'oposició dels plenipotenciaris de les grans potències negociadores i de l'emperador Carles d'Àustria, que va aconseguir d'incorporar aquesta peça de la Corona d'Aragó al seu imperi. Si fins el 1713 la cort de referència de l'illa havia estat Barcelona, l'evacuació aquell any de l'emperadriu Cristina cap a la cort d'Àustria va implicar, de retruc, la creació d'un Consell d'Espanya a Viena.
Durant aquest per√≠ode posterior a la 'pau' d'Utrecht, Sardenya va mantenir inc√≤lume el corpus legislatiu catalano-aragon√®s, malgrat haver quedat desmembrada oficialment de la resta de la Corona d'Arag√≥, en mans borb√≤niques o brit√†niques. El primer canvi ‚Äďcircumstancial‚Äď es va produir el 1717, quan tropes espanyoles capitanejades pel general Alberoni van reconquerir l'illa en nom de Felip V, en el seu cam√≠ cap a la cobejada Sic√≠lia, i hi van imposar la nova planta. L'any seg√ľent, amb tot, el tractat de Londres cedia Sardenya a la Casa dels Savoia. 'Una drecera alternativa cap a It√†lia pareixia obrir-se per al regne sard', en opini√≥ de Guia. Per√≤ la cessi√≥ no es va materialitzar efectivament fins el 1720. Aquell any, comenten Guia i Marcel Farinelli, hi hagu√© un detall significatiu: el primer virrei piemont√®s, acabat d'arribar a l'illa, va jurar de conservar els privilegis, lleis, furs i costums anteriors a la nova planta borb√≤nica seguint el cerimonial hisp√†nic... i en espanyol.
De fet, com ha estudiat Joan Armangu√©, durant els anys borb√≤nics (1717-1720) a Sardenya es va generalitzar l'√ļs del castell√† a l'administraci√≥ i entre els notaris. La pres√®ncia d'aquesta llengua es mant√© els primers decennis de dominaci√≥ savoiana (a partir del 1720), at√®s que no es van voler canviar els usos ling√ľ√≠stics a l'illa fins que el domini no es va haver consolidat. Una consolidaci√≥, val a dir, que va trigar unes quantes d√®cades, pel desinter√®s inicial dels piemontesos per una illa valorada √ļnicament com a moneda de canvi en l'escaquer mundial. Fins a mitjan segle, doncs, Sardenya va romandre en un marasme econ√≤mic i pol√≠tic, a la perif√®ria de la Casa dels Savoia i ben lluny de la relativa centralitat de qu√® havia gaudit dins la monarquia hisp√†nica i l'imperi austr√≠ac. Fou a partir del 1759-1760 quan Tor√≠ hi va comen√ßar a introduir algunes reformes il¬∑lustrades, un 'torpede progressista' i contra la 'catalanitat institucional' de Sardenya, en paraules de Guia, respecte del poder de la noblesa local. Aquesta elit mestissa sardo-catalana, amb un peu a l'illa i un altre encara a la pen√≠nsula Ib√®rica, va arribar a redactar un memorial on s'apel¬∑lava justament a la Corona d'Arag√≥, vista com un dels referents identitaris sards. Amb les reformes de mitjan segle tamb√© van arribar els primers intents d'imposar l'itali√† al territori, molt lentament: el 1763 com a llengua obligat√≤ria a les escoles i el 1780 als tribunals, en substituci√≥ del castell√†. Amb el trasllat circumstancial de la fam√≠lia reial savoiana a Sardenya al tram final del XVIII, la noblesa i la burgesia locals van acabar d'italianitzar-se.
Sigui com sigui, el tarann√† hisp√†nic continua viu al llarg de la cent√ļria, amb lleis, costums i usos fossilitzats d'una Corona d'Arag√≥ desapareguda formalment moltes d√®cades abans. L'illa va restar com una veritable reminisc√®ncia catalano-aragonesa (en paral¬∑lel amb la Menorca brit√†nica) fins en una data tan tardana com el 1847, en qu√® es va obrir una nova etapa amb l'anomenada 'fusi√≥ perfecta' amb el Piemont. L'aplicaci√≥ a Sardenya de la legislaci√≥ torinesa va representar un veritable xoc pol√≠tic i cultural respecte de la continu√Įtat i in√®rcia seculars de l'illa, considera Farinelli: 'El 1847 tots els estats de Savoia van esdevenir el Regne de Sardenya i se'n va unificar l'administraci√≥. Fins aleshores, com a estat din√†stic, cada territori es governava amb lleis pr√≤pies, que en el cas de Sardenya eren les de la Corona d'Arag√≥.'
En plena commemoració del tricentenari, clou Lluís Guia, cal recordar que 'a les illes (Mallorca, Menorca i Eivissa, a més de Sardenya), el 1714 no es va acabar tot'. El cas de Sardenya, rebla, 'no és un país català, però el mestissatge hi té un element català que cal reivindicar'.
Vilaweb




versió per imprimir

Comentaris publicats

    Afegeix-hi un comentari:

    Nom a mostrar:
    E-mail:
    Genera una nova imatge
    Introdu√Įu el codi de seguretat
    Accepto les condicions d'ús següents:

    Per a participar en els comentaris l'usuari es compromet a complir i acceptar les següents normes bàsiques de conducta:

    • Respectar les opinions de la resta dels participants al fòrum, tot i no compartir-les necessàriament.
    • Abstenir-se d'insultar o utilitzar un llenguatge ofensiu, racista, violent o xenòfob, i no tenir cap conducta contrària a la legislació vigent i a l'ordre públic.
    • No enviar cap contingut amb copyright sense el permís del propietari. Si es considera oportú facilitar continguts d'internet amb copyright, cal escriure la URL completa perquè els altres usuaris puguin enllaçar-hi i descarregar-se els continguts des de la pàgina propietària.
    • Publicitat: No es permet enviar continguts promocionals i/o publicitaris.