Presó i bandejament

Monument a José Martí a EUR, Roma

Arran de l'empresonament del seu mestre i guia Mendive, a causa dels successos del teatre Villanueva entre un grup de partidaris de la independència i els més recalcitrants elements d'un cos paramilitar anomenat «Els Voluntaris», es produïxen diversos registres en els habitatges de molts criolls intel·lectuals, entre aquests, la casa de Fermín Valdéz Domínguez, el seu amic, lloc on es troba una carta signada per Martí i dirigida a Carlos de Castro y de Castro, en la qual el tracta de traïdor per no donar suport a la causa criolla i haver-se allistat en l'exèrcit espanyol. Jutjat en consell de guerra, Martí, que a més en aquest judici assumeix tota la responsabilitat, va ser condemnat a 6 anys de presó i Fermín Valdéz a sis mesos. El 21 d'octubre del 1869, a l'edat de 16 anys, Martí ingressa a la presó.

El 4 d'abril del 1870 va ser dut a les pedreres de San Lázaro, al costat d'altres presos, a realitzar treballs forçats. Allí va conèixer les injustícies de la presó i la rudesa amb què les autoritats espanyoles tractaven els condemnats. Afeblida la seva salut, el seu pare farà diverses gestions fins que assoleix que li commutin la pena pel bandejament a Espanya. Així el 15 de gener del 1871 surt rumb a Cadis; poc després, s'estableix a Madrid i en aquest mateix any publica El presidio político en Cuba, la seva primera obra en prosa i en la qual denuncia les atrocitats del govern colonial espanyol a l'illa, i en particular mostra horroritzat les atrocitats que es van cometre amb un altre dels presoners: Pedro Figeredo, un nen que era sotmès a treballs forçats estant malalt. També comença els seus estudis de Dret en la Universitat Central i inicia al mateix temps una incipient però ràpida activitat política en la metròpolis que el duu a sostenir polèmiques amb el periòdic madrileny La Prensa, i en què condemna l'afusellament dels 8 estudiants de medicina a l'Havana, esdevingut el 1871, injustament acusats d'haver profanat la tomba del periodista espanyol Gonzalo de Castañón. Val a dir sobre aquest fet que aquests estudiants de medicina van ser condemnats realment per estar vinculats a activitats de dreta i per la ràbia que causava a l'exèrcit espanyol els triomfs militars que estaven ocorrent en Orient; perquè ja havia començat la Guerra dels Deu Anys o Guerra Gran. Aquesta va ser una època de violentes repressions contra la població civil cubana.

Després d'operat per les lesions produïdes pels grillons de la presó, per les quals seguirà sofrint la resta de la seva vida, es trasllada a Saragossa. Allí, el 1874 acaba el seu drama Adúltera, es gradua de llicenciat en dret civil i canònic i, pocs mesos després, de llicenciat en filosofia i lletres. A fins del 1874, viatja a diverses ciutats europees, entre aquestes París, on coneix Victor Hugo, Auguste Bacquerie i, més tard, en un segon viatge, l'actriu Sarah Bernhardt. Poc després, viatja a Mèxic, i desembarca a Veracruz. Allí va experimentar dos anys transcendentals en la seva vida, ja que va aprendre a conèixer l'Amèrica profunda, l'Amèrica indígena i el seu passat de grandesa. En aquest mateix país, contreu matrimoni, el 1877, amb Carmen Zayas-Bazán, de Camaguey, provinent d'una família acomodada exiliada a Mèxic.

La guerra necessària

Estàtua a José Martí amb la tribuna antiimperialista de L'Havana de fons

Cap a finals del 1894, gairebé ha completat els detalls del «Pla Fernandina», consistent a envair l'illa de Cuba mitjançant tres expedicions coordinades amb aixecaments interns; però el pla fracassa per una delació en la qual es culpa el coronel López de Queralta. Una vegada fracassat el pla, el 30 de gener del 1895, surt de Nova York cap a Cap Haitià en companyia de Mayía Rodríguez i d'Enrique Collazo. El 25 de març, després de conèixer les notícies de l'alçament a Cuba, redacta El manifiesto de Montecristi, programa ideològic de la revolució, signat per ell i per Máximo Gómez. L'1 d'abril, escriu a Gonzalo de Quesada y Arostegui i surt de Montecristi cap a Cuba amb Máximo Gómez i altres patriotes en la goleta Brothers, el capità de la qual es nega a complir els pactes, i arribar fins a les costes cubanes. Finalment, el 10 del mateix mes, parteixen de Cap Haitià en el vapor Nordstrand cap a Cuba i desembarca en el lloc conegut com a Playitas de Cajobabo, al sud de la regió oriental de l'illa.

L'11 d'abril d'aquest any del 1895, en ple bosc, estableixen contacte amb l'escamot de Félix Ruenes i més tard amb les forces de José Maceo, germà de l'heroic general Antonio Maceo, i el 3 de maig redacta el manifest sobre les causes de la guerra per al New York Herald. El 15 d'abril, els generals veterans de la Guerra dels Deu Anys, Màxim Gómez i Antonio Maceo, en just reconeixement a la seva labor titànica d'organitzar la guerra i unir els cubans en un mateix objectiu, la independència, el nomenen major general de l'exèrcit alliberador.

Caiguda en combat

El 19 de maig del 1895, cau en combat prop d'un lloc conegut com a Dos Ríos, on es creuen els rius Cauto i Contramaestre, en una escaramussa contra una tropa comandada pel coronel espanyol Ximénez de Sandoval. Una bala va segar la vida de l'heroi cubà en plena maduresa; els espanyols es van apoderar del cadàver de l'apòstol i, després de comprovar que es tractava del cap cubà, el van enterrar al cementiri de Santa Ifigènia, a la ciutat de Santiago de Cuba. Algunes versions suggereixen que bé es va tractar d'un suïcidi polític per a un heroi ideològic sense experiència en el combat, unes altres han suggerit que havia pogut caure víctima d'un encreuament de tirs, potser per la mà d'un dels seus propis homes de combat.

El seu geni polític va depassar les fronteres de la seva terra i la seva època; les facetes del seu pensament es troben interrelacionades en la tasca que es va imposar i a la qual va dedicar tota la seva vida: la unitat de tots els cubans, l'expulsió del domini colonial espanyol de l'illa, evitar el perill d'una expansió nord-americana i fundar una república lliure i independent, "amb tots i per al bé de tots".